VEF Blog

        E-notícies, 22/02/2012

Sempre m'ha semblat interessant que cap nacionalista espanyol no reclami la recuperació de les comarques catalanes annexionades per França el 1659 mentre que les reeinvidicacions sobre Gibraltar, incorporat a la corona britànica arran dels tractats d'Utrech el 1713, constitueixen un gran clàssic. Els espanyols han renunciat fàcilment a la Catalunya del Nord perquè saben que no és seua aquesta regió pobra de França, molt lluny de la capital. La seua superfície amb l'occitana Fenolleda no passa dels 4.116 km² i la del Principat dels 31.950 km². El gran interès de la nostra Catalunya Nord en el procés de reconstrucció nacional rau en la nostra senzilla existència. Provem que es pot ser català sense tenir un passaport espanyol. Potser és per això que empipem tants espanyolistes. Representem una nosa constant en llur voluntat d'espanyolitzar definitivament Catalunya. Uns quants lectors espanyolistes m'han titllat de ' gabacho ' ignorant que, a casa nostra, dels occitans en diem gavatxos i de llur país la Gavatxeria. Tothom acaba sent el gavatx de tothom. Crec que Catalunya es troba a dues passes de la independència. La nostra Catalunya Nord no tornarà pas a formar part tot seguit de la comunitat nacional ja que, ara com ara, la majoria dels seus habitants se senten francesos. Sense voler fer política ficció, hem descobert que les fronteres estatals no són pas eternes. Em sorprendria que un estat català a mitja hora de Perpinyà no canviés les mentalitats. Molta gent voldrà recuperar l'ús actiu del català i se sentirà atreta pel dinamisme del sud. Després d'uns quants anys de tensió i d'amargor, estic convençut que l'estat espanyol i el nou estat català tindran una relació harmoniosa i apaivagada. Si no fos per l'espoli fiscal, no entenc que els espanyolistes vulguin conservar unes províncies on una part significativa de la població (sens dubte, la majoria) aspira a anar-se'n. No esteu farts d'aquesta guerra freda permanent, d'aquest odi constant que apareix a tots els diaris, en les converses, d'aquests partits entre el Barça i el Reial que semblen una batalla, d'aquests comentaris de parvulari com els que camparan al peu d'aquest article? No penseu que és hora que torni el seny?

E-notícies, 18/02/2012

A França com arreu de l'imperi americà, tothom ha parlat molt de la mort de la pobra Whitney Houston. Aquesta artista molt bonica, amb una veu excepcional, no s'havia convertit en mite a França per culpa d'un incident absurd. Tots els francesos que el van poder veure recorden un programa on la jove cantant era convidada amb Serge Gainsbourg. Completament torrat, per variar, el gran Gainsbourg va començar a fer força comentaris elogiosos sobre la bellesa de la senyoreta. Com que els traductors no es dignaven a traduir les seues intervencions, Gainsbourg va passar a l'acció adreçant-se directament en anglès a la jove cantant. Sense entrar en els detalls, sense recórrer a les metàfores florides i lunars de les cançons sentimentals, Gainsbourg li declarà la seua admiració. ' I want to fuck you. ' La noia no s'ho va creure i Gainsbourg va repetir la mateixa carallada, traduint-la al francès perquè tots els espectadors se'n poguessin aprofitar. ' Je lui ai dit que je veux la baiser. ' (Li he dit que me la vull cardar. ) Tot i que la noia va reaccionar amb molta dignitat, tothom recordava aquesta escena i no es prenia seriosament la Houston. Vaig veure a la televisió Bodyguard. Conservi el record de la seua venustat i d'una veu magnífica al servei de cançons generalment ineptes. No tinc cap disc ni cap pel·lícula seua a casa. Tanmateix, la seua mort, anunciada per una decadència física aclaparadora, m'ha fet pena. Només tenia 48 anys i havia malgastat tots els seus dots. He sentit un extracte d'un concert recent i la seua veu, que escalava els pinyols antany, s'havia transformat en un crit rauc, bestial, terrible. Per què tants famosos d'un dia no suporten la davallada a la segona divisió i es refugien en la droga i l'alcohol? Aquí, veiem altre cop la grandesa de Frank Sinatra. Al començament dels anys 1950, ja no era ningú sinó el marit d'Ava Gardner. Amb prou feines va obtenir un paper de secundari a From here to eternity. Total, va guanyar l'òscar del paper secundari el 1953 i, per completar la seua col·lecció, l'òscar de la millor cançó original el 1954 amb ' Three coins in the fountain', el 1957 amb ' All the ways ' (una de les seues cinc millors cançons al meu entendre), el 1958 amb 'High hopes'. A la meitat dels anys 1960 consideraven Sinatra com un vell crooner passat de moda. Va crear 'Strangers in the night'. Crec que aquí rau la diferència entre celebritats d'un dia i els mites.

http://www.youtube.com/watch

El Temps, número 1444, 14/02/2012

Pierre Boulle

El planeta dels simis

traducció de Juli Avinent

Universitat de València

València, 2011

Un viatge atroç

Es podria dir ' addattatore tradittore. ' (Ho he escrit bé, senyor Victor Ripoll?) Sembla una banalitat criticar la traïció de les adaptacions cinematogràfiques. Entre les obres que més han patit de llur aclimatació al cinema, pensi en El planeta dels simis de Pierre Boulle. Han malmès —El pont del riu Kwai —la seua altra gran novel·la amb una fi oposada al cinisme i a l'absurditat de l'original. Després de l'èxit planetari de la pel·lícula de Franklin J Schaffner, molta gent ni s'ha pres la pena de llegir la novel·la de Pierre Boulle, massa francesa potser. Tanmateix, aquesta petita obra mestra em pareix molt superior a totes les seues adptacions, llevat del començament i de la inoblidable darrera escena de la pel·lícula del 1968 (les altres valen poca cosa...) quan en Taylor reconeix el cap de l'estàtua de la Llibertat i maleeix els bojos que van destruir la civilització a cops de bombes nuclears, Més que d'una novel·la de ciència ficció, crec que es tracta d'un conte filosòfic digne del millor Voltaire. Tothom coneix, més o menys, l'argument. Uns astronautes francesos amb el periodista Ulysse Mérou (és a dir Ulisses Mero com l'heroi grec i el peix...) arriben a un planeta bessó de la terra que anomenen Soror ja que els francesos diuen ' la planète ' i no 'le'. Al cap d'un poc els nostres exploradors descobreixen amb horror que, en aquest món, els simis són evolucionats i els homes uns animals salvatges. Els ingredients que més m'agraden en la novel·la de Pierre Boulle vénen de la descripció científica del planeta i de la seua història. Quan en Mérou ens explica el seu descobriment de la llengua dels simis —el simià— sembla que estiguem llegint les memòries d'un militar aliat, presoner a l'Alemanya nazi. Les escenes arqueològiques a la selva creen un malestar, una nosa existencial. La gran superioritat del llibre procedeix del tema lingüístic. A la novel·la, els simis hi parlen una llengua diferent del francès del narrador. A les pel·lícules de Hollywood s'expressen en l'anglo-americà de la fi dels 1960. No ens sorprendria que es posessin a xiular ' Strangers in the night ', ' What a wonderful world ' o se'ls escapés la frase ' Peace in Vietnam. ' Sempre m'ha semblat estrany que el coronel Taylor, a la fi de la pel·lícula, s'adoni que ha tornat a la terra a prop de l'antiga Nova York. Voleu dir que un astronauta és incapaç de reconèixer la Via Làctia?

Ens hem d'alegrar, per tant, que Juli Avinent incorpori a la nostra cultura aquest clàssic mig oblidat. La lectura de la novel·la presenta un risc. Quan l'haureu acabada, potser tindreu ganes d'agafar un fusell i d'anar-vos al Congo o a Borneo per carregar-vos uns d'aqueixos malparits de simis.

Article publié danx le numéro 42 de la revue Cap Catalogne

 http://www.capcatalogne.com/

J'ai souvent eu envie de prophétiser en politique mais je n'ai pas le talent de Hannussen, l'astrologue de Hitler, qui mourut assassiné parce qu'il avait prédit l'incendie du Reichstag. Je suis sûr, néanmoins, que Jordi Pujol restera comme l'un des quatre hommes les plus importants de l'histoire de la Catalogne avec Jaume I (Jacques le conquérant) Enric Prat de la Riba et Francesc Macià. Jordi Pujol, c'est d'abord un physique comme Peter Lorre ou le général Massu. Imaginez-vous une grenouille avec une gueule d'empeigne pas possible. Les électeurs de José María Aznar l'avaient bien vu et leur plaisanterie favorite était ' Pujol, enano, habla castellano ' (Pujol, le nain, parle espagnol.) Fils de la terre, Jordi Pujol, avec son accent du terroir, joue les paysans comme Josep Pla, le grand écrivain à qui il m'a toujours fait penser par son talent, sa roublardise et, disons-le, son génie. Jordi Pujol, qui joue les simplets, est tout de même docteur en médecine et parle, en dehors du catalan et du castillan, le français et l'allemand. Fort bien aux dires des mes collègues qui enseignent la langue de Zweig. Le président Pujol connaît intimement son pays et ses gens. Dans le moindre village, le quartier le plus peuplé, il se sent à l'aise, au milieu des siens.

Si la Catalogne n'était pas aussi petite, engoncée par une législation tatillonne, tolérée entre la France et l'Espagne, Jordi Pujol serait devenu un 'homenot' européen, un de ces géants qui ont façonné l'histoire comme Churchill, Mandela ou Gorbatchev. Jeune, il chanta ' El cant de la senyera ' (le chant du drapeau) devant le caudillo et, après avoir été torturé et humilié, passa deux ans et demie en prison pour avoir osé défier vocalement le dictateur. Elu président de la Generalitat en 1980, il fut constamment réélu jusqu'à son retrait en 2003. Il préféra se retirer en pleine gloire, Cincinnatus moderne, avant que le peuple, ingrat, ne le renvoie à ses chères études. Patiemment, intelligemment, Jordi Pujol, vieux renard sympathique, a su redresser la Catalogne, la préparer à la modernité sans se décourager et en convainquant l'électeur d'adhérer à son modèle de 'convivència ', la cohabitation harmonieuse entre les Catalans de souche et les autres Catalans, pour reprendre l'expression de Paco Candel. Les années ont passé. Trois présidents lui ont succédé. Le docteur Pujol a vieilli mais le vieux sage, ennemi des polémiques débilitantes, s'engage de plus en plus sur la voie de la souveraineté, avec la timidité et la coquetterie d'une jeune fille. Il veut être le Moïse de la Catalogne.

E-notícies, 8/02/2012

Si els comparem amb el balanç de José LuisRodríguez Zapatero, els resultats de la política de Nicolas Sarkozy poden semblar meritoris. Ara bé, segons tota probabilitat, el futur president de la república francesa serà François Hollande. Fa temps que el corrent ja no passa entre els francesos i el president. Uns quants factors expliquen aquest desamor. Més enllà de l'inevitable desgast del poder, els primers mesos de la presidència de Nicolas Sarkozy van deixar una imatge catastròfica en l'opinió. La nit de la seua elecció, no se li va acudir res de millor que celebrar-la al Fouquet's un dels llocs més cars de la capital. Després, va passar les vacances al bord d'un iot d'un amic multimil·lionari. Des de llavors, el consideren com ' le président des riches. ' (el president dels rics) Aquesta mala gestió de la seua imatge a més de mesures fiscals favorables als rics va accentuar el malentès entre el poble i el cap d'estat. Contràriament a Jacques Chirac (possiblement el pitjor cap d'estat francès d'ençà de les croades) Sarkozy sempre ha palesat idees de dretes sense complexos. Chirac, antic signatari de la crida d'Estocolm, en el fons sempre va ser un home d'esquerre i François Mitterrand un home de dreta. Sarkozy encarna la dreta desacomplexada a la manera d'Aznar (un dels seus models) i sempre ha manifestat una simpatia forta pels Estats Units, oposada a la tradició gaul·lista i a l'amistat secular franco-russa. Per acabar-ho d'adobar, Sarkozy ha rebaixat la funció presidencial fent-la més humana i més accessible. No ha protegir la seua vida privada. A molta gent li desplau que qualsevol internauta amb un clic pugui descobrir totes les anfractuositats més íntimes de la primera dama de França. Des de l'execució del malaguanyat Lluís XVI, els caps d'estat francesos sempre han mirat de recuperar un poc de majestat. Solen presentar el president com un monarca republicà. Barrallant-se amb les persones que l'insulten, Sarkozy ha desacralitzat la funció presidencial. Un anònim es va negar a tocar-li la mà dient -li ' M'embrutes la mà ' i el president, en lloc de callar com els seus predecessors, li respongué ' Casse-toi pauvre con! ' (fot el camp idiota! ) A França la premsa escrita i sobretot la ràdio constitueixen el darrer baluard del marxisme amb la CGT. Amb una violència rara, al·lusions gens afalagadores a la seua talla, el president és el dimoni, un petit Hitler...Amb la crisi que ha ridiculitzat les promeses electorals, sembla inevitable que Sarkozy perdi l'elecció presidencial. Ara, no s'ha d'oblidar que és un animal polític, amb una energia extraordinària durant les campanyes electorals. Com els anglesos al rugbi, Sarkozy no renuncia mai. A títol més anècdotic, quasi totes les meues prediccions vénen desmentides finalment...Ja veurem aquest cop.

Peireto Berengier, Prouvènço d'aro, 

PER LA GENT POC FAMILIARITZADA AMB LA GRAFIA MISTRALENCA, PROPOSI EL MATEIX TEXT EN VERSIO OCCITANA A SOTA

Els taxistes del tsar countavo sis óurigino mesclado russo-catalano. Vuei, emé La melancolia dels oficials nous baio un rouman di pas ourdinàri.

Jan Daniel Bezsonoff, que neissiguè en 1963, nous parlo de la guerro d’Algerìo coume se l’avié facho e se leissarian prene à-n-un rouman autoubiougrafi se noun avian verifica la dato (Verai que soun paire ié participè coume medecin de l’armado ; a dounc pousa à bono sourço).

Aquel autour neissiguè à Pounteia, en Roussihoun e fuguè dounc fourma à la franceso. Es bèn plus tard, à l’universita catalano de Prado, qu’espeliguè un segound cop e se devinè catalan. Venguè alor escrivan catalan e escrivan catalan de trìo. Après d’estùdi dins lis escolo frachimando fin qu’à l’universita de Sofia Antipolis, à Niço faguè proufessour certificat de letro franceso dins noumbre de licèu de Paris à Cano e Niço, avans de veni proufessour certificat de catalan e d’ensigna, vuei, à Perpignan.

Aquéu nouvèu rouman, seguido de La presonera d'Alger , torno prene la formo autoubiougrafico que s’entrais talamen bèn à soun estile di fraso courto, rapido, preciso e souvènt pivelanto pèr soun irounìo e sa pouësìo mesclado. Dificile de resta indiferènt quouro legissès lou retra de Stobinski que tóuti li masco s’èron clinado sus soun brès :

« Una li havia regala la calvície als vint anys ; la segona la pell colrada couma una gambarota mig cuita ; l’altra el mentó fofo. La bruixa més cruel li havia ofert els ulls. Uns ulls blaus, inquietants com l’infinitament petit, infinitament petit com el seu cervell. Uns ulls on no filtrava cap sentiment humà, ni els més sordids. Res. La buidor intersideral. Amb aquests ulls de vedell trepanat, […] e plus liuen La iguana els havia njectat del sèu verí. Mes que a una iguana potser, en Stobinski retirava a una balena encallada en una platja d’Austràlia. »

D’aiours aquéu persounage soulet, se n’en pourrié tira un gros rouman…

Es dins aquel estile, pintouresc que Jan-Daniel Bezsonoff nous permeno de Tanger à Paris, de Kœnisberg à Alger en passant de Saïgon e en nous fasèn vesita tout acò coume un guide amourous de cade endré. Tout acò pèr nous faire reviéure la vido di sóudat d’Indouchino o dóu tèms de la guerro d’Algerìo. Poun de visto d’un sóudat liuen de la pensado pouliticamen courrèito, sènso tabou e sènso pòu de desacralisa…

version occitana del mateix article

L’autor, Joan Daniel Bezsonoff, nos es ben coneigut, eu qu’a publicat nombre de romans que n’avem presentat aquí. Lo darrier que n’avem parlat Els taxistes del tsar contava sis originas mescladas russo-catalanas. Vuei, emé  La melancolia dels oficials nous balha un roman di pas ordinaris.

Joan Daniel Bezsonoff, que neissiguèt en 1963, nos parla de la guerra d’Algerìa coma se l’avia facha e se leissariam prene an un roman autobiografic se non aviam verificat la data (Verai que son paire ié participèt coma medecin de l’armada ; a donc posat a bòna sorça).

Aquel autor neissiguè à Perpinhan, en Rossilhon e fuguèt donc format a la francesa. Es ben plus tard, à l’universitat catalana de Prada, qu’espeliguèt un segond còp e se devinèt catalan. Venguèt alor escrivan catalan e escrivan catalan de tria. Après d’estùdis dins lis escolo frachimandas fin qu’a l’universitat de Sòfia Antipolis, a Niça faguèt professor certificat de letras francesas dins nombre de licèus de Paris a Canas e Niça, avans de venir professor certificat de catalan e d’ensinhar, vuei, a Perpinhan.

Aquéu novèu roman, seguida de La presonera d'Alger, tòrno prene la fòrma autobiografica que s’entrais talament ben a son estile di frasas cortas, rapidas, precisas e sovènt pivelantas per soun ironia e sa poesia mescladas. Dificile de restar indiferent quora legissès lo retrach de Stobinski que touti li mascas s’èron clinadas sus son breç :

« Una li havia regala la calvície als vint anys ; la segona la pell colrada couma una gambarota mig cuita ; l’altra el mentó fofo. La bruixa més cruel li havia ofert els ulls. Uns ulls blaus, inquietants com l’infinitament petit, infinitament petit com el seu cervell. Uns ulls on no filtrava cap sentiment humà, ni els més sordids. Res. La buidor intersideral. Amb aquests ulls de vedell trepanat, […] e plus liuen La iguana els havia njectat del sèu verí. Mes que a una iguana potser, en Stobinski retirava a una balena encallada en una platja d’Austràlia.»

D’aiors aquéu personatge solet, se n’en porria tirar un gros roman…

Es dins aquel estile, pintoresc que Joan-Daniel Bezsonoff nos permena de Tanger a Paris, de Kœnisberg a Alger en passant de Saïgon e en nos fasent vesitar tot aquò coma un guide amorós de cada endrech. Tot aquò per nos faire reviure la vida di sodats d’Indochina o dau temps de la guerra d’Algeria. Ponch de vista d’un sodat luenh de la pensada politicament correcta, sensa tabu e sensa paur de desacralisar…

       E-notícies, 5/02/2012

Visc a Nils, el poblet dels meus avis a un quart d'hora de Perpinyà. El que m'agrada més del meu vilatge és la seua dualitat. Urbà i rural a l'encop. A dues passes del Castellet, m'envolten les vinyes, els camps de presseguers i d'albercoquers. Els pagesos encara saben català com antany. Ara, per culpa de les intempèries, estic privat de connexió a Internet, d'aigua i d'electricitat. Tret d'això tot va bé...Dormi a casa dels pares que s'escalfen amb llenya a la llar, mitjà molt més fiable que la fada electricitat.

Fa tanta fred que ni els gats sallen a la parraguera. L'O'Malley, la Mimi i en Toulouse dormen, acocolits al garatge, imatge de la felicitat resignada. Mentre hi ha teca no passa res, semblen dir...

Aquest retorn al passat ofereix alguns avantatges. Com, durant les vagues llargues, la gent es parla més. Se sent una real solidaritat humana, una germanor que, la resta de l'any, no supera les bones intencions. Quan arriba la nit, bufa una tramuntana, més siberiana que catalana, i llegeixi al llit, tapat sota tres flassades, amb un espelma damunt la tauleta. Què voleu que us digui? Aquest retorn al passat, sense notícies, ni Internet, lluny de la televisió i de la ràdio aviat serà un bonic record.

http://www.youtube.com/watch?v=RxhTqFaU1oM