VEF Blog

                      E-notícies, 19/04/2012

Em permetreu que no parli de les caceres del rei d'Espanya a l'Àfrica. Fa uns deu anys el rei va abatre un pobre ós que es deia Mitrofan, com el meu avi rus. Van saber després que l'ós era torrat. Quin país on fins i tot els óssos beuen vodka.

Diumenge, sabrem quins seran els dos guanyadors de la primera volta. Tots els sondejos preveuen l'èxit de François Hollande i de Nicolas Sarkozy. L'actual president és possiblement un dels homes més odiats de França. L'acusen d'haver rebaixat la funció presidencial amb l'exposició permanent de la seua vida privada i de ser el president dels rics.

François Hollande, home simpàtic amb un real sentit de l'humor, gran coneixedor del futbol, pertany a la categoria de ' les putes manyagues ' que diem al Rosselló. Amb els seus aires dolços, infantils, és un tauró.

Marine Le Pen, dona atractiva, bona oradora, ha revelat els seus límits durant la campanya. Els seus discursos sobre els estralls de la immigració no controlada sedueixen molts electors, però no es pot pas bastir una política amb un sol tema.

François Bayrou ha decebut molta gent. Aquest candidat messiànic, convençut que la mare de Déu li ha confiat que un dia serà president de la república, repeteix sense convicció el que deia cinc anys enrere.

Jean-Luc Mélenchon, antic senador socialista, s'ha aliat amb els comunistes. Jacobí malaltís, enemic de totes les llengües de França, faria passar el general Franco per un catalanista. Agressiu, brillant orador, intel·ligent, Mélenchon constitueix una amenaça real per François Hollande.

Dupond-Aignan, que pot comptar sobre el vot dels seus parents i amics, enyora la França d'antany.

Eva Joly, il·luminada, jutgessa noruega, no domina la llengua del país on viu des de fa quaranta anys. El seu accent germànic exasperant cansa els oients. No ha entès de la civilització francesa i ha proposat de suprimir algunes de les seues festes més tradicionals. Em recorda el personatge del jutge a ' In nome del popolo italiano ' que acaba condemnant un innocent per motius ideològics. No m'agradaria passar entre les seues potes.

Jacques Cheminade, candidat estrany, proposa la colonització del planeta Mart.

Pel que fa a Nathalie Arthaud i Philippe Poutou, us confessaré que aquests representants del trotskisme més tronat em donen frisanya. Amb ells al poder, ja tornaríem al temps del seu admirat Robespierre.

Quan escolti tota aquesta gentussa, recordi la frase de Henry de Montherlant a ' La reine morte ' ' En prison, en prison pour médiocrité. '

    E-notícies, 17/04/2012 

Un dels grans plaers de la vida és anar-se'n a la Provença rodanenca que Josep Pla qualificava de ' pressentiment d'Itàlia. ' Si bé el Rosselló i les altres comarques germanes compten per mi entre les més boniques de Catalunya, s'ha de reconèixer que Perpinyà, la meua ciutat natal, presenta encants limitats. Hi apreciï la vista sobre el Canigó, que comparteix amb tots els pobles de la plana, i sobretot la seua quasi equistidància entre Barcelona (dues de hores de cotxe) i la Provença (un xic més) Anar-se-'n cap a Arle constitueix un dels minuts superiors de l'existència. Arle, la petita filla de Roma creada pocs anys després de Narbona —primera ciutat romana fora d'Itàlia— presenta molts tresors als visitants. L'antiguitat li ha deixat les arenes, el teatre, els Aliscamps; l'edat mitjana el claustre de Sant Trefume; l'època clàssica un floret de petits palaus tímids; l'època moderna les obres de Van Gogh. En obtenir el premi Nobel de literatura, Frederic Mistral va decidir de conservar el record de la Provença perduda en un museu etnogràfic, l'equivalent amb pedres de la seua obra poètica. ' Lo museon arlatenc ' es mereix una visita de dues o tres hores. Tots els aspectes de la vida quotidiana hi apareixen amb estris, objectes, vestits que el mestre havia recollit durant les seues passejades i els seus viatges pel seu país. Vora les tombes arruïnades dels Aliscamps, sota els xiprers que n'han vist tant i tant, sentireu una emoció sagrada. Una rica american va passar per Arle i, veient tanta bellesa, va demanar ' How much? ' Amb el gest elegant de la dama, Charles Maurras va endevinar la petició i va respondre ' Vingt siècles, madame. ' (Vint segles senyora.)

Aquest estiu al museu de l'Arle antic, hauran tornat les obres trobades al fons del Roine, com una extraordinària estàtua de Cèsar. Em plau que el riu vagi restituint als homes els tresors que el llim ha protegit del desgast dels anys, de les invasions i de les guerres.

Llegiu NUVOL, la nova revista virtual cultural molt ben feta. Discrepi del tot amb el judici d'alguns articles, però la polèmica és sana.

http://www.nuvol.com/news/index/apuntador

http://www.youtube.com/watch?v=UCmalK7MLRU

          E-notícies, 9/04/2012

Sempre m'han apassionat les llengües i m'agradaria dominar-me moltes. En canvi, mai no m'ha passat pel cap la idea d'aprendre llengües artificials com l'esperanto, el volapük o l'ido. Si bé comparteixi els ideals de pau i de neutralitat de llurs fundadors com el doctor Zamenhof, aquestes llengües em semblen inútils per dos motius principals. Llur caràcter artificial i llur etnocentrisme.

Una llengua és l'heretatge d'un poble, el seu tresor. A banda de vehicular informacions, les parles ens permeten expressar les nostres emocions. Es pot renegar en esperanto, pregar Déu, fer l'amor, somiar en esperanto? Quina mena de literatura pot produir un llenguatge lligat amb cap terra, sense intimitat real amb cap país? Quan viatgi, m'encanta la toponímia dels països que visiti amb noms tan evocadors com Mortefontaine, Troussechemises, Aiguatèbia, Sieteiglesias de Tormos, Schönbrunn, Campodipietra, Conilhac.

El doctor Zamenhof (un home admirable, per cert) i els seus deixebles han bastit un llenguatge amb una gramàtica senzilla i un vocabulari compòsit. Ara, aquesta pretesa senzillesa correspon a una visió del món europea. Els pobles de l'Extrem Orient tenen una visió del món diferent de la nostra. El meu amic Patrick, natural de Saigon, m'ha explicat que la llengua vietnamita expressa una concepció molt jerarquitzada de la societat. Així ' t'estimi / t'estimo ' es tradueix de moltes maneres segons el sexe i l'edat de les persones. Entre dues persones joves i de la mateixa condició social diuen ' Germà gran s'estima germaneta ' i ' germaneta s'estima germà gran. ' No parlaré, naturalment, dels tons tan importants en vietnamita o en xinès. A un asiàtic, l'aprenentage de l'esperanto li costarà molt menys que l'estudi del qualsevol llengua europea, però la pronúncia li semblarà tan difícil.

Florenci Salesas, el dibuixant de la coberta del meu darrer llibre ' La melancolia dels oficials ', em comentava que l'escriptor Frederic Pujulà i Vallès, autor d'una de les primeres novel·les de ciència ficció en català, "Homes artificials", era esperantista. Ja sabem que l'esperanto va néixer un poc amb la voluntat d'ajudar a assolir l'ideal d'un món sense fronteres i tot allò anti-babèlic. En un congrés internacional esperantista a Ginebra els assistents s'alçaven de llurs seients i es presentaven, tot dient llur nom i de quin país provenien. En arribar el torn del nostre Jules Verne patri, aquest es presentà: "Em dic Frederic Pujulà i Vallès i la meva nacionalitat és la catalana". En sentir això, es va alçar un esperantista espanyol (crec que un oficial de l'exèrcit) per protestar i a partir d'aquí es va organitzar la disputa nacionalista perfectament previsible. Aquest militar no devia ser el coronel Macià. Se armó la de Dios es Cristo '

Suposem, per concloure, que totes les nacions adoptin l'esperanto. Què passarà? A la llarga, apareixeran importants varacions regionals, i tornarem al punt de partida.

 http://www.wat.tv/video/sylvie-vartan-maritza-1968-17hqt_2ey2h_.html

Jean-Gaston Renard, Sylvie Vartan

La Maritza c’est ma rivière
Comme la Seine est la tienne
Mais il n’y a que mon père
Maintenant qui s’en souvienne
Quelquefois

De mes dix premières années
Il ne me reste plus rien
Pas la plus pauvre poupée
Plus rien qu’un petit refrain
D’autrefois :
La la la la...

Tous les oiseaux de ma rivière
Nous chantaient la liberté
Moi je ne comprenais guère
Mais mon père, lui, savait
Ecouter

Quand l’horizon s’est fait trop noir
Tous les oiseaux sont partis
Sur les chemins de l’espoir
Et nous on les a suivis,
A Paris

{Parlé}
De mes dix premières années
Il ne reste plus rien... rien

{Chanté}
Et pourtant les yeux fermés
Moi j’entends mon père chanter
Ce refrain :
La la la la

E-notícies, 5/04/2012

  Fa vint anys m'havia trobat a la Rue La Fayette de París amb una parella d'espanyols molt simpàtics. Em va desagradar, però, que la dona se m'adrecés en un anglès patètic abans d'adonar-se que sabia la seua llengua. Sempre m'ha xocat que els locutors d'una llengua neollatina facin servir l'angloamericà com a llengua de comunicació quan les nostres llengües deriven totes del llatí i es revelen comprensibles amb bona voluntat i un estudi míním. Si aprenem uns cinquanta mots diferenciats per cada llengua com pǎmint, ragazza, pazzo, faţa i estudiem les claus fonètiques de les germanes neollatines, la comprensió és immediata llevat del francès i del romanès bastant allunyats de la llengua mare. Un cop que has integrat unes quantes claus fonètiques com ara el fenòmen de la diftongació espanyola (amb o que esdevé ue porta/ puerta; porc / puerco ) de la ll catalana (lenzuolo / llençol ; lit / llit ; lait / llet) el grup constituït pel galaico-portuguès, el castellà, el català, l'occità i l'italià és molt fàcilment intercomprensible. El francès i el romanès, a causa del desgast fonètic [ (imagineu quin camí per arribar d'aqua a eau (o) ] i de les influències germàniques pel francès, eslaves i turques pel romanès s'han allunyat de la font llatina. Si les nacions neollatines volguessin adoptar com a llengua comuna un llatí simplificat —el latino sine flexione— per exemple no hauríem d'esmerçar tanta enèrgia i tants diners per aprendre anglès i xampurrejar-lo. He estudiat quinze anys aquesta llengua i sóc molt més competent en italià que he estudiat pel meu compte durant tres mesos. Em costa acabar la lectura d'un llibre en anglès mentre he llegit amb fruïció les novel·les de Dino Buzzati i d'Italo Svevo en italià. En lloc de triar com a llengua comuna, un llatinòrum artificial, potser podríem adoptar l'occità en la seua versió llenguadociana o provençal. Els sons del portuguès, del català, del castellà (un francès no pot dir : el jilguero del general Sanjurjo canta en una jaula roja en un jardín de Guadalajara en Méjico. ) apareixen realment difícils pels estrangers. La gramàtica i l'ortografia del francès sense parlar de la fonètica resulten endimoniades. (Un espanyol no sap dir ' Alain Delon a une Renault bleue.') L'occità, a mig camí de totes les llengües neollatines, neutral perquè cap estat no el té com a llengua oficial, em sembla un candidat magnífic.

                      E-notícies, 2/04/2012

Confessi que fa encara tres mesos no coneixia ni el mot ni el concepte de Lipdub. Aquesta no és la meua cultura. Les principals associacions que volen salvar el patrimoni que constitueixen totes les llengües de França han decidit de fer un lipdub gegant el 31 de març. Dissabte, pels carrers de Quimper, Estrasburg,Tolosa, Ajaccio, Annecy, Perpinyà, Baiona milers i milers de ciutadans han desfilat per manifestar llur amor a les llengües bretona, alsaciana, occitana, corsa, arpitana, catalana, basca. A Perpinyà, el lipdub girava entorn de la cançó ' Nosaltres aquí parlem català ' del malaguanyat Jordi Barre. Cada clip il·lustrava uns versos de la cançó. Vaig passar una tarda deliciosa a la Llotja amb un airina que provenia de la catedral. Xerrava amb els amics, feia fotos que mirava d'enviar a l'amic Rius. Vaig mirar de gravar vídeos, però algú hauria d'explicar-me el que cal fer...Quan passaven els cameramen, havia d'abraçar i de consolar la senyoreta Pilule. Conec feines més desagradables. Davant meu, uns minyons, disfressats d'óssos, empaitaven les minyones. No van llestar les més lletges sota la mirada benevolent de la Venús de Maillol vestida amb la senyera i una barretina al cap. Aquesta manifestació simpàtica, gens planyívola, va atreure més de 7000 persones de tota condició i de tota edat unides per l'amor de la llengua catalana. Allò que més em va agradar va ser la gresca. La nostra llengua no es parla tant com antany pels nostres pobles i a les nostres viles, però tota aquesta gent va voler declarar al món el seu afecte pel català. En lloc de plorar, de queixar-nos, de comptabilitzar les nostres derrotes, de seguir segon per segon les divagacions dels nostres enemics, em sembla que hem de viure la nostra vida i caminar, amb un pas segur, cap a la llibertat. Cal conrear aquestes festes, aquestes estones fraternals quan el mateix Canigó es posa a ballar.

E-notícies, 29/03/2012

Ahir vaig veure una pel·licula molt estranya. ' La fiancée des ténèbres ' (La promesa de les tenebres) de Serge de Poligny, realitzada el 1944 i estrenada el 1945, possiblement la primera obra cinematogràfica sobre els albigesos. En aquell temps encara no els anomenaven càtars. Roland Samblanca (àlies Pierre-Richard Wilm, el millor Edmond Dantès al meu entendre), músic casat i mainadat, s'enamora a Carcassona de la Sylvie (àlies Jany Holt) , una noia misteriosa vestida de negre. Viu a casa del senyor Toulzac (Delmont), el seu pare adoptiu, que es considera com el darrer bisbe càtar. Amb l'ajut de la Sylvie i d'alguns iniciats, pretén ressuscitar el culte. Aquest film fantàstic, sense arribar a la categoria d'obra mestra, es deixa veure. El poble (el carter, les criades, el forner, el poeta) parlen en occità (en diuen 'patuès' a la modalitat oral i ' llengua d'oc ' a la forma escrita). Aquesta pel·lícula, com afegitó, és la darrera de Charpin, el gran actor que tots els admiradors de Marcel Pagnol coneixen. En Charpin romandrà identificat a mestre Panisse per l'eternitat. M'ha interessat molt l'argument desenvolupat pel guió de Gaston Bonheur. Si uns quants científics volen reconstituir l'espècie dels mamuts a partir de l'ADN retrobat a Sibèria, deu ser bastant més fàcil ressuscitar la religió dels bons homes. Caldria que un bisbe cristià —catòlic i ortodox— adoptés els principis del catarisme, donés el consolament a uns quants deixebles i anés predicant pel món. Jo, en tot cas, m'hi apunti.

L'Indépendant, 27/03/2012

L'Association Reynès Patrimoine Culturel a proposé une présentation de la revue Vallespir n° 8, accompagnée d'une table ronde sur le thème "Escriure en català ? Écrire en français ?". La revue Vallespir, éditée par le Centre Cultural Català del Vallespir, a le mérite d'être la seule revue en catalan de la région. Son directeur Gentil Puig-Moreno a présenté au public le premier numéro de l'édition de 1928 et a remarqué qu'à l'époque, où tout le monde parlait catalan, la revue était éditée en français. Par contre, alors que le catalan est aujourd'hui moins parlé, l'édition actuelle est faite presque dans sa totalité en catalan. Ce paradoxe est un choix. "Notre génération a un clivage pas facile à régler entre le catalan que l'on entendait dans notre enfance et le français que l'on apprenait et qui est devenu notre langue" disait Miquel Sargatal, auteur et collaborateur de la revue, "si j'écris en français, il y a une partie dans moi que je ne peux pas exprimer, et c'est pareil si j'écris en catalan. J'ai choisi actuellement d'écrire en français avec des phrases en catalan. C'est le témoignage de notre confusion identitaire".

Autodidacte
Joan Daniel Bezsonoff, qui participait également à la table ronde, a expliqué qu'il avait opté pour écrire ses oeuvres en catalan, une langue qu'il n'a pas apprise à l'école bien sûr, mais en autodidacte. Ses ouvrages sont connus dans tous les pays de langue catalane. Sans renoncer au dialecte roussillonnais, il cherche à composer une prose compréhensible partout.

Le public a aussi exprimé son point de vue et ses expériences personnelles, tout en encourageant ceux qui contribuent avec leur travail à faire vivre la langue du pays.