VEF Blog

L'Ara, 22/09/2012,                                  MARINA ESPASA

Els catalans som tan originals que fins i tot tenim un escriptor francès. I aquesta no és una frase treta d'un monòleg de Capri, sinó l'única conclusió possible després de llegir Les meues universitats , el segon volumet de les memòries no oficials de Joan-Daniel Bezsonoff, l'escriptor de Perpinyà que resisteix, ara i sempre, l'invasor francès. Després del celebrat Una educació francesa (Premi Lletra d'Or 2010), que disfressava la infància d'un nen francès amb el vestit d'un futur escriptor català, ara li toca a l'adolescència i primeríssima joventut, els anys d'estudiant a la Khagne, l'escola preparatòria per a les grans Écoles Nationales on es formen les elits franceses. Dos anys de colzes clavats sobre manuals de llatí i de grec, literatura espanyola, anglesa i francesa per intentar passar un examen duríssim que només uns quants privilegiats aprovaran. Bezsonoff no ho va fer, i ens n'hem d'alegrar, perquè si bé potser França ha perdut un ministre del Midi, Catalunya ha guanyat un escriptor nord-català. Ara, si no va aprovar no va ser pas per falta de talent. Culpin-ne el sol de la Niça mediterrània, els gelats menjats a l'ombra de les cases italianes o les tardes passades escoltant discos de Frank Sinatra. La felicitat inconscient dels vint anys, que és el que fa que el llibre sigui alguna cosa més que un reguitzell de professors, llibres, pel·lícules i cançons, per convertir-se en el llibre de records d'un jove que només volia esdevenir escriptor.

"Sabeu com es diu zero en llatí? No? Tanmateix, aquesta és la nota que heu obtingut...": aquest és el to amb què els professors de la Khagne fustigaven els alumnes. Un to que forja caràcter, d'això no hi ha dubte. I que estimula la creativitat. La de Bezsonoff segur: per fer mofa dels professors, que considerava "nul·litats intel·lectuals", modificava lletres de cançons de Luis Mariano i de Jacques Brel. No hi ha dubte que si el lector no està familiaritzat amb la cultura francesa, més de la meitat de la gràcia del llibre es perd. Ara, però, no ens deprimirem tot calculant quants lectors catalans hi estan familiaritzats, amb aquesta cultura veïna. Val més continuar llegint. I arribar al capítol -breu com tots, perquè el llibre té la mateixa estructura que el seu predecessor, el mateix desordre comprensible- que es titula El ball , i que comença amb l'arribada de Bezsonoff a Irun, atret per una exposició sobre Luis Mariano, el seu tenor de capçalera. L'empleat de l'Ajuntament li recorda, desolat, que l'exposició havia estat l'any anterior, però això, en lloc de desanimar l'escriptor, l'omple d'alegria: " Así que sólo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta ". Aquest és el seu esperit: intentar viure l'època d'avui amb els vestits d'ahir, però sense dramatismes i amb humor. El llibre està a punt de tancar-se amb un to baix, d'amargor mal dissimulada causada per la traïció inevitable dels ideals de joventut, però una última visita a Briançon, l'arcàdia particular de Bezsonoff, el fa reviscolar: retroba i aconsegueix fotografiar la casa pairal i més tard, amb un amic, es destrossa els ulls mirant de distingir els títols dels llibres d'una llibreria a les fosques, com si es poguessin fotografiar també. L'amistat i l'amor per la cultura com a valors perdurables: què més cal per ser feliç?

 

Doctor Sam Abrams, El Mundo

Bezsonoff a la màxima potència

Joan Daniel Bezsonoff ens acaba de presentar una nova obra memoríalistica que forma un díptic amb Una educació francesa (2009) Entre els dos llibres tenim una magnífica radiografia de la vida i l'època de Bezsonoff durant les dues primeres dècades de la seva insòlita trajectòria vital, de 1963 a 1984.

Les meues universitats agafa en préstec, d'entrada irònic, el títol del famós volum de l'autobiografia de Màxim Gorki de 1932. Gorki explicava els seus anys de formació al carrer mentre el nostre autor narra literalment el seu pas del primer tram de l'ensenyament superior, els dos anys de la temible Khâgne i Hypokhâgne. El que no és sardònic és l'única coincidència amb Gorki sobre la permanència dels efectes de l'etapa formativa. Justament, un dels grans fils conductors soterrats de la crònica de Bezsonoff és el punt de tensió entre el determinisme i el canvi.

El llibre de Bezsonoff és una autèntica explosió de vida i cal llegir el text amb cura per la seva subtilesa i concentració. En principi, els 24 capítols semblen un exemple temperat de la tècnica del fluir de la consciència, amb una veu narrativa que salta d'una cosa a l'altra, de fragment en fragment, d'escena en escena. L'obra és un gran fris, un gran document humà, la història sentimental de B, plena de personatges, esdeveniments, llocs, reflexions, records, retrats etc., i tot amb un insistent fons cultural de música, literatura i pensament moral i intel·lectual. Però una relectura atent ens demostra que no és senzillament un esclat d' « élan vital » sinó que és una obra ben construïda i premeditada.

Bezsonoff ha barrejat una sèrie de recursos típics dels gèneres literaris que domina : la novel·la, el relat, el retrat, l'autobiografia, les memòries, l'articulisme periodístic i una certa dosi d'assagisme. Després, ha barrejat tot un ventall de registres temàtics que van aprofundint en tota una sèrie de qüestions com ara els companys de classe, els diferents itineraris acadèmics, el professorat i les matèries estudiades, o qüestions més essencials com l'amor, la llengua, l'escriptura, la política, la societat i la cultura. I el nostre autor amaneix la seva creació amb un to acostumat que es debat entre la nostàlgia, la tendresa, la crítica, l'autocrítica, l'humor i el desenguany.

La Vanguardia Dimecres, 19 setembre 2012

L'HOME QUE SOBRA

Memòries Bezsonoff evoca els anys en una escola preparatòria d’elit

Cada nou llibre de Jean-Daniel (sic) Bezsonoff de la sèrie dels seus escrits

autobiogràfics (i amb aquest ja en van quatre) revela una mica més la seva singularitat, que en fa un cas únic en la literatura catalana.

Nét d’un rus exiliat a França, fill de pare militar, de família rossellonesa

amb parents al Principat, fascinat per Occitània,lector apassionat de literatura espanyola, Bezsonoff és un paio ben poc previsible.

En aquest nou volum que, dels quatre, és el que més s’acosta a la novel·la, explica com amb disset anys va accedir a un programa –la

Khâgne i l’Hipokhâgne– de preparació i selecció de les elits de l’École

Normale Supérieure, la institució parisenca que aplegava (i els

formava tot pagant-los un sou) la flor i nata de les Humanitats de França. Al llarg de dos anys va estudiar al liceu Masséna de Niça: són els anys que, amb molts detalls, recorda en aquest llibret. Les llibreries estimades, les noies que no estaven per ell, les professores llauna, els amics idolatrats, les anècdotes

que no poden faltar mai en aquesta mena de literatura d’internat que

reconstrueix l’ambient d’una altra època, quan els joves saberuts planejaven

assaltar la biblioteca per endur-se’n els volums introbables de la col·lecció Budé de clàssics grecollatins i es reptaven a traduir textos del francès modern al francès antic: coses que han passat a la història amb els nous plans d’estudi que també aFrança han destarotat l’ensenyament humanístic.

Per les pàgines de Les meues universitats hi desfilen una gran quantitat

de personatges pintorescos, de noies maques que duen el narrador pel camí de l’amargura, de professors carregats de punyetes que deixen en el Bezsonoff jovenet una sensació de desencís, perquè tot el que prometia de bo l’escola acaba neulit i desinflat, a causa del rigor darwinista, la mandra i la incompetència.

Tot això passa en els primers anys de la dècada dels vuitanta, els socialistes acaben d’arribar al govern de la República. Bezsonoff idolatra Mitterrand, mentre al seu entorn alguns coneguts seus llegeixen Charles Maurras i van

als mítings de Le Pen.

“Quan era petit, no freqüentava les llibreries” –fa broma en començar

un capítol–. “No volia deixar que la literatura de Nils perdés el seu millor representant” (Bezsonoff viu a Nils, a nou quilòmetres de Perpinyà, on va néixer el 1963).

“Mentre els meus companys estudiaven, ja pensava en la meua carrera

literària”. El títol mateix calca, amb un gir dialectal, el d’un famós

llibre de Màxim Gorki: el protagonista va a la universitat i acaba

fent de forner i de revolucionari. Una ironia saludable refresca moltes

d’aquestes pàgines i els transmet un aire divertit i desimbolt.

Les meues universitats és un llibre intens, farcit d’anècdotes i aventures, de dèries i figures, algunes de les quals, en l’estil esmicolat de Bezsonoff, no acaben de quedar ben rodones. Bezsonoff té coses a dir, moltes, però de vegades fa la impressió que no té prou bufera.

Li costa desenvolupar un tema i en crema molts en poc espai. Quan està

parlant d’una cosa n’hi barreja una altra, cita un diccionari, recorda

un actor. El tema principal queda tapat per subtrames i comparacions,

de manera que el dibuix es perd una mica.

El caràcter nerviós de la narració és el resultat d’un caràcter dispers,

“immadur” diu ell, “incapaç de projectar-me en el futur”. D’aquesta incapacitat de donar una forma completa a les experiències i els records en surt el retrat de “la cosa” (com li diuen els seus companys), “l’home que sobra” (com es veu ell mateix), el que no encaixa al lloc on és, oposat a l’unanimisme de l’internat.

L’unanimisme és una doctrina de Jules Romains que afirma que la personalitat es modela en contacte amb grups amplis. Una mica més enllà

un amic li troba un altre qualificatiu: nazificació.Contra aquest abús

ha escrit el seu llibre, de què emana la seva individualitat irreductible,

un llibre que, com passa sovint, va carregat d’enyorances, tocat

pel sentiment de tendresa que provoca la felicitat retrospectiva i

d’una solitud que només pot combatre amb l’escriptura, amb aquestes pàgines plenes de dones inabastables, records de guerres llunyanes

i cançons de Luis Mariano. |

E-notícies,  17/09/2012

Molta gent a Catalunya Nord considera com inevitable i imminent la independència de Catalunya —l'actual Principat, administrat per la Generalitat de Catalunya i el regne d'Espanya— i no la Catalunya plena que comprèn la Franja de Ponent i la Catalunya del nord.

Si bé molta gent s'alegra, uns quants ocells de mal averany ja piulen. Es pensen que un cop que Catalunya sigui un estat, es desinteressarà de les terres del nord, actualment franceses. Van repetint que el nou estat català tindrà, durant molt temps, relacions deplorables amb el regne d'Espanya i necessitarà bones relacions amb França.

Aquests seguidors de la Real Politik semblen oblidar que malaraudament la república catalana seria massa feble per lluitar amb França. A més a més, quasi tots els catalans del nord se senten francesos ara com ara. Què hauria de fer la república catalana per recuperar els territoris perduts al segle XVII? Enviar tancs al Portús i a Sallagosa? Organitzar un desembarcament a Canet o Argelers? Reconquerir Perpinyà i imposar al país una ocupació tan dolça que, a la llarga, els catalans del nord, sotmesos a la contrapropaganda de l'escola catalana, es curarien per sempre del mal francès i descobririen que finalment són catalans per damunt de tot?

Siguem seriosos. Catalunya encara no és pas independent, i em sembla indecent de fer judicis d'intencions als nostres germans. Quan Catalunya accedeixi a la plenitud nacional, estic segur, que, un cop resoltes les dificultats econòmiques inicials, ajudarà la cultura catalana al nord de l'Albera com sempre ho ha fet la Generalitat.

Hem d'exigir dels nostres polítics que facin llur feina i deixem de comptar exclusivament en el sud que ja té prou feina...

La recatalanització del nord l'hem de fer els catalans d'aquí dalt amb les nostres pròpies forces, el nostre entusiasme, la nostra fe.

El Temps, 4/09/2012 

Honoré de Balzac

El coronel Chabert

traducció de Josep-Maria Muñoz

Editorial l'Avenç

Barcelona, 2012

Avui us revelaré un nou secret. Cada estiu llegeixi una novel·la del senyor de Balzac. Enguany toca Le cabinet des antiques. Al lector que no domina el francès, li aconsellaré com a lectura estiuenca El coronel Chabert elegantment traduït al català per Josep Maria Muñoz, director i editor de l'Avenç. Enmig de la galèria de monstres de La comèdia humana, el personatge del coronel Chabert és un oasi, un parèntesi molt emocionant, un homenatge a tots els ' grognards ' (els rondinaires) herois de les guerres napoleòniques que els van dur d'Egipte als llacs de la Prússia Oriental, de les serres andaluses a les esglésies de Moscou. Si bé Balzac tenia el sentit de l'humor com ho palesen els seus Cent Contes drolatiques, on plagia el francès del segle XVI — le moyen français— no es pot dir que l'univers balzacià sigui d'allò més alegre. El coronel Chabert és un dels episodis més punyents de tota l'obra de l'autor. Talment un espectre, desferra nostàlgica i malgirbada, l'ex coronel Hyacinthe Chabert es presenta al bufet del seu procurador, el senyor Derville. El vell militar desferma la hilaritat dels joves empleats. Sense perdre la dignitat, en una escena inoblidable —una de les més fortes de tota la literatura francesa— el coronel, greument ferit, torna al món dels vius. ' Monsieur, lui dit Derville, à qui ai-je l'honneur de parler ? / —Au colonel Chabert. /—Lequel? / —Celui qui est mort à Eylau, répondit le vieillard. ' Els que han tingut la sort de veure l'adptació cinematogràfica de René Le Henaff, estrenada el 1943 i molt fidel al llibre original, no poden oblidar ni la veu ni la mirada de Raimu, el més gran actor del món segons Orson Welles.

El coronel descobreix que la Rose Chapotel, la seua dona, creient-lo mort, s'ha tornat a casar. Ara és la comtessa Ferraud i titlla el coronel de vil impostor. El tema de la falsa vídua, vell com l'ens humà, constitueix un argument clàssic. Sense cercar lluny, recordi la pel·lícula Le retour de Martin Guerre de Daniel Vigne o l'impagable La cuisine au beurre, comèdia de Gilles Grangier amb Fernandel i Bourvil. Honoré de Balzac renova el tòpic estudiant, amb la minúcia d'un egiptòleg prussià, els mecanismes notarials. No donaré pas tots els detalls de la intriga cruel i pessimista. Aquesta citació d'Antoine Blondin podria resumir el llibre. ' En vérité, je suis fou de tristesse . Je me demande pourquoi je ne suis pas encore mort. ' (in Le flâneur de la rive gauche)

El títol original era La transacció quan va sortir la primera versió del relat en la revista l'Artiste el 1832 abans de la versió definitiva del 1844. Hauria convingut perfectament si el novel·lista, genial i sentimental, no hagués preferit homenatjar la figura del soldat heroic. Si, com ho deia Balzac, el pare Goriot és el ' Crist de la Paternitat, el coronel Chabert és el sant màrtir de l'amor traït.

           E-notícies, 12/09§/2012

Ahir, 11 de setembre del 2012, no vaig poder baixar a Barcelona i no vaig participar a la manifestació històrica. No tinc la sort de cobrar per no fer res i m'haig de guanyar la vida com tants germans humans.

Vaig pensar tot lo dia en la manifestació i me recava de no ser-hi. Al cap d'un mes i i mig de vacances, difícilment podia demanar que m'atorguessin un nou dia festiu. Vaig seguir la diada des de la meua votura i amb Internet, tot pensant en la bellesa de la manifestació del 10 de juliol del 2010. Pel que sé, la diada d'enguany ha estat encara més reeixida. La premsa francesa, malgrat comentaris desagradables, n'ha parlat.

Ara, no vull imaginar que Catalunya pugui convertir-se en campiona mundial de les manifestacions magnífiques i inútils. No vull que les nostres malalties nacionals —el pactisme, el caïnisme, la política del peix al cove— ens barrin el camí de la llibertat. Ara que tots els rellotges de la història marquen l'hora de Catalunya, vull que existeixi realment, plenament, com un país normal.

http://www.youtube.com/watch?v=S-2qrBKg1EQ

E-notícies, 4/09/2012

Cada cop que puc, torni a Maiano. Els felibres escriuen Maiano, els occitanistes Malhana i l'administració francesa Maillane. Sense Frederic Mistral, qui coneixeria aquest poblet provençal, intacte des del 1914 quan el mestre tingué la mala idea de deixar-nos? Potser pressentia la matança, la guerra civil entre països germans, de la qual Europa mai no s'ha refet.

Segons l'encertada expressió de Marius André, un dels seus millors biògrafs, la vida mateixa de Mistral és harmoniosa. Sense sortir quasi mai del seu indret minúscul, tret d'unes quantes excursions per la Provença a la recerca dels mots perduts i de les emocions que nodririen les seues epopeies, Mistral apareix com un gegant literari.

Amb amor i paciència, va donar a la llengua d'oc uns monuments definitius com Mireia i El poema del Roine on percaça uns mites majors del seu país, amb la nostàlgia d'una verge misteriosa.

Tot escrivint obres mestres, Frederic Mistral, que no era pas un lingüista professional, va redactar Lou tresor dóu Felibrige, que, malgrat el pas dels anys, resta i encara restarà per molts anys el millor diccionari de la llengua d'oc.

Amb els diners del Premi Nobel, va pagar les darreres factures per a instal·lar en un casal d'Arles lo museon arlaten, un dels millors museus etnogràfics del món.

Quan xerres amb els vells del país, et diuen amb un somriure murri i exasperant ' Iéu parle patoues. Parle pas prouvençau. Lou prouvençau es la lengo de Mistral. '( Ieu parle patoès. Parle pas provençau. Lo provençau es la lenga de Mistral. ') Tant se val! Pels carrerons blancs i modestos de Maiano, s'hi sent una grau pau, una serenor, alguna guspira d'eternitat.

Enmig de tanta mediocritat contemporània, a l'hora on s'anuncia una nova guerra a l'Orient, la relectura de Mistal es revela indispensable per a relativitzar totes les nostres petites desgràcies quotidianes. Amb el mag de Maiano, tenim el millor dels guies cap als pujols sublims on les fades ballen en cada castell i el vent, el seu cosí, encara canta una vella cançó provençal.

                    E-notícies, 25/08/2012

Cada cop que puc, pugi a l'estiu a Briançon on vaig viure fins a l'edat de cinc anys.

La petita ciutat, fortificada per Vauban, no ha canviat gens des de fa cinquanta anys. Hi retrobi records a cada racó. Al raval de Sainte Catherine, el raval de la ciutat, vaig deambular per un mercat on venien llibres vells. Hi vaig passar un parell d'hores delicioses.

Hi vaig comprar un Memento Larousse, 25 ouvrages en un seul, edició de 1949. Es tracta d'una petita enciclopèdia, un compendi molt ben fet dels coneixements en aquells temps.

Vaig llegir amb interès la descripció d'Espanya. ' L'Espagne ( 505 000 km²; 26 millions d'habitants) l'Espagne est le deuxième pays d'Europe par sa superficie, mais sa population, bien qu'elle augmente vite, est peu nombreuse. Elle est formée de provinces restées particularistes où l'on parle des langues différentes (basque, catalan, castillan). ' Déu n'hi do! Em sorprén que hagin oblidat el gallec.

En aquesta guia, les potències colonials encara tenen llur imperi colonial. Hi traspua un racisme desacomplexat amb expressions tan xocants per una sensiblitat moderna com ' poblacions endarrerides. ' ' On peut leur rattacher des populations plus anciennes, de petite taille, plus arriérées. ' (pàg 335)

La part més interessant del llibre són les consideracions sobre la vida quotidiana i més particularment la urbanitat. T'hi expliquen que cal anomenar un militar pel seu grau a partir de ' comandant ' i dir ' Madame ' a una reina. Consells molts útils. Per la meua part, he viscut quasi mig segle en aquest planeta i mai no m'he creuat amb cap sobirà.

Els consells sobre la correspondència m'han semblat exquisits. Tradueixi ' Consells per a escriure. Entre enamorats. Prudència! En cas de ruptura, aquestes cartes poden ser comprometedores o provocar un xantatge. ' Es veu que els redactors sortien de dues guerres mundials per tenir una visió tan negra de la humanitat.

E-notícies,20/08/2012

Aquesta setmana, el 14 d'agost, es va morir el meu millor amic. Feia més de dotze anys que vivíem junts. No parlava ni català, ni francès, ni cap llengua humana. Era només un vell gat gris, com n'hi ha milers i milers a Europa.

Recordi que, una nit de primavera, va arribar a casa meua, afamat. Li vaig donar allò que tenia a la nevera. Un tros de pernil dolç i un iogurt. Li va agradar tant que es va quedar amb mi. Li vaig posar O'Malley com al film de Walt Disney.També li deia gat, el gros o el vell. El cridava i arribava com un ca ensinistrat. Quan tornava de la feina, sempre m'esperava al pati, amb la regularitat d'un rellotge cucut suis. La veïna em deia. ' El vostre gat sempre arriba cinc minuts abans de vós. ' Només em deixava cap al gener quan se n'anava a empaitar les gates de l'indret. Quasi tots els gatets del Nils li retiraven. A la llarga, l'havia anomenat Strauss-Kahn, però aquest nom no li devia agradar perquè només em feia cas quan li deia ' O'Malley.'

Era malalt des de feia un any i mig. Quina porqueria la sida dels gats! Ja quasi no menjava . L'antic acrobata que s'enfilava a dalt del campanar de la vella església dels templers ara feia bots patètics. No es movia mai de casa. Li agradava dormir al peu de l'acàcia a la parreguera.

Quan vaig baixar de Cerdanya, ja m'esperava. Va trucar a la porta com una persona. Es va rentar abans de dormir en el seu coixí. L'endemà, el vaig trobar molt feble. El vaig portar a cal vetererinari. Quan van obrir la gabieta, ja s'havia mort.

Ja sé que és una anècdota sense importància en un món clafert de guerres i de desgràcies. Els gats, però, ens ensenyen la tolerància, la paciència. M'alegra que no hi hagi gats policies i tants lladres entre ells. Els gats són uns petits gentlemen que travessen la vida amb discreció abans d'anar-se'n a jugar cap als estels, al país des les ratolines.