http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 19-11-2011 10:58

Qui guanyarà les eleccions?

     E-notícies, 19/11/2011

 

 


Quan era petit, m'agradava tant la política que el senyor Cyril, perruquer de ma mare, m'anomenava ' Monsieur le député.' Encara no he accedit a aquesta funció, però la política continua interessant-me. Com ho sabeu, hi haurà eleccions a França el mes d'abril. El candidat que encapçala els sondejos encara és el socialista François Hollande, anomenat ' culbuto ' (saltamartí o tossut) pel seu físic i la seua capacitat a retrobar sempre la seua posició inicial malgrat els accidents de la vida política. Brillant, ple d'humor, gran especialista de futbol, el candidat Hollande pateix d'uns quants defectes. Si sap engegar uns coets verbals verinosos, Hollande no té la ferocitat dels tigres com Sarkozy. El veig encara un xic tendre.

François Bayrou, candidat del centre, està convençut que la Mare de Déu li ha aparegut i li ha afirmat que accediria a la funció suprema. No és una broma de mal gust sinó una convicció ancorada a dins seu. El president Mitterrand, que coneixia els homes, li veia un destí nacional perquè, entre altres qualitats, la seua voluntat li havia permès de vèncer la quequesa. Intel·ligent, culte, Bayrou posseix moltes qualitats, però, a l'hora de la veritat, els francesos acaben decantant cap a l'esquerra o cap a la dreta deixant-lo a la vora del camí com un canyot (gosset) que fa nosa.

Jean-Luc Mélenchon, antic senador socialista, representa el partit comunista. Tribú, ple d'humor, coneixedor de la història, aquest polític, capaç de violència física i verbal, és un dinosaure del jacobinisme. Amb les llengües regionals, manifesta una obertura d'esperit inferior a la del general Franco sobre el mateix tema. I veieu que no he triat un exemple fàcil...

Pel que fa als ecologistes, la jutgessa Eva Joly, noruega que parla francès amb un accent pitjor que l'expresident Montilla en català, constitueix per mi un enigma. Com han pogut designar aquesta psicorígida, malamorosa com un codony?

Marine Le Pen, per fi, m'apareix com una candidata temible. Amb les mateixes qualitats intel·lectuals que el seu pare (sense la cultura) presenta una cara molt més humana i riallera de l'extrema dreta que mira de convertir en dreta nacional. Ha evacuat del partit totes les velles llunes antisemites, filonazis i diu que vol operar una muda democràtica com la de Franco Fini amb el MSI. Crec que sorprendrà i aconseguirà un resultat molt elevat.

Nicolas Sarkozy, odiat tant a dreta com a l'esquerra, serà, al meu parer, el seu propi successor. Els periodistes l'han enterrat prematurament. Durant una campanya electoral el petit Nicolas palesa una habilitat extraordinària.

De totes maneres, igual que a Espanya, el guanyador haurà d'aplicar la política que li dictaran els banquers...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-11-2011 14:14

Viatge a Praga

El Temps, 16/211/2011 

 

 

 

 

 

El meu besoncle Leonid Tikhonovitx Bezsonoff em deia que uns quants autors valia més llegirlos

en una bona traducció que no en la versió original. Em citava Dostoievski. Deu ser l'únic punt

comú entre el genial novel·lista rus i Laurent Binet, autor de
HHhH, un llibre estrany,

inclassificable, exasperant i, malgrat tot, apassionant de tant en tant.

Aquesta obra apareix com un estudi sobre les circumstàncies de l'atemptat que va costar la vida a

Reinhard Heydrich, cap de la Gestapo i planificador de la Solució Final. Aquest vessant constitueix

el gran interès del llibre. En canvi, tota la part autoficcional on Laurent Binet descriu les seues

recerques i la seua vida quotidiana, entretallada de judicis grotescos sobre la història, presenta

l'interès del manual d'ús d'un tractor redactat en uzbek medieval.

Com envegi el lector català que té la sort de no encarar-se directament amb un estil indigent. Fer

servir quatre vegades el verb ser en una mateixa frase no l'espanta pas. Al capítol 6 se li acut

d'imposar-nos durant dues pàgines l'anàfora «il y avait» (hi havia') a cada frase. Quina

delicadesa! Sense troballes com aquesta, hom creuria que ni l'autor ni cap corrector no s'han

llegit el text. Com en tants llibres francesos actuals, l'estil ja no compta. És un valor reaccionari. En

lloc d'explicar-nos seriosament la història de Heydrich, l'autor ens confia el seu menyspreu per la

novel·la i s'estima més de comentar-nos les seues penes de cor. A
L'adversari o a Una història russa , Emmanuel Carrère també exposava els seus dubtes. Ara, Carrère és un autèntic

escriptor mentre Laurent Binet no passa de ser un autor de llibres.

Les seues consideracions assoleixen una altitud intel·lectual impressionant. En esmentar Saint-

John Perse, un dels responsables de la diplomàcia francesa i premi Nobel de literatura, el senyor

Binet escriu «Saint-John Perse s'est conduit comme une grosse merde» (capítol 65). «C'est un

peu court, jeune homme», que deia Cyrano. Gosa presentar Edouard Daladier, president del

govern francès el 1939, com un traïdor, perquè va voler allargar la setmana de quaranta hores per

tal de rearmar França. M'hauria agradat també que el llibre no caigués a cada pàgina en tots els

tòpics del políticament correcte. Producte de la intelligentsia francesa actual, marxistoide i

admirador de Jean-Paul Sartre, Binet ens sotmet a un retrat tan maniqueu de Heydrich que

alguns passatges superen els límits del grotesc.

«Heydrich, l'home més perillós del III Reich, el botxí de Praga, la cabra, el Jueu Süss, l'home amb

un cor de ferro, la pitjor criatura forjada mai pel foc cremant dels inferns, l'home més ferotge mai

eixit d'un úter de dona» (capítol 222). Laurent Binet ha llegit Robert Merle, però, pel que sembla,

no n'ha entès les lliçons. El fet més inquietant dels nazis no és llur monstruositat sinó llur

normalitat tan propera a la nostra. Com és possible que el país de Balzac, Flaubert, Villon, Proust

i Rabelais ara pugui infantar escriptors tan mediocres?

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-11-2011 21:56

La cançó del novembre 2011

http://www.youtube.com/watch?v=9CoC3oo_HOA

 

 I had the craziest dream, last night - yes I did
I never dreamed it could be
Yet there you were - in love with me

I found (saw) your lips next (close) to mine - so I kissed you (them)
And you didn't mind it at all
When I'm awake, such a break never happens
How long can I guy go on dreaming

If there's a chance that you care
Then please say that you do
Say it and make my craziest dream come true

 

 

 

Gordon / Warren

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-11-2011 20:18

Mahón o Maó?

                 E- notícies, 14/11/2011

 


Ja se sap el català no és una llengua seriosa com el francès, l'alemany o el japonès. La nova batllessa de Maó no suporta que la seua ciutat tingui un nom català i ha proposat un referèndum com tots els lectors d'aquest diari ho saben. La qüestió de l'ortografia dels topònims sempre m'ha interessat. Jo visc al poble de Nils, conegut com a Nyls per l'administració francesa. Els nilsencs pronunciem Nyils. Uns quants catalanistes, que consideren el català com llur joguet, han mirat d'imposar la grafia Nyils sense fer cas a l'ortografia de l'IEC, el diccionari de Coromines ni a la Gran Enciclopèdia Catalana. D'altres ortografien la vila de Tuïr, Tuhir.

El súmmum del ridícul deuen ser Salses, rebatejat Salses-le-Château i Pyrénées 2000 àlies Bolquera.

A França també, existeix aquesta mania de canviar els noms per fer-los més atractius i més comercials. Châlons-sur-Marne ha recuperat el seu nom medieval de Châlons-en-Champagne. Posats a fer, per què no l'ortografien Chaalons en Champaigne com a l'edat mitjana? Els departaments de les Basses Pyrénées, les Basses Alpes ara s'anomenen oficialment Pyrénées Atlantiques i Alpes de Haute Provence. Les Côtes du Nord, massa esquerpes , ara es diuen Côte d'Armor...

Quin batibull, Déu meu! Els canvis polítics origenen una complexitat més gran.

Tots els barcelonins d'una certa edat recorden la plaça Calvo Sotelo i altres glòries franquistes. A Perpinyà ha passat més o menys el mateix. Així l'antiga Avenue du Maréchal Pétain ara homenatja el general De Gaulle si bé tothom li diu Avenue de la Gare. Dos carrers de Perpinyà han portat el nom de Rue de Venise (carrer de Venècia) seguint les vicissituds de les relacions franco-italianes.

En períodes de crisi, quan tanta gent pateix de misèria, no hi ha accions més importants que canviar el nom de ciutat? Proposi a la batllesa que no s'aturi al mig del gual. Per què la ciutat menorquina no es diria Mahón del Caudillo / Mao del Gran Timoner?

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 14-11-2011 à 21:08:08

avui, els espanyols que et deixen comentaris a l'e-notícies t'han acusat de "pancatalanista de Perpignan". hehehehe, com els "blaveros" de València en diuen als que estimen la nostra llengua a València.
Ara, em fa gràcia l'altre que diu que "pobre Calvo Sotelo", ignoràcia?

 
 
 
el 14-11-2011 20:14

Una autobiografia lingüística

El Temps, 8/11/2011 

 

 

Joan-Carles Martí i Casanova

Des del rovellet de l'ou d'Elx

Voliana edicions

Argentona, 2011


                     

Joan-Carles Martí i Casanova és un personatge estrany. Fill d'elxans establerts a França, va viure tota la seua joventut a Austràlia i Marsella. Ell escriu Marselha, per coqueteria occitanista com hauria pogut adoptar la grafia Marsilha o la felibrenca Marsiho. Amb un entusiasme comunicatiu, ens confia el seu meravellament davant el català parlat a Elx. Com molts enamorats pot semblar càndid a voltes...Jordi Solé i Camardons té raó quan subratlla la poesia que es despren de certs passatges. ' Cap al tard m'arriba l'oratget d'una mar que duu el salobre de les platges del Pinet i del Tamarit; allà on ens agrada caminar descalços els matins d'estiu damunt l'arena banyada. ' ( p 24) Aquest llibre no entra en cap categoria. Retira a un recull d'articles, però és molt més que això. Hi veig com una miscel·lània lírica amb tots els avantatges i els inconvenients del gènere. Les consideracions ultralocals que poden agradar a la gent de la comarca no m'han interessat. En canvi, quan ix d'Elx, Joan-Carles Martí es transforma en ' brillant causeur. ' Sovint el llibre segueix una voluntat didàctica d'explicar la realitat valenciana als catalans d'altres terres amb observacions elementals, però necessàries malaraudament. ' No es veuen rètols al País Valencià que no estiguen en grafia fabriana: tot un avenç i un senyal de normalitat. ' ( p 53) Les informacions que dóna l'autor són segures malgrat unes quantes aproximacions. Quan es queixa que ningú no pot llegir Victor Gelú a Marsella és fàcil retorquir-li que el poeta marsellès emprava el vocabulari tècnics d'oficis desapareguts i l'argot del port el 1830, una llengua ' pas facile ' segons Robert Lafont, el gran escriptor provençal, a la seua Nouvelle histoire de la littératura occitane. ( p 545, volum II)

Crec que el millor moment del llibre és quan l'autor cita la carta que li envia des de Quilhan el conegut occitanista Terric Lauza. ' Uèi lo dia, los que possedisson la lenga d'un biais actiu son los ancians de més de 75 ans qu'an viscut dins los vilatges e que son retirats a la vilòta. N'i a benlèu un centenat. ' (p 178) Uns retrats claferts d'humor amenitzen el text com ' aquest professor tan groguilló, dessucat i afable ' ( p 79) que s'enutja perquè una padrina empra paraules ' massa ' catalanes. ' això vostè no ho ha dit mai. ' (ibid)

Uns quants articles m'han apassionat com l'estudi sobre l'ús de la nostra llengua a Facebook. D'altres, en canvi, rebaixen el nivell com el sonet en la mort de Joan Solà. Un dístic com ' La lluna és plena de verb català / hi vola l'home bo plorem sa mort '

no revolucionaran el Parnàs... ' On ne fait pas de la bonne littérature avec de bons sentiments. ' deia André Gide en una fórmula que no s'ha pas envellit. Aquesta obra simpàtica m'apareix com un riu puixant on s'aiguabarregen l'autobiografia, el tractat de dialectologia, el compendi de sociolingüística, versots comarcals i el relat de viatge. Potser l'autor hauria de conrear exclusivament la via de l'autobiografia lingüística per ajudar-nos a entendre millor i estimar encara més aquest trosset del nostre país on parlen un deliciós catalanesc tropical.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-11-2011 10:15

Retrat de descolonització

Albert Ventura, El singular digital, 14/11/2011 

 

 

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/11/la_melancolia_dels_oficials_retrat_de_descolonitzacio_76697.php

 

 

 

 

Quan el Daniel Valls, tinent de l'exèrcit francès, enceta el llibre, ens diu que fins l'any 1959 va admirar el general De Gaulle, però d'aleshores ençà l'odia, tant que el mataria ell mateix —llàstima que ja és mort. “Tot va començar al país de les segues”, en algun indret més o menys recòndit d'Algèria, on hi és destinat el 1957.

Sense cap mena de dubte, Joan Daniel Bezsonoff ens dibuixa a La melancolia dels oficials una reflexió —sobretot pel que fa a la dimensió humana del conflicte— de la guerra, del sentit de la mort en combat per un objectiu concret que, en aquest cas, s'acaba embolicant. És una narració que capgira el punt de perspectiva que d'entrada pensaríem (o podríem pensar): ens parla des del bàndol colonialista. Des d'aquesta visió marcial, hi haurà de tot. Victòria. Derrota. On tot i res s'hi val.

Algèria, tanmateix, només és un pretext que explica molt, i també diu molt sobre el valor de la paraula guerra. D'una guerra concreta, certament, però que acaba transcendint a l'universal com tots els conflictes armats de la (nefasta) història bèl·lica de la humanitat. De fet, la literatura catalana anteriorment ja ens ha parlat de les idees anticolonialistes magrebines amb Quatre gotes de sang. Dietari d'un català al Marroc (pròleg i edició de Montserrat Corretger, Reus, 2003). En aquella ocasió els catalans feien costat als rifenys que volen la independència; a La melancolia dels oficials que ens presenta el rossellonès Bezsonoff l'angle és totalment contrari i, consegüentment, les situacions que s'hi relacionen també són extremadament diverses.

Amb La melancolia […] coneixerem una Algèria que va ser colonitzada per França el 1875 i va començar a enviar-hi diversos colons. Tanmateix, una gran part d'aquests colons no eren francesos, sinó castellans, catalans o italians. Aquesta barreja d'elements propicia, tal com descriu Bezsonoff, una ciutat cosmopolita, francesa amb aires de mediterrània però alhora amb carrers foscos, dignes d'un adéu forçat al ritme d'un blues que ja se sent llunyà. Aquesta petjada francesa sobre la societat algeriana és la que es veu als darrers anys del domini francès sobre Algèria, potser més conscient i viva que mai. El problema, però, és que la França imperial cada vegada se sap més vençuda: el Magreb és una de les darreres àrees d'influència de la República després de la pèrdua d'Indoxina —que, al seu torn, va acabar explotant en una guerra amb els nord-americans— i els darrers cops de cua de l'Estat només fan palesa aquesta debilitat.

Escrita en primera persona amb la veu del tinent Valls —que tant pel parlar com pel que ens diu sabem que és rossellonès i no ha abandonat mai la llengua pròpia—, tenim al davant una història bèl·lica, però que deriva, també, en operacions d'espionatge a diversos llocs, tant magribins com europeus i que acaben entroncant-se, inevitablement, amb la política de l'època. Aquesta darrera obra de Bezsonoff té una lectura amena, sota la qual s'hi amaga sarcasme, dolor i melangia. Aquest sentiments, tot i ser personals, no es circumscriuen exclusivament al tinent Valls o als seus camarades: són per a tot un cos sencer, els militars de la vella guàrdia. Se senten traïts per De Gaulle, però també es troben afectats per no saber acceptar un futur que es veu, tàcitament, quasi acomplert. Gràcies al seu sacrifici personal dels militars —i ben sovint, força alt—, Algèria és un altre Departament. Quan els militars noten que el món pel qual han treballat s'esvaeix, saben que algú els ha fet el llit i la melancolia per un passat gloriós explota: ni tan sols la brutalitat i l'efectivitat militar són unes eines vàlides per dir al món que Algèria és francesa.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-11-2011 15:57

El rei Guillem XXII

       

E-notícies, 22/11/2011    

Tota la gent que ha passat per Girona i s'interessa mínimament per la literatura i pel cinema coneix Guillem Terribas, rei de la Llibreria 22 i de les seues sucursals. Una de les meues especialitats involutàries és demanar als llibreters l'únic llibre que no tenen i als bibliotecaris una de les obres cremades en el darrer bombardeig de la ciutat. Fins ara, no he pogut afafar en falta Terribas. Recordi el seu aire de triomf quan li vaig demanar un llibre editat per una petita editorial basca ' Luis Mariano, una vida entre cine y opereta. ' d'Alberto López Echevarrieta. ' El tenim. —digué—fa deu anys que espero que me'l demanis...' Amb la seua elegància 'nonchalante ' a l'estil de Cary Grant, en Terribas, un dels majors animadors de la cultura a Girona, s'estima la vida, la gent, el cinema, els llibres i el tabac. Quan el seu amic Just Manuel Casero es va morir fa trenta anys, en Terribas va voler perpetuar la seua memòria creant un premi literari, l'adjudicació del qual constitueix un dels actes més importants de les fires de Sant Narcís. Per l'octubre la ciutat dels setges es transforma en un formiguer humà i simpàtic. Aquest premi i els seus accèsits l'han guanyat escriptors com el malanguanyat Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Maria Mercè Roca, Lluís Muntada, Josep Campmajó. Abans de la proclamació dels resultats, el guanyador i el finalista han d'esperar mentre uns artistes entrenen el públic de la petita sala La Planeta, un deliciós teatre de butxaca. L'obra guanyadora l'editada una important editorial barcelonina (ara Amsterdam, durant molts anys Empúries) Enguany, ha guanyat la novel·la La gatera de Muriel Villanueva i la finalista és El soroll de les balenes d'Alba Sabaté i Villagrasa. Els desitgi bona sort en ' la grand' mare des canards ' (la tolla dels ànecs).

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 11-11-2011 à 19:24:49

A més de bon llibreter és un gran amant del cinema. Sempré recordarè les conferències que ell i altres ens varen fer en els dos cursos de cinema que va fer la UdG al monestir de Sant Feliu de Guíxols, a finals del anys noranta del segle passat-

 
 
 
el 06-11-2011 13:02

La llengua de Gerard Quintana

    E-notícies, 6/11/2011

 


No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien  del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 06-11-2011 à 19:19:21

crec que el Sr. Quintana va fallar més en les seves explicacionsque quan va eixir a la tele. Sí, un, a casa, és lliure de fer el que vullga, però que no diga que no vol imposar un llengua als seus fill, que això no és cert, al fills no s'imposa una llengua se la transmet i si tant estima la seva llengua com va dir, el més normal és ensenyar-la als fills, com varen fer els meus pares, avis... o com va fer el teu padrí amb tu, Joan Daniel.

 
 
 
el 04-11-2011 21:20

Algèria amb els ulls d'un lector de l'Avenç

El Temps, 1429     Joan Garí

 

 

És prou evident que l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff s’ha afiançat en els darrers anys dins la nostra literatura amb la ferma combinació d’un estil personal i un univers argumental que n’ha eixamplat l’escenografia i l’imaginari. Si li dieu que això és per la seua ciutadania francesa –i la seua irreprimible admiració per la literatura en aquest idioma-, ell us retrucarà que és obvi que és francès, però “se n’està curant”. En realitat, Bezsonoff és un escriptor que llegeix en francès, escriu en català i viu enmig del fotut engolidor de l’univers. El secret del seu èxit rau en la barreja estimulant de tradicions simultànies, allà on Proust fa una encaixada amb Fernandel, Josep Maria de Sagarra no té un nivell inferior a Luis Mariano i tota la tradició russa –les maleïdes i fascinadores novel·les de mil pàgines- es concentra en un cognom que podria ser el d’un poeta contrarevolucionari, però es queda molt dignament en llinatge de taxista.
La melancolia dels oficials, el seu nou llibre, és un retorn a l’escenari colonial que ja havia tractat en La presonera d’Alger. Els protagonistes són militars gavatxos, aquesta casta que l’autor jutja cultíssima i que, en tot cas, si no saben guanyar guerres excel·leixen a l’hora “d’organitzar aperitius”. El narrador és el comandant Daniel Valls, que forma part de les tropes ocupants enmig del desert del Sersou. Entre setmana combat els insurrectes i els diumenges llegeix els “llibres catalans” de L’Avenç que li envia sa mare.
Sincerament, m’interessa i m’entusiasma molt més el Bezsonoff memorialista que el narrador de ficció. Els meus lectors ja sabran de què parle. Tanmateix, La melancolia dels oficials és un Bezsonoff en estat pur i això és un regal que no podem rebutjar. El seu estil sec i auster, de frases simples (subjecte, verb i predicat, com en l’escola periodística, però de la rama etílica i gastronòmicament desaforada), la guerra declarada a les subordinades, el vocabulari especiat i aromàtic (esbramegar, secallí, apregonar-se, guimbar, repetell, ximar, traïnya, olendra, estregina…): el català de Bezsonoff serva l’equilibri entre la llengua del nord i la llengua del sud, els registres col·loquials i els pròpiament literaris. Els seus paisans, quan el llegeixen, diuen que “espanyoleja”. En canvi, al sud dels Pirineus engatussa els lectors amb el seu exotisme i la seua francofília irònica.
Els seus personatges són espies que admiren Luis Mariano i noietes que experimenten el mateix sentiment envers Napoleó. A De Gaulle el jutja benignament, tal com feia ma mare, la qual, en veure el seu rostre de corredor d’assegurances (assegurances heroiques, òbviament) en algun vell documental televisiu, hi experimentava una difusa simpatia.
De Gaulle, d’alguna manera, era un autoritari soft moralment exonerat per la glòria bèl·lica. Per a això es guanyen les guerres. El pare de Bezsonoff –militar francès- feia burla de la condició d’escriptor en català del fill. Els pares –tots- tenen els seus mites i és als fills que ens toca redimir-ne el llegat i introduir una ironia terapèutica. Algèria no és el nom d’un país: és el nom d’un territori de la memòria subordinat a les necessitats d’un narrador que necessita ordenar els seus fantasmes. I riure-se’n un poquet, amablement, orgullosament. 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-11-2011 11:47

Noves veus

                      E-notícies, 3/11/2011


Moltes graules grallen damunt de llur arbre sinistre que la llengua i la cultura catalanes s'han mort a la Catalunya del Nord.Aquest mes he passat una tarda deliciosa a la sala Jean Ferrat de Cabestany, pàtria del famós trobador amb el cor menjat. Dos artistes han desmentit amb talent aquests auguris...Cabestany, un nom molt francès, oi? La tarda ha començat amb un recital de Llamp te frigui (pronúncia local de la maledicció llamp te ferigui...) grup descobert per l'associació L'Art i la Manera que obra amb tanta dedicació per l'enaltiment de la nostra cultura a les terres catalanes de França. ' Llamp te frigui ', animat pel cantant Frank Sala, reanima, 'revisita' vells standards del nostre patrimoni popular. Les seues versions de L'Empordà de Sopa de Cabra, de l'Estaca i una recreació (en el sentit català i francès de la paraula de nova creació i esbarjo) al·lucinant de La Gallineta. Aquestes cançons, mil vegades sentides, les fan seues tot alternant-les amb creaccions pròpies.

En un registre més íntim, més femení, l'Isabelle Olive, acompanyada pel músic Gérard Melloux, ens passeja per l'univers de Joan Pau Giné amb un espectacle batejat ' Al mig del món. ' La Isabelle proposa unes versions sensibles de les millors cançons del cantautor de Bages. La seua intepretació de Lala i de Frankenstein ens transporta en un un somni. Amb la veu fresca i sensible de la Isabelle, arribem a una plaça lunar, il·luminada pels fanals fràgils de la poesia.

Una única nota negativa ha aigualit el meu plaer. Per què aquests artistes encara no són prou coneguts a la resta dels Països Catalans? Algú sentirà llur petita música i la voldrà fer conèixer al sud de l'Albera on jo dic que la gent és noble, culta, desvetllada i feliç...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Faust.  le 05-11-2011 à 19:08:27

L´estiu passat sentírem a Cotlliure el grup La Berne, i la seva versió de L´estaca. No hi ha pas res d´igual al sud.

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article