http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 28-01-2013 21:08

Un nou talent de don Mariano

E-notícies, 28/01/2013

Avui us parlaré de don Mariano. Si bé Luis Mariano és sens dubte un dels millors cantants del món, el seu registre dramàtic sempre m'ha semblat més limitat. En Luis no tenia el talent d’actor d’un Frank Sinatra, d’un Charles Aznavour o d’un Dean Martin.



Els seus talents còmics, en canvi, no foren prou explotats al cinema. A l'escena dels dictadors sud-americans a ' Candide, ' en Luis es revela prodigiós de comicitat malgrat la brevetat de la seua aparició. A les cançons, els seus talents d’imitador no s'han subratllat prou.



Potser recordeu les seues imitations de Joséphine Baker i de Maurice Chevalier a " La valse mexicaine " ( Chevalier inspirava els col·legues, com ara Charles Trenet a " Moi, j’aime le music-hall " cançó deliciosa on sempre he trobat a mancar Luis a la llista de les "grandes gentilles vedettes " tot i que, és veritat, el reialme de Luis Mariano s'adscrivia més a l’opereta que no al music hall stricto sensu.)



Malgrat la seua cantarella espanyola molt marcada en francès, Luis aconsegueix mofar-se gentilment de la pronúncia dels parisencs a "  Gabrielle " J’ai rencontré l’autre soir / Par les plus grand des hasards

Une petite provinciale / Qui venait de son pays / Passer quatre jours à Paris / Pour découvrir la capitale… "



Naturalment, els seus dons d'imitador apareixen més als seus discos en castellà, la seua llengua materna. Des de la seua primera gravació "  Olvídame " el 1939, en Luis imita el deix de la Plata. A ' Mi Buenos Aires querido ' admirable versió superior, al meu entendre, a la de Plácido Domingo i de Julio Iglesias, es diverteix reproduint l’accent de Carlos Gardel sense que la seua imitació afecti l’emoció de la cançó.

El farolillo de la calle en que nací "

La seua imitació convenç segons una amiga meua argentina natural de Rosario .

Després dels ' porteños, ' en Luis reprodueix la deliciosa cantarella andalusar. A ' Sueño de Andalucía ', versió espanyola d’ ' Andalousie' El seu professionalisme es fa palès  a " El botijero " àlies "  Le marchand d’alcarazas "

" Yo soy solamente un andalu’ / Que va ba’o la luna…"  

Enfora dels seus mitjans vocals prodigiosos, els talents d’imitador de Luis Mariano constitueixen una faceta suplementària del seu art.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 24-01-2013 21:14

I si el no guanyés?

 E- notícies  25/01/2013

 

 

 

 


He fet un malson. Contra vent i marea, contra tots els paranys ordits pel govern espanyol, es convocava el referèndum per la independència de Catalunya i guanyava el no, de poc.


Si això passés, els partidaris del mantiment del statu quo, que jo anomenaria més aviat estatut KO o estatut caos, han imaginat com reaccionaran els milions de catalans que ara esperen amb tant deler la proclamació de la república catalana? Els vells com jo, rai...estem acostumats a aguantar. Vam néixer en un país esclau i encara en portem els estigmes. Estem avesats des de petits a rebre escopinyades i insults a la cara. Ni els notem. Tenim la pell dura com un rinoceront jubilat però, el jovent que, amb tanta il·lusió espera el gran dia, acceptaria aquest nou desastre?


Al Quebec, la gent va admetre el fracàs a dos referèndums perquè els canadencs anglòfons es van captenir d'una manera civilitzada. Han desfilat pels carrers de Mont-real i Quebec cridant ' On vous aime. ' ' Nous vous aimons. ' Els espanyols, no...Amenacen Catalunya i retroben tics franquistes.


Em fa por, si el no guanyés, que es formessin uns quants grups incontrolables disposats a cometre qualsevol disbarat.


Guardem confiança. Aquest cop, estem arribant. Ja s'albiren els primers turons de la llibertat.


PD ¿ Los comentaristas chistosos podrían indicarme la dirección de un buen dietista y de un oftalmólogo? Gracias por adelante...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan.Peiroton  le 07-02-2013 à 10:54:10  (web)

Quin que sigui el resultat, no hi ha un risc de partició del Principat en dues entitats a l'irlandesa, la república y l'unionista, segon el color en el mapa dels resultats? Es un risc que ningú evoca.

 
 
 
el 20-01-2013 21:27

I si parléssim d'altres coses

 


Durant els meus nou anys d'estudi de llatí, vaig descobrir que, entre totes les traduccions franceses de Les Búcoliques de Virgili —de la de mossèn Desgranges, Delille, Victor Hugo, passant per Paul Valéry— la millor és sens dubte la de Marcel Pagnol. Una meravella. En citaré un fragment amb els versos originals del cisne de Màntua.

' Hic tamen hanc mecum poteras requiescere noctem 

  fronde super uiridi. Sunt nobis mitia poma,

 castaneae molles et pressi copia lactis; 

 et iam summa procul uillarum culmina fumant, 

maioresque cadunt altis de montibus umbrae. '

 

' Pourtant, pour cette nuit, tu peux encore t'étendre

 Sur un lit de feuillage auprès de ton ami...

 J'ai des fruits savoureux et des châtaignes tendres, 

 Et des fromages blancs pressés dans un tamis...

Déjà, dans le lointain, contre le ciel plus sombre, 

Le toît du villageois fume au bout de son champ, 

 Et des sommets rocheux que rougit le couchant, 

 Grandissante, s'allonge une montagne d'ombre. '


A més d'aquesta traducció admirable, la lectura del pròleg i de les notes de Marcel Pagnol m'ha apassionat. Amb el seu humor provençal tan fi, Pagnol explica com es va trobar en un vagó-restautant amb un viticultor que li va criticar uns quants punts de la seva versió.

L'endemà, el mestre va rebre una carta d'un industrial amb les mateixes observacions. Pagnol va consultar Jérôme Carcopino, ' príncep dels llatinistes' que va donar la raó als contradictors de Pagnol. Sense cap vergonya, Pagnol va corregir l'error encantat de saber que encara quedaven a França un nombre important de persones que, plegant del seu despatx, sortint d'un tribunal o d'alguna vinya, llegien Virgili aperto libro. Marcel Pagnol ens va deixar el 1974. Quasi quaranta anys després, me demani qui a França o a Catalunya seria capaç d'esmenar les faltes de Pagnol...D'això se'n diu el progrés...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-01-2013 21:46

El boicot al cava

E-notícies, 16/01/2013

 

 

 

 

 

 

S'ha creat a Espanya una moda estranya. El boicot dels productes catalans més emblemàtics com el cava. Si un dia, el Principat de Catalunya esdevingués un estat independent del regne d'Espanya entendria, sense aprovar-ho, que uns ciutadans espanyols, decebuts i rancuniosos, es vengessin i deixessin de comprar productes catalans.

 

 

Segons el que tinc entès i si no interpreti malament la legalitat internacional vigent, el Principat de Catalunya encara forma part del regne d'Espanya. Tota la gent i les societats privades que boicotegen els productes catalans semblen ignorar que, de fet, estan fabricats a l'estat espanyol. Es disparen una bala al peu. Potser, vaig equivocat i tota aquesta bona gent deleja accelerar el procès d'independència de Catalunya. ¡ Muchas gracias, amigos !

 

 

Durant la guerra d'Algèria, els francesos no van deixar de beure ampolletes d'Orangina ni de menjar cuscús.


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-01-2013 19:35

Petroni al país de Ruyra

Ressenya publicada a Núvol, 12/01/2013

 

Josepmiquel Servià

Pluja de sang

Editorial Dux

primera edició, maig 2012

Barcelona

 

 

                                                                                                  


 

 

 

 

Consideri Josepmiquel Servià com un dels millors escriptors catalans tant en prosa com en poesia. Igual que els mestres tan admirats —Josep Pla, Mercè Rodoreda, Joaquim Ruyra— Servià posseeix el català ric dels escriptors d'antany amb una forta cultura al darrere. Pluja de sang pot constituir un ADN de l'autor de Palamós. El lector més exigent hi trobarà totes les seues qualitats amb les seues facilitats. En aquestes set narracions, majoritàriament situades al seu estimat Empordà amb una escapada a Barcelona i una altra a Venècia, s'hi respiren uns aires molt diferents. Josepmiquel Servià hi tracta temes com l'homosexualitat, l'amor impossible, la fugacitat de la bellesa servits per una prosa precisa, massa a vegades amb un tuf floralesc. No vull desflorar res al lector, però els amants de Servià s'estimen tant la beutat que van fins al final de llur lògica com el Soral de Belle du Seigneur d'Albert Cohen, en unes pàgines d'una bellesa inquietant. He pensat sovint en les millors escenes del Satiricó. En Servià és el nostre Petroni, però encara no ha trobat el seu Neró. La seua evocació de l'homosexualitat, amb tendresa i sarcasmes, rellisca com als millors llibres de Roger Peyrefitte, mordaç.

 

' I fins i tot és possible que després de l'última reblincada del teu cos sobre el matalàs, ja de nou serè i reflexiu, t'enorgulleixi la certesa de saber que demà, a l'acadèmia, al gimnàs o a l'oficina, els teus companys continuaran pensant de tu que ets « tot-un-home». (pàg 30) El llibre de Servià apareix també com una geografia sentimental de la costa catalana amb descripcions inoblidables. ' Blanes, mirat des de la punta de l'espigó, s'oferia en una rècula meravellosa de cases petites, senzilles i blanques, clapejades dels més virolats colors. El conjunt feia l'efecte d'una immensa gavina, cercant la fauna, amb les ales esteses ran de la mar. ' (pàg 9) ' Les restes del vell castell de Sant Salvador i de l'enrunat monestir de Sant Pere de Roda ja no eren sinó ombres que jugaven amb el contralluml de la posta. ' (pàg 13)

L'estil flueix, lleuger. El lector se la xala d'allò més, però un home amb tants talents, tanta facilitat i felicitat verbals, potser s'hauria d'avergonyir de publicar tan poc. Sospiti que li agraden massa la vida i els seus plaers per dedicar-se a la vida monacal d'un escriptor. Servià deu al lector un gran llibre, una simfonia magna més enllà dels seus valsos empordanesos deliciosos que ens fan rodar el cap i ens deixen als llavis un perfum de xampany i d'amor perdut.


http://mitrophane.vefblog.net/

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-01-2013 20:38

Entrevista amb Xavier Rius

E-notícies, 9/01/2012

Tinc moltes esperances dipositades en l'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). Si mai la literatura catalana pot guanyar el Nobel -que no pot, sobretot després de Frankfurt- seria gràcies a candidats com ell després de la mort de Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol o Miquel Bauça. Potser ens queden altres opcions com Pere Gimferrer o Miquel de Palol perquè amb les coses de l'Acadèmia sueca no se sap mai. Bezsonoff, i ell ho sap, m'agrada més quan cultiva la memòria que la ficció. Fa poc acaba de treure Les meues universitats (L'Avenç): una delícia literària sobre la seva etapa de formació.
 


 

 

 

 

 

 

 

- Tinc comprovat que hi ha, a la literatura catalana, dos autors que es fixen molt en els culs de les dones: un és Pla i l'altre vostè.

Sí? Hi ha dues escoles. Pits i culs. Bromes a part, la bellesa femenina m'enlluerna des dels 10 anys. Amb els anys, he après a valorar el seu esperit, la seva conversa fina més enllà de la venustat immediata.



- Pla també deia, als 'Articles amb cua', que "allò del sexe feble és un eufemisme que no té ni gracia ni fonament"

Té raó. Els humans mascles i femelles som complementaris.



- Per tenir "una vida plana i sense interès" -l'afirmació és del pròleg- porta tres llibres autobiogràfics si no vaig errat: "Els taxistes del tsar" (2007), "Un país de butxaca" (2010) i ara "Les meues universitats" (2012) Quatre amb 'Les dones de paper' (2001)

Alterno. Ficció i memòria, records i narracions.

 

- Modestament, si em permet donar-li un consell: perseveri…

Gràcies senyor Rius. Felicitats pel seu bon gust literari.



-Critica molt el sistema educatiu francès, però vostè no ha sortit tan malament...

Sóc un amant decebut de l'escola francesa. Ha fet de mi el que sóc, però tots els valors que m'hi van ensenyar han caducat.
 


- Si comparem el francès amb el català o l'espanyol em sembla que encara hi surten guanyant. Almenys surten sense faltes d'ortografia...
 


El francès, el rus i l'anglès tenen una ortografia molt complicada. El català i el castellà rai...



- Parli'm de De Gaulle...

Si suscitar odis i admiracions extrems apareix com un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home. Sense cap discussió.



- Em deixa fer-li una pregunta digna del segle XIX? Un escriptor, per escriure bé, ha de ser un infeliç?

No necessàriament, però la melangia ajuda a escriure. Els dos amics de l'escriptor són el silenci i el temps.



- Com ens veuen des de Perpinyà? Ens en sortirem amb això de la independència?
 


A Perpinyà, la gent veu el procés d'alliberament nacional de Catalunya amb una incredulitat simpàtica. Els fa goig que hi hagi un estat català i molta gent, no catalanistes i tot, voldrien demanar la nacionalitat catalana. No sé si ens sortirem, però l'aventura és noble i bonica. Potser no ensumarem les roses de la independència, però almenys les haurem somiat... Una vida sense il·lusions és una il·lusió. / Una entrevista de Xavier Rius


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-01-2013 23:24

La cançó del gener del 2013

http://www.youtube.com/watch?v=ZzxEaqEB4Vs

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Dans mon île
Ah comme on est bien
Dans mon île
On n'fait jamais rien
On se dore au soleil
Qui nous caresse
Et l'on paresse
Sans songer à demain
Dans mon île
Ah comme il fait doux
Bien tranquille
Près de ma doudou
Sous les grands cocotiers qui se balancent
En silence, nous rêvons de nous.

Dans mon île

Un parfum d'amour
Se faufile
Dès la fin du jour
Elle accourt me tendant ses bras dociles
Douce et fragile
Dans ses plus beaux atours
Ses yeux brillent
Et ses cheveux bruns
S'éparpillent
Sur le sable fin
Et nous jouons au jeu d'Adam et Eve
Jeu facile
Qu'ils nous ont appris
Car mon île c'est le Paradis.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-01-2013 15:03

Catalunya va néixer a França

E-notícies,  5/01/2013

 

 

 

 



M'imagini que tothom coneix la llegenda de les quatre barres i del naixement de la nostra senyera.

En aquell temps, Arrià (actualment Rià) i tot el Conflent no pertanyien pas a França. Un amic meu sol dir d'una manera provocativa que ' Catalunya va néixer a França....' Segons els mapes vigents té raó.


Suposant que l'autonomia espanyola anomenada Catalunya accedeixi a la independència passarà un fenòmen curiós. A tots els ajuntaments de la Catalunya Nord onegen tres banderes (la francesa, la catalana, l'europea) Si mai el govern de la nova república catalana tria com a bandera nacional la senyera catalana tradicional i no l'estelada, arribarem a una paradoxa estranya que s'haurà de resoldre.


Un territori francès compartirà amb un estat estranger veí la mateixa bandera. Com reaccionarà la gent del nord? Continuarà dient ' sóc català / je suis catalan ' si els responen ' Alors, vous n'êtes pas français ? ' O bé la Catalunya Nord adoptarà una nova bandera amb la senyera com a base a la manera de les banderes d'Acàdia, d'Austràlia, Nova Zelanda o Quebec que homenatgen la mare pàtria?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-01-2013 21:07

Per molts anys!

 

Per molts anys! Desitgi un bon any a tots els meus lectors i amics.

 

 

 

 

 

 

 

Bonne année!

С новым годом!

Bòna annada!

Happy new year!

Geseënde Kersfees en'n gelukkuige nuwe jaar

Un an nou fericit!

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. vicent  le 02-01-2013 à 09:00:36

Igualment, moltes gràcies, muito obrigado, thanks, Danke,

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 29-12-2012 14:43

L'Atlàntida mexicana

El Temps, n 1487, 11/12/2012

 

Lluís Nicolau d'Olwer

Caliu, records de mestres i amics

Labutxaca

Barcelona, 2012

244 pàgines

 

 

 

 

 

 


Uns quants especialistes s'han dedicat a la història de la memorialística catalana a l'exili. Tret d'interessants excepcions, em sembla que aquestes obres solen ser decebedores. M'ho ha confirmat la lectura de les memòries de Lluís Nicolau d'Olwer titulades Caliu, records de mestres i amics.

 

La principal qualitat d'aquest llibre desigual, facsímil de l'edició mexicana del 1958, és la puresa de la llengua. L'autor hi fa servir un català acadèmic, molt pulcre, la llengua de Carles Riba al pròleg del diccionari de Fabra per entendre'ns. Lluís Nicolau d'Olwer sap evocar l'ambient estudiantil fervorós de la seua joventut. ' Al pati de la Universitat, a les ramblejades del vespre, a la Cerveseria Moritz, a l'escullera, o tot barquejant, les hores passaven discutint de tot, amb aquella pedanteria adolescent, descobridora de Mediterrànies. ' ( pàg 81)

 

Per discrecció potser o per manca de documentació ja que es trobava per les circumstàncies tan lluny de casa i del seu arxiu personal, els seus records, al meu entendre, pequen per llur fredor i llur to massa clàssic,

' compassé ' que diuen en francès. Per culpa de l'allunyament forçat, Lluís Nicolau d'Olwer es confon Vallespir i Conflent. ' A Pompeu Fabra ' sortosament no li calgué deixar Catalunya, i al nord de les Alberes s'ha extingit pel Nadal del 1948, a la vila catalana de Prada del Vallespir. ' (pàg 181) Som lluny de l'humor i de la tendresa de Tots els camins duen a Roma de Gaziel i de les memòries de Josep Maria de Sagarra. De tant en tant, l'estil s'anima, s'acoloreix amb indignació quan el memorialista recorda la mort del president Companys. ' El '' President Màrtir'' ha esborrat la imatge del polític. Lluís Companys. Així s'esdevé sempre amb els màrtirs: sovint amb gran injustícia, llur vida no interessa, només interessa llur mort. ' ( pàg 169)

 

Té accents profètics quan esmenta el dictador. ' una de dues: o ell trobarà també el seu Nüremberg, o a les enforcades que a Nüremberg va fer el tribunal interliat no trobaran excusa davant el tribunal llunyà i indefugible de la Història. Justícia a mitges és injustícia. ' ( pàg 174) Què hauria pensat l'autor si hagués sabut que, tants anys després, tants pobles d'Espanya homenatjarien el Caudillo i que una fundació, que porta el seu nom, es permetria intervenir en el debat democràtic? Què hauria dit en veure que el partit majoritari a Espanya prové directament del franquisme després d'un reciclatge més aparent que real? Caliu, records de mestres i amics reflecteix perfectament les teories d'Ernest Renan sobre l'admiració històrica i l'admiració absoluta. Unes obres com les Carte a Lucili, el Quixot o el Testament de François de Villon continuen fascinant milers i milers de lectors. Les memòries de Lluís Nicolau d'Olwer es mereixen el respecte per llur significació en el context de l'època, però no crec que cap lector d'ara hi trobi una font d'emocions.

' Nul plus que moi n'admire les pensées de Pascal ou les sermons de Bossuet mais je les admire comme œuvre du XVII siècle, si ces œuvres paraissaient de nos jours elles mériteraient à peine d'être remarquées. La vraie admiration est historique. '

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. MonnaiesAnciennes  le 30-12-2012 à 08:41:05  (web)

Bravo pour la photo du jour, bonne journée
amicalement
gege66

2. lafianceedusoleil  le 30-12-2012 à 08:48:35  (web)

bonjour
félicitation pour la photo du jour.
Bon dimanche.
Amicalement

3. laurencehugo  le 30-12-2012 à 09:09:52  (web)

Félicitations pour la photo du jour, et bonne continuation.

Amitié

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article