VEF Blog

PER MOLTS ANYS!  BON NADAL A TOTS ELS LECTORS! 

Joyeux Noël et bonne année!

С новым годом!

Bòna annada!

Happy new year!

Eguberri on!

Geseënde Kersfees en'n gelukkuige nuwe jaar

Un an nou fericit!

 El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia, periodista

 Anatole Vidal, industrial

Joris van Rensburg, diplomàtic

Bronstein, comissari

 J.Daniel Bezsonoff, escriptor

acaben de designar Els castellans de Jordi Puntí com a millor llibre de l'any i guanyador del II premi Mitrofan.    

E-notícies, 20/12/2011

Abans que Xavier Rius em proposés d'escriure en aquest diari, no m'imaginava pas que em transformaria en cronista mortuori. Acabem de viure un any terrible. Després de Jordi Barre, Jordi-Pere Cerdà i Elisa Revilla que, cadascú en el seu camp, van lluitar tant per a la defensa de la nostra llengua a la Catalunya del Nord, Josep Serra ens ha deixat. Si bé li tenia un respcte profund, no érem amics i per tant crec que puc parlar-ne amb objectivitat. Amb en Josep Serra, hem perdut un pilar de la catalanitat. Combatent de totes les lluites, va patir en la seua carn la tortura franquista abans de refugiar-se al Rosselló. Tossut, intransigent amb els enemics de Catalunya, culte, en Serra gaudia d'un carisma de 'rock-star. ' Era capaç de seduir tant els intel·le ctuals de la seua generació com el jovent gràcies al seu dinamisme i la seua integritat total. Director del Fiçó, el conegut setmanal satíric, president del Casal Jaume I de Perpinyà, membre fundador de Ràdio Arrels, en Serra sempre corria a la trinxera. S'estimava la gent i la gent l'estimava. Pensi en la seua companya Dolors i en llurs dues filles Marta i Joana. Permeteu-me un record personal. Quan em vaig assabentar que en Josep havia ingressat a la clínica de Sant Esteve del Monestir, em va passar pel cap visitar-lo i no ho vaig pas fer per peresa i per un pudor estúpid. Creieu-me. Quan ens vénen impulsos generosos, hem de seguir-los. Com sempre ho ha fet en Serra.

E-notícies,16/12/2011

Els anys passen i el català, malgrat unes quantes sorpreses agradables, continua la seua lenta agonia al nord de l'Albera. Malgrat totes les bones voluntats, els anys de dedicació de patriotes, els diners invertits, cada dia es parla menys català pels nostres carrers. Com a tot arreu, la gent gran que s'expressava en una llengua excel·lent, transmesa de pares a fills amb una fonètica perfecta, un dia ens deixa i se'n va Déu sap on. Arribem a una paradoxa estranya. Mai no s'havien vist tants rètols en llengua nostra, mai la nostra llengua havia beneficiat d'un tal prestigi i ara un 20% de la gent encara la parla correntment. Per mirar de compensar la transmissió familiar interrompuda, s'han creat escoles privades (la Bressola, Arrels, El col·legi Comte Guifré) i fileres bilingües català-francès a dintre de l'educació nacional francesa. Una feina admirable...Ara, els maintages que han passat per les nostres escoles recatalanitzadores viuen en un món majoritàriament francòfon. Quan no obliden del tot la llengua de l'escola, encara la fan servir de tant en tant, però tenen un domini del francès infinitament superior. A més, quin català coneixen? No cal dir que no saben quasi res del català septentrional i ignoren expressions tan corrents com cambajó (pernil) juliana (bacallà ) canyot (gosset). Parlen amb fluïdesa (això sí) un català eixarreït, urbà, sense cap contacte real amb la terra...I quasi tots, s'expressen amb erra francesa quan els vells tenien una erra, tan catalana que enriolava tot França. Així anem.

Cal renunciar al discurs sentimentalista. Quants joves tenen ganes de poder enraonar en català amb els avis quan ja disposen del francès per fer-ho? Quants joves se senten atrets per la història i la cultura del nostre país? L'única eixida possible és l'economia. Caldria que s'instal·lessin a casa nostra empreses del Principat que exigirien un coneixement seriós del català? Caldria que els turistes sud-catalans oblidessin el poc francès que saben i es mantinguessin tan ferms com els turistes russos que han obtinguts menus traduïts en la llengua de Puixkhin a tota la Costa Blava.

És ara o mai. Si res non canvia, la frontera política correspondrà a la frontera lingüística. Catalunya és tan petita que no es pot permetre perdre més roba.

 El Temps, número 1435, 13/12/2011

Joan-Lluís Lluís

A cremallengua, elogi de la diversitat lingüística

Viena edicions

Barcelona, 2011

El darrer llibre de Joan-Lluís Lluís és una pura delícia. Els lectors de El Punt i de Presència, el seu suplement dominical, ja coneixen aquestes delicades cròniques dedicades a l'exploració del ' planeta de les llengües ' segons una fórmula encertada de Matthew Tree, autor del pròleg. L'autor ens passeja per un parc meravellós on totes les flors són llengües. La informació és precisa, amena amb algunes afirmacions gratuïtes, però. La llengua napolitana no va pas esperar Paolo Conte per triomfar arreu del món. Les cançons ' O sole mio ' i 'Funiculì funiculà ' van donar lletres de noblesa planetàries al napolità molts anys abans del naixement del senyor Conte...A la pàgina 97, l'autor afirma que el dalmata ' era probablement la llengua romànica més propera al llatí ' Observació curiosa i poc curosa...

Amb un estil elegant, refinat i clar alhora, Joan Lluís Lluís s'interessa en totes les llengües humanes. El seu petit estudi sobre el francès de Kerouac, l'elegia a les hacs finals assassinades per Fabra, el plany nostàlgic sobre el còrnic m'han interessat i sovint emocionat. Emetré una petita reserva. L'autor ens confia la seua pena que enterrin aviat el català rossellonès. ' ploraria la seva mort amb llàgrimes més dolces si sabés que la Catalunya veïna ha adquirit la dimensió política suficient per portar fins a nosaltres la força i l'atractiu del seu català. ' (p 132) L'autor m'ha recordat Pere Verdaguer que, tota la seua vida, ha defensat el català rossellonès sense fer-lo servir mai...Joan Lluís Lluís podria lluitar per a evitar aquest drama predicant amb l'exemple i emprant formes rosselloneses a l'encop normatives com ' la seua mort amb llàgrimes més dolces si sabia ' per exemple sense parlar de les primeres persones en —i del present d'indicatiu declarades normative per l'IEC. Altrament, aquests planys semblen més una ' pose ' (una postura, una actitud artificial ) que no pas una dolor real...Aquestes cròniques ragen gràcies a un català cristal·lí. Després de la mort del malaguanyat Miquel Pairolí, Joan-Lluís resta un dels millors estilistes nostrats amb frases antològiques a cada pàgina. Aquesta definició del silenci em sembla digna d'un moralista com François de La Rochefoucauld. ' El silenci entre dues persones pot ser pau, pot ser guerra o pot ser indiferència, pot ser desgràcia, felicitat o desgràcia, però no és mai només silenci. ' ( p 42)

Amb discreció, l'autor ens revela, de tant en tant, detalls parsimoniosos de la seua biografia com una amant alemanya o aquest professor d'arts prehistòriques a la universitat de Montpeller. Crec que fóra molt interessant que algun dia Joan Lluís Lluís es plantegés d'explicar-nos la seua trajectòria intel·lectual en un proprer llibre en lloc d'inventar-se diàlegs amb un ca dialèctic, artrític i àrtic.

Aquesta obra, gràcil, deliciosa, lleugera i profunda com els millors contes de Voltaire, és un model de prosa catalana. Li manca només una petita espurna per accedir a la perfecció: l'humor.

                        E-notícies, 9:12/2011

Entre els milers de llengües que no sé, la que desconec menys és l'alemany. Em vaig estar dos anys a Alemanya, a Breisach-am-Rhein que els francesos anomenen Vieux Brisach en oposició a la vila alsaciana de Neuf Brisach. Vaig aprendre a llegir i a escriure, però els dos anys que hi vaig viure no van ser suficients perquè aprengués l'alemany. Fill d'un oficial francès, anava a l'escola francesa i vivia en un barri de vil·les franceses vora el Rin. Jugava amb mainatges francesos i alemanys de la meua edat, però tots els alemanys que tractava parlaven francès. Adolescent, vaig passar quatre estius a Àustria sense aprendre la llengua de Goethe. Naturalment vaig anar recordant dues o tres cents paraules necessàries a la vida quotidiana com les salutacions, les direccions, els noms dels plats etc. Si em poseu un llibre alemany entre les mans, entendré frases elementals com ' on aneu ? Què feu? On és ' poca coseta, de debò...Ara, vaig descobrir un fenòmen interessant quan escrivia la meua novel·la Les amnèsies de Déu, uns capítols de la qual transcorren a Alemanya i més concretament a Königsberg, capital de l'antiga Prússia Oriental. Gràcies a Internet, he trobat moltes informacions sobre la ciutat d'Immanuel Kant. La majoria dels webs són en alemany i un percentatge elevat en rus, fet normal quan recordem que Königsberg ara es diu Kaliningrad i forma part de Rússia des del 1945. Em mostrava tan delerós de recollir informacions que ho entenia quasi tot. Dues o tres vegades, vaig sol·licitar l'ajut d'amics germanistes i llur traducció no s'allunyava gaire de la meua si bé la precisava. Com pot ser? Com és possible entendre una llengua a voltes? Si ho sabés, podria deixar la docència que em mata a foc lent i em faria ric revelant el meu secret. Comprendre llengües sense estudiar-les...Res de miraculós amb les parles de la mateixa família que la nostra. Molta gent em felicita pels meus coneixements lingüístics sense adonar-se que, llevat del rus i de l'anglès, totes les llengües que conec són germanes. (llatí, català, italià, occità, castellà, romanès) El que em sorprèn és poder entendre una llengua d'una altra família com l'alemany o el rus, sense parlar naturalment de les llengües no indoeuropeues. Ara m'està passant el mateix amb l'afrikaans.

 http://www.blogseitb.com/pompasdepapel/

Joan Daniel Bezsonoff (Perpiñán, 1963) es uno de esos casos curiosos que da de vez en cuando el mundo de la literatura. Es un escritor francés, de ascendencia rusa, nacido en la región del Rosellón y que escribe en catalán. También colabora asiduamente en la prensa de este lado de la frontera. Para muchos es uno de los grandes narradores actuales de la literatura catalana. En Los taxista del zar ha convertido en novela las andanzas de su abuelo, un oficial zarista que combatió en la guerra civil rusa que ganaron los bolcheviques y que acabó su vida en París conduciendo un taxi. El hombre murió siete años antes de nacer el auto y su figura estuvo rodeada en su familia de secretos y silencios. La novela recrea las andanzas de este hombre que comenzaron en Vorónezh, cerca del mar Negro, pasaron las estepas rusas, cruzaron Rumanía, Checoslovaquia y Serbia y acabaron en Francia. Una  época apasionante de la historia de Europa.

http://www.youtube.com/watch?v=rPprybWGHrM

Prouvençau, veici la coupo

Que nous vèn di Catalan.

Aderèng beguen en troupo

Lou vin pur de nostre plant.

Coupo Santo, E Versanto

Vuejo à plen bord,

Vuejo abord lis estrambord

E l’enavans di fort !

D’un vièi pople fièr et libre

Sian bessai la finicioun ;

E, se toumbon li Felibre,

Toumbara nosto Nacioun.

D’uno raço que regreio

Sian bessai li proumié gréu ;

Sian bessai de la Patrio

Li cepoun emai li priéu.

Vuejo-nous lis esperanço

E li raive dou jouvent,

Dou passat la remembranço

E la fe dins l’an que vèn.

Vuejo-nous la couneissènço

Dou Verai emai dou Bèu,

E lis àuti jouissènço

Que se trufon dou toumbèu.

Vuejo-nous la Pouesio

Pèr canta tout ço que viéu,

Car es elo l’ambrousio

Que tremudo l’ome en Diéu.

Pèr la glori dou terraire

Vautre enfin que sias counsènt,

Catalan, de liuen, o fraire,

Coumunien toutis ensèn !

Lletres de Frederic Mistral, la música és un vell Nadal provençal.

E-notícies 2/11/2011

  La lectura dels vells diccionaris reserva a vegades moments de delícia. Un dels meus preferits és  Lou tresor dóu Felibrige on Frederic Mistral va consignar les paraules de les variants de la llengua d’oc (el provençal, el llenguadocià, el gascó, el llemosí etc.) A l’article catalan, a més de natural de Catalunya, trobem la definició següent ‘ bohémien qui vient de ce pays.’ No sé si els lectors d’aquest diari saben que la majoria dels gitanos del sud de França parlen català. Hi ha comunitats gitanes de llengua catalana a ciutats com Carcassona, Narbona, Montpeller, Lesinhan, Bordeus i fins i tot Lió. El cap de setmana passat, vaig anar a respirar altres aires a la Provença. Després d’un deliciós dinar a la plaça dis èrbas a Uzès, il·luminada per un sol fràgil, vaig travessar el Roine per arribar-me a Arle. Cada cop que passi per una ciutat, miri d’adoptar un punt de vista diferent. Generalment m’inspiri en un llibre. Així vaig visitar un París inèdit, recorrent tots els llocs descrits per Jean Dutourd a Les horreurs de l'amour. Quan es dignaran a traduir aquesta obra mestra en una de les llengües oficials de l’estat espanyol en lloc de publicar tantes porqueries made in France, modernes i sense interès ?

Aquell dissabte, vaig voler veure Arle a través del prisma de Van Gogh. Vaig arrambar el cotxe al peu de les muralles a la plaça Lamartine on Van Gogh va pintar ‘ La casa groga ‘ i ‘ La nit estel·lada. ‘ Vaig pelegrinar per l’antic hospici on s’havia allotjat el pintor. Sota les voltes del jardí, dues gitanetes jugaven. La més jove, una pallaga de quatre o cinc anys, va dir a sa germana. ‘ Vine ! ‘ Vaig sentir distintament ‘ Vine ‘ tan lluny de casa. M’hi vaig apropar. Una colla de joves gitanos parlaven català. Un catalanesc estrany, ple de paraules estrambòtiques, amb una fonètica més carpàtica. Havia conegut la mateixa sensació sentint els gitanos de Carcassona. Vaig entendre el 70% de la conversa. És estrany pensar que tants jueus sefardites hagin mantingut l'ús del castellà i els que els gitanos, tan associats al folklore andalús, hagin optat pel català...

Quan me’n vaig anar pels carrerons humits, tenia el cor més tendre que al moment de l’arribada.

Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un dels escriptors contemporanis més destacats en llengua catalana de la Catalunya del Nord. Acaba de publicar 'La melancolia dels oficials' una novel·la que transporta el lector a la guerra d’Algèria, una guerra en la qual va participar el seu pare.