http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 29-07-2011 19:21

L'home que va ridiculitzar els experts


              E-notícies, 29/07/2011

No sé si molts lectors d'aquest diari coneixen Han van Meegeren, un pintor neerlandès que va vendre als nazis falsos quadres de Vermeer de collita pròpia. Els seus plagis havien arribat a un tal grau de perfecció que els millors especialistes van atribuir l'autoria dels quadres al mestre de Delft. El 1937 consideraven ' Els pelegrins d'Emmaüs ' com la seua obra més bonica, amb un lloc d'honor al museu Boijmans van Beuningen de Rotterdam. Acusat d'haver venut al mariscal Göring tresors del patrimoni nacional, Han van Meegeren es va salvar la vida i va ridiculitzar tots els experts bo i pintant una nova obra mestra de Vermeer davant del tribunal. Si els seus quadres eren tan bons quan tothom pensava que els havia realitzat Vermeer, per què Han van Meegeren no figura al cànon dels millors pintors del segle XX? Perquè van Meegeren es va limitar a la imitació de vells models. La innovació, l'exploració de tècniques noves semblen constituir a hores d'ara l'únic criteri de qualitat. No entenc per què els museus s'enorgullien de posseir quadres que ara han relinquit a les golfes. La firma és l'únic criteri de qualitat? M'agradaria que algú m'ho expliqués.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 24-07-2011 11:14

Tu

                                    E-notícies, 24/07/2011

 


Quan tenia vint anys, havia llegit un article de Manuel Vicent molt divertit on comentava la suplantació del tú sobre el usted en castellà. Segons ell, aquesta substitució s'explicava pel fet que és molt senzill dir ' Papá ¡ vete a la mierda!' que no ' Padre, váyase usted a la mierda. ' aquesta explicació val el que val.

Recordi un passatge deliciós de la pel·lícula ' Entrée des artistes ' de Marc Allégret. Una parella d'enamorats entra en una cambra. Es diuen vostè. L'endemà es parlen de tu i tothom entén que ha passat.

Els castellans tutegen molt més que els francesos, però no tant com els italians. En català em fa l'efecte que es tuteja una mica menys que en castellà, però aquesta és una impressió.

En català del Rosselló, les coses són més o menys així. Solem dir tu a un amic, un col·lega, un parent. El vós el reservem als desconeguts i a la gent amb qui no intimem. No té res a veure amb la simpatia. Per exemple, jo dic tu a unes quantes persones ' de cuyo nombre no quiero acordarme ' i vós a uns quants amics més vells que jo. El vostè ha desaparegut del parlar dels catalans del Rosselló. Ha existit, però. Un autor com Albert Saisset, àlies Un Tal poc sospitós de concessions pancatalanes, el feia servir de tant en tant. La meua àvia Lucienne Brial de Cànoes m'explicava que els treballadors del camp deien vostè a l'amo, el seu oncle.


Passat la frontera catalano-catalana, els catalans fan servir tu i vostè. Reserven vós a les pregàries. Parli naturalment de l'ús majoritari. M'imagini que encara hi ha comarques on mantenen el vós.

Com les bones maneres, l'art de la cuina, l'oblit de tots aquests matisos, forjats pel segle, és una pèrdua. Un món sense el tuteig sistemàtic dels quebequesos, el vos argentí o el Lei italià no té el mateix sabor.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-07-2011 20:02

Viatge a Manlleu

 El Temps, 19 de juliol del 2011

Jordi Puntí

Els castellans

Editorial l'Avenç

Barcelona, 2011

 

 

                                                                                                                                                             



Feia temps que volia llegir Els castellans de Jordi Puntí. Tenia raó. Aquest és un llibre extraordinari, entranyable, una d'aquestes obres que honren una literatura. Li manca molt poc per ser una obra mestra com miraré d'explicar-ho. Els castellans em semblen un dels llibres més ben escrits, més sensibles que he llegit en els últims anys. Consideri Josep Maria Muñoz com un dels millors editors de Catalunya. Sap acompanyar els autors, guiar-los proposant l'exploració dels camins obscurs de la memòria. Jordi Puntí va publicar a la revista L'Avenç una sèrie d'evocacions de la seua infantesa a Manlleu, on convivien dues tribus de mainatges. Els catalans i els castellans. ' Parlo dels anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortells i sardanes a la plaça. ' (p 12) Aquesta evocació precisa, suggeridora, plena d'humor i d'una nostàlgia reprimida m'ha encantat. Puntí no vol escoltar les sirenes de la memòria. Es malfia de les intoxicacions de la nostàlgia. ' Res com la nostàlgia per fer-te perdre el món de vista i convertir-te en un ploramiques. ' L'autor, amb un humor permanent, descriu el descobriment del món, la tirania de la sexualitat.

Quan accepta les regles del joc de la memòria, Jordi Puntí es transforma en un prosista romàntic que escriu en un català cristal·lí. ' Els matins de boira i gebre, que s'alçaven amb una lentitud polar i la primera ullada de sol no arribava fins passat migdia. Les tardes d'hivern amb aquella llum pàl·lida i lletosa, com d'aquarel·la inacabada: quan el riu estava gelat, sortint de classe hi anàvem a patinar. ' ( p 82 )

Jordi Puntí accedeix quasi a la categoria d'autors com Marcel Pagnol i Mark Twain. De tant en tant, però, la seua atenció minva i ens imposa una corrua de 'ser' perfectament evitable o dues frases fetes fruiteres gens fructuoses. ' En Collelldemont pesava figues perquè de bon matí havia ajudat el seu pare a munyir, però en sentir el seu nom va despertar-se de cop i va obrir uns ulls com unes taronges. ' ( p 54) La inflació de les frases fetes em sembla un mal endèmic de la prosa catalana. Són pintoresques però pesen com un greix superflu. També crec que l'últim capítol, bo i brillant, sobra. No m'agrada que un cuiner ens ensenyi la cuina i els estris que han servit a l'elaboració de plats exquisits. Aquestes reserves sense importància purament tècniques no m'impideixen d'afirmar que aquest llibre serà un clàssic, una joia de la literatura catalana contemporània. Jordí Puntí ja brilla al firmament de les lletres catalanes com la lluna del jove Alfred de Musset ' C'était dans la nuit brune, / Sur le clocher jauni,/ La lune / Comme un point sur un i. ' Un punt en una i? Puntí...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-07-2011 12:16

Els plaers de l'infern

E notícies, 20/07/2011


                          


La setmana passada, tornava de Perpinyà quan vaig sentir a la ràdio un programa molt interessant sobre les cançons del segle XX. Parlaven de la gènesi de ' Rock around the clock. 'Vaig descobrir que no fou Bill Haley el creador de la cançó sinó Sonny Dae i the Knights. Bill Haley i la cançó van arribar a la fama gràcies a la pel·lícula ' Blackboard jungle. La coneixen a Espanya com ' Semilla de maldad 'i a França com a ' Graîne de violence. ' Es podria redactar tota una tesi amb el canvi de títols segons els països. El cas més interessant deu ser 'An affair to remember ' que es transforma en ' Elle et Lui ' a França, ' Tú y yo ' a Espanya, ' Algo para recordar ' a l'Argentina, ' Un amore splendido ' a Itàlia, ' Tarde demais para esquecer ' al Brasil, ' Una novel·la inoblidable ' (Незабываемый роман) a Rússia . Els portuguesos i els alemanys l'han traduït de la mateixa manera : 'O grande amor da minha vida ' equival a ' Die Große Liebe meines Lebens. '

Quan vaig sentir Bill Haley, vaig recordar en un segon la nit quan vaig veure ' Blackboard jungle ' a Télé Monte-Carlo. En aquell temps, vivia a Canes i a França només rebíem tres canals. Ens sentiem privilegiats de poder mirar altres televisions. A més, TMC programava cada nit un clàssic de Hollywood. Vaig veure aixi 'Indiscreet', ' The harder they fall' i tants més...

 

 

 

Feliç època en que no existien ni videos ni DVD. Calia esperar fins a la una del matí la pel·li del cine club...L'espera formava part de la festa. Si la perdies, sabies que hauries d'esperar deu o quinze anys abans de poder veure-la. Poca broma! L'única alternativa era pujar a París, comprar Pariscope i trobar un cinema que programava festivals de pel·lis clàssiques. En aquell temps, quan sojornava a Paris, passava la meitat de l'estada a les sales del barri llatí per admirar Jane Russell, Audrey Hepburn, Gene Tierney...

Recordi que el 1976 o potser el 1977 van emetre 'Singing in the rain' i no la vaig poder veure perquè l'endemà tenia una prova de matemàtica i me m'havia d'anar al llit d'hora. Dos anys més tard, pel mateix motiu, vaig perdre Khartoum amb Charlton Heston.

Ara, entri en un web especialitzada i puc comprar qualsevol film, però s'ha perdut la màgia. Soc ' mass fart ' que diuen al Rosselló quan una persona desenyanda té tot el que somniava. Una descripció medieval presentava l'infern com un lloc on tots els desitjos són realitzats...Els nostres avantspassats la sabien llarga...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-07-2011 18:13

Tres moments

Un article emotiu d'en Pep Prieto, Diari de Girona, 13/07/2011

 

 

 

 Tot el que pugui escriure sobre l'obra de l'admirat Miquel Pairolí quedarà en inferioritat respecte al que n'han dit plomes molt més coneixedores; per tant, aquesta columna s'articularà a partir de tres moments en què la meva existència va tenir la fortuna de creuar-se amb la seva. El primer es remunta al 1993, quan en Miquel, llavors articulista al Nou Diari, va escriure una àcida reflexió sobre la tendència de Spielberg a transformar l'art en pur marxandatge arran de l'estrena de Jurassic Park. Aquí el columnista, que no arribava a la majoria d'edat i liderava una secta no oficial de suport a l'autor d'E.T., va enviar una carta al diari maleint els dards d'en Miquel.

 

 

   La casualitat, aquesta senyora tan literària, i el premi Just Manuel Casero, van fer que, dotze anys després, coincidíssim, colze a colze, en un sopar en què també hi eren, entre d'altres, en Guillem Terribas i en Joan-Daniel Bezsonoff. Li vaig explicar a en Miquel que aquella carta adolescent era meva i que amb el temps no havia tingut més remei que donar-li la raó. Va riure una estona llarga. Aquella nit va acabar amb en Bezsonoff cantant a taula i en Miquel i un servidor parlant de les pel·lícules de Los Bravos.

 

 El tercer moment es produeix dos anys després, en una tertúlia d'escriptors gironins, un matí de Sant Jordi a tocar de La Rambla. Escoltàvem el moderador i en Miquel em va fer notar que teníem un espectador imprevist: des del balcó de casa seva, un escriptor, en Jordi, ens mirava amb cara de gintònic, guarnit amb batí i espardenyes. No podíem parar de riure, fins al punt que les nostres intervencions se'n van ressentir. Són tres moments potser nimis però suficients per construir un relat íntim sobre un home que aconseguia, amb la seva sola presència, que prenguessis consciència del llarg camí que et quedava per arribar fins a la seva extraordinària sobrietat. Tres moments que aquests dies han emergit amb força al projector de la memòria com a comiat a un gran escriptor.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-07-2011 11:52

Les visites de l'infant Felip

            E-notícies, 16/07/2011

 

 


Com més conec la república francesa, més m'atreuen les monàrquies. Tot i que els reis tenen poders limitats, m'agrada que un futur cap d'estat estigui format i preparat per la seua futura feina. Almenys, eviten de rebaixar el càrrec i el país que representen.

A priori no tinc res en contra de la família reial espanyola. Don Juan Carlos I va saber renunciar al poder quan tocava. Hi ha un petit problema, però. És el rei d'Espanya i fins fa poc les seues visites a Catalunya em molestaven. Ara, ans al contrari, voldria que el rei o el seu fill vinguessin més sovint a Catalunya. Per què? Perquè llur presència en terra catalana, constitueix una revacunació. Massa catalans es pensen que Catalunya amb l'autonomia ho té tot. S'imaginen que és una nació poderosa amb una llengua respectada i protegida...Aquest és el típic cofoisme que ha imperat des del 1977 No! De moment, Catalunya no existeix internacionalment. És un fantasma legal...Mònaco existeix, Catalunya no. És el conjunt de quatre províncies espanyoles amb un trosset annexionat per l'exèrcit francès al segle XVII. Res més...Ho vulguem o no, Catalunya no té projecció internacional. Arreu del mon, coneixen el Barça. A Moscou i tot. Catalunya no...Un europeu culte sap vagament que Catalunya és una província al nord est d'Espanya on es parla una llengua romànica, cosina de l'occità, que es desborda fins al sud de França. Res més. Per la gent, Pablo Casals, José Carreras, Salvador Dalí, Antonio Gaudí, Joan (ell sí que el coneixen pel seu nom ) Miró són artistes espanyols...

Si volem que Catalunya torni a ser rica i plena, accedeixi a la sobirania, no ens hem d'enganyar amb somnis de grandesa...Hem de treballar més per a la construcció d'un estat propi. Per tant, desitgi que els Borbons de Madrid continuïn fent turisme a Catalunya fins al dia en què seran només els sobirans d'un país amic i veí...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-07-2011 23:15

Avui fa 41 anys

Avui fa 41 anys que Luis Mariano ens va deixar. Si voleu somriure i passar una bon moment, mireu aquest extracte de Candide et l'optimisme amb Luis Mariano i Dario Moreno. Veureu que res no ha canviat...

 

http://www.youtube.com/watch?v=LmM8r-1da7Y&feature=related

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 26-07-2011 à 00:19:08  (web)

Dans "Candide et l'optimisme", j'aime bien le premier prétendant (Dario Moreno)..Il danse très bien finalement.
VS.

édité le 26-07-2011 à 00:37:28

2. Joanot  le 03-10-2011 à 21:29:07  (web)

Molt simpàtic aquest moment musical. Crec que hagués estat un bon final per la darrera "corrida" de la Monumental.

 
 
 
el 14-07-2011 18:05

No perdem el Nord


Ressenya de Marc Colell i Teixidó, publicada a la revista Lluc,

 




Els qui han seguit de prop la trajectòria literària de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) hi deuen haver copsat dues etapes ben diferenciades: una de primerenca, en què l’escriptor rossellonès basteix ficcions d’un clar fonament històric (per bé que ell mateix renegava de l’etiqueta de «novel·la històrica» en una entrevista apareguda el febrer del 2010 a Serra d’Or) i una de posterior, en la qual l’autor s’endinsa per les bardisses de l’autobiografia i l’assaig. D’aquesta primera etapa, en despunten obres com ara Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), que narra el crepuscle de la Indoxina francesa; La presonera d’Alger (Empúries, 2002), emmarcada a la Guerra d’Algèria; La guerra dels cornuts (Empúries, 2004), que té com a escenari la Gran Guerra del 1914-18, i la tan llorejada Les amnèsies de Déu (Empúries, 2006), ambientada en plena Segona Guerra Mundial. Aquest rerefons històric, a més de refermar la passió que sent Bezsonoff per la història, ha obert una veta fins ara poc explorada en la literatura catalana actual: la dels episodis històrics que no corresponen als que han trasbalsat la llenca del país que es troba sota administració espanyola. Aquest imaginari col·lectiu estret de mires, que tants cops ha estat –i malauradament és encara– percebut com el natural, l’escriptor de Nils el denuncia amb aplom quan remarca, per exemple, que pels nord-catalans la «Guerra» no és la Guerra del 1936-39, sinó, ai las, la Segona Guerra Mundial.


D’aquest primer gruix de l’obra bezsonoffiana, la d’arrel històrica malgré Bezsonoff, ja se n’ha parlat a bastament en d’altres papers. El que ens interessa, ara i aquí, és abordar aquest segon fil literari que l’autor ha anat teixint a cavall entre el text biogràfic i la literatura d’assaig. Si bé la primera novel·la que encetà aquest viratge en la narrativa de l’escriptor perpinyanès fou Els taxistes del tsar (Empúries, 2007) –un relat a mig camí entre la ficció i el text evocatiu a partir de records familiars, en què refà la vida de Mitrofan, el seu avi rus–, és amb Una educació francesa (L’Avenç, 2009) i posteriorment Un país de butxaca (Empúries, 2010) que Bezsonoff es despulla d’artificis i jos literaris i ens parla, clar i català, del seu itinerari biogràfic.


«Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre del 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost del 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu». Aquesta és la carta de naturalesa, per dir-ho a la manera d’Ovidi Montllor, amb què l’escriptor nord-català es presenta al públic lector. Difícilment una sola cita podria condensar amb tanta precisió l’esperit de les dues darreres obres bezsonoffianes. I és que aquest «escriptor català, amb passaport francès i cognom rus» se serveix d’aquestes dues obres no només per presentar-se al públic, sinó també per encarar-se davant l’espill i recompondre aquesta seva identitat esmicolada. I aquesta reconstrucció la fa en dues fases: la d’assumir l’adscripció cultural i nacional francesa que li inculcà, a sang i foc, la tendenciosa escola republicana gal·la (Una educació francesa) i el desvetllament, de la mà de l’avi matern, de la seva catalanitat primigènia (Un país de butxaca). I en aquest deixondiment també hi té una rellevància indiscutible els sojorns del jove Bezsonoff a la Universitat Catalana d’Estiu, una Institució (amb majúscula, si us plau) que ens ha permès a molts (re)descobrir el país sencer, amb tots els accents i en tota la seva llargària.


Una educació francesa, obra que ha vist el dia fruit de la tenacitat de Josep Maria Muñoz, director de la revista L’Avenç, que demanà a l’autor que aplegués i modelés en forma de llibre una sèrie d’articles apareguts en aquesta publicació i de la qual ja ha sortit al carrer una segona edició revisada i ampliada, versa sobre una realitat que és el pa de cada dia a la Catalunya del Nord, d’ençà que Jules Ferry instaurà els pilars de l’escola laica francesa: la substitució, a còpia de mètodes coercitius, dels referents catalans pels referents francesos i l’estigmatització i l’arraconament progressius de la llengua del país en aquest indret dels Països Catalans. En aquest aplec de textos autobiogràfics, agrupats per temes, Bezsonoff hi relata el seu periple d’infància i adolescència per tota la geografia francesa, degut a la feina itinerant del pare, metge de l’exèrcit gal, i hi aiguabarreja les seves experiències d’infant (períodes viscuts a Perpinyà, Briançon, la riba del Rhin, Massy, Niça i Nils) amb l’exposició de l’imaginari polític, cultural i educatiu que il·luminà la seva infantesa i que ben poc té a veure amb el dels catalans de l’altre cantó de la ratlla. A tall d’exemple, l’escriptor esmenta el desig que cobejava de menut d’enrolar-se a l’exèrcit francès per recuperar l’Algèria perduda per l’Hexàgon al tombant del anys seixanta.


El retorn a la llar dels avis materns, a conseqüència de la separació dels pares, i el tracte diari amb la geografia de la plana rossellonesa i la parla ancestral («lo pus bell catalanesc del món» com la batejà el cronista Ramon Muntaner) el retornen al veritable país. Aquesta recuperació de la catalanitat, que és el que precisament relata Un país de butxaca, a través de la contemplació del paisatge i el dring dels sons de la llengua fan que l’autor rossellonès faci tota una declaració de principis: «no sóc ni francès ni rus perquè procedeixi de la llengua catalana». Aquesta idea tan heideggeriana, la llengua és la casa de l’ànima, és la que empra Bezsonoff per dotar de coherència la seva identitat múltiple i recordar-nos que la llengua, tot proporcionant noms al paisatge, és qui atorga corporeïtat al país; alhora que el paisatge condiciona la visió del món que confegeix l’idioma i el modela. No és per atzar, doncs, que els diàlegs del llibre estan farcits de trets característics del català del Rosselló. I en aquesta vindicació de la llengua catalana l’autor ret homenatge al padrí Montalat, el seu avi matern, que segons ell mateix reconeix li fou «mestre de vida i de català».


Si bé el to dels dos textos difereix notablement –Una educació francesa, per una qüestió de destinatari original, s’atansa més al text periodístic i, per contra, Un país de butxaca té un afany més volgudament literari–, ambdues obres comparteixen un gavadal de trets comuns. Un català vivíssim que a alguns ultradefensors de la supremacia del català central els pot semblar exòtic (espletar, vilatge, crebar, patota, pescaire, singlantana, mainatge…) però que està documentat en obres de referència com el diccionari Alcover-Moll i que segur que sacsejarà fronteres mentals; llàstima que reprengui alguns hispanismes tan estesos en els textos dels seus col·legues del sud de les Alberes: l’ús quantitatiu d’«uns» (me’n vaig anar uns dies) en comptes d’«uns quants» o estructures condemnables com ara «anar a recollir algú» (en el sentit d’anar a buscar algú). I això que Bezsonoff és molt curós amb el model de llengua que empra. Passatges en els quals n’hi ha per treure’s el barret, com el d’Un país… en què parla de la literatura catalana i la francesa tot demostrant un coneixement vast, i gosaria dir erudit, de les dues tradicions literàries. I el que és més important: sense caure mai en el desànim quan descriu el futur del català al nord del Pirineu, tot i el to un xic elegíac d’alguns fragments («faré el que podré per reanimar les ombres dels mots perduts») que semblen evocar el crit espriuà de lament per la llengua que creia perduda a Primera història d’Esther. Breu, dos llibres interessantíssims que aborden la qüestió sempre espinosa de l’afebliment de la catalanitat i la progressiva francesització de la Catalunya del Nord, sense cap mena de dramatisme però amb un bany de realitat atenuat per dosis d’humor i ironia (què seria la vida sense ironia!) i que de ben segur ajudarà molts catalans a recuperar –o no perdre– el nord.


Marc Colell i Teixidó

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-07-2011 10:51

De la inutilitat del català

                 E-notícies, 12/07/2011


 

Ja us he parlat de mon cunyat, un francès de França que menysprea Espanya. Fica dins la mateixa saca infamant i jacobina el basc, el gallec i el català. Tampoc no té gaire consideració pel castellà.

Un dels seus arguments favorits en contra de la llengua catalana és la seua inutilitat. Amb el mateix menyspreu es rifa de la utilitat del castellà pel món. Sovint em diu ' Què és el castellà sinó un super-portuguès, un italià arabitzat? De què serveix aquesta llengua fabulosa? Quina potència econòmica la fa servir? Quin exèrcit poderós la recolza? Siguem seriosos...—afegeix el meu cunyat— Passat Nimes, quasi ningú no coneix el castellà a Europa tret d'uns quants iaos de la guerra civil que no es van poder assimilar...A Europa la gent culta domina l'anglès, el francès, l'alemany...El castellà no...Vés a Rússia, al Vietnam o a l'Àfrica del Sud i veuràs quanta gent hi sap castellà...Ara, molts espanyolistes repeteixen a cor què vols que el castellà s'està implantant als USA. Ja ho crec. És la llengua dels refugiats econòmics obligats de passar el Río Grande per no fotre's de fam...L'èxit del castellà als Estats Units equival a la difusió de l'àrab a França o del turc a Alemanya. En el concert de les nacions, el castellà és un xic menys inútil que el català...

Cansat de tant odi absurd, li he volgut precisar uns quants punts. La gent que ataca el castellà, el català o qualsevol altra llengua fa servir una argumentació de botiguers mesquins...L'única llengua útil de debò actualment és l'angloamericà. Unes llengües de cultura protegides per un estat com el francès, el castellà, l'alemany, l'italià, el rus poden servir de tant en tant, però la llengua dels banquers, dels aeroports, de les reunions internacionals és l'anglès...Tant me fa...Digui el que digui mon cunyat, estic molt content de poder llegir Joan Salvat-Papasseit, Clarín, Frederic Mistral, Ernesto Sábato, Josep Pla, Gérard de Nerval, Dino Buzzatti i d'escoltar discos de Joan Manuel Serrat, Susana Rinaldi, Luis Mariano, Jacques Brel, Domenico Modugno i Guy Bonnet en la seua llengua. No serveixen de res aquests idiomes, i què? Tret de menjar uns quants cucs, un rossinyol tampoc no serveix de gran cosa...Imagineu, però, una nit d'estiu sense rossinyols?

 


Comentaris/ коментарии

 

1. santiago  le 14-07-2011 à 11:09:28

Tristament freqüent, aquesta actitud mesquina i inculta
Només un retret:
Pq no has titulat l'article "La inutilitat del meu cunyat"? (trobe que és més adient i, a sobre, rima)
Salut i cultura!!!

 
 
 
el 08-07-2011 11:42

Lletra a Xavier Rius

             E-notícies, 8/07/2011


D'entrada, t'ho diré : no crec que hagis fracassat com a pare. M'hauria agradat tenir-te com a pare. Som encara a temps si me vols adoptar...

Fa 25 anys que tinc la mala sort d'ensenyar francès a adolescents (si algú em vol fer de mecenes, que escrigui al diari...) Entre ells, sempre hi ha hagut pocs lectors. En canvi, quan llegeixen, ho fan d'una manera compulsiva. En Saïd, un alumne marroquí amb un humor deliciós, manllevava almenys dos llibres per setmana a la biblioteca del nostre institut. Uns clàssics i no llibrots llegits i oblidats amb tres hores.

Crec que les persones tenim el gust de la lectura o no el tenim mai. El meu avi Montalat havia fet estudis fins als quinze anys i tenia el Brevet Supérieur, qualificació alta per un home de la seua generació. No llegia mai tret del diari local infecte i de llibres d'història sobre la segona guerra mundial, i més concretament la funesta campanya del 1940 i l'ocupació alemanya que li havia tocat viure com tants europeus.

La padrina Lucienne, que havia hagut de deixar l'escola als deu anys i s'expressava en un francès molt deficient i parlava un català magnífic, llegia sense parar. Balzac, Stendhal, Victor Hugo, Madame de Sévigné i tot.

Entenc que algú no vulgui llegir. A mi, per exemple, sempre m'han interessat els partits de futbol i de rugbi. Els segueixi amb passió. No em parlis ni de bàsquet ni de tennis. Tout le monde aux abris! Passa igual amb la lectura.

Al meu entendre, cal explicar als adolescents que uns quants clàssics formen part del bagatge d'una persona civilitzada. Qualsevol hispanofon hauria d'haver llegit El Quixot i La vida es sueño. Un francès Madame Bovary. Un anglès Hamlet . Un català La plaça del diamant. A Rússia, el darrer dels borratxots et pot recitar versos de Puixkhin. Aquestes lectures formen part de l'educació, del bagatge cultural com el coneixement de llengües estrangeres, el carnet de conduir, saber menjar netament i triar els bons vins per acompanyar tal o tal plat.

La millor guia que conec per incitar el jovent a llegir és el Cànon de literatura juvenil de Vicenç Pagès. Existeix una traducció castellana.

Per acabar, pensi que no cal imposar lectures al jovent sinó predicar amb l'exemple. Si no volen llegir, ja s'ho faran...No t'hi capfiquis i pensa en emplenar els papers per adoptar-me…


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article