http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 02-02-2011 16:29

El nostre amic Ben Ali

Crònica publicada a E-notícies, 2/02/2011

 

Els fets recents a Tunísia, anomenats ' revolució del gessamí', m'inspiren uns quants comentaris.

Sóc un gran lector de la premsa francesa. Durant vint-i-cinc anys no he trobat en cap diari una crítica en contra del règim de Ben Ali. Ni una. Llegeixi Le Figaro, Le Monde, Le Point, L'Express, Le Nouvel Observateur i, si no

 

vaig equivocat, sempre presentaven Tunísia com el far del món àrab, un model de laïcitat i de promoció de la dona.

Fa vint anys, el periodista Gilles Perrault va publicar un llibre terrible titulat Notre ami le roi on denunciava els crims de Hassan II, rei de Marroc. Que jo sàpiga no existeix cap llibre equivalent sobre l'ex president Ben Ali. He tornat a veure les fotos de Ben Ali abraçant Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy, he sentit el discurs recent de Dominique Strauss-Kahn elogiant el govern tunísia. Ben Ali ha descobert l'hospitalitat francesa i s'ha hagut de refugiar a l'Àrabia Saüdita...Quin fart de riure, Déu meu! Quins pallassos! Fa cinquanta anys que l'autoproclamada pàtria dels drets humans recolza Tunísia perquè la considera com un baluard contra l'islamisme...Ja se sap, els islamistes que no poden fugir a l'estranger, els eliminen com un hortolà es desfà de les llagastes. Ara tothom sap que la revolució romanesa del 1989 va ser controlada pel KGB. Ja comencen a descobrir que la revolució del gessamí és la nova superproducció de Hollywood que ens volen vendre com un triomf de la democràcia.

Ben Ali deu tenir moltes morts a la consciència, però m'imagini que en té molt menys que George Bush senior i junior, Tony Blair responsables de milers i milers de morts a l'Iraq...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 03-02-2011 à 20:20:18

avui al tn migdia de tv3 deien que s'ha armat molt de rebombori amb la ministra d'afers exteriors per aquest asumpte. Que passa, és serios o es quedara en res?

 
 
 
el 31-01-2011 21:18

Je me souviens de Louis Jouvet

 

 

 

Citations extraites du film Un revenant

 

Il n'y aucune différence entre le rêve et le passé, ma chère Geneviève, entre un souvenir réel et un souvenir imaginaire. J'ai rêvé un jour que j'étais l'amant de Greta Garbo. Vous n'êtes pas plus pour moi qu'une femme dont j'aurais rêvé, pas plus que Greta Garbo, ma chère Geneviève...

 

Dire que vous étiez une petite fille sentimentale.

 

Je suis content de vous savoir vivante.

 

Vous avez pu vivre entre ces deux échantillons d'humanité. Une question! Ah! A titre documentaire...

 

Il a fallu que je fasse un détour par ma jeunesse absurde, que je découvre l'envers d'un vieux mélodrame.

 

Les nuages et les souvenirs...Tout ça s'en va, tout ça s'en va, et moi sous le ciel que voilà.

 

J'ai horreur des dettes de politesse. Pour solde de tout compte...

 

L'au-delà c'est un attrape nigauds.

 

Attends-moi j'arrive. Je sors de l'ombre.

 

Pardonnez-moi, Madame, un coup de passé.

 

De temps en temps, on se tape le coeur pour savoir si on n'est pas morte.

 

Est-ce que je vis, moi? Non! Je fais acte de présence.

 

Faites ce que vous aimez mais aimez ce que vous faites.

 

Votre père n'a jamais eu vos vingt ans. Faites en sorte de ne pas avoir ses cinquante ans...

 

Tu es un violent à préméditation.

 

Non pas de haine. C'est agréable la haine...Il faut lui inspirer du désespoir.

 

Les femmes ne seront pour lui que des passantes agréables. Il comprendra qu'en amour, l'éternité ça n'a qu'un temps...Vous lui aurez au moins rendu ce service...

Vous ne changerez jamais!

Si! Quand je ne pourrai plus jamais jouer ce jeu là. C'est trop dangereux.

 

 

Le cher Edmond a besoin de votre présence. Moi, je n'ai besoin que de votre souvenir. J'ai pris l'habitude de partir sans vous.

 

Etes-vous heureuse avec ce malheureux?

 

 

 

 

Citations extraites de Un carnet de bal

 

Comme on serait pur si on se souvenait davantage de sa jeunesse. À force de vivre, on perd sa trace et on prend des drôles de chemins...

 

Mary Bell: On attendait le crépuscule...

Jouvet: Il ne nous posait jamais de lapins...

 

 

Citations extraites d' Entrée des artistes:

 

Il n'y pas de grandes amours...Il n'y a que des amants qui meurent jeunes, sans avoir eu le temps de rompre! ( dans la bouche de Coecilia, Odette Joyeux )

 

Car j'ai eu dix-sept ans. Je ne les ai plus parce que tu les as, et que des dix-sept ans il n' en y a pas pour tout le monde à la fois.

 

 

 

 


Citation extraite d'Entre onze heures et minuit:

 

A quoi buvons-nous?

A mon désir, car, sans désir, aimer est un verbe passif et neutre...

 

 

XXXXXXX

" Ce qui est honteux, c'est ce qui n'est pas propre! Il faut être propre sur ses habits et sur soi-même. Il est honteux d'avoir une tache à son habit. Il est honteux de mentir, c'est une tache aussi, tu le sais bien...Mais, tu as un trou à ton pantalon et ça c'est ridicule. "

Louis Jouvet cité dans Louis Jouvet , Jean-Marc Loubier, Ramsay Poche Cinéma, Paris, 1986

 

" On est pédéraste, on est communiste, on n'est pas duettiste. Quand l'un est malade, l'autre ne joue pas..." cité par Philippe Noiret dans Le club, Cinéclassics, mercredi 6 juin 2001

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-01-2011 20:59

Mitrofan a TV3

El 10 o l'11 2 de febrer, participaré al programa Divendres de TV3.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-01-2011 16:27

La cançó del febrer 2011

http://www.youtube.com/watch?v=_C9wpqhP2jM

 

 

 

 

 

 

¡Hola! ¿Qué tal?

¿mo te vas?

Te ves muy bien.

Dime que fue

de aquel amor

que te ilusionó.

Yo,ya lo ves,

estoy mejor

desde que te fuiste.

Recuerda bien

que sin razón

me abandonaste

y al marcharte creiste

que me quedaba triste

llorando tu amor.

Mi corazón

vive feliz

en su soledad.

Ya me curé

de tu pasión

tonta y fatal.

Vuelves a mí

por mi perdón

y lo siento por ti.

Sólo puedo decirte

¡Hola! ¿Qué tal?

¿mo te vas?

 

Gilberto Urquiza

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-01-2011 10:28

Un feixista pot tenir talent?

 

Article publicat a E-notícies, 28/01/2011

 

 

 

França és el país de les polèmiques. Fa una setmana que tots els diaris de París parlen de l'afer Céline. Els universitaris i els crítics consideren el doctor Louis-Ferdinand Detouches, àlies Céline, com el millor escriptor francès del segle XX amb Marcel Proust. Cada any, el ministeri de Cultura de la República edita una agenda amb els aniversaris de les glòries nacionals. Arran de les pressions de l'associació de deportats jueus i de fills de deportats, presidida per l'advocat Serge Klarsfeld, Frédéric Mitterrand, ministre de Cultura i nebot del president, ha decidit d'eliminar Céline del catàleg gloriós. Tothom, fins i tot Serge Klarsfeld, reconeix el seu geni literari, però malauradament Céline va escriure violents pamflets antisemites abans i durant la segona guerra mundial. Bagatelles pour un massacre, L'école des cadavres i sobretot Les beaux draps. Des de llavors els intel·lectuals francesos miren de destriar el bon Céline, ' le Céline de gauche ' del Céline filonazi. Als anys 1930, l'escriptor va revolucionar la vella llengua clàssica francesa, va dinamitar-la amb girs i paraules manllevats a la parla del carrer. Les seves dues primeres novel·les —Voyage au bout de la nuit i Mort à crédit— són dues obres mestres. La resta, diguin el que diguin els estudiosos, em sembla molt sobrevalorada, il·legible malgrat alguns passatges genials. D'un château l'autre, posem per cas, m'ha avorrit força amb les seves desenes de pàgines delirants. Resumir les seves obres mestres amb tan poques ratlles no serveix de res. Només diré que són epopeies del món modern, els llibres més tristos i més còmics que he llegit mai. Permeteu-me un record personal. Vaig llegir Mort à crédit a casa dels avis. Reia tant que la padrina es planyia que no la deixés dormir. El misteri de Céline encara molesta molts intel·lectuals. No comprenen que un escriptor tan bo pugui professar idees tan detestables. Voldrien que els grans autors servissin de guia, de magisteri al poble. Que llur exemple orienti la multitud en les tenebres! No volen admetre que el talent no té res a veure amb la moral. Com el seu amic Lucien Rebatet, del qual tornaré a parlar aviat, Céline, malgrat la seva ideologia repugnant, no necessita els aniversaris republicans per tenir lectors...

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 28-01-2011 à 12:48:35

Als sud dels Pirineus també tenim exemples semblants. No tan exagerats, però per example Josep Pla. gran escriptor, però no té el premi d'honor de les lletres catalane pel seu passat franquista. Premis institucionals no, però ja té el premi dels lectors i de passar a la posteritat i premis literaris. El mateix podiem dir de Gaziel.

 
 
 
el 26-01-2011 08:38

L'avi francès

Ressenya publicada a El Periódico de Catalunya, 26/01/2011 pàg 67

                                                                

Tinc una cosina que es diu Dominique. Viu a Lió i, de tant en tant, baixa a Perpinyà, convençuda que li amaguen un secret familiar. Passa uns dies a l’arxiu abans de tornar-se’n a casa. El protagonista de Novotski,  novel·la guanyadora del Premi Just M.Casero, segueix el camí contrari. Barceloní, puja regularment a París per tal de conèixer millor la figura del seu avi francès. Aquest primer llibre m’ha semblat molt original. L’autor ja té un to, una veu inconfusible, tot un univers propi. El protagonista pateix d’una malaltia, la síndrome de Novotski. ‘ La gent que la patim només volem quedar-nos estirats al llit o bé tancats a casa. No volem veure ningú ni fer en tot el dia.’ ( p.10)  Sobre el mateix tema, Ivan Gontxarov, va escriure un gran llibre Oblomov, en el qual s’han reconegut generacions de russos. Aquest Oblomov barceloní postmodern surt a voltes del llit per anar-se’n França endins a la recerca del seu avi. L’autor no s’interessa gaire pel viatge. Mai no descriu París i dóna més detalls sobre la geografia barcelonina, el número dels autobusos i tot. El personatge circula per París amb la mateixa naturalitat que a Barcelona. Se suposa que domina el francès malgrat un error elemental a la pàgina 49. ‘ Démodé ‘ s’escriu amb dos accents. Molts narradors catalans actuals tenen la mania de farcir llurs textos de paraules franceses sense verificar-ne l’ortografia. Quan paro en un hotel, m’agrada que la banyera i els llençols estiguin nets. Assenyalem,de passada, una incoherència molesta. L’autor esmenta el poble de Cervera de la Marenda sota la seva forma francesa oficial quan fa servir la forma tradicional catalana per París i Lió, ciutats menys catalanes, per dir-ho així, que Cervera…També, m’hauria agradat que l’autor es preocupés més per l’estil. L’acumulació de ‘vaig ‘ acaba cansant, sobretot quan descriu accions sense interès. Aquestes repeticions reprodueixen, suposo, la monotonia de l’existència del narrador, però, entre poc i massa la mida passa. Tantes iteracions volgudes m’exasperen a la llarga. ‘ Em va saludar i jo la vaig saludar. ‘ (p32) Sovint, l’autor escriu frases embolicades com ‘ La raó per la qual vam anar a veure aquell psicòleg era perquè li tenia molta confiança. ‘ (p14) Quina sopa indigna del talent de l’autor! No podia escriure més senzillament? Aquestes crítiques de detall no treuen res als mèrits d’aquest llibre singular, amb uns personatges estranys que reflecteixen les angoixes de la societat actual.Aquesta primera obra presenta moltes qualitats i, malgrat els seus pecats juvenils, seduirà el lector gràcies al seu humor i l'art de la sorpresa.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-01-2011 16:12

Los hombres y los dioses

 

Artículo publicado en E-notícies, 23/01/2011


 

 

Durante el otoño de 2009, acompañé a un amigo a Nuestra Señora de Donasà, un monasterio perdido en las montaña de la raya entre el Capcir y el Languedoc. Los viejos campesinos de allí hablan un occitano genuino con fuertes influencias catalanas. El viaje a través de la Fenolleda ya constituye un retorno al pasado. Esta comarca de ningun modo industrializada ha conservado toda su belleza con las ruinas de los castillos cátaros, las viñas, los bosques misteriosos i estos pueblitos melancólicos. Unos pueblitos ideales para un desamor...Sólo los coches que véis de vez en cuando os recuerdan que estamos en el siglo XXI. Los monjes se han despedido del siglo y viven como en la época de san Benito. Edifican un nuevo monasterio que, de momento, se parece a una población del Far West sin indios, mejicanos, ladrones, cow-boys ni putas...Los monjes se cuidan de un huerto criando vacas y ovejas. Un fraile baja a una pequeña gasolinera, tolerada en un cañón del valle del Auda, para traer un queso excelente. El padre abad y el fraile portero tienen una voz dulce y una mirada inolvidable. Esta serenidad no he sabido encontrarla en Des hommes et des dieux, la película de Xavier Beauvois sobre el martirio de los monjes de Tibharine. Ésa es una obra de cualidad, pero no he leído ninguna transcendencia. Hasta, me ha paredico a veces chillona cuando filman la última cena de los frailes. ¿ Para qué sirven todos estos primeros planos? Ya habíamos entendido que el cineasta pensaba en la santa Cena. El único momento de emoción, para mí, es cuando los monjes hacen una foto juntos. He sentido entonces una verdadera amistad, una hermandad. A pesar de todo, esta película demasiado académica tiene muchas cualidades. Vale la pena que los lectores de este diari ola vean aunque no encuentren la mirada del padre abad. Esta mirada sólo la he visto en los monjes, un coronel de la gendarmeria y un capitán de los paracaidistas. Jean-Pierre Melville, uno de los mejores cineastas franceses, ya lo había observado. ' L'un des rares moments où on rencontre la vertu dans une vie d'homme, c'est dans l'armée aux côtés des officiers supérieurs, les vrais moines d'aujourd'hui. ' (Uno de los pocos momentos en que encontramos la virtud en una vida de hombre, es entre el ejército al lado de los oficiales superiores, los verdaderos monjes de hoy. '

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-01-2011 15:59

Els homes i els déus

 

Article publicat a E-notícies, 23/01/2011

 

 


 

A la tardor del 2009, vaig portar un amic a Nostra Senyora del Donasà, un monestir perdut a les muntanyes cap a la ratlla entre el Capcir i el Llenguadoc. Els vells pagesos hi parlen un occità repicat amb fortes influències catalanes. El viatge a través de la Fenolleda ja constitueix un retorn al passat. Aquesta comarca gens industrialitzada ha conservat tota la seua bellesa amb les ruïnes dels castells càtars, les vinyes, els boscos misteriosos i aquests poblets melangiosos. Uns poblets ideals per un desamor...Només els autos que veus de tard en tard et recorden que som al segle XXI. Els monjos s'han acomiadat del segle i viuen com a l'època de sant Benet. Edifiquen un nou monestir que, per ara, retira a una població del Far West sense indis, mexicans, lladres, cow-boys ni putes...Els monjos es cuiden d'un hortet tot criant vaques i fedes (en diuen ovelles a la resta de Catalunya).Un frare baixa a una petita gasolinera, tolerada en un canyó de la vall de l'Auda, per portar-hi un formatge excel·lent. El pare abat i el frare porter tenen una veu dolça i una mirada inoblidable. Aquesta serenor no l'he sabut retrobar en Des hommes et des dieux, la pel·lícula de Xavier Beauvois sobre el martiri dels monjos de Tibharine. Aquesta és una obra de qualitat, però no hi he llegit cap transcendència. Fins i tot, a vegades, m'ha semblat cridanera quan filmen el darrer sopar dels monjos. Per què tots aquests primers plans? Ja havíem entès que el cineasta pensava en la santa Cena. L'únic moment d'emoció, per a mi, és quan els monjos fan una foto junts. Hi he sentit una veritable amistat, una fraternitat. Malgrat tot, aquesta pel·lícula massa acadèmica té moltes qualitats. Val la pena que els lectors d'aquest diari la vegin tot i que no hi trobin la mirada del pare abat. Aquesta mirada només l'he vist amb els monjos, un coronel de la gendarmeria i un capità dels paracaigudistes. Jean-Pierre Melville, un dels millors cineastes francesos, ja ho havia observat. ' L'un des rares moments où on rencontre la vertu dans une vie d'homme, c'est dans l'armée aux côtés des officiers supérieurs, les vrais moines d'aujourd'hui. ' (Un dels rars moments en què trobem la virtut en una vida d'home, és entre

l'exèrcit al costat dels oficials superiors, els veritables monjos d'avui. '

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-01-2011 23:29

Pròleg d'una Educació francesa en rus

traducció d'Alexandra Grebennikova, revista Inastrania literatura, 11/2010  

 

 

Я всегда с недоверием относился к истории литературы. Биография автора для меня совершенно не важна. Я в этом уверен с пятнадцати лет. Представьте себе строку:

“Клара, милая, я люблю тебя”.

Хороший студент скажет: “Для того чтобы выразить силу своей любви, поэт поставил имя возлюбленной на первое место...”

Если же поэт вдруг напишет “Я люблю тебя, Клара, милая”, студент заметит: “Для того чтобы выразить силу своей любви, поэт уделил имени возлюбленной центральное место...”

Представим себе, в конце концов, что поэт решил написать “Милая, люблю тебя, Клара”. Хотите знать, что на это ответит хороший студент? С подобной точки зрения, любые комментарии по поводу моей книги излишни.

ЖузепМариаМуньос долго настаивал, чтобы я написал эту книгу. Кому интересно мое существование? Я не воевал, как оба моих деда. У меня нет детей. Мою жизнь легко спутать с историей написанных мной книг. Упрямый, терпеливый, непереубедимыйМуньос помог мне понять, что автобиография моих размышлений может напомнить людям, что есть и такие каталонцы, дед которых не участвовал в гражданской войне в Испании и которым “формирование национального сознания” знакомо только по песне Жуана МануэляСеррата[1].

Четверть века спустя после смерти Генералиссимуса[2] в школах Женералитата[3] у детей Каталонского автономного сообщества нет ни одного предмета, посвященного нашим каталонским землям, оставшимся “за пределами испанского королевства”. Единственное упоминание о них можно встретить в разделе диалектологии, в учебниках по каталанскому языку. Что уж говорить об учебниках, по которым учатся дети, живущие на Балеарских островах и в Валенсии?

Многие мои друзья - писатели. Один валенсийский журнал уже заказал им статьи о моем творчестве. Но я не могу попросить их написать к этой книге пролог... “Французское воспитание” - не автобиография, хотя я и говорю постоянно о себе. Не кажется мне она и этнографическим эссе, в котором я пытаюсь описать традиции, ароматы, красоту исчезнувшей страны. Благодаря профессии моего отца, да и моей собственной, я прожил семь жизней, как русские коты[4]. В детстве я катался на лыжах в Альпах, бегал по берегам Рейна, собирал ракушки на пляжах Ла-Манша и выучил язык, чудом сохранившийся на побережьях Прованса. В те допотопные времена без Интернета, мобильных телефонов, ксерокопий и кредитных карточек поезда шли пятнадцать часов от Перпиньяна до Парижа, и нужно было ждать в очереди три или четыре года, чтобы тебе поставили домашний телефон. Певцы умели петь. Произношение французских актеров было безупречным. Кино пробуждало мечты. Жандармы просили у вас документы голосом Фернанделя. Фары машин светились желтыми огнями, а названия улиц были написаны белыми буквами на синих табличках. Коровы ели траву. Железнодорожники объявляли о прибытии поездов с местным акцентом. Дети верили в существование Деда Мороза. Почтальоны разносили письма два раза в день. Все покупали продукты в магазинах в центре города, а не в супермаркетах, которых вообще не было. Никто не поджигал машины в ночь под Новый год. Мышонок оставлял монетку под подушкой у малыша, когда у того выпадал первый молочный зуб. Президент Республики издавал антологии поэзии, и все каталонцы умели говорить на своем родном языке.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-01-2011 13:51

La meua llibreria catalana

 


 

 

Tenim tots una relació particular amb la llibreria catalana de Perpinyà. Deixeu-me, doncs, explicar-vos la meua història. Tenia vint anys i no havia llegit cap llibre en català. Només havia desxifrat els articles de Pere Gratacos, Pere Verdaguer i Andreu Barrere. No sé com vaig arribar a saber que s'havia obert una llibreria catalana a la plaça dels Peluts. Encara recordi la meua impaciència, el meu entusiasme en enfilar-me pel carrer dels Agustins. Al primer pis, on se troba actualment el local dels companys d'Unitat Catalana, en Joan Miquel Touron, que no coneixia, seia rere una taula vora la finestra. A la petita sala enrajolada, els clàssics de les Millors Obres de la Literatura Catalana, color de crema, giraven en un expositor davant dels discos de Joan Manuel Serrat, Jordi Barre i Lluís Llach. Aquell dissabte, vaig comprar els dos volums de la Crònica de Ramon Muntaner, La nacionalitat catalana d'Enric Prat de la Riba, La plaça del diamant de Mercè Rodoreda i el meravellós disc que Serrat va dedicar als poemes de Joan Salvat Papasseit. Me'n vaig anar sense gosar entaular conversa amb l'amo i me'n vaig tornar cap a Nils amb els meus tresors. Aquesta llibreria, prehistòrica si la comparem amb l'actual de la plaça Joan Payrà que tots els vells perpinyanencs encara anomenaven plaça de la Banca, va representar per mi el vestíbul daurat d'un univers desconegut i fabulós. Vull que els joves d'ara, de demà i de demà passat puguin sentir la mateixa alegria que la meua i no hagin de baixar a Figueres o Girona. Josep Pla deia ' el meu país és on quan dic bon dia, em responen bon dia. Podríem afegir ' el meu país és el lloc on puc comprar llibres en la meua llengua. '

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article