http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 30-10-2011 22:47

El geni de les emboscades

EL GENI DE LES EMBOSCADES


Joan Daniel Bezsonoff torna a la guerra d’Algèria a La melancolia dels oficials.



Dit a la manera de Bezsonoff, el Daniel Valls de La melancolia dels oficials és un homo gallicus. S’expressa en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a l’Indoxina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el 1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La presonera d’Alger –Joan Daniel Bezsonoff també va ambientar a Orà Les lletres d’amor no serveixen de res- va enamorar-se d’Assià, una terrorista algeriana que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només sua malencolia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca de París, quasi el seu únic desig és «entrar a la guerra secreta». El romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Strobinski i del cors Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment i en què el més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia s’estimi més imitar De Gaulle.


XAVIER CORTADELLAS, Presència, 30/10/2011


0

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 29-10-2011 22:29

Salut a Brassens

     E-notícies, 29/10/2011

 


Avui, 29 d'octubre, farà trenta anys que Georges Brassens ens va deixar per anar-se'n a un país ple de dones boniques, sense policies ni jutges, on les vacances duren tot l'any. Esperi que molts lectors d'aquest diari coneixen les cançons de Georges Brassens. Miquel Pujadós va adaptar-les molt bé en català. Pel que fa a les versions castellanes de Paco Ibáñez assoleixen l'excel·lència. ' En mi pueblo sin pretensión / tengo mala reputación / haga lo que haga es igual / todo lo consideran mal /yo pienso pues hacer ningun daño / queriendo vivir fuera del rebaño ' Al meu parer, aquestes adaptacions espanyoles són una reeixida absoluta perquè, com tots els grans artistes, Paco Ibáñez va saber apropiar-se les cançons d'un altre, fer-les seues incorporant-les al seu propi univers tot conservant la qualitat i les pecularitats de l'original.

Aquesta setmana, he vist un telefilm sobre els primers anys de Georges Brassens. En aquests temps de mediocritat no em sorprendria que passés el Pirineu. Si mai el veieu anunciat, fugiu...L'actor principal retira més a Sacha Distel que no a Brassens. He trobat els personatges inconsistents, artificials.

Si mai teniu un dia o dos de vacances, us aconselli una visita a Sète. La ciutat natal de Paul Valéry i Brassens, travessada per canals, brilla sota el sol com un himne a la vida. Passejar pels seus carrers en l'olor de les sabonetes, la ferum del port i el salobre constitueix una experiència inoblidable. La visita de l'espai Georges Brassens, situat al davant del cementiri del Py on reposa el cantautor, m'ha encantat. Han concebut el museu de tal manera que et sembla que en Brassens passeja amb tu, t'ensenya la seua casa i les belleses de la ciutat. Com m'hauria agradat compartir un aniset amb ell pels bars del port!

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Pere  le 31-10-2011 à 13:26:21

Brassens segur que havia de ser un paio especial. Jo recomano les cançons de Miquel Pujadó (les adaptacions de Brassens i les seves pròpies), que és un gran lletrista i un gran poeta.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 25-10-2011 11:37

L'islamisme moderat

                                    E-notícies, 25/10/2011


Vaig sentir ahir una entrevista amb la Mazarine Pingeot, filla del president François Mitterrand. Aquesta dona, molt simpàtica i intel·ligent, interrogada sobre els resultats de les eleccions a Tunísia, mirava, amb malabarismes intel·lectuals, de relativitzar els bons resultats del partit islamista Ennahda (renaixement, en àrab). Què voleu que us digui? Estic fart d'aquests optimistes professionals com el Pangloss de Voltaire. ' Qu'est-ce que l'optimisme? disait Cacambo, Hélas dit Candide, c'est de soutenir que tout est bien quand on est mal. ' (Què és l'optimisme? deia Cacambo. Ai las digué Càndid, és afirmar que tot està bé quan estem malament. ')

S'ha parlat molt enguany de l'anomenada ' primavera àrab.' Ningú no plorarà per la caiguda de Ben Ali, Mubàrak i Gaddafi, però com és possible que Bashar al-Assad pugui continuar matant el seu poble amb una impunitat total? El tirà de Damasc és més eixerit que el boig de Trioli i s'ha aliat amb Rússia quan tocava. Després de la mort de Gaddafi, assassinat en circumstàncies gaire democràtiques, el govern provisional de Líbia ha anunciat l'adopció de la 'xaria', la llei islàmica, com a base de la legislació. Acaben de suprimir els pocs avenços legals del règim de Gaddafi sobre el lloc de les dones en la vida social.

A Tunísia, el partit islamista ha arribat primer i és el partit més votat entre tots els tunisians de la diàspora? Dels 18 llocs destinats als tunisians de l'estranger, 8 seran per Ennahda.

Quan els algerians van poder votar lliurement pel desembre del 1991, van triar els candidats del Front Islamique du Salut abans que l'exèrcit s'aixequés. On és l'islamisme moderat? A quin país s'aplica? Al Marroc, per exemple, qualsevol cristià o ateu que es vol casar amb una musulmana ha d'adoptar la religió de la seua dona.

El Front National de Marine Le Pen és neo-feixisme moderat? Islamista moderat no lliga. Ets musulmà o integrista islamista! Catòlic o integrista! On s'ha vist que hi hagi integristes moderats? Cal riure o plorar?

Si no volem que els nostres països europeus renunciïn a la llarga a la igualtat entre homes i dones que ha costat tant d'obtenir, hem de mostrar clarament els límits a la gent que vol imposar la religió a l'esfera pública. Hem d'exigir un aggornamiento de l'islam que ha d'adoptar els valors laics i democràtics tal com va passar amb el catolicisme.


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. vicent  le 25-10-2011 à 13:52:43

més clar aigua, felicitats. Ara l'has escrit dues vegades?

2. Kimius  le 28-10-2011 à 23:23:55

El problema es que ells encara no han fet la seva Reforma....

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 23-10-2011 22:37

Se non è vero...

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/comment/id/207261

 Enric Balaguer (de València)

 

El context: la guerra d’Alger; els personatges: oficials de l’exèrcit francés; els escenaris: Alger, París, Tànger, Frankfurt... El protagonista: un oficial rossellonés, fill d’un militar mort durant la Segona Gran Guerra. El que en novel·les anteriors és una epopeia de sexe i passió, en aquesta esdevé una escampada de cossos mutilats, morts, degollats, assassinats, torturats... en el conjunt de les operacions de guerra, sobretot a la primera part de l’obra. Però hom podria dir que així va ser —que així és— la guerra.
També, com dubtar-ho? El novel·lista deixa que els personatges, per molt criminals que siguen, visquen dues passions igualment arravatades: l’amor i la literatura. L’amor fa que un dels oficials encarregat d’acabar amb la vida d’un traficant d’armes, no puga fer-ho, impulsat pel que sent envers la seua filla. És més, algunes escenes, descrites amb economia expressiva i un llenguatge críptic, són d’una lubricitat antològica.


 Se l’endugué a la cambra. La va acariciar temps. L’explorava amb minúcia, tendresa. Tot el cos de la noia tremolava com si hagués caigut en un ortigar. Va passar sota les portes màgiques, el passatge secret. En Maurice Leccia es creia al paradís. Ara, ella l’acariciava amb dits de cotó.

—És el paradís...—va dir Leccia—. El paradís prohibit...

—Sí! El paradís terrenal...—somrigué la Martina—, t’iniciaré a l’erotisme i no m’oblidaràs mai...

Els gats, espantats pel vent, miolaven d’amor.

L’amor s’acompanya —i s’alimenta— de cançons sentimentals, de comentaris sobre textos literaris. I té com al·licient, en aquest obra, el context hedonista del nord d’Àfrica, terra de sensualitats diverses.

L’ ingredient literari xoca amb les expectatives a què estem habituats: qualsevol personatge de Bezsonoff pot dur una vida de lector apassionat i, en un moment, llençar una citació cèlebre, com qui es grata la coroneta en un acte reflex. És el que ocorre a Maurice Leccia, un oficial francés de Còrsega, que sent devoció per Pascal i és capaç de debatre sobre el valor literari de l’obra de Jean Paul Sartre amb la seua amant durant tota una vesprada. Leccia que es fa passar per proxeneta —per tal d’amagar la seua faena d’espia— i compta amb un historial llarguíssim de bordells pot posar fi a la vida d’una persona sense tenir-ne mala consciència. Tanmateix, gaudeix dels llibres, dels autors, de les idees com un fervorós humanista. Aquesta barreja, d’entrada, sembla inversemblant ¿Hi pot haver agents secrets capaços d’assassinar persones amb una normalitat tediosa i després recitar els principals poetes de la lírica francesa?
Gràcies a un peculiar to, a una mescla d’ingredients, a un humor que s’escampa per tot arreu, sembla, no obstant això, possible. Esdevé, inequívocament, signe d’una peculiar bogeria. I per què no? Com diuen els italians se non è vero è ben trovato.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 21-10-2011 09:59

La frontera catalano-catalana

E-notícies, 20/10/2011 

 

 

foto La Clau

 

Com ho sabeu, baixi cada setmana a Barcelona per cobrar el dineral que m'atorguen els serveis secrets de la Generalitat de Catalunya. M'imaginava que, d'ençà dels acords de Shenghen, s'havien suprimit les fronteres físiques entre els diferents estats que han signat aquesta convenció. Naturalment, Espanya i França van fer l'estira i arronsa abans que desaparegués la frontera catalano-catalana...De fet, malgrat la destrucció dels barracots dels duaners i de la policia, la ratlla existeix realment. En tornar de Barcelona, cansat pel tràfic i les incongruències de les obres interminables de l'autopista, quasi cada cop uns militars de la Guàrdia Civil em demanen en un castellà mesetari que obri el maletí del cotxe. Quan aquesta bona gent no hi és per culpa d'un partit del Real o de la Roja, els duaners francesos del Voló et recorden que això de Catalunya és encara una entelèquia i l'eix mediterrani un somni. Sé que fan llur feina però m'empipa que els nostres polítics vagin pel món explicant que ja no hi ha fronteres. Quina una!

Per cert, la relació entre Perpinyà i Barcelona constitueix un acte de fe. No parlaré pas per caritat del tren. L'autopista és un caos indigne d'un país civilitzat. A cada moment, has d'alentir i seguir un rodeo rocambolesc puntuat de curves perlilloses que t'envien a l'altre carril abans de donar-te un tiquet cap a l'altre barri. De tant en tant, la tramuntana fa caure els plots i has de fer ziga-zaga com un esquiador...Naturalment, l'autopista continua igual de cara...Ara, esperi el retorn dels gangs peruans per animar el panorama.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. vicent  le 31-10-2011 à 11:06:25

ahir vaig passar pel coll. Encara no han desmontat les casetes un any després? a que esperen a que algun camió agafe mal la corba i es carregue algú?
Per altra banda, des de Girona a la frontera, moltes obres, sort que era diumenge.
Ja he cobrat del serveis secrets usapistes per fomentat l'afició al sud del Sènia, hehehehehehe.....i em torne cap al Túria demà.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 20-10-2011 14:36

Llegeix

Jaume Queralt, 17/10/2011

 

http://metbarran.canalblog.com/

 

 

 

 

Encara no t'hi has posat a llegir "La melancolia dels Oficials" de Joan Daniel Bezsonoff. Apa, no triguis més...vés en compte la pila de la "Llibreria catalana" es fa de més en més baixeta. Corre, que potser hi faltarà el teu exemplar, si et perds encara un minutet. Es, segurament, el llibre més ben cardat de l'autor. Bona llana, i bon vestit. Novel.la de guerra i d'espionatge. Amor, solitud i cultura barroca.  Llegeix:

[...] A l'esplanada davant la gendaremria s'instal.lava el mercat on els pagesos venien, cada dijous, el blat i l'ordi. Sota tendals de tela blanca, alguns mercaders d'espècies et volien extorquir tresors en escanvi de polsims, a tot color, que pesaven amb trabuquets. Dins del clamoreig dels captaires més bruts del món, marxants de teixits venien a colzades cotonades blanques i florides. Els menuders estossinaven, metòdics, les fedes i els xais abans d'escorxar-los. Les mosques vermeneres, hipnotitzades pel festí, s'inscrustaven pertot. Galopaven les olors de sal, cebes, pastanagues, naps, síndries, manglanes, raïms, figues i dàtils, de la mel i dels pastissos orientals.[...] (p.23)

xxx

[...] Havent sopat, vam prendre una copa de Cointreau a la biblioteca. Tret d'estudis sobre el cinema i novel.les negres en anglès i francès, no hi havia gaires llibres. El pis d'en Patroncinii era la terra dels discos. Per les lleixes desfilaven totes les etapes de la història del jazz. El meu hoste mostrava una predileccció per Duke Ellington. No recordi el títol dels aires,però la música blava es fonia harmoniosament amb el fum del tabac. Ell fumava, pausadament, amanyagant el seu gat. Les parets encalcinades, amb frisos blavencs, evocaven els vells palaus àrabs d'Alger. Malgrat les nostres promeses, vam tornar a parlar de política.[...] (p 46/47)

xxx

[...] La Martina tenia els cabells negres, la pell molt clara, una bellesa a mig camí entre Germània i la Mediterrània, com aquests províncies frontereres que anuncien el país veí sense gosar passar la ratlla. I sempre aquests ulls verds o blaus segons l'hora, aquestes dents perfectes./Els ulls blaus, d'un blau fràgil a vegades verd, com lamar, d'un blau filtrat quasi artificial, com en les velles postals. Per més que s'hi esforcés per trobar un camí cap a la salavació, en Leccia no li veia cap defecte. [...] (p 106)

xxx

[...] Com? Que no tinc il.lusions, jo? No tenir il.lusions és una il.lusió...Per més que besis, continuaré sent sempre un galàpet i no seré mai un príncep blau..

-Dius mots, cenara aquests mots, sempre els mateixos...Ets un comediant. Sempre parles com en Louis Jouvet. Tens el cor buit, buit com l'Antàrtida...Un desert de gel

En Leccia, aclaparat, no deia res. Es concentrava en la paret de maons al davant, mirant-lo com un condemnat fita el pati de la presó. [...]

xxx

[...]  Em va rodar el cap en un vals infernal. Sentia els crits de tots els meus companys morts, com al quadre de Munch. Veia en Stobinski, sa mare...Totes aquelles morts per res. Sous i nogues! El general De Gaulle, el francès més il.lustre, el mite nacional, es disposava a cedir Algèria a l'enemic que havíem derrotat Quina raó d'estat obligava un país victoriós a capitular? Per lluny que jo hagi arribat en el menyspreu dels homes mai no m'ho hauria cregut si no l'hagués sentit. Vaig demanar una altra ampolla de vi de l'Hermitage i em vaig emborratxar a consciència. L'endemà, ja em vagaria reflexionar...[...] (p. 137)

xxx

"La melancolia dels oficials, Joan Daniel Bezsonoff, Empúries.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 16-10-2011 22:29

Una ressenya de Mallorca

LA MELANCOLIA DELS OFICIALS

 

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 523 / 15 D’OCTUBRE DEL 2011

Text: Pere Antoni Pons

dantesllobina@hotmail.com


 



Això és la guerra (d’Algèria)

La nova obra de Joan Daniel Bezsonoff és una molt estimable novel·la d’aventures i d’intrigues bèl·liques, en la qual no hi falta res. Hi ha atemptats, emboscades, segrestos, espies, tortures, traficants d’armes, militars romàntics, militars cínics i militars repugnants, terroristes (o patriotes) màrtirs, complicades operacions planificades per eliminar un o altre...




Ambientada durant el tram final de la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962), quan els enfrontaments entre els colonitzadors francesos i els terroristes, o patriotes, del Front d’Alliberament Nacional vivien una imparable escalada de brutalitat i violència, La melancolia dels oficials és la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). I permet, una vegada més, de confirmar que l’autor rossellonès sap treure molt de profit literari del seu món i de la seva identitat mesclada, de la seva francesitat catalanesca, la qual cosa el singularitza, molt positivament,

dins l’actual panorama de la literatura catalana.

Protagonitzada i narrada pel comandant Daniel Valls, que ja era

el protagonista de La presonera d’Alger, una novel·la anterior de

Bezsonoff (2002), La melancolia dels oficials és sobretot una molt

estimable novel·la d’aventures i d’intrigues bèl·liques, en la qual no hi falta res. Hi ha atemptats,operacions planificades per eliminar un o altre objectiu, viatges amunt i avall (Tànger, Alger, París, Frankfurt), amors perduts i amors difícils, traïcions imprevisibles i etcètera. És, en altres paraules, el que, en la crítica cinematogràfica, sol qualificar-se d’un entreteniment de qualitat.

Entre altres coses, el lector hi trobarà una recreació àgil, viva i veraç del context sociohistòric; un teixit de trames trepidants que, si bé no fan gala d’una gran originalitat, sí que entretenen i enganxen; una galeria de personatges forts i creïbles que mai no cauen en els arquetips fàcils i

que, tal com requereixen les normes del gènere, sempre es defineixen

en l’acció; i, finalment, una prosa eficaç, amb nervi, a vegades sincopada i sovint seca i tallant, que encomana o expressa amb energia l’ambient de convulsió i amenaça en què transcorren els esdeveniments de l’obra. “Què és la guerra sinó aprofitar-se dels errors de l’enemic o incitar-lo a cometre’n?”.

Els que no sàpiguen gran cosa de la Guerra d’Algèria, i de la situació i de l’estat d’ànim de la França de la IV República, agrairan la capacitat de Bezsonoff per donar-ne una explicació que no es recrea en els detalls històrics i que, en cap moment, trenca amb el ritme i el món novel·lescs. Havent-hi tantes novel·les ambientades en un o altre període del passat que,

per ubicar el lector, cauen en la temptació d’inserir mini assaigs explicatius sobre l’època, els quals malmeten fatalment la narració, convé apreciar el mèrit de Bezsonoff, que és capaç, amb unes poques escenes o pinzellades

o comentaris, d’explicar (narrativament) la crueltat d’un i altre bàndol, de mostrar (narrativament) el trauma que els francesos arrossegaven després de la desfeta d’Indoxina i de les pèrdues de les colònies de Tunísia i el Marroc,

i d’expressar (narrativament) l’orgull ferit dels oficials d’un exèrcit que, en pocs anys, havia estat humiliat massa vegades. És destacable l’habilitat de

Bezsonoff per construir els seus personatges. El de més envergadura, és clar, és el narrador protagonista, Daniel Valls, un rossellonès culte i noble, tràgicament marcat per un parell d’amors perduts i per la figura d’un pare

amb qui va mantenir una relació ambivalent. Altres personatges poderosos, que la majoria de les vegades són presentats mitjançant un concís i robust expedient psicològic i biogràfic, són l’Ali Immesaouden, el comandant

Bronstein (“coneixia Algèria com un cocodril la seua maresma”) i el poc de fiar Maurice Leccia, del qual se’ns diu –en una fenomenal frase de presentació– que “com més coneixia la humanitat, més li agradaven les armes”.

Escrita amb molt d’ofici però també amb molta vivor i molt sentit de l’humor, també amb unes gotes de poètica tendresa, a La melancolia dels oficials només se li pot retreure, potser, que en ocasions sigui massa precipitada.

Com si l’autor volgués oferir un relat tan àgil que, a vegades, no donàs temps a les escenes per créixer, per embolcallar el lector, per imposar-li uns certs estats d’ànim, o emocions, o pensaments. No li hauria fet mal tenir

una cinquantena més de pàgines.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 16-10-2011 21:27

Doble nacionalitat

      E-notícies, 17/10/2011

 


Luis Mariano, el famós cantant natural d'Irun, tot i que va fer tota la seua carrera a França, sempre va conservar la nacionalitat espanyola. Un periodista li va demanar un dia per què no volia ser ciutadà francès. Mariano li respongué senzillament: ' un paper mai no podrà canviar allò que sóc...'

Un dels versos més estúpids i arrogants que conec és d'Henri de Bornier, un dramàturg oblidat del segle XIX que va escriure a ' La fille de Roland ' ' Tout homme a deux patries: la sienne et la France. ' Els francesos atribueixen sovint aquesta frase afalagadora a Benjamin Franklin.

Fa una setmana que tots els diaris i les televisions occidentals parlen de l'alliberament futur del soldat Gilad Shalit. A França, diuen a cada moment ' el soldat franco-israelià. ' No senyors! Com un soldat podria tenir dues pàtries? Si mai es produís una guerra entre les seues due pàtries, quin bàndol triaria? Siguem seriosos. Un home que ha acceptat de fer el servei militar en un país estima aquest país, se'l sent com a seu. Fa 10 anys que el servei militar ha desaparegut a França i aquest noi, si és tan francès com ho diuen, hauria pogur fer prevaldre la seua ciutadania francesa...

Tenim també el cas de Íngrid Betancourt política franco-colombiana. Si aquesta senyora se sentia tan francesa per què es va presentar a la magistratura suprema d'un país estranger?

La senyora Eva Joly nascuda conserva la seua nacionalitat noregua tot presentant-se a l'elecció presidencial francesa? Com s'entén?

Molts francesos, amb arrels ibèriques, descendents d'espanyols refugiats a França després de la caiguda de la república han volgut recuperar la nacionalitat dels pares. Si bé entenc que sentimentalment vulguin conservar l'enllaç amb la pàtria perduda, me demani com és possible que puguin votar tan a França com a Espanya. En canvi, un espanyol d'Espanya només podrà votar al seu país igual que un francès. Per què la llei tolera que hi hagi ciutadans amb un doble dret de vot i ciutadans amb un senzill dret?

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 14-10-2011 22:26

Quelle merveilleuse langue que le catalan!

Jaume Queralt, 

 http://metbarran.canalblog.com/

 

 

 

  Aux côtés d'un chanteur et d'un libraire transfuge, il y a ceux qui ne démordent pas de leur choix, "clar i català" (comme on disait dans un ancien temps). Et Joan Daniel Bezsonoff poursuit sa carrière de romancier avec "La melancolia dels oficials", roman historique avec en toile de fond les guerres d'Indochine et d'Algérie et la bande son et image (chanson, film, musique et et cinéma) de l'époque. Une traversée d'histoire où l'art du flashback et du montage sont parfaitement maîtrisés. L'auteur, qui se révèle bon paysagiste et incisif portraitiste, ne s'attarde pas cependant dans la digression contemplative, il doit conduire sa progression dramatique à bond port. Ce à quoi il parvient, comme un chauffeur de taxi qui, à l'ancienne, sans GPS, parvenait au point exact de l'adresse que vous lui aviez indiquée de quartier, de la région, du pays dont il ignorait tout de la géographie et de la trame des rues. Voies libres, passages encombrés, détours, retours, contournements, ralentissements, accélérations, passages à l'orangé, arrêts volontaires, reprises. Militaires, agents secrets, meurtres, femmes fatales. Avec Joan Daniel Bezsonoff, on voyage beaucoup, on apprend et on prend plaisir. Ah! Quelle merveilleuse langue que le catalan! s'écria Corneille

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 12-10-2011 20:38

El cuaderno de Luis

http://luissoravilla.blogspot.com/2011/10/la-melancolia-dels-oficials.html

 

 

 

 

 

Editorial Empúries publica la última obra en catalán de Joan Daniel Bezsonoff, La melancolia dels oficials. El señor Bezsonoff es francés, pero escritor en catalán. A decir de su editora, escribe muy bien, pero vende poco. ¡Qué van a decir las editoras, si no! Si vende mucho o poco, no lo sé, pero doy fe que escribir, lo que es escribir, no lo hace nada mal.

La melancolia dels oficials está narrada en primera persona por el protagonista, Daniel Valls, un oficial francés que comparte con Bezsonoff su nombre, sus orígenes y su lengua materna. Valls ha estado en Indochina, en la anterior novela del autor de sus días, y aparece en Argelia con una biografía a sus espaldas. No es un problema para un lector que lea a Bezsonoff por primera vez, como era mi caso. Un alivio. Valls, o Bezsonoff, narra uno de los episodios más oscuros de la historia de Francia en el siglo XX: la Guerra de Argelia.

Valls, un militar que pronto entra en el SCEDE (la CIA francesa, para entendernos), describe atentados y matanzas (a veces casi poéticamente) y deja escapar un amor por el Mediterráneo que se materializa en un paisaje humano donde conviven unos y otros en una mezcla que no acaba en solución, que diría un químico.

Valls también es un personaje de claroscuros. Su moral no es una moral al uso, pero es la que le corresponde como militar y agente del SCEDE. Es, pues, gaullista, por no poder ser otra cosa, y un tanto cínico para sobrellevar el mundo y la traición propia de su oficio.

Los secundarios son notables. Destaca Leccia, un colaborador de Valls, que protagoniza el último tercio de la novela, pero otros también aparecen y desaparecen después de haber dejado un rastro notable.

El autor cumple con nota y el libro, breve, cuenta muchas cosas. Y ya les digo yo que decir mucho con poco es difícil.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article