http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 22-03-2012 17:41

Xerrada a Sant Esteve Palautordera

Xerrada a la llibreria Cafè del teatre,  c/ Angel Guimerà, 1

Sant Esteve Palautordera         divendres 23/03/2012     de les 8 h a les 21 h 30

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-03-2012 20:32

L'últim poble

E-notícies, 21/03/2012


Com enyori la Provença! Un dels paisatges més bonics que conec és la badia de Cavalaira amb les illes d'Ieras en la llunyania. El camí ens porta a Ramatuela on és enterrat en gran actor Gérard Philipe. Cada any, un festival de teatre perpetua la seua memòria. Enmig de pinedes que ens deixen entreveure claps de la mar, arribem a Gassin. Aquell poble, quitllat a dalt d'un pujol, tuteja els Alps. Les cases medievals, el perfum de l'espígol i de les sabonetes, els plataners canten un himne a la vida. Cada cop que passi per Gassin, però, neguitegi. En aquest poble deliciós, no he sentit mai una paraula en provençal, llengua històrica del país. Tret de la toponímia i d'alguns noms de carrers com ' muntada dau vent terrau ' (pujada del mestral) ' plaça del barri ' (plaça de la muralla) la llengua de Frederic Mistral i dels trobadors ha desaparegut com el plomissol d'un pardalet. En algun mas de la muntanya, algun casot perdut en un vinya, alguns vells encara l'enraonen quan el sol i el vi rosat els pugen al cap. Si res no canvia, és molt possible que al meu poble de Nils, i tots els seus germans del Rosselló, la llengua catalana conegui la mateixa fi. La fi de Sant Llorenç, que deia el padrí, el pobre sant cremat en una garbilla.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-03-2012 19:14

El ball de les entitats

Tot Sant Cugat

Jordi Van Campen 

                                                                                  

                                                                                                           

 

Fa dotze anys que vaig conèixer en Joan Daniel Bezsonoff (1963) a la Universitat Catalana d’Estiu, que aleshores dirigia l’enyorat Miquel Porter Moix. En aquell moment ni n’havia sentit a parlar. En canvi, escrivia novel·les en llengua catalana i, com que el nostre és un país petit, se suposa que ens hem de conèixer. Però publicava a El Trabucaire, una voluntariosa editorial de Perpinyà que, si bé té bon gust en el fons i les formes, no arriba al Principat.

Vam fer coneixença i, casualitat o no, tot va canviar. A partir del 2001 en Bezsonoff va publicar a l’editorial Empúries, aleshores al Grup 62 i avui a Planeta. Amb una major presència a la Catalunya central, li van arribar premis (Mediterranée, Salambó, Crexells...), aparicions televisives i fins a col·laboracions amb la premsa escrita (El Punt, El Periódico, l’Avenç...). Fins i tot reconeixement públic: Jo he vist santcugatencs demanar-li autògrafs als ferrocarrils. Aquesta fama el desconcerta: ¿Per què m’he de podrir en un institut de secundària- es demana-, si la crítica en general considera que sóc un bon escriptor? De passada us comento que els seus llibres representen un luxe de llenguatge. Per a mi que parlem d’un geni de cent vint quilos de pes. O cent vint-i-cinc.

¿Per què us en parlo? Bezsonoff escriu novel·les on abunda la nostàlgia de la pèrdua, sovint a causa d’un conflicte polític (la marxa dels francesos d’Algèria, el centralisme anticatalà de París al Rosselló). Aquestes novel·les breus són plenes d’Història i de petites anècdotes fascinants, detalls personals que ens fem nostres. Però hi ha una altra vessant de la seva obra, i és l’autobiogràfica: a Els taxistes del tsar o Un país de butxaca, en Bezsonoff reflexiona sobre el seu passat i la seva identitat. Podem preguntar-nos, com ell mateix ho ha fet, qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel·les en català. En aquests textos, allò que queda retratat, sobretot, és el seu país, la seva zona, el seu poble. Com en Pla i l’Empordà. Fins al punt que Nils, un minúscul llogarret a pocs quilòmetres de Perpinyà, ja té lloc als manuals de literatura.

A Sant Cugat disposem d’un cens amb tres centenars d’autors locals. La majoria són estudiosos i assagistes però hi ha un bon nombre d’escriptors en el sentit clàssic del terme, més donats a la ficció. A primer cop d’ull, no veig que la població quedi reflectida en les obres que produïm des d’aquí. Estem tips de repetir que el Sant Cugat de tota la vida desapareix... Però no sé si el mantenim en la memòria col·lectiva. ¿Volem ser-hi, en el futur? Només podrem ballar en el ball de les identitats si sabem qui som, d’on venim, què representem.

Per cert: El títol de l’article no és meu. És d’en Bezsonoff. Només faltaria

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2012 15:49

Dels dialectes

                 E-notícies, 17/03/2012


Un dels grans avantatges de les cròniques de l'E-notícies és que podem opinar amb una llibertat total. La redacció no ens imposa mai cap criteri. Només hem de respectar la legalitat vigent. Només faltaria. A nivell lingüístic existeix la mateixa tolerància. Puc escriure en un català molt dialectal, respectant la norma evidentment, sense dificultat. Gràcies senyor Rius! Gràcies senyores i senyors corrector/es. La setmana passada va passar una cosa divertida. Havia escrit ' cal atudar la ràdio' i em van corregir ' cal aturar la ràdio. ' Cap problema. És exactament el que volia dir. Ara, el verb atudar o tudar, segons les regions, és documentat en català des de fa molts segles. A l'Alcover Moll llegim a l'article ' atudar ' ' apagar, extingir un llum, una flama '. A l'article tudar trobem un exemple d'Andreu Febrer en la seua traducció de Dant. ' Que 'l sol colgar per l'ombra qui's tudà / Darrer sentim. '

Al Tresor dóu Felibrige, Frederic Mistral escriu ' atuda, tuda, destuda: éteindre ' i cita C Favre ' Anan pertout d'aigo rouda / Pèr aquel sant fioc atuda. ' ' Atudar ', verb possiblement més genuï que el castellanitzant 'apagar' és un occitanisme o un arcaisme del català rossellonès? Fa uns quants anys, havia escrit un article a l'edició perpinyanesa del Punt on deia ' m'estimi més comptar les puces del ca del veí. ' (m'estimo més comptar les puces del gos del veí / prefiero contar las pulgas del perro/ can del vecino. ) Per culpa de la ignorància del corrector, aquesta frase es va transformar en ' m'estimo més comptar les puces de cal veí. ' Encara em fa gràcia tants anys després. A propòsit de ' gosse ', sa beu que aquest mot en francès de França vol dir ' nen' mentre al Quebec designa ' els collons. ' Tinc entès que, a Mallorca, 'trempar ' vol dir ' amanir.'

Un dia, una amiga argentina em digué ' esperame en la cuadra. ' En aquell temps, no havia llegit Mafalda i em vaig imaginar que la ' cuadra ' designava la parada d'autobús. Ara sé que és un sinònim sud-americà de 'esquina ' /cantonada que, al Rosselló per cert, anomenem 'corn.' Aquestes petites diferències, aquestes variacions dialectals contribueixen a la bellesa del món.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2012 11:08

Escriure lluny de Catalunya

http://www.lavanguardia.com/cultura/20120317/54269349330/escriure-catalunya.html

De l' època de l' exili català, hi queden pocs autors. El més notable és el gran poeta i pensador Ramon Xirau, que viu a Mèxic i publica en català. Ara n'hi d'altres arreu del món que s´han arrelat a païssos on el català és una llengua exòtica. N´hi d' altres que viuen més a prop, a Andorra, amb Estat propi però lluny dels centres literaris de Barcelona. Joan-Daniel Bezsonoff, manté viva la llengua catalana al sud de França. Laia Fábregas, pel contrari, escriu en neerlandés. Quina és la seva mirada sobre la literatura que es fa a Catalunya? Què els distingeix dels que viuen regularment al territoris de parla catalana? Nou escriptors responen a un qüestionari de La Vanguardia.

1- Presentació del lloc on vius

2. - Quina influència han tingut a les teves obres les experiències viscudes als teus viatges o a les teves estades fora de Catalunya?

3. Quina relació mantens amb la literatura i la llengua catalana i amb el fet d'escriure en català a un país on el català no està present?

4. - Penses que la literatura catalana està massa tancada en si mateixa en temàtica o tècniques narratives? . Quina percepció es té de la literatura catalana al lloc on vius?

ROSER CAMINAL. FRECERICK, MARYLAND. EUA




1.- D'ençà que vaig venir a EUA sempre he viscut al mateix lloc, Frederick, a l'estat de Maryland, una població històrica de 70,000 habitants a 70 km de Washington. Frederick té una universitat, on soc professora de literatura espanyola, i una arquitectura molt interessant. Visc a un carrer de dos blocs que n'és un exemple.

2.- He viatjat per tot el país, d'est a oest i de nord a sud, no sempre com a turista sinó amb un interès cultural i sociològic. Algunes d'aquestes experiències han quedat recollides al llibre de no-ficció La seducció americana L'obra és una combinació de narrativa de viatges, memòries i anecdotari, escrita des d'un punt de vista humorístic i poblada de personatges i veus locals, menjars, música i tradicions diverses que formen el teixit de l'Amèrica profunda que no coneix el visitant de Nova York i Disneylandia. A altres obres apareixen diversos escenaris que conec íntimament: Castella a Cinc-cents bars i una llibreria i Andorra i França i altres països europeus a la novel.la que tinc entre mans en aquests moments. Amb el temps, voldria ampliar el mapa a l'est d'Europa, Turquia i la Polinèsia francesa. Per mi cada llibre és un viatge i cada viatge, la possibilitat d'un llibre.

3.- Parlo català a casa amb el meu pare i, fins que la vaig perdre recentment, amb la meva mare. Tinc amics catalans prop de Frederick i soc membre de la NACS (North American-Catalan Society) i del grup Catalans DC, amb seu a Washington, que cada abril organitza una diada de Sant Jordi. Llegeixo literatura catalana habitualment i vaig a Barcelona cada cop que publico un nou llibre, aproximadament cada dos anys. El setembre m'han planejat una gira a Mallorca. La distància té avantatges; dóna més perspectiva i esclareix la visió. Però també té inconvenients: és més lent i difícil assolir reconeixement i optar a premis literaris perquè ets menys visible i no pots mantenir una presència constant als mitjans de comunicació.

4. Fins a cert punt, la temàtica i tècniques locals poden ser un problema, com també ho és l'etiqueta de "llengua minoritària". De tota manera, el mercat angloparlant només reserva un 7% a la traducció. D'aquest tant per cent tan reduït, la major part se l'emporten els clàssics. Les úniques obres contemporànies que es tradueixen són els grans best-sellers. Passa el mateix amb la narrativa castellana. Fora d'en Pérez Reverte, pocs autors es coneixen. La literatura catalana als Estats Units és una gran desconeguda. Hi ha poques editorials que s'arrisquin a publicar traduccions angleses sabent que les vendes seran minses. Fins i tot quan surt una traducció, no hi ha seguiment de promoció i disseminació. Per adreçar aquesta situació, acabo d'iniciar un projecte titulat "Escriptor de l'any" que compta amb el suport i ajut de la NACS i el finançament de l'Institut Ramon Llull. Es tracta de que els estudiants d'universitats americanes i canadenques que ofereixen cursos de català llegeixin textos catalans preseleccionats en traducció anglesa. Anualment, l'autor/a del llibre visitarà les classes per dialogar amb estudiants i professors. La nostra intenció és fomentar la lectura i crear interès per la investigació a nivell de postgrau. Esperem començar a l'any acadèmic 2013-2014. Recentment, l'editorial Roca ha anunciat una branca de publicacions digitals de literatura catalana en anglès. Aquesta iniciativa és esperançadora.

LAIA FABREGAS. AMSTERDAM





1.- Visc entre Catalunya i Holanda. He viscut 12 anys permanentment a Holanda (des del 97), els últims tres anys una mica amb un peu aquí i un peu allà. Vaig anar a Holanda al 97 (quan estudiava Belles arts) amb un intercanvi Erasmus i m'hi vaig anar quedant perquè m'agradava el país i la gent i la forma de viure i treballar. Vaig treballar de secretaria, de dissenyadora gràfica, d'ajudant de galeria d'art, de consultora d'organització i de consultora en gestió de projectes, mentre a les hores lliures seguia amb els meus projectes artístics. Un d'aquests projectes va acabar convertint-se en una novel·la, La nena dels nou dits, que es va publicar el 2008, originalment en Neerlandès i després es va traduir a set llengües entre elles el català i el castellà. Des de llavors també he publicat La llista (en neerlandès, català, castellà i francès), he escrit una obra de teatre en neerlandès (VOLG, del grup de teatre FirmaMES) i estic treballant en la meva tercera novel·la .

2- El meu primer llibre La nena dels nou dits, no té cap influència temàtica neerlandesa, és un llibre eminentment català per la situació i la història. Però el vaig escriure en neerlandès, o sigui que va rebre la influència del llenguatge, de la meva manera d'utilitzar una llengua no materna, només feia 5 anys que parlava activament en neerlandès quan el vaig començar a escriure. Un estil concís, un llenguatge senzill i frases curtes, són el resultat de fer servir una llengua que no és la meva i que no dominava a la perfecció. El meu segon llibre té una temàtica més basada en la meva condició de 'migrant' i mostra dues cultures, l'espanyola i la neerlandesa, des dels ulls d'un emigrant extremeny que va a viure a Eindhoven als anys 60. En aquest cas és la temàtica i les reflexions o la manera de veure el món dels personatges la que està influenciada per la meva experiència. Per a crear la vessant extremenya del personatge, vaig viatjar per la província de Càceres, perquè en aquest cas no coneixia l'entorn en el que havia decidir situar el personatge L'obra de teatre, en canvi, està situada a Holanda i la temàtica està totalment lligada a Holanda i la seva cultura i història recent, en aquest cas jo diria que un espectador no hi veuria ni una espurna de catalanitat. En general podria dir que per temàtiques em sento igual de lligada a les dues cultures, però de la catalana en tinc moltes més referències històriques, mentre que de la neerlandesa estic més al corrent de la història recent. La diferència la fa la llengua que trio cada vegada a l'hora d'escriure. La tercera novel·la l'estic escrivint en català i en neerlandès i després m'auto-tradueixo. Això també és un exercici fruit de la meva dualitat adquirida però que influencia segur la meva obra.

3- Em sento sempre com vivint entre dues cultures. Intento estar al dia tant de la literatura actual catalana com de la neerlandesa, però és difícil, perquè també m'interessen la literatura espanyola i anglosaxona. A casa tinc tres metres de llibres per llegir. El fet d'escriure en una llengua diferent del lloc on estàs és quelcom que vaig experimentar l'any passat, quan vaig escriure l'obra de teatre en neerlandès mentre vivia a Barcelona. Es fa estrany treballar tot un dia en una llengua i després sortir al carrer i sentir una altra llengua al teu voltant. Però a part d'això no hi veig cap problema. El neerlandès i el català són llengües que alterno fàcilment durant el meu dia a dia, estigui a Catalunya o a Holanda. El meu entorn d'amistats és força equilibrat pel que fa a catalans i neerlandesos. Escric en els dos idiomes, i també escric en castellà. (La llista està escrita originalment alternant capítols en castellà i en neerlandès, depenent de quin personatge narra la història). Auto-traduir-me m'ajuda a mirar el text amb més detall que si no ho fes, però també ho complica tot una mica. A cada rellegida, cada vegada que poleixes una de les versions, tens tendència a voler canviar coses.

4. - No em veig amb cor de fer una anàlisi exhaustiva, per manca de coneixement. Però puc dir el següent: Crec que hi ha una part de la literatura catalana bastant enfocada en si mateixa però em sembla que això passa a tot arreu i que també és bo, crea reconeixement en el lector i reforça la cultura pròpia. Però també tenim literatura catalana que beu d'altres cultures com el cas de la Najat el Hachmi, o literatura catalana amb tocs universals com Jaume Cabré. Què se'n sap de la literatura catalana a Holanda? No ho sé. En general, molta gent encara confon Catalunya amb Espanya. S'han traduït noms com Mercè Rodoreda o Jaume Cabré , per tant alguns autors són accessibles, però suposo que de la mateixa manera que un gran nom com Cees Noteboom també es pot trobar a les llibreries catalanes però poca gent deu saber qui és.




CARLES CASAJUANA. LONDRES




1. Com a diplomàtic, des de 1980 he viscut a La Paz, Manila, Nova York, Kuala Lumpur, Brusel.les i Londres, a part de tres estades a Madrid entre destins a l'estranger. Abans, havia passat temporades a França, a Anglaterra i a Madrid. Tot plegat, fa més de trenta-cinc anys que no visc a Catalunya, tot i que sempre he vingut amb la freqüència que ha estat possible.

2. Suposo que, si no hagués viscut tots aquests anys fora, les meves novel.les serien molt diferents. N'hi que estan situades integrament a l'estranger, com Diumenge de temptació que està situada a Bolívia, o Kuala Lumpur, que està situada a Malàisia. Altres, com Esperit d'evasió, Punt de fuga o Un escàndol sense importància, tenen parts situades fora. Però, per sobre d'això, suposo que totes acusen d'una manera o altra la vida itinerant que he fet, la gent que he conegut, les converses i lectures que he tingut. Pensar el contrari seria com beure'm una ampolla de whisky i pretendre estar serè.

3. El fet d'escriure en català en un país on el català no està present m'ha proporcionat una certa llibertat mental, una manca de condicionaments que segurament no hauria tingut si hagués viscut a Barcelona. A Londres, a La Paz o a Kuala Lumpur, el català és per raons evidents una llengua una mica irreal, que en el meu cas pràcticament només existeix en la vida familiar, en els prestatges de la biblioteca i a la taula de treball. Com a escriptor, això té avantatges: la distància dóna perspectiva, permet veure algunes coses amb una gran claredat, o sota una llum diferent. El llenguatge, a més, no està contaminat per l'ús diari. També té inconvenients: el món literari català és una mica com la taula del Bernat, que qui no hi és no hi és comptat. Els escriptors que vivim fora no tenim contactes, no formem part de cercles i de capelletes, o si en formem part és una mica com "overseas members". En un medi tan tribal com el nostre, això no facilita la difusió dels llibres, però dóna independència, que a l'hora d'escriure és força valuosa.

4. No crec que la literatura catalana estigui massa tancada en si mateixa, ni en temàtica ni en tècniques narratives. El percentatge de llibres traduïts que es poden trobar a les llibreries catalanes és dels més alts d'Europa. Si s'afegeixen els llibres en castellà, això vol dir que el lector està en contacte constant amb literatures diferents de la catalana i que els escriptors també tenim com a punts de referència no només, o no principalment, autors catalans sinó molts autors que escriuen en altres llengües. Suposo que aquí es produeix la paradoxa que subratllava Mark Twain, que deia que la gent d'Alabama no era provinciana, perquè estava sempre al corrent del que passava a Nova York, i que els provincians eren els novaiorquesos, que no sabien mai res del que passava a Alabama. De vegades, sembla com si ens fes vergonya ocupar-nos dels nostres assumptes, en comptes d'ocupar-nos dels dels altres, com si això fes provincià. Si la literatura catalana no s'ocupa dels temes específicament catalans, ¿quina literatura se n'ocuparà?

 

 

BEA CABEZAS. NOVA YORK




1.- Sóc periodista i escriptora. L'estiu del 2000, amb només 24 anys, em vaig autoenviar de corresponsal a Nova York. Publicava una columna diària de ficció Bleecker and Broadway, el dietari de Joan Boi" al suplement d'estiu del diari AVUI. Es tractava d'un diari fictici d'un periodista, en Joan Bois, que s'anava a viure a Nova York per descobrir la història de la seva àvia que havia emigrat a Manhattan després de la Guerra Civil per convertir-se en actriu de Broadway. Va ser la meva primera experiència publicant ficció.
Hi vaig viure dos anys, però a finals del 2002 vaig tornar a Barcelona per motius familiars. Al 2008, per motius de feina del meu marit, vaig tornar a viure a Nova York i fins l'estiu passat, que vam tornar per tenir la meva primera filla a Barcelona, a prop de la família. I encara amb un peu allà, pendents de tornar-hi aviat.

2- En el meu cas, Nova York és la protagonista de la meva segona novel·la: La ciutat vertical (Premi Carlemany 2010). No només he aprofitat viure a Nova York per conèixer-la a fons i escriure sobre ella, la seva història, els seus habitants, els seus carrers... estar lluny de casa m'ha fet descobrir l'enyorança i poder parlar sobre ella sense embuts. Ha estat una mena de teràpia.

3.- Sempre que vinc a Barcelona carrego la maleta de llibres en català. A Nova York només parlo català amb el meu marit i un amic de tota la vida, que coincidències de la vida ara viu a Brooklyn també. Escriure en català és una manera de mantenir el vincle amb les teves arrels. Tampoc no sé si sabria escriure una novel·la en un altre idioma.

4. - Aquí es fa de tot. Potser tenim la sensació que només es fa novel·la històrica però és només una qüestió de promoció. Cada mes surten novetats en català de gèneres molt diferents i cada cop són més les novel·les catalanes que es tradueixen en altres idiomes, italià, francès, portugués, alemany... i per tant arriben a molts països d'Europa. El mercat anglosaxó és diferent, no ens necessita . La Mary Ann Newman feia una feina extraordinària per difondre la llengua catalana a Nova York. Caldria tornar a donar-li l'oportunitat de continuar-la i, sobretot, reforçant els contactes entre editorials i agents literaris americans amb els agents literaris catalans. La llengua catalana continua sent quelcom exòtic a Nova York i, per tant, la literatura catalana es desconeix un cop travessat l'Atlàntic.

 

 

 

SALVADOR MACIP. LEICESTER. ANGLATERRA




1 Visc a Leicester, al cor d'Anglaterra, amb la meva dona i el meu fill.
Treballo al Departament de Bioquímica de la Universitat de Leicester
dirigint un grup de recerca. I també escric llibres. Porto quatre anys
i mig a aquesta ciutat i abans me'n vaig passar nou a Nova York.
2- Viure fora ha sigut clau per a mi. Les meves tres primeres novel·les
transcorren als Estats Units, i la major part de l'acció passa a
Manhattan. Eren els escenaris que vivia i m'inspiraven. Hi he incorporat també
viatges que vaig fer a Califòrnia o a Boston. Els protagonistes de la
primera novel·la, El rei del món, estaven basats en uns nois del Bronx
que coneixia. A part de la immersió física com a emigrant, tota la vida m'ha agradat molt la literatura americana, des de Kerouac i Vonnegut a Phillip Roth i Don DeLillo, o a Chuck Palahniuk i Brett Easton Ellis, i he intentat
incorporar alguns elements d'aquests autors als meus llibres. En
aquest primer cicle de novel·les he volgut provar també coses
diferents i aplicar recursos narratius del cinema (a El rei del món) o
la televisió (a El joc de Déu i Hipnofòbia), i com que els americans
dominen aquests mitjans com ningú, aquest ha estat un altre punt
d'entrada de les seves influències. Suposo que aviat n'escriuré una
centrada en el countryside anglès, que és on estic ficat ara, tot i
que em ve molt de gust ambientar la propera a Catalunya.

3.- És la meva cultura i la meva literatura. La distància no hi té res a
veure. Per exemple, estic més al dia de les novetats en català que de les
angleses. Formo part del col·lectiu d'escriptors en llengua catalana i
interacciono amb ells tant com puc, en directe quan baixo a casa o
sinó per internet, que per mi és essencial. Gràcies al correu
electrònic primer, i ara a les xarxes socials, és pràcticament com si
estigués allà. Llegeixo molta literatura americana, i d'allà trec la
majoria d'influències, però procuro comprar-me els llibres en català
més significatius de cada temporada, per saber què s'està fent. Com
que no publico a Anglaterra, aquí jo sóc només un científic anònim,
mentre que quan vaig a Catalunya, que sol ser quan he estic de
promoció, sóc un escriptor que surt als diaris, a la tele i a la ràdio.
Espontàniament les dues feines es mantenen separades en l'espai i en
la forma, és com si tingués dues vides diferents.

4. - Sí, i em sembla que això es veu més clar des de fora. És un cercle viciós: el públic està acostumat a una sèrie de temes i pocs escriptors
"importants" s'arrisquen a anar més enllà. A casa nostra, per exemple, seria
impensable que una patum com Cormac McCarty escrivís un llibre de
ciència ficció de sèrie B com és La carretera i que es guanyés el favor del públic i de la crítica. Sembla que si un llibre no parla de drames familiars o de la postguerra o copia al Paul Auster no pot pretendre ser considerat de primera línia. Per sort hi ha un grapat de gent jove que no té aquestes limitacions i va més enllà sense tants complexes, i barregen temes més actuals i referències populars com porten fent els americans amb bastant d'èxit des de fa més d'una dècada. Poc a poc aniran trobant el seu públic i potser ens obrirem una mica més, com a lectors i com a autors. Sinó la literatura catalana correria el risc de quedar-se estancada al segle XX.

 

 

EMMA REVERTER. NOVA YORK

 

 

 

 

 

 

1.- Visc a Nova York. Escric reportatges per a BBC, sobretot per al servei en espanyol, BBC Mundo, i acabo de publicar un llibre sobre els deu anys de funcionament de la preso de Guantánamo. Nova York sha convertit en la meva base pero viatjo molt, ara per exemple soc a Vermont preparant un reportatge sobre la família von Trapp, per a BBC Mundo, i fa un mes vaig viatjar a Aspen per a escriure sobre el moviment Occupy Aspen, la localitat desqui mes important dels Estats Units. Fa deu anys que visc a Nova York, vaig arribar a la ciutat després de l'11S. He escrit dos llibres sobre Guantánamo, una novella sobre les cites a Manhattan (Cites a Manhattan, edicions 62) i un llibre sobre la salut física i mental amb el cardioleg català Valentí Fuster i amb el psiquiatra sevillà Luis Rojas Marcos, els dos treballen a hospitals de Nova York.

2- Els meus dos llibres sobre Guantánamo van neixer a partir de viatges que he fet a Guantánamo per a reportatges que he publicat en mitjans catalans com l'Avui o Ara Diari, o a BBC World, BBC Mundo, ei l Huffington Post. Vaig escriure un llibre sobre el mon de les cites a Manhattan, també a partir d'uns reportatges que havia fet a Nova York. I mai hauria pogut collaborar en un llibre sobre salut amb el cardioleg Valenti Fuster i el psiquiatra Luis Rojas Marcos si no hagues viscut a la mateixa ciutat que ells, ja que el llibre es fruit dun any de reunions durant els caps de setmana. Es va publicar en català i castellà, Cor i Ment, per Planeta. amb la dibuixant Màriam Ben-Àrab he creat un personatge de comic, l'Apolo, i hem escrit el comic POLITIK i ara estem preparant el comic ECONOMIK. Son els meus dos únics treballs que no tenen res a veure amb els meus viatges sino que mobliguen a seguir lactualitat política i económica del meu país

3.- El fet descriure per a mitjans de comunicació catalans i publicar amb editorials catalanes em permet mantenir una relació amb la llengua i la literatura catalana malgrat haver viscut durant deu anys als Estats Units. Ara mateix, amb la crisi i també amb la crisi que pateixen els mitjans de comunicació i les editorials, la majoria de periodistes ens estem adaptant com podem a la nova situació i els que podem treballem per a mitjans daltres països. I el fet dhaver crescut en un entorn bilingue em permet adaptarme molt be al fenomen del creixement del periodisme bilingue angles-castella que s'esta visquent als Estats Units. Cada vegada son mes els mitjans que volen tenir un servei de noticies en castella o en angles pero pensat per a un public hispa, i molts periodistes que entenem el bilinguisme i que podem escriure i entrevistar en anglés i castellà hem comencat a treballar per a mitjans que necessiten professionals bilingues. Tinc la sort destar collaborant amb BBC Mundo i de tant en tant amb BBC World, i amb MSN, de Microsoft, que té el MSN Latino pensat per al públic hispà.

4. Crec que un repte que comparteixen els autors que viuen a Catalunya i els que viuen a fora és poder viure de la seva professió o trobar el temps necessari per a escriure si tenen altres feines (periodistes o professors o el que sigui). Si mhagues quedat a Barcelona doncs escriuria sobre Barcelona, i sobre les meves experiències a la ciutat. O sobre un assassinat a Vic, per exemple. A sang freda és un llibre sobre un crim local, i després sha convertit en universal.



JOAN-DANIEL BEZSONOFF. NILS, SUD DE FRANÇA





1- M'estic a Nils, un poblet a deu minuts amb cotxe de Perpinyà. Abans d'establir-me al poble dels meus avis, he viscut en 16 ciutats per culpa de la feina de mon pare (era oficial) i de la meua (professor). En totes aquelles mudances, aquells adéus als companys, a llocs que estimava, l'únic lloc que no canviava era el poble dels avis: Nils. Hi visc perquè m'agrada. És prou petit perquè hi hagi encara catalans que hi parlen català.

2.- Heu de pensar que fins als 30 anys he viscut França endins. Per tant, aquí me senti envoltat de catalans. Parli català cada dia. No cal que cerqui catalans. N'hi ha a pertot...No me senti gens allunyat del lector, cap bri que diem.Visc a 40 ' de la rambla de Figueres i, si me n'anés ara mateix de casa, podríem quedar d'aquí a dues hores a la terrassa del Zurich...una clara, si's plau...

3. Cap. Les modes actuals no m'afecten gaire. Has de pensar que escolti Luis Mariano i Frank Sinatra cada setmana....M'interessa molt més el món rus que l'anglosaxó. Izvinite...Vull dir Sorry... Només llegeixi clàssics. Pels llibres, tret d'unes quantes excepcions, deixi un temps de maturació. .

4. - No la conec prou per opinar. Qui sóc per donar un parer definitiu? No crec, però, que sigui tancada en ella mateixa. No té prou projecció tant a l'interior com a l'exterior dels Països Catalans. Potser hi ha efectes de moda empipadors. Ara, si per exemple, no escrius un llibre de 2000 pàgines, ets un gandul. T'ho retreuen i tot...La guerra civil espanyola també atreu molts narradors. Un dia, m'hi posaré, però des d'una altra perspectiva...




ALBERT SALVADO, ENGOLASTERS, ANDORRA

 

1.- Visc enmig de la muntanya, a Engolasters, a 1450 metres d'alçada. I el que faig és escriure. Després d'una bona colla d'anys, he aconseguit el somni d ela meva vida: viure d e l'escriptura (que no és fàcil!). Quan em trobo que el cap ja no dóna més i que caldria aturar-me una estona, vaig a caminar o bé baixo a un petit hort i m'enfango les mans o prenc l'aixada o... procuro equilibrar la part física i la part mental.

2.- Tothom es queixa, avui dia. Qui no ho fa per una cosa, ho fa per una altra. Jo, al final, després de manifestar mil cops que el govern d'Andorra té la cultura com la darrera cosa que cal mirar, he decidit deixar de queixar-me i fer el que sempre he fet: caminar endavant i no mirar enrere. Mal que em pesi, haig de dir que tot el que he aconseguit no ha estat, precisament, gràcies a cap ajut del meu govern, sinó a un esforç continuat i a bons amics entre els editors (perquè algun d'ells ha esdevingut amic).

3.- ¿Com puc pensar que la literatura catalana és massa tancada en si mateixa, en temes o en tècniques narratives? Només mirant-me a mi mateix, he escrit sobre Kheops, Anníbal, Àtila, Constantí el Gran, Jaume I el Conqueridor, el Marroc d'Alí Bei, les aventures d'Àlex Samsó a Roma... o L'Informe Phaeton on apunto el diari secret de Noè... I, si ara obro la mirada, em puc trobar amb una bona colla de col·legues que també han traspassat les fronteres del temps i de l'espai. Crec que a literatura catalana s'estan fent coses tan bones com a qualsevol altra literatura universal. Però som deu milions i no pas quatre-cents. I això té el seu pes. Evidentment, si rebéssim algun ajut interessant, encara seríem capaços de fer més coses. Però, això, amic meu, amb els temps que corren i l'amor que els nostres governants tenen per la literatura, ja són figues d'un altre paner.

 

 

 

ALBERT VILARÓ. ANDORRA

 

1. - Visco a Andorra, que és un estranger una mica particular. No és com Nova Zelanda, vull dir. Però en algunes coses sí, és tot un altre planeta. Una continuïtat territorial i política vella de vuit segles, fora de la Unió Europea, fora de Schengen, però en el fons idèntics als veïns (i parents) pallaresos i de l'Urgellet. El país petit, que cantava aquell. I pacífic. Bé, va declarar la guerra a Alemanya el 1914, però després van badar i no van signar l'armistici fins l'any 1958. Té gairebé de tot, menys exèrcit, aristocràcia i marina mercant. La fricció entre passat i present, les muntanyes i l'entorn són potents enzims literaris. Treballo al Comú de la capital, en arxius i recerca.

2. - La constitució andorrana reconeix el català com a única llengua oficial. La realitat del carrer és una altra, sí, però el català continua sent la llengua de l'ascensor social, la de prestigi. Ara, que no hi ha tribunals hostils ni una cridanera cinquena columna de ressentits connectada a l'enyor imperial, i això ja és molt, perquè t'estalvies un munt de discussions i de mals de ventre. L'estat andorrà tampoc no actua com a lloca protectora dels escriptors del país. Els deixa fer, en una relació sana i natural, sense escanyar-los però sense aviciar-los, amb una educada indiferència. Dit això, els autors andorrans han de competir amb la resta d'escriptors en llengua catalana en un mateix mercat, amb les seves distorsions, i poden tenir el llast (o l'interès) afegit del seu diguem-ne exotisme relatiu. Res de greu, per altra banda.

3. - Una literatura és una suma. Hi ha de tot, com a la fira de Salàs. No crec que, en conjunt, avui el panorama sigui especialment tancat o resclosit, si ho comparem amb el que s'està fent a d'altres bandes. Una altra cosa és el que els mitjans, l'star system literari i la crítica tinguin a bé distingir i privilegiar. En qualsevol cas, ens falta perspectiva.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-03-2012 17:47

Una obra realment magistral

Nicolas Berjoan

L'identité du Roussillon. Penser un pays catalan à l'âge des nations

Editorial Trabucaire

Canet del Rosselló, 2011



Una obra realment magistral


Els lectors d'aquesta revista deuen haver notat que la producció contemporània sovint em decep. Sempre hi trobi algun defecte, alguna feblesa. M'és grat, per tant, de poder expressar per fi el meu entusiasme i admirar sense reserva un llibre recent. Nicolas Berjoan, professor d'història a la universitat de Provença acaba de publicar un llibre admirable, una fita en la historiografia catalana. Els lectors que vulguin conèixer i entendre millor la realitat de la Catalunya del Nord han de llegir urgentment aquesta obra mestra de ciència i d'intel·ligència. L'autor hi estudia la lluita entre els nacionalismes francès i català a casa nostra i explica com la nostra llengua s'ha evaporat d'aquestes terres, profundament catalanes seixanta anys enrere. Esperem que aviat disposarem d'una bona traducció d'aquest llibre, redactat en francès. Ara, crec que la llengua acadèmica i abstracta de l'autor és accessible al lector català de bona voluntat. No diria el mateix d'una novel·la on les frases fetes, el vocabulari quotidià i les negligències de la llengua parlada dificulten la comprensió. Aquí rai. La majoria de les cites vénen en català, vestides amb la deliciosa ortografia prefabriana que dóna un encant suplementari al text. ' Vaig observar que los pobles ahont ha minvat lo parlar català, tabé hi ha minvat la Fè : y, per contra, les (sic) comarcas ahont s'es conservada més intensa la Religió son las que han més conservat la puressa de la llengua. ' (p.133) Amb una informació precisa, rica, Nicolas Berjoan, a mig camí entre la historiografia catalana i la francesa quedant-se a la carena de la honestedat intel·lectual, estableix un quadre apassionant de la nostra història des de l'annexió, ' se tenant à distance des histoires militantes, elles ont pris acte du fait que la nationalisation des Français ne s'est pas fait (sic) toute entière sous la contrainte d'un État gendarme et liquidateur. ' ( p 17)

Analitza brillantment el concepte de ' demotic nation ' mostrant que el sentiment d'una llengua i d'una cultura compartides encara no constitueix una nació. ' La loyauté à son peuple, à sa terre, est encore parasitée par d'autres formes d'appartenance religieuses, catégorielles ou sociales. ' ( p 15) He apreciat que Berjoan evoqui discretament els futurs possibles pel nostre país amb tres opcions. El petit nucli catalanista, els catalans a la francesa, els francesos que ' picotejaran ' (picoter) algunes especialitats locals, ' en entretenant avec ce territoire de moins en moins singulier un rapport utilitaire ou ludique ' ( p334)

Aquest llibre figurarà en totes les bones biblioteques a costat del diccionari de Fabra i Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Mit aquí una obra que tots esperàvem sense saber-ho. Emetré només dues petites reserves. M'hauria agradat que l'editor incorporés un lèxic onomàstic. Per altra banda, l'autor no sap ortografiar correctament Bezsonoff ( cf p 332), el millor novel·lista d'expressió catalana de Nils. Hauré de moderar els meus elogis...



 


Comentaris/ коментарии

 

1. Francesc  le 23-03-2012 à 16:11:58  (web)

Saps si es pot comprar aquest llibre per internet? O en alguna llibreria de Barcelona... entre que tinc bona voluntat, i parlo el francès, crec que el podré entendre...

 
 
 
el 14-03-2012 20:31

L'honor d'un cineasta

E-notícies, 15/03/2012

 

 

 

 

 


No sé si era gaire conegut a l'estat espanyol Pierre Schœndorffer, una figura major del cinema francès. Nat el 1928, el jove Schœndorffer va desembarcar amb la seua càmera a Saigon el 1952 en plena guerra d'Indoxina. Vivint en les mateixes condicions que els soldats del Cos Expedicionari Francès a l'Extrem Orient, el jove cineasta va filmar la vida dels seus companys. Res no le'n distingia si no fos la càmera en lloc de les armes. Va participar a la batalla de Diên Biên Phu i fou presoner com la resta de la guarnició. Schœndorffer no oblidarà mai els horrors de la guerra, la germanor i l'humor desesperat dels soldats. El 1965, va realitzar ' La 317 section ' la millor pel·lícula de guerra que conec. El Raoul Walsh de ' Objectiu Birmània ', Samuel Fuller, Spielberg són mestres del cinema, molt superiors a Schœndorffer, però l'alsacià, autèntic veterà, va saber filmar, recrear la guerra com ningú. Uns oficials melangiosos, nostàlgics de tantes guerres perdudes, travessen els seus llibres i les seues pel·lícules. El celebrat ' Crabe tambour ' conta la història d'un oficial de marina, greument malalt, que recorre totes les mars del món per retrobar un amic perdut. Vol obtenir el seu perdó abans de morir-se perquè, malgrat seu, va haver de trair la seua paraula. Aquella escena sublima, que només dura dos minuts, permet de comprendre què vol dir l'honor a la gent que té un concepte vague d'aquesta paraula passada de moda, aquest arcaisme enutjós. Schœndorffer era un home que s'interrogava sobre Déu, el sentit de la vida, l'amistat traïda, la fidelitat als seus ideals juvenils. Si bé la seua pel·lícula ' Diên Biên Phu ' m'ha decebut, la seua reconstitució de la vida a Hanoi el 1954 i de la batalla és extraordinària. T'hi creus, caminant per les voreres de la Rue Paul Bert abans d'entrar al Normandy per fer cerveses amb paracaigudistes sentimentals.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-03-2012 18:01

Entrevista de Sílvia Tarragó Castrillon

  •  

      Entrevista de Sílvia Tarragó Castrillon

    Creu que la literatura en general gaudeix de bona salut actualment?

  • Si m'ho demaneu, ja teniu la resposta. No...Per mi, la literatura travessa una nit molt negra. I la literatura catalana no se'n surt pas tan malament. La majoria dels llibres que es publiquen a França tenen un nivell lamentable, nul...I hi ha tants bons llibres francesos que no s'han traduït i que caldria incorporar urgentment a la nostra cultura com Les deux étendards de Lucien Rebatet, Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd, Madame Arnoul de Jean-Noël Pancrazzi, Diane Lanster de Jean-Didier Wolfromm i tants altres...La literatura actual pateix de dos mals majors . Hi ha massa literatura comercial. Està bé que la gent se diverteixi però hi hauria d'haver un mínim de qualitat. Popular no vol dir populatxer. Hi ha el mal contrari que és l'alexandrinisme, les experiències de laboratori que menen a l'avorriment o a la desesperança. Per plagiar Jean Gabin, una bona novel·la és 1/ una bona història 2/ una bona història 3/ una bona història. Amb un estil, un talent al darrere.

    Pel que fa a la literatura catalana, quina visió té del que s’està fent ara? No puc llegir tant com m'agradaria els llibres recents en català. Cal saber llestar (triar, que diueu). Escriure o llegir. Llegeixi molt els clàssics, llegeixi molts llibres per documentar-me i, com més va menys llegeixi llibres recents, llevat de les obress que ressenyi per revistes o diaris. Hi ha uns quants llibres excel·lents com Memòries d'un porc d'en Santiago Diaz (una obra mestra que recomani a tothom. ), les novel·les d'en Vicenç Pagès, Els castellans de Jordi Puntí, La pell freda d'en Sànchez Piñol, els dietaris de Joan Garí,els records d'en Manuel Joan Arinyó. No està mal per un país tan petit com el nostre. Déu n'hi do !


  • Defensar la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya Nord continua sent una situació resistencial. Canviarà algun dia la situació?
    Crec que sí, ai las...Tindrem encara un petit nucli de catalanoparlants . Quan era petit, el català era tan viu al país que el vaig aprendre a cals avis durant les vacances. Com ho expliqui a Una educació francesa (si em permeteu l'auto-bombo) vaig passar tota la meua infantesa i la meua adolescència a tota la geografia francesa. Quan tornavi al Rosselló, tothom parlava català i el vaig aprendre sense adonar-me'n. Ara, aquest procés seria impossible. Cap minyó català que viu a França endins podria aprendre un català viu al Rosselló. Hi ha expressions, girs que aprens a casa i a cap escola...Com entendre ' tu rai ' si no l'has sentit a casa o ' és tan bèstia aqueixa persona que li faries creure que la Mare de Déu se diu Joana ' ? Per què visqui la creació en català, cal que se senti català natural al voltant...

  • De la seva experiència com a autor n’extreu algun consell que pugui ajudar als escriptors novells?
    Que siguin molt seriosos i penquin de valent. Tret dels genis (n'hi ha un o dos per segle a cada literatura) han de saber que la inspiració els visitarà poc. És una amant molt inconstant. Cal treballar regularment. Si deixes massa temps un llibre, és ell que t'acaba deixant. Els personatges ja no te coneixen (parli de novel·les naturalment) i no ets dins l'ambient...Per escriure, cal ser molt exigents i fer molts sacrificis.


  • Com ha estat per a vosté l’aplicació de les noves tecnologies en la seva feina?

  • La informàtica és una eina sensacional. Quan pensi en els meus primers llibres que vaig picar a màquina. Quan t'enguanyaves, era complicadíssim. La informàtica constitueix una eina remarcable per podar l'estil, eliminar les repeticions, els tics de llenguatge que traginem tots. A més, Internet m'ha ajudat força per ' normalitzar ' la meua parla. Quan escric, sempre miri de respectar la variant septentrional i la normativa alhora. Quan dubti davant d'alguns girs, els cerqui a Google i endavant. Per una novel·lista, un invent com Streetview és quelcom d'extraordinari...Viatges arreu del món sense sàller de casa.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-03-2012 10:33

El gran germà

E-notícies, 12/03/2012


Ara que ens hi acostumat, costaria tornar a un temps sense informàtica ni Internet. Recordeu com vivíem vint anys enrere? A França existeix una ràdio especialitzada en la informacio del tràfic i de l'estat de les carreteres. A Catalunya, pel que sé, existeix una emissora semblant. M'empipa molt quan engegui la ràdio de sentir aquests programes sense voler-ho. No sé com funciona la vostra ràdio al cotxe, però si mai caic en aquestes ràdios, no hi ha manera de deixar-les i de passar a una altra freqüència. Insuportable. L'única solució, amb el meu auto si més no, és atudar la ràdio i engegar-la ràpidament col·locant-se en una altra freqüència. De la mateixa manera, si mai compri algun llibre, un disc, un parell de sabates a Internet, rebi una ona de publicitats per productes semblants. No hi hauria manera de solucionar aquests atacs a la llibertat? En quin món vivim si no podem cantar una cançó en una platja sense que la meitat del planeta se n'assabenti? El Big Brother de George Orwell sembla que tingui una vida llarga davant seu.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-03-2012 23:57

Un vagó oblidat

Aquesta caixa, vestigi d'un món ensorrat, es troba a Pont de Reiners. Una consulta de la guia telefònica d'Orà del 1961 i llegeixi '

Geniès (Georges), station d'emballage, 118 r de Mostaganem  306.88 '  

  
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article