VEF Blog

Ressenya del mestre Joan Martí Casanova

 Ja havia ressenyat, per a Núvol, http://www.nuvol.com/opinio/les-meues-universitats-joan-danile-bezsonoff/"Les meues universitats" de J Daniel Bezsonoff i havia xalat amb aquesta escriptura de gran estil, que t'arriba directament al cor i al cap alhora. Vaig comprar tres llibres seus a la Llibreria 22 de Girona fa una setmana. Me'ls va dedicar a Perpinyà fa uns pocs dies. Després de tornar he llegit "Els taxistes del tsar". ¡Quin homenatge tan pregon, no tan sols a l'avi sinó a les relacions entre Rússia i França i un recorregut efectiu i emotiu de bona part del segle XX europeu! Quina nitidesa! Ara, començaré amb "Un país de butxaca". I continuaré amb "La Guerra dels Cornuts". 

E-notícies, 8/12/2013

No he estat mai a San Francisco i crec que hi aniré mai malgrat la bonica cançó de Julie London. ' l left my heart in San Francisco. ' San Francisco és una ciutat molt cinematogràfica, a bastament filmada i celebrada per les pel·lícules i les cançons de Hollywood.

Poques imatges m'han impressionat tant com la visió de San Francisco deserta, sense vida, després d'una catastròfe atòmica, a 'On the beach' (coneguda sota el nom de ' La hora final' a Espanya i 'Le dernier rivage' a França), pel·lícula postapocalíptica del 1959 realitzada per Stanley Kramer. Feliç època en què un director podia dirigir al mateix film artistes com Ava Gardner, Gregory Peck i Fred Astaire!

La tercera guerra mundial ha tingut lloc. L'únic continent on la vida ha sobreviscut és Austràlia. Els cientifícs han avisat la població que les ones atòmiques iran baixant a poc a poc i exterminaran la raça humana. És qüestió de poques setmanes. Arran de la fi inevitable, cadascú reacciona com pot. Els uns ca uen en la desesperança. Els altres es refugien en la religió o es diverteixen d'una manera patètica.

Les últimes escenes m'han trastornat, en particular quan els mariners decideixen tornar a casa seua per morir-hi. Els dos amants ni podran donar-se la mà quan vindrà l'hora de temança.

Aquesta visió angoixant i intel·ligent de la fi del món, sense accedir a la categoria d'obra mestra, m'ha impactat. Davant de la mort i de l'eternitat, les nostres petites baralles humanes són grotesques. Cal donar les gràcies a la vida cada dia, cal estimar millor la gent que estimem i perdonar els nostres enemics. Cal viure. Надo жить....    

Núvol

Hauria pogut començar aquest article recordant l'acudit de Carles V sobre el seu ús peculiar de les llengües. Aquesta anècdota qui no se la sap és que no vol... Molta gent celebrarà amb més talent que jo Els països del tallamar, aquest llibre excepcional de Joan-Carles Martí i Casanova. Només em cenyiré al paper dels idiomes en aquesta obra. Per la seua trajectòria, En Gabre és un personatge on s'aiguabarregen llengües i accents.

El català elxà, català sense cap concessió a la normativa, és l'ànima del llibre, la llengua recuperada, conservada, el pal de paller de totes les identitats del narrador. Enmig de tants viatges, tants ports, la llengua sosté la narració.

El francès, molt present, apareix com la llengua de l'administració. ' ma petite pourquoi ne veux-tu pas rentrer en Espagne ? —Pas en Espagne, pas en Espagne, monsieur le Maire, mon grand-père me donne à manger que des patates. ' ( pàg 120) Notarem que el batlle domina el francès literari fent servir el ' ne ' expletiu mentre la pallaga, com tots els francòfons, se n'oblida. El francès s'ha convertit en la llengua 'real', actual dels marsellesos que, al moment de la narració ja han abandonat la llengua ancestral, l'occità provençal.

L'occità, parla del país ' quan en Gabre habitava encara en el Temps de la Creació ' ( p 33) sobreviu en la toponímia provençal. En el llibre actua amb tres modalitats. El bell occità clàssic dels trobadors. ' Bona domna, si malparlier janglós. ' ( pàg 20) El llenguadocià meridional ocupa tota una pàgina onírica. La resta del temps, la variant majoritària és el provençal marítim, la llengua històrica de Marsella després de la pèrdua del grec. Un pagès encara fa servir la llengua de Mistral, per usos menys poètics que el mestre de Maiano/Malhana/Maillane.

Pel que fa al castellà, constitueix la segona llengua de la família. Llengua molt agradable, lligada a les cançons i a les pel·lícules. ' Na Calàndria cantà La Paloma d'Iradier amb veu neta i pura : «Cuando salí de la Habana ¡ válgame Dios. » ' ( p 117)

L'anglès, que descobreix a Austràlia al començament de l'adolescència, intervé com la llengua de l'alta cultura, dels primers poemes.

Somia en català, juga en francès, llegeix en occità, compta en anglès canta i balla en castellà per les planes d'aquesta novel·la pagana i profundament cristiana. 

E-notícies, 23/11/2013

Al meu parer, una de les primeres mesures que haurà d'adoptar el president de la futura república catalana serà la creació d'una acadèmia catalana de la llengua espanyola, comparable a la majoria de les acadèmies de la llengua que existeixen a la majoria de països que comparteixen l'ús del castellà.

Barcelona, capital del llibre hispànic, podria acollir una acadèmia de la seua segona llengua.

Per a distingir-nos dels nostres veïns espanyols, proposaria unes adaptacions. Així, restabliria l'ús de l'accent en ' fué' ' sólo. '

Per tal de facilitar la feina de molts comentaristes d'aquest diari, també proposaria d'escriure ' haver ' en lloc d' aver ' , la be ve i vice-versa. ¡ Biba la rebolución ortográfica !

Naturalment, el president de l'acadèmia seria don Mario Vargas Llosa que podria dissertar ad libitum sobre el seu estimat Tirant.  

Núvol, 5/11/2013 

                                                                                                                     Eugène Marais

Hi ha molts sud-africans i molts catalans que no entenen que un perpinyanès com jo pugui estudiar una llengua tan poc parlada com l'afrikaans, aquesta filla del neerlandès que s'ha desenvolupat a l'Àfrica del Sud. Una llengua és un pont cap a una altra cultura.

L'anglès i també el francès ens permeten viatjar arreu del món. D'altres llengües com l'alemany, el rus, l'italià, el castellà, el portuguès són molt parlades i trobes sense esforç els clàssics de les seues literatures traduïts. Quantes traduccions del Quixot o de Dant !

El domini de les parles que no han tingut tanta sort com l'afrikaans, el català, el romanès, el basc, el danès, l'hongarès, l'occità, el polonès etc. ens obre un món desconegut i meravellós. Uns poetes genials com Mihai Eminescu, Frederic Mistral, Jon Mirande ; uns bons novel·listes com Camil Petrescu, Miklós Bánffy són presoners dels límits de llur llengua. Mereixerien que els coneguessin a l'estranger.

Crec que val la pena estudiar afrikaans només per llegir Eugène Marais en versió original. El seu llibre Die Siel van die Mier (l'ànima de la formiga) ha estat afusellat per Maurice Maeterlinck a La vie des Termites. Maeterlinck era flamenc i llegia l'afrikaans amb la facilitat que tenen per nosaltres l'occità o l'italià. Marais va denunciar-lo però, faltat de diners, es va aturar a mig camí. La història literària tragina tantes injustícies com un riu que s'enduu troncs corcats.

Cada any per Tots Sants, tenia costum de pujar a Virà, vilatjot de la Fenolleda. Hi passava el dia amb la meua amiga Maryse, que havia succeït al seu pare Étienne Espinet a la batllia. Havíem simpatizat xerrant a les galeries del liceu de Perpinyà on treballàvem. Bonica, elegant, divertida, la Maryse semblava que s'hagués especialitzat en les llengües amenaçades. A banda del català que comprenia i xampurrejava, dominava l'occità i el cors. Estimava el seu poblet i, malgrat el càncer que havia superat, esmerçava molta energia per animar-lo. S'enorgullia d'haver creat el festival del cavall.

Cada any, quan pujava a Virà, era una festa. M'aixecava d'hora, em mudava i, de camí, escoltava cançons de Juliette Gréco i Jean-Claude Pascal. Travessava congostos, boscos espessos, molt diferents dels paisatges de la plana rossellonesa. Els pagesos parlaven el mateix occità que a Quilhan.

Quan reconeixia la vella casa grisa, la Maryse em demanava que arrambés el cotxe a la placeta de dalt per evitar els renys del veí. Mentre la meua amiga apuntava el dinar, donava un cop d'ull als llibres de la petita biblioteca instal·lada sota la foto de son pare. Hi havia un bé de Déu de vells volums del Livre de Poche. Menjàvem rient, explicant-nos els darrers xipots del liceu, contents de retrobar-nos. Parlàvem de la seua filla Caroline, de Jean Dutourd, de la política local i estatal.

Havent dinat, baixàvem al cementiri de butxaca i ens recollíem davant la tomba del petit Jean-François mort a tres anys.

Entràvem al petit ajuntament. Em mostrava la llista dels antics batlles, l'arxiu del municipi. M'agradava aquesta continuïtat de la democràcia. Caminàvem pel bosc on la tardor ens acollia amb totes les seues olors i les seues colors. Ens confiàvem secrets, ens donàvem mútuament consells sentimentals.

Abans que es fes fosc, me n'anava. Ens prometíem de veure'ns aviat. Una nit d'hivern, fa set anys, vaig saber llegint el diari que el càncer, gelós que fos tan guapa i tan riallera, l'havia vençuda. De tant en tant, escolti una cançó de la Gréco.      

Coneixeu l'excel·lent revista contracultural EL PROCES?  Llegiu-la i ajudeu-la si podeu. Val la pena...

 http://revistaelproces.wordpress.com/

La setmana passada vaig fer un somni estrany. M'arribava a un vilatjot perdut al cor d'Europa on la gent havia servat un català molt pur a l'ombra d'una vella església romànica. Una airina bufava en un paisatge molt verd. Els veïns semblaven feliços. Potser hi tornaré alguna nit...