http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 04-03-2013 20:53

La melangia dels esquimals

  Núvol, 4/03/2013

 

 

 

 

 


Amb els anys, he arribat a una trista conclusió. Al sud de l'Albera, molta gent no es pren seriosament això de la Catalunya Nord. Per la majoria dels catalans del Principat, la gent del Rosselló i de les altres comarques del Nord sem pas / no som catalans de debò sinó els habitants d'un annex estrany de l'Empordà, uns cosins llunyans que no formem part realment de la família, uns exòtics escapats de poc de les escombraries de la història.


Ens accepten a taula només quan podem presentar un curriculum vitae tan tic com el d'Arístides Maillol o Jacint Rigau. Els altres som uns desgraciats que parlem un català esguerrat. Si mai hem conservat unes paraules clàssiques oblidades al sud com llur, cercar, quelcom, cambra sempre l'atribueixen a la influència del francès mentre que mai no qüestionaran les similituds amb el castellà.


Acabi de tenir una altra prova del desafecte de Catalunya Nord al sud. Diuen que volen tancar la corresponsalia de Perpinyà per tal de fer estalvis. Molt bé...Els dirigents de TV3 no han entès el paper vital que té la televisió catalana pel prestigi i la modernitat de la nostra llengua. Ja se sap que els periodistes de TV3 s'interessen més per les botelles de butà que exploten a Burgos o les processions de Sevilla que per la Catalunya Nord. Fins ara, malgrat tot, Pere Codonyan i Thierry Masdeu podien mostrar a tots els catalans el que passa a casa nostra/vostra i que aquí també hi ha una vida i una cultura en català.


Ara que tanta gent entreveu el dia de la indepèndencia, em sembla que és moment particularment mal triat per tancar la corresponsalia de Perpinyà. Sense les terres de nord, Catalunya no seria ben bé una nació sinó un conjunt de províncies espanyoles. Gràcies a nosaltres, podeu dir que una persona pot ser catalana sense tenir la ciutadania espanyola. Nosaltres som la prova viva que Catalunya va existir i que encara té futur. Tenim menester de vosaltres però vosaltres també ens necessiteu.

Francament, us imagineu un Nadal sense torrons, un estiu sense sol i un informatiu de TV3 sense Pere Codonyan? Que TV3 no deixi Catalunya Nord mig condormida per deixar-nos sense vida. Jo també somiï una pàtria completa.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Francesc  le 04-03-2013 à 23:58:03

No, senyor Bezsonoff, no! I tant que us estimem! Jo sóc de la Catalunya Sud i, com molts com jo, us estimem! No defalliu, si us plau!!! Endavant!

2. jriart  le 05-03-2013 à 16:52:39

Veig pas lo que hi ha marcat, més és pas la sallida per anar cap a Millars?
Sinó, com ho farem? Com podrem. Com sempre.
Au, bona tarda quand memes.

3. Vinocell  le 16-03-2013 à 09:50:20

És clar que hi ha, abans de tot, la "conjoncturalitat" de la cultura catalana (el tancament d'una bressola, la fi de TVCI, ...) que pateix de la crisi. Però també la falta de cooperació transfontalera, si hi hagués hagut moltes empreses nord-catalanes per invertir en la publicitat a TV3 i conquerir el mercat sud-català les coses no anirien tan malament!

 
 
 
el 03-03-2013 22:37

Le retour des Vandales

 


 


Si je ne l'avais pas vu, je ne le croirais pas. Naguère, j'allais souvent dans cette ville pour me documenter et m'imprégner de l'atmosphère, du 'genius loci.' Je n'étais pas retourné à Béziers depuis un an et j'ai eu un accès de mélancolie atroce, une rage impuissante.


Raymond Couderc —rappelez-vous le nom de ce personnage— actuel maire de Béziers, a osé ordonner la destruction du vieil hôtel des Postes, une perle néo-classique, édifiée en 1912 par l'architecte Paul Harant. Je suis monté jusqu'à la place Gabriel Péri, ex place Camille Pelletan anciennement Place de la Mairie. Les maires et les régimes se succèdent et changent le nom des rues pour essayer de laisser une trace. Sur l'ancien Plan del Mercat (le nom occitan de la place), je me suis trouvé face à face avec un tas de ruines. Berlin en 1945...


   Cet immeuble était digne de n'importe quelle capitale européenne. Un édifice essentiel à l'harmonie de l'avenue Mas et de son architecture haussmannienne.

 

Durant la démolition, un chat s'est caché sous la coupole. On a dû interrompre les travaux tandis que les pompiers recherchaient le matou. J'aimerais que l'âme du vieil immeuble se soit réfugié dans ce petit félin.

 

Des milliers et des milliers de citoyens se sont mobilisés pour empêcher la destruction de la vieille Poste. En vain. HONTE AU MINISTRE DE LA CULTURE RENAUD DONNEDIEU DE VABRES qui en 2004 donna son autorisation. HONTE A RAYMOND COUDERC, MAIRE DE BEZIERS, et à ses adjoints! HONTE A VOUS MESSIEURS! Qu'un jour vos petits-enfants aient honte de porter le nom de vandales.


John Ruskin écrivait en 1849 dans ' Les sept lampes de l'architecture ' ' It is again no question of expediency or feeling whether we shall preserve the buildings of past times or not. We have no right whatever to touch them. They are not ours. ' (La conservation des monuments du passé n'est pas une simple question de convenance ou de sentiment. On n'a pas le droit d'y toucher. Ils ne nous appartiennent pas.)

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Kimus  le 06-03-2013 à 11:57:18

També podria ser a Saigon...

 
 
 
el 03-03-2013 00:04

El retorn dels vàndals

 

 

E-notícies, 3/03/2013

 

 

 


Si no ho hagués vist, no m'ho creuria. Antany anava sovint a Besiers per a documentar-me i impregnar-me de l'atmosfera, del 'genius loci.'  Feia un any que no hi havia tornat i he tingut un accés de melangia atroç, una enrabiada impotent.


Raymond Couderc —recordeu el nom d'aquest personatge— actual batlle de Besiers, ha gosat ordenar la destrucció de la vella casa de correus, una perla neoclàssica, edificada el 1912 per l'arquitecte Paul Harant. He pujat fins a la plaça Gabriel Péri, ex plaça Camille Pelletan antigament Place de la Mairie. Els batlles i els règims se succeixen i canvien el nom dels carrers per mirar de deixar un rastre. A l'antic Plan del Mercat (el nom occità de la plaça), m'he encarat amb un munt de runes. Berlín el 1945...

 

Aquest edifici era digne de qualsevol capital europea. Un immoble essencial a l'harmonia de l'Avenue Mas i de la seua arquitectura a la Haussmann.

Durant la demolició, un gat es va amagar a la cúpula. Van haver d'interrompre les obres mentre els bombers recercaven el moix arqueòleg. M'agradaria que l'ànima del vell edifici s'hagués refugiat en aquest petit felí.

 

Milers i milers de ciutadans s'han mobilitzat per a impedir la destrucció de la vella Posta. Debades. Ja no queda res...Vergonya al ministre de cultura Renaud Donnedieu de Vabres que el 2004 va donar el seu permís. Vergonya a Raymond Couderc, l'alcade de Besiers, i els seus tinents! Vergonya cavallers! Que un dia els seus néts s'avergonyeixin de portar el nom de vàndals.


John Ruskin escrivia el 1849 a ' The Seven Lamps of Architecture ' ' It is again no question of expediency or feeling whether we shall preserve the buildings of past times or not. We have no right whatever to touch them. They are not ours. ' (La conservació dels monuments del passat no és només una qüestió de conveniència o de sentiment. No tenim el dret de tocar-hi. No són nostres.)

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Pere  le 03-03-2013 à 12:45:00

Em pensava que els polítics de la "Republique" no eren tan animalots com els d'aquí el principat. Però deunidó.

 
 
 
el 26-02-2013 19:15

De niño a hombre

FLORENCI SALESAS

 

 http://florencisalesaspla.blogspot.com.es/2013/02/de-nino-hombre-les-meues-universitats.html

 

 

 

 

 

 

D'entrada, aviso que sóc el pitjor candidat possible per acostar-me a unes memòries universitàries, de qui siguin, per bones que siguin, de gust. Pateixo l'estigma de l'autodidacta amb consciència al purgatori a causa d'haver exercit de saltataulells en l'època que tocava complir la pena del Sing-Sing escolar. La meva rebel·lia militava en un esquadró kamikaze dedicat a venjar-se d'aquell sistema educatiu irrespirable. Mal-treballo des dels 14 anys i fujo de tot el que flairi a facultat. Ignorar (i importar-me un rave) la diferència que hi ha entre llicenciatura i freixura no em fa sentir orgullós, tampoc. Sento el complex d'inferioritat del perdulari institucional, del paràsit socioeconòmic que té el que es mereix per culpa de la seva tossuderia, la seva immaduresa plus ultra tota lògica i el seu orgull basat en esquemes fossilitzats des dels quatre anys de vida. Un cop dit tot això, entenc que més d'un es pregunti quin plaer masoquista m'ha portat a llegir i recomanar aquest llibre que des de la primera fila defensa el soldat Luís Mariano abanderat amb el seu somriure. Demano disculpes al basc universal per parafrasejar don Julio al títol d'aquest post (tot i que no em negarà que li posaria difícil la victòria en un concurs d'esplendor dentífric).

Les meues universitats ocupa el quart lloc en la sèrie de llibres de caràcter memorístic de l'autor de Nils. Comparteix amb els altres títols d'aquest gènere una estructura i estil similar. El lector que hagi fruit amb Una educació francesa retrobarà aquí aquells retrats humans que han fet d'en Bezsonoff el retratista per excel·lència de la literatura catalana actual. Actua com un Pla de traç nerviüt, concret. Amb poques pinzellades salta d'un professor a un company amb la gràcia d'un aquarel·lista en mig d'una carrera de cavalls, corrent per la pista de l'hipòdrom. En Bezsonoff inventaria personatges a tota velocitat perquè sap que l'aigua del gotet que duu penjant d'un fil es pot evaporar en qualsevol moment o abocar-se en patir la coça d'un pura sang. L'humor més fi, el magisteri de l'ironia, la melancolia vigilada per la punta d'uns dits que no paren d'acaronar el fre de mà quan apareix i totes les altres virtuts dels altres tres volums anteriors (Els taxistes del tsar, Una educació francesa i Un país de butxaca) es troben a balquena i fan que tota prevenció, tot prejudici, tota por de patir la corrosió de pebre acadèmic a la ferida biogràfica (parlo per mi) s'esvaeixin. 

A través de les planes, en Bezsonoff ens parla de la Kahgne (no penso repassar si s'escriu així aquest coi de paraula), una mena de camp d'entrenament de legionaris de l'intel·lecte. Els qui no estan a l'alçada del que s'espera no hi tenen cabuda. El sistema instaurat els detecta i els fulmina automàticament. Els mateixos supervivents van creixent amb una autoconsciència d'elit. Semblen veterans de la Guerra del Vietnam. Com aquells ho feien amb els hippies que se'ls manifesten davant els morros en tornar a casa, es miren amb el menyspreu la societat d'esparracats culturals que els envolta. En aquest sentit, la tensió que es produïa entre la fascinació i la repulsa (amb el desencant com a tercer element en lliça) en les experiències narrades en els altres llibres també apareix aquí a través de breus reflexions, comentaris lapidaris i el·lipsis que el lector ha de resoldre. No ens enganyem (i ell no ho pretén en cap moment: sempre juga amb les mans damunt la taula i en màniga curta) l'autor ens conta abastament les seves batalletes, però ho fa amb prou gràcia com per semblar-nos honest i humil alhora. En cap moment tenim la sensació que ens refrega els seus èxits per la cara ni que mira de fer-se el simpàtic amb els seus fracassos. Es propulsa enlaire amb el triple salt mortal de la quadratura del cercle i, sense xarxa, cau dempeus amb decència, bon gust, saludant amb un to proper i simpatia de bona llei, sense pidolar compassions a la Woody Allen. Si així ho hagués fet hauria llençat el llibre de pet a la foguera.

En resum, un títol no tan sols recomanable sinó imprescindible, un dels millors del seu autor. Us ho diu algú a qui no li van aquestes coses. Malgrat tot, tanco els ulls i encara sento com ressona dins la meva memòria els ecos dels passos pel passadís aquell a través del qual generacions d'alumnes s'escapaven del centre. Potser de passadissos secrets va la memòria. En Joan-Daniel Bezsonoff en n'ha il·luminat un de fascinant amb la seva llanterna. Jo vinc de visitar-lo. Us ho dic de tot cor: val la pena!

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Pere  le 27-02-2013 à 15:15:34

De lectura apassionant. L'estic llegint i us puc dir que xalo de debò. No us la perdeu.

2. Kimus  le 06-03-2013 à 11:59:37

Es un sistema per a "WASPS" francesos...

 
 
 
el 25-02-2013 16:40

L'escriptor i els dos assassins

E-notícies, 25/02/2013

Qui no coneix la frase de Giacometti? ' En un incendi, entre un Rembrandt i un gat, salvaria el gat. ' Qui ha vist ' Capote ' l'excel·lent pel·lícula de Bennett Miller sap que Truman Capote hauria triat sens dubte el quadre. Aquesta biografia filmada explica la vida de Capote a l'època en que va concebre i escriure ' A sang freda. '


El novel·lista va endevinar de seguit que el drama d'una família de masovers assassinats li permetria compondre el llibre de la seua vida. Per impregnar-se de l'atmosfera del poble, va simpatitzar amb els policies encarregats de la investigació, els veïns i...els dos assassins. Una relació estranya es va establir entre l'autor i Perry Smith, un dels dos criminals, una mena d'amistat amorosa per dir-ho així.


Truman Capote es va convèncer que Perry Smith era un germà seu espiritual, una encarnació del que hauria pogut ésser si no hagués tingut més sort. Ja se sap que la justícia nord-americana es pot mostrar tan cruel com els assassins que li passen al davant. Els dos assassins van esperar sis anys al corredor de la mort, creient que Capote els salvaria la vida gràcies al seu talent i la seua xarxa d'amics importants. No havien entès que el novel·lista ho sacrificaria tot a la seua obra. L'arquitectura del llibre exigia un final sagnant amb l'execució dels dos assassins. Conscient de la seua pròpia monstruositat, Truman Capote, que no havia fet res per ajudar el seu amic, va escriure una obra mestra, però mai més va poder acabar un llibre digne del seu talent.

' Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soir la comédie en tout le reste, on jette enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais. '

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-02-2013 20:06

Els parpinyols de Nabokov

El Temps, 12/02/2013

 

 

Notícies d'abans d'ahir, llengua i cultura catalanes al segle XX

Editorial Acontravent

Barcelona, desembre 2011

 

 

Si la narrativa catalana no travessa un dels seus millors períodes, crec que en canvi l'assaig coneix una petita edat d'or. Acabi de llegir el nou patracol d'August Rafanell, autor d'una memorable Il·lusió occitana. El seu repàs de la història de la llengua catalana al segle XX m'ha apassionat. Rafanell ho ha tot llegit, fins i tot autors maleïts com Robert Brasillach o oblidats com Maurice Bardèche. L'autor coneix el Rosselló i la Fenolleda com si hagués viscut cinquanta anys. No em sorprendria pas que algun dia aparegués a la meua parraguera amb una gravadora, a la recerca de vells mots que s''estan fent tan rars com els parpinyols de Nabokov. L'autor ha enraonat amb tots els padrins. Fa servir llur toponímia dient Lleucata i La Novella, sense cuidar-se dels ucasos de l'IEC o del seu germanet occità de l'IEO. La seua anàlisi de la nit del franquisme és al·lucinant, asfixiant. ' L'èxit de Franco va ser l'anihilació de la vella Catalunya, d'aquella Catalunya que, a pesar de la seva història zigzaguejant i subordinada, havia sigut capaç d'absorbir etnolingüísticament (no sols lingüísticament) la pràctica totalitat dels seus residents. ' (p 523) Confessi que m'ha deixat frisanya a l'espinada com les més sangonoses pel·lícules de terror japoneses. Amb indulgència, erudició, ciència i coneixement, el professor Rafanell explica l'assassinat del català tal com va passar i desmunta en pes totes les mentides dels neo franquistes. Potser podríem trobar mancances en aquesta obra ingent. Reconeix que ' (ha) deixat bastant de banda les evolucions valencianes, balears, etc. que mereixerien un tractament especial. ' (p 13) Aquesta tria és un xic frustrant ja que esmenta bastant la Catalunya meridional i illenca quan estudia la instal·lació del franquisme. Paciència! Tal com el conec a través dels seus llibres, Rafanell deu tenir al forn un altre estudi definitiu. Lluny del pedantisme, l'autor sap amenitzar el relat amb anècdotes on cap l'aire d'una època. ' Curiosament, a la ciutat de Lleida el carrer de Claris va mantenir-se intacte gràcies a un argument de pes. Josep Vallverdú explica que la comissió encarregada de les adaptacions al nou nomenclàtor va demanar al guia: «Este Claris, ¿quién es?» I la resposta va ser: «''Era un canónigo''. ''Ah, pues lo dejamos''.» L'aspecte material del llibre també sedueix amb una pulcra edició i reproducció de vinyetes delicioses, com la coberta mateixa. M'agrada que August Rafanell sàpiga evocar amb tendresa i humor les figures oblidades dels lletraferits de l'antifabrisme que haurien donat mitja vida per una hac.

Mentre tinguem mestres com ell, la llengua catalana podrà viure encara uns bells estius.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-02-2013 20:31

Ahir i demà

E-notícies

 

 

 

 

Fa 25 anys que festegi les muses i ensenyi algunes coses que sé als adolescents.

Quan vaig tornar a Perpinyà pel setembre del 1993, em van destinar a les classes més difícils del meu institut. Les anomenades classes tècniques. Amb aquells adolescents podíem comentar Britannicus de Jean Racine i estudiar la dinastia Júlio-Clàudia. No dic que aquell estudi els entusiasmava, però aquella obra romania al seu abast.


Al jovent d'ara li costa llegir novel·les tan accessibles com Bel-Ami de Guy de Maupassant o L'Atlàntida de Pierre Benoit. M'he adonat amb tristor que només coneixen Fernandel —sí el gran Fernandel— gràcies a una publicitat per olis d'olives...


He descobert que tampoc coneixen artistes com Cary Grant, Humphrey Bogart, Jean Gabin o Pierre Fresnay. Hem d'acceptar que el jovent d'ara és una generació mutant. Els joves saben poques coses de les humanitats. En canvi, dominen les noves tecnologies. L'escola hauria d'afavorir un intercanvi fructuós entre el món d'ahir i el de demà, però, a França si més no, no anem pas per aquest camí.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 10-02-2013 à 09:25:58

No crec que siga un poblema d'ara. Potsertara és més accentuat, i més si tenim en compte que la tecnologia acosta la informació. Ara tinc 44 anys, però quan tenia 20 als meus amics els pegava unes pallisses jugant al trivial persuit per saber més cinema i sobre altres temes que ells. (bé, en realitat erem dos els campions i per tant mai jugavem al mateix equip). Només fallava en el tema de la tauromàquia, cosa que no m'apassiona gens.

2. freedo  le 13-02-2013 à 06:34:42  (web)

Des nouvelles d'Italie?

3. Francesc  le 05-03-2013 à 00:00:41

A la Catalunya sud estem igual, senyor Bezsonoff. I, per mi, que a tot Europa.

4. Kimus  le 06-03-2013 à 12:02:23

Viuen en un mon virtual i de baix perfil intel.lectual. Estan gregaritzats i profundament alienats i manipulats, malgrat que ells es pensin tot el contrari...

 
 
 
el 09-02-2013 18:41

Un retrat

http://alexbarnils.blogspot.com.es/
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-02-2013 21:00

Ma nuit chez Trintignant

Ma nuit chez Trintignant

 

 

 

 


Coneixeu el teatre de l'escena nacional de Narbona? Es troba a una cruïlla important de la ciutat a la sortida cap a Gruissan i la platja de Narbona. Vora el canal de la Robina (que els lectors occitans em perdonin el pleonasme ja que ' robina' vol dir canal en la llengua de Frederic Mistral) en una esplanada que domina les mansions neocentistes dels Quai Vallière i del Quai Victor Hugo, el teatre, com tothom, espera el retorn de la primavera. S'aixeca, ocell graciós damunt els arbres sense la pretensió del búnquer de Perpinyà que anomenen Teatre de l'arxipèlag.


Al lluny brillen els llums de la ciutat i reconeixem les torres de l'ajuntament i de la catedral. La setmana passada, hi vaig assistir a un espectacle amb Jean-Louis Trintignant. No sé si molta gent al sud de l'Albera encara recorda el meravellós actor de Un homme et une femme, Il sorpasso, Ma nuit chez Maud i altres obres mestres.


Aquella nit, Trintignant, acompanyat d'un acordionista i d'un violoncel·lista que tocaven entre cada peça, va recitar poemes que van acompanyar-lo tota la seua vida. Els versos de Jacques Prévert, Robert Desnos i Boris Vian van volar damunt de Narbona, amb la tristor dels núvols que mai no tornaran.

 

Els poemes s'enllaçaven, les notes ballaven i els músics amb aires punyents escalaven els senderols de la nostàlgia sota el cel negre. I Trintignant, dret, elegant amb la seua senzillesa, encara desafiava la mort, sabent que aquella nit tots els poetes el protegirien.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-01-2013 17:15

De l'exèrcit català

E-notícies, 30/01/2013

 

 

 

 


Visc a uns 10 quilòmetres de Toluges, el poblet del Rosselló on es va proclamar la Pau i Treva.

S'acaba de publicar un manifest on unes quantes personalitats molt importants de la cultura catalana reclamen que un estat català no tingui exèrcit.


Aquesta iniciativa molt generosa em sembla utòpica al món actual. Tret dels microestats com Andorra o Mònaco, tots els estat europeus, si no vaig errat, tenen un exèrcit per petit que sigui.


Un estat sobirà necessita un parlament, una administració, una constitució, una policia, un exèrcit. Uns països com Finlàndia i Suïssa van mantenir llur independència gràcies a un exèrcit petit però eficaç. Sense la resistència de les forces finlandeses el 1940, Finlàndia hauria acabat sent una república soviètica qualsevol.


Una Catalunya sense exèrcit hauria de demanar la protecció d'Espanya o de França. En aquest cas, no veig per què demanar la independència.


No podem exigir de països estrangers que financiïn la nostra seguretat. Si Catalunya s'independentitza n'haurà d'assumir els costos. Potser amb el restabliment del servei militar i tot...No podem demanar als espanyols que, després d'atorgar-nos la sobirania que implicarà molts sacrificis, ens paguin un exèrcit nou de trinca.


Posats a fer, podríem suggerir que també se cuidessin de les carreteres, del sou dels funcionaris etc. Catalunya ha de ser un país adult. No podem pretendrer esdevenir el far del món amb idees generoses inaplicables. Ja em semblaria molt satisfactori que fóssim un país on tots els ciutadans podrien sentir-se a gust amb llurs drets lingüístics respectats.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Roser  le 31-01-2013 à 22:17:40  (web)

La pau no existeix com a resultat... Com deia Gandhi, la pau ÉS EL CAMÍ

édité le 31-01-2013 à 22:18:50

2. Joan Peiroton  le 06-02-2013 à 19:01:28  (web)

A la llista dels paisos sense armada, hi podeu afegir Costa Rica qui va abolir-la permanentment per acte constitucional el 1949.

3. vicent  le 28-02-2014 à 14:02:10

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/260065

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article