http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 01-01-2015 15:37

Bon any!

Desitgi un bon any, ple de lectures i de satisfaccions, a tots els lectors del blog. 

Enguany, sortiran, si tot va bé, dos llibres meus nous. Ja en parlarem.

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. agusti  le 03-01-2015 à 18:17:12  (web)

Joan daniel Bezsonoff
Soc gran lector i admirador de la teva obra.
Passi per Nils a veuret no te trobat cap cop.
Conec Dalat i maillane...tots els temes quetocas me interesan......lesamnesies de deu...el refus deludovic masse...ets un josep pla modern

2. mitrophane  le 04-01-2015 à 13:26:36  (web)

Gràcies Agustí per la vostra fidelitat. Ara, haig de precisar un punt important. No sóc un monument nacional que es visita sinó una persona que s'ha d'avisar, amb temps, mitjançant aquest blog, per exemple. També faig conferències i presentacions on és fàcil veure'm.

 
 
 
el 24-12-2014 20:29

Els diaris en els retrats

A Catalunya encara existeixen lectors molt fins. Gràcies a la Susanna Alvarez, del Club de Lectura dels Amics de la Bressola, he descobert un procediment meu que m'havia escapat completament. Molts personatges vénen descrits pels diaris que llegeixen. Així el comandant Vidal llegeix L'Écho d'Alger com el seu fill Alain, la tia Maria-Teresa Le Parisien-Libéré i L'Indépendant, el tinent-coronel Bastien-Thiry L'Aurore i Rivarol.  

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 24-12-2014 16:44

Somni de Nadal

Desitgi un bon Nadal a tota la gent estimada.

 

 

BON NADAL    JOYEUX NOEL   MERRY CHRISTMAS    FELIZ NAVIDAD 

 

 

 

 

 

Si tota la gent que passeja per aquest blog comprés un llibre meu de tant en tant, ja tindria més llibres publicats i podria cuidar-me més d'aquest blog. Cada dia deixi més energia per culpa de la meua feina absurda i degradant.    

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-12-2014 18:54

Entrevista al Temps

XAVIER ALIAGA 02/11/2014

L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), torna amb 'Matar De Gaulle' (Empúries), una molt bezsonoffiana història que recrea l'atemptat dels 'pied-noirs' d'Algèria contra el general francès. Una novel·la intensa i coral travessada per les seues obsessions

No és la primera vegada que Bezsonoff viatja al passat recent. Ni que situa una novel·la a Algèria. Quin era el motor aquesta vegada per escriure la novel·la? Les ferides per tancar?

Sí que estan obertes les ferides. I, a més, escrivint els meus llibres intento esbrinar la realitat, és com una investigació. Em documento, llegeixo, parlo amb la gent... I descobreixo que tot és més complex del que em pensava.

Vostè tenia un padrastre pied-noir. Aquell és el primer contacte que té amb la realitat algeriana?

No, és molt més antic. El meu pare biològic, com es diu ara, Daniel Bezsonoff, era metge de l'exèrcit francès. Era en una zona molt conflictiva, amb molts combats, però ell no va esmentar això mai, era un secret. Es va casar amb ma mare després de la independència. I restàrem a viure allà, perquè les tropes franceses no van ser evacuades de seguida, restaren a Algèria uns quants anys en virtut dels acords d'Evian, per assegurar la transició. Vivia en un ambient molt castrense, però també celebràvem totes les festes musulmanes, que eren extraordinàries per a un nen de 3 o 4 anys: les espècies, els olors, els pastissets de mel, que són una delícia... Tot això ho he viscut directament. A més, França és plena de pied-noirs, n'he conegut molts. A la tornada es van barrejar amb els francesos. Tothom té algú a la família.

En alguna entrevista li he llegit que li interessen els mons perduts. Això condueix quasi indefectiblement a un cert to tràgic, de recança, com el que hi ha a la novel·la.

Per poder escriure, cal que m'interessi el tema. Tinc un possible tema per a un llibre, lligat a la història de Catalunya, que, si ho pogués fer, tindria molta acceptació entre els lectors. Malauradament, fa referència a una època que no m'agrada, no m'interessa, i no puc simpatitzar ni amb els personatges ni amb els fets. No hi ha manera que ho escrigui, no em funciona. Quan estic fent alguna cosa, cal que ho integri amb el meu món. I quan parle amb la gent que hagué de sortir d'Algèria, comparteixo l'enyorança. Hi ha una compenetració nostàlgica, com si diguéssim.

La història, de fet, està narrada des del punt de vista dels conspiradors, delspied-noirs, militars en alguns casos, gent d'honor que no perdona De Gaulle per haver concedit la independència a Algèria. 

La majoria dels militars que es van revoltar contra De Gaulle no eren francesos de França. Hi havia també pied-noirs, però eren gent molt diversa: n'hi havia d'extrema esquerra, d'extrema dreta, de dreta... La guerra va endurir molt les posicions, però al principi, els pied-noirs eren molt d'esquerres. La ciutat d'Orà era molt comunista, votava esquerres. L'alcalde d'Alger d'abans de la guerra era socialista. I a poc a poc, van anar adoptant posicions molt dretanes.

Es podia haver fet millor el procés de descolonització, però la independència d'Algèria era indefugible. Tot i això, la majoria de personatges de la novel·la no ho volen admetre.

El cas d'Algèria era molt complicat. A França es veia el Marroc i Tunísia com a països estrangers protegits pels francesos. A Indoxina, als anys 20, el governador general augura que aquell país serà independent algun dia. Mentre que Algèria era una part del territori nacional, com qualsevol altra, com veuen ara a Madrid el Principat de Catalunya. La independència era impensable. De fet, per als pied-noirsera casa seva, vivien allí segle i mig, no eren colons. Molts ni tan sols havien anat mai a la França metropolitana. I sovint parlàvem un francès horrible, gens normatiu.

El llibre defuig una lectura simplista. Hi ha al·lusions a les barbaritats de l'exèrcit francès, però també de l'FNL algerià.

Al principi els algerians eren molt francesos. Molt. Van anar demanant petites concessions i França els les va negar perquè negava la realitat algeriana, considerava Algèria un territori francès qualsevol. No reconeixia la personalitat del país. I els algerians s'anaren radicalitzant a poc a poc i acabaren recorrent a l'ús de la violència. I França contestava: de cada 10 francesos morts, mataven 1.000 àrabs. Va ser horrible, una guerra francament  antipàtica. L'exèrcit francès va perdre el seu honor allà, però els altres foren uns assassins. Entraren en un poble de pagesos algerians que no tenien cap contacte amb França i els degollaren de manera intolerable. Una guerra molt desagradable, sense bons ni dolents. Tothom fou dolent aquí.

En algun moment del procés vostè s'adona que la recreació fidel de l'atemptat no funciona, no se sent còmode. I decideix literaturitzar la història amb elements de collita pròpia.

Va ser complicat. Fa anys que volia fer una novel·la sobre l'arribada dels francesos algerians a la Catalunya Nord, una trobada molt difícil. I, al mateix temps, fer una recreació de l'atemptat al Petit-Clamart [la cruïlla de carrers on tingué lloc l'atac a De Gaulle], i aquí jo era presoner de la història real, em convertia en un novel·lista i no en un historiador, i és molt diferent. No hi havia manera de fer-ho. Aleshores vaig fer una mica com Stendhal -al meu nivell, evidentment- i el personatge Fabrizio del Dongo de La cartoixa de Parma.  La tasca del novel·lista és impregnar-se de la història i, en un moment donat, fugir. Si ens quedem presoners de la història no és literatura, és història.

Sorprèn la concentració d'informació en una novel·la tan breu, la quantitat de coses que hi ha. Per exemple, la trama sud-africana, l'interès dels afrikanerperquè Algèria continuara sent francesa.

Això va passar. Hi havia unes quantes connexions, però molt febles. Hi hagué dos Estats que ajudaren una mica els rebels de l'OAS i els generals del pronunciament del 1961: Sud-àfrica, que vivia en ple apartheid i volia que hi hagués presència blanca al nord del continent; i Israel, a qui li interessava un Estat europeu a Algèria perquè així tenia un enemic menys. Malauradament, no  he pogut accedir als arxius sud-africans ni israelians. Però si non è vero, è ben trovato. Després, tinc una passió per les llengües, entre les quals hi ha l'afrikaans.

Tot just, un tret de la seua narrativa és l'exuberància lingüística. En aquesta hi ha referències a l'afrikaans, al provençal, al català... Un mitjà occità se sorprenia del seu domini d'aquella llengua.

He viscut molts anys a l'Occitània, vaig passar gran part de la meva infantesa als Alps occitans. L'occità és una llengua molt semblant al català. Sóc rossellonès, i el català que jo parlo és una mena de transició entre occità i català.

L'arribada dels pied-noirs a Catalunya Nord suposà un element de francesització.

Perquè aquesta gent no sabien res de la història del país, ni tan sols que parlaven català. Pensaven que parlaven valencià, patuet [el català d'Algèria] o mallorquí, depenia dels llocs. Però el gentilici "català" el coneixien tan sols alguns intel·lectuals. Eren gent sense lletres, sense instrucció. Hem de pensar que la partida dels pied-noirs és exactament igual com la dels republicans espanyols el 1939: el mateix patiment... Pobra gent, amb un fardell i la gàbia del canari, gent desesperada.

Un altre tema de la novel·la és la identitat. És interessant en un autor com vostè, d'orígens russos, educat en un Estat com França, però catalanoparlant i escriptor en català.

Crec que sóc l'únic escriptor català amb un cognom rus. I, a més, sóc de la Catalunya Nord. Només un alguerès d'orígens polonesos em podria passar al davant [riu].

Vostè ha dit que se sent un exiliat interior i el conservador d'una llengua ferida de mort.

Totalment. Aquí el català va molt malament. És com un solar conreat el qual la urbanització se'l va menjant. Quan passo a l'Empordà em sento més a casa meva que a casa meva, que estic envoltat de jacobins. És paradoxal. 


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-12-2014 22:33

Llibre de l'any 2014

Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat 

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia, periodista

Anatole Vidal, industrial

Joris Van Rensburg, diplomàtic

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

acaba de designar Une histoire buissonnière de la littérature d'oc d'Yves Rouquette com a millor llibre de l'any i guanyador del V premi Mitrofan.    


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-12-2014 17:00

Un nou article d'Enric Balaguer

Enric Balaguer 

 

 

 

 Després del periple autobiogràfic amb tres obres estelars: Una educació francesa (2009), Un país de butxaca (2010) i Les meues universitats (2012), l’escriptor rossellonés reprén la ficció amb Matar De Gaulle. Caldria potser esmentar que abans d’aparèixer el tercer volum autobiogràfic, l’escriptor va publicar La melancolia dels oficials (2011), una novel·la ben emparentada —en alguns moment sembla un empelt—amb l’obra recent, on presenta les peripècies d’oficials francesos en el Marroc i en l’Algèria en els anys anteriors a la independència.

Matar De Gaulle se centra en l’atemptat que va sofrir De Gaulle i en els fets més dramàtics de la independència d’Algèria. El procés —remarque-m’ho—va ser un trauma per un país que considerava l’Algèria tan seua com la Provença o el Midi. Molts ciutadans varen viure com una traïció el canvi d’opinió del president De Gaulle a favor de la independència, així com, després de ser proclamat el nou estat, la passivitat de l’exèrcit francés davant del assassinats massius de ciutadans d’origen europeu.

Novel·lar uns fets històrics tan coneguts i no tan llunyans en el temps esdevé tot un repte que l’escriptor tracta de superar amb enginy i amb recursos postmoderns. Què afegir o què dir a uns esdeveniments que coneixem a través de múltiples imatges, pel·lícules, documentals, llibres…? Bezsonoff fa l’obra amb retalls d’ací i d’allà; personatges que coneixem a través d’accions puntuals i unidimensionalment; fa un híbrid singular de dades històriques i ficcionals i realitza digressions de caire cinematogràfic i musical pròpies d’un documental. Sempre, en l’escriptura, apareixen observacions producte d’una orfebreria ocurrent i lluminosa. De vegades de gran hilaritat, tot i que no sovintegen tant com en altres obres.                 

        El segell de l’escriptor es perfila a través de la comicitat, del pastitx i de la intertextualitat profusa. En un moment donat trenca el fil del relat per fer comentaris com aquest: “Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatole Vidal havia nascut filòleg”.  L’escriptor combat el kitch, participant-hi, i deformant-lo, és clar!

Com deia Gianni Vattimo, el criteri en què es valora un obra d’art en la postmodernitat és amb la seua major o menor capacitat de negar-se. Ací hi ha un continua transgressió narrativa, el·lipsis capritxoses, focalitzacions arbitràries, mescles d’ingredients històrics i ficcionals. Jordi Van Campen ha parlat en l’articulació d’escenes d’”alegria caòtica” i l’expressió és ben justa. http://www.nuvol.com/critica/per-que-llegir-matar-de-gaulle.

La llibertat i la fantasia de Bezsonoff recorden les de Francesc Traball i les seues llicències entre l’acudit i el despropòsit. Sense arribar però a la proesa esbojarrada de fer explotar un personatge amb una ventositat. Ocorre amb la Judita que a la fi “va fer un pet com una gla i va quedar a trossos”.

 

 http://blocs.mesvilaweb.cat/enbapa59/?p=268271

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-12-2014 17:44

Una ressenya elxana

Elx Diari                   Frederic Llopart 

 

 

Nova novel·la i nova inclusió de Bezsonoff en les conseqüències de la guerra d’Algèria, conseqüències sobre el conjunt dels francesos però també i, per damunt de tot, en els pieds noires, francesos que van haver de  deixar el territori algerià i dels milers de harkis, algerians al servei de França, que van ser brutalment assetjats i exterminats pel FNL algerià un cop assolida la independència. En aquesta novel·la l’autor fa una recreació sobre el complot que l’OAS (L'Organisation de l'Armée Secrète) va ordir per matar al President de França Charles de Gaulle, però l’autor va més enllà i intenta copsar el capteniments dels autors del magnicidi frustrat i també de les causes que els porten a rebel·lar-se conta la decisió, a totes llums injusta i inacceptable per ells, de l’abandó de milers de persones de nacionalitat francesa a la seva sort i sense protecció en abandonar França a Algèria quan aquesta va proclamar la independència.

Joan Daniel Bezsonoff, nascut a  Perpinyà fill de militar té una sèrie de novel·les escrites ambientades en les guerres colonials franceses, novel·les perfectament documentades i amb una notable recreació dels moments històrics ens que es centren les seves narracions. El personatge del comandant Daniel Valls, un militar heterodox, culte i amb preocupacions socials ens presenta i apropa a la guerra d’Indoxina amb Les Rambles de Saigon, el trobem també a la guerra d’Algèria, amb la Presonera d’Alger i en aquesta nova novel·la La malenconia del oficials en que el protagonista Daniel Valls s’ocupa d’algunes missions d’intel·ligència i contraespionatge. També ha situat novel·les en altres escenaris de conflicte com Les amnèsies de deu durant la segona guerra mundial i en la primera guerra mundial hi trobem la trama de La guerra del cornuts.

Bezsonoff ha publicat també uns seguit de llibres en que la memòria personal està present com fil discursiu, explora els seus antecedents russos en els Taxistes de Tsar, segueix amb la seva infantesa en un País de butxaca, la seva adolescència en Una educació francesa llibre que va ser Guanyador del Premi Lletra d'Or i en aquest darrer llibre Les meves Universitats s’endinsa en la seva formació i les seves vivències en els cursos preparatoris per entrar a l’Escola Normal Superior .

La seva trajectòria ha estat guardonada amb diversos premis. Com el Just Casero, l’Òmnium de Catalunya Nord, Méditerraneé Roussillon, Salambó, Joan Crexells, Maia Àngels Anglada, Lletra d’Or i altres amb Matar  de Gaulle s’endinsa novament en l’anàlisi de la història de França i com ha tractat poc, potser volgudament els conflictes derivats de les guerres colonials, i aquest llibre n’és el paradigma.

Matar de Gaulle és una novel·la coral en el sentit que hi ha molts protagonistes que van prenent el paper que els hi pertoca en cada moment de l’acció. La trama s’organitza a través de la família del comandant Vidal, un militar culte que ha treballat sobre el control de les armes químiques al Sàhara, viuen a Alger i tenen una vida plàcida fins que comencen els aldarulls que hauran de precedir a  la guerra. El seu fill l‘Alain, en principi és més aviat apolític, rep una forta sotragada quan la noia que estima es morta pels soldats francesos en repressió a una manifestació a favor d’una Algèria francesa, manifestació pacífica. A partir d’aquí el noi canvia i va acumulant i interioritzant una rancúnia contra De Gaulle.

Rancúnia que també acumularan molts militars francesos que veient que han aconseguit una cruenta victòria militar i en canvi la política els fa perdre el territori d’Algèria que és lliura al FLN i aquets proclama la independència.

La independència provoca l’èxode de molts francesos i europeus cap a França i també es van deixar desemparats els algerians que havien col·laborat amb l’exèrcit i l’administració Francesa. Això provocà la pèrdua de vides de manera cruel i també d’hisendes i patrimonis dels pieds-noires que a més van rebre el rebuig de molts francesos de la metròpoli.

Entre aquestes persones presumptament injuriades hi ha el germà del comandant Vidal i oncle de l’Alain, l’Anatole que passa a la clandestinitat i aconsegueix connectar amb l’OAS i participar en un dels atemptades que van fer contra el General De Gaulle. Bezsonoff segueix les personalitats i actuacions dels membres de l’escamot que van atemptar contra el cap d‘estat al front del qual hi ha el Tinent Coronel Jean-Marie Bstien-Thiry posseïdor de la Legió d’Honor i expert en balística, considera que De Gaulle és un traïdor perquè desprès d’haver promès a tor i a dret que Algèria sempre seria francesa va abandonar el país i a la seva gent. A partir d’aquell moment en que De Gaulle traeix el seu honor, el coronel el considera un traïdor a França i Els francesos i per tant la seva execució no serà cap magnicidi. Evidentment De Gaulle i la justícia gaullista no ho va veure així i el tinent Coronel detingut desprès del fallit atemptat serà jutjat en una parodia de judici i executat.

Si aquesta és l’espina dorsal de la  narració la novel·la és molt més que els fets en sí.

El conjunt de personatges mereixerien una anàlisi detallada de cadascun d’ells, la seva evolució de pensament al respecte d’Algèria, la del mateix Comandant Vidal, la del seu germà Anatole i sobretot la del seu fill Alain que influït per un amic agafa amb entusiasme la causa de l’Algèria francesa i la d’una Catalunya Nord integrada en una república catalana, independent, per descomptat.

La novel·la també és el paradigma dels extensos coneixements que té l’autor del cinema francès i de la cançó melòdica del moments en que es viu la història, o de la ja clàssica passió per la filologia d’alguns del seus personatges.

Conceptes com l’honor, la disciplina, la solidaritat amb la població de l’Algèria, el drama del pieds-noires el harkis, la relació familiar, la clandestinitat són elements que farceixen les planes de Matar de Gaulle.

Una història que vol narrar l’èpica d’uns quan resistents francesos contra les polítiques del seu govern que els va abandonar a Algèria i una èpica que va acabar convertint-se en drama.

Un cop més Bezsonoff posa el dit a la llarg encara no cicatritzada de les guerres colonials franceses.

Història, ficció, trama detectivesca, aventures, personalitats peculiars i una bona dosis d’imaginació.

Excel·lent.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-12-2014 17:23

Un pessimista contrariat

ugeni Casanova

Guerra bruta i discurs de la por. Crònica dels quinze mesos que van fer lliure Catalunya

pròleg de Josep Vallverdú

Pagès editors

juny 2014

276 pàgines

 

Un dels avantatges de la universitat catalana d'estiu de Prada és que ens permet, cada any des de l'any 1968, tractar la flor i la nata del país, ' la crème de la crème ' que diuen en francès de Barcelona. A dues passes de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó, meravelles de la nostra civilització, he tingut la sort de conèixer-hi alguns dels meus millors amics. L'un d'ells es diu Eugeni Casanova. Aquest intel·lectual lleidatà, brillant, especialitzat en la recuperació de la memòria mig oblidada, ha viscut mil vides com els personatges de Jules Verne.

 

El relat del seu viatge al Transiberià em recorda la tradició dels grans viatgers del segle XIX. La seua curiositat

intel·lectual el duu a explorar mons i temes negligits per la nostra cultura. Ha publicat Els jueus amagats. Supervivents de la Inquisició a la Sefarad del segle XXI. Ha escrit també una obra mestra desesperada, un llibre tètric i implacable —Viatge a les entranyes de la llengua catalana—on estudia la situació de la nostra llengua. Amb un pessimisme calvinista, l'autor advertia que, si d'aquí a pocs anys no es produís algun miracle, la llengua catalana tan estimada aniria a podrir a les escombraries de la història com tants idiomes perduts. Eugeni Casanova no deixava cap escletxa per l'optimisme. Res. Denunciava, amb una ironia freda a l'estil de George Sanders, els excessos de confiança, el cofoisme majúscul del pujolisme.

 

La revolució, la primavera catalana que delejava Eugeni Casanova deu anys enrere il·lumina els nostres carrers i les nostres places. Aquesta és possiblement la darrera oportunitat de Catalunya. No la deixem perdre.

Eugeni Casanova no ha canviat gens. Continua tenint la mateixa lucidesa, l'estil amè i la seua curiositat intel·lectual. La lectura del seu nou llibre —Guerra bruta i discurs de la por— m'ha reviscolat. Una lectura dolça, intel·ligent i riallera com la Mary Poppins.

 

Per l'autor, la independència és inevitable com el canvi de les estacions. Estudia totes les dades amb rigor, amb tots els ets i uts. Ens aporta informacions variades i fresques sobre el procés d'alliberament nacional i analiza les seues diferents etapes. Eugeni Casanova argumenta, sedueix i convenç. Juga amb els arguments com Lionel Messi amb la pilota als bons dies. El perifràstic del títol —Crònica dels quinze mesos que van fer lliure Catalunya— que sembla peca per optimisme abans de la lectura adquireix al final la claror de l'evidència. Per Casanova, res no podrà parar la marxa cap a l'alliberament nacional. La nostra hora ha sonat i tot el vilatge planetari ha sentit les campanades joioses de la nostra petita església.

 

Tot llegint Eugeni Casanova, és un deure recordar les generacions que han precedit, els Prat de la Riba, Pompeu Fabra i Joan Fuster, que malgrat els edictes del destí, van treure Catalunya de la seua letargia, ' aquéli —que deia Frederic Mistral, el poeta genial que no va poder frenar la davallada de l'occità— qu'an la memòri. / Aquèli qu'an lou cor aut. ' (aquells que tenen memòria / aquells que tenen el cor alt. )

 

 


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-11-2014 17:27

Article de La Clau 25/11/2014

La Clau    http://www.la-clau.net/noticia/perpinya-lescriptor-joan-daniel-bezsonoff-titula-matar-de-gaulle-9741

 

 

 

 

 

 

Per a la seva nova novel·la, l'escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff s'atreveix a optar pel títol "Matar de Gaulle". Aquesta narració aborda el període de la guerra d'Algèria, apreciada per l'autor nascut el 1963, després de la independència del país. El seu relat tracta l'evolució d'una família amb origen del Rosselló, els Vidal, afincats a la costa algeriana. Aquest període marcat a la França metropolitana per l'atemptat del Petit-Clamart, perpetrat contra el cap de l'Estat l'agost de 1962, permet una narració a suspens. La preparació d'un complot contra el general de Gaulle teixeix el fil conductor de la novel·la, amb un rerefons de destí humà dels francesos d'Algèria, concebuts com a poble desplaçat. Aquesta obra és publicada a la prestigiosa editorial barcelonina Empúries.

La grandària de Gaulle, matisada

Bezsonoff, d'origen rus per part de pare i català per part de mare, destaca sense embuts que el cap de l'Estat francès d'aleshores"va deixar de sobte sense pàtria" els peus negres d'Algèria. Com a ploma d'opinió, ressalta "si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home". Basades en fets reals, en un relat amanit per episodis que rehumanitzen el període, les opcions políticomilitars que separen el comandant Vidal, el seu fill Alain i l'oncle Anatole, il·lustren finament la problemàtica de l'època. Amb abundància de referències musicals i cinematogràfiques, l'escriptor malaxa la controvèrsia política que va prefigurar la independència del país. Apassionat pel període, va firmar la 2010 "La presonera d'Alger" i "La melancolia dels oficials" el 2011, dues novel·les que uneixen l'acció sentimental i les tragèdies nacionals

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-11-2014 17:20

Pufarrades

Pufarrades Alfons Llorenç El Temps, 4/11/2014


Acagallonant. No és cap novetat que el català del nord Joan-Daniel Bezsonoff jugui amb els idiomes.A Matar De Gaulle hi ha fragments de francès, català del nord, provençal, afrikaans i algun més. El millor, vocables tan deliciosos com busaroca (gamarús), jiogaires (jugadors) o fadrí-magenc (fadrinot). I aquesta frase : 'Les carcanades de neveres i televisors s'acagallonaven.'

 

 

 

 

 


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article