http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 08-03-2012 18:27

La mort de la Bressola

E-notícies, 8/03/2012

 

 

 

 


Si la nostra estimada llengua catalana té encara un futur a les comarques nord-catalanes ho deu sobretot a l'abnegació d'uns quants militants, a la tossuderia de molts catalans i sobretot a les escoles Bressola, Arrels i el col·legi comte Guiffré. Fa trenta anys que les escoles catalanes lluiten d'una manera admirable per aturar la davallada dramàtica de la nostra parla. A partir de la fi dels anys 1940, els catalans del Nord van decidir d'una manera generalitzada de parlar francès a la mainada perquè s'integrés millor en el conjunt nacional francès. Cal recordar que en aquells moments la llengua catalana travessava la nit del franquisme a l'altra banda? En paguem els resultats ara. Quasibé tots els petits catalans que neixen al nord són culturalment i lingüística francesos. Uns pares, que no han tingut la sort de parlar català des de petits, han volgut donar als llurs fills la possibilitat d'aprendre català sense cansar-s'hi. Les escoles Bressola i la llura gernana Arrels eduquen la mainada en català. Tinc molts alumnes que han passat per aquestes escoles i fa goig sentir-los tot i que, naturalment, no tenen el català amb suc dels vells. Això passa a tot arreu on les llengües s'unifiquen amb els mitjans de comunicació.

Si una escola Bressola funciona durant cinc anys, l'estat francès accepta de pagar el sou d'aquests mestres de l'ensenyament privat. Ara, una escola costa car, la calefacció, les eines pedagògiques, el menjar, les excursions etc. L'escola la Bressola de Càldegues a la Cerdanya és amenaçada de mort perquè les subvencions que l'ajuden a sobreviure s'han diluït per culpa de la crisi. Cada país paga per la difusió de la seua cultura arreu del món, Així l'Institut Cervantes ajuda a mantenir el caliu del castellà a les Filipines i ho trobi perfecte. França i el govern del Quebec paguen mestres per difondre el francès a la Louisiana. Molt bé! Per què el Principat de Catalunya no ajudaria a desenvolupar la cultura catalana en territoris actualement fora de la seua jurisdicció? Cal recordar que les nostres comarques van fer part de Catalunya fins a la fi del segle XVII? Tinc vergonya davant dels comentaris en català mesquins dient més o menys ' Això de la Bressola és una cosa de gavatxos...' Que aquesta gent amb curtes mires deixi de dir-se catalana, si's plau, i que continuiï mirant futbol per televisió. Em permetreu de citar en francès aquest vers d'Alphonse de Lamartine. ' Honte à qui peut chanter pendant que Rome brûle. ' (Vergonya a qui pot cantar mentre Roma està cremant.)

 


Comentaris/ коментарии

 

1. bretagne_charme_nous  le 09-03-2012 à 01:56:36  (web)

bravo pour la photo du jour
Bonne continuation
Yoomie

2. monnaiesanciennes  le 09-03-2012 à 07:41:28  (web)

Bravo pour la photo du jour, bonne journée
amicalement
gege66

3. freedo  le 09-03-2012 à 07:44:56  (web)

ça y est...Vous êtes célèbre M. Bezsonnof!
On fête ça?

 
 
 
el 07-03-2012 21:03

La cançó del març 2012

http://www.youtube.com/watch?v=xeZ_KJP6dRs

Un joiell! Gràcies Mister Cole

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-03-2012 18:42

Vallespir

Presentació de la revista "VALLESPIR" i           taula rodona : " ESCRIURE EN CATALÀ ? - ÉCRIRE EN FRANÇAIS ? "

amb els escriptors Joan Daniel Bezsonoff i Michel Sargatal i el director de la revista Gentil Puig-Moreno.

Dissabte 10 de març a les 17h30

Pont de Reiners – Sala de les' Echoppes ' 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2012 22:32

RIP

Descansi en pau!

Qu'il repose en paix!

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2012 11:13

Pobre Napoleó

E- notícies, 5/03/2012

 


Pobre Napoleó! Els nacionalistes corsos el consideren com un traïdor, l'anti Paoli. Els nacionalistes francesos li retreuen d'haver traït l'ideari de la revolució i d'haver-se instal·lat en el tron. Sens dubte coneixeu l'anècdota deliciosa sobre Pierre Larousse, l'autor dels diccionaris que havia creat dos articles pel mateix personatge. El general Bonaparte es moria quan neixia el tirà Napoleó.

Els pobles d'Europa —d'Espanya a Rússia— tampoc l'estimen i recorden les matances de la Grande Armée. Enguany, tot Rússia celebra amb solemnitat el bicentenari de la invasió francesa, la famosa primera gran guerra patriòtica. La segona designa la guerra contra els nazis. Davant del perill, Stalin havia jutjat hàbil de reciclar els vells mites de la Santa Rússia i de donar a l'església un cert protagonisme.

A França, la gent encara recorda la retirada atroç sota la neu. Molts testimonis, com el general Marbot, van deixar llurs memòries, sense parlar de Guerra i Pau, una catedral novel·lística. Si bé el General Hivern —Zima en rus— va contribuir a la derrota de la Grande Armée, d'altres fets intervingueren. No havien previst pmrou uniformes i prou menjars pels rigors de l'hivern. He caminat pels carrers de Moscou amb una temperatura de – 25 i us puc dir que no és cap broma...

Un dels principals defectes de Napoleó és que no suportava la competència i havia eliminat, un per un, tots els seus rivals. Així, tots els generals francesos, tret del mariscal Davout, tenien coneixements militars mediocres...Quan els russos atacaven guanyaven si l'emperador no hi era. Ans al contrari, quan Napoleó participava a la batalla, ja podien plegar...

Aconsellat per Antoine de Jomini, el gran estràteg suis durant la campanya del 1814, Alexandre I va recordar la lliçó. Finalment, el geni fou vençut per Wellington, però què hauria passat si Grouchy no hagués trigat tant?

Sempre m'ha fascinat una estadística. Des de la mort de Napoleó hi ha hagut més llibres publicats sobre ell que dies?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-03-2012 20:17

Retorn de Niça

                              E-notícies, 1/03/2012

 

 


Feia tres anys que no havia tornat a Niça on vaig passar tota la meua joventut. He vist els amics. He conegut nous restaurants. He recorregut les meues llibreries favorites. He visitat l'església de Vilafranca de Mar (oficialment Villefranche-sur-mer) on es troba un Crist magnífic esculpit per un presidiari del segle XVIII amb un sol tronc d'oliu. A l'església Sant Miquel, s'hi veuen les nostres quatre barres com a molts pobles on van governar els nostres comtes. La nostra presència llunyana encara es deixa sentir en la toponímia. No parlaré del clàssic Barcelona de Provença (àlies Barcelonnette) sinó de l'última àrea de servei de l'autopista abans de Brinhòlas (Brignoles) que es diu Barcelone. No sé si existeix alguna associació amb totes les Barcelones del món.

He pogut practicar occità amb els companys, però, ai las, la llengua ja no té la vitalitat d'antany, igual que el català a Catalunya Nord. A les llibreries de Niça, he fullejat novel·les negres en nissart (el nom local de l'occità), una gramàtica nissarda totalment redactada en llengua d'oc amb la gràfia clàssica, una traducció nissarda de El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry. Sempre he considerat la Provença com una germana de Catalunya millorada, una Catalunya més llatina, menys salvatge amb claustres més frescos i monuments romans en orri. Ara, la gran superioritat de la nostra terra és que el país de Frederic Mistral reposa sota una llosa d'oblit, entre dos xiprers malats i un ramat de fedes gamades. Catalunya, en canvi, és viva, balla malgrat tots els vents contraris. No vull que li passi el mateix que a la Provença. Crec que, en el procés de reconstrucció nacional, Catalunya Nord ha de tenir un paper important encara que no es puguin assaborir tots els fruits de seguit. Catalunya sense el nord és com setembre sense veremes, Nadal sense regal, un estiu sense amor.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-02-2012 00:06

Fronteres

     E-notícies, 26/02/2012

 


Quan era petit, vivia a prop d’una frontera. Vaig ser concebut a Bona, l’actual Annaba. Sis mesos enrere, ‘ la ville de Bône ‘era una prefectura francesa com Gap o Tolosa. Vaig decidir, finalment, de néixer com tothom a la clínica dels plataners de Perpinyà amb l’ajut del doctor Ponsaller.

Des de Nils, es distingeix molt bé l’Albera que marca la frontera franco-espanyola o catalano-catalana per dir les coses propiament. Si espiem cap a tramuntana, veiem les Corberes, l’antiga frontera entre els regnes d’Aragó i França.

Durant un parell d’anys, em vaig estar a Menda, lluny de tota frontera abans que ens instal·léssim a Briançon, a la ratlla d’Itàlia. Els vells de la regió parlaven el provençal de la muntanya mentre, a la banda italiana, se’ns adreçaven en francès. Més tard, em van explicar la història de la Màscara de ferro encarcerat a la fortalesa de Pignerol, ciutat francesa durant molts segles que ara es diu Pinerolo i pertany a Itàlia.

A Breisach Am Rhein, la frontera em va semblar més clara que a Briançon. El Rin dibuixava una ratlla real. Ara bé, a Alsàcia com al land de Baden-Württemberg, la gent s’expressava en un parlar germànic. A la banda francesa, pocs noms tenien una consonància gal·la a dir veritat. Volgelsheim, Wolfgantzen, Dessenheim, Hettenschlag. Només Sainte-Croix-en-Plaine, àlies Heilig-Kreuz, ens recordaven que viatjàvem per França. En canvi, passat la serralada dels Vosges, la toponímia s’afrancesava amb poblacions com Saint-Etienne-Lès-Remiremont, Eloyes, Granges-sur-Vologne o Epinal.

Quan vam arribar a Canes, vam viure a prop del Var, l’antic límit entre la Provença i el regne de Savoia. Vam visitar molts pobles de la república italiana on els pagesos parlaven amb més fluïdesa la llengua de Mistral que no la de Dant. A Canes, la gent coneixia millor els noms provençals i piemontesos que la denominació oficial italiana. Comprava un bitllet de tren cap a Limon i Coni i pas cap a Limone i Cuneo.

Han passat els anys i tinc entès que les fronteres a Europa ja no existeixen. Quan baixi a Figueres, els guàrdies civils i els policies espanyols encara no ho saben. Algú els ha avisat ?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-02-2012 23:48

Catalunya Nord i la independència de Catalunya

        E-notícies, 22/02/2012

 

                                                              

 


Sempre m'ha semblat interessant que cap nacionalista espanyol no reclami la recuperació de les comarques catalanes annexionades per França el 1659 mentre que les reeinvidicacions sobre Gibraltar, incorporat a la corona britànica arran dels tractats d'Utrech el 1713, constitueixen un gran clàssic. Els espanyols han renunciat fàcilment a la Catalunya del Nord perquè saben que no és seua aquesta regió pobra de França, molt lluny de la capital. La seua superfície amb l'occitana Fenolleda no passa dels 4.116 km² i la del Principat dels 31.950 km². El gran interès de la nostra Catalunya Nord en el procés de reconstrucció nacional rau en la nostra senzilla existència. Provem que es pot ser català sense tenir un passaport espanyol. Potser és per això que empipem tants espanyolistes. Representem una nosa constant en llur voluntat d'espanyolitzar definitivament Catalunya. Uns quants lectors espanyolistes m'han titllat de ' gabacho ' ignorant que, a casa nostra, dels occitans en diem gavatxos i de llur país la Gavatxeria. Tothom acaba sent el gavatx de tothom. Crec que Catalunya es troba a dues passes de la independència. La nostra Catalunya Nord no tornarà pas a formar part tot seguit de la comunitat nacional ja que, ara com ara, la majoria dels seus habitants se senten francesos. Sense voler fer política ficció, hem descobert que les fronteres estatals no són pas eternes. Em sorprendria que un estat català a mitja hora de Perpinyà no canviés les mentalitats. Molta gent voldrà recuperar l'ús actiu del català i se sentirà atreta pel dinamisme del sud. Després d'uns quants anys de tensió i d'amargor, estic convençut que l'estat espanyol i el nou estat català tindran una relació harmoniosa i apaivagada. Si no fos per l'espoli fiscal, no entenc que els espanyolistes vulguin conservar unes províncies on una part significativa de la població (sens dubte, la majoria) aspira a anar-se'n. No esteu farts d'aquesta guerra freda permanent, d'aquest odi constant que apareix a tots els diaris, en les converses, d'aquests partits entre el Barça i el Reial que semblen una batalla, d'aquests comentaris de parvulari com els que camparan al peu d'aquest article? No penseu que és hora que torni el seny?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-02-2012 19:44

En la mort de Whitney Houston

E-notícies, 18/02/2012

 


A França com arreu de l'imperi americà, tothom ha parlat molt de la mort de la pobra Whitney Houston. Aquesta artista molt bonica, amb una veu excepcional, no s'havia convertit en mite a França per culpa d'un incident absurd. Tots els francesos que el van poder veure recorden un programa on la jove cantant era convidada amb Serge Gainsbourg. Completament torrat, per variar, el gran Gainsbourg va començar a fer força comentaris elogiosos sobre la bellesa de la senyoreta. Com que els traductors no es dignaven a traduir les seues intervencions, Gainsbourg va passar a l'acció adreçant-se directament en anglès a la jove cantant. Sense entrar en els detalls, sense recórrer a les metàfores florides i lunars de les cançons sentimentals, Gainsbourg li declarà la seua admiració. ' I want to fuck you. ' La noia no s'ho va creure i Gainsbourg va repetir la mateixa carallada, traduint-la al francès perquè tots els espectadors se'n poguessin aprofitar. ' Je lui ai dit que je veux la baiser. ' (Li he dit que me la vull cardar. ) Tot i que la noia va reaccionar amb molta dignitat, tothom recordava aquesta escena i no es prenia seriosament la Houston. Vaig veure a la televisió Bodyguard. Conservi el record de la seua venustat i d'una veu magnífica al servei de cançons generalment ineptes. No tinc cap disc ni cap pel·lícula seua a casa. Tanmateix, la seua mort, anunciada per una decadència física aclaparadora, m'ha fet pena. Només tenia 48 anys i havia malgastat tots els seus dots. He sentit un extracte d'un concert recent i la seua veu, que escalava els pinyols antany, s'havia transformat en un crit rauc, bestial, terrible. Per què tants famosos d'un dia no suporten la davallada a la segona divisió i es refugien en la droga i l'alcohol? Aquí, veiem altre cop la grandesa de Frank Sinatra. Al començament dels anys 1950, ja no era ningú sinó el marit d'Ava Gardner. Amb prou feines va obtenir un paper de secundari a From here to eternity. Total, va guanyar l'òscar del paper secundari el 1953 i, per completar la seua col·lecció, l'òscar de la millor cançó original el 1954 amb ' Three coins in the fountain', el 1957 amb ' All the ways ' (una de les seues cinc millors cançons al meu entendre), el 1958 amb 'High hopes'. A la meitat dels anys 1960 consideraven Sinatra com un vell crooner passat de moda. Va crear 'Strangers in the night'. Crec que aquí rau la diferència entre celebritats d'un dia i els mites.


http://www.youtube.com/watch

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 17-02-2012 à 20:19:41

The Bodyguard, per mi és de les pitjor "pelis" que he vist, només se salvava ella cantant. Kevin Costner patètic imitant a Sreve McQueen.

 
 
 
el 15-02-2012 13:48

Un viatge atroç

El Temps, número 1444, 14/02/2012




Pierre Boulle

El planeta dels simis

traducció de Juli Avinent

Universitat de València

València, 2011



Un viatge atroç


Es podria dir ' addattatore tradittore. ' (Ho he escrit bé, senyor Victor Ripoll?) Sembla una banalitat criticar la traïció de les adaptacions cinematogràfiques. Entre les obres que més han patit de llur aclimatació al cinema, pensi en El planeta dels simis de Pierre Boulle. Han malmès —El pont del riu Kwai —la seua altra gran novel·la amb una fi oposada al cinisme i a l'absurditat de l'original. Després de l'èxit planetari de la pel·lícula de Franklin J Schaffner, molta gent ni s'ha pres la pena de llegir la novel·la de Pierre Boulle, massa francesa potser. Tanmateix, aquesta petita obra mestra em pareix molt superior a totes les seues adptacions, llevat del començament i de la inoblidable darrera escena de la pel·lícula del 1968 (les altres valen poca cosa...) quan en Taylor reconeix el cap de l'estàtua de la Llibertat i maleeix els bojos que van destruir la civilització a cops de bombes nuclears, Més que d'una novel·la de ciència ficció, crec que es tracta d'un conte filosòfic digne del millor Voltaire. Tothom coneix, més o menys, l'argument. Uns astronautes francesos amb el periodista Ulysse Mérou (és a dir Ulisses Mero com l'heroi grec i el peix...) arriben a un planeta bessó de la terra que anomenen Soror ja que els francesos diuen ' la planète ' i no 'le'. Al cap d'un poc els nostres exploradors descobreixen amb horror que, en aquest món, els simis són evolucionats i els homes uns animals salvatges. Els ingredients que més m'agraden en la novel·la de Pierre Boulle vénen de la descripció científica del planeta i de la seua història. Quan en Mérou ens explica el seu descobriment de la llengua dels simis —el simià— sembla que estiguem llegint les memòries d'un militar aliat, presoner a l'Alemanya nazi. Les escenes arqueològiques a la selva creen un malestar, una nosa existencial. La gran superioritat del llibre procedeix del tema lingüístic. A la novel·la, els simis hi parlen una llengua diferent del francès del narrador. A les pel·lícules de Hollywood s'expressen en l'anglo-americà de la fi dels 1960. No ens sorprendria que es posessin a xiular ' Strangers in the night ', ' What a wonderful world ' o se'ls escapés la frase ' Peace in Vietnam. ' Sempre m'ha semblat estrany que el coronel Taylor, a la fi de la pel·lícula, s'adoni que ha tornat a la terra a prop de l'antiga Nova York. Voleu dir que un astronauta és incapaç de reconèixer la Via Làctia?

Ens hem d'alegrar, per tant, que Juli Avinent incorpori a la nostra cultura aquest clàssic mig oblidat. La lectura de la novel·la presenta un risc. Quan l'haureu acabada, potser tindreu ganes d'agafar un fusell i d'anar-vos al Congo o a Borneo per carregar-vos uns d'aqueixos malparits de simis.



 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article