VEF Blog

                    E-notícies, 3/05/2012

Cansat de tanta politica i de tant futbol, m'he receptat una cura de pel·lícules clàssiques aquesta setmana.

Així he vist ' L'affaire des poisons ' de Henri Decoin amb la deliciosa Danielle Darrieux i Paul Meurisse, al·lucinant en el paper de mossèn Guibourg, capellà satànic que diu misses negres i degolla nadons damunt de la santa taula perquè la senyora de Montespan recobri l'afecte del rei.

M'ha agradat particularment ' Desperate journey ' (el títol francès ' Sabotatge a Berlín ' em sembla més encertat com ho veureu) amb Errol Flynn i...Ronald Reagan himself. Aquesta pel·lícula de Raoul Walsh no arriba a la categoria de ' Objectiu Birmània ' amb el mateix Flynn, però no deixa de ser molt agradable.

El 1942, un bombarder britànic destrueix una fàbrica a la frontera germano-polonesa. L'avió s'estavella i els aviadors travessen tot Alemanya a peu, amb el tren de Göring, amb un cotxe de la Gestapo com una patuleia de mainatges maleducats que es diverteixen sabotejant a tort i a dret. La història té tanta versemblança com les primeres aventures de Tintín. Fins i tot, diria que l'Hergé de ' Al país del soviets ' es mostra més subtil. M'ha encantat l'escena en què el cotxe d'en Flynn ja no té gasolina. ' Ara arribarà el camió-cisterna' vaig pensar...i arriba! A la fi els nostres aviadors fugen per Holanda, un país ple de pujols segons el que veiem a la pantalla...

Aquest film, com ' Casablanca ' o ' Passage to Marseille', funciona perquè l'entusiasme de la propaganda, l'adhesió a un ideal comú d'alliberament venç totes les reticències. En aquell temps creien en el que feien. Una obra de Quentin Tarantino, com ' Inglorious basterds ', em sembla grotesca perquè el realitzador no hi creu. Tanta exageració paròdica acaba matant la màgia del relat.

Molts novel·listes actuals, en lloc d'explicar-nos una història interessant de la millor manera possible, com Galdós, Balzac o Alexandre Dumas necessiten ensenyar que en saben molt. Destrossen llur pròpia creacció amb consideracions que no tenen res a veure amb el relat, dilaten l'estructura del llibre, ridiculitzen els propis personatges, miren d'ennlluernar el personal. Volen revolucionar l'art mundial oblidant que tot ja està dit des de Plató.

http://www.youtube.com/watch?v=RxhTqFaU1oM&feature=fvst

música   Guy Magenta

lletra      Pierre Delanoë 

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Dans cette chambre usée par trois siècles d'amour.
J'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grince
Et nos chansons d'ivrognes à la pointe du jour.

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Avec une poignée de copains troubadours.
Ils arrivaient tout droit de leur vieille province.
Le duc de Normandie et Du Pont de Nemours

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Les hommes les idées et les cœurs étaient neufs.
Le buffet il est vrai était peut-être mince
Mais nous n'avions pas peur d'être deux pour un œuf.

Les filles nous offraient leurs yeux comme une source
Où nous pouvions trouver les soirs de mauvais sort
Un courage nouveau pour reprendre la course
Et leurs cheveux dorés valaient mieux que de l'or.

J'ai donné des soirées à étonner les princes
Dans cette chambre usée par trois siècles d'amour.
J'ai dans l'oreille encore le vieux parquet qui grince
Et nos chansons d'ivrognes à la pointe du jour.

Le duc est reparti vers sa ville normande
Le comte de Châlons doit être pharmacien
Du Pont près de Nemours compte ses dividendes
Et de ma vieille chambre il ne reste plus rien.

Oscar Montferrer, l'Avui, 1/02/2006 

Les guerres, per les circumstàncies que les caracteritzen, aporten escenaris idonis per a les obres de ficció –Els nus i els morts, de Norman Mailer; l’Apocalypse Now de Francis Ford Coppola, entre tantes, tantíssimes, d’altres de bones i de dolentes, s’hi situen– i per a la creació artistica –el Guernica de Picasso, també–: l’alteració de l’ordre convencional que comporta un conflicte bèl·lic obre escletxes de totes mides a la recreació de la realitat i, en aquesta situació, tant lícit és parlar dels herois com dels covards: tan humans són els uns com els altres.

Bezsonoff pren com a pretext per a la redacció de Les amnèsies de Déu la Segona Guerra Mundial, a què s’acosta des d’una posició humil que deixa de banda la possibilitat de delectar-se en la reescriptura en grans moments èpics: de manera decidida, l’autor decideix implicar la guerra en la descripció d’un seguit de personatges en el caràcter dels quals el conflicte actua com a detonant.

La novel·la és, doncs, un bodegó, una natura viva en què, a mesura que passen les pàgines, els protagonistes es produeixen, senzillament, segons la manera de ser amb què l’autor els ha dotat, sense tombs espectaculars, i en el benentès que la necessitat d’enfrontar temps inhabituals demana que les respostes a la quotidianitat harmonitzin amb les causes que les fan necessàries.

L’atractiu de la novel·la rau en una naturalitat narrativa que no busca el naturalisme i que sap aturar-se quan convé a l’hora de llançar hams que enganxin amb fermesa. Les flaqueses particulars de què són víctimes practicament tots els personatges del text –emmarcats en una flaquesa general paraigüera: la baixada de pantalons dels francesos davant l’empenta de l’exèrcit alemany que els va envair la terra– els fan irresistiblement comprensibles, perquè, també a Les amnèsies de Deú, les carns són tan febles com els esperits. I això, es vulgui o no, tendeix a crear empatia.

Amb tot, l’aprofitament extrem d’aquesta obra de Bezsonoff el duran a terme les persones enteses en el cinema francès d’entreguerres, atesa la relativament alta freqüència amb què l’autor estalvia descripcions a través de la identificació de les seves criatures amb actors i actrius que no tothom està obligat a conèixer

http://oscarmontferrer.wordpress.com/2012/04/29/natura-viva-amb-circumstancies/

E-notícies, 29/04/2012

Durant més de quatre segles, tota la comunitat científica ha viscut en un mite creat pels espanyolistes. Ara hem sortit de l'obscuritat i sabem la veritat. Colom era català (aquesta informació és sabuda des de fa temps) així que la majoria de les obres mestres del segle d'or, que tothom suposava concebudes en castellà. Com Malherbe, 'enfin Bilbeny vint.' Aquest Malherbe deu ser un Malaherba, afrancesat pels gavatxos, aliats eterns dels espanyols, en el complot mil·lenari contra Catalunya.

Ara, gràcies a les recerques de Jordi Bilbeny, hem accedit a la veritat, — истина istina— com diuen els russos per distingir-la de правда, pravda , la veritat relativa.

El Lazarillo de Tormes, que milers de filòlegs han llegit sense sospitar el complot maleït, és la traducció del Llàtzer de Tormos, una obra valenciana que s'ha perdut. Algun dia, don Jordi la retrobarà. El nou Heròdot ha revelat la catalanitat del Quixot, redactat per Miquel de Sirvent que malauradement no pogué conèixer Leonard de Vinçà. Ningú no en té la prova. No cal. Credo quia absurdum. Jordi Bilbeny és el nostre Ngô Văn Chiêu, Cao Dai diví, Joseph Smith himself.

Cal dir-ho clarament. O Bilbeny s'equivoca o té raó. Si té raó, accedeix a l'Empireu dels grans pensadors, dels aeronautes del pensament.

La seua exploració de la història l'ha alçat al nivell d'Immanuel Kant i Hegel que mai no havien anat tan lluny en la divulgació de la realitat amagada. Plató ja pot començar a deixar-li el plató.

Article publié dans la revue Cap Catalogne

       Quand j'étais petit, le catalan de mon grand-père me paraissait plein d'expressions énigmatiques comme ' la Seca, la Meca i les valls d'Andorra.' Pour lui, cela voulait dire le bout du monde, un coin aussi retiré que le plus lointain des patelins de la Chine ou le fin fond du Kamtchatka. Essayez de placer Kamtchatka dans la conversation. C'est dur...J'avais l'impression qu'il parlait de Marco Polo ou du marquis, héros des Cloches de Corneville dont ma mère chantait si bien le grand air.

Naturellement, pour me rendre dans la Principauté, je passe toujours par la vieille route, la départementale 612, plus agréable que l'impersonnelle voie sur berge. Si l'on est pressé, il ne faut pas partir pour l'Andorre. Louez un hélicoptère. Connaissez-vous un pays aussi humain, aussi beau dans sa simplicité que ce bout du Riberal entre Thuir et Bouleternère? En haut de Corbère-les-Cabanes, désapprobateur comme un agent de police dans une photographie de Doisneau, le château nous rappelle les indélicatesses d'un célèbre élu, aujourd'hui disparu. La montagne commence réellement dans la montée de Ria avec ses maisons tristes, grises, sales mais émouvantes. A la sortie de Villefranche, la montagne prend ses aises. Je dirais même qu'elle se montre envahissante si je n'oubliais qu'elle est chez elle. Sur les côtes catalanes, même quand la mer se déchaîne, elle a toujours l'air un peu domestiquée. La montagne, elle, reste sauvage, dure, sans concessions. J'ai toujours pensé que Serdinyà est un cousin de Perpinyà, un cousin défavorisé sans Castillet ni palais royal, qui n'a gardé de sa parenté que le pire: le filet ininterrompu des voitures. A Mont-Louis, je m'étonne toujours qu'aucun républicain n'ait songé à dynamiter le monument à Emmanuel Brousse avec sa plaque peu flatteuse pour nos édiles. ' A Emmanuel Brousse, le ministre mort pauvre. '

La Cerdagne est une île ou plutôt un nuage fatigué qui s'est posé et n'a jamais pu redécoller. Quelle que soit la saison, comme la fourrure des ces félins fabuleux qui font rêver les enfants, la Cerdagne est splendide. L'hiver, blanche comme la robe des panthères de l'Himalaya. Les nuances du roux en septembre, et la la gamme des verts au printemps. Pour aller en Andorre, les Français passent par le Pas de La Casa. Les Catalans préfèrent la route de la Seu d'Urgell. La route file, droite, comme une autoroute mais une autoroute bien élevée qui prend le temps de vivre. La route tranquille réveille des myriades de souvenirs qui ne demandaient qu'à revenir à la conscience. On se se sent bien. Un panneau annonce bientôt Aristot. Quels philosophes ces Catalans! Erreur. Le nom catalan du philosophe est Aristòtil, plus proche de l'original grec que son adaptation française. Çà et là quelques bunkers rappellent les temps sinistres où le Caudillo voulait protéger ses frontières. Il s'était imaginé que les alliés aideraient les maquisards républicains à reconquérir le pays perdu. Il aurait pu s'acheter d'autres yachts et d'autres fusils pour la chasse...

La Seu d'Urgell paresse au pied de sa cathédrale. Dans les anciens guides touristique, comme les Baedeker, les Guides bleus ou les vieux Guides Verts, on proposait toujours un petit lexique toponymique. Ainsi les touristes, qui ne connaissaient pas la langue des pays qu'ils traversaient, déchiffraient le portulan magique qu'ils découvraient. La Seu c'est un synonyme de cathédrale à l'ouest de la Catalogne. A Gérone ou Barcelone, on prie à la cathédrale. A Manresa, Lleida et la Seu d'Urgell on fait ses dévotions à la Seu. Avez-vous déjà entendu l'expression ' sembla l'obra de la seu.' ? (C'est long comme le chantier de la cathédrale). Tournons à droite et nous arrivons en dix minutes à la frontière andorrane. Les douaniers et les gardes-civils espagnols, ainsi que leurs collègues de la Principauté, vous laissent rentrer sans rien vous demander. A la sortie, en revanche, ce ne sera pas le cas et mieux vaut être en règle ou essayer de passer un jour où il y a vraiment beaucoup de circulation. Au début, le catalaniste frétille. Toutes les inscriptions sont en catalan, seule langue officielle du pays. Contrairement à une idée reçue, le français et l'espagnol n'y jouissent d'aucun statut légal. Tout est en catalan. Tout.

Quand on descend de son auto, on se pose des questions sur la nature de son régime politique. L'Andorre est une démocratie mais, au premier abord, le culte de la personnalité semble y sévir comme dans les dictatures. Partout, on y voit le portrait écrasant d'un mystérieux personnage. El conseller. Qui est-il? Un banquier, un paysan parvenu, un contrebandier?Son tricorne à la Casanova, sa cravate et son pardessus ne nous éclairent guère. Il sert d'égérie à toutes les réclames. J'avoue que je préférerais une pin-up...L'Andorre n'est pas qu'un supermarché entouré de vallées oubliées, de lacs romantiques et inquiétants. C'est aussi une terre forgée par les hommes. Si l'Andorre disparaissait dans un cataclysme et qu'il dût en rester un témoignage pour l'éternité, deux membres de la famille Viladomat pourraient monter à bord de la nouvelle arche de Noé. Francesc Viladomat, dix-sept fois champion de ski d'Espagne, au delà de de ses qualités athlétiques apparaît comme un visionnaire. Il contribua à l'essor de la station de Pas de la Casa et transforma son pays en Eldorado des skieurs. Francesc Viladomat symbolise à lui tout seul le fameux ' boom ', le passage de l'Andorre patriarcale et rurale à l'Andorre moderne qui a su conserver son âme malgré les vilains promoteurs. Son père, Josep, sculpteur catalan qui dut s'exiler durant la nuit du franquisme, a peuplé les places de Catalogne et d'Andorre de gracieuses créatures de pierre qui dansent la sardane ou jouent du flabiol. Elles sont plus girondes que le Conseller.

Andorre, bien que l'on n'y compte que 84.000 âmes, a des allures de métropole. On y trouve des journaux dans toutes les langues comme à Paris, Moscou ou Londres. Les gratte-ciel modestes et tous les idiomes que l'on entend autour de soi entretiennent l'illusion. La langue du pays, répétons-le, est le catalan. Le grand écrivain Josep Pla prétendait avec sa malice habituelle que tous les Andorrans sont contrebandiers. Maintenant, ils sont devenus banquiers ou architectes. Evolution logique.

  Ils parlent un catalan montagnard avec des intonations de Lleida. Les o atones sont prononcés o et non ou comme en Roussillon ou à Barcelone. Le verbe 'ficar' est mis à toutes les sauces et le verbe posar (mettre) semble ne pas supporter le climat. Si vous voulez manger de la bonne cuisine catalane et, comme le Brésilien d'Offenbach, vous en fourrer jusque là, la meilleure adresse ne se trouve pas sur le territoire de la Principauté mais dans une enclave catalane à Os de Civis. N'entrez pas dans le village, mignon pourtant, et continuez vers la gauche jusqu'à l'Hostal de la Font. Les amants de la charcuterie, des escargots a la llauna mangeront pendant des heures pour une somme raisonnable. Un endroit littéralement gargantuesque, le paradis des fines-gueules. Avec les Andorrans et les Catalans du Sud, la communauté la plus représentée est hispanique, andalouse comme partout. Cela m'a toujours étonné qu'Amstrong ne rencontre pas des Andalous sur la lune. Ils sont partout. En Andorre comme ailleurs. Généralement, ils ne parlent que l'espagnol avec un accent andalou à couper du jabugo. Si l'on parle leur langue, on découvre des gens attachants, sensibles, généreux, toujours prêts à raconter une histoire drôle, salace évidemment, mais drôle au bout du compte. Au milieu d'une atmosphère drolatique, ils conservent une certaine gravité.

   Vous pourrez rencontrer des ouvriers, philosophes andalous, et manger des tapas au comptoir. Si vous ne connaissez ni le catalan ni l'espagnol, il vous reste le portugais. Durant des siècles, le Portugal a veillé jalousement sur ses provinces d'Outre-Mer. L'Angola, le Mozambique et Macao. Les Portugais pourraient reconstituer leur empire en commençant par l'Andorre où l'on parle plus la langue de Luis de Camões que celle de Molière. Certaines tavernes de la Principauté seraient moins dépaysées sur les rives du Tage que sur celles de la Valira et du Madriu. Il y a beaucoup de braves gens chez les Français d'Andorre mais ils baragouinent trop souvent un espagnol pathétique et semblent ne pas avoir saisi que Franco est tout à fait mort. Nous ne finirons pas notre voyage sur cette note amère et visiterons le sanctuaire de Nostra Senyora de Meritxell. Si toutes les Catalanes s'appellent Montserrat ou Núria, les Andorranes rendent hommage à leur sainte patronne Meritxell. La vieille église et la Vierge en bois médiévale disparurent dans un incendie en 1972. A la catalane, sans se décourager, les Andorrans ont rebâti le sanctuaire. Cette église moderne, conçue par Ricardo Bofill en 1976, aérienne, ouverte au monde avec ses baies vitrées, vous donnera envie de revenir.

Un carrer d'Itàlia.

Una noia en un vell Fiat.

La vida és dolça.

Sanremo,

       E-notícies, 26/04/2012

Segons la majoria dels especialistes, és quasi impossible que Nicolas Sarkozy torni a ser elegit president de la república francesa. Disposa de menys reserves que François Hollande ja que, d'una banda els ecologistes i els comunistes han demanat a llurs electors que votin Hollande i, d'altra banda, els dirigents del Front National delegen la derrota de l'UMP perquè exploti la dreta. Així el nou front National (possiblement amb un nou nom) s'instal·laria definitivament al cor del paisatge polític enmig dels partits republicans 'normals. ' L'antisarkosysme massiu dels francesos, l'odi dels principals diaris i de les ràdios, els efectes de la crisi, tot sembla cantar el triomf de François Hollande. Ara bé...Sarkozy encara no s'ha pas mort.

Per començar, comparem el currículum dels dos homes. Nicolas Sarkozy ha estat president de la república francesa, ministre d'interior, ministre de finances, ministre de la comunicació, portaveu del govern, ministre del pressupost.

François Hollande mai no ha estat ministre de la república.

Quan François Mitterrand es va presentar contra el general De Gaulle el 1965, havia estat ministre d'interior, de justícia etc.

El gran artesà de la victòria de Nicolas Sarkozy el 2007 es diu Patrick Buisson. Els lectors d'aquest diari i la gent que m'ha fet l'honor de llegir alguns dels meus llibres sap que no esmerci gaire compliments i que sóc més amic de la crítica que no de l'elogi. Us diré, doncs, que Patrick Buisson és un dels analistes més intel·ligents i brillants que conec. L'esquerra 'caviar', filla de la 'gauche divine ' li retreu d'haver estat durant anys director del diari ultradretà Minute. En canvi, la premsa acull amb tots els honors la senyoreta Clémentine Autain, portaveu de Jean-Luc Mélenchon, que encara aprecia globalment el balanç de la URSS.

Patrick Buisson, biògraf del cantautor Léo Ferré, és un historiador iconoclasta. He llegit amb delectació ' 1940-1945, Années érotiques ', els seus dos volums sobre la sexualitat durant l'ocupació alemanya. L'autor hi demostra la paradoxa que a Vichy uns quants homosexuals notoris ocupaven càrrecs elevats com Abel Bonnard, Jacques Benoist-Méchin i que l'alliberament va acompanyar una ona d'homofòbia...Consideri Buisson com un dels millors coneixedors de la política francesa, el veritable successor de René Rémond. Va enlluernar Sarkozy dues vegades, preveient el resultat exacte del referèndum al 2005 i la forta pujada de Marine Le pen.

Aconsellat des del primer minut per Patrick Buisson, Sarkozy està contoctant una campanya de segona volta amb una salsa demagògica, uns paranys xinesos, una estregina programàtica que potser realitzarà l'impensable. Sarkozy tornarà a ser president...Avanci un pronòstic? 50,1 % per Sarkozy...Aneu a saber amb aquesta bestiassa política...

           E-notícies, 23/04/2012

No sóc espanyol. Tampoc sóc 'gabacho' com ho creuen uns quants lectors ja que dels meus quatre avis, tres eren catalans i un rus. Doncs, de ' gavacho ' res si us plau. De 'gordo' i 'bizco' tant com ho voldreu, però si's plau res de 'gabacho.'

No sóc espanyol, però, durant el meu servei militar a l'École de Guerre —l'acadèmia militar més prestigiosa de París— vaig conèixer molts oficials espanyols. Tots neofranquistes...Molts d'ells eren simpàtics. Fins i tot, parlava català amb els balears. De la meua intimitat amb aquesta gent, conservi una convicció. Mai l'exèrcit espanyol no acceptarà que Catalunya sigui independent. Mai.

Espanya sense Catalunya és com una persona que es tornaria cega i perdria l'ús dels braços i de les cames. Els profetes de la independència ja ho saben, però repeteixen que l'exèrcit espanyol no farà res perquè Europa no ho permetria. I ca! Ja poden arribar els darrers tancs de l'imperi. A la Legió i la Brunete els vagarà tornar a desfilar pel passeig de Gràcia i la cabra podrà cagar al bell mig de la plaça de Catalunya. No tenim aliats a Europa. No ens estimen. El que saben de nosaltres el ve dels corresponsals instal·lats a Madrid, totalment aliens a Catalunya quan no li són hòstils. Els nostres aliats potencials són els flamencs i els escocesos que ja tenen prou problemes per escapar-se de llur pròpia gàbia. Els alemanys, potser, però per culpa del passat no intervindran.

Estic segur que Espanya comptarà en l'ajut poderós de França que tancarà les fronteres i mirarà d'asfixiar el nou estat.

Crec, malgrat tot, en la independència perquè els militars espanyols no s' estaran de matar molts patriotes catalans. Si aquesta matança dura massa, Europa ja no podrà aclucar els ulls, però qui se sent capaç d'esmolar ben bé les eines?

Desitgi una feliç festa de Sant Jordi a tots els lectors i tots els enamorats.

El Temps, 18/04/2012 

Esteve&Hyacinte Carrera

Agulleta i fil de vint

Editorial Trabucaire

Canet del Rosselló, 2011

      Fa quinze anys, quasi tota la creació artística es feia en català a la Catalunya Nord. Ja no és el cas. L'aparició de cantants francòfons, la publicació de moltes novel·les negres en francès acompanyen la lenta desaparició del català pels carrers de les nostres comarques. Per tant, ens hem d'alegrar de la primera publicació d'una novel·la negra en català firmada per dos germans. Esteve Carrera, conegut periodista de El Punt establert a Girona i Hyacinte (que no Jacint...) professor de literatura francesa a la facultat de Perpinyà. Aquesta novel·la no pretén revolucionar ni el gènere de la novel·la negra ni la literatura catalana. Hi veig, més aviat, com un joc entre dos germans, un ' divertimento.' L'aspecte lúdic apareix en la tria dels noms. Tota l'obra es presenta com una mena de tapís de la creació onomàstica gens desagradable. Massa fàcil a vegades. Argelers esdevé Arcalders, Paulilles Pierrilles, Portvendres recupera a mitges el seu nom llatí amb la denominació Port Veneres. A L'Indépendant, diari del grup Midi Libre, els dos germans li diuen L'Affranchi del grup de premsa Sud Alliberat. Esmenten l'empresa Défi sota el nom de Challenge. Proposi Repte per una segona edició. Les poblacions empordaneses, en canvi, conserven llur nom. L'acció, complicada com ho exigeix el gènere, transcorre en un mena d'Unzeit, entre el present i el passat recent quan encara existien el franc i la pesseta.

El més interessant d'aquest llibre crec que és el treball sobre la llengua. No entenc algunes de les seues opcions. Per què fan servir la desinència o al present d'indicatiu quan la i és normativa i, en canvi, escriuen occitanismes com 'belleu' que dificulten la comprensió del lector sud-català? Per què han adoptat 'meva, teva, seva ' en lloc de 'meua, teua, seua' que tots els escriptors valencians empren? Aquestes consideracions no treuen res al plaer de la lectura. Les reminiscències planianes airegen el relat. ' Enmig de les vinyes que envolten Port Veneres hi ha casots que s'han restaurat de manera espectacular. Durant anys aquestes barraques de pedra seca només servien per aixoplugar podaires o veremaires que s'havien deixat atrapar pel temporal. ' ( p.83)

Aquest novel·la la veig com una voluntat de renovar l'experiència dePerpinyahard. El lector haurà observat que el detectiu té el despatx al carrer dels cardaires, adreça que figurava a tots els relats de Perpinyhard. Fa goig de llegir en llengua nostra una història moderna ambientada al Rosselló amb bones dosis d'humor. ' em fa sentir com una rata espantada enmig d'un ramat d'elefants. ' (p 65) Era hora que parlessin per fi d'altres temes que la Retirada, la sardana, les guerres carlines i Jaume I. Ens encarem a la realitat. ' A la Jonquera la prostitució és perfectament visible, sovint tolerada, però sempre molt controlada pels mossos. ' (p.68) El lector sud-

català, que vol passar-s'ho bé, s'iniciarà a la nostra variant dialectal i descobrirà aspectes foscos de les nostres comarques. Permeteu-me de citar un col·lega francès...

'C'est une entreprise étrange de faire rire les honnêtes gens' deia l'amic Poquelin.