http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 24-04-2014 18:47

La creu de cada dia

Mateu Lluís Vives

Tragicomèdia a secundària

Voliana Edicions

Argentona, gener 2014

 

 

 

 

 

 


Fa més de vint anys que m'obessionen aquests versos de Salvador Espriu. ' quan al capvespre torno / del meu diari odi contra el pa / (no saps que tinc la immensa / sort de vendre'm / a trossos ' Com molts lletraferits de la meua generació, em vaig haver d'orientar cap a la docència per a guanyar-me la vida. No passa un mes sense que pensi en matar-me i una setmana sense que vulgui presentar la dimissió.

Mateu Lluís Vives, autor de Tragicomèdia a secundària, opina més o menys el mateix. ' Em tocà 2n d'EGB i ho vaig passar acceptablement. Tant de bo ho haguera passat fatal i haguera fet la creu a l'ensenyament per sempre més. ' ( pàg.16) M'imagini que a Espanya com a França els professors tenen l'obligació de callar uns secrets professionals, l'anomenat 'devoir de réserve ' de l'administració francesa. L'autor, conegut escriptor valencià, ha adoptat el pseudònim de Mateu Lluís Vives per a poder revelar al públic les entranyes fastigoses de l'ensenyament actual.

 

Un humor constant, mai agressiu, recorre tot el relat. Pensi, per exemple, en aquesta al·lusió als capellans. ' Alhora, estic segur que entre el 95% i el 99% d'ells també són ateus. Però no ho diuen perquè els hi va el jornal. ' (pàg 32) La lectura d'aquest pamflet m'ha deprimit tant com el Dietari d'un professor a secundària de Toni Sala perquè descriuen la situació que hauré de viure d'ací a pocs anys. Si bé els governs es revelen incapaços d'edificar una Europa política, l'ensenyament, en canvi, sí que s'unifica i es desfà. Cenyint-nos a l'etimologia, aquest llibre grinyola com un sac de gemecs. ' Alhora som un col·lectiu de treballadors molt envejat, ja que tenim més vacances que ningú, bo i exceptuant els militars en temps de pau i el clergat sempre i a tot arreu. ' (pàg 66)

 

L'autor hi denuncia amb força una feina absurda i degradant, mirant de conservar el somriure. Amb franquesa gosa abordar el tema tabú de la misèria sexual dels mestres. ' Com a mestre seriós i responsable, tinc l'obligació d'exigir a les meues alumnes que acudisquen a classe vestides més púdicament, o ja és prou mèrit el sobreesforç de bandejar la temptació de menjar-me-les amb els ulls i mirar cap a una altra banda ? Envien la seua opinió al compte de Facebook de l'editorial, per favor ' (pàg 211) En aquest llibre, redactat amb un estil amè, l'autor potser s'ha implicat massa. Els personatges s'agiten com titelles lamentables. El narrador sempre ha dubtat entre l'assaig alliçonador i la sàtira. Esperi que aviat pugui alliberar-se i publiqui el best-seller que li salvi la vida. Sempre ens quedaran les cançons de Luis Mariano.


 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Kimius  le 07-05-2014 à 10:33:35

Quina gran fars aqiuest muntatge de l' "ensanyamennt" (sic).!...Toothom calla ,però, perquè si es revela la crua veritat hi ha massa interessos en joc que es poden veure afectats, i així es manté, per inèrcia, fins que un dia s'aturarà de cop perquè això ja no donarà més de sí -tot i que es pot perllongar uns lustres tot important personal del tercer món, disposat a fer el que els d'aquí ja no voldran fer....

2. Kimius  le 07-05-2014 à 10:34:46

"quina gran frasa aquest muntatge (...)"

3. Kimius  le 07-05-2014 à 10:35:46

"farsa"....coi! m'hauré de posar ulleres...

4. Kimius  le 07-05-2014 à 10:36:42

Quants damnificats han quedat pel camí?....

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 20-03-2014 09:26

Mistral a ràdio Sant cugat

http://www.cugat.cat/diari/sons/97821/bezsonoff_-_la-dictadura-ha-silenciat-grans-autors-com-frederic-mistral_

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-03-2014 13:45

Ais 12/03/2014


 
/ 19.03.2014                    Núvol 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

El 12 de març l’escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) va visitar la Universitat d’Ais-Marsella, per respondre les preguntes que li formularen els alumnes que hi segueixen cursos de català. Marc Colell i Teixidó, lector de llengua i literatura catalanes a la Universitat d’Ais-Marsella, ens fa unes quantes impressions sobre aquesta trobada.

 

Joan Daniel Bezsonoff

 

M’ha fet gruar una mica però al final he aconseguit portar Joan-Daniel Bezsonoff, aquest combatent, malgrat el cognom rus, de la literatura catalana al nord de l’Albera, davant d’un auditori de joves universitaris francesos. Tot un desafiament, tenint en compte la poca consideració que té a França una literatura escrita en el que allà s’anomena, amb un cert aire de perdonavides, una «langue régionale». No va poder ser a París, però sí que ha estat a Ais de Provença, un paisatge físic, humà i literari –l’endemà em duu a visitar la casa i la tomba del seu admirat Mistral– que Bezsonoff estima amb veneració.

A la sala s’hi agombolen més d’una vintena d’estudiants. A la nostra universitat, en un acte d’aquesta mena, n’hi ha per estar-ne satisfet. Pren la paraula Nicolas Berjoan, professor, també nord-català, de la facultat i especialista en història contemporània del Rosselló. La lectura del seu L’identité du Roussillon, penser un pays catalan à l’âge des nations (1780-2000) (Trabucaire, 2012) és una obra imprescindible per entendre el procés de francesització –o el que, de fet, és el mateix: la pèrdua de la catalanitat– de la Catalunya del Nord. Berjoan, a tall de breu introducció, ens parla de la figura de l’escriptor català al Rosselló, a cavall entre els segles XIX i XXI, i fa una síntesi de la producció literària catalana en aquella part del país.

Tot seguit, s’obre la tertúlia amb el convidat. Cedim immediatament la paraula als estudiants, els veritables protagonistes de l’acte. A les classes han pogut llegir fragment d’algunes obres bezsonoffianes, en especial, les de caire més autobiogràfic, com ara Una educació francesa (2009) iUn país de butxaca (2010). Alguns han mostrat una certa debilitat pel mític avi rus del novel·lista, la història del qual es desgrana a Els taxistes del tsar (2007).

La conversa entre els estudiants i l’escriptor es va trenant amb una naturalitat sorprenent. Bezsonoff barreja amb habilitat el català i el francès per tal que «tot el que explico quedi ben clar», segons confessa. En el transcurs de l’hora llarga que dura el debat, el literat exhibeix amb coqueteria l’humor i la ironia fina que destil·len les seves planes. Una manera excel·lent de ficar-se el públic a la butxaca. Més d’una vegada arrenca la riallada general quan etziba pel boc gros boutades com «jo sóc conservador: m’agraden les dones» o «A Perpinyà no em coneix ningú, tret del meu barber».

Davant l’interès dels estudiants per conèixer l’impuls que el va encoratjar a escriure i a fer-ho en català, respon que, d’entrada, ho va fer per neutralitzar alguns sofriments, allò que anomenaríem la funció catàrquica de la literatura. I, és clar, va optar espontàniament pel francès. Més endavant, tanmateix, en proposar-se dedicar-s’hi de debò, l’ús del català li va permetre fer reviscolar la llengua que fins als anys seixanta havia estat hegemònica als carrers dels pobles de la plana del Rosselló.

Tot i tractar-se d’un acte acadèmic, Bezsonoff, en determinats moments, es mostra irreverent i provocador, com si pretengués buscar la complicitat d’un públic descaradament jove. Rebutja de ple que l’encasellin en qualsevol corrent literari i reivindica el dret d’escriure el que li plagui, al marge de les modes. Si hagués d’esmentar el mestratge d’algú, afirma, potser destacaria el de Pierre Benoit. Admet que l’univers literari català oficial l’avorreix i sempre s’ha sentit atret per altres referents més llunyans com l’Algèria i la Indoxina franceses, i les dues guerres mundials. I que la base de la seva literatura és, per damunt de tot, la llengua, un instrument a partir del qual va pastant la seva obra. En aquest punt es reconeix deixeble de Lluís Creixell, autor del Diccionari Bàsic Francès-Català: «Allà hi he trobat la llengua dels meus avis, depurada». Aquest model lingüístic, d’acord amb el que ens explica, el fa sentir estranger, vagi on vagi: «A Barcelona m’acusen de ser massa dialectalitzant. I a Perpinyà, diuen que espanyolejo».

El discurs de l’escriptor perpinyanès està clafert de cites i al·lusions a literats (Nougaro, Gide, Sagarra, Cervantes) i, de tant en tant, amolla alguna frase antològica de collita pròpia: «la venjança no és mai estètica» o «escriure en català a la Catalunya del Nord és una manera de lluitar contra la mort». Bezsonoff tampoc no escatima l’oportunitat de clavar alguna bastonada. Especialment, quan fa referència a la indiferència dels editors francesos cap a la seva obra, l’honestedat intel·lectual d’alguns crítics, o els tripijocs, gens innocents, que s’amaguen rere la concessió d’algun premi literari. Aquí el novel·lista torna a fer gala de la seva ironia, i lucidesa, quan accepta que això ocorre a Catalunya, a França i arreu, i no és altra cosa que una manera  d’equiparar-se amb la resta de cultures normalitzades.

 

Bezsonoff a la universitat d'd’Ais-Marsella amb Marc Colell

 

Un dels moments més interessants del debat es produeix quan, en resposta a una pregunta del públic, confessa que ja no se sent identificat amb la cultura francesa, atès que la major part de les  produccions culturals d’aquest país (literatura, música, films) ja no li interessen. I que troba la classe política i periodística de l’Hexàgon mediocre. Formular una afirmació tan contundent en un país tan pagat de si mateix com França hauria pogut aixecar una bona polseguera. En canvi, ningú no sembla contrariat, tot i que potser sí que una mica sorprès. Contràriament, Bezsonoff es reivindica mediterrani i constata que se sent com a casa quan té la Mediterrània a la vora. Com que Ais només és a trenta quilòmetres de la línia del mar, aquesta apreciació sembla satisfer la sala.

L’escepticisme que expressa sobre la deriva que emprèn la França contemporània muda en una il·lusió espurnejant en parlar dels efectes que pot tenir el procés d’emancipació nacional del Principat en la situació de la llengua i la cultura catalanes al nord. Abans d’abordar la qüestió, i en un altre rampell d’ironia que fa esclafir de riure el públic, aclareix que a França ell es considera un conservador recalcitrant (allò de l’enyor de la França d’un altre temps) i, en canvi, al sud, el neofranquisme de la dreta espanyola el fa escorar cap a posicions d’esquerres. Pel que fa al procés, creu que el que està passant és excepcional i irreversible ja que l’empenta de la societat civil ha desbordat la classe política. Quant a les repercussions que aquest fet pot tenir a l’altra banda del Pirineu, pensa que són mínimes, encara que està segur que n’hi haurà. Per il·lustrar-ho constata que hi ha molts nord-catalans, que sense exercir de catalans practicants estan molt engrescats amb el que ocorre al sud i desitjarien, en cas de constituir-se una república independent, adquirir la nacionalitat catalana.

Amb tot aquest gavadal de preguntes només resta temps de cloure l’acte amb la lectura d’un parell de textos de l’autor, l’un llegit pel mateix Bezsonoff i l’altre, per un alumne. Curiosament, l’escriptor tria el passatge final de Dones de paper. I els estudiants, l’inici d’Els taxistes del tsar. Una casualitat circular que permet tancar la conferència amb una quadratura perfecta del cercle.

En acabat, el públic aplaudeix, agraït i complagut. Bezsonoff, i la seva literatura, s’han endut la partida. I això que, paradoxalment, jugaven a camp contrari; només cal parar l’orella pels carrerons del centre històric d’Ais per adonar-se que l’occità s’hi ha fet fonedís. Després de la xerrada, poso la mà al foc que els estudiants hauran entès que, malgrat els estralls perpetrats per la República francesa, la literatura catalana a la Catalunya del Nord no és, almenys encara avui, cap folklorisme. I que la validesa, i la bellesa, d’un missatge no depèn de la llengua en què s’expressa, sinó de la seva universalitat. Missió acomplerta.

Moltes gràcies per aquesta lliçó, amic Bezsonoff. Ens retrobarem, com cada any, pels volts del 15 d’agost a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d’Estiu.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-02-2014 23:16

Crida als lectors

 Lector que passeges per aquí, benvingut...

Si t'agraden els meus llibres, compra'n un de tant en tant. Així en podré  escriure més...

Sé que els temps són difícils per tothom, mes, com més va, més me desanimi i més ganes tinc de jubilar-me definitivament de les lletres catalanes...  

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-02-2014 17:56

Mireia i Vicenç

El Temps, 19/02/2014

 

 

Vicenç Pagès Jordà

Dies de frontera

Premi Sant Jordi 2013

Editorial Proa

Barcelona, febrer 2014


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la fi dels anys 1950 s'editava a França una col·lecció de biografies excel·lents anomenada X par lui-même. Us recomani Anatole France par lui-même de Jacques Suffel i Montherlant par lui-même de Pierre Sipriot. Sense cap vergonya, Roland Barthes va signar Roland Barthes par lui-même seguint fins a l'extrem el títol de la col·lecció. Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi 2013, acaba de fer més o menys el mateix amb Dies de frontera, la seua darrera novel·la. El lector poc familiaritzat amb l'escriptor figuerenc s'hi trobarà al confluent de la seua obra.

Alhora experimental com El món d'Horaci (una gran novel·la que caldria tornar a editar), autobiogràfica com La felicitat no és completa i road-movie empordanès com Els jugadors de whist, tots els corrents de la seua novel·lística s'aiguabarregen a Dies de frontera. Vicenç Pagès Jordà ha sabut renovar-se amb una història eterna. Un home deixa la seua dona per un miratge. Desencalvacat del seu somni, en Jordi mira de reconquerir la Teresa.

Amb l'humor ferotge de la casa, Pagès Jordà manifesta una real tendresa pels seus personatges. Si bé el protagonista de Els jugadors de whist era un cretí, en Jordi ens apareix emocionant, ridícul i profundament humà amb les seues ' treves en l'autoodi '.

Gràcies a una llengua plàstica, que podria sonar més empordanesa sens dubte, el novel·lista evoca la vida de cada dia a l'Alt Empordà amb les excursions obligatòries a la Jonquera, al Portús i al supermercat Auchan de Perpinyà que coneixem tots els catalans tocats per la tramuntana. L'historiador del futur farà servir el llibre de Pagès Jordà com a guia de Catalunya l'any de la independència. Com el París de Balzac, el Lió de Lucien Rebatet o el Londres de Dickens, l'alt Empordà del segle XXI adquireix aquí una dimensió literària i quotidiana amb les seues meuques romaneses, els seus supermercats, els seus restaurants sòrdids. Amb discreció Pagès celebra les petites alegries de les penes d'amor i la importància del gin-tonic quan passem per aquests tràngols.

Sense caure mai en el sentimentalisme, Pagès descriu el retorn èpic de Teresa cap a Figueres, amb reminiscències inconscients tal volta de l'última caminada de la Mireia de Frederic Mistral per la plana de la Crau. ' Enforo de la Crau se n'a gaire parla. '

Aquest llibre surt pel febrer del 2014 i, el 25 de març, tots els felibres i admiradors del mestre de Malhana commemoraran el centè aniversari de la desaparició del poeta. Esperem que d'aquí a un segle encara hi haurà catalans de llengua catalana que recordaran aquesta novel·la.


 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 17-02-2014 18:59

Un país de bàrbars

Núvol,  17/02/2014

 

 

 

 

Un país de bàrbars


Potser el lector de Núvol recorda que vaig publicar el 3 de maig de l'any passat un article sobre la malaguanyada llibreria de la Canuda. M'he assabentat que una part de l'antic fons s'acaba de cremar en una nau del Mercantic de Sant Cugat del Vallès. Uns 7000 llibres només, han arribat a dir...Això rai...


A quina època maleïda hem tornat perquè es cremin llibres ? Al temps del doctor Joseph Goebbels? Al 1939 quan els soldats del general Franco gitaven per la finestra la biblioteca personal de Pompeu Fabra? A la fi de la biblioteca d'Alexàndria ? Al 1962 quan l'OAS calava foc a les biblioteques i a les universitats de l'Algèria francesa?

 

A Sant Cugat tot ha caigut com un vell drac. Han caigut els prestatges en una fressa atroç. Que no sentiu els planys de totes les ànimes mortes que s'han escapat dels llibres abans de fondre ? Cremeu, boscos de Provença ! Crema, Roma de Neró!Cremeu pergamins alexandrins ! Em feu riure ! No cal pas jugar amb llumins ! Ha sigut l 'apoteosi, Sant Joan de la literatura, l'explosió dels darrers volcans de l'Atlàntida. Com pot ser que en un país pretesament civilitzat com Catalunya no es prenguin prou precaucions per protegir el patrimoni ? Cal cremar full! Foc ! Foc ! Foc ! Que no quedi l'ombra d'una cendra en aquest carall de país !

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Lletraferit  le 18-02-2014 à 20:21:59

Estem amb vostè senyor Bezsonoff !

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 15-02-2014 18:48

Entrevista de Vicenç Pagès Jordà

Ara, Llibres 15/02/2014

 

 

 

 

 

 

 


Vicenç Pagès Jordà: “L’autenticitat va ser anterior a nosaltres”
Ha guanyat l’últim premi Sant Jordi amb ‘Dies de frontera’ (Proa). Hi explica una història d’amor entre un home i una dona que ronden els quaranta, ambientada a Figueres i la Jonquera
JORDI NOPCA Barcelona | Actualitzada el 15/02/2014 00:00

A Vicenç Pagès Jordà només li cal una frase -la inicial- per reunir tres dels temes que recorren la seva cinquena novel·la, Dies de frontera (Proa): “Una parella es fa un petó en uns grans magatzems de la Jonquera”. Hi ha l’amor, la ubicació a la frontera catalano-francesa i la contemporaneïtat, exemplificada a partir de l’àrea comercial, una de les moltes picades d’ullet a l’actualitat que el lector trobarà disseminades al llarg del centenar de capítols breus que integren el llibre (perfils de Facebook, converses de WhatsApp, DJs, referències cinematogràfiques i musicals, un agradable vernís metaliterari).

“Vaig intentar escriure aquest llibre per l’ordre de lectura actual. Tenia clar que hi havia una alternança entre el que passa un determinat cap de setmana i tot el que ha tingut lloc abans d’arribar fins aquí -explica l’autor a mig matí, sense necessitat d’acompanyar les seves paraules d’una dosi de cafeïna-. Comencem pel present, sense especificar qui són els dos personatges que es fan un petó, continuem pel passat, on parlo de la Teresa i en Pau, els seus pares, amics, companys de feina... i al final avancem una mica en el temps respecte a la situació inicial”. El títol inicial del llibre era En trànsit, i Pagès Jordà reconeix haver-hi treballat durant més de sis anys, transformant experiències personals com la de professor de secundària en matèria narrativa o incorporant-hi esdeveniments fortuïts i funestos com el de l’incendi de l’Empordà del juliol del 2012.

Quan va publicar Els jugadors de whist (Empúries, 2009) ja investigava les virtuts literàries de la frontera entre Catalunya i França. “Em sentia com un pioner, tot i que Joan Daniel Bezsonoff va ser el primer que en va parlar”, diu l’autor. Nascut a Figueres el 1963, Pagès Jordà ha fet moltes excursions fins a la Jonquera per poder-la explorar a fons a la novel·la. “M’hi he passejat molt. A Dies de frontera hi surt la fortalesa de Bellaguarda, el cementiri francès, l’antiga via romana, l’església... He intentat anar posant banderetes a tot arreu -comenta-. La Jonquera és un espai molt cinematogràfic. Als Estats Units hi ha moltes novel·les i pel·lícules de fronteres. Són llocs gairebé màgics, que permeten que només avançant o reculant uns metres ja siguis impune. Ara mateix em ve al cap No és país per a vells, dels germans Coen... En canvi, aquí perdem una mica el temps: la frontera genera ficcions amb moltíssima facilitat i no ens hi fixem. Fins i tot els francesos ja la comencen a utilitzar per ambientar-hi novel·les negres”.

A Dies de frontera “no hi passen coses excepcionals”. Vicenç Pagès Jordà no només n’és conscient, sinó que ha provat d’eliminar del seu últim projecte narratiu les peripècies, “recurs fulletonesc”. Reconstrueix el dia a dia laboral, familiar i amorós d’en Pau i la Teresa entre l’observació quasi científica i una interessant multiplicitat de recursos, cosa que fa que cada capítol sigui un petit repte que el lector llegeix amb curiositat creixent. “Si la comparés amb una melodia, seria poc enganxosa, però tindria improvisacions que tornarien al tema principal, com en un tema de jazz”, explica amb molt d’encert.

Dies de frontera funciona a partir de petites variacions a la vida en parella d’en Pau i la Teresa. “Passen de ser solters a viure junts, i d’allà hi ha una petita addició (2 + 1) que fa que la parella es trenqui. Més endavant, hi ha un altre 1 + 1...”, avança l’autor, tot i que s’atura abans de revelar la combinació definitiva. Hi havia dos altres reptes que l’autor es va proposar: “A diferència d’ Els jugadors de whist, volia que no hi hagués cap mort i que els personatges principals no tinguessin cap fill. En parlen força, però no s’acaben de decidir”.

En Pau i la Teresa es coneixen en un concert de Wagner Pa i Brazuca Matraca, a l’Acústica de Figueres, però han crescut a la dècada dels 90, quan “ser jove havia perdut els components èpics”. “No sé si aquesta èpica hi va ser mai -matisa-. Els que érem joves als 80 mitificàvem els 70, i els dels 70 es miraven amb enveja els 60, que és quan va començar tot. L’autenticitat va ser anterior a nosaltres”.

Localisme, fragmentació i joc

Tot i l’abundància de referències musicals, cinematogràfiques i literàries -un tret que comparteix amb Els jugadors de whist, que es va convertir ràpidament en un fenomen de boca-orella-, Pagès Jordà no creu que la seva última novel·la sigui generacional. “ Dies de frontera se’l pot llegir igual algú que tingui 20 anys o 70. No cal tenir una edat concreta ni ser del mateix lloc que jo per entendre-la -assegura-. Quan vaig començar a escriure, pensava en lectors més friquis. Hi ha hagut una progressió cap a una franja de públic més àmplia”. L’escriptor fa una petita repassada als seus llibres per demostrar la coherència del seu discurs: “Vaig començar amb contes fantàstics, Cercle d’infinites combinacions (1990). A poc a poc va començar a aparèixer Figueres, la vida quotidiana i una certa fragmentació. A La felicitat no és completa (2003) ja hi havia tres elements importants: localisme, discurs fragmentat i joc. Més endavant hi vaig aprofundir a El poeta i altres contes (2004) i a Els jugadors de whist. Dies de frontera és la culminació del que he fet fins ara, per a mi és l’últim pas. Em va agradar molt el que en va dir Màrius Serra: deia que la novel·la era com Els jugadors, però depurada”.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 08-02-2014 12:56

La gentussa

E-notícies, 8/02/2014

 


 

 

 

 

George Bernard Shaw deia que anglesos i americans eren separats per la mateixa llengua. Podríem dir el mateix dels catalans del nord i de llurs cosins del Principat.


Aquesta setmana, aquest diari ha publicat un article meu amb una paraula que ha ofès molta gent. No tenia pas la intenció de ferir ningú. No sabia que el mot 'gentussa' fos tan pejoratiu al sud de l'Albera. Recordi que el meu avi em deia ' Vine manyac ! Sun apuntat la menjussa. ' I feièm un repeix exquisit...


De la mateixa manera, el mot bordegàs al Rosselló vol dir bastard , noi gitano, minyona noia i la jove no és pas la nora sinó la promesa, la xicota, la 'nòvia.' En castellà, existeixen les mateixes diferències. Coneixeu l'aventura del pobre espanyol que, caigut en riu de Mèxic, cridava : ' ¡ Socorro !? Dos pagesos a la vora van respondre ' Luego ' que a Mèxic com en la llengua clàssica significa ' ara mateix. '


Una amiga argentina m'havia demanat que l'esperés ' en la cuadra ' Vaig suposar que es tractava d'una parada d'autobús abans de saber que els argentins anomenen així la cantonada. El 1945, el govern francès va demanar als USA que els lliuressin blat i van rebre blat d'Índia (blat de moro). A França en diuen ' maïs ' i al Quebec ' blé d'Inde. '


La torre de Babel a vegades és només una torreta.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 04-02-2014 18:52

Valencià i català

E-notícies, 4/02/2014

 

 

 

 

 

    Fa uns quants anys, vaig descobrir un web que explicava les vint diferències majors entre el català i el valencià, llengües tan allunyades l'una de l'altra com el coreà i el castellà. Advertien d'entrada ' no se admiten insultos.'


Mare de Déu ! No vaig insultar ningú. Ans al contrari, els vaig agrair perquè, gràcies a aquella bona gent, vaig descobrir que al meu poble de Nils, sota administració francesa des del 1642, parlem tots valencià. És per això que els meus avis i tots els veïns entenien tan bé els veremaires que pujaven des de les comarques valencianes i tan malament els murcians. De les 20 diferències esmentades, compartim 18 (despús d'ahir, morros, cantéssem, meua, seua, etc.)


Senyors blavers, siguin seriososos i deixin de dir burricades! El valencià i el català són els dos noms de la mateixa llengua com el castellà-espanyol, el neerlandès-flamenc-holandès-afrikaans, l'annamita-vietnamita.


Existeix una traducció valenciana distinta de la catalana de les aventures de Tintín o d'A la recherche du temps perdu ? Hi ha una viquipèdia valenciana ? Diccionaris anglès-valencià, suec-valencià? Entenc que molts valencians se sentin espanyols, però que no vinguin amb històries de la vora del foc. La gentussa que dubta de la unitat de la llengua catalana m'evoca els cans que pixen contra Notre Dame de París. Ja poden espletir-se. No malmetran la beutat de la catedral.


La llengua és el principal tresor d'un poble amb els seus monuments artístics i els seus paisatges. Atacar-la constitueix un crim contra la intel·ligència, una escopinada a la bellesa del món.   

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Joan.Peiroton  le 05-02-2014 à 17:40:53  (web)

Em sembla que discutir si el català és la mateixa llengua que el valencià és totalment inútil. Es evident que és la mateixa llengua. Però n'hi a, en Catalunya, que consideren el valencia com a dialecte, i, generalment, les cases editorials principatines rebutgen els manuscrits escrits en valencià. Es una llàstima. En realitat, tant el català principatí com el valencià son dos dialectes del català, dos estàndards distints (amb diferéncies petitonetas, la veritat, les formes verbals més que tot). Em sembla que el debat veritablement útil seria més aviat aquest: per què resulta tan complicat, tan dificil per a un autor valencià publicar en valencià a Barcelona?

2. Pinedo  le 05-02-2014 à 19:11:35

Jo creuava als anys 70 tan sovint la frontera del Voló que arribí a conéixer de vista alguns dels guardes de frontera francesos. Un dia vaig fer, per encàrrec d'una clienta, un preguntat. La bona dona va restar ben sorpresa en sentir la resposta atés que no li calgué traducció. -No sabia jo que ací també parlaven valencià, va dir.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 02-02-2014 17:54

Un nouvel article de l'oncle Jacques

Voici un nouvel article de mon oncle Jacques.

 

 

 

 

 

 

 Le saviez-vous? Cette année 2014 coïncide entre x,y, z centenaires avec celui de la mort de Frédéric Mistral (1830-1914). Qui ça? Mistral de Maillane, le menhir de Provence, le père du Félibrige. Ah! Bon! Et oui... celui-là même qui, écrivain de langue occitane, auteur de Miréio et Calendau (parmi de nombreux autres écrits) se vit honorer voici 110 ans, en 1904 c'est ça, du prix Nobel de Littérature. UnNobel, pour de l'occitan provençal qui plus est, vous voulez rire. Riez à gorges déployées, vous si cela vous démange, cela ne changera pas d'un accent à vérité déjà écrite de l'histoire. Mais ce n'est pas tout, ce que le nom de Mistral ramène avec lui.  On doit plus qu'on ne le croit à ce haut et brillant personnage, mais aussi "penseur", qui portait beau le chapeau, fine la moustache et agile la canne. Il se voulait paysan, il n'en était pas moins d'une élégance à faire rougir les faux aristocrates des villes et des champs, une élégance qui va toujours si bien à cette région autour de Saint-Rémy de Provence. Non, ce n'est pas tout, dis-je, car celui que Charles Maurras (ça y est le nom du diable a été lâché!) appelait son Maîtrefonda en 1854, à l'âge de 30 ans, le Félibrige (dont on fête également cette année le 160° anniversaire). Ce mouvement littéraire (mais plus que cela) qui, en vers et et pied de coupo santo apprivoisa les cigalons, cigales d'argent et cigales d'or, ci-devant troubadours d'un temps nouveau, restaurateurs du lustre d'une sublime langue médiévale et chantres de latinité (ré)inventée. Solide gaillard d'avant que ce Mistral consacré, très jeune, sur l'autel littéraire par un certain Lamartine qui ne vacilla pas à faire de Frédéric l'alter ego d'un Homère -pas moins! Garde-à-vous donc, ou silence dans les rangs lorsque du Mistral vient à vous. Il n'est pas que d'Action française et de Bainville. Il y a sans doute quelque chose de bon à y puiser, y récupérer que l'on soit de Marseille, Nîmes, Perpignan ou Barcelone. Car, qui donc rafraîchit et scella l'amitié entre Catouli et Provençau ( fécondatrice de "régionalismes" et "nationalismes" à cheval du XIX° et XX° siècles.

 

 

(...Prouvènço e Catalougno, unido pèr l'amour,/ Mesclèron soun parla, si coustumo e si mour;/ E quand avian dins Magalouno,/ Quand avian dins Marsiho, a-z-Ais,en Avignoun,/ Quauque bèuta de grand renoum,/ N'en parlavias a Barcilouno

Cènt an li Catalan, cènt an li Prouvençau,/ Se partajèron l'aigo e lou pan e la sau: /E (que Paris noun s'escalustre !) / Jamai la Catalougno en glori mountè mai,/ E tu, Prouvenço, plus jamai/ As agu siècle tan ilustre !...)

Amitié scellée, dans les temps Roumanille, entre 1866 et 1867 par notre Mistral et le catalan Victor Balaguer, le "troubaire de Montserrat", alors en exil en France."Pobre oreneta arrabassada de mon niu per la tempestahe trobat aquí un niu d’amor y de flors" (Lettre de Balaguer à Mistral, 22 octobre 1867)Oubliée, cette amitié secouée dans les cahots du chemin qui nous ont mené jusqu'à aujourd'hui, brouillée par les oeillères des idéologues en acier ou en acrton pâte dont on l'a affublée (et que si...royaliste, ou républicain; et que non...conservateur ultra, conservateur modéré, conservateur de...progrès). L'amitié demeure, ici où là, on écrit, on publie, on discute et l'on s'y réfère. Il y a des amoureux de Mistral et de son provençal  (et ils ont bien plus nombreux qui demandent la ratification des langues régionales et minoritaires par la France, comme l'Europe l'y invite) et parmi ces amoureux, critiques ou esthètes, de René Merle, ou Jean-Yves Casanova àAugust Rafanell nous en connaissons un, écrivain, brillant et plurilingue, enfant des humanités et l'oeil et l'oreille aux aguets de nos vraies-fausses modernités, pressées, irrespectueuses, ravageuses, il s'appelle, Joan-Daniel Bezsonoff+.Écrivain et bloguiste renommé, fou de cinéma, de Luis Mariano et de tout ce qui dépoussière l'uniforme et le convenu, Bezsonoff prononcera à Perpignan cevendredi 31 janvier à 17 h 30 à la salle G. Malé du Conseil Général++ une conférence en français sur le prix Nobel de 1904 La conférence est donnée sous l'égide de la S.A.S.L. (Société Agricole Scientifique et Littéraire) des Pyrénées-Orientales, la plus ancienne société du département, reconnue d'utilité publique en 1841. Bezsonoff pouvait-il rêver meilleure hospitalité pour partager sa culture, sa passion de la littérature et des idées, sa jovialité et son humour aussi inspiré que fracassant. N'hésitons pas à nous y rendre: c'est une heure de bons miels. Les abeilles étaient en Arles ou en Avignon, le rucher est à

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Joan Peiroton  le 03-02-2014 à 14:58:10  (web)

N'ei pas tròp legeder, lo tèxte de l'onco . Faudrait dire à tonton Jacques qu'il change l'aspect de la présentation, ça aiderait à la lecture.
Això dit amb respecte i admiració, clar.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article