VEF Blog

L'atmosfera maligna de les guerres

Jordi Capdevila, L'Avui, El Punt, 29/12/2011  

Més que un relat és un estat d'ànim permanent. Joan Daniel Bezsonoff recrea a La melancolia dels oficials (Empúries) les sensacions, inquietuds, pors, esperances, odis, enveges, emocions, empaties, desamors, dolors, crueltats, fidelitats i traïcions d'uns personatges que protagonitzen una guerra que no acaben d'assimilar i menys entendre. Una atmosfera que s'estén per tota la novel·la i que la relata amb prou tendresa, un punt de comprensió i bona dosi d'ironia. Deixa entreveure que la maldat més despietada té un punt d'humanitat, fet encara més cruel. No en va és protagonitzada pels homes.

Una novel·la amb molta història. S'inicia en el país, el temps i els personatges que Bezsonoff va deixar flotant en el seu llibre La presonera d'Alger. Recupera especialment el protagonista, el comandant Daniel Valls. Un militar francès de la Catalunya Nord, a qui s'encomanen operacions de protecció i espionatge quan la França encara imperialista de De Gaulle, que anava perdent imperis arreu com el de Indoxina, ha d'afrontar cada dia més accions terroristes en la seva encara província d'Algèria.

La línia narrativa són les explicacions que va fent Daniel Valls dels tombs de la seva vida a l'exèrcit a Algèria i també a França des dels inicis de la violència el 1957 fins a la capitulació francesa el 1959. Son una mena de flaixos directes, curts, irònics i suculents que expliquen les vivències concretes del protagonista i la relació amb altres fets tant del present com del passat. Alguns molt curts, d'altres llargs, però que enllacen amb històries dels personatges del seu entorn, com íntims amics de conducta discutible, madames perilloses i meuques romàntiques, sense oblidar la seva amant assassinada.

Perquè una de les peculiaritats de la novel·la –una de les millors de la temporada– és el llenguatge directe, amb estructures sintàctiques sorprenents i punyent. Un llenguatge que captiva el lector i l'introdueix en l'atmosfera de l'ambient narratiu: inquieta, ardent, febrosa, impactant, indigerible, crispant i irada. Una atmosfera que s'inicia lentament i es va engrandint amb alts i baixos en tot el relat fins a l'asfíxia final agònica.

És l'ambient d'un estat de xoc individual i col·lectiu, propi de totes les guerres, i que deixa aquesta mena de melancolia que es respira especialment en els militars que són els que les protagonitzen. Aquesta tristesa vaga, ombrívola, que s'enquista en el cor pel fet de no saber mai si torturar, trair als amics i matar pot ser un acte heroic o una acció malèvola. I s'acaba d'incrustar per la por a la mort, la pròpia, la dels amics i fins i tot la dels enemics.

La novel·la, ja en el títol del segon capítol, planteja com a conseqüència nefasta que “la guerra activa el desamor”. Però la lectura del llibre encongeix el lector perquè deixa molt clara la terrible crueltat de les guerres, de totes les guerres. L'ombra de l'odi, la venjança, i la destrucció plana en totes les pàgines en què totes les virtuts que cada protagonista porta a dins es transformen en misèries humanes quan es veuen ofegades per la lògica del poder i del domini col·lectiu, per l'honor d'una nació. Quan les traïcions vencen les amistats, quan els ideals pels quals mates i mors són trepitjats pel qui els havia predicat. Al final, el protagonista sent en la seva consciència els crits dels seus companys morts, de tots els morts per no res. Perquè la victòria en una guerra pot ser moltes vegades la derrota dels ideals que la van inspirar, quan les raons d'estat acaben sent superiors als honors de la nació.