http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-05-2012 20:52

Què faríem sense en Bezsonoff?

 Joan Calsapeu, Ucrònies

http://joancalsapeu.wordpress.com/2012/05/17/que-fariem-sense-en-bezsonoff-9-2/

 

 

 

                                                                                         foto Delcampe

 

 

      L’última novel·la de Joan Daniel Bezsonoff, La melancolia dels oficials, és estupenda. Té virtuts literàries (la prosa incisiva i neta, el trot lleuger de la narració, la plasticitat breu de les descripcions, la potència dels personatges, les observacions intel·ligents) i també extraliteràries, com la llengua.

 

  Si no fos pel de Nils, el servidor no tindria cap contacte amb el bell català septentrional. Quan tramunto els Pirineus a penes sento dringar la llengua del país. Si vull aprendre’n les paraules i els girs, respirar-ne l’aire i oir-ne la cantarella… he de llegir una novel·la d’en Bezsonoff. Així em faig la il·lusió d’una llengua viva, o d’una llengua que fa cuec però que vol remuntar.

 

  A les pàgines de Bezsonoff, les paraules del nord se’ns presenten amb una vivor encomanadissa: et vénen ganes de dir-les.

A La melancolia dels oficials hi ha “l’Ali, que s’havia envisat [adonat] de la diferència entre ell i els altres”, i uns que “estaven estiflats [repapats] al repetell [baterell] del sol”. Daniel Valls, el protagonista-narrador, parla de “les petotes [nines] de Rússia” i diu que “me vaig acocolir [arrupir] dos cops”. N’hi ha un que fa un any que ha “deixat de ximar [beure]”. D’oficis, surten els menuders, que “estossinaven, metòdics, les fedes [ovelles]”, el peirer [paleta], el pescaire [pescador] i “un queixaler [dentista] que arrencava amb mordaixes [tenalles] les dents corcades”.

També hi ha en Leccia, que de petit preferia “molsir [munyir] cabres amb el pare”, de gran “va llestar [triar] una europea” i de Tànger estant “li feia goda [mandra] d’entrar a la dutxa”. (Per cert que, allí, les places estaven “corruntumades [plenes a vessar] de gent”). Leccia és un home que en una ocasió està “empinnat [enutjat, irritat]” i que poc després “havia perdut el calestró” [perdre la noció d’una cosa].

 

Bezsonoff ens recorda que “l’amor, per créixer, necessita viatjar com les olendres [orenetes]”; hi ha “un minyó amb rulls [rissos] rossos” que treu el nas, i un altre “que llurcava [mirava] les passants”. Cap al final compareix el pare de Valls, que li diu: “Ta mare i jo, trefugim [passem ànsia, estem neguitosos]”.

N’hi ha tres que les he hagut de consultar a en Joan Daniel (l’Alcover-Moll no ho resol tot). És el cas de moixall [mosquit petit i molt emprenyador], cabord [boig, idiota] (és un occitanisme) i sous i nogues! [no res], una vella expressió que conté la forma local de “nou”. I és que a casa falta un diccionari rossellonès. Bezsonoff em fa saber que “el millor és el Vocabulari rossellonès del professor Renat Botet, editorial Trabucaire. (...)

 Gràcies, Joan Daniel.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-05-2012 21:24

Un viatge amb Garí grat

fotografia de Joan Antoni Vicent 

Viatge pel meu país, en el camí de Joan Fuster, 50 anys després

escrit per Joan Garí. Vist per Joan Antoni Vicent

Edicions 3i4

València, 2012


                     

Per Sant Jordi, patró de la santa ciutat de Moscou com ho sabeu tots, he rebut un regal imperial. Viatge pel meu país, en el camí de Joan Fuster de Joan Garí amb fotografies de Joan Antoni Vicent. Els lectors d'aquest diari i la gent que m'ha fet l'honor de llegir alguns dels meus llibres sap que no esmerci gaire compliments i que sóc més amic de la crítica que no de l'elogi. Us diré, doncs, sense cap reserva que aquest és un llibre magnífic. Amb un humor nostàlgic, tendre, una desesperança continguda perquè sap que no serveix de resplorar davant dels mainatges i dels lectors, Joan Garí, cinquanta anys després de Fuster, ha emprès el mateix viatge per tot el País Valencià. Malgrat la lletjor del cordó litoral lliurat a totes les especulacions, l'autor parla del seu país amb una tendresa infinita. Valencià atípic Joan Garí confessa ' M'he preguntat sovint què em lliga al País Valencià. He nascut ací —això és una evidència social i ginecològica—, però no compartisc alguns dels més senyals d'identitat que s'hi han afaiçonat amb una intemperància secular. No m'agraden —no m'interessen— les falles, ni en general les festes de carrer. ' ( pàg 29) Puc testimoniar, en canvi, que li agrada molt l'arròs. Amb un lirisme discret però real, el borrianenc sap evocar els paradisos perduts com les illes Columbretes. Aquesta obra és un festival de bellesa, d'elegància, d'intel·ligència. Un poema. Les frases es posen a ballar com els llapinots de Mary Poppins. Tots els borrianencs són cosmopolites però d'un cosmopolitisme ' sano y bien entendido ' (jo també, en sé...) Les citacions en castellà, francès, anglès, llatí aporten altres aires. Caldria la meitat d'aquesta revista per celebrar la beutat d'aquest llibre. La xiqueta que ix a al centre de la pàgina 34 m'ha incendiat la memòria com les millors notes de Frank Sinatra. ' Burning inside of me / And this torment won't be trough / Till you let spent my life making love to you. '

Les meravelloses fotos en blanc i negre de Joan Antoni Vicent assoleixen la perfecció dels millors àlbums dels anys 1940, 1950. A cada moment, em semblava fullejar les perles de la meua biblioteca com els volums de la col·lecció Arthaud Les Beaux Pays o Alger, deuxième ville de France de Dimka i Espel. Tot el text es desenrotlla com un portolà màgic amb detalls deliciosos a cada pàgina. Fins i tots als agraïments on l'autor saluda monsieur Goggle i madame Viquipèdia. Joan Fuster li ha servit de guia. Garí l'escolta, li fa cas, però, com el jove soldat que acompanya Vittorio Gassman a Perfum de dona sap anar al safrà, com diuen al Rosselló, és a dir que fa campana, sap escapar-se pel seu compte. Els mots de Garí canten un jazz punyent i les fotos de Vicent evoquen un paradís plausible. Un món mineral, on la música, les olors, els colors broten dels mots de Garí com els genis moros d'altres temps que algun dia sortiran de les coves on s'amagaren.


 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan-Carles Martí i Casanova  le 16-05-2012 à 20:18:42  (web)

És evident que el compraré. Ara, tens un poder especial d'evocació amb la teua escriptura.

Me'n vaig a veure Gary Grant (Gari Grat) i Irene Dunne en Penny Serenade (1941)

http://www.youtube.com/watch?v=w6IFthH_pYg

 
 
 
el 13-05-2012 22:05

El rei de París

E-notícies, 14/05/2012

 

 

                                                                                          


 

 

 

   Si no portés cada dia la meua creu cap a l'institut on exerceixi una feina absurda i degradant, fa temps que hauria enllestit molts llibres que encara no he pogut escriure. M'agradaria, per exemple, traduir al català alguns dels aforismes del gran Sacha Guitry que poca gent deu conèixer als Països Catalans al sud de l'Albera. A França tothom recorda Sacha Guitry (1885 Sant Petersburg — 1957 París ) fill de Lucien Guitry, famós actor de 'la belle époque', gràcies a les seues obres teatrals i sobretot les seues pel·lícules.


Casat cinc vegades, cobert de dones, Sacha Guitry, en tota la seua obra, critica les dones. ' Acceptaria de dir que les dones en són superiors només per dissuadir-les de creure que són les nostres iguals. ' Angoixat per la mort i l'envelliment, la impotència de l'home madur davant d'una dona jove, apassionat per la història que contribuirà a divulgar gràcies a les seues obres, Guitry apareix com un optimista tràgic, un optimista per bona educació que sap el gran secret. La felicitat no existeix, però no serveix de res queixar-se.


El gran amor de la seua vida fou el seu pare malgrat una separació de tretze anys. Pare i el fill compartien la mateixa amant. Si bé els seus vodevils, plens d'ociosos encantadors i de dones infidels, s'han envellit, el seu cinema, en canvi, no s'ha arrufit. Ans al contrari. Amb els seus aires de dilettante, Guitry va revolucionar el cinema. ' Le roman d'un tricheur ' on un sol narrador conta la història sorprèn per la seua modernitat.


Els personatges de Sacha Guitry parlen una llengua magnífica. A cada moment, ragen aforismes deliciosos, frescos com un Martini on the rocks al pic de l'estiu. Mit aquí uns quants. ' La meua dona i jo vam ser molt feliços durant 25 anys fins al dia que ens vam conèixer. ' ' Si la dona fos bona, Déu en tindria una...' ' El seu son era de bon tros allò que tenia de més profund '

I què em dieu d'aquesta veritat? ' Hi ha gent en qui podem confiar. Solen ser gent que no necessitem. '


Tants anys després, Sacha Guitry resta el rei de París perquè sabia que la vida com la mort són bromes de mal gust.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-05-2012 19:17

François Hollande


                  E-notícies, 11/05/2012


François Hollande, el nou president de la república francesa, és un home molt simpàtic. D'antuvi, m'agraden la seua lluita contra el sobrepès i la seua passió pel futbol.


Més enllà de l'anècdota, diré que el nou president pertany a la categoria de ' les putes manyagues.' M'imagini que el lector endevinarà el sentit d'aquesta vella expressió rossellonesa que designa una persona aparentment afable i dura en la realitat. Rere el seu somriure permanent de granota, el seu aspecte manyac, François Hollande és un animal polític, un tauró d'alta mar que, amb els seus aires dolços, ha eliminat un per un tots els seus rivals socialistes i el mateix president Sarkozy.


Primer secretari del partit socialista francès del 1997 fins al 2008, Hollande sempre ha mirat de salvar la unitat d'aquesta olla de grills. Lluny de ser un partit monolític, el partit socialista francès es caracteritza per la diversitat dels seus corrents. Entre un socialisme modern, liberal encarnat per Manuel Valls i el socialisme marxista a la manera de Benoît Hamon, existeix tota una gama de sensibilitats difícils de conjuminar. El partit socialista no ha perdut els mals costums de la vella SFIO.


Per haver dirigit aquest pandemònium, François Hollande no és pas un càndid, una maduixa bosquetana, un personatge de dibuixos animats de Walt Disney com l'han presentat. El follet sense consistència que ha atacat la dreta és una guilla.


Durant les primàries socialistes organitzades a la tardor després de l'eliminació pintoresca de Dominique Strauss Kahn pels motius que tothom coneix, François Hollande va aparèixer com el favorit i, mentre els altres candidats l'estripaven, ell somreia sota la pluja, fugint de la polèmica. Durant el tradicional debat entre les dues voltes de l'elecció presidencial, Hollande — la fraise des bois— es va mostrar més agressiu, més tònic que Sarkozy.


Ara que comença el seu mandat, el president Hollande es prepara a posar-se el quitó de Nessos. Els grecs l'esperen com un salvador. Els francesos l'aprecien, però haurà de decebre els seus electors amb una política econòmica rigorosa o s'estavellerà contra el mur de la realitat, aixafat com una maduixa bosquetana.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan  le 12-05-2012 à 13:28:24  (web)

Bon dia, Joan-Daniel.

Disculpa'm si aprofito el teu blog per fer-te tres petites consultes. He llegit "La melancolia dels oficials" i m'ha agradat pler -de fet, cada novel·la teva que llegeixo m'agrada més que l'anterior. Es tracta de dues paraules i una expressió del català septentrional que m'abelliria que m'aclarissis. Allà va. ¿Què vol dir "cabord"? ¿I moixall? (en altres parlars catalans, aquest mot significa 'bolic de llana o d'altra matèria tèxtil', però tu l'apliques a una persona). I per acabar, ¿què vol dir la frase feta 'Sous i nogues!'?

Ja diràs coses, si et vaga. Gràcies per endavant.

Joan Calsapeu

2. freedo  le 13-05-2012 à 09:38:45  (web)

On ne peut pas dire que la politique de relance qu'il tente d'imposer à Angela soit "una política econòmica rigorosa".
Keynes, reviens nous!!

 
 
 
el 10-05-2012 12:38

Els soldats de plom

Capítol inèdit d'Una educació francesa







Quan era petit, jugava amb soldats de plom. A dir veritat, ja havien passat al plàstic. El meu terreny de joc favorit es trobava a l’Allée de Norvège, a la sorrera davant de la casa dels germans Leduc. En Yann i en Jean-Yves. En aquell temps, quasi tots els petits francesos portaven un nom compost de Jean i d’un altre nom. Només a Massy, coneixia Jean-Yves Leduc, Jean-Luc Moreels, Jean-Philippe Marie, Jean-Michel Franchot sense comptar els tradicionals Jean com Jean Desbrousses, Jean Fontini i Jean Gayrard. Els altres es deien Philippe, Benoît, Pascal o Thierry.


Un dels germans Leduc posseïa una arma secreta : un vehicle blindat de la marca Solido. El consideràvem inatacable perquè el protegia la inscripció ONU, l’organisme sagrat, la major autoritat en el món per a nosaltres. No en sabíem de geopolítica..

Els meus exèrcits es constituïen de soldats Airfix. Comprava les capes en una adrogueria del carrer major a Verneuil-sur-Seine quan passava els caps de setmana a ca ma mare i en Marcel. Minúsculs, aquells petits soldats representaven amb una gran fidelitat els uniformes de tropes tan variades com la infanteria nordista, l’Afrika Korps de Rommel —la guilla del desert— els granaders de la Guàrdia de Napoleó a Waterloo. La Garde meurt mais ne se rend pas…Cada capsa d’Airfix constava de vint-i-cinc peces.


També jugàvem amb soldats més grossos. La perla de la meua col·lecció era un coronel de la cavalleria sudista que vaig perdre en un torneig de cascarines contra la paret de la cantina. Els soldats vigilaven els nostres trens elèctrics. Una revolució va engolir tots els meus exèrcits. A onze anys, ja no em vam fer tanta gràcia. M’interessaven molt més les presentadores de la televisió i les actrius. ig mirar de prolongar l’existència de les meues tropes com Portugal amb les seues colònies africanes. Sense creure-hi. Ja em vaig haver de resignar. Quan col­·locava els meus soldats al sòl de la meua cambra, ja no veia exèrcits en planes immenses sinó joguets de plàstic que feien nosa. ­


 




 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan-Carles Martí i Casanova  le 10-05-2012 à 23:54:11  (web)

Tens tota la raó. Com que visc al Regne d'Espanya des de que tenia 14 anys i sóc fill i nét de republicans sempre he de dir que al meu llibre de família "espanyol" mai no ha posat Juan Carlos sinó Jean-Charles en bona tradició provençal. De fet, vaig ser el primer a posar-me el nom oficialment en català l'any 1976 quan va sortir la llei que ho permetia. Així, em dic Joan-Carles però he mantingut el guionet afrancesat perquè en català, com passa en castellà, no hi ha guionet entre aquests noms composts. El més curiós és que mon germà gran tenia i té el nom espanyolíssim de José Luis però tothom li deia Jean-Louis cosa que m'emprenyava perquè ho considerava com un furt ! Com és lògic vaig posar a mon fill un nom compost, com a ma filla: el primer Guillem-Antoni (ben occitanocatalà i grecollatí) perquè significa "protector decidit que planta cara a l'adversari" i ma filla va haver de dir-se Maria-Beatriu, na Triuetes a casa, per motius més que evidents. Aquí totes les dones es diuen Maria i santa Beatriu és el dia de naixença de sa mare més enllà de la 'Divina Comèdia'. A més, significa "la feliç"... Dit això el meu tren elèctric va arribar quan feia cinc anys que el demanava. Era el model més econòmic però el problema va ser que als 12 anys ja no m'interessava! No hi havia per a soldats de plom: érem cinc i els meus pares volien tornar al poble! Aixo só als trenta anys em vaig regalar una joguina: un ferrari vermell intens. No podia anar-me'n a l'altre món sense haver-ne tingut un!

2. Joan-Carles Martí i Casanova  le 10-05-2012 à 23:54:16  (web)

Tens tota la raó. Com que visc al Regne d'Espanya des de que tenia 14 anys i sóc fill i nét de republicans sempre he de dir que al meu llibre de família "espanyol" mai no ha posat Juan Carlos sinó Jean-Charles en bona tradició provençal. De fet, vaig ser el primer a posar-me el nom oficialment en català l'any 1976 quan va sortir la llei que ho permetia. Així, em dic Joan-Carles però he mantingut el guionet afrancesat perquè en català, com passa en castellà, no hi ha guionet entre aquests noms composts. El més curiós és que mon germà gran tenia i té el nom espanyolíssim de José Luis però tothom li deia Jean-Louis cosa que m'emprenyava perquè ho considerava com un furt ! Com és lògic vaig posar a mon fill un nom compost, com a ma filla: el primer Guillem-Antoni (ben occitanocatalà i grecollatí) perquè significa "protector decidit que planta cara a l'adversari" i ma filla va haver de dir-se Maria-Beatriu, na Triuetes a casa, per motius més que evidents. Aquí totes les dones es diuen Maria i santa Beatriu és el dia de naixença de sa mare més enllà de la 'Divina Comèdia'. A més, significa "la feliç"... Dit això el meu tren elèctric va arribar quan feia cinc anys que el demanava. Era el model més econòmic però el problema va ser que als 12 anys ja no m'interessava! No hi havia per a soldats de plom: érem cinc i els meus pares volien tornar al poble! Aixo só als trenta anys em vaig regalar una joguina: un ferrari vermell intens. No podia anar-me'n a l'altre món sense haver-ne tingut un!

 
 
 
el 09-05-2012 16:15

El desastre


E-notícies, 9/05/2012


Els lectors més vells potser recordaran la catàstrofe de la presa de Malpasset , la ruptura de la qual el 2 de desembre del 1959 va causar la mort de 423 persones. Quan es va inaugurar aquest pantà el 1954, la bona gent de Frejús s'alegrava que haguessin transformat la vall del torrent Reiran ( àlies Reyran) en reialme dels presseguers. A la tardor del 1959 va ploure sense parar a la Provença. Quan les autoritats van decidir d'obrir les comportes, era massa tard. La presa va petar i, a les 21 h 13 mentre la gent mirava el programa 'La piste aux étoiles ' (que recorden tots els francesos de la meua generació) una onada de quaranta metres d'alçària va davallar per la vall fins a la ciutat de Frejús que va devastar vint minuts més tard.


Fins i tot la gent que no sap francès, podrà mirar amb emoció els dos enllaços al peu d'aquest article. Tota una època hi reviu amb els soldats que porten el mateix uniforme que els seus companys a Algèria, els trens d'antany, els cotxes vells, els camions. Molts testimoniatges m'han emocionat com aquest home que va anar al cinema a Sant Rafèu i, en tornar a casa, es va retrobar òrfe i sense domicili. Endevinem l'horror davant del centenar dels petits cadàvers dels infants agrupats en la mateixa sala.


Trenta anys després de la meua primera visita, he volgut tornar a Malpasset. El nom ja és inquietant. Malpasset en la llengua de Mistral com en la de Voltaire significa literalment ' passar malament ' L'expressió corrent ' ça s'est mal passé ' vol dir ' ha anat molt malament.'


Avui en dia, els rastres de la tragèdia apareixen pertot. Camines per la garriga i topes amb trossos immensos de formigó, aixetes rovellades, lavabos, bidets, instruments incomprensibles. A la presa mateixa, sinistra com el llac al començament del Planeta dels simis, les ruïnes es drecen, vergonyoses, amb un forat immens al centre.



Un cop més l'home s'ha cregut més fort que la natura. Als barrris inundats el 1959, només els monuments de l'època romana han sobreviscut al desastre. L'amfiteatre, els pilars de l'aqueducte, la porta d'Orée (sic) n'han vist d'altres.


http://www.youtube.com/watch?v=EhixFi8rtDc

http://www.youtube.com/watch?v=5mAh3Bt9bQk

 

 





 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan-Carles Martí i Casanova  le 09-05-2012 à 17:44:51  (web)

Doncs, Joan-Daniel, la culpa de que m'haja enganxat al teu blog la tens tu i ara no et queixes perquè m'interesse el que dius i n'opine. ;-)

Tan sols una cosa, mestre, "mal passet" vol dir "un mauvais petit passage". Un pas -com els Malpàs catalans- té el sentit de passatge geogràfic entre muntanyes.

O siga que "de passar-ho malament" res de res per molt que l'experiència en un passatge dolent faça que un haja de patir.

Aquest Malpasset -de dimensions reduïdes en occità i en català- ja devia ser un lloc perillós o penós d'antic. Amb el nom, els de la contornada i els d'altres indrets de la mateixa llengua ja estaven avisats.
Aquests fets m'interessen perquè mentre plovia a la Provença, a la tardor de 1959, jo complia el meu primer anyet de vida un 17 de setembre, quan l'estiu es vesteix de primavera d'hivern.

2. Mitrophane  le 09-05-2012 à 18:25:30

Tens tota la raó company, però l'etimologia francesa, falsa i tot, és molt suggeridora.

Bonus Homerus quandoque dormitat..

 
 
 
el 05-05-2012 23:14

Barbey et Mistral

A son arrivée à Paris, après la publication éclatante de Mireille, Mistral se rendit chez Barbey d'Aurevilly :

 

 

 

  • Comment, s'écria Barbey, vous êtes Mistral, vous?

  • Moi-même.

  • Mais alors, vous n'êtes pas un berger ?

  • Hélas ! Non.

  • Vous avez reçu de l'éducation ?

  • Hélas ! Oui.

  • Vous êtes bachelier peut-être ?

  • Je suis bachelier.

Barbey redresse alors la tête et jette sur l'auteur de Mireille un farouche regard :

— Monsieur, quand on s'appelle Mistral et qu'on habite la Crau, on ne porte pas de gants ; on s'habille de peaux de bouc, on garde les brebis et l'on se nourrit d'olives sur la montagne. Ou bien on avertit le public dans la préface.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan-Carles Martí i Casanova  le 06-05-2012 à 07:45:43  (web)

Com que la meva cultura literària francesa és més curta del que un espera tenir de la seua pròpia tradició nacional, però més àmplia del que un acostuma a tenir d'una tradició literària estrangera, això m'ha permès conèixer aquest Barbey en llegir un article enciclopèdic llarg sobre la seva persona. El problema no és tant un "francès" així a la segona meitat del segle XIX sinó la seva permanència entre les elits inte·lectuals franceses de la primeria del segle XXI. Potser la diferència més notòria deu raure en què París ja no espera que una literatura pastoril tan bella puga eixir en cap llengua "provinciana". Fins i tot deuen dubtar si la Crau deu encara existir -elle a peut-être séchée- i la gran Béstio dou Vaccarés hauria de ser morta fa temps. Ara, com diem a l'Extrem Sud del País Valencià: "morta és però rabeja" ("cueja" malgrat que, per a nosaltres els valencians, els peixos tenen "coa" i els animals tenen "rabo". Aquest Barbey era un rabut de categoria internacional.

 
 
 
el 03-05-2012 18:32

Propaganda

                    E-notícies, 3/05/2012



 


Cansat de tanta politica i de tant futbol, m'he receptat una cura de pel·lícules clàssiques aquesta setmana.

Així he vist ' L'affaire des poisons ' de Henri Decoin amb la deliciosa Danielle Darrieux i Paul Meurisse, al·lucinant en el paper de mossèn Guibourg, capellà satànic que diu misses negres i degolla nadons damunt de la santa taula perquè la senyora de Montespan recobri l'afecte del rei.

M'ha agradat particularment ' Desperate journey ' (el títol francès ' Sabotatge a Berlín ' em sembla més encertat com ho veureu) amb Errol Flynn i...Ronald Reagan himself. Aquesta pel·lícula de Raoul Walsh no arriba a la categoria de ' Objectiu Birmània ' amb el mateix Flynn, però no deixa de ser molt agradable.


El 1942, un bombarder britànic destrueix una fàbrica a la frontera germano-polonesa. L'avió s'estavella i els aviadors travessen tot Alemanya a peu, amb el tren de Göring, amb un cotxe de la Gestapo com una patuleia de mainatges maleducats que es diverteixen sabotejant a tort i a dret. La història té tanta versemblança com les primeres aventures de Tintín. Fins i tot, diria que l'Hergé de ' Al país del soviets ' es mostra més subtil. M'ha encantat l'escena en què el cotxe d'en Flynn ja no té gasolina. ' Ara arribarà el camió-cisterna' vaig pensar...i arriba! A la fi els nostres aviadors fugen per Holanda, un país ple de pujols segons el que veiem a la pantalla...


Aquest film, com ' Casablanca ' o ' Passage to Marseille', funciona perquè l'entusiasme de la propaganda, l'adhesió a un ideal comú d'alliberament venç totes les reticències. En aquell temps creien en el que feien. Una obra de Quentin Tarantino, com ' Inglorious basterds ', em sembla grotesca perquè el realitzador no hi creu. Tanta exageració paròdica acaba matant la màgia del relat.


Molts novel·listes actuals, en lloc d'explicar-nos una història interessant de la millor manera possible, com Galdós, Balzac o Alexandre Dumas necessiten ensenyar que en saben molt. Destrossen llur pròpia creacció amb consideracions que no tenen res a veure amb el relat, dilaten l'estructura del llibre, ridiculitzen els propis personatges, miren d'ennlluernar el personal. Volen revolucionar l'art mundial oblidant que tot ja està dit des de Plató.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-04-2012 21:02

La cançó del maig 2012

http://www.youtube.com/watch?v=RxhTqFaU1oM&feature=fvst

música   Guy Magenta

lletra      Pierre Delanoë 

 

 

 

 

 

 

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Dans cette chambre usée par trois siècles d'amour.
J'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grince
Et nos chansons d'ivrognes à la pointe du jour.

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Avec une poignée de copains troubadours.
Ils arrivaient tout droit de leur vieille province.
Le duc de Normandie et Du Pont de Nemours

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Les hommes les idées et les cœurs étaient neufs.
Le buffet il est vrai était peut-être mince
Mais nous n'avions pas peur d'être deux pour un œuf.

Les filles nous offraient leurs yeux comme une source
Où nous pouvions trouver les soirs de mauvais sort
Un courage nouveau pour reprendre la course
Et leurs cheveux dorés valaient mieux que de l'or.

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Dans cette chambre usée par trois siècles d'amour.
J'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grince
Et nos chansons d'ivrognes à la pointe du jour.

Le duc est reparti vers sa ville normande
Le comte de Châlons doit être pharmacien
Du Pont près de Nemours compte ses dividendes
Et de ma vieille chambre il ne reste plus rien.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-04-2012 18:30

Natura viva amb circumstàncies

Oscar Montferrer, l'Avui, 1/02/2006 

 

 

 

Les guerres, per les circumstàncies que les caracteritzen, aporten escenaris idonis per a les obres de ficció –Els nus i els morts, de Norman Mailer; l’Apocalypse Now de Francis Ford Coppola, entre tantes, tantíssimes, d’altres de bones i de dolentes, s’hi situen– i per a la creació artistica –el Guernica de Picasso, també–: l’alteració de l’ordre convencional que comporta un conflicte bèl·lic obre escletxes de totes mides a la recreació de la realitat i, en aquesta situació, tant lícit és parlar dels herois com dels covards: tan humans són els uns com els altres.

Bezsonoff pren com a pretext per a la redacció de Les amnèsies de Déu la Segona Guerra Mundial, a què s’acosta des d’una posició humil que deixa de banda la possibilitat de delectar-se en la reescriptura en grans moments èpics: de manera decidida, l’autor decideix implicar la guerra en la descripció d’un seguit de personatges en el caràcter dels quals el conflicte actua com a detonant.

La novel·la és, doncs, un bodegó, una natura viva en què, a mesura que passen les pàgines, els protagonistes es produeixen, senzillament, segons la manera de ser amb què l’autor els ha dotat, sense tombs espectaculars, i en el benentès que la necessitat d’enfrontar temps inhabituals demana que les respostes a la quotidianitat harmonitzin amb les causes que les fan necessàries.

L’atractiu de la novel·la rau en una naturalitat narrativa que no busca el naturalisme i que sap aturar-se quan convé a l’hora de llançar hams que enganxin amb fermesa. Les flaqueses particulars de què són víctimes practicament tots els personatges del text –emmarcats en una flaquesa general paraigüera: la baixada de pantalons dels francesos davant l’empenta de l’exèrcit alemany que els va envair la terra– els fan irresistiblement comprensibles, perquè, també a Les amnèsies de Deú, les carns són tan febles com els esperits. I això, es vulgui o no, tendeix a crear empatia.

Amb tot, l’aprofitament extrem d’aquesta obra de Bezsonoff el duran a terme les persones enteses en el cinema francès d’entreguerres, atesa la relativament alta freqüència amb què l’autor estalvia descripcions a través de la identificació de les seves criatures amb actors i actrius que no tothom està obligat a conèixer

http://oscarmontferrer.wordpress.com/2012/04/29/natura-viva-amb-circumstancies/

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article