Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Déu deu ser valencià
E-notícies, 7/06/2012
Viatge pel meu país, en el camí de Joan Fuster, 50 anys després
escrit per Joan Garí. Vist per Joan Antoni Vicent
Edicions 3i4
València, 2012
foto de Joan Antoni Vicent, gentilesa dels autors
No sóc valencià i mai no ho seré malgrat els meus esforços. M'encanta la gent d'allà, la paella, els llibres que escriuen en el seu deliciós català tropical. Tant se val. Llegint Viatge pel meu país de Joan Garí, he descobert el gran secret. Daniel Cohn-Bendit anava equivocat quan proclamava el 1968 ' Nous sommes tous des juifs allemands. ' No senyor! Som tots valencians. La lectura del darrer llibre de Joan Garí m'ha convençut.
Cinquanta anys després del viatge de Joan Fuster pel País Valencià, Garí, fill espiritual del mestre de Sueca, ha decidit de seguir les seues petges. Aquest periple, lluny de ser un homenatge anodí i convencional, ha produït un llibre meravellós, un llibre ple de dolçor malgrat l'amargor davant dels estralls de la modernitat. He retrobat en les fotografies de Joan Antoni Vicent el gra, els matisos en la llum de les pel·lícules de la RKO al començament dels anys 1950. En lloc de Jane Russell que no en destruiria l'harmonia, apareixen mosses celestials, xiquetes que no són d'eix món. Mireu la pàgina 57 amb aquestes minyonetes eixides d'un conte de Gérard de Nerval. Tenen la bellesa fràgil d'un matí d'hivern a Briançon quan el sol recorda que la Provença no cau lluny.
Fins ara, Joan Garí ha conreat amb talent l'autoficció, la novel·la i la poesia. Amb aquest nou llibre, ha escrit una autèntica obra mestra, una joia de la prosa catalana digna de les millors pàgines de Josep Pla. La gent que m'ha fet l'honor de llegir alguns dels meus llibres sap que no esmerço gaire compliments i coneix la meua lassitud arran tanta literatura mediocre.
Caldria disposar de l'espai d'una guia telefònica per cantar totes les fineses del llibre. M'encanten detalls com l'illa de Tabarca comparada amb un submarí abans que l'autor, com un pintor que retoca un quadre, opti finalment per una altra imatge.
' Llavors l'illa, més que un submarí, deu semblar un rai a mercé dels corrents, tan a prop i tan lluny d'una costa que continua la seua vida aqueferada, aliena a la més mínima possibilitat d'existència insular. ' ( pàgina 374)
Les evocacions de pobles i ciutats no són pas monografies fredes sinó pàgines amb carn i sang, pàgines plenes d'humanitat. ' És difícil, d'altra banda, escriure sobre el lloc on es viu —sobre el lloc on s'ha nascut. Fins i tot en el meu cas, puix que sóc un desertor de la mar (visc gran part de l'any a Vilafranca, en un extrem de la comarca dels Ports, a més de mil metres en direcció al cel) ' (pàgina 124)
M'agrada que, amb Joan Garí, la gent qualsevol tingui la mateixa categoria que els grans escriptors que esmenta com Azorín, Miguel Hernández i Ausiàs Marc ' el gran poeta nacional dels valencians que els valencians no llegeixen. ' ( pàgina 45)
El llibre oscil·la entre l'alegria i la melangia, com en la vida mateixa. Aguantem i riem malgrat tot allò que sabem.
Més enllà de l'admiració amb un bri d'enveja, només puc aplaudir i córrer pels bulevards de Perpinyà, les avingudes de Barcelona i els camins d'Internet cridant als coneguts. ' Has llegit en Garí? '
Commentaires
Pel que fa al gascó tothom sap que la Mare de Déu d'Elx parlà en català al Misteri d'Elx (segle XV però ja existia). I va dir no tan sols "ai trista vida corporal/ o món cruel tan desigual" sinó allò de "lo meu car fill/ quan lo veuré. També parlava català amb els apòstols que són encara tots d'Elx perquè jo els veig cada any!
"Cert és aquest gran Misteri/ ser ací tots ajustats".
Xè una visisteta a una coveta pirinenca a mitjan segle XIX? Tot molt interessant per fer "turisme religiós" o "d'escapada" però va pujar al cel, l'Assumpció, a Elx on encara ho fa cada any. I això que, com a valencià, em podria referir a Sant Vicent Ferrer, el qual parlant en català era entés per tothom a Europa superant així "el do de les llengües dels apòstols. Ell no canviava de llengua, tan sols l'entenien segons el procés de beatificació ;-)
Haig de rectificar aquesta asserció, encara que em costa una mica contradir-vos. Doncs, no. Déu no pot ser valencià, senyor. És gascó, com tothom ho sap. Tots els teologians serioses hi estan d'acord. Si no, per què enviar la seua Santa Mare al fons d'una cova rellenta a Lorda, aquest forat del cul del món, i no, posem per cas, a Elx, on el cel queda ben blau tot l'any, el sol il.lumina magnífiques palmeres i on el propi cura hi té la seua horta? Doncs, la reposta és evident: com que és gascó, parla aquest idioma. I va ser en la seua llengua que va lliurar el seu missatge diví a la humanitat. Al.leluia, amén.
félicitacion per la foto del dia.
Marie
Sí, Déu és valencià, però també el dimoni, per desgràcia.
He decidit concedir-vos la nacionalitat valenciana perquè la nació d'on só natural se'n puixa alegrar... (Joan Martorell, Tirant lo Blanc)...
Joan Daniel. Sóc d'Elx, fil i nét d'elxans, visc a Elx i tinc casa a Guardamar. Tot això ho saps. "L'Illa" és a la nostra comarca i parlen el mateix català que al Camp d'Elx que la mira. Nosaltres en diem l'Illa, tout court, però del segle XVIII ençà es diu Tabarca per una història que t'agradarà perquè són descendents de captius genovesos a Tunis que van ser salvats pel rei d'Espanya per poblar "l'Illa" que era emprada per pirates i berberiscs. Tenen cognoms italians però parlen el meu català dialectal. Des del meu balcó de Guardamar es veu l'Illa. Tu no podràs mai ésser valencià però els d'aquí avall som tots una miqueta rossellonesos. El Misteri d'Elx naix al voltant de la família Perpinyà. Conserven l'escut enfront de la basílica de Santa Maria. El primer Perpinyà que arribà a Elx era germà del bisbe d'Elna. Els d'Elx diem porta-mé i dona-mé com uns rossellonesos qualsevol... Ara, si Ausiàs Marc és el poeta nacional dels valencians deu ser-ho també dels catalans. Tant son pare com sa mare, segons sembla, eren nascuts a Catalunya... Tu no podràs mai ésser valencià i jo no he deixat mai d'ésser rossellonès. T'hauria agradat sentir Armand Samsó parlar el seu català de Salses amb un vell hortolà elxà, pare d'un gran poeta en llengua catalana: Gaspar Jaén i Urban. I és que a Elx, per tenir, tenim fins i tot un carrer Samsó... I saps de què parlaven. Doncs parlaven de les maneres de fer rostir els caragols enmig del camp... A la graella o directament damunt la cendra...