Ressenya de Marc Colell i Teixidó, publicada a la revista Lluc,

Els qui han seguit de prop la trajectòria literària de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) hi deuen haver copsat dues etapes ben diferenciades: una de primerenca, en què l’escriptor rossellonès basteix ficcions d’un clar fonament històric (per bé que ell mateix renegava de l’etiqueta de «novel·la històrica» en una entrevista apareguda el febrer del 2010 a Serra d’Or) i una de posterior, en la qual l’autor s’endinsa per les bardisses de l’autobiografia i l’assaig. D’aquesta primera etapa, en despunten obres com ara Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), que narra el crepuscle de la Indoxina francesa; La presonera d’Alger (Empúries, 2002), emmarcada a la Guerra d’Algèria; La guerra dels cornuts (Empúries, 2004), que té com a escenari la Gran Guerra del 1914-18, i la tan llorejada Les amnèsies de Déu (Empúries, 2006), ambientada en plena Segona Guerra Mundial. Aquest rerefons històric, a més de refermar la passió que sent Bezsonoff per la història, ha obert una veta fins ara poc explorada en la literatura catalana actual: la dels episodis històrics que no corresponen als que han trasbalsat la llenca del país que es troba sota administració espanyola. Aquest imaginari col·lectiu estret de mires, que tants cops ha estat –i malauradament és encara– percebut com el natural, l’escriptor de Nils el denuncia amb aplom quan remarca, per exemple, que pels nord-catalans la «Guerra» no és la Guerra del 1936-39, sinó, ai las, la Segona Guerra Mundial.

D’aquest primer gruix de l’obra bezsonoffiana, la d’arrel històrica malgré Bezsonoff, ja se n’ha parlat a bastament en d’altres papers. El que ens interessa, ara i aquí, és abordar aquest segon fil literari que l’autor ha anat teixint a cavall entre el text biogràfic i la literatura d’assaig. Si bé la primera novel·la que encetà aquest viratge en la narrativa de l’escriptor perpinyanès fou Els taxistes del tsar (Empúries, 2007) –un relat a mig camí entre la ficció i el text evocatiu a partir de records familiars, en què refà la vida de Mitrofan, el seu avi rus–, és amb Una educació francesa (L’Avenç, 2009) i posteriorment Un país de butxaca (Empúries, 2010) que Bezsonoff es despulla d’artificis i jos literaris i ens parla, clar i català, del seu itinerari biogràfic.

«Si Jean-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà el 15 de setembre del 1963, Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat va néixer a Prada de Conflent el 15 d’agost del 1985 a la Universitat Catalana d’Estiu». Aquesta és la carta de naturalesa, per dir-ho a la manera d’Ovidi Montllor, amb què l’escriptor nord-català es presenta al públic lector. Difícilment una sola cita podria condensar amb tanta precisió l’esperit de les dues darreres obres bezsonoffianes. I és que aquest «escriptor català, amb passaport francès i cognom rus» se serveix d’aquestes dues obres no només per presentar-se al públic, sinó també per encarar-se davant l’espill i recompondre aquesta seva identitat esmicolada. I aquesta reconstrucció la fa en dues fases: la d’assumir l’adscripció cultural i nacional francesa que li inculcà, a sang i foc, la tendenciosa escola republicana gal·la (Una educació francesa) i el desvetllament, de la mà de l’avi matern, de la seva catalanitat primigènia (Un país de butxaca). I en aquest deixondiment també hi té una rellevància indiscutible els sojorns del jove Bezsonoff a la Universitat Catalana d’Estiu, una Institució (amb majúscula, si us plau) que ens ha permès a molts (re)descobrir el país sencer, amb tots els accents i en tota la seva llargària.

Una educació francesa, obra que ha vist el dia fruit de la tenacitat de Josep Maria Muñoz, director de la revista L’Avenç, que demanà a l’autor que aplegués i modelés en forma de llibre una sèrie d’articles apareguts en aquesta publicació i de la qual ja ha sortit al carrer una segona edició revisada i ampliada, versa sobre una realitat que és el pa de cada dia a la Catalunya del Nord, d’ençà que Jules Ferry instaurà els pilars de l’escola laica francesa: la substitució, a còpia de mètodes coercitius, dels referents catalans pels referents francesos i l’estigmatització i l’arraconament progressius de la llengua del país en aquest indret dels Països Catalans. En aquest aplec de textos autobiogràfics, agrupats per temes, Bezsonoff hi relata el seu periple d’infància i adolescència per tota la geografia francesa, degut a la feina itinerant del pare, metge de l’exèrcit gal, i hi aiguabarreja les seves experiències d’infant (períodes viscuts a Perpinyà, Briançon, la riba del Rhin, Massy, Niça i Nils) amb l’exposició de l’imaginari polític, cultural i educatiu que il·luminà la seva infantesa i que ben poc té a veure amb el dels catalans de l’altre cantó de la ratlla. A tall d’exemple, l’escriptor esmenta el desig que cobejava de menut d’enrolar-se a l’exèrcit francès per recuperar l’Algèria perduda per l’Hexàgon al tombant del anys seixanta.

El retorn a la llar dels avis materns, a conseqüència de la separació dels pares, i el tracte diari amb la geografia de la plana rossellonesa i la parla ancestral («lo pus bell catalanesc del món» com la batejà el cronista Ramon Muntaner) el retornen al veritable país. Aquesta recuperació de la catalanitat, que és el que precisament relata Un país de butxaca, a través de la contemplació del paisatge i el dring dels sons de la llengua fan que l’autor rossellonès faci tota una declaració de principis: «no sóc ni francès ni rus perquè procedeixi de la llengua catalana». Aquesta idea tan heideggeriana, la llengua és la casa de l’ànima, és la que empra Bezsonoff per dotar de coherència la seva identitat múltiple i recordar-nos que la llengua, tot proporcionant noms al paisatge, és qui atorga corporeïtat al país; alhora que el paisatge condiciona la visió del món que confegeix l’idioma i el modela. No és per atzar, doncs, que els diàlegs del llibre estan farcits de trets característics del català del Rosselló. I en aquesta vindicació de la llengua catalana l’autor ret homenatge al padrí Montalat, el seu avi matern, que segons ell mateix reconeix li fou «mestre de vida i de català».

Si bé el to dels dos textos difereix notablement –Una educació francesa, per una qüestió de destinatari original, s’atansa més al text periodístic i, per contra, Un país de butxaca té un afany més volgudament literari–, ambdues obres comparteixen un gavadal de trets comuns. Un català vivíssim que a alguns ultradefensors de la supremacia del català central els pot semblar exòtic (espletar, vilatge, crebar, patota, pescaire, singlantana, mainatge…) però que està documentat en obres de referència com el diccionari Alcover-Moll i que segur que sacsejarà fronteres mentals; llàstima que reprengui alguns hispanismes tan estesos en els textos dels seus col·legues del sud de les Alberes: l’ús quantitatiu d’«uns» (me’n vaig anar uns dies) en comptes d’«uns quants» o estructures condemnables com ara «anar a recollir algú» (en el sentit d’anar a buscar algú). I això que Bezsonoff és molt curós amb el model de llengua que empra. Passatges en els quals n’hi ha per treure’s el barret, com el d’Un país… en què parla de la literatura catalana i la francesa tot demostrant un coneixement vast, i gosaria dir erudit, de les dues tradicions literàries. I el que és més important: sense caure mai en el desànim quan descriu el futur del català al nord del Pirineu, tot i el to un xic elegíac d’alguns fragments («faré el que podré per reanimar les ombres dels mots perduts») que semblen evocar el crit espriuà de lament per la llengua que creia perduda a Primera història d’Esther. Breu, dos llibres interessantíssims que aborden la qüestió sempre espinosa de l’afebliment de la catalanitat i la progressiva francesització de la Catalunya del Nord, sense cap mena de dramatisme però amb un bany de realitat atenuat per dosis d’humor i ironia (què seria la vida sense ironia!) i que de ben segur ajudarà molts catalans a recuperar –o no perdre– el nord.

Marc Colell i Teixidó

                 E-notícies, 12/07/2011

Ja us he parlat de mon cunyat, un francès de França que menysprea Espanya. Fica dins la mateixa saca infamant i jacobina el basc, el gallec i el català. Tampoc no té gaire consideració pel castellà.

Un dels seus arguments favorits en contra de la llengua catalana és la seua inutilitat. Amb el mateix menyspreu es rifa de la utilitat del castellà pel món. Sovint em diu ' Què és el castellà sinó un super-portuguès, un italià arabitzat? De què serveix aquesta llengua fabulosa? Quina potència econòmica la fa servir? Quin exèrcit poderós la recolza? Siguem seriosos...—afegeix el meu cunyat— Passat Nimes, quasi ningú no coneix el castellà a Europa tret d'uns quants iaos de la guerra civil que no es van poder assimilar...A Europa la gent culta domina l'anglès, el francès, l'alemany...El castellà no...Vés a Rússia, al Vietnam o a l'Àfrica del Sud i veuràs quanta gent hi sap castellà...Ara, molts espanyolistes repeteixen a cor què vols que el castellà s'està implantant als USA. Ja ho crec. És la llengua dels refugiats econòmics obligats de passar el Río Grande per no fotre's de fam...L'èxit del castellà als Estats Units equival a la difusió de l'àrab a França o del turc a Alemanya. En el concert de les nacions, el castellà és un xic menys inútil que el català...

Cansat de tant odi absurd, li he volgut precisar uns quants punts. La gent que ataca el castellà, el català o qualsevol altra llengua fa servir una argumentació de botiguers mesquins...L'única llengua útil de debò actualment és l'angloamericà. Unes llengües de cultura protegides per un estat com el francès, el castellà, l'alemany, l'italià, el rus poden servir de tant en tant, però la llengua dels banquers, dels aeroports, de les reunions internacionals és l'anglès...Tant me fa...Digui el que digui mon cunyat, estic molt content de poder llegir Joan Salvat-Papasseit, Clarín, Frederic Mistral, Ernesto Sábato, Josep Pla, Gérard de Nerval, Dino Buzzatti i d'escoltar discos de Joan Manuel Serrat, Susana Rinaldi, Luis Mariano, Jacques Brel, Domenico Modugno i Guy Bonnet en la seua llengua. No serveixen de res aquests idiomes, i què? Tret de menjar uns quants cucs, un rossinyol tampoc no serveix de gran cosa...Imagineu, però, una nit d'estiu sense rossinyols?

             E-notícies, 8/07/2011

D'entrada, t'ho diré : no crec que hagis fracassat com a pare. M'hauria agradat tenir-te com a pare. Som encara a temps si me vols adoptar...

Fa 25 anys que tinc la mala sort d'ensenyar francès a adolescents (si algú em vol fer de mecenes, que escrigui al diari...) Entre ells, sempre hi ha hagut pocs lectors. En canvi, quan llegeixen, ho fan d'una manera compulsiva. En Saïd, un alumne marroquí amb un humor deliciós, manllevava almenys dos llibres per setmana a la biblioteca del nostre institut. Uns clàssics i no llibrots llegits i oblidats amb tres hores.

Crec que les persones tenim el gust de la lectura o no el tenim mai. El meu avi Montalat havia fet estudis fins als quinze anys i tenia el Brevet Supérieur, qualificació alta per un home de la seua generació. No llegia mai tret del diari local infecte i de llibres d'història sobre la segona guerra mundial, i més concretament la funesta campanya del 1940 i l'ocupació alemanya que li havia tocat viure com tants europeus.

La padrina Lucienne, que havia hagut de deixar l'escola als deu anys i s'expressava en un francès molt deficient i parlava un català magnífic, llegia sense parar. Balzac, Stendhal, Victor Hugo, Madame de Sévigné i tot.

Entenc que algú no vulgui llegir. A mi, per exemple, sempre m'han interessat els partits de futbol i de rugbi. Els segueixi amb passió. No em parlis ni de bàsquet ni de tennis. Tout le monde aux abris! Passa igual amb la lectura.

Al meu entendre, cal explicar als adolescents que uns quants clàssics formen part del bagatge d'una persona civilitzada. Qualsevol hispanofon hauria d'haver llegit El Quixot i La vida es sueño. Un francès Madame Bovary. Un anglès Hamlet . Un català La plaça del diamant. A Rússia, el darrer dels borratxots et pot recitar versos de Puixkhin. Aquestes lectures formen part de l'educació, del bagatge cultural com el coneixement de llengües estrangeres, el carnet de conduir, saber menjar netament i triar els bons vins per acompanyar tal o tal plat.

La millor guia que conec per incitar el jovent a llegir és el Cànon de literatura juvenil de Vicenç Pagès. Existeix una traducció castellana.

Per acabar, pensi que no cal imposar lectures al jovent sinó predicar amb l'exemple. Si no volen llegir, ja s'ho faran...No t'hi capfiquis i pensa en emplenar els papers per adoptar-me…

Xavier Rius, E-notícies, 7/07/2011 

Temps enrere llegia Els taxistes del tsar -una de les obres més autobiogràfiques del futur premi Nobel Joan Daniel Bezsonoff- i vaig arribar a la conclusió que com a pare he fracassat. És aquell paràgraf en el que explica que "vaig llegir Tolstoi a l'edat de tretze anys" (pàg. 34) i que, de jove, s'havia empassat també L'educació sentimental de Flaubert o A la recerca del temps perdut de Proust.

Si algun jove aprenent d'escriptor em vingués a consultar, li aconsellaria que llegís les obres de Miquel Pairolí. Aquest autor discret era, per mi, un dels millors estilistes nostrats, un orfebre del llenguatge. Si bé les seues novel·les contenen passatges memorables, sempre hi he trobat alguna feblesa en la construcció narrativa. Pairolí no era pas un contaire d'històries.

Tinc un criteri molt personal per avaluar la qualitat d’una prosa. Com tothom, llegeixi silenciosament i, de sobte, sense adonar-me’n, em posi a llegir en veu alta i declami les línies. Tinc menester de tornar a llegir unes pàgines en veu alta per tal d’assaborir el plaer verbal. He sentit aquesta necessitat intima de lector amb molts fragments de Cera. " La família havia donat a aquell indret un nom acusadament líric. En deien el jardí dels magraners. Era una concessió a la fantasia, les il·lusions. Les paraules volaven força més amunt que la realitat. De jardí ho era d’una manera molt relativa perquè ningú no en tenia gaire cura. " (pàg.47) Quin escriptor escriu un català tan bo actualment? Cap frase no grinyola, la llengua és rica i bella, les imatges justificades, els personatges d’una profunditat digna de Balzac. Ara, us hauré de confessar que, per mi, la novel·la no era pas el gènere on Pairolí expressava millor el seu talent.

Pairolí retirava als novel·listes francesos del Nouveau Roman que descriuen pel gust de la descripció sense interessar-se en el relat.

El recordaré com un home amable i discret, un gran estilista, un artesà del llenguatge que la mort va dallar abans que pogués escriure l'obra mestra que portava dins seu. Era un bon escriptor que honra una literatura.

               E-notícies, 6/07/2011

Fins al 1930, el provençal designava en lingüística dues realitats veïnes però distintes. El provençal era el nom que es donava a la llengua d'oc conreada literàriament a l'edat mitjana a tot el sud de França llevat del País Basc. S'anomenava també així la variant d'aquesta llengua parlada a la Provença que Frederic Mistral i els seus deixebles van dignificar al segle XIX. Ara, del conjunts dels parlars de la llengua d'oc/provençal en diuen occità i la paraula provençal designa només la llengua històrica de la Provença, variant regional de l'occità.

Els provençals, que tant han aportat a les arts, constitueixen un exemple de tots els paranys en què poden caure els catalans. Des de la segona guerra mundial, els provençals han deixat de parlar la llengua a la mainada. S'observa el mateix fenòmen a moltes regions com la nostra Catalunya Nord, l'Alguer o fins i tot la Louisiana francòfona. Aquest canvi idiomàtic acompanya el pas de la civilització agrícola a la civilització industrial, la transformació dels cavalls en tractor.

He viscut a la Provença del setembre 1975 fins a la primavera del 1993. He viatjat per poblets perduts, m'he dissimulat a l'ombra de velles places, m'he amagat en velles esglésies i he sentit, a tot estirar, una hora de conversa natural en la llengua de Mistral. Molta gent malda per salvar aquest tresor. Malauradament els divideix una querella absurda : l'ortografia. Els felibres, deixebles de Mistral, escriuen amb l'ortografia del mestre, calcada en la francesa. La majoria reconeix la unitat de la llengua d'oc (els costa dir-li occità) i una minoria important la nega. Parla de llengües d'oc i no de ' la llengua d'oc. ' Els occitanistes voldrien imposar un provençal artificial, eliminant molts gal·licismes arrelats des de fa segles. Fan servir la gràfia clàssica molt allunyada de la llengua de la gent ja que nota sons de les altres variants de l'occità que han desparegut en provençal. Un exemple. ' A l'estiu lei provençaus menjan un pan banhat a la plaja e parlan lo provençau ' (oc) ' A l'estiéu li prouvençau manjon un pan bagna a la plajo e parlon lou prouvençau. '(felibres) La solució passaria potser per un compromís. Les consonants desaparegudes en provençal podrien ser subratllades o en negretes. Podrien escriure ' lo pan banhat '

La bona gent deixa de parlar la llengua dels avis i, mentrestant, s'entrematen intel·lectuals a cops de diccionaris, per una o i una t...Quan els exèrcits turcs assetjaven Bizanci, els teòlegs encara discutien sobre el sexe dels àngels. ' Honte à qui peut chanter pendant que Rome brûle ' que deia Alphonse de Lamartine.

                 E-notícies, 2/07/2011

Si m'ho permeteu, intervindré, un cop o dos cop a l'any, per dir la meua després de llegir tants comentaris al peu dels meus articles...

1/ Molta gent ben intencionada s'ho passa bé, ' s'espleteix 'que deia el meu avi, afirmant que la literatura catalana és subvencionada. Els convidi a llegir o a consultar dos llibres recents traduïts al castellà.  El frento ruso de Jean-Claude Lalumière (Libros del Asteroïde) ha rebut una subvenció del govern francès.  Hammerstein o el tesón de Hans Magnus Enzensberger del govern alemany. Si França i Alemanya subvencionen les traduccions al castellà d'obres de ciutadans seus, per què la Generalitat no podria atorgar una beca de tant en tant? Crec que aquestes subvencions s'haurien de donar només a llibres prestigiosos cars, com enciclopèdies, diccionaris o obres d'art amb moltes reproduccions.

2/ Si és veritat que la Catalunya Nord va passar al domini francès el 1659, recordaré als nostres amics espanyolistes que Gibraltar és anglès des del 1713.Vérité au delà des Pyrénées, erreur en deçà...escrivia el gran Pascal...No esmentaré, per caritat, la hispanitat tan relativa de Ceuta i Melilla...

3/ entenc el castellà perfectament. Si saps català, francès, italià després d'onze anys de llatí, crec que cal tenir l'enteniment tapat per no entendre la llengua d'Ernesto Sábato...A veure si ara expliquen que Sábato era fill de Sabadell....

4/ He llegit, sota la ploma d'un comentarista més inspirat habitualment ' La meva intuïció em faria pensar que el món francòfon ho duu a la sang, això de destruir llengües i cultures...' la meua intuïció em fa pensar que la senyora Le Pen diria el mateix dels moros. A la vora del llac Léman, també es respiren aires d'un odi als espanyols tan fort que quasi em donarien ganes d'adherir-me al PP...

5/ Tenia un avi rus amb un cognom rus. Si fos possible, m'agradaria que uns quants lectors, faltats d'inspiració, s'abstinguessin de desfigurar-lo. Existeix una maniobra informàtica fàcil que es diu ' copiar-enganxar.'

Mikhail Lermontov

Un heroi del nostre temps

traducció de Miquel Cabal Guarro

Editorial Alpha

Barcelona, 2011

                      Article publicat a la revista El Temps, 28/06/2011  número 1411 

Gaston Jourdanne, historiador del Felibritge, va dir ' Il faut que le génie de Mistral soit bien grand pour que le poète de « La Mióugrano Entre-Duberto » puisse figurer au second rang à son côté. ' Podríem afirmar el mateix de Puixkin respecte a Lermontov. Aquest gran poeta, un dels fars del romanticisme a Rússia, va accedir a la celebritat amb un poema en què denunciava la imbecil·litat de l'home que havia matat Puixkin en un duel. Lermontov conegué la mateixa mort, als vint-i-sis anys. Sembla que en tingués la premonició en escriure Un heroi del nostre temps on un personatge té la mateixa mort absurda. El miracle de Lermontov, al meu entendre, rau en la seua prosa màgica i en una barreja de modernitat i de classicisme. La seua novel·la, profundament romàntica amb les seues descripcions del Caucàs i de les manifestacions del ' mal du siècle ' —el desengany— ja anuncia les innovacions tècniques de la novel·la contemporània. Des de la publicació, la crítica russa no ha sabut definir aquesta obra tan original. Es tracta d'una novel·la o d'una cadena de novel·les curtes? Lermontov presenta Petxorin de diferents maneres, amb punts de vista variats. Sense avorrir-nos mai, llegim ' Bela ' un episodi guerrer i sentimental, ' Maxim Maximitx ' un relat molt trist i sobretot l'extraordinari ' La princesa Mary ' narració cínica. Lermontov era un geni, un poeta i no un d'aquells professors parisencs dels anys 1950 que tufejaven a guix i quasi van reeixir a matar la novel·lística francesa. Els personatges de Lermontov guerregen, s'estimen, s'enamoren, filosofen alternant el rus i el francès, viuen amb l'entusiasme dels tres mosqueters d'Alexandre Dumas i la desesperança glaçada del teatre de Beckett.

' Em vaig convertir en un esguerrat moral : una meitat de la meva ànima no existia ; s'havia dessecat, evaporat, mort ; la vaig tallar i la vaig llançar, mentre l'altra remenava i vivia, al servei de cadascú, i ningú no ho notava, perquè ningú no coneixia l'existència de la seva meitat difunta. '

Amb un to que recorda les millors cartes de Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos (oficial com Lermontov) el narrador rus disseca una ànima malalta.

Petxorin apareix com un antiheroi, un home que mai no podrà assaborir les joies minúscules de cada dia. Cruel, brillant, intel·ligent, cínic, coratjós, sempre sobrarà sigui on sigui, encarnació del tipus tan rus de l'home que sobra. Amb el més interessant dels guies, visitarem les ribes del Mar Negre, les muntanyes del Caucàs. Crec que val la pena estudiar rus per poder acariciar la prosa i la poesia de Lermontov i sentir directament, sense cap intermediari, la seua veu melangiosa a cau d'orella.

' И скучно и грустно ' (i skuixna i gruixna) Tot és avorriment i tristesa. '

El Periódico de Catalunya, 29/06/2011

Mai no havia llegit un llibre com aquest. Com classificar Hammerstein o el tesón de l'escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger? Amb aquesta obra àgil, l'autor ens proposa una aproximació a la figura de Kurt von Hammerstein, cap de l'estat major alemany abans de l'arribada dels nazis al poder i que mai no va col·laborar amb ells. El llibre amè, ple de fotografies familiars, és de bon llegir, però confessaré d'entrada que m'ha decebut. Les entrevistes pòstumes amb els protagonistes de la història, divertides i alliçonadores al començament, m'han cansat. El mateix autor sembla que se n'adoni quan el general li diu ' ¡Otra vez usted! ' (pàg.118) Els defectes dels llibres provenen de la seva concepció a mig camí entre l'assaig històric i la novel·la. L'autor no sap cap a on decantar i el llibre en pateix. La novel·la destil·la l'avorriment d'un estudi i l'assaig pateix de superficialitat. M'hauria agradat més un franc totxo de mil pàgines o una novel·la llarga que aquest objecte seductor i decebedor. Escriure la biografia d'aquest personatge era molt arriscat. Von Hammerstein va capir de seguit la natura diabòlica del règim nazi. Enzensberg pinta amb talent les contradiccions de la república de Weimar i mira d'entendre com un país tan civilitzat com Alemanya —el país dels músics i dels filòsofs— pogué caure en la bàrbarie. ' rara vez como en este caso llama tanto la atención el desvalimiento de la clase política. Incomprensiblemente débil y desbordada, indecisa y oscilando entre la histeria, la ilusión y el pánico ' (pàg 47) Contràriament a von Schleicher, el general von Hammerstein no va emprendre cap acció concreta per oposar-se a Hitler. Tampoc no organitzà cap complot per eliminar el dictador. Si he entès bé l'autor, el general era un home brillant i gandul que encarna les contradiccions de l'antiga Alemanya. Aquest destí tràgic em recorda un passatge de Levinas, presoner el 1940. Amb els seus companys de captivitat, travessava un poblet alemany quan un gos se li va atansar fent festes. Levinas escriu ' En els ulls d'aquest ca, vaig reconèixer la mirada del darrer kantià d'Alemanya. '

 http://www.youtube.com/watch?v=VHhLAvDr5DU

                                                    Histoire de roses

Quand à la fin d'un très long repas
Les invités demandent à Papa
De chanter quelque chose
Sur le table s'appuyant d'une main
Papa chante un air très ancien

' Histoire de roses ' .
C'est une chanson très compliquée
Y a quatre refrains et quatre couplets
Sans une seule pause
Quand papa se rappelle plus très bien
Maman lui souffle derrière la main
[Chanté:] Timide et rose

C'est une chanson de 1900
y'a un' fille qui meurt à vingt ans
De tuberculose,
Son père, qui est aux PTT
Chaque jour sur sa tombe va porter
Des gerbes de roses
Le frère de papa, mon oncle Léon
Dit qu'à cette époque là les chansons
C'était quelque chose
Comme papa ne se rappelle pas la fin
Maman lui dit : bah, ça fait rien
[Chanté:] Timide et rose
[Chanté:]
Je les revois tous deux dans le temps
Papa te nant par le bras Maman
Timide et rose
En chantant déjà cette chanson
Dans la belle île de Robinson
Qu'a vu tant de choses
Maman m'a dit : ton père d'ailleurs
N'a jamais pu l'apprendre par cœur
Et c'est la cause
pour laquelle je l'ai épousé
Sans moi il pourrait pas chanter
L'histoire des roses

Moi depuis le temps que je les connais
Mes parents quand la dispute naît
Pour pas grand chose
Je prends mon air le plus innocent
Et je commence en me trompant
L'histoire des roses
Papa rectifie, continue
Jusqu'à l'endroit qu'il  se rappelle plus
Et porte close
La paix revient dans la maison
Quand Maman finit la chanson
Timide et rose

Maintenant je connais cette chanson là
Mais à l'endroit où se trompe Papa
Quelle drôle de chose
Moi non plus je me rappelle pas bien
Quelle s sont les deux phrases de la fin
Et c'est la cause
Pour laquelle je me fais du souci
Et j'attends de trouver moi aussi
Timide et rose
Une fille qui voudra pour la vie
M'aider à dire comment finit
L'histoire des roses...

Robert Lamoureux