http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 19-01-2012 14:33

Viatge a Girona 2

 

Joan-Daniel Bezsonoff '  Per escriure cal pastar la llengua, com fa el nen petit amb el fang ' 
 
L'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff ha participat en el cicle de conferències ' La llengua avui, reptes i propostes de futur ' amb un discurs marcat oer les característiques específiques de la llengua al territori del Rosselló i la dificultat per escriure en ella.  

http://www.udg.edu/Not%c3%adciesiagenda/Reculldenot%c3%adcies/tabid/2575/p/22943/language/ca-ES/Default.aspx
 
 

 

 

 

 

 

 


El model de llengua de Bezsonoff
“Vaig créixer al centre de França fill d’un militar d’origen rus i una mare d’arrel rossellonesa”. La connexió amb el català la va establir amb els avis, per les vacances que passava amb ells que van servir-li per iniciar-se en el que ha definit com una “filologia primitiva”, que consistia en escoltar i comparar. L'autor d'Una educació francesa ha descrit la pèrdua de memòria lingüística amb un exemple que ha resultat tant hilarant com dramàtic: “Després de veure la mare sorprendre’s que la meva germana parlés català, em vaig adonar que ella havia oblidat que els seus pares també el parlaven”. Bezsonoff ha fet broma del fet que deu ser l’únic escriptor català que mai no ha escrit en castellà (“és clar, ho he fet en francès!”) i ha descrit la seva primera visita a Girona com “el meu camí de Damasc”, per afegir tot seguit que l’encasellament de la llengua catalana en una funció residual era tal, en l’ambient en què es movia, que “el primer cop que vaig fer l’amor en català em vaig sentir com un transgressor, com si practiqués un incest: el català era la llengua dels avis! El català per fer l’amor, al Rosselló? Mai!”. Si més no, entre el Camí de Damasc (amb lectura inclosa de la Nacionalitat Catalana, d’Enric Prat de la Riba) i el sexe en català, l’escriptor va decidir que, des d’aleshores, havia d’escriure en llengua catalana. Bezsonoff va topar, però, amb l’absència de referents literaris propers ("escriptors rossellonesos? No en coneixia cap!") i amb la dificultat de no saber quin model de llengua li calia utilitzar. La decisió va ser “pastar-la com fa el nen petit amb el fang, experimentar, treballar cada mot”. Més enllà, ha manifestat la voluntat d’expressar-se en un català del Rosselló, tot eliminant el que té de francès. “La meva llengua és molt artificial, sóc l’escriptor català amb una llengua més artificial”, ha afegit, per defensar tot seguit que l’adapta, la llengua escrita, al lector: “quan faig literatura la faig com em sembla, quan parlo sóc fabrià, quan escric a El Periódico sóc normatiu, si ho faig a El Temps, valencià... tot depèn del lector.”
 


 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-01-2012 14:21

Visita a Girona

 

 El Punt, Avui  19/01/2012

redacció 

 

 

 

 

 

 

“La primera vegada que vaig fer l'amor en català va ser com una transgressió, com un incest, perquè per a mi el català havia estat sempre la llengua dels avis: una llengua que servia per anar a cacera, però no per fer l'amor. Le français c'est la langue de l'amour!”. Amb el seu habitual sentit de l'humor, l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) explicava així ahir a la Facultat de Lletres de la UdG la seva difícil, però alhora intensa i productiva relació amb el català, la llengua dels seus avis, que va deixar de ser-ho la dels seus pares quan tota una generació de nord-catalans van decidir “de manera espontània”, a mitjan segle passat, ensenyar a la mainada el francès com a única llengua vàlida a l'Estat veí. “L'accent català, en francès, resulta molt espès i realment els francesos no l'entenen. Aquest condicionant podia restringir l'accés a moltes feines interessants, així que els pares nord-catalans van decidir que els seus fills aprenguessin només el francès.”

En aquest context de llengua “agonitzant”, el cas de Joan-Daniel Bezsonoff és una autèntica raresa, i així ho van remarcar tant ell com el seu presentador, el professor Xavier Pla, en la penúltima conferència del cicle La llengua i la creació literària actual, organitzat pel Grup d'Història de la Llengua Catalana de la UdG per commemorar el centenari de la creació de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El cicle ha inclòs fins ara els escriptors Jaume Cabré, Ramon Solsona, Biel Mesquida i Josep Maria Fonalleras, i es clourà el 22 de febrer vinent amb Narcís Comadira.

“Sóc l'escriptor català més jove del Rosselló i potser no tindré relleu, perquè per escriure en una llengua cal conèixer-la i tenir un cert nivell”, va dir Bezsonoff –descrit per Pla com “un ciutadà francès amb cognom rus que escriu en català”, i també com “un personatge peculiar, hedonista i divertit” i un “excel·lent narrador”–, que va adoptar en la seva intervenció un to agredolç, aplicable tant a la situació de la llengua catalana a la Catalunya Nord, com a la precària situació d'aquestes comarques dins del conjunt estatal francès: “Aquí, a Catalunya, es pot parlar d'espoli fiscal, però Catalunya del Nord respecte al conjunt de França és com quatre carrers de Girona, i si fos annexionada per Espanya, gairebé ningú ho notaria. En el nostre cas, França ens dóna més del que rep de nosaltres. Podríem dir que els nord-catalans són com els extremenys o els andalusos de França”, va dir l'autor d'Un país de butxaca. I parlant de la llengua, les seves apreciacions no eren més optimistes: “Diuen que, a pesar de tot, sempre quedaran entre un 5 i un 10% de fanàtics que parlin el català a la Catalunya del Nord. M'agrada el concepte de fanàtic, perquè realment és així: si allà hi trobeu algú que parla el català i és jove, fugiu d'ell, perquè segur que és boig.” Bezsonoff va remarcar que, per a ell, la llengua sempre havia estat alguna cosa que es transmetia entre generacions, no que s'aprenia amb manuals. I va recordar com, després d'haver començat a escriure en francès amb 15 o 16 anys, va tenir la seva revelació (“El meu camí de Damasc”) en una visita a Girona, on va comprovar que la mainada i les noies maques parlaven en català amb naturalitat, que la llengua no era només cosa dels avis, com al nord.

Treballar cada mot

Gairebé sense referents literaris propers, Joan-Daniel Bezsonoff va haver de buscar el seu propi català literari, que tingués alhora una especificitat dialectal i fos comprensible per als lectors d'arreu dels Països Catalans. Aquesta voluntat ha portat Bezsonoff a realitzar una autèntica tasca d'experimentació: “Treballo molt cada mot, cada frase. Gairebé, més que novel·la, faig poesia.” L'escriptor defineix la seva llengua literària com “català del Rosselló, del qual intento treure tot el que és francès; si no enteneu alguna paraula que he escrit, segur que és occità”. No és un equilibri fàcil: “De vegades, aquí em diuen que escric un català molt dialectal i allà, que espanyolitzo un munt!.”

Al final de la seva exposició, Joan-Daniel Bezsonoff va rebaixar una mica el to apocalíptic: “A mi em feia molta pena la mort del català dialectal i natural del Rosselló, però ara veig que això passa amb totes les llengües, fins i tot amb el francès: als barris de París tampoc no es parla el francès de fa 60 anys. Totes les llengües es van unificant i, entre cometes, empobrint, i això em consola una mica, però estaria molt bé intentar preservar unes quantes paraules de cada variant dialectal.”

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-01-2012 20:49

Maurice Chevalier

                                E-notícies, 18/01/2011


Fa poc un periodista ha demanat a Charles Aznavour que comença a tenir una edat ' Monsieur Aznavour, que restera-t-il de vous après votre mort? ' Amb un somriure trist i lúcid, el gran artista ha respost ' Res. No quedarà res de la meua obra tret de quatre cançons. I encara... ' Per reblar el clau, Aznavour ha afegit ' Qui recorda Maurice Chevalier a hores d'ara? El 1930, era el francès més famós al món, i només Hitler i Charlot eren més coneguts que ell.' Enguany farà quaranta anys que Maurice Chevalier ens va deixar. A França, la gent que té menys de quaranta anys ni sap qui era. La majoria dels meus almunes de 17 anys amb prou feines coneixen Fernandel ' l'home que fa publicitat per l'oli d'oliva? ' demanen, perquè uns publicistes han fet servir extractes de les seues pel·lícules per a vendre una marca d'oli a França.

Llevat d'uns títols com ' Donnez-moi la main Mam' selle ' o ' Ma pomme ' les cançons de Maurice Chevalier s'han envellit molt. Qui escolta encara discos seus? Tenia una veu desagradable d'ànec torturat, amb un accent parisenc exagerat.

En canvi, les seues pel·lícules conserven tot el seu talent. A ' Love in the afternoon ' (àlies 'Ariane') de Billy Wilder, interpreta el pare de l'Audrey Hepburn enamorada de Gary Cooper. He descobert recentment que, si el gran Momo parlava un anglès parisenc infecte en públic i als seus films, s'expressava en un anglès perfecte en la vida privada. Aquest Momo! De les seues pel·lícules franceses, m'agrada particularment ' Le silence est d'or ' de René Clair on emociona els espectadors amb el seu paper de vell galant.

Valgui la comparació estranya, Maurice Chevalier em recorda la trajectòria política del president François Mitterrand. En la seua actuació va saber encarnar les ambigüitats i els dubtes dels francesos durant l'ocupació alemanya. El 1940, es va mostrar clarament partidari del mariscal Philippe Pétain amb una cançó com ' La chanson du maçon' elogi de la nova França que estaven edificant sota la direcció paternalista del vell mariscal. En arribar l'estiu del 1944, Chevalier va crear la cançó més emblemàtica de l'alliberament ' Fleur de Paris'. Déu n'hi do! ' C'est une fleur de chez nous / Elle a fleuri de partout / Car c'est la fleur du retour / Du retour des beaux jours / Pendant quatre ans dans nos cœurs / Elle a gardé ses couleurs / Bleu, blanc, rouge, elle était vraiment avant tout / Fleur de chez nous. '

A la fi de la seua carrera, per tal de no distanciar-se massa de la competència, va enregistrar un rock and roll que constitueix una peça d'antologia.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-01-2012 16:50

Espanyolistes de França

E-notícies, 13/01/2012


Fa un quart de segle que porti la creu de ser professor a França. Un dels aspectes més desplaents d'aquesta feina sense interès és haver de tractar amb jacobins i espanyolistes. El darrer búnquer jacobí en el naufragi de França és el conjunt dels professors de l'educació nacional francesa, amb moltes excepcions naturalment. França endins la majoria dels professors no saben res de Catalunya, de la seua cultura i de la seua llengua. El que se'n diu res. Una vegada, la Véronique, agregada de la universitat, em va demanar si el català s'escrivia i si era una llengua...sic...Els més entesos es recluten, evidentment, entre els professors de castellà. La majoria són indiferents a la cultura catalana. No la coneixen, no en volen saber res, però tampoc li manifesten hostilitat. Una minoria molt reduïda de professors va descobrir el català durant els anys de formació universitària i se'n va enamorar. Aquesta gent simpàtica malaraudament escasseja tant com els toreros a Vladivostok. Una minoria significativa ( uns 40% diria) tragina tots els prejudicis que els han inculcat llurs amics espanyolistes. S'imaginen que el castellà és perseguit a Catalunya, i que els catalans pateixen d'una aberració mental que els obliga a parlar un dialecte rural sense futur mentre que tenen la sort d'haver nascut súbdits espanyols. No entenen els meus col·legues que uns 'espanyols' es puguin negar a parlar castellà, una llengua meravellosa que alls, pobres gavatxos, els ha costat tant d'aprendre i que mai no dominaran del tot...Aquesta ' aficción a lo español' és tan forta que els tapa la realitat. Uns professors d'un institut de Carcassona ' de cuyo nombre no quiero acordarme ' van organitzar un viatge lingüístic a Mallorca. Van tornar de l'illa de la calma indignadíssims perquè llurs hostes, si bé parlaven castellà als francesets, continuaven xerrant català entre ells. Odien tant el català que llur odi els dissimula la realitat. Se li acudiria a un professor de francès en un institut italià preparar un viatge lingüístic a Còrsega o Alsàcia?

Verge santa, com són pesats aquesta gent. Em tranquil·lizi recordant la fórmula del president Valéry Giscard d'Estaing ' Il faut laisser les choses basses mourir de leur propre poison. ' (Cal deixar les coses baixes morir pel seu propi verí.)

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 13-01-2012 à 18:19:31

Quan vaig estar a Paris (bé a un poblet que es deia Saint-Rémy-lès-Chevreuse), una xica (que hvavia estudiar castellà) em va dir que no entenia un còmic d'Astèrix que havia comprat a Barcelona. Me'l va ensenyar per si li podia ajudar i evidentment que li vaig poder ajudar, era en català. Això era a l'any 1988 i per mi tambè va ser un poc de sopresa ja que a Llíria pocs llibres en català arribaven i jo encara no havia anar a viure al Principat.

 
 
 
el 12-01-2012 20:43

Viage al Tibet

El Temps, 11/01/2012  

 

 

Marcel Proust

A la recerca del temps perdut.

Pel cantó de Swann

traducció de Valèria Gaillard

Labutxaca, Barcelona, 2011


 

No he estat mai al Tibet i crec que no hi pujaré mai. No cal. Sempre he pensat que els veritables viatges són interiors. La lectura de Pel cantó de Swann, primer volum d' A la rercerca dels temps perdut, que Valèria Gaillard acaba de traduir magníficament al català retira a una expedició al Tibet. El senyor Proust, home d'una cultura immensa que devia saber almenys la meitat de les paraules del diccionari d'Emile Littré, no facilita pas la feina del lector amb frases interminables on mira de condensar les emocions amb tota llur intensitat. Fins i tot, uns lectors veterans es poden negar en els aiguamolls que precedeixen l'ascensió de la muntanya proustiana. García, un dels meus millors amics lector compulsiu que no podria viure sense literatura, mai no ha pogut anar més enllà de les deu primeres pàgines de Pel cantó de Swann. Avui m'adreçaré als lectors de bona voluntat que es troben en el mateix cas que al meu amic. Esperi que aquest article els ajudi a vèncer la peresa i a endinsar per la serralada de Proust. Gràcies a la traducció excel·lent de Valèria Gaillard, enamorada bojament del novel·lista francès, el lector català disposa d'una altra oportunitat per accedir a l'univers màgic i tan difícil alhora de Marcel Proust. A la manera dels autors de guies de viatges, em permetré de donar-vos uns consells elementals. D'antuvi, cal llegir imperativament Marcel Proust a poc a poc, sense pressa com si us trobéssiu davant d'un poema. El ritme de lectura ha de ser molt lent abans de passar a la velocitat superior. La primera setmana, us aconsellaré dues pàgines cada dia. La segona setmana, tres pàgines. Ho dic, de debò. Normalment, podreu tirar endavant i vèncer l'avorriment inicial. Descobrireu perquè consideren Marcel Proust com un dels gegants de la literatura, comparable a Tolstoi o Cervantes. L'exploració de la seva obra constituteix un viatge meravellós, exigent. Cal avançar de mica en mica, amb prudència. Natural de Perpinyà, tinc la sort de poder llegir directament en francès sense cansar-m'hi i d'assaborir, sense cap filtre, la màgia de la parla de Marcel Proust. He volgut verificar, però, la fidelitat de la traducció i he llegit en català unes quantes escenes importants. Cal reconèixer que la traductora se n'ha sortit molt bé. El títol ja constitueix un problema. Jo hauria posat ' Pel cantó d'en Swann ' perquè el nostre en correspon a la familiaritat de Swann. A quasi tota la novel·la en diuen ' Monsieur Swann.' La primera frase tan famosa de ' Longtemps je me suis couché de bonne heure. ' passa molt bé en català. ' Durant anys he anat a dormir d'hora. ' Valèria Gaillard, en un passatge tan difícil, 'casse-gueule' com l'escena de la petita magdalena ha respectat el ritme mateix de la respiració proustiana. Ha sabut transcriure en català tota la majestat del seu estimat Proust, els seus tics i el seu geni.

Quan hàgiu acabat tots els volums de La Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust. Per plagiar Cioran, tinc ganes de dir que si n'hi ha un que ho deu tot a la Valèria Gaillard, és ben bé en Proust.


 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 12-01-2012 à 21:32:56

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/210085
bloc d'un lector de Proust.

 
 
 
el 12-01-2012 10:29

Les medalles oblidades

Avui, El Punt 12/01/12 02:00 - email protegit

 
 

 
 
 

Dos eixos animen l'obra de Joan Daniel Bezsonoff: els llibres que ens parlen de la seva identitat (la identitat de l'escriptor rossellonès-occità-català i la identitat francesa, a més d'una incursió en la identitat del seu avi rus exiliat el 1917) i l'eix històric, gairebé sempre emmarcat en la guerra (les dues guerres mundials i les descolonitzacions franceses d'Indoxina i d'Algèria). La guerra d'independència algeriana (1954-1962) és el rerefons d'aquesta novel·la i el seu origen cal buscar-lo en La presonera d'Alger, obra que ara fa deu anys ens va fer conèixer Bezsonoff al Principat. I conèixer el comandant –en aquesta novel·la és ascendit a tinent coronel– Daniel Valls, personatge estimat de l'autor. Català i francès, romàntic i rude, il·lustrat i reaccionari, favorable a la independència dels Països Catalans i al mateix temps nostàlgic de les colònies franceses…, així és Daniel Valls, militar dels serveis secrets, que ara trobem de nou a la guerra d'Alger, tot i que la trama ens portarà cap a Tànger, Frankfurt, París, Lió, just en el pas de l'acció a l'espionatge, i a la persecució d'un traïdor, tema nuclear de l'obra.

El mirament per la fluïdesa de l'escriptura i per la concisió de l'expressió justa és sempre gran, en Bezsonoff. I, com sempre, immillorable. Hi trobem la flaca per cert to sentenciós, per obrir i no tancar subtrames (un tret d'estil molt propi, i que conforma l'extensió breu dels seus llibres i potser certa confrontació cap a un tipus de novel·la que tindria tots els números per aprofundir psicològicament), la cal·ligrafia depurada i elegant i una documentació que hi és però no es nota, i que acaba explicant la complexitat de l'Algèria francesa.

L'honor, l'heroisme, l'imperi, la moral colonial, la grandesa… Bezsonoff, autor tan peculiar com tradicional, ens situa en aquesta novel·la enmig de tot això (ho fa brillar amb nostàlgia, tot i que sabem que res d'això ja no existeix o és massa abstracte o llunyà). Però serà sempre la figura curiosa de Daniel Valls –la relació amb el pare, amb una prostituta, amb els seus companys, amb les decisions de De Gaulle, amb l'home a qui ha d'abatre…– el que aviva una història que, al capdavall, es gronxa entre la vistositat del paisatge africà i alhora la incruenta lluita per l'alliberament o l'opressió.

De vegades, en Valls, sentim massa bruscament l'alternança de dues coses: la brutalitat d'un militar com tants d'altres i, sense solució de continuïtat, la sensibilitat a la lletra impresa, a les bones maneres, a les arrels catalanes. I alhora una compensació d'estatisme un cop acceptem la proposta de Bezsonoff: situar les històries en les convulsions que provoca una guerra. Menys freda que fluent, l'escriptura s'acaba adaptant al capteniment melancòlic de Valls amb la realitat que l'envolta. Res no modificarà en el militar la seva visió d'aquesta realitat, ni tampoc el seu caràcter, tot i que sentirem la imminència de l'atzar, del pes de la història o del dolor contingut.

Per als qui no hagin llegit res de Bezsonoff, no es pot dir que La melancolia dels oficials sigui la millor manera d'entrar a l'edifici que està bastint, però aquesta novel·la n'és una pedra necessària

 


Comentaris/ коментарии

 

1. joan marc  le 01-02-2012 à 17:09:17

un altre escriptor nord català robert Brasillach va parlar del Maroc on mai de la vida hi havia fotut un peu en el llibre "la conquérante". El Maroc era el pais on sun pare era militar i on va morir matat pels rebels. Similitut amb en joan daniel.

 
 
 
el 08-01-2012 20:59

Sectarisme

     E-notícies, 8/01/2012


El lexicògraf Alain Rey, coordinador dels diccionaris Robert, és molt conegut a França. Fa uns quants anys intervenia cada matí a la ràdio France-Inter. En lloc de dissertar sobre uns punts interessants de la llengua francesa, s'estimava més comentar l'actualitat amb ulleres marxistes. A revetlles de Nadal, vaig cometre la imbecil·litat de comprar el seu darrer llibre, amb un títol molt enllepolidor. ' Dictionnaire amoureux des dictionnaires.' A l'article dedicat a ' Lou tresor dóu Felibrige ' el gran diccionari de Mistral que, cent anys després, resta el millor diccionari occità, el senyor Rey escriu ' Malgré ses penchants maurrassiens, que je mets sur le compte d'un amour démesuré de la Provence , j'aime Mistral, plus que pour ses poèmes, Nerto, Lou Pouèmo dóu Rose (le Rhône), ou encore Lis óulivado, pour avoir incarné la volonté d'exister de la langue provençale malmenée par le français. ' ( p 685) (Malgrat les seues inclinacions per Maurras, que atribueixi a un amor desmesurat per la Provença , m'agrada Mistral, més pels seus poemes, Nerto, Lou Pouèmo dóu Rose (el Roine), o encara Lis óulivado, per haver encarnat la voluntat d'existir de la llengua provençal malmesa pel francès.) Quan el senyor Rey esmenta la tirada de Frederic Mistral per Charles Maurras, m'agafa una enrabiada. Quina relació hi ha entre aquest diccionari i les ides polítiques de Mistral? El senyor Rey no sap que Mistral va morir el 1914 vint-i-sis anys abans de l'ocupació alemanya? El senyor Rey no sap que una germanofòbia constant amara tota l'obra de Charles Maurras? Els intel·lectuals d'esquerra francesos li retreuen d'haver recolzat el règim del mariscal Pétain. Ja ho entenc, però que em facin el fotut favor d'explicar-me quina relació hi ha entre el diccionari de Frederic Mistral i l'ideari polític de Charles Maurras. L'autor de Mirèio era un home conservador, reaccionari dirien ara, però mai no es va implicar en cap conflicte polític. Sempre deia als seus interlocutors ' As rason ' (Tens raó.) Ja se sap que, el 1907, quan Pierre Devoluy va suplicar-los de genollons de participar a les manifestacions dels vinyaters del Migdia, el gran poeta digué que no. Ferit, Devoluy comentà ' Ai vist Calendau renega(t) per son paire. ' Alain Rey constitueix un exemplar molt característic dels intel·lectuals francesos d'ara. Quan esmenten casualment un autor que no combrega amb llurs ideals, han de deixar anar una glosa per tal que no els puguin acusar de complicitat amb la immunda bèstia. Aquest és un nou gènere literari, una forma moderna de l'alexandrinisme.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 08-01-2012 à 21:08:49

un intelectual cosmopolita, no?

 
 
 
el 07-01-2012 16:02

Brel en afrikaans

My Lae Land

 

 http://www.youtube.com/watch?v=EFmSqpprdkE

 

Herman van den Berg

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-01-2012 22:07

La cançó del gener 2012

http://www.youtube.com/watch?v=S_EucEJDTHs

 

 Roma non fa la stupida stasera
damme na mano a faje di de si
scei tutte le stelle
piu' brillarelle che ciai
e un frizzico de luna tutta pe noi.
faje senti' che e' quasi primavera
manna li mejo grilli pe fa cri' cri'
prestame er ponentino
piu' malandrino che ciai
roma arreggeme er moccolo stasera.
roma non fa la stupida stasera
damme na mano a faje di de no
spegni tutte le stelle
piu' brillarelle che ciai
nasconneme la luna senno' so guai.
famme scorda' che e' quasi primavera
tiemme na mano in testa pe di de no
smorza quer venticello
stuzzicarello che ciai
a roma non fa la stupida stasera

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-01-2012 17:44

La Cerdanya és catalana?

                             E-notícies, 4/01/2011


 

M'agrada de pujar de tant en tant a la Cerdanya. El contacte amb la natura, la majestat de la muntanya relativitzen totes les nostres petites preocupacions humanes. Faig nit a Eina, un poblet de la Cerdanya Oriental. Quasi tothom hi parla català. L'únic francòfon de l'indret és el gos del senyor Pradell. Aquest bon senyor s'expressa en un català molt pur i sempre em sorprèn que s'adreci en francès al seu gos.

' Per què li parleu francès an aquest ca? ' li vaig demanar —'És que aquest gos comprèn pas el català...'

A les poblacions més grans, més turístiques, el francès domina d'una manera aclaparadora com a la plana del Rosselló. Val més que no esmenti pas Font-romeu, que ara té només el nom català. A Sallagosa, les cambreres del famós restaurant Planes, fins i tot la més jove, saben català. El menú és clafert (està farcit) d'errors, però això passa a molts restaurants del Principat. A la Guingueta, oficialment Bourg-Madame (per cert, el genticili en francès és Guinguetois, Guinguetoise...) la gent parla majoritàriament francès però, gràcies a la pressió dels turistes del Sud, trobem tota la premsa del dia en català. El Punt-Avui, l'Ara, La Vanguardia, El Periódico. Al supermercat, tots els rètols són bilingües. A Dorres, en canvi, quasi tota la publicitat per vendre pisos i cases apareix en català amb poca representació en francès. A la Guingueta, si bé els botiguers entenen el català, no el fan servir. Sé que el comprenen perquè van riure de les meues facècies en el moment en què tocava. Em van escapar algunes frases en francès i un home em va felicitar per la qualitat del meu francès...Així anem. A la Catalunya del Nord, el català té més prestigi que mai, serveix pel comerç, però la gent, adoctrinada per la televisió i l'escola franceses, ja no vol fer servir la llengua dels pares. Aquesta situació dramàtica es pot capgirar?

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 04-01-2012 à 19:28:09

M'agrada molt anar als banys romans de Dorres, i pujar al Puigmal per Err. I les Gite d'Etape i el llac de la bullosa i el pic Peric.
Records
pd: acabe de llegir, Canigó de Jacint Verdaguer. Molts records em porta a la memòria. Últimament, sembla que la literatura no em fa imaginar nous mons, sinò recordar el ja viscut, relacionant el que llegisc amb altres coses.

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article