VEF Blog

http://www.nuvol.com/noticies/j-d-bezsonoff-sadreca-al-ministre-de-linterior-frances/

L’escriptor rossellonès Joan Daniel Bezsonoff ha adreçat una carta a Manuel Valls, ministre de l’Interior francès. En aquesta carta, que Bezsonoff també ha publicat a e-notícies i ha enviat privadament a un nodrit col·lectiu d’escriptors i editors, s’adreça a una de les màximes autoritats de la República francesa dient: “Honorable senyor, prenc la llibertat d’escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català”.

Bezsonoff, un dels escriptors catalans més singulars del moment, és professor de llengua catalana en un institut de Perpinyà, però viu pràcticament reclòs al seu poble, Nils, consagrat a escriure. Bezsonoff sol dir que hi ha dos tipus d’escriptors, els que assisteixen a cocktails i els que escriuen. L’autor rossellonès prossegueix la seva carta dient: “Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d’Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat. Més enllà de l’anècdota, sempre m’han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l’angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.

Joan Daniel Bezsonoff sempre ha tingut una relació ambivalent amb la grandeur francesa. Se sent orgullos d’haver rebut una educación francesa, però al mateix temps sempre ha denunciat els abusos civilitzatoris del jacobinisme francès. Joan Daniel Bezsonoff sol dir: “Sóc francès, però m’estic curant”.

En la seva carta a Manuel Valls també reconeix la solidesa del sistema educatiu francès, del qual ell forma part com a funcionari: “Com tots els francesos, heu segut als bancs de l’escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem. Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M’explico, senyor ministre. M’agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.

M’hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s’està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor”.

En resposta a la tramesa de Bezsonoff, l’escriptor Màrius Serra ha recordat des d’Horta que “Manuel Valls no parla català amb la seva mare (d’origen suís i italianòfona) sinó que el parlava amb el seu pare, el pintor Xavier Valls (1923-2006), molt apreciat al barri barcelonés d’Horta, d’on procedeixen els Valls”. El català no és, doncs, la seva llengua materna. Bezsonoff encara és a temps de corregir l’error, perquè no ha enviat la seva missiva al ministre. Pensa fer-ho, diu, aquesta semana vinent. Jaume Cabré també mostra el seu interès en un correu: “Sobretot, estimat Bezso, si en Manuel Valls et contesta, fes-nos-ho saber”. L’escriptora Maria Barbal i el llibreter Guillem Terribas han felicitat Bezsonoff per la iniciativa. El poeta Jaume Subirana l’ha penjat al seu blog, Flux. Des de la Universitat de Perpinyà, Joan Peytaví es mostra més escèptic quan li respon: “No sé pas si aquestes cartes serveixen en aquests mons de Déu on ens ha tocat de viure ja que França sempre s’ha fet un plaer i un honor de fer rentats de cervell que se’n diuen integració i que són en realitat una francesització. I han funcionat, ho saps!!! Què se’n recorda en Valls dels seus orígens ? No és Catalunya que li ha fet la vida. A més, crec que sa mare no era catalana. Més que en Valls, m’agradaria més que tots els catalans de la Catalunya del Nord se recordessin dels seus orígens, “et qu’ils n’aillent pas cracher sur leurs tombes”… Però com que retrobi tantes coses teues i nostres en els teus mots que compartim sovint, veig que tens més fe que jo per escriure’ls i t’ho agraeixi – o te remerceixi, si vols…Una abraçada asprenca (i ben tramuntanada avui)”.

Bezsonoff ha confirmat aquest migdia a Núvol que faria efectiu l’enviament de la carta avui mateix: “Sortiré de casa d’aquí a mitja hora i, de camí, enviaré la carta. Hi vaig amb l’entusiasme d’un bou que duen a l’escorxador. El teu etern servidor. J. Daniel”.

E-notícies, 18/05/2012

honorable senyor, prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català.

Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou batlle d'Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat.

Més enllà de l'anècdota, sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de fer-la més justa.

Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una formació cultural que apreciem.

Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis Jouvet i Jean Gabin.

M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor.

 Joan Calsapeu, Ucrònies, 

http://joancalsapeu.wordpress.com/2012/05/17/que-fariem-sense-en-bezsonoff-9-2/

                                                                                         foto Delcampe

      L’última novel·la de Joan Daniel Bezsonoff, La melancolia dels oficials, és estupenda. Té virtuts literàries (la prosa incisiva i neta, el trot lleuger de la narració, la plasticitat breu de les descripcions, la potència dels personatges, les observacions intel·ligents) i també extraliteràries, com la llengua.

  Si no fos pel de Nils, el servidor no tindria cap contacte amb el bell català septentrional. Quan tramunto els Pirineus a penes sento dringar la llengua del país. Si vull aprendre’n les paraules i els girs, respirar-ne l’aire i oir-ne la cantarella… he de llegir una novel·la d’en Bezsonoff. Així em faig la il·lusió d’una llengua viva, o d’una llengua que fa cuec però que vol remuntar.

  A les pàgines de Bezsonoff, les paraules del nord se’ns presenten amb una vivor encomanadissa: et vénen ganes de dir-les.

A La melancolia dels oficials hi ha “l’Ali, que s’havia envisat [adonat] de la diferència entre ell i els altres”, i uns que “estaven estiflats [repapats] al repetell [baterell] del sol”. Daniel Valls, el protagonista-narrador, parla de “les petotes [nines] de Rússia” i diu que “me vaig acocolir [arrupir] dos cops”. N’hi ha un que fa un any que ha “deixat de ximar [beure]”. D’oficis, surten els menuders, que “estossinaven, metòdics, les fedes [ovelles]”, el peirer [paleta], el pescaire [pescador] i “un queixaler [dentista] que arrencava amb mordaixes [tenalles] les dents corcades”.

També hi ha en Leccia, que de petit preferia “molsir [munyir] cabres amb el pare”, de gran “va llestar [triar] una europea” i de Tànger estant “li feia goda [mandra] d’entrar a la dutxa”. (Per cert que, allí, les places estaven “corruntumades [plenes a vessar] de gent”). Leccia és un home que en una ocasió està “empinnat [enutjat, irritat]” i que poc després “havia perdut el calestró” [perdre la noció d’una cosa].

Bezsonoff ens recorda que “l’amor, per créixer, necessita viatjar com les olendres [orenetes]”; hi ha “un minyó amb rulls [rissos] rossos” que treu el nas, i un altre “que llurcava [mirava] les passants”. Cap al final compareix el pare de Valls, que li diu: “Ta mare i jo, trefugim [passem ànsia, estem neguitosos]”.

N’hi ha tres que les he hagut de consultar a en Joan Daniel (l’Alcover-Moll no ho resol tot). És el cas de moixall [mosquit petit i molt emprenyador], cabord [boig, idiota] (és un occitanisme) i sous i nogues! [no res], una vella expressió que conté la forma local de “nou”. I és que a casa falta un diccionari rossellonès. Bezsonoff em fa saber que “el millor és el Vocabulari rossellonès del professor Renat Botet, editorial Trabucaire. (...)

 Gràcies, Joan Daniel.

escrit per Joan Garí. Vist per Joan Antoni Vicent

Edicions 3i4

València, 2012

Per Sant Jordi, patró de la santa ciutat de Moscou com ho sabeu tots, he rebut un regal imperial. Viatge pel meu país, en el camí de Joan Fuster de Joan Garí amb fotografies de Joan Antoni Vicent. Els lectors d'aquest diari i la gent que m'ha fet l'honor de llegir alguns dels meus llibres sap que no esmerci gaire compliments i que sóc més amic de la crítica que no de l'elogi. Us diré, doncs, sense cap reserva que aquest és un llibre magnífic. Amb un humor nostàlgic, tendre, una desesperança continguda perquè sap que no serveix de resplorar davant dels mainatges i dels lectors, Joan Garí, cinquanta anys després de Fuster, ha emprès el mateix viatge per tot el País Valencià. Malgrat la lletjor del cordó litoral lliurat a totes les especulacions, l'autor parla del seu país amb una tendresa infinita. Valencià atípic Joan Garí confessa ' M'he preguntat sovint què em lliga al País Valencià. He nascut ací —això és una evidència social i ginecològica—, però no compartisc alguns dels més senyals d'identitat que s'hi han afaiçonat amb una intemperància secular. No m'agraden —no m'interessen— les falles, ni en general les festes de carrer. ' ( pàg 29) Puc testimoniar, en canvi, que li agrada molt l'arròs. Amb un lirisme discret però real, el borrianenc sap evocar els paradisos perduts com les illes Columbretes. Aquesta obra és un festival de bellesa, d'elegància, d'intel·ligència. Un poema. Les frases es posen a ballar com els llapinots de Mary Poppins. Tots els borrianencs són cosmopolites però d'un cosmopolitisme ' sano y bien entendido ' (jo també, en sé...) Les citacions en castellà, francès, anglès, llatí aporten altres aires. Caldria la meitat d'aquesta revista per celebrar la beutat d'aquest llibre. La xiqueta que ix a al centre de la pàgina 34 m'ha incendiat la memòria com les millors notes de Frank Sinatra. ' Burning inside of me / And this torment won't be trough / Till you let spent my life making love to you. '

Les meravelloses fotos en blanc i negre de Joan Antoni Vicent assoleixen la perfecció dels millors àlbums dels anys 1940, 1950. A cada moment, em semblava fullejar les perles de la meua biblioteca com els volums de la col·lecció Arthaud Les Beaux Pays o Alger, deuxième ville de France de Dimka i Espel. Tot el text es desenrotlla com un portolà màgic amb detalls deliciosos a cada pàgina. Fins i tots als agraïments on l'autor saluda monsieur Goggle i madame Viquipèdia. Joan Fuster li ha servit de guia. Garí l'escolta, li fa cas, però, com el jove soldat que acompanya Vittorio Gassman a Perfum de dona sap anar al safrà, com diuen al Rosselló, és a dir que fa campana, sap escapar-se pel seu compte. Els mots de Garí canten un jazz punyent i les fotos de Vicent evoquen un paradís plausible. Un món mineral, on la música, les olors, els colors broten dels mots de Garí com els genis moros d'altres temps que algun dia sortiran de les coves on s'amagaren.

E-notícies, 14/05/2012

   Si no portés cada dia la meua creu cap a l'institut on exerceixi una feina absurda i degradant, fa temps que hauria enllestit molts llibres que encara no he pogut escriure. M'agradaria, per exemple, traduir al català alguns dels aforismes del gran Sacha Guitry que poca gent deu conèixer als Països Catalans al sud de l'Albera. A França tothom recorda Sacha Guitry (1885 Sant Petersburg — 1957 París ) fill de Lucien Guitry, famós actor de 'la belle époque', gràcies a les seues obres teatrals i sobretot les seues pel·lícules.

Casat cinc vegades, cobert de dones, Sacha Guitry, en tota la seua obra, critica les dones. ' Acceptaria de dir que les dones en són superiors només per dissuadir-les de creure que són les nostres iguals. ' Angoixat per la mort i l'envelliment, la impotència de l'home madur davant d'una dona jove, apassionat per la història que contribuirà a divulgar gràcies a les seues obres, Guitry apareix com un optimista tràgic, un optimista per bona educació que sap el gran secret. La felicitat no existeix, però no serveix de res queixar-se.

El gran amor de la seua vida fou el seu pare malgrat una separació de tretze anys. Pare i el fill compartien la mateixa amant. Si bé els seus vodevils, plens d'ociosos encantadors i de dones infidels, s'han envellit, el seu cinema, en canvi, no s'ha arrufit. Ans al contrari. Amb els seus aires de dilettante, Guitry va revolucionar el cinema. ' Le roman d'un tricheur ' on un sol narrador conta la història sorprèn per la seua modernitat.

Els personatges de Sacha Guitry parlen una llengua magnífica. A cada moment, ragen aforismes deliciosos, frescos com un Martini on the rocks al pic de l'estiu. Mit aquí uns quants. ' La meua dona i jo vam ser molt feliços durant 25 anys fins al dia que ens vam conèixer. ' ' Si la dona fos bona, Déu en tindria una...' ' El seu son era de bon tros allò que tenia de més profund '

I què em dieu d'aquesta veritat? ' Hi ha gent en qui podem confiar. Solen ser gent que no necessitem. '

Tants anys després, Sacha Guitry resta el rei de París perquè sabia que la vida com la mort són bromes de mal gust.

                  E-notícies, 11/05/2012

François Hollande, el nou president de la república francesa, és un home molt simpàtic. D'antuvi, m'agraden la seua lluita contra el sobrepès i la seua passió pel futbol.

Més enllà de l'anècdota, diré que el nou president pertany a la categoria de ' les putes manyagues.' M'imagini que el lector endevinarà el sentit d'aquesta vella expressió rossellonesa que designa una persona aparentment afable i dura en la realitat. Rere el seu somriure permanent de granota, el seu aspecte manyac, François Hollande és un animal polític, un tauró d'alta mar que, amb els seus aires dolços, ha eliminat un per un tots els seus rivals socialistes i el mateix president Sarkozy.

Primer secretari del partit socialista francès del 1997 fins al 2008, Hollande sempre ha mirat de salvar la unitat d'aquesta olla de grills. Lluny de ser un partit monolític, el partit socialista francès es caracteritza per la diversitat dels seus corrents. Entre un socialisme modern, liberal encarnat per Manuel Valls i el socialisme marxista a la manera de Benoît Hamon, existeix tota una gama de sensibilitats difícils de conjuminar. El partit socialista no ha perdut els mals costums de la vella SFIO.

Per haver dirigit aquest pandemònium, François Hollande no és pas un càndid, una maduixa bosquetana, un personatge de dibuixos animats de Walt Disney com l'han presentat. El follet sense consistència que ha atacat la dreta és una guilla.

Durant les primàries socialistes organitzades a la tardor després de l'eliminació pintoresca de Dominique Strauss Kahn pels motius que tothom coneix, François Hollande va aparèixer com el favorit i, mentre els altres candidats l'estripaven, ell somreia sota la pluja, fugint de la polèmica. Durant el tradicional debat entre les dues voltes de l'elecció presidencial, Hollande — la fraise des bois— es va mostrar més agressiu, més tònic que Sarkozy.

Ara que comença el seu mandat, el president Hollande es prepara a posar-se el quitó de Nessos. Els grecs l'esperen com un salvador. Els francesos l'aprecien, però haurà de decebre els seus electors amb una política econòmica rigorosa o s'estavellerà contra el mur de la realitat, aixafat com una maduixa bosquetana.

Capítol inèdit d'Una educació francesa

E-notícies, 9/05/2012

Els lectors més vells potser recordaran la catàstrofe de la presa de Malpasset , la ruptura de la qual el 2 de desembre del 1959 va causar la mort de 423 persones. Quan es va inaugurar aquest pantà el 1954, la bona gent de Frejús s'alegrava que haguessin transformat la vall del torrent Reiran ( àlies Reyran) en reialme dels presseguers. A la tardor del 1959 va ploure sense parar a la Provença. Quan les autoritats van decidir d'obrir les comportes, era massa tard. La presa va petar i, a les 21 h 13 mentre la gent mirava el programa 'La piste aux étoiles ' (que recorden tots els francesos de la meua generació) una onada de quaranta metres d'alçària va davallar per la vall fins a la ciutat de Frejús que va devastar vint minuts més tard.

Fins i tot la gent que no sap francès, podrà mirar amb emoció els dos enllaços al peu d'aquest article. Tota una època hi reviu amb els soldats que porten el mateix uniforme que els seus companys a Algèria, els trens d'antany, els cotxes vells, els camions. Molts testimoniatges m'han emocionat com aquest home que va anar al cinema a Sant Rafèu i, en tornar a casa, es va retrobar òrfe i sense domicili. Endevinem l'horror davant del centenar dels petits cadàvers dels infants agrupats en la mateixa sala.

Trenta anys després de la meua primera visita, he volgut tornar a Malpasset. El nom ja és inquietant. Malpasset en la llengua de Mistral com en la de Voltaire significa literalment ' passar malament ' L'expressió corrent ' ça s'est mal passé ' vol dir ' ha anat molt malament.'

Avui en dia, els rastres de la tragèdia apareixen pertot. Camines per la garriga i topes amb trossos immensos de formigó, aixetes rovellades, lavabos, bidets, instruments incomprensibles. A la presa mateixa, sinistra com el llac al començament del Planeta dels simis, les ruïnes es drecen, vergonyoses, amb un forat immens al centre.

Un cop més l'home s'ha cregut més fort que la natura. Als barrris inundats el 1959, només els monuments de l'època romana han sobreviscut al desastre. L'amfiteatre, els pilars de l'aqueducte, la porta d'Orée (sic) n'han vist d'altres.

http://www.youtube.com/watch?v=EhixFi8rtDc

http://www.youtube.com/watch?v=5mAh3Bt9bQk

A son arrivée à Paris, après la publication éclatante de Mireille, Mistral se rendit chez Barbey d'Aurevilly :

• Comment, s'écria Barbey, vous êtes Mistral, vous?

• Moi-même.

• Mais alors, vous n'êtes pas un berger ?

• Hélas ! Non.

• Vous avez reçu de l'éducation ?

• Hélas ! Oui.

• Vous êtes bachelier peut-être ?

• Je suis bachelier.

Barbey redresse alors la tête et jette sur l'auteur de Mireille un farouche regard :

— Monsieur, quand on s'appelle Mistral et qu'on habite la Crau, on ne porte pas de gants ; on s'habille de peaux de bouc, on garde les brebis et l'on se nourrit d'olives sur la montagne. Ou bien on avertit le public dans la préface.