Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Títol del blog
Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Autor Mitrophane Icona de contacte
Descripció
Els meus articles БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА
Data de creació 05-03-2009
Localització de les visites
<!--************CODE GEOCLOCK************-->1 - Serie Streaming
2 - Film Streaming
3 - 404Stream.CoM
5 - VoirFilms.vip
6 - HdssGratuit.Net
7 - VoirSeries
Vefblog.net
Vef Blog accueilL'agonia del català?
E-notícies,16/12/2011
Els anys passen i el català, malgrat unes quantes sorpreses agradables, continua la seua lenta agonia al nord de l'Albera. Malgrat totes les bones voluntats, els anys de dedicació de patriotes, els diners invertits, cada dia es parla menys català pels nostres carrers. Com a tot arreu, la gent gran que s'expressava en una llengua excel·lent, transmesa de pares a fills amb una fonètica perfecta, un dia ens deixa i se'n va Déu sap on. Arribem a una paradoxa estranya. Mai no s'havien vist tants rètols en llengua nostra, mai la nostra llengua havia beneficiat d'un tal prestigi i ara un 20% de la gent encara la parla correntment. Per mirar de compensar la transmissió familiar interrompuda, s'han creat escoles privades (la Bressola, Arrels, El col·legi Comte Guifré) i fileres bilingües català-francès a dintre de l'educació nacional francesa. Una feina admirable...Ara, els maintages que han passat per les nostres escoles recatalanitzadores viuen en un món majoritàriament francòfon. Quan no obliden del tot la llengua de l'escola, encara la fan servir de tant en tant, però tenen un domini del francès infinitament superior. A més, quin català coneixen? No cal dir que no saben quasi res del català septentrional i ignoren expressions tan corrents com cambajó (pernil) juliana (bacallà ) canyot (gosset). Parlen amb fluïdesa (això sí) un català eixarreït, urbà, sense cap contacte real amb la terra...I quasi tots, s'expressen amb erra francesa quan els vells tenien una erra, tan catalana que enriolava tot França. Així anem.
Cal renunciar al discurs sentimentalista. Quants joves tenen ganes de poder enraonar en català amb els avis quan ja disposen del francès per fer-ho? Quants joves se senten atrets per la història i la cultura del nostre país? L'única eixida possible és l'economia. Caldria que s'instal·lessin a casa nostra empreses del Principat que exigirien un coneixement seriós del català? Caldria que els turistes sud-catalans oblidessin el poc francès que saben i es mantinguessin tan ferms com els turistes russos que han obtinguts menus traduïts en la llengua de Puixkhin a tota la Costa Blava.
És ara o mai. Si res non canvia, la frontera política correspondrà a la frontera lingüística. Catalunya és tan petita que no es pot permetre perdre més roba.
Xerrades amb el meu ca
El Temps, número 1435, 13/12/2011
Joan-Lluís Lluís
A cremallengua, elogi de la diversitat lingüística
Viena edicions
Barcelona, 2011
El darrer llibre de Joan-Lluís Lluís és una pura delícia. Els lectors de El Punt i de Presència, el seu suplement dominical, ja coneixen aquestes delicades cròniques dedicades a l'exploració del ' planeta de les llengües ' segons una fórmula encertada de Matthew Tree, autor del pròleg. L'autor ens passeja per un parc meravellós on totes les flors són llengües. La informació és precisa, amena amb algunes afirmacions gratuïtes, però. La llengua napolitana no va pas esperar Paolo Conte per triomfar arreu del món. Les cançons ' O sole mio ' i 'Funiculì funiculà ' van donar lletres de noblesa planetàries al napolità molts anys abans del naixement del senyor Conte...A la pàgina 97, l'autor afirma que el dalmata ' era probablement la llengua romànica més propera al llatí ' Observació curiosa i poc curosa...
Amb un estil elegant, refinat i clar alhora, Joan Lluís Lluís s'interessa en totes les llengües humanes. El seu petit estudi sobre el francès de Kerouac, l'elegia a les hacs finals assassinades per Fabra, el plany nostàlgic sobre el còrnic m'han interessat i sovint emocionat. Emetré una petita reserva. L'autor ens confia la seua pena que enterrin aviat el català rossellonès. ' ploraria la seva mort amb llàgrimes més dolces si sabés que la Catalunya veïna ha adquirit la dimensió política suficient per portar fins a nosaltres la força i l'atractiu del seu català. ' (p 132) L'autor m'ha recordat Pere Verdaguer que, tota la seua vida, ha defensat el català rossellonès sense fer-lo servir mai...Joan Lluís Lluís podria lluitar per a evitar aquest drama predicant amb l'exemple i emprant formes rosselloneses a l'encop normatives com ' la seua mort amb llàgrimes més dolces si sabia ' per exemple sense parlar de les primeres persones en —i del present d'indicatiu declarades normative per l'IEC. Altrament, aquests planys semblen més una ' pose ' (una postura, una actitud artificial ) que no pas una dolor real...Aquestes cròniques ragen gràcies a un català cristal·lí. Després de la mort del malaguanyat Miquel Pairolí, Joan-Lluís resta un dels millors estilistes nostrats amb frases antològiques a cada pàgina. Aquesta definició del silenci em sembla digna d'un moralista com François de La Rochefoucauld. ' El silenci entre dues persones pot ser pau, pot ser guerra o pot ser indiferència, pot ser desgràcia, felicitat o desgràcia, però no és mai només silenci. ' ( p 42)
Amb discreció, l'autor ens revela, de tant en tant, detalls parsimoniosos de la seua biografia com una amant alemanya o aquest professor d'arts prehistòriques a la universitat de Montpeller. Crec que fóra molt interessant que algun dia Joan Lluís Lluís es plantegés d'explicar-nos la seua trajectòria intel·lectual en un proprer llibre en lloc d'inventar-se diàlegs amb un ca dialèctic, artrític i àrtic.
Aquesta obra, gràcil, deliciosa, lleugera i profunda com els millors contes de Voltaire, és un model de prosa catalana. Li manca només una petita espurna per accedir a la perfecció: l'humor.
Comentaris/ коментарии
1. vicent le 15-12-2011 à 19:05:14
però aquestes converses, no crec que siguen sobre França i els francesos, hehehe. Ja tinc apuntat el llibre per comprar-lo quan acabe amb l'Odissea.
2. vicent le 16-01-2012 à 19:04:42
genial, tenies raó.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/212857
Llengües estrangeres
E-notícies, 9:12/2011
Entre els milers de llengües que no sé, la que desconec menys és l'alemany. Em vaig estar dos anys a Alemanya, a Breisach-am-Rhein que els francesos anomenen Vieux Brisach en oposició a la vila alsaciana de Neuf Brisach. Vaig aprendre a llegir i a escriure, però els dos anys que hi vaig viure no van ser suficients perquè aprengués l'alemany. Fill d'un oficial francès, anava a l'escola francesa i vivia en un barri de vil·les franceses vora el Rin. Jugava amb mainatges francesos i alemanys de la meua edat, però tots els alemanys que tractava parlaven francès. Adolescent, vaig passar quatre estius a Àustria sense aprendre la llengua de Goethe. Naturalment vaig anar recordant dues o tres cents paraules necessàries a la vida quotidiana com les salutacions, les direccions, els noms dels plats etc. Si em poseu un llibre alemany entre les mans, entendré frases elementals com ' on aneu ? Què feu? On és ' poca coseta, de debò...Ara, vaig descobrir un fenòmen interessant quan escrivia la meua novel·la Les amnèsies de Déu, uns capítols de la qual transcorren a Alemanya i més concretament a Königsberg, capital de l'antiga Prússia Oriental. Gràcies a Internet, he trobat moltes informacions sobre la ciutat d'Immanuel Kant. La majoria dels webs són en alemany i un percentatge elevat en rus, fet normal quan recordem que Königsberg ara es diu Kaliningrad i forma part de Rússia des del 1945. Em mostrava tan delerós de recollir informacions que ho entenia quasi tot. Dues o tres vegades, vaig sol·licitar l'ajut d'amics germanistes i llur traducció no s'allunyava gaire de la meua si bé la precisava. Com pot ser? Com és possible entendre una llengua a voltes? Si ho sabés, podria deixar la docència que em mata a foc lent i em faria ric revelant el meu secret. Comprendre llengües sense estudiar-les...Res de miraculós amb les parles de la mateixa família que la nostra. Molta gent em felicita pels meus coneixements lingüístics sense adonar-se que, llevat del rus i de l'anglès, totes les llengües que conec són germanes. (llatí, català, italià, occità, castellà, romanès) El que em sorprèn és poder entendre una llengua d'una altra família com l'alemany o el rus, sense parlar naturalment de les llengües no indoeuropeues. Ara m'està passant el mateix amb l'afrikaans.
Pompas de papel
http://www.blogseitb.com/pompasdepapel/
Joan Daniel Bezsonoff (Perpiñán, 1963) es uno de esos casos curiosos que da de vez en cuando el mundo de la literatura. Es un escritor francés, de ascendencia rusa, nacido en la región del Rosellón y que escribe en catalán. También colabora asiduamente en la prensa de este lado de la frontera. Para muchos es uno de los grandes narradores actuales de la literatura catalana. En Los taxista del zar ha convertido en novela las andanzas de su abuelo, un oficial zarista que combatió en la guerra civil rusa que ganaron los bolcheviques y que acabó su vida en París conduciendo un taxi. El hombre murió siete años antes de nacer el auto y su figura estuvo rodeada en su familia de secretos y silencios. La novela recrea las andanzas de este hombre que comenzaron en Vorónezh, cerca del mar Negro, pasaron las estepas rusas, cruzaron Rumanía, Checoslovaquia y Serbia y acabaron en Francia. Una época apasionante de la historia de Europa.
Comentaris/ коментарии
1. vicent le 08-12-2011 à 20:18:32
com és que per als espanyols un persona que escriu en la seva llengua és un "caso curioso"?
La cançó del desembre 2012
http://www.youtube.com/watch?v=rPprybWGHrM
Prouvençau, veici la coupo
Que nous vèn di Catalan.
Aderèng beguen en troupo
Lou vin pur de nostre plant.
Coupo Santo, E Versanto
Vuejo à plen bord,
Vuejo abord lis estrambord
E l’enavans di fort !
D’un vièi pople fièr et libre
Sian bessai la finicioun ;
E, se toumbon li Felibre,
Toumbara nosto Nacioun.
D’uno raço que regreio
Sian bessai li proumié gréu ;
Sian bessai de la Patrio
Li cepoun emai li priéu.
Vuejo-nous lis esperanço
E li raive dou jouvent,
Dou passat la remembranço
E la fe dins l’an que vèn.
Vuejo-nous la couneissènço
Dou Verai emai dou Bèu,
E lis àuti jouissènço
Que se trufon dou toumbèu.
Vuejo-nous la Pouesio
Pèr canta tout ço que viéu,
Car es elo l’ambrousio
Que tremudo l’ome en Diéu.
Pèr la glori dou terraire
Vautre enfin que sias counsènt,
Catalan, de liuen, o fraire,
Coumunien toutis ensèn !
Lletres de Frederic Mistral, la música és un vell Nadal provençal.
Minories catalanes
E-notícies 2/11/2011
La lectura dels vells diccionaris reserva a vegades moments de delícia. Un dels meus preferits és Lou tresor dóu Felibrige on Frederic Mistral va consignar les paraules de les variants de la llengua d’oc (el provençal, el llenguadocià, el gascó, el llemosí etc.) A l’article catalan, a més de natural de Catalunya, trobem la definició següent ‘ bohémien qui vient de ce pays.’ No sé si els lectors d’aquest diari saben que la majoria dels gitanos del sud de França parlen català. Hi ha comunitats gitanes de llengua catalana a ciutats com Carcassona, Narbona, Montpeller, Lesinhan, Bordeus i fins i tot Lió. El cap de setmana passat, vaig anar a respirar altres aires a la Provença. Després d’un deliciós dinar a la plaça dis èrbas a Uzès, il·luminada per un sol fràgil, vaig travessar el Roine per arribar-me a Arle. Cada cop que passi per una ciutat, miri d’adoptar un punt de vista diferent. Generalment m’inspiri en un llibre. Així vaig visitar un París inèdit, recorrent tots els llocs descrits per Jean Dutourd a Les horreurs de l'amour. Quan es dignaran a traduir aquesta obra mestra en una de les llengües oficials de l’estat espanyol en lloc de publicar tantes porqueries made in France, modernes i sense interès ?
Aquell dissabte, vaig voler veure Arle a través del prisma de Van Gogh. Vaig arrambar el cotxe al peu de les muralles a la plaça Lamartine on Van Gogh va pintar ‘ La casa groga ‘ i ‘ La nit estel·lada. ‘ Vaig pelegrinar per l’antic hospici on s’havia allotjat el pintor. Sota les voltes del jardí, dues gitanetes jugaven. La més jove, una pallaga de quatre o cinc anys, va dir a sa germana. ‘ Vine ! ‘ Vaig sentir distintament ‘ Vine ‘ tan lluny de casa. M’hi vaig apropar. Una colla de joves gitanos parlaven català. Un catalanesc estrany, ple de paraules estrambòtiques, amb una fonètica més carpàtica. Havia conegut la mateixa sensació sentint els gitanos de Carcassona. Vaig entendre el 70% de la conversa. És estrany pensar que tants jueus sefardites hagin mantingut l'ús del castellà i els que els gitanos, tan associats al folklore andalús, hagin optat pel català...
Quan me’n vaig anar pels carrerons humits, tenia el cor més tendre que al moment de l’arribada.
Comentaris/ коментарии
1. vicent le 02-12-2011 à 11:46:37
Al programa "Caçadors de paraules" de TV3, varen fer un programa dedicat als gitanos de Perpinyà, que havien conservat la llengua. No sé si el recordes. El que no sap aquesta cuirositat de la nostra llengua és perquè no vol. A Lleida, tambè parlen català els gitanos i la rumba catalana, oriignàriament, era en català i ve de la capital de Segrià.
Entrevista a Sàpiens
Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és un dels escriptors contemporanis més destacats en llengua catalana de la Catalunya del Nord. Acaba de publicar 'La melancolia dels oficials' una novel·la que transporta el lector a la guerra d’Algèria, una guerra en la qual va participar el seu pare.
'La melancolia dels oficials', com bona part de les seves novel·les, està ambientada en una guerra. Per què escriu sobre conflictes bèl·lics?
Perquè revelen molts aspectes amagats de la naturalesa humana. A més, les guerres constitueixen un marc ideal per a un novel·lista. Podríem passar hores citant obres famoses amb una guerra de rerefons: 'Guerra i pau', 'Allò que el vent s’endugué', 'La Ilíada', 'Incerta glòria'... Cal continuar? Sempre passen coses a les guerres, i el lector, tranquil en una butaca o al seu llit, no s’avorreix...
El seu pare va ser militar a Algèria. Aquesta novel·la li ha servit per indagar en el seu passat familiar?
M’ha permès sobretot de conèixer millor el passat d’amics meus, saber d’on vénen, qui són... La literatura sempre és una investigació i una recerca sobre la pròpia identitat, malgrat totes les caretes de la ficció.
Quan escriu una novel·la, quins són els límits que s’imposa per modelar la història?
Cap. Sempre he mirat de quedar-me fidel a la realitat, de cenyir-m’hi. Ara, vaig introduint personatges imaginaris, plausibles en el context, necessaris al meu llibre. El meu narrador no ha existit mai i no va participar a la manifestació del 13 de maig del 1958 a Alger. Com deia Alexandre Dumas: “He violat la història, però li he fet fills bonics”.
Quin és l’objectiu dels seus relats? Simplement divertir? Desmuntar mites històrics?
Primer, penso en mi. El meu objectiu és passar-m’ho bé i comunicar la meva alacritas scribendi, la meva alegria d’escriure al lector. Al mateix moment, no desmunto mites històrics sinó que els matiso intentant apropar-me a la realitat, sempre complexa.
Com és l’Algèria que el lector descobrirà a 'La melancolia dels oficials'?
Un país magnífic, alegre i tràgic, desfigurat per la imbecil·litat dels homes. La guerra d’Algèria té la particularitat de ser al mateix temps una guerra colonial, una guerra d’independència nacional i també una guerra civil entre algerians. Ens movem entre dos mites. El mite de l’Algèria francesa i el mite de l’aixecament del poble algerià en pes. Boualem Sansal, un gran novel·lista algerià, ho expressa clarament quan escriu que “la memòria no és cap herba i no es pot dallar”.
Instrucciones para sobrevivir
Público, 26/11/2011
El reciente Premio Nacional de Narrativa concedido a Marcos Giralt Torrente subraya la tendencia a los conflictos biográficos y familiares escritos en primera persona en todos los géneros literarios
Familia y autobiografía, hambre y ganas de comer. El ámbito doméstico tratado en primera persona abre líneas de crédito, perdón, de credibilidad para la novela. El reciente Premio Nacional de Narrativa, entregado esta semana a Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968), destapa un hábito muy bien cultivado en los últimos meses, que recurre a vidas extraordinarias, conflictos, rencores y, por qué no, aventuras. Todo con la necesidad de saber la verdad. El autor de Tiempo de vida (Anagrama) reconocía a Público cómo observa la novela agotada para contar ficción. De ahí que la ficción corra a refugiarse en el paraguas de las historias reales.
Bezsonoff: "Tenemos que estar agradecidos a los padres desagradables"
Así que la familia y el narrador salen al rescate de la novela. ¿O es la familia y la novela la que rescatan al narrador? "La historia de una familia puede ser la base del peor best seller fabricado o la peor telenovela. También puede ser la base de un libro tan entrañable como el de Marcos Giralt. Que algo sea autobiográfico no significa que sea bueno. Que sea la familia, tampoco. La clave es que el lector sienta que es verdad. Y lo que es más importante, que sienta que de quien se habla es sobre su familia, no de la del autor", aclara Alberto Fuguet (Santiago, Chile, 1964).
Fuguet firma una novela o una investigación, en la que se propone hallar a su tío, desaparecido desde hace años. "Ellos me hacían ser una persona que no soy", se justificó el tío del autor cuando lo encuentra, en EEUU. Missing (Alfaguara) es, entre muchas cosas, una reflexión sobre las hostilidades que se desatan en el seno familiar contra la intimidad.
Sin embargo, dice que una vida extraordinaria no justifica la autobiografía. ¿Y es partidario de echarle pimienta para novelarla? "A todo hay que echarle pimienta para mejorarlo, potenciarlo, profundizar y empatizar. "Missing trata de un perdedor, de un tipo que no hizo nada extraordinario excepto, quizás, perder, perderse, equivocarse", añade.
La familia es una "versión reducida de la sociedad", dice Patricio Pron
Para Marcos Giralt, "ni lo uno ni lo otro". Basta con saber contar. "De la vida más aburrida puede salir un buen libro y una vida apasionante en manos de un mal escritor puede resultar tediosa. Es la mirada lo importante, junto con el oficio y acertar, claro, que no siempre se acierta. A veces, los buenos escritores no dan con la manera idónea de contar algo", explica el escritor, que retrata a la familia como laboratorio de los grandes conflictos humanos.
"Vale cualquier vida", dice rotundo Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), del que la editorial Libros del Silencio ha recuperado el cuento Escenas y retratos familiares con Barcelona al fondo, dentro del volumen de relatos Mi madre es un pez, con 33 autores que escriben sobre las relaciones familiares. "Mi relato no es autobiográfico, pero da lo mismo que la autobiografía sea verdad o mentira... siempre que no se diga que es verdad", reconoce. El autor de Sin noticias de Gurb (Seix Barral) aclara que la autobiografía "es un género en el que el argumento es algo secundario". "¿Que por qué la familia? ¿Es que hay otros temas?", recibe con ironía Mendoza.
Fracaso familiar, fracaso social
Fuguet también piensa como Mendoza: "Creo que no habría mucha novela, o ahora autoficción, sin familia. El arte nace de los conflictos que produce nacer y criarse en una familia". Para Patricio Pron (Rosario, Argentina 1975), autor de El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia (Mondadori), la familia es una "versión reducida de la sociedad", y como tal, la intimidad puede facilitar la "indagación sobre el fracaso de una sociedad". "Quienes escriben sobre familias dan cuenta de las desigualdades y las alianzas que se producen en ella, sin padecer los inconvenientes de quienes escriben literatura política", explica el autor argentino.
Giralt: "De una vida aburrida puede salir una buena novela, y viceversa"
Precisamente, el nido de hostilidades y desavenencias, de colisiones y traumas es el que reflejan Gabi Beltrán (Palma, 1966) y Bartolomé Seguí (Palma, 1962) en Historias del barrio (Astiberri), novela gráfica con varios relatos crudos de la adolescencia de Beltrán en el barrio chino de La Palma, en los ochenta. Drogas, robos, trapicheo y abandono. "Lo escribí al poco de enterarme de la muerte de mi padre", explica Gabi, que desconoce dónde están enterrado él, su madre y su hermana pequeña. "Nuestros padres y madres casi nunca estaban en casa, porque casi todas eran prostitutas. Eran familias ausentes, sin protección. Aprendimos a defendernos solos", recuerda.
Para Beltrán, que ha escrito el guión del cómic y ha logrado madurar las autocomplacencias de un género mal usado en la novela gráfica, lo importante, reconoce, era "la mirada". La historia, cruda y áspera, deja en sus personajes un poso de cariño. "No quería contar mi vida, sino enseñar a la gente de allí, aunque yo aparezca como el conductor de las historias", explica. Anuncia una segunda parte de un libro que, si el PP no lo fulmina, es candidato serio para la próxima edición del Premio Nacional de Cómic.
"No se puede escribir algo como esto odiando. Yo he tenido que esperar a que pasara el tiempo para que se llevara todo el odio: si odias tu pasado es imposible escribir tu propia historia", asegura Beltrán que ha conseguido huir también de la justificación moral y del panfleto contra la sociedad.
Bezsonoff: "Tenemos que estar agradecidos a los padres desagradables"
El caso de Joan Daniel Bezsonoff (Perpiñán, 1963) es extraordinario. Ha escrito en Los taxistas del zar (Barril y Barral) su vida al reconstruir la de su abuelo, al que no conoció. "No he inventado nada", asegura, aunque es difícil de creer cuando cuenta un sueño erótico de su abuelo. Para este rosellonés de origen ruso, los escritores son animales de memoria que deben trabajar para sacar a la luz las porquerías: "Todos tenemos una habitación cerrada, un muerto en el armario de la infancia".
Explica la trascendencia de un apellido y de la lengua. Él habla mejor el español que el ruso, aunque parezca imposible. "Gracias a este libro, la parte de la familia catalana me considera un genio; la familia rusa, un traidor. Si mi padre me hubiese tratado con cariño no habría sido escritor. El escritor no es una persona feliz, es un excomulgado que no tiene cosas mejor que hacer que escribir. Así que tenemos que estar agradecidos a los padres desagradables", dice, y revela una de las claves del origen del conflicto que tratamos.
La otra, la descubre con lucidez Pron: el valor del relato autobiográfico es "la honestidad del autor", que coloca a él y a su familia en el centro del relato. "Es un tipo de honestidad que está sobrevalorado en literatura, pero que en estas novelas adquiere una nueva dimensión: el autor establece con el lector un compromiso tácito, para guiarle por los infiernos familiares".
Ministres incultes
E-notícies, 27/11/2011
Tothom té dret a equivocar-se en l'oceà d'informacions en què ens movem. Hom té llacunes que d'altres trobaran imperdonables. Fa uns deu anys només que conec l'ortografia d'Alain-Fournier que abans escrivia sense guionet. He llegit que Lola Johnson –consellera de Turisme, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana– ha atribuït l'autoria de Tirant lo Blanc a Ausiàs Marc. A veure si desperta el poeta del carner com l'enamorat d'Estellés. Entenc que els polítics actuals no tinguin la cultura de don Antonio Cánovas del Castillo o del president François Mitterrand, però em pensava que hi havia un mínim. Retreien a Aristide Briand que confongués ' la Silésie ' (Silèsia) amb ' la Cilicie ' (Cilícia). Era un altre temps...
Em permetreu un record personal. Quan vaig obtenir el premi Crexells, la senyora Caterina Mieras, consellera de cultura socialista de la Generalitat de Catalunya, es va alegrar que l'autor premiat vingués del Barcelonès Nord (era broma potser...) Va afegir que calia agrair l'autor per l'esforç de parlar català en públic. Tal volta em confonia amb el president Aznar...Proposi als membres de l'Acadèmia de la Llengua Valenciana que regalin un àlbum de les aventures de Tíntin a la consellera Johnson. Cal començar pel començament i anar a poc a poc...
Comentaris/ коментарии
1. vicent le 27-11-2011 à 18:00:13
Tintín? no és massa difícil per ella. Millor "Mi primera cartilla"
2. vicent le 27-11-2011 à 21:40:32
Ara, una cosa és segura, el manual de Joseph Goebbles segur que l'ha llegit.
Rayoy i Tintín
E-notícies, 22/11/2011
Sóc un gran admirador de Tintin des del set anys. Per tant, tenia moltes reticències a l'hora de veure l'adaptació de Spielberg. Sense arribar a la categoria d'obra mestra com els millors dibuixos animats japonesos o els clàssics de Walt Disney, aquesta pel·lícula de Spielberg constitueix un bell homenatge a la saga de Hergé. La vaig veure a Perpinyà en versió francesa perquè, malgrat el talent dels traductors com Josep Ventalló, els renecs del capità Haddock tenen més sabor en la llengua original. Bachibouzouk, bayadère de carnaval, tonnerre de Brest. Què voleu que us digui?És una altra cosa. M'agrada tant Tintin que tinc traduccions en afrikaans, en romanès, en occità provençal i en català. La pel·lícula comença per una vista del mercat de Bruselles on Rémi Georges, àlies Hergé, s'expressa amb un lleuger accent belga que no tenia pas a la realitat. Dels decorats trapsua la mateixa poesia que als àlbums. En canvi, m'ha costat acostumar-me als personatges. Tintín no és Tintín. El capità Haddock tampoc és ell. Al film, el capità apareix amb les mateixes característiques que a la sèrie amb una força física i una agilitat que no té a les històries de Hergé. M'ha fet somiar tota l'escena a dintre del famós Karaboudjan. En canvi, el palau de Moulinsart (Molinsde dalt en català) m'ha semblat petit, esquifit. No ostenta la majestat dels àlbums. M'ha agradat també la intervenció de la Castafiore i el fet que pugui suscitar cobejança. Ara, per què no canta l'aire dels Bijoux ' Ah ! Je ris de me voir si belle en ce miroir. ?
Em permetré, doncs, d'aconsellar als tintinòlegs que vagin a veure la pel·li sense temença. No és ben bé Tintin però Spielberg ha tractat el mite amb respecte i permetrà a nous lectors d'endinsar-se en aquest mon meravellós on els cans enraonen i els dolents més ridiculs que malvats. El dolent de l'obra té uns aires de don Mariano Rajoy...Fa més riure , però, el personatge fictici que no el real.
Comentaris/ коментарии
1. vicent le 16-12-2011 à 18:52:36
soc pesimista, al sud també.
2. vicent le 17-12-2011 à 22:52:53
Preferisc posar-te comentaris al teu bloc que no a l'e-notícies. Allà els comentaris brillen per la seva poca educació. Deus de riure molt (o potser plorar?) quan els llegeixes, no?
3. Faust le 18-12-2011 à 17:12:21
És l´evolució de tot plegat qué fins i tot ens fa prescindir de paraules, expresions i sovint idioma. Els meus convilatans ja no emprem paraules com : padellàs, vencill, allavontes, o mòtit ( o potser moti´t, però depressa ). A voltes, la correcció lingüistica és massa uniformitzadora.