VEF Blog

E-notícies, 1/01/2012

Abans de tot, voldria desitjar a tots els lectors un bon any, amb unes quantes satisfaccions i pocs disgustos si pot ser. Per començar l'any 2012, us voldria parlar d'una pel·lícula que he vist aquesta setmana. M'ha impactat molt. Vaig llegir fa un parell d'anys la novel·la ' Fatherland ' de Robert Harris, coneguda a Espanya sota el nom de Patria. Aquesta ucrònia em sembla molt superior al sobrevalorat ' The man in the hight castle ' de Philip K. Dick. L'acció trancorre a Berlín el 1964. Es tractaria d'una novel·la negra qualsevol si l'autor no l'hagués situada en una Alemanya encara nazi. El Reich victoriós va derrotar els aliats a Normandia. La guerra continua amb la URSS, encara dirigida per Stalin, però la veritable guerra freda té lloc entre el Tercer Reich i els Estats Units presidits per Joseph Kennedy, pare d'un tal John. Si bé la novel·la m'havia deixat un bon record, l'adaptació televisual de Christopher Menaul m'ha impactat amb el sòlid actor neerlandès Ruther Hauer en el paper del Sturmbannführer Xavier March. Què voleu que us digui ' Jawolh Herr Sturmbannführer 'fa més efecte que ' sí, mon comandant. '

No insistiré més en la història per tal de no aigualir el plaer del lector. Només us diré que la reconstitució de Germania, el nou nom que Hitler volia donar al Berlín, Welthauptstadt (capital del món) ideat per Albert Speer, el seu únic amic veritable. Hi apareixen monuments com la Volkshalle i la seua cúpula de 290 metres, la nova Cancelleria del Reich, l'Arc de Triomf. El principal encert d'aquesta obra raja de la naturalitat del decorat. La càmera no insisteix i, a poc a poc, l'espectador s'hi acostuma com si el Berlín atroç de Harris fos real. Quan la pel·lícula s'acaba, sospirem, satisfets que els aliats hagin pogut desembarcar, i bevem una copa de cava per celebrar-ho...

Per molts anys! Desitgi un bon any a tots els meus lectors i amics.

Bonne année!

С новым годом!

Bòna annada!

Happy new year!

Eguberri on!

Geseënde Kersfees en'n gelukkuige nuwe jaar

Un an nou fericit!

Tanmateix, el to ens salva de la desesperació o l’amargor, perquè Bezsonoff ha triat l’opció –molt més intel·ligent i elegant– de la melancolia.

L’obra està plena d’aquell misteri i exotisme que dona la distància (agafar distància no és el mateix que amagar-se): en aquest cas, temporal, espacial i (malgrat lapsus esporàdics) emocional i narrativa.

És un exotisme, però, gens artificial: no es tracta d’un afegitó negligible o capriciós, sinó d’un element essencial que impregna tota l’obra, com un perfum.

Dit d’una altra manera, aquesta novel·la potser no parla de la melancolia, però sí des de la melancolia, i la melancolia (no confondre amb la tristesa, menys encara amb la depressió) és un territori imaginari, d’ensomni, fins i tot màgic, on les coses llisquen amb docilitat, amorosides i toves. La melancolia és, doncs, el veritable país exòtic.

Les dosis d’humor, poesia i adjacents, enmig l’aspror i la brutalitat general de la història, són les justes –pel seu contingut i pels llocs i la forma com són col·locades.

I un altre tret molt de l’autor: tots els personatges, inclosos els més reprovables, així com els actes més esgarrifosos, es presenten amb absoluta absència de juí, amb la naturalitat de les coses necessàries o inevitables.

Per últim, un altre aspecte que trobe d’agraïr: Bezsonoff aprofita l’avinentesa per a donar-nos –com de passada, sense fer-se notar– molta informació sobre lingüística, llocs i fets històrics que tal volta no teníem (ni teníem per que tindre) i que, més enllà d’ajudar a entendre i contextualitzar el relat, ens il·lustra i culturitza. Hi ha qui considera açò una feblesa d’estil; i tal volta ho seria si, com altres que jo sé, ho fes amb la gratuïtat i l’ostentació del pedant o el fatxenda; però el cas és que Bezsonoff ho fa amb l’entusiasme d’un novençà i la sana humilitat dels vells mestres d’escola rural.

En resum, com fa la dita (que m’acabe d’inventar): “Obra treballada i reeixida és digna de ser llegida”.

Jordi Capdevila, L'Avui, El Punt, 29/12/2011  

Més que un relat és un estat d'ànim permanent. Joan Daniel Bezsonoff recrea a La melancolia dels oficials (Empúries) les sensacions, inquietuds, pors, esperances, odis, enveges, emocions, empaties, desamors, dolors, crueltats, fidelitats i traïcions d'uns personatges que protagonitzen una guerra que no acaben d'assimilar i menys entendre. Una atmosfera que s'estén per tota la novel·la i que la relata amb prou tendresa, un punt de comprensió i bona dosi d'ironia. Deixa entreveure que la maldat més despietada té un punt d'humanitat, fet encara més cruel. No en va és protagonitzada pels homes.

Una novel·la amb molta història. S'inicia en el país, el temps i els personatges que Bezsonoff va deixar flotant en el seu llibre La presonera d'Alger. Recupera especialment el protagonista, el comandant Daniel Valls. Un militar francès de la Catalunya Nord, a qui s'encomanen operacions de protecció i espionatge quan la França encara imperialista de De Gaulle, que anava perdent imperis arreu com el de Indoxina, ha d'afrontar cada dia més accions terroristes en la seva encara província d'Algèria.

La línia narrativa són les explicacions que va fent Daniel Valls dels tombs de la seva vida a l'exèrcit a Algèria i també a França des dels inicis de la violència el 1957 fins a la capitulació francesa el 1959. Son una mena de flaixos directes, curts, irònics i suculents que expliquen les vivències concretes del protagonista i la relació amb altres fets tant del present com del passat. Alguns molt curts, d'altres llargs, però que enllacen amb històries dels personatges del seu entorn, com íntims amics de conducta discutible, madames perilloses i meuques romàntiques, sense oblidar la seva amant assassinada.

Perquè una de les peculiaritats de la novel·la –una de les millors de la temporada– és el llenguatge directe, amb estructures sintàctiques sorprenents i punyent. Un llenguatge que captiva el lector i l'introdueix en l'atmosfera de l'ambient narratiu: inquieta, ardent, febrosa, impactant, indigerible, crispant i irada. Una atmosfera que s'inicia lentament i es va engrandint amb alts i baixos en tot el relat fins a l'asfíxia final agònica.

És l'ambient d'un estat de xoc individual i col·lectiu, propi de totes les guerres, i que deixa aquesta mena de melancolia que es respira especialment en els militars que són els que les protagonitzen. Aquesta tristesa vaga, ombrívola, que s'enquista en el cor pel fet de no saber mai si torturar, trair als amics i matar pot ser un acte heroic o una acció malèvola. I s'acaba d'incrustar per la por a la mort, la pròpia, la dels amics i fins i tot la dels enemics.

La novel·la, ja en el títol del segon capítol, planteja com a conseqüència nefasta que “la guerra activa el desamor”. Però la lectura del llibre encongeix el lector perquè deixa molt clara la terrible crueltat de les guerres, de totes les guerres. L'ombra de l'odi, la venjança, i la destrucció plana en totes les pàgines en què totes les virtuts que cada protagonista porta a dins es transformen en misèries humanes quan es veuen ofegades per la lògica del poder i del domini col·lectiu, per l'honor d'una nació. Quan les traïcions vencen les amistats, quan els ideals pels quals mates i mors són trepitjats pel qui els havia predicat. Al final, el protagonista sent en la seva consciència els crits dels seus companys morts, de tots els morts per no res. Perquè la victòria en una guerra pot ser moltes vegades la derrota dels ideals que la van inspirar, quan les raons d'estat acaben sent superiors als honors de la nació.

E-notícies, 28/12/2011

Esperi que la majoria dels lectors d'aquest diari hagin sentit a parlar de Grigori Rasputin, aquest predicador estrany capaç de curar l'hemofília del tsarevitx i que va contribuir pels seus excessos a precipitar la caiguda dels Romanov. Actualment, tots els cinemes de Rússia estrenen una pel·lícula de Josée Dayan sobre la seua vida. Gérard Depardieu hi interpreta el paper d'aquest personatge enigmàtic. A banda de la creació extraordinària de Depardieu, l'obra presenta l'avantage de situar-se als llocs mateixos de l'acció. Si bé al doctor Gívago de David Lean, els estudis de Madrid constituïen una Moscou acceptable i el Pirineu hi retira a l'Ural, res no val els decorats naturals. És un luxe poder passejar pels carrers de Sant Petersburg, els palaus Caterina i Yussupov. Amb una gran respecte per la història i una integració dels avenços de la recerca històrica (no ignorem res de la implicació dels serveis d'intel·ligència britànics en l'assassinat de Rasputin) la pel·lícula aconsegueix transmetre la complexitat de Raspuntin, místic i disbauxat. La realitzadora tampoc amaga l'homosexualitat de l'assassí i el seu gust pel transformisme. Emetré només una petita reserva. L'atracció carnal de Rasputin pel bell príncep només apareix suggerida. Rasputin, pagès recelós, es va ficar a la gola del llop perquè Yussupov el fascinava, l'embruixava amb la seua bellesa aristocràtica. El més extraordinari en la mort de Rasputin és la seua resistència al verí, a les bales i als cops. El forense va concloure que el predicador s'havia mort negat en les aigües glacials del Nevka.

Pocs dies abans de la seua mort, Rasputin havia fet aquesta predicció a la tsarina ' Em moriré en patiments atroços. Després de la meua mort, el meu cos no tindrà repòs. Després, perdràs la teua corona. Tu i ton fill, i tota la família sereu massacrats. El terrible diluvi passarà sobre Rússia i caurà entre les mans del dimoni...'

Un altre dia, qui sap, us parlaré de la llegenda del penis de Rasputin. Unes aventures dignes d'una novel·la de Cela.

E-notícies, 23/12/2011

He llegit força enguany. Quasi tots els llibres recents m'han decebut quan no m'han caigut de les mans. D'aquesta collita decebedora destacaré tanmateix dos llibres importants. '' Els castellans '' de Jordi Puntí (editorial l'Avenç) i '' L'identité du Roussillon. Penser un pays catalan à l'âge des nations '' de Nicolas Berjoan ( Editorial Trabucaire, Canet del Rosselló, 2011) Ja he dit tot el bé que pensava del llibre de Jordi Puntí on ens explica amb un humor líric la seua infantesa a Manlleu a la vora dels castellans. Els mesos han passat des d'aquest estiu i encara recordi escenes. El perfum de l'obra no s'ha esbravat.

A banda d'aquest llibre, us recomani la lectura de l'estudi de Nicolas Berjoan, catedràtic d'història a la universitat de Provença. Sense caure en els mites de les historiografies jacobina i catalana, l'autor explica, amb una documentació riquíssima, el procés d'afrancesament del país. Ell no jutja a ningú, només analitza. El llibre acaba de sortir en francès i esperi que aviat apareixerà una versió catalana. Amb un esforç mínim qualsevol lector interessat llegirà aquesta obra amb profit perquè el francès acadèmic de l'autor no s'allunya gaire de les seues germanes llatines. Una novel·la, en canvi, amb tots els tics del llenguatge parlat, les frases fetes i l'argot constitueix naturalment un obstacle més elevat. A més, la majoria de les citacions figuren en català. Aquesta obra romandrà com una fita per a l'estudi i la comprensió del nostre país. No hi ha catalans superiors que han mantingut la llengua al Principat i catalans de segona al Rosselló que han abandonat el vernacle per adoptar el francès. Tot és una qüestió de context i el professor Berjoan el detalla admirablement. El trobi un xic massa afrancesat quan confon el país i l'estat ' Ces moments partagés entre Catalans des deux pays ' ( p 237) Senyor professor, Catalunya encara no és un estat però sí que és un país. Aquest detall em recorda una conversa amb la dona murciana d'un amic meu. Els deia que, per mi, els dos països més bonics d'Europa són Irlanda i el País Basc. ' El País Vasco no es un país' digué la murciana ' ¡Pues sí! si no és un país, ¿por qué decís País Vasco? ' Aquestes reserves, però, no alteren el meu entusiasme. Es tracta d'una obra mestra, una obra que qualsevol intel·lectual català hauria de tenir a casa seua, copiosament anotada.

http://www.youtube.com/watch?v=ig-y6yHPb_U&feature=related

M'agrada més, però, la versió de Luis Mariano que trobareu en Deezer.

PER MOLTS ANYS!  BON NADAL A TOTS ELS LECTORS! 

Joyeux Noël et bonne année!

С новым годом!

Bòna annada!

Happy new year!

Eguberri on!

Geseënde Kersfees en'n gelukkuige nuwe jaar

Un an nou fericit!

 El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia, periodista

 Anatole Vidal, industrial

Joris van Rensburg, diplomàtic

Bronstein, comissari

 J.Daniel Bezsonoff, escriptor

acaben de designar Els castellans de Jordi Puntí com a millor llibre de l'any i guanyador del II premi Mitrofan.    

E-notícies, 20/12/2011

Abans que Xavier Rius em proposés d'escriure en aquest diari, no m'imaginava pas que em transformaria en cronista mortuori. Acabem de viure un any terrible. Després de Jordi Barre, Jordi-Pere Cerdà i Elisa Revilla que, cadascú en el seu camp, van lluitar tant per a la defensa de la nostra llengua a la Catalunya del Nord, Josep Serra ens ha deixat. Si bé li tenia un respcte profund, no érem amics i per tant crec que puc parlar-ne amb objectivitat. Amb en Josep Serra, hem perdut un pilar de la catalanitat. Combatent de totes les lluites, va patir en la seua carn la tortura franquista abans de refugiar-se al Rosselló. Tossut, intransigent amb els enemics de Catalunya, culte, en Serra gaudia d'un carisma de 'rock-star. ' Era capaç de seduir tant els intel·le ctuals de la seua generació com el jovent gràcies al seu dinamisme i la seua integritat total. Director del Fiçó, el conegut setmanal satíric, president del Casal Jaume I de Perpinyà, membre fundador de Ràdio Arrels, en Serra sempre corria a la trinxera. S'estimava la gent i la gent l'estimava. Pensi en la seua companya Dolors i en llurs dues filles Marta i Joana. Permeteu-me un record personal. Quan em vaig assabentar que en Josep havia ingressat a la clínica de Sant Esteve del Monestir, em va passar pel cap visitar-lo i no ho vaig pas fer per peresa i per un pudor estúpid. Creieu-me. Quan ens vénen impulsos generosos, hem de seguir-los. Com sempre ho ha fet en Serra.