VEF Blog

La melancolia d'en Bezsonoff

Tanmateix, el to ens salva de la desesperació o l’amargor, perquè Bezsonoff ha triat l’opció –molt més intel·ligent i elegant– de la melancolia.

L’obra està plena d’aquell misteri i exotisme que dona la distància (agafar distància no és el mateix que amagar-se): en aquest cas, temporal, espacial i (malgrat lapsus esporàdics) emocional i narrativa.

És un exotisme, però, gens artificial: no es tracta d’un afegitó negligible o capriciós, sinó d’un element essencial que impregna tota l’obra, com un perfum.

Dit d’una altra manera, aquesta novel·la potser no parla de la melancolia, però sí des de la melancolia, i la melancolia (no confondre amb la tristesa, menys encara amb la depressió) és un territori imaginari, d’ensomni, fins i tot màgic, on les coses llisquen amb docilitat, amorosides i toves. La melancolia és, doncs, el veritable país exòtic.

Les dosis d’humor, poesia i adjacents, enmig l’aspror i la brutalitat general de la història, són les justes –pel seu contingut i pels llocs i la forma com són col·locades.

I un altre tret molt de l’autor: tots els personatges, inclosos els més reprovables, així com els actes més esgarrifosos, es presenten amb absoluta absència de juí, amb la naturalitat de les coses necessàries o inevitables.

Per últim, un altre aspecte que trobe d’agraïr: Bezsonoff aprofita l’avinentesa per a donar-nos –com de passada, sense fer-se notar– molta informació sobre lingüística, llocs i fets històrics que tal volta no teníem (ni teníem per que tindre) i que, més enllà d’ajudar a entendre i contextualitzar el relat, ens il·lustra i culturitza. Hi ha qui considera açò una feblesa d’estil; i tal volta ho seria si, com altres que jo sé, ho fes amb la gratuïtat i l’ostentació del pedant o el fatxenda; però el cas és que Bezsonoff ho fa amb l’entusiasme d’un novençà i la sana humilitat dels vells mestres d’escola rural.

En resum, com fa la dita (que m’acabe d’inventar): “Obra treballada i reeixida és digna de ser llegida”.