Article publicat a E-notícies, 23/01/2011

A la tardor del 2009, vaig portar un amic a Nostra Senyora del Donasà, un monestir perdut a les muntanyes cap a la ratlla entre el Capcir i el Llenguadoc. Els vells pagesos hi parlen un occità repicat amb fortes influències catalanes. El viatge a través de la Fenolleda ja constitueix un retorn al passat. Aquesta comarca gens industrialitzada ha conservat tota la seua bellesa amb les ruïnes dels castells càtars, les vinyes, els boscos misteriosos i aquests poblets melangiosos. Uns poblets ideals per un desamor...Només els autos que veus de tard en tard et recorden que som al segle XXI. Els monjos s'han acomiadat del segle i viuen com a l'època de sant Benet. Edifiquen un nou monestir que, per ara, retira a una població del Far West sense indis, mexicans, lladres, cow-boys ni putes...Els monjos es cuiden d'un hortet tot criant vaques i fedes (en diuen ovelles a la resta de Catalunya).Un frare baixa a una petita gasolinera, tolerada en un canyó de la vall de l'Auda, per portar-hi un formatge excel·lent. El pare abat i el frare porter tenen una veu dolça i una mirada inoblidable. Aquesta serenor no l'he sabut retrobar en Des hommes et des dieux, la pel·lícula de Xavier Beauvois sobre el martiri dels monjos de Tibharine. Aquesta és una obra de qualitat, però no hi he llegit cap transcendència. Fins i tot, a vegades, m'ha semblat cridanera quan filmen el darrer sopar dels monjos. Per què tots aquests primers plans? Ja havíem entès que el cineasta pensava en la santa Cena. L'únic moment d'emoció, per a mi, és quan els monjos fan una foto junts. Hi he sentit una veritable amistat, una fraternitat. Malgrat tot, aquesta pel·lícula massa acadèmica té moltes qualitats. Val la pena que els lectors d'aquest diari la vegin tot i que no hi trobin la mirada del pare abat. Aquesta mirada només l'he vist amb els monjos, un coronel de la gendarmeria i un capità dels paracaigudistes. Jean-Pierre Melville, un dels millors cineastes francesos, ja ho havia observat. ' L'un des rares moments où on rencontre la vertu dans une vie d'homme, c'est dans l'armée aux côtés des officiers supérieurs, les vrais moines d'aujourd'hui. ' (Un dels rars moments en què trobem la virtut en una vida d'home, és entre

l'exèrcit al costat dels oficials superiors, els veritables monjos d'avui. '

traducció d'Alexandra Grebennikova, revista Inastrania literatura, 11/2010  

Я всегда с недоверием относился к истории литературы. Биография автора для меня совершенно не важна. Я в этом уверен с пятнадцати лет. Представьте себе строку:

“Клара, милая, я люблю тебя”.

Хороший студент скажет: “Для того чтобы выразить силу своей любви, поэт поставил имя возлюбленной на первое место...”

Если же поэт вдруг напишет “Я люблю тебя, Клара, милая”, студент заметит: “Для того чтобы выразить силу своей любви, поэт уделил имени возлюбленной центральное место...”

Представим себе, в конце концов, что поэт решил написать “Милая, люблю тебя, Клара”. Хотите знать, что на это ответит хороший студент? С подобной точки зрения, любые комментарии по поводу моей книги излишни.

ЖузепМариаМуньос долго настаивал, чтобы я написал эту книгу. Кому интересно мое существование? Я не воевал, как оба моих деда. У меня нет детей. Мою жизнь легко спутать с историей написанных мной книг. Упрямый, терпеливый, непереубедимыйМуньос помог мне понять, что автобиография моих размышлений может напомнить людям, что есть и такие каталонцы, дед которых не участвовал в гражданской войне в Испании и которым “формирование национального сознания” знакомо только по песне Жуана МануэляСеррата[1].

Четверть века спустя после смерти Генералиссимуса[2] в школах Женералитата[3] у детей Каталонского автономного сообщества нет ни одного предмета, посвященного нашим каталонским землям, оставшимся “за пределами испанского королевства”. Единственное упоминание о них можно встретить в разделе диалектологии, в учебниках по каталанскому языку. Что уж говорить об учебниках, по которым учатся дети, живущие на Балеарских островах и в Валенсии?

Многие мои друзья - писатели. Один валенсийский журнал уже заказал им статьи о моем творчестве. Но я не могу попросить их написать к этой книге пролог... “Французское воспитание” - не автобиография, хотя я и говорю постоянно о себе. Не кажется мне она и этнографическим эссе, в котором я пытаюсь описать традиции, ароматы, красоту исчезнувшей страны. Благодаря профессии моего отца, да и моей собственной, я прожил семь жизней, как русские коты[4]. В детстве я катался на лыжах в Альпах, бегал по берегам Рейна, собирал ракушки на пляжах Ла-Манша и выучил язык, чудом сохранившийся на побережьях Прованса. В те допотопные времена без Интернета, мобильных телефонов, ксерокопий и кредитных карточек поезда шли пятнадцать часов от Перпиньяна до Парижа, и нужно было ждать в очереди три или четыре года, чтобы тебе поставили домашний телефон. Певцы умели петь. Произношение французских актеров было безупречным. Кино пробуждало мечты. Жандармы просили у вас документы голосом Фернанделя. Фары машин светились желтыми огнями, а названия улиц были написаны белыми буквами на синих табличках. Коровы ели траву. Железнодорожники объявляли о прибытии поездов с местным акцентом. Дети верили в существование Деда Мороза. Почтальоны разносили письма два раза в день. Все покупали продукты в магазинах в центре города, а не в супермаркетах, которых вообще не было. Никто не поджигал машины в ночь под Новый год. Мышонок оставлял монетку под подушкой у малыша, когда у того выпадал первый молочный зуб. Президент Республики издавал антологии поэзии, и все каталонцы умели говорить на своем родном языке.

Tenim tots una relació particular amb la llibreria catalana de Perpinyà. Deixeu-me, doncs, explicar-vos la meua història. Tenia vint anys i no havia llegit cap llibre en català. Només havia desxifrat els articles de Pere Gratacos, Pere Verdaguer i Andreu Barrere. No sé com vaig arribar a saber que s'havia obert una llibreria catalana a la plaça dels Peluts. Encara recordi la meua impaciència, el meu entusiasme en enfilar-me pel carrer dels Agustins. Al primer pis, on se troba actualment el local dels companys d'Unitat Catalana, en Joan Miquel Touron, que no coneixia, seia rere una taula vora la finestra. A la petita sala enrajolada, els clàssics de les Millors Obres de la Literatura Catalana, color de crema, giraven en un expositor davant dels discos de Joan Manuel Serrat, Jordi Barre i Lluís Llach. Aquell dissabte, vaig comprar els dos volums de la Crònica de Ramon Muntaner, La nacionalitat catalana d'Enric Prat de la Riba, La plaça del diamant de Mercè Rodoreda i el meravellós disc que Serrat va dedicar als poemes de Joan Salvat Papasseit. Me'n vaig anar sense gosar entaular conversa amb l'amo i me'n vaig tornar cap a Nils amb els meus tresors. Aquesta llibreria, prehistòrica si la comparem amb l'actual de la plaça Joan Payrà que tots els vells perpinyanencs encara anomenaven plaça de la Banca, va representar per mi el vestíbul daurat d'un univers desconegut i fabulós. Vull que els joves d'ara, de demà i de demà passat puguin sentir la mateixa alegria que la meua i no hagin de baixar a Figueres o Girona. Josep Pla deia ' el meu país és on quan dic bon dia, em responen bon dia. Podríem afegir ' el meu país és el lloc on puc comprar llibres en la meua llengua. '

 Ressenya publicada a la revista El Temps, 18/01/2011, número 1388

Un amor d'en Swann

Marcel Proust

traducció de Josep Maria Pinto

El cercle de Viena

Barcelona, 2010

Quan tenia vint anys, admirava profundament el senyor Daniel Caro, el meu professor de literatura francesa, perquè havia llegit dues vegades tots els volums de La recherche. Jo tenia raó. L'univers de Marcel Proust no és pas d'un accés fàcil. Es mereix. Com Himalàia o un viatge a Sibèria a l'hivern. Crec que Un amour de Swann constitueix una entrada de luxe en l'univers de les novel·les de Marcel Proust. El lector hi descobrirà la seua penetració psicològica. Quin altre autor s'ha endinsat tant en la comprensió de l'ànima humana? A vint-i-cinc anys, vaig tenir la meua primera pena d'amor. Vaig anar oblidant de mica en mica l'aimia llegint, un rere l'altre, els set volums de A la recherche du temps perdu de Nadal fins al mes de juny i vaig ser feliç d'integrar la mateixa confraria que el professor Caro. Després d'aquella aventura, confessi que em va costar tornar als llibres 'normals', els llibres 'mortals.' Em sentia com un príncep rus en un taxi de París després d'haver conegut les festes dels palaus de Sant Petersburg.

Amb A l'ombre des jeunes filles en fleurs, Un amour de Swann em sembla el cim de l'obra de Marcel Proust. Els defectes habituals de l'autor aquí no molesten. Les frases tan llargues, que volen expressar tots els matisos del món rere l'estregina de la memòria, no avorreixen el lector com tantes pàgines de Du côté de chez Swann. Com Pierre Benoit o Roger Peyrefitte, sembla mentida que un geni com Proust es deixés enlluernar per la noblesa i els salons mundans...En Un amour de Swann, aquests salons tan irritants retiren a la selva equatorial, una jungla claferta de monstres com la senyora Verdurin. Després d'haver viscut tants anys en aquell univers mundà, Marcel Proust, malaltís, fràgil, va concebre una epopeia mundana, el poema de la memòria. Els seus llibres poden aparèixer com un catàleg genial, una agenda literaturitzada de la vida quotidiana en la França ' de la belle époque ' amb els seus vestits, els girs del llenguatge, la música, els actors, els primers autos. Marcel Proust disseca la gelosia i el sentiment amorós. La seua anàlisi de la música i de la ' petite phrase de Vinteuil ' és inoblidable. El novel·lista té un humor deliciós quan pinta els salons parisencs. Els personatges de Proust tenen l'espessor, la humanitat, la profunditat de les millors creacions de Honoré de Balzac i Lev Tolstoi. Sentim la veu, l'olor del seu món. Reconeixem el francès tan particular de la Françoise, la criada, que s'expressa com les velles pageses del Quebec. Amb Marcel Proust visitem un món paral·lel al nostre —la Proustia— una multitud de jardins amagats on ens esperen fonts de metàfores, la frescor d'un matí d'estiu. Cap llibre no s'allunya tant del realisme i no s'apropa tant a la nostra realitat interna.

Feliciti la valentia del traductor que s'ha encarat amb una muntanya. Sempre he dit que val la pena d'aprendre francès només per llegir Marcel Proust, Gustave Flaubert i Gérard de Nerval en versió original. No puc estar-me de citar en francès un passatge d'un cinisme meravellós. Que la gent que encara no ha llegit el llibre salti aquestes línies. ' Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre! '

Article publicat a E-notícies, 20/01/2011

S'acaba de morir Jean Dutourd, un dels majors escriptors francesos actuals. Dir-li actual l'hauria fet somriure a ell que es trufava de la modernitat. Admirador apassionat del general De Gaulle, antic resistent, Jean Dutourd coneixia admirablement l'anglès, però el seu gran amor, amb la seua dona ' Camille, qui m'est plus chère que tous mes livres ' fou la llengua francesa. El 1952, publica Au bon beurre, un pamflet ferotge sobre l'enriquiment dels Poissonnard, una família de botiguers, durant l'ocupació alemanya. Amic de Louis Aragon al qual va dedicar Les voyageurs du Tupolev, llibre emocionant, Dutourd és l'autor d'una obra abundant i variada. El seu talent es desenvolupa sobretot en la novel·la i l'assaig. Conservador, divertit, culte, enamorat de la bellesa del món, refractari a les modes fugisseres, Jean Dutourd va publicar el 1963 Les horreurs de l'amour, una obra mestra que s'hauria de traduir a totes les llengües de la Península. El millor homenatge que es pot retre al novel·lista és llegir-lo. Quan podreu, agafeu el tren de nit cap a París. L'endemà baixareu a l'estació d'Austerlitz i, després d'un petit crème i d'un parell de croissants, visitareu els llocs descrits pel mestre. Passegeu sota els arbres de l'Square Saint-Lambert i pels carrers saturats de tanta història.

En aquesta època mediocre, ens queden satisfaccions com les velles pel·lícules americanes, la veu de Frank Sinatra, les novel·les de Jean Dutourd i una copa de xampany a la salut de tots els amors perduts.

 Article publicat a E-notícies, 15/01/2011

Quan era petit, es parlava molt al poble d'un home de Trullars. Treballava a l'escorxador de Perpinyà i deien que era capaç d'estossinar un bou amb un cop de puny. He pensat en aquest personatge en llegir una entrevista amb Jonathan Safran Foer a propòsit del seu llibre Eating animals. Per a Safran, els animals no són els nostres iguals sinó éssers vius i conscients. Per la meua part sempre m'ha xocat la teoria de René Descartes sobre els ' animaux machines. ' Segons ell, els animals no tenen ànima. Són pures mecàniques. M'agrada més la teoria de Gassendi. Els animals tenen una ' petite âme. Pas aussi grande que celle des hommes.' Un passatge de l'entrevista de Safran m'ha colpit. Explica que, entre les rengleres de porcs que esperen el seu torn a l'escorxador, no és pas rar que un porc tingui una aturada cardíaca. Pels animals, l'espera a l'escorxador constitueix una experiència atroç. El nom d'aquest lloc ja ho diu clarament escorxador, matadero, abattoirs, slaughterhouse, tuador...Uns noms que fan esgarrifar.

Tret de botxí (paraula que, per cert, ve del francès boucher...) crec que hi ha poques feines tan allunyades de la poesia com forense, empleat en un escorxador i carnisser. Sóc un negat en biologia però, pel que sé, l'home és carnívor des de sempre com ho palesa la nostra dentadura. Em sembla recordar que les plantes també pateixen malgrat l'absència del sistema nerviós. Els quants vegetarians que he tractat m'han recordat els membres d'una secta. Quan vas a casa seua, has de menjar com ells; en canvi, si vénen a casa teua, els has de preparar un menjar especial...

Sé que travessem un crisi important, que mil·lions de persones es moren de fam cada dia, però potser ens podríem demanar com eliminar tants patiments i tantes crueltats a l'hora de menjar animals...

David Vivern, Revista de Girona, 260

De la mateixa manera que ens sentim entre perplexos i satisfets quan ens fem entendre en català amb un «francès» del Rosselló o del Vallespir, Bezsonoff, rossellonès de remot origen rus, ha anat a batzegades entre la sorpresa, la decepció i l’epifania durant la seva existència com a català-francès, francès-català.
La descoberta, anàlisi i aplicació sàvia d’aquesta dualitat, tant a la França profunda com a la Catalunya sense adjectius geogràfics, l’han portat a reflexionar i a explicar-nos en aquest llibre les seves vivències durant el seu procés vital, mentre anava descobrint que la seva llengua real era un català mig afrancesat, i que el francès del seu voltant no era com el de París, ni de bon tros.
La seva ironia, sempre present, ens recorda sovint l’estil corrosiu amb què Pierre Daninos retratava les maneres de ser francesa i anglesa. Només que, amb Bezsonoff, no hi ha personatges ficticis: 

es tracta d’ell i la seva progressiva constatació d’una catalanitat inicialment inconscient, desarborada, que es va concretant amb les converses i anècdotes sorgides en el si de la seva família, amb els companys, a l’escola, al servei militar, i amb els contactes amb gironins, barcelonins, algueresos, valencians...
Guanyador de diversos premis literaris amb obres en català –inclòs el Just Casero–, Bezsonoff escriu, a Un país de butxaca, en clau simple: frases curtes, amb ritme de quadern de viatge. El llibre no té aspiracions de pamflet patriòtic, militant o continuador en el camp literari de l’activitat docent de Bezsonoff, professor de català a Perpinyà. Com en un mirall, el català-espanyol veu el seu doble en el català-francès, i arriba a la conclusió que un país amb mil anys d’història no es desfà així com així. Aquesta obreta ens ofereix una dissecció satírica sobre la nostra llengua i la seva situació aquí i allà, en algun moment mordaç o acusadora, però sempre amb la sornegueria i el veure-les venir dels rossellonesos, del «país de butxaca» que és, per a l’autor, el seu
tros de Catalunya.

 

Capítol inèdit d'Una educació francesa

 

Quan era petit, m'avorria molt a classe, però m'agradaven els esbarjos. Del pati de l'escola Paul Painlevé de Massy en dèiem ' la cour de récréation ' com tots els francesos o senzillament ' la cour.' Em sorprenia que el senyor Auclair, durant les lliçons d'història de França, ens parlés de la ' cour ' (la cort) de.Lluís XIV a Versalles. Per més que cerqués, no li trobava cap luxe al pati de la nostra escola. Es dreçava en un pujolet entre l'Square du Portugal i la Place d'Allemagne, on vivia el senyor Aldeguer, director de l'escola. Uns avets i bardisses el voltaven. A mà esquerra, hi havia l'estadi que unia el nostre pati amb l'escola de les nines. Aquest annex era l'estranger per nosaltres, un territori desconegut com Kamtxaka, sense interès. A la planta baixa de l'edifici central es trobava el pati cobert (le préau) Una porta conduia al refectori, l'altre als lavabos i la tercera a les aules. Per pujar, calia passar davant del despatx del senyor Aldeguer. Un planisferi d'Air France animava les escales.

Durant l'esbarjo del migdia, dibuixàvem amb guixos els contorns d'imperis fabulosos. Jo que estic escrivint en la meua petita cuina de Nils, no vaig somiar que coneixia sinó que vaig conèixer, gràcies als guixos, el Partenó, els esplendors del Fòrum i el port de Cartago. Admirava els romans tot i que m'havia decebut llur manera de tractar els cartaginesos.

Quan arribava el mes de juny, el pati cobert adquiria una activitat inaudita. Comentàvem, amb refinaments d'experts, les darreres aventures d'Astèrix i jugàvem amb cascarines (bales) Encara plori per la pèrdua del meu soldat de plom més bonic: un coronel sudista, amb un aire de James Mason.

Durant l'esbarjo de les quatre, espertinàvem. L'administració ens distribuïa un tros de pa amb una xicolata meravellosa, una xicolata senzilla que no he retrobat a les millors botigues de Suïssa i Bèlgica. Completava l'espertinar amb una llesca de pa amb confitura de toronjo que havia apuntat la padrina Jeanne. Sovint la confitura es vessava en el sarró de vellut marró que m'havia cosit l'àvia. Els anys han passat, les satisfaccions s'han fos en la boira però, cada cop que passi pel jardí del liceu on treballi, acluqui els ulls i senti encara l'alegria d'antany.

Article publicat a E-notícies, 11/01/2011

Em planyia fa poc de la contracultura i del culte actual per la lletjor. La pel·lícula Biutiful d'Alejandro González Iñárritu constitueix un compendi exemplar de la mediocritat cinematogràfica actual. La interpretació de Javier Bardem hi és extraordinària. Com Jean Gabin i Spencer Tracy, en Bardem desprèn una autoritat natural, una presència forta. Quan entra en una sala, tothom es fixa en ell. Em fa pena que un gran actor com ell s'hagi de guanyar la vida amb productes tan cridaners. Casat amb una puta sud-americana, bipolar i drogada, el protagonista de Biutiful treballa per uns xinesos malvats, homosexuals i cruels. He oblidat algú? Sí! Un policia corrupte i racista. Per què el cineasta ens imposa aquesta descripció tan sòrdida d'una ciutat magnífica com Barcelona? Gent com ell aconsegueixen enlletgir llocs màgics com l'Alhambra, el palau de Versalles i embrutir les actrius més boniques...André Gide escrivia ' On ne fait pas de bonne littérature avec de bons sentiments. ' Crec que el contrari també és vàlid per al cinema i tots els mals sentiments del món no faran necessariàment una pel·lícula homologable...Per què el cine actual s'interessa tant per la maldat, la brutícia, la sordidesa, l'excrement? Quina mania! Si pogués, faria venir tota aquesta gentussa i la cobriria de roses, amb perfums de lavanda, escoltant sonates de Beethoven o versos de Frederic Mistral, un vespre d’estiu, quan el sol plora perquè deixa la Provença per tota una nit.

Capítol inèdit d'Una educació francesa

Quan era petit viatjava molt sovint amb el tren. Els meus avis en deien ' el trinc ' com tots els catalans del Rosselló. En aquell temps, calia passar almenys tretze hores al tren per anar de Perpinyà a París. Arribàvem a l'estació d'Austerlitz com si haguéssim travessat tot Sibèria. El padrí ens despertava moltes hores abans de la partida. Llegia L'Indépendant mentre la padrina apuntava l'esmorzar i el menjar pel viatge. L'estiu, preparava una ampolla vestida, és a dir una ampolla gelada coberta d'un drap per a conservar la frescor més temps. Dinàvem cap a Tolosa. Unes llesques amb un cambajó celestial. A cada ciutat pujaven soldats que feien mala cara. A les parets de les fàbriques vora les estacions encara es llegien moltes pintades velles de deu anys. ' Paix en Algérie. ' Les més recents deien ' Paix au Vietnam.' En aquell temps, no sabia que la majoria dels ferroviaris militaven a la CGT, emanació sindical del partit comunista. L'encapçalava Georges Marchais que ens feia gràcia amb els seus estirabots, la seua veu tan particular. La padrina reia tant que jo explicava a la gent, quan menjàvem al restaurant, que ella era comunista. Recordi la mona d'incredulitat d'un senyor de París a la terrassa del restaurant de Marguerite Marty a Dorres.

Els viatges amb tren no s'acabaven mai. Passava el temps llegint llibres de la meua edat. Debades. Si bé dormia tot seguit entrava en un cotxe, no podia al tren. Les novel·les apassionants de Pierre Benoit van il·luminar la meua adolescència i ja no em vaig avorrir al tren.

Amb la padrina Jeanne, els viatges de Massy a Mers-les-Bains representaven tota una expedició. Agafàvem l'autobús 119 per baixar a Les Baconnets, una estació coqueta, blanca, moderna. Hi anàvem tan sovint que treia mal a admetre que es trobava a Antony, a l'altra banda de l'avinguda del president Kennedy, i no a Massy. Semblava un aeroport minúscul amb els llums que indicaven les parades on parava el metro. Un cop a París, baixàvem a Denfert-Rochereau. La padrina —vella parisenca que no podia estar-se més d'una hora a Rigardà, el poble conflentí dels seus pares—ens guiava fins a l'estació de Saint-Lazare. Cada cop que el tren travessava Marseille-en-Beauvaisis, rèiem que un poble tan petit s'anomenés com la segona ciutat de França. Per fi, arribàvem a Mers i, escortats pels esquitxos de la mar, caminàvem fins a La Favorite, la vil·la on l'àvia tenia un apartament.

Ara, ja no agafi cap tren. No vull ser agafat en una vaga i esperar hores al moll d'una estació anònima. M'estimi més menar per les carreteres nacionals a la recerca de la infantesa perduda que a vegades retrobi en un matís de la llum, l'hivern cap a migdia, o en una vella publicitat sobre la paret d'una casulla arrugada, oblidada vora un prat.