VEF Blog

Mateu Lluís Vives

Tragicomèdia a secundària

Voliana Edicions

Argentona, gener 2014

Fa més de vint anys que m'obessionen aquests versos de Salvador Espriu. ' quan al capvespre torno / del meu diari odi contra el pa / (no saps que tinc la immensa / sort de vendre'm / a trossos ' Com molts lletraferits de la meua generació, em vaig haver d'orientar cap a la docència per a guanyar-me la vida. No passa un mes sense que pensi en matar-me i una setmana sense que vulgui presentar la dimissió.

Mateu Lluís Vives, autor de Tragicomèdia a secundària, opina més o menys el mateix. ' Em tocà 2n d'EGB i ho vaig passar acceptablement. Tant de bo ho haguera passat fatal i haguera fet la creu a l'ensenyament per sempre més. ' ( pàg.16) M'imagini que a Espanya com a França els professors tenen l'obligació de callar uns secrets professionals, l'anomenat 'devoir de réserve ' de l'administració francesa. L'autor, conegut escriptor valencià, ha adoptat el pseudònim de Mateu Lluís Vives per a poder revelar al públic les entranyes fastigoses de l'ensenyament actual.

Un humor constant, mai agressiu, recorre tot el relat. Pensi, per exemple, en aquesta al·lusió als capellans. ' Alhora, estic segur que entre el 95% i el 99% d'ells també són ateus. Però no ho diuen perquè els hi va el jornal. ' (pàg 32) La lectura d'aquest pamflet m'ha deprimit tant com el Dietari d'un professor a secundària de Toni Sala perquè descriuen la situació que hauré de viure d'ací a pocs anys. Si bé els governs es revelen incapaços d'edificar una Europa política, l'ensenyament, en canvi, sí que s'unifica i es desfà. Cenyint-nos a l'etimologia, aquest llibre grinyola com un sac de gemecs. ' Alhora som un col·lectiu de treballadors molt envejat, ja que tenim més vacances que ningú, bo i exceptuant els militars en temps de pau i el clergat sempre i a tot arreu. ' (pàg 66)

L'autor hi denuncia amb força una feina absurda i degradant, mirant de conservar el somriure. Amb franquesa gosa abordar el tema tabú de la misèria sexual dels mestres. ' Com a mestre seriós i responsable, tinc l'obligació d'exigir a les meues alumnes que acudisquen a classe vestides més púdicament, o ja és prou mèrit el sobreesforç de bandejar la temptació de menjar-me-les amb els ulls i mirar cap a una altra banda ? Envien la seua opinió al compte de Facebook de l'editorial, per favor ' (pàg 211) En aquest llibre, redactat amb un estil amè, l'autor potser s'ha implicat massa. Els personatges s'agiten com titelles lamentables. El narrador sempre ha dubtat entre l'assaig alliçonador i la sàtira. Esperi que aviat pugui alliberar-se i publiqui el best-seller que li salvi la vida. Sempre ens quedaran les cançons de Luis Mariano.

http://www.cugat.cat/diari/sons/97821/bezsonoff_-_la-dictadura-ha-silenciat-grans-autors-com-frederic-mistral_

 Lector que passeges per aquí, benvingut...

Si t'agraden els meus llibres, compra'n un de tant en tant. Així en podré  escriure més...

Sé que els temps són difícils per tothom, mes, com més va, més me desanimi i més ganes tinc de jubilar-me definitivament de les lletres catalanes...  

El Temps, 19/02/2014

Vicenç Pagès Jordà

Dies de frontera

Premi Sant Jordi 2013

Editorial Proa

Barcelona, febrer 2014

A la fi dels anys 1950 s'editava a França una col·lecció de biografies excel·lents anomenada X par lui-même. Us recomani Anatole France par lui-même de Jacques Suffel i Montherlant par lui-même de Pierre Sipriot. Sense cap vergonya, Roland Barthes va signar Roland Barthes par lui-même seguint fins a l'extrem el títol de la col·lecció. Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi 2013, acaba de fer més o menys el mateix amb Dies de frontera, la seua darrera novel·la. El lector poc familiaritzat amb l'escriptor figuerenc s'hi trobarà al confluent de la seua obra.

Alhora experimental com El món d'Horaci (una gran novel·la que caldria tornar a editar), autobiogràfica com La felicitat no és completa i road-movie empordanès com Els jugadors de whist, tots els corrents de la seua novel·lística s'aiguabarregen a Dies de frontera. Vicenç Pagès Jordà ha sabut renovar-se amb una història eterna. Un home deixa la seua dona per un miratge. Desencalvacat del seu somni, en Jordi mira de reconquerir la Teresa.

Amb l'humor ferotge de la casa, Pagès Jordà manifesta una real tendresa pels seus personatges. Si bé el protagonista de Els jugadors de whist era un cretí, en Jordi ens apareix emocionant, ridícul i profundament humà amb les seues ' treves en l'autoodi '.

Gràcies a una llengua plàstica, que podria sonar més empordanesa sens dubte, el novel·lista evoca la vida de cada dia a l'Alt Empordà amb les excursions obligatòries a la Jonquera, al Portús i al supermercat Auchan de Perpinyà que coneixem tots els catalans tocats per la tramuntana. L'historiador del futur farà servir el llibre de Pagès Jordà com a guia de Catalunya l'any de la independència. Com el París de Balzac, el Lió de Lucien Rebatet o el Londres de Dickens, l'alt Empordà del segle XXI adquireix aquí una dimensió literària i quotidiana amb les seues meuques romaneses, els seus supermercats, els seus restaurants sòrdids. Amb discreció Pagès celebra les petites alegries de les penes d'amor i la importància del gin-tonic quan passem per aquests tràngols.

Sense caure mai en el sentimentalisme, Pagès descriu el retorn èpic de Teresa cap a Figueres, amb reminiscències inconscients tal volta de l'última caminada de la Mireia de Frederic Mistral per la plana de la Crau. ' Enforo de la Crau se n'a gaire parla. '

Aquest llibre surt pel febrer del 2014 i, el 25 de març, tots els felibres i admiradors del mestre de Malhana commemoraran el centè aniversari de la desaparició del poeta. Esperem que d'aquí a un segle encara hi haurà catalans de llengua catalana que recordaran aquesta novel·la.

Núvol,  17/02/2014

Un país de bàrbars

Potser el lector de Núvol recorda que vaig publicar el 3 de maig de l'any passat un article sobre la malaguanyada llibreria de la Canuda. M'he assabentat que una part de l'antic fons s'acaba de cremar en una nau del Mercantic de Sant Cugat del Vallès. Uns 7000 llibres només, han arribat a dir...Això rai...

A quina època maleïda hem tornat perquè es cremin llibres ? Al temps del doctor Joseph Goebbels? Al 1939 quan els soldats del general Franco gitaven per la finestra la biblioteca personal de Pompeu Fabra? A la fi de la biblioteca d'Alexàndria ? Al 1962 quan l'OAS calava foc a les biblioteques i a les universitats de l'Algèria francesa?

A Sant Cugat tot ha caigut com un vell drac. Han caigut els prestatges en una fressa atroç. Que no sentiu els planys de totes les ànimes mortes que s'han escapat dels llibres abans de fondre ? Cremeu, boscos de Provença ! Crema, Roma de Neró!Cremeu pergamins alexandrins ! Em feu riure ! No cal pas jugar amb llumins ! Ha sigut l 'apoteosi, Sant Joan de la literatura, l'explosió dels darrers volcans de l'Atlàntida. Com pot ser que en un país pretesament civilitzat com Catalunya no es prenguin prou precaucions per protegir el patrimoni ? Cal cremar full! Foc ! Foc ! Foc ! Que no quedi l'ombra d'una cendra en aquest carall de país !

Ara, Llibres 15/02/2014

Vicenç Pagès Jordà: “L’autenticitat va ser anterior a nosaltres”
Ha guanyat l’últim premi Sant Jordi amb ‘Dies de frontera’ (Proa). Hi explica una història d’amor entre un home i una dona que ronden els quaranta, ambientada a Figueres i la Jonquera
JORDI NOPCA Barcelona | Actualitzada el 15/02/2014 00:00

A Vicenç Pagès Jordà només li cal una frase -la inicial- per reunir tres dels temes que recorren la seva cinquena novel·la, Dies de frontera (Proa): “Una parella es fa un petó en uns grans magatzems de la Jonquera”. Hi ha l’amor, la ubicació a la frontera catalano-francesa i la contemporaneïtat, exemplificada a partir de l’àrea comercial, una de les moltes picades d’ullet a l’actualitat que el lector trobarà disseminades al llarg del centenar de capítols breus que integren el llibre (perfils de Facebook, converses de WhatsApp, DJs, referències cinematogràfiques i musicals, un agradable vernís metaliterari).

“Vaig intentar escriure aquest llibre per l’ordre de lectura actual. Tenia clar que hi havia una alternança entre el que passa un determinat cap de setmana i tot el que ha tingut lloc abans d’arribar fins aquí -explica l’autor a mig matí, sense necessitat d’acompanyar les seves paraules d’una dosi de cafeïna-. Comencem pel present, sense especificar qui són els dos personatges que es fan un petó, continuem pel passat, on parlo de la Teresa i en Pau, els seus pares, amics, companys de feina... i al final avancem una mica en el temps respecte a la situació inicial”. El títol inicial del llibre era En trànsit, i Pagès Jordà reconeix haver-hi treballat durant més de sis anys, transformant experiències personals com la de professor de secundària en matèria narrativa o incorporant-hi esdeveniments fortuïts i funestos com el de l’incendi de l’Empordà del juliol del 2012.

Quan va publicar Els jugadors de whist (Empúries, 2009) ja investigava les virtuts literàries de la frontera entre Catalunya i França. “Em sentia com un pioner, tot i que Joan Daniel Bezsonoff va ser el primer que en va parlar”, diu l’autor. Nascut a Figueres el 1963, Pagès Jordà ha fet moltes excursions fins a la Jonquera per poder-la explorar a fons a la novel·la. “M’hi he passejat molt. A Dies de frontera hi surt la fortalesa de Bellaguarda, el cementiri francès, l’antiga via romana, l’església... He intentat anar posant banderetes a tot arreu -comenta-. La Jonquera és un espai molt cinematogràfic. Als Estats Units hi ha moltes novel·les i pel·lícules de fronteres. Són llocs gairebé màgics, que permeten que només avançant o reculant uns metres ja siguis impune. Ara mateix em ve al cap No és país per a vells, dels germans Coen... En canvi, aquí perdem una mica el temps: la frontera genera ficcions amb moltíssima facilitat i no ens hi fixem. Fins i tot els francesos ja la comencen a utilitzar per ambientar-hi novel·les negres”.

A Dies de frontera “no hi passen coses excepcionals”. Vicenç Pagès Jordà no només n’és conscient, sinó que ha provat d’eliminar del seu últim projecte narratiu les peripècies, “recurs fulletonesc”. Reconstrueix el dia a dia laboral, familiar i amorós d’en Pau i la Teresa entre l’observació quasi científica i una interessant multiplicitat de recursos, cosa que fa que cada capítol sigui un petit repte que el lector llegeix amb curiositat creixent. “Si la comparés amb una melodia, seria poc enganxosa, però tindria improvisacions que tornarien al tema principal, com en un tema de jazz”, explica amb molt d’encert.

Dies de frontera funciona a partir de petites variacions a la vida en parella d’en Pau i la Teresa. “Passen de ser solters a viure junts, i d’allà hi ha una petita addició (2 + 1) que fa que la parella es trenqui. Més endavant, hi ha un altre 1 + 1...”, avança l’autor, tot i que s’atura abans de revelar la combinació definitiva. Hi havia dos altres reptes que l’autor es va proposar: “A diferència d’ Els jugadors de whist, volia que no hi hagués cap mort i que els personatges principals no tinguessin cap fill. En parlen força, però no s’acaben de decidir”.

En Pau i la Teresa es coneixen en un concert de Wagner Pa i Brazuca Matraca, a l’Acústica de Figueres, però han crescut a la dècada dels 90, quan “ser jove havia perdut els components èpics”. “No sé si aquesta èpica hi va ser mai -matisa-. Els que érem joves als 80 mitificàvem els 70, i els dels 70 es miraven amb enveja els 60, que és quan va començar tot. L’autenticitat va ser anterior a nosaltres”.

Localisme, fragmentació i joc

Tot i l’abundància de referències musicals, cinematogràfiques i literàries -un tret que comparteix amb Els jugadors de whist, que es va convertir ràpidament en un fenomen de boca-orella-, Pagès Jordà no creu que la seva última novel·la sigui generacional. “ Dies de frontera se’l pot llegir igual algú que tingui 20 anys o 70. No cal tenir una edat concreta ni ser del mateix lloc que jo per entendre-la -assegura-. Quan vaig començar a escriure, pensava en lectors més friquis. Hi ha hagut una progressió cap a una franja de públic més àmplia”. L’escriptor fa una petita repassada als seus llibres per demostrar la coherència del seu discurs: “Vaig començar amb contes fantàstics, Cercle d’infinites combinacions (1990). A poc a poc va començar a aparèixer Figueres, la vida quotidiana i una certa fragmentació. A La felicitat no és completa (2003) ja hi havia tres elements importants: localisme, discurs fragmentat i joc. Més endavant hi vaig aprofundir a El poeta i altres contes (2004) i a Els jugadors de whist. Dies de frontera és la culminació del que he fet fins ara, per a mi és l’últim pas. Em va agradar molt el que en va dir Màrius Serra: deia que la novel·la era com Els jugadors, però depurada”.

E-notícies, 8/02/2014

George Bernard Shaw deia que anglesos i americans eren separats per la mateixa llengua. Podríem dir el mateix dels catalans del nord i de llurs cosins del Principat.

Aquesta setmana, aquest diari ha publicat un article meu amb una paraula que ha ofès molta gent. No tenia pas la intenció de ferir ningú. No sabia que el mot 'gentussa' fos tan pejoratiu al sud de l'Albera. Recordi que el meu avi em deia ' Vine manyac ! Sun apuntat la menjussa. ' I feièm un repeix exquisit...

De la mateixa manera, el mot bordegàs al Rosselló vol dir bastard , noi gitano, minyona noia i la jove no és pas la nora sinó la promesa, la xicota, la 'nòvia.' En castellà, existeixen les mateixes diferències. Coneixeu l'aventura del pobre espanyol que, caigut en riu de Mèxic, cridava : ' ¡ Socorro !' ? Dos pagesos a la vora van respondre ' Luego ' que a Mèxic com en la llengua clàssica significa ' ara mateix. '

Una amiga argentina m'havia demanat que l'esperés ' en la cuadra ' Vaig suposar que es tractava d'una parada d'autobús abans de saber que els argentins anomenen així la cantonada. El 1945, el govern francès va demanar als USA que els lliuressin blat i van rebre blat d'Índia (blat de moro). A França en diuen ' maïs ' i al Quebec ' blé d'Inde. '

La torre de Babel a vegades és només una torreta.

E-notícies, 4/02/2014

    Fa uns quants anys, vaig descobrir un web que explicava les vint diferències majors entre el català i el valencià, llengües tan allunyades l'una de l'altra com el coreà i el castellà. Advertien d'entrada ' no se admiten insultos.'

Mare de Déu ! No vaig insultar ningú. Ans al contrari, els vaig agrair perquè, gràcies a aquella bona gent, vaig descobrir que al meu poble de Nils, sota administració francesa des del 1642, parlem tots valencià. És per això que els meus avis i tots els veïns entenien tan bé els veremaires que pujaven des de les comarques valencianes i tan malament els murcians. De les 20 diferències esmentades, compartim 18 (despús d'ahir, morros, cantéssem, meua, seua, etc.)

Senyors blavers, siguin seriososos i deixin de dir burricades! El valencià i el català són els dos noms de la mateixa llengua com el castellà-espanyol, el neerlandès-flamenc-holandès-afrikaans, l'annamita-vietnamita.

Existeix una traducció valenciana distinta de la catalana de les aventures de Tintín o d'A la recherche du temps perdu ? Hi ha una viquipèdia valenciana ? Diccionaris anglès-valencià, suec-valencià? Entenc que molts valencians se sentin espanyols, però que no vinguin amb històries de la vora del foc. La gentussa que dubta de la unitat de la llengua catalana m'evoca els cans que pixen contra Notre Dame de París. Ja poden espletir-se. No malmetran la beutat de la catedral.

La llengua és el principal tresor d'un poble amb els seus monuments artístics i els seus paisatges. Atacar-la constitueix un crim contra la intel·ligència, una escopinada a la bellesa del món.   

Voici un nouvel article de mon oncle Jacques.

 Le saviez-vous? Cette année 2014 coïncide entre x,y, z centenaires avec celui de la mort de Frédéric Mistral (1830-1914). Qui ça? Mistral de Maillane, le menhir de Provence, le père du Félibrige. Ah! Bon! Et oui... celui-là même qui, écrivain de langue occitane, auteur de Miréio et Calendau (parmi de nombreux autres écrits) se vit honorer voici 110 ans, en 1904 c'est ça, du prix Nobel de Littérature. UnNobel, pour de l'occitan provençal qui plus est, vous voulez rire. Riez à gorges déployées, vous si cela vous démange, cela ne changera pas d'un accent à vérité déjà écrite de l'histoire. Mais ce n'est pas tout, ce que le nom de Mistral ramène avec lui.  On doit plus qu'on ne le croit à ce haut et brillant personnage, mais aussi "penseur", qui portait beau le chapeau, fine la moustache et agile la canne. Il se voulait paysan, il n'en était pas moins d'une élégance à faire rougir les faux aristocrates des villes et des champs, une élégance qui va toujours si bien à cette région autour de Saint-Rémy de Provence. Non, ce n'est pas tout, dis-je, car celui que Charles Maurras (ça y est le nom du diable a été lâché!) appelait son Maîtrefonda en 1854, à l'âge de 30 ans, le Félibrige (dont on fête également cette année le 160° anniversaire). Ce mouvement littéraire (mais plus que cela) qui, en vers et et pied de coupo santo apprivoisa les cigalons, cigales d'argent et cigales d'or, ci-devant troubadours d'un temps nouveau, restaurateurs du lustre d'une sublime langue médiévale et chantres de latinité (ré)inventée. Solide gaillard d'avant que ce Mistral consacré, très jeune, sur l'autel littéraire par un certain Lamartine qui ne vacilla pas à faire de Frédéric l'alter ego d'un Homère -pas moins! Garde-à-vous donc, ou silence dans les rangs lorsque du Mistral vient à vous. Il n'est pas que d'Action française et de Bainville. Il y a sans doute quelque chose de bon à y puiser, y récupérer que l'on soit de Marseille, Nîmes, Perpignan ou Barcelone. Car, qui donc rafraîchit et scella l'amitié entre Catouli et Provençau ( fécondatrice de "régionalismes" et "nationalismes" à cheval du XIX° et XX° siècles.

(...Prouvènço e Catalougno, unido pèr l'amour,/ Mesclèron soun parla, si coustumo e si mour;/ E quand avian dins Magalouno,/ Quand avian dins Marsiho, a-z-Ais,en Avignoun,/ Quauque bèuta de grand renoum,/ N'en parlavias a Barcilouno

Cènt an li Catalan, cènt an li Prouvençau,/ Se partajèron l'aigo e lou pan e la sau: /E (que Paris noun s'escalustre !) / Jamai la Catalougno en glori mountè mai,/ E tu, Prouvenço, plus jamai/ As agu siècle tan ilustre !...)

Amitié scellée, dans les temps Roumanille, entre 1866 et 1867 par notre Mistral et le catalan Victor Balaguer, le "troubaire de Montserrat", alors en exil en France."Pobre oreneta arrabassada de mon niu per la tempesta, he trobat aquí un niu d’amor y de flors" (Lettre de Balaguer à Mistral, 22 octobre 1867)Oubliée, cette amitié secouée dans les cahots du chemin qui nous ont mené jusqu'à aujourd'hui, brouillée par les oeillères des idéologues en acier ou en acrton pâte dont on l'a affublée (et que si...royaliste, ou républicain; et que non...conservateur ultra, conservateur modéré, conservateur de...progrès). L'amitié demeure, ici où là, on écrit, on publie, on discute et l'on s'y réfère. Il y a des amoureux de Mistral et de son provençal  (et ils ont bien plus nombreux qui demandent la ratification des langues régionales et minoritaires par la France, comme l'Europe l'y invite) et parmi ces amoureux, critiques ou esthètes, de René Merle, ou Jean-Yves Casanova àAugust Rafanell nous en connaissons un, écrivain, brillant et plurilingue, enfant des humanités et l'oeil et l'oreille aux aguets de nos vraies-fausses modernités, pressées, irrespectueuses, ravageuses, il s'appelle, Joan-Daniel Bezsonoff+.Écrivain et bloguiste renommé, fou de cinéma, de Luis Mariano et de tout ce qui dépoussière l'uniforme et le convenu, Bezsonoff prononcera à Perpignan cevendredi 31 janvier à 17 h 30 à la salle G. Malé du Conseil Général++ une conférence en français sur le prix Nobel de 1904 La conférence est donnée sous l'égide de la S.A.S.L. (Société Agricole Scientifique et Littéraire) des Pyrénées-Orientales, la plus ancienne société du département, reconnue d'utilité publique en 1841. Bezsonoff pouvait-il rêver meilleure hospitalité pour partager sa culture, sa passion de la littérature et des idées, sa jovialité et son humour aussi inspiré que fracassant. N'hésitons pas à nous y rendre: c'est une heure de bons miels. Les abeilles étaient en Arles ou en Avignon, le rucher est à