Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Títol del blog
Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Autor Mitrophane Icona de contacte
Descripció
Els meus articles БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА
Data de creació 05-03-2009
Localització de les visites
<!--************CODE GEOCLOCK************-->Vefblog.net
Vef Blog accueilDéu deu ser valencià
E-notícies, 7/06/2012
Viatge pel meu país, en el camí de Joan Fuster, 50 anys després
escrit per Joan Garí. Vist per Joan Antoni Vicent
Edicions 3i4
València, 2012
foto de Joan Antoni Vicent, gentilesa dels autors
No sóc valencià i mai no ho seré malgrat els meus esforços. M'encanta la gent d'allà, la paella, els llibres que escriuen en el seu deliciós català tropical. Tant se val. Llegint Viatge pel meu país de Joan Garí, he descobert el gran secret. Daniel Cohn-Bendit anava equivocat quan proclamava el 1968 ' Nous sommes tous des juifs allemands. ' No senyor! Som tots valencians. La lectura del darrer llibre de Joan Garí m'ha convençut.
Cinquanta anys després del viatge de Joan Fuster pel País Valencià, Garí, fill espiritual del mestre de Sueca, ha decidit de seguir les seues petges. Aquest periple, lluny de ser un homenatge anodí i convencional, ha produït un llibre meravellós, un llibre ple de dolçor malgrat l'amargor davant dels estralls de la modernitat. He retrobat en les fotografies de Joan Antoni Vicent el gra, els matisos en la llum de les pel·lícules de la RKO al començament dels anys 1950. En lloc de Jane Russell que no en destruiria l'harmonia, apareixen mosses celestials, xiquetes que no són d'eix món. Mireu la pàgina 57 amb aquestes minyonetes eixides d'un conte de Gérard de Nerval. Tenen la bellesa fràgil d'un matí d'hivern a Briançon quan el sol recorda que la Provença no cau lluny.
Fins ara, Joan Garí ha conreat amb talent l'autoficció, la novel·la i la poesia. Amb aquest nou llibre, ha escrit una autèntica obra mestra, una joia de la prosa catalana digna de les millors pàgines de Josep Pla. La gent que m'ha fet l'honor de llegir alguns dels meus llibres sap que no esmerço gaire compliments i coneix la meua lassitud arran tanta literatura mediocre.
Caldria disposar de l'espai d'una guia telefònica per cantar totes les fineses del llibre. M'encanten detalls com l'illa de Tabarca comparada amb un submarí abans que l'autor, com un pintor que retoca un quadre, opti finalment per una altra imatge.
' Llavors l'illa, més que un submarí, deu semblar un rai a mercé dels corrents, tan a prop i tan lluny d'una costa que continua la seua vida aqueferada, aliena a la més mínima possibilitat d'existència insular. ' ( pàgina 374)
Les evocacions de pobles i ciutats no són pas monografies fredes sinó pàgines amb carn i sang, pàgines plenes d'humanitat. ' És difícil, d'altra banda, escriure sobre el lloc on es viu —sobre el lloc on s'ha nascut. Fins i tot en el meu cas, puix que sóc un desertor de la mar (visc gran part de l'any a Vilafranca, en un extrem de la comarca dels Ports, a més de mil metres en direcció al cel) ' (pàgina 124)
M'agrada que, amb Joan Garí, la gent qualsevol tingui la mateixa categoria que els grans escriptors que esmenta com Azorín, Miguel Hernández i Ausiàs Marc ' el gran poeta nacional dels valencians que els valencians no llegeixen. ' ( pàgina 45)
El llibre oscil·la entre l'alegria i la melangia, com en la vida mateixa. Aguantem i riem malgrat tot allò que sabem.
Més enllà de l'admiració amb un bri d'enveja, només puc aplaudir i córrer pels bulevards de Perpinyà, les avingudes de Barcelona i els camins d'Internet cridant als coneguts. ' Has llegit en Garí? '
Cànon juvenil
Llista dels llibres que recordi haver llegit el 1982, 1983, 1984 quan
era estudiant a la Khâgne de Niça
Literatura grega
El banquet Plató Un llibre asolellat que tots els europeus haurien de llegir on l'amistat i la gastronomia ens ajuden a pujar pels senderols del pensament
La política Aristòtil Voleu que us sigui franc ? No en recordi quasi res, però en el seu moment no m'havia desagradat.
Literatura llatina
El Satiricó Petroni
Un llibre molt bo, però que cal llegir en llatí. L'autor tenia el do de la creació verbal i el traductor hauria d'igualar amb Rabelais, Quevedo o Céline per restituir-ne la força.
L'art d'estimar d'Ovidi
clafert de petits consells excel·lents per al jovent
Literatura de llengua alemanya
Die Geburt der Tragödie aus dem Geste der Musik Fiedrich Nietzche
En aquell temps, no em va agradar, però el meu antivillanisme primari potser em va prohibir veure'n totes les qualitats
Holzwege Martin Heidegger
Mai una obra no em va impressionar tant intel·lectualment. Aquest és un pensament mineral, sòlid, com un concert de Bach.
Res de nou al front de l'oest Eric Maria Remarque
Un llibre sobrevalorat, inferior a La peur de Gabriel Chevallier. L'escena on els soldats xerren defecant m'havia interessat.
Literatura de llengua anglesa
Hamlet Shakespeare Will is the best one.
El gran Gatsby Fitzgerald
Una novel·la emocionant, bella i trista com una tardor sense amor
Lolita Vladimir Nabokov
Molt sobrevalorada, inferior a la pel·lícula de Kubrick. L'obra preferida dels crítics i dels professors de literatura.
Sophie's choice de Sophie Styron
Una obra massa llarga amb unes quantes escenes molt fortes
Ernest Hemingway
Adéu a les armes
Per qui toquen les campanes?
M'agradava la melangia de l'americà i dels seus herois sentimentals, que miraven inúltiment de ser feliços malgrat la guerra.
Errol Flynn
My wicked ways
Una obra mestra en el subgènere de les memòries d'artistes. Flynn era un pervertit molt simpàtic.
Graham Greene
Rocs de Brighton
L'americà tranquil
Un gran escriptor. El rei de la novel·la negra catòlica.
Literatura catalana
Cròniques Ramon Muntaner
Un clàssic accesible amb una llengua deliciosa on retrobi algunes formes conservades al Rosselló com ' cúller ' i ' recúller.'
La nacionalitat catalana Enric Prat de la Riba Una obra indispensable per conèixer l'ideari d'un dels homes més importants en la història del nostre país.
La plaça del diamant Mercè Rodoreda
Quin llibre! Cada frase és a la seua plaça, com un diamant.
Bearn Llorenç Villalonga
Una gran novel·la.Pobre don Llorenç ! Tant que li hauria agradat ser francès !
El dia que va morir Marylin Terenci Moix La vaig llegir amb interès, però, tret d'unes quantes escenes, no en recordi res. Mal senyal.
Història de la literatura catalana Josep Vallverdú un bon resum
El que s'ha de saber de la llengua catalana Joan Coromines un compendi excel·lent
Literatura de llengua castellana
XVI
Poemas Garcilaso de la Vega
Hauria pogut ésser el primer romàntic, però no va néixer a la bona època
El lazarillo de Tormes
Davant tanta perfecció formal, com és possible que uns fanàtics hi vegin una traducció d'una obra catalana perduda ? Siguin seriosos, cavallers.
XVII
Miguel de Cervantes
Don Quixot
Massa llarg, evidentment, però una de les majors creacions del geni humà. Una obra profundament humana.
Las novelas ejemplares
una bona iniciació a la llengua cervantina abans d'escalar el Quixot.
La vida es sueño Pedro Calderón de la Barca
Quin castellà més bonic escrivien al segle d'or! Una obra profunda, inoblidable.
XIX
Artículos de costumbres Mariano José de Larra
M'agrada aquest humor desesperat, aquesta petita música tan trista.
Don Juan Tenorio José Zorrilla y del Moral
Uns quants versos encara canten harmoniosament, però aquest don Juan romàntic és un cretí.
El sombrero de tres picos Pedro Antonio de Alarcón
Un conte agradable on, segons el professor Alain Marty, cap tota el caticisme.
Los pazos de Ulloa Emilia Pardo Bazán
La mateixa atmosfera que a les primeres obres de Hitchcock.
La Regenta Clarín
Su único hijo Clarín
Si Clarín hagués nascut francès, anglès o alemany, el considerarien com un dels majors novel·listes europeus. Malauradament era espanyol.
Tristana Benito Pérez Galdós
idem
XX
Sangre y arena Vicente Blasco Ibáñez
Una novel·la popular, ben feta.
Niebla Miguel de Unamuno
Una obra molt intel·ligent, massa potser.
Huasipungo Jorge Icaza
Una evocació desesperada d'un món sòrdid amb per única esperança la revolució. Ai ! ¡ Caramba !
Cien años de soledad Gabriel García Márquez
L'epopeia de la nostra època. El vaig llegir tres vegades, però fa trenta anys que no l'he obert. Mal senyal.
El señor presidente Miguel Angel Asturias
Una novel·la ben feta, però et sembla que ja l'has llegit cinquanta vegades.
El siglo de las luces Alejo Carpentier
La vaig llegir, això sí. És l'única cosa que ara en puc dir.
Doña Rosita o lenguaje de las flores Federico García Lorca
El poeta ens enlluerna a cada frase com un il·lusionista
Fernando Díaz Plaja
El francés y los siete pecados capitales
El español y los siete pecados capitales
Unes monografies, plenes d'humor, on la cultura és discreta i eficaç.
Ficciones Jorge Luis Borges
Ja n'he parlat en el llibre. Sigueu més atents.
Señas de identidad Juan Goytisolo
Una novel·la confusa com tants llibres d'aquell temps amb una evocació punyent de la Catalunya franquista.
Réquiem por un campesino español Ramón J. Sender
Una tragèdia rural molt espanyola.
La colmena Camilo José Cela
Un calidoscopi inoblidable de la vida madrilenya on riem molt per tal de no plorar
El camino Miguel Delibes
Las ratas Miguel Delibes
Recordi que don Miguel escriu en un castellà meravellós. Quan sigui ric, llegiré tots els seus llibres.
Ana María Matute
Primera memoria
Una descripció poètica d'una Mallorca antidiluviana.
Los niños tontos
Recordi una atmosfera inquietant sota un sol inclement.
Literatura de llengua francesa
XVI
Les Essais Montaigne
Gràcies senyor Alonso. Gràcies a vostè, Montaigne m'està agradant.
XVII
Le discours de la méthode René Descartes
Un llibre tan intel·ligent com Heidegger, escrit en el francès del segle XVII d'una elegància encara un xic salvatge
Roman comique Paul Scarron
Un fart de riure.
XVIII
Le paysan parvenu Marivaux
Quin francès més bo! Cada frase és perfumada i planxada com el mocador d'una núvia .
Manon Lescaut l'abbé Prévost
Una de les primeres novel·les modernes. Pobre des Grieux !
Jean-Jacques Rousseau
Les confessions
Les rêveries d'un promeneur solitaire
Rousseau, quan vol, és un dels millors prosistes francesos.
Le neveu de Rameau Denis Diderot
Molt sobrevalorat malgrat uns passatges plaents.
Le mariage de Figaro Beaumarchais
Una guia per entendre la revolució.
XIX
Honoré de Balzac
Les chouans
Molt avorrit.
Béatrix
Potser, la pitjor novel·la d'aquest geni.
La cousine Bette
Voleu que us reveli un secret oblidat? Els novel·listes del segle XIX eren molt bons perquè vivien en un temps en què els novel·listes creien en llur art. Uns escriptors com Honoré de Balzac, Lev Tolstoi, Benito Pérez-Galdós, Charles Dickens no volien revolucionar la literatura sinó explicar històries.
Armance Stendhal
L'he llegida quatre o cinc vegades amb el mateix plaer.
Adolphe Benjamin Constant
Un clàssic que cal llegir.
Prosper Mérimée
Carmen
Colomba
Tamango
Le vase étrusque
Un ' petit maître ' molt agradable, un excel·lent company de viatge
Gustave Flaubert
L'éducation sentimentale
La meua novel·la preferida en francès amb Les deux étendards de Lucien Rebatet. He recorregut pam a pam aquest país i sempre, hi descobreixi, com a Provença, algun poblet desconegut i inoblidable.
Les trois contes
Salammbô
Flaubert és un geni, però pot ser encara més pesat que Balzac quan s'hi posa.
Jules Vallès
L'enfant
Un gran llibre desesperat.
Émile Zola
Au bonheur des dames
L'assommoir
El rei de les escombraries. L'emperador de la merda. Un home incapaç d'assaborir la bellesa immediata del dia. L'editor m'ha demanat de ser més indulgent, però ratifiqui...
A rebours Joris-Karl Huysmans
Pedant i divertit alhora.
Madame Chrysanthème Pierre Loti
Una bona història per una opereta.
XX
Raymond Radiguet
Le diable au corps
Le bal du comte d'Orgel
La fecunditat i la precocitat d'uns quants artistes pot semblar monstruosa als pobres col·legues menys dotats, obligats de refugiar-se en experiments i elucubracions diverses
Le disciple Paul Bourget
M'havia agradat. Acabi de comprar-lo en la col·lecció Nelson i us donaré el meu parer definitiu a la segona edició.
Marcel Proust
Du côté de chez Swann
A l'ombre des jeunes filles en fleurs
Quan hàgiu acabat tots els volums de La Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust.
Sido Colette
M'havia avorrit molt. He canviat molt i crec que ara m'agradaria.
Robert Brasillach
Aquest autor, màrtir de l'extrema dreta, és molt decebedor. Massa clàssic, massa 'mièvre.' Si no l'haguessin afusellat el 1945, poca gent el recordaria.
Notre avant-guerre
Comme le temps passe
Les sept couleurs
Le voleur d'étincelles
Poèmes de Fresnes
Paul Morand
Hécate et ses chiens
Un autor molt sobrevalorat. Malgrat el seu antisemitisme, els intel·lectuals francesos que odien Brasillach, l'aprecien.
François Mauriac
Thérèse Desqueyroux
Avorrit com la tardor a les Landes.
Un adolescent d'autrefois
Sens dubte el millor llibre de Mauriac.
Le bloc-notes
Le nouveau bloc-notes
Interessant, malgrat la seua mala fe constant.
Mémoires intérieurs
Haig de dir quelcom? De debò ?
André Maurois
Climat
La novel·la.que tots els reacionaris han llegit segons el professor Henri Lareng. Una novel·la a la francesa molt ben feta.
Les silences du colonel Bramble
Les discours du docteur O'Grady
Dos llibres que apareixen com una declaració d'amor a Anglaterra i al seu poble.
Jean le Bleu Jean Giono
M'interessa molt més el Giono culte, stendhalià que el Giono salvatge dels primers llibres
Les faux monnayeurs André Gide
Hauria pogut ser una gran novel·la si, al mig del relat, el senyor Gide no s'hagués llançat en experiments que malgasten l'obra. És la plaga dels novel·listes actuals que volen palesar llur intel·ligència en lloc de contar-nos una història de la millor manera possible.
Siegfried et le Limousin Jean Giraudoux
Un llibre que s'ha envellit força, reservat als historiadors especialistes de les relacions francoalemanyes .
Diane Lanster Jean-Didier Wolfromm
Una història d'amor cruel desconeguda a Catalunya. S'estimen més traduir els llibres dels senyors Binet i Pennac.
Voyage au bout de la nuit Céline
Un gran llibre evidentment, però prefereixi Mort à crédit.
Jean-Paul Sartre
Les séquestrés d'Altona
Huis clos
El millor llibre de Sartre és Els mots. Podeu evitar els altres.
Julien Gracq
Un balcon en forêt
Molt sobrevalorat. Val més que llegiu L'officier sans nom de Guy des Cars.
Les mémoires d'Hadrien Marguerite Yourcenar
Un bon llibre, però tampoc no és cap obra mestra
La modification Michel Butor
Interessant, ben fet i gens avorrit.
Le silence de la mer Vercors
Un llibre caducat.
Samuel Beckett
En attendant Godot
Fin de partie
Un teatre angoixant on Beckett sap despullar-nos.
Eugène Ionesco
Le roi se meurt
La cantatrice chauve
Henry de Montherlant
Un dels millors estilistes francesos, variat, solemne i divertit. La seua obra és una festa per l'esperit.
La petite infante de Castille
Les célibataires
Fils de personne
Le maître de Santiago
Celles qu'on prend dans ses bras
La ville dont le prince est un enfant
Les garçons
Brocéliande
Notes de théâtre
Montherlant sans masque Pierre Sipriot
Una biografia terrible.
Maurice Lémelin
Les Plouffe
Le crime d'Ovide Plouffe
Dos llibre sense interès malgrat llurs personatges simpàtics.
Nedjma Kateb Yacine
Un somni sota els estels. Un gran llibre a mig camí de la tradició oriental i de la cultura francesa.
Pélagie la charrette Antonine Maillet
Un llibre que no val la pena traduir perquè és una festa del llenguatge
La condition humaine André Malraux
Emocionant malgrat uns passatges ridículs
Sur Racine Roland Barthes
Nouvelle Critique ou nouvelle Imposture Raymond Picard
Le roman du roman Jacques Laurent
Molt bo
Histoire populaire des Catalans de Jean Vilanove
El llibre que em va donar ganes d'escriure en català
La langue occitane Pierre Bec
Un clàssic que tots els catalans haurien de llegir
Brasillach Jean Madiran
Una hagiografia sense interès
Louis II de Bavière Jean des Cars
La millor biografia que conec sobre el rei boig. Una obra mestra en el seu gènere
Luis Mariano Joëlle Montserrat
Un encàrrec on l'autora parla d'un cantant que no coneix i que no li agrada. Ja se sap que els periodistes, ben pagats, poden escriure sobre qualsevol tema.
L'Union Soviétique de Lénine à Staline Hélène Carrère d'Encausse
Molt alliçonador.
L'Italie fasciste Pierre Milza
Littérature latine Jean Bayet
Les droites en France René Rémond
Magnífic
Nouvelle histoire de la France contemporaine
Tome 9 De la fête impériale au murs des fédérés Alain Plessis
Literatura italiana
Il gattopardo Lampedusa
Sobrevalorat. M'ha agradat més quan l'he llegit en italià
Literatura russa
Les ànimes mortes Gogol
Un dels llibres més divertits i més humans de tota la literatura mundial.
Fiodor Dostoïevski
Crim i càstig
El jugador
L'etern marit
Jo sóc de l'escola de Tolstoi, sorry. Ara, Dostoïevski és un gegant.
Comentaris/ коментарии
1. the wonderful mela le 05-06-2012 à 23:10:45 (web)
A, genial, m'encanta! M'encanten les llistes... I aquesta em provoca unes ganes de llegiiiiiiirrr :)))
Per quin començo?
Gerona i Lérida
E-notícies, 4/06/2012
Tot i que no comparteixi totes les opinions d'en Pepe d'Andorra, antany Pepe de Cornellà, m'agraden els seus comentaris sovint humorístics en un castellà popular que m'encanta. Arran d'un article que vaig publicar sobre el president Putin, l'amic Pepe es planyia que escrivís Moscou i no la forma russa Maskva ( Москва ) ja que els castellanoparlants de Catalunya han de dir Girona i Lleida a ciutats que sempre havien anomenat Gerona i Lérida.
A mi personalment, no em molesta que facin servir aquests noms en castellà. Cada llengua tradueix els topònims estrangers importants a la seua manera. Els francesos diuen Londres, Munich, Turin i Aix-la-Chapelle. Els catalans Londres, Munic, Torí i Aquisgrà. Els italians Londra, Monaco (di Baviera), Torino i Aquisgrana.
Pel que fa a les antigues colònies, l'ús actual a França és fer servir el nom oficial. Així Bône ha esdevingut Annaba, Philippeville Skida, le Cap Saint-Jacques Vung Tau, Mogador Essaouira etc.
Quant als topònims del Principat i del País Valencià, la mort de Franco no ha canviat res. Els mapes francesos indiquen Lérida, Vich, Figueras, Alicante o Castellón de la Plana. En els millors dels casos, apareixen el nom català i el castellà.
Aquest anticatalanisme toponímic deu correspondre a una voluntat política francesa de mantenir el mite d'una Espanya unida lingüísticament. Des del president Chirac, ja sabem que no existeixen minories lingüístiques a França ja que tots els seus habitants són francesos. Quina una!
Per resumir-nos, us diré que em sembla lícit que cada persona que s'expressa en la seua llengua faci servir els topònims que li són tradicionals. Els catalans del Rosselló diem Bordeus, París quan parlem català. Pari(s) i Bordeaux quan parlem francès. En canvi de Lyon (Lió, en català) en diem Lion (Liun). Cal mantenir totes aquestes variacions que contribueixen a la bellesa de la humanitat.
La xiulada reial
E-notícies, 31/05/2012
A banda de l'espectacle, els partits de futbol permeten mesurar el grau de pertinença nacional (per dir-ho d'alguna manera) de les poblacions a l'estat que les administra.
El 6 d'octubre del 2001, hi hagué un partit amistós entre les seleccions francesa i algeriana. Una bona part del públic xiulà La Marsellesa, i aquell dia hi devia haver pocs catalans i pocs bascos a l'estadi.
Quan els jugadors francesos, encapçalats pel cabilenc Zidane, van marcar un gol a Algèria, l'arbitre hagué d'interrompre el partit perquè un centenar de de joves dels suburbis, oficialment francesos, havia saltat a la gespa. No suportaven que França, llavors campió del món i d'Europa, ' dominés ' Algèria, 73 ena selecció .
L'episodi de les xiulades catalano-basques abans de la final de la Copa del Rei palesen que molts catalans i molts bascos ja no volen ser ciutadans espanyols i que aspiren a la creació d'un estat propi.
Abans de llegir-los, ja m'imagini els comentaris sarcàstics d'uns quants lectors. Retorquiran que mai no hi ha hagut estat català i que Catalunya formava part del regne d'Aragó. I què? Al regne d'Aragó manaven els catalans. I encara que no hagués estat el cas, tots els pobles, que ho desitgin, poden accedir a la independència. Els estats units d'Amèrica o Algèria no tenien un precedent històric al seu territori.
Ara, aquestes xiulades, per simpàtiques que siguin, no crec que ens facin avançar gaire pel camí de la llibertat.
Com ho diu el mestre Xaviert Rius, ' Si mai som independents és perquè CiU, la Caixa i La Vanguardia s'han fet independentiste. '
Per tant és hora que els catalans reflexionin ben bé a l'hora de votar. O obliguen Convergència i Unió a adoptar posicions clarament sobiranistes sortint de la seua ambigüetat o voten partits sobiranistes. Tota la resta em sembla xerrameca, folklore barat.
la cançó del juny 2012
http://www.youtube.com/watch?v=08RotsdK1z8
música Hoagy Carmichael
lletra Jane Brown Thompson
I get along without you very well
Of course, I do
Except when soft rains fall
And drip from leaves
Then I recall
The thrill of being sheltered in your arms
Of course, I do
But I get along without you very well
I've forgotten you just like I should
Of course, I have
Except to hear your name
Or someone's laugh that is the same
But I've forgotten you just like I should
What a guy
What a fool am I
To think my breaking heart
Could kid the moon
What's in store
Should I phone once more
No, it's best that I stick to my tune
I get along without you very well
Of course, I do
Except perhaps in Spring
But I should never think of Spring
For that would surely break my heart in two
What's in store
Should I phone once more
No, it's best that I stick to my tune
I get along without you very well
Of course, I do
Except perhaps in Spring
But I should never think of Spring
For that would surely break my heart in two
Comentaris/ коментарии
1. vicent le 28-05-2012 à 18:39:31
Ja m'agradaria ser el Victor Mature, hehehehehehe.
Lletra en bretó al ministre
Source : http://www.agencebretagnepresse.com/fetch.php?id=26114
Copyright © agencebretagnepresse.com
Source : http://www.agencebretagnepresse.com/fetch.php?id=26114
Copyright © agencebretagnepresse.com
Traducció al bretó de la meua lletra a Manuel Valls per
Lizher kaset da Manuel Valls gant Joan Daniel Bezsonoff per Gwenael Emelyanoff
Aotrou Ministr,
Kemer a ran ar frankiz da skrivañ al lizher-mañ deoc´h evit reiñ ma gourc´hemennoù deoc´h abalamour ma'z oc'h bet anvet d´ur post ken pouezus. Ne gav ket din ez anavfec´h ac´hanon. Gant ho kargoù ne zleit ket kaout kalz amzer da lenn klaz levrioù katalonek.
A viskoazh on bet douget deoc´h pa´z eus kalz traoù hag a zo boutin deomp hon-daou. C´hwi zo ganet e Barselona e 1962 ha me e Perpignan e 1963. C´hwi zo maer kêr-Evry ha me ´m boa tremenet ul lodenn vras eus ma bugaleaj e Massy, 17 kilometrad diouzh ho kêr.
En tu all d´an istor bihan, on bet plijet bepred gant ho mennozhioù. C'hwi z our sokialour bet dilezet gantañ loaroù kozh ar varksouriezh. N´oc´h ket taget gant an aelouriezh, an dallegezh spered evel kement a gamaraded eus ho strollad. Un den pleustrek oc´h, eoriet er gwirvoud. Padal n´hoc´h eus ket dilezet uhelvennadoù ho yaouankiz nag ar youl da wellaat ar gevredigezh, da lakaat anezhi da vezañ reishoc´h.
Evel an holl Frañsizien oc´h bet azezet war bankoù skol ar Republik hag he deus roet deomp un deskadurezh solut hag ur stummadur sevenadurel priziet ganeomp.
Trist eo kalz eus keodedourien Frañs avat rak ar Republik ne ro ket tu dezhe da ren ur vuhez seder. Displegañ a ran, Aotrou Ministr. Plijout a ra ar galleg kalz din ha laouen on o vezañ gouest da gompren holl arlivioù kanaouennoù Jacques Brel ha Georges Brassens, da c´hallout lenn war-eeun Marcel Proust, Balzac pe Flaubert, da anavout holl filmoù Louis Jouvet pe Jean Gabin.
Plijet e vije bet avat m´he dije ar Frañs zous karet he c´hoarezed bihan katalonek, okitanek, euskarek, korsek, arpitanek, brezhonek, flandrezek, elzasek. N´emaomp ket en XIX vet kantved ken. War sevel Europa emaomp. Diskaret eo bet an harzoù ha poent e vefe marteze d´ar republic chom hep en em santout gourdrouzet hag anavout he finvidigezh yezhel. Aotrou Ministr, c'hwi hag a zo Katalonad, ha fellout a ra deoc´h e varfe da viken war douaroù ar Frañs ar yezh a gomzit gant ho mamm? Hep ar c´hataloneg, an okitaneg hag o holl c´hoarezed e vije ar Frañs ur vered yezhoù, kañvaouus, disec´het , trist evel un hañv hep heol hag ur vuhez hep karantez
Vladimir Putin
E-notícies, 27/05/2012
Sovint em demanen la meua opinió sobre Vladimir Vladimirovitx Putin. D'entrada us diré que no sóc cap kremlinòleg. Si bé mon pare em va transmetre el cognom del meu avi rus, i que per tant no puc considerar Rússia com un país estranger qualsevol, no sóc pas rus. Sóc un català del Rosselló, ciutadà francès de moment. Mai no parlaré tan bé la llengua de Lermontov com el català, el francès, el castellà o fins i tot l'anglès.
Ara, he llegit molts llibres russos i estudis sobre Rússia. He viatjat allà i el meu rus bàsic m'ha permès d'enraonar amb la bona gent. Recordi que la darrera vegada que me'n vaig anar de Moscou, la neu havia caigut durant la nit. Feia una fred prehistòrica. Vaig conversar amb la vella taxista. Li vaig explicar que tenia por de no poder arribar a Barcelona per culpa de la vaga dels controladors aeris. Es va girar cap a mi i, amb un petit somriure trist, va fer el gest de disparar el gallet d'un revòlver contrea la templa. ' Al temps dels comunistes, la vaga s'hauria acabat així. ' Recordi que va dir dir ben bé коммунисты (comunistes ) i no советские люди ('soviètics).
Sabent d'on ve Rússia, em mostri molt més indulgent amb el president Putin que la majoria dels comentaristes occidentals. Segons els nostres criteris d'europeus ben alimentats, Putin és un dictador. Li retreuen d'haver ordenat matances a Txexènia i d'haver aprovat assassinats de periodistes que denunciaven la seua política. No sé si és veritat, però jo demani ' Sabeu d'on ve Russia? '
Quan Borís Ieltsin va deixar el poder, desferra alcooholitzada, els russos no cobraven, els oficials superiors venien armes nuclears a maffiosos per sobreviure, la gent es moria de fam pel carrer, els americans instal·laven bases a les fronteres de Rússia.
Ara, Rússia ha recuperat la seua posició de gran potència. L'economia, malgrat les seues imperfeccions, nodreix la gent. La vida democràtica encara no correspon als nostres criteris occidentals. Entesos. S'està constituint una burgesia, una classe mitjana russa amb un bon nivell cultural i, tard o d'hora, la democràcia s'instal·larà a les ribes del Moskova.
Comentaris/ коментарии
1. pepe, andorra le 07-06-2012 à 20:07:31
Estimado Joan Daniel, de cornella nada de nada, antes de Andorra vivia en Alella.
Honorable senyor
Jordi Van Campen, Tot Sant Cugat, http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2012/05/honorable-senyor-7422.php
Resulta que en Joan-Daniel Bezsonoff ha enviat una carta a en Manuel
Valls. Per si algú baixa de l’hort, direm que el primer és un
novel·lista amb peculiaritats: té nacionalitat francesa però és d’origen
rus i rossellonès, i no escriu en francès ni en rus ni en rossellonès: escriu en català i afirma sentir-se català. Pel que fa al senyor Manuel Valls,
acaba d’ésser nomenat per dirigir les carteres d’Exterior i Interior en
el nou govern d’Hollande. Instal·lat a França des des de
l’adolescència, va estudiar Història i va ser nomenat ministre de
Relacions al Parlament amb només 26 anys, des d’on ha fet una fulgurant
carrera que l’ha menat als ministeris actuals.
A través de l’agència E-notícies, la carta ha tingut un ressò notable en
el món de la literatura catalana: des de Màrius Serra a Jaume Cabré,
una gran majoria d’escriptors ha demostrat suport a en Bezsonoff. Molts
fins i tot han reeditat la carta a través de blogs i altres mitjans
digitals. Aquí no volem ser menys. Analitzem-ho.
En Bezsonoff comença la missiva amb ironia: “Honorable
senyor, prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de
la nominació a un càrrec tan important. No crec que vós em conegueu.
Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir
molts llibres en català”.
Després de comentar llocs comuns, arriba l’ensabonada: “Sempre m'han
agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes
les velles llunes del marxisme. No patiu de l'angelisme, de la ceguesa
mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home
pragmàtic, ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres
ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat, de
fer-la més justa. Com tots els francesos, heu segut als bancs de
l'escola de la república que ens ha donat una educació sòlida i una
formació cultural que apreciem”. Deixeu-me interrompre per incidir en
aquest orgull amb què els francesos defensen el seu sistema educatiu.
¿Faríem igual, a casa nostra?
Finalment, el novel·lista passa al quid de la qüestió:
“Molts ciutadans francesos són tristos perquè la República no els permet
viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor Ministre. M'agrada molt la
llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les
cançons de Jacques Brel i Georges Brassens, de poder llegir directament
Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de
Louis Jouvet i Jean Gabin. M'hauria agradat, però, que la dolça França
respectés i estimés les seves germanetes catalana, occitana, basca,
corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX.
Europa s'està construint. Les fronteres han caigut i potser seria hora
que la República no se sentís amenaçada per la diversitat i reconegués
la seva riquesa lingüística”.
Finalment li fa el prec que l’ha portat a escriure’l: “Senyor Ministre,
vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare
desaparegui del tot al territori francès? França sense la llengua
catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri
lingüístic, lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida
sense amor”. (Nota: segons en Màrius Serra, en Valls parla el català amb
el pare, no amb la mare).
Que un català ocupi llocs de responsabilitat política en un altre país
no és nou. Que un escriptor defensi la seva llengua, tampoc. Però que un
català que en realitat és francès escrigui a un ministre francès que en
realitat és català, ja sobta més. I que ho faci amb orgull, posant les
cartes damunt la taula, i defensi una llengua minoritària en temps de
pensament únic, ja és notable. Però això no és el més insòlit. ¿Què me’n
diuen, que en aquest país petit i tan ple d’enveges, el col·lectiu
d’escriptors hagi donat suport a un d’ells per una bona pensada? És un
fet simplement fora de mida, extraordinari. ¿A veure si no ens estarem afrancesant?
Comentaris/ коментарии
1. Joan-Carles Martí i Casanova le 25-05-2012 à 07:53:21 (web)
I jo us demane en forma de preguntat. Si algú us diu que sou un català que és francès no deu ser que ell és un català que és espanyol?
Jo, valencià que segons molts, sense eixir-nos del gremi, no és ni català ni francès ni espanyol, si no estigués la cosa tan complicada, us promet per la santa memòria de ma mare, que demanaria la nacionalitat andorrana: la qual cosa deu ser un català que no és ni francès ni espanyol... Ai l'esquarterament de la pensa que és pitjor que el Tractat dels Pirineus! Pel que fa a les «bonnes manières du métier» millor dit a la seua mancança habitual, fruit d'un gremi ple de divisme, això passa aquí, allà, més ençà i més enllà... Passava a l'Antiga Grècia i passarà al Baix Imperi d'Andròmeda. Joan-Daniel, tu endavant!
Comentaris/ коментарии
1. Joan-Carles Martí i Casanova le 07-06-2012 à 10:43:33 (web)
Joan Daniel. Sóc d'Elx, fil i nét d'elxans, visc a Elx i tinc casa a Guardamar. Tot això ho saps. "L'Illa" és a la nostra comarca i parlen el mateix català que al Camp d'Elx que la mira. Nosaltres en diem l'Illa, tout court, però del segle XVIII ençà es diu Tabarca per una història que t'agradarà perquè són descendents de captius genovesos a Tunis que van ser salvats pel rei d'Espanya per poblar "l'Illa" que era emprada per pirates i berberiscs. Tenen cognoms italians però parlen el meu català dialectal. Des del meu balcó de Guardamar es veu l'Illa. Tu no podràs mai ésser valencià però els d'aquí avall som tots una miqueta rossellonesos. El Misteri d'Elx naix al voltant de la família Perpinyà. Conserven l'escut enfront de la basílica de Santa Maria. El primer Perpinyà que arribà a Elx era germà del bisbe d'Elna. Els d'Elx diem porta-mé i dona-mé com uns rossellonesos qualsevol... Ara, si Ausiàs Marc és el poeta nacional dels valencians deu ser-ho també dels catalans. Tant son pare com sa mare, segons sembla, eren nascuts a Catalunya... Tu no podràs mai ésser valencià i jo no he deixat mai d'ésser rossellonès. T'hauria agradat sentir Armand Samsó parlar el seu català de Salses amb un vell hortolà elxà, pare d'un gran poeta en llengua catalana: Gaspar Jaén i Urban. I és que a Elx, per tenir, tenim fins i tot un carrer Samsó... I saps de què parlaven. Doncs parlaven de les maneres de fer rostir els caragols enmig del camp... A la graella o directament damunt la cendra...
2. Joan-Carles MartÃÂ i Casanova le 07-06-2012 à 11:02:01 (web)
He decidit concedir-vos la nacionalitat valenciana perquè la nació d'on só natural se'n puixa alegrar... (Joan Martorell, Tirant lo Blanc)...
3. vicent le 07-06-2012 à 14:38:22
Sí, Déu és valencià, però també el dimoni, per desgràcia.
4. mary66 le 07-06-2012 à 23:13:04
félicitacion per la foto del dia.
Marie
5. Joan Peiroton le 09-06-2012 à 21:02:07 (web)
Haig de rectificar aquesta asserció, encara que em costa una mica contradir-vos. Doncs, no. Déu no pot ser valencià, senyor. És gascó, com tothom ho sap. Tots els teologians serioses hi estan d'acord. Si no, per què enviar la seua Santa Mare al fons d'una cova rellenta a Lorda, aquest forat del cul del món, i no, posem per cas, a Elx, on el cel queda ben blau tot l'any, el sol il.lumina magnífiques palmeres i on el propi cura hi té la seua horta? Doncs, la reposta és evident: com que és gascó, parla aquest idioma. I va ser en la seua llengua que va lliurar el seu missatge diví a la humanitat. Al.leluia, amén.
6. Joan-Carles Martí i Casanova le 11-06-2012 à 08:19:34 (web)
Pel que fa al gascó tothom sap que la Mare de Déu d'Elx parlà en català al Misteri d'Elx (segle XV però ja existia). I va dir no tan sols "ai trista vida corporal/ o món cruel tan desigual" sinó allò de "lo meu car fill/ quan lo veuré. També parlava català amb els apòstols que són encara tots d'Elx perquè jo els veig cada any!
"Cert és aquest gran Misteri/ ser ací tots ajustats".
Xè una visisteta a una coveta pirinenca a mitjan segle XIX? Tot molt interessant per fer "turisme religiós" o "d'escapada" però va pujar al cel, l'Assumpció, a Elx on encara ho fa cada any. I això que, com a valencià, em podria referir a Sant Vicent Ferrer, el qual parlant en català era entés per tothom a Europa superant així "el do de les llengües dels apòstols. Ell no canviava de llengua, tan sols l'entenien segons el procés de beatificació ;-)