http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 22-06-2011 20:36

Els taxistes del tsar en castellano

Dentro de poco, podréis leer uno de mis libros en castellano. 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-06-2011 14:52

Lletra a Josep Maria Espinàs

    E-notícies, 33/06/2011


 

Senyor Espinàs, cada cop que ens trobem, no sé mai com dir-vos. Comenci sempre per tractar-vos de vós abans de passar al tu. Avui potser faré igual. M'ha agradat molt el vostre article sobre la llibreria Pam de Nas de París i totes les petites llibreries de barri amenaçades de mort. Cada cop que te veig, Josep Maria, te demani que escriguis un llibre sobre la Catalunya Nord. M'encantaria llegir ' A peu per Catalunya Nord. ' Molta gent ho espera, Josep Maria. Sempre em contestes, amb el teu somriure de gentleman pacient, que no ho veus clar...Em parles del canvi de llengua, de la industrialització etc. Ja sé que les nostres pobres comarques s'han afrancesat molt en quaranta anys, però hi trobaràs molta gent que sap català i podrà cantar amb tu ' Dans l'eau de la claire fontaine. ' Més que a Murcia o al País Basc. A més, un home que va traduir i interpretar les cançons de Georges Brassens no deu tenir cap problema a l'hora de conversar en francès amb els francòfons establerts al nostre país. Senyor Espinàs, si us plau, passeu la frontera catalano-catalana que no es troba tan lluny de la cambra de l'hotel de Roses on escriviu. Menjarem les rosquilles de can Touron a Arles, mirarem les minyones de Ceret fent un cafè als carrers frescos i regalats de Ceret sense oblidar de saludar junts la mare de Déu d'Espinàs. Per cert, vós caminareu i jo us seguiré amb cotxe. Ets més jove que jo...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Quimus  le 27-06-2011 à 13:12:09

m'agradaria,sobtretot que recorregues la Franja de Cat. Nord, 'Es a dir, Fenolledes, Perapertuses, etc. Penseu que ell ja ha recorregut la Franja del Principat, Ribagorca, llitera, Matarranya i Terra Alta....

 
 
 
el 20-06-2011 21:03

El cul de la Sandrine

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199699

 Una ressenya d'Enric Balaguer de València, no el de Rià

 

 

Una de les últimes novel·les que he llegit, Les amnèsies de Déu de Joan Daniel Bezsonoff, és també una de les més divertides. Bezsonoff és un narrador de llambregada ràpida, d'observació reveladora, de símil graciós i sorprenent. La seua escriptura dóna pas a la frase curta que com un fuet assota la sintaxi i fa els textos resolutius i hilarants.
A la novel·la passen moltes coses i la vida dels personatges --cadascun amb els seus amants, ideologies i peripècies vitals-- ens arriba de manera clara i amena. La situació de guerra (Segona Guerra Mundial) crea un ambient d'amença i fa que al final tots els personatges --quasi tots, vaja-- moren (els maten). Quina forma més fàcil d'acabar l'obra. Déu meu!


Hi ha un pansexualisme que envaeix la vida dels personatges. La sexualitat explosiva s'acompanya d'una inventiva constant. Sovint la literatura és el territori des d'on es metaforitzaran els avatars sensuals: "llurs cossos s'havien entés com les rimes d'un poema clàssic" --ens diu en un moment donat. De tots els personatges, els més interessants són mossèn Albert i la seua amant, la Sandrine. El rector sucumbeix als encants de la dona sense poder posar-li fre al desig. A la fi, Albert Puig havia erotitzat --ens diu el novel·lista-- la ciutat de Besiers: "Cada pedra li recordava una emoció estètica (significava una trempera en el seu ideolecte...), cada porxo una unió nocturna". Però de la sensualitat que emana de la Sandrine, l'element més irresistible és el seu cul. Aquest emergeix del fons del seu record que intenta combatre de moltes formes, però:"No hi havia manera. El dimoni l'havia encrancat. Com pampallugues al pic del sol a l'estiu, li ballaven davant dels ulls unes imatges abominables i encantadores. Els ulls ametllats de la Sandrine, els cabells d'un ros tan excitant, la color i l'olor de la pell i aquell cul... Aquell cul, Déu meu! Com brandava! Altar major d'una catedral pagana, orgue dels concerts diabòlics. Aquell ull del cul, gorg gormand de la goja on gotejava el seu goig. Aquell carpó bonic en totes les estacions. Endolat a l'hivern, captiu de la roba interior; lleuger a l'estiu i a la primavera sota calces blanques; dolç i hospitaler a la tardor quan arribaven les primeres freds. Pobre mossèn Puig!".

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 21-06-2011 à 20:16:36

Home Joan Daniel, a aquesta noia no se li veu primer el cul, sinò......els ulls.

 
 
 
el 16-06-2011 16:57

Les vaques espanyoles i els francesos

                           E-notícies, 16/06/2011

                                                                                                              foto de Gabarrón


He conegut molts espanyols, refugiats de la guerra civil, que, malgrat un alt nivell cultural, mai no han sabut pronunciar el francès correctament. Sentint Luis Mariano, Fernando Arrabal, Gloria Lasso, qualsevol francofon recorda la dita ' parler français comme une vache espagnole. ' (A l'origen aquesta expressió era ' parler français comme un Basque l'espagnol.') En canvi, qualsevol portuguès sol parlar un francès excel·lent. De la mateixa manera, ja se sap que els francesos no dominen les llengües estrangeres. Així, els francesos pronunciaran 'cathedral' d'una manera equilibrada quan l'accent fort es troba al començament del mot. L'anglès de Maurice Chevalier i de Marcel Dalio s'ha fet famós.

No crec que els records dels imperis perduts facin els francesos i els espanyols més tancats a les altres parles. Al meu parer, els francesos solen parlar malament les llengües estrangeres perquè l'accent tònic tan pertinent en moltes llengües com el rus i la majoria de les llengües romàniques no existeix en francès comú. Els castellanoparlants s'expressen amb una cantarella molt marcada als altres idiomes perquè la paleta vocàlica del castellà és relativament pobra.

Imposar l'anglès, malparlat evidentment, als parvularis i a les classes elementals em sembla una estafa de mal gust. França i Espanya tenen la sort de posseir un patrimoni lingüístic extraordinari. A Espanya parlen basc, castellà, català, gallec i occità a la vall d'Aran. A França alsacià, basc, breto, català, cors, francès, neerlandès, occità i naturalment els criolls d'ultra mar. Una persona que domina el català i el castellà des la infantesa entén l'italià sense esforç. Tinc un amic cors a Niça que llegeix tots els meus llibres en català perquè amb el seu coneixement, del cors, de l'italià i del francès comprén el català escrit sense haver-lo estudiat mai.

Algú que sap català i castellà, acostumat a molts fonemes diferents des de petit, parlarà molt millor el francès i l'anglès que no pas un espanyol monolingüe. Per què tants governs espanyols i francesos delegen la desaparició d'aquests tresors que permeten relacionar-se millor amb els altres pobles? Oculos habent et non vident...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-06-2011 18:16

Article d'Espinàs

Article de Josep Maria Espinàs al Periódico de Catalunya 

 

 

 

 

La meva editora m'ha passat un correu que ha rebut de Daniel Bezsonoff, que aquest escriptor català nascut a l'altra banda dels Pirineus ha enviat a una colla de gent interessada pels llibres.

Aquest article està farcit d'algunes de les idees i les expressions de l'escriptor, que comença dient: «Ahir vaig dir adéu a la meua joventut. El mes de juliol ja no existirà la llibreria Pam de Nas, l'única llibreria de París especialitzada en llibres catalans i occitans». Explica que en aquella botiga hi va passar hores delicioses quan feia el servei militar i s'escapava a París. I diu amb admiració, que Jean-François Coche, parisenc que parla català millor que molts futbolistes del Barça i enginyer agrònom, és un dels homes més cultes que coneix. Va crear Pam de Nas el 1977. I afegeix, endut per un punt d'irritació: «Quan tants diners subvencionen obres sense interès, diaris il·legibles, traduccions realitzades per uns incompetents creguts, en Coche ha lluitat per fer conèixer la nostra cultura a França».

La llibreria tanca. Durant 35 anys, en Coche ha acumulat arxius, fitxers, una documentació única. Obres escrites en la llengua dels trobadors. ¿Hi ha alguna possibilitat de salvar aquest fons i transmetre'l a les generacions futures?, es pregunta Bezsonoff. I fa una reflexió amarga: «El senyor Coche ha rebut la Creu de Sant Jordi. Només faltaria. Ara, les creus fan goig als diaris oficials, però no ajuden a pagar lloguers. En Coche ha pencat durant gairebé 40 anys sense rebre cap ajut. Res. Amb uns quants milers d'euros encara hauria pogut resistir».

Més enllà d'aquest cas singular, a Catalunya també hi ha -i en altres llocs- el problema de les llibreries. Sobretot m'inquieta el futur de les llibreries modestes i les que viuen dels clients del barri. Mai ha estat un gran negoci, entre nosaltres, però han sobreviscut dignament, sovint amb l'ajut de la venda d'articles complementaris. Jo he sentit dir, algunes vegades: «L'he comprat a la meva llibreria», i si en aquell moment la llibreria no tenia el llibre que el client volia, l'encarregava.

En petites poblacions de França he vist excel·lents llibreries. Són estacions de servei de cultura. No sé si també estan en crisi, com aquí. I acaben tancant. Bezsonoff, dolgut, ho resumeix així: «A partir del juliol, els turistes que passaran pel carrer de Grands-Augustin, per davant de la llibreria, ja podran menjar-hi pizzes a la francesa i beure Coca-cola. D'això se'n diu progrés

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-06-2011 15:28

Parlen de Memòries d'un porc

 

foto d'Esteve Carrera

 

 

 

No us perdeu aquesta ressenya de Memòries d'un porc al blog de Joan Calsapeu.

 

 

 

LLEGIU AQUEST LLIBRE! VAL LA PENA. 

 

 

http://joancalsapeu.blogspot.com/2011/06/memories-dun-porc.html

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 13-06-2011 à 19:54:59

bé, ja veig que no soc l'únic a qui li ha agradat la novel·la.

2. vicent  le 14-06-2011 à 21:15:49

Home, quina casualitat, la llibreria on el vaig comprar i on he fet moltes hores quan vivia a l'Empordà.

 
 
 
el 12-06-2011 14:00

El pronunciamiento

E-notícies, 12/06/2011


A la fi de l'abril, la premsa francesa va evocar el cinquantè aniversari del putsch d'Alger. No sé si molt lectors recorden aquest fet.

Fins al 1962, Algèria, dividida en tretze departaments, formava part de la república francesa. Una guerra d'independència va oposar l'exèrcit francès a la rebel·lió algeriana, encarnada principalment pel Front de Libération Nationale. El general De Gaulle va tornar al poder pel maig del 1958 i va proclamar que mantindria Algèria en un marc francès abans de retractar-se a poc a poc. L'estat algerià neixia pel juliol del 1962. Molts oficials francesos, escaldats per l'experiència indoxinesa en què havien hagut d'abandonar molts soldats vietnamites supletius, no van acceptar aquest canvi brutal de política. Havien donat la seua paraula d'honor als seus soldats algerians que França mai no abandonaria Algèria. Aquest jurament personal, el trauma de l'Indoxina expliquen la revolta de quatre generals prestigiosos a l'abril del 1961. Raoul Salan, Maurice Challe, André Zeller i Edmond Jouhaud van mirar debades d'aixecar l'exèrcit contra el govern de la República.

Els adversaris del general De Gaulle l'acusen de perjur. Els seus fidels pretenen que De Gaulle volia independitzar Algèria des del 1944. Crec que la veritat és més complexa.

Ja se sap que, durant uns quinze anys, el futur general De Gaulle era íntim amb el mariscal Pétain. Li servia de negre per redactar els seus discursos. El 1940, el mariscal Pétain ja no era el general vencedor del 1918. De Gaulle ho va resumir en un passatge famós de les seues memòries. ' La vieillesse est un naufrage...Pour que rien ne nous fût épargné, la vieillesse du maréchal Pétain allait s'identifier avec le naufrage de la France. '

Colpit per la decadència intel·lectual del mariscal i del seu propi pare, De Gaulle va voler solucionar de pressa el problema algerià. Es pensava que només ell, amb el seu prestigi, podria convèncer els francesos de renunciar a mantenir Algèria en el domini francès. Un dia, va confessar al seu gendre ' Alain, tinc deu anys de massa...'

La situació d'Algèria, on vivia una important minoria europea (10% de la població) exigia una evolució lenta i gradual. Malauradament, el general, acorralat pel rellotge biològic, va accelerar el procés amb les consequències desastroses que coneixem. L'OAS, organització terrorista favorable al manteniment de la presència francesa, i l'FLN van assassinar milers i milers de persones. La comunitat francesa hagué d'abandonar la seua terra que s'estimava tant i els algerians, fidels a França, foren degollats en circumstàncies horribles. La història és tràgica.

La Rue Michelet, 1959, foto de Dimitri Dimka

      
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-06-2011 13:57

L'enciclopèdia de Catalunya

El Temps, n° 1407, 31/05/2011

 

Tot el que sempre has volgut saber sobre Catalunya i ningú no t'ha explicat mai

Família Fernàndez

LaButxaca

 


 

Als darrers anys de l'Algèria francesa es va interpretar a Alger una obra de Geneviève Baïlac anomenada La famille Hernandez (sic). Tingué èxit a Alger com a París. Després del 1962, els francesos d'Algèria nostàlgics van reconèixer-hi els perfums i l'ànima del país perdut. Tot el que sempre has volgut saber sobre Catalunya i ningú no t'ha explicat mai escrit per una hipotètica família Fernàndez podria tenir la mateixa utilitat si mai un cataclisme a la japonesa destruís el nostre país. Aquest llibre apareix com un potipoti, un catàleg amb estadístiques variades que adquireix la poesia d'un inventari a la Prévert. El lector curiós hi trobarà milers de dades inesperades. A costat de les informacions clàssiques com la llista de les parades de metro de Barcelona o de les poblacions anomenades Barcelona al món (Per cert, Víctor Ripoll, hi manca Barcelonnette que els provençals coneixen sota el nom de Barcelona de Provença.) hi apareix tot un univers desaparegut com deu esglésies romàniques notables, la llista dels convents i esglésies assaltats a Barcelona durant la Setmana Tràgica, l'articulació dialectal del català, la conjugació del verb 'ser' en català de l'Alguer. ' Jo , tu sés, ell és, nos. sem, vos. seu, ells són.' (p.176) Sempre m'ha sorprès que els algueresos diguin sem i seu com al Rosselló mentre ja diuen som/sou al Vallespir i a Cerdanya oriental. Naturalment, aquest llibre no té pretensions literàries. Siguem francs. M'estimi més, de bon tros, una obra enciclopèdica com aquesta, claferta de dades útils, que tantes novel·les actuals experimentals, mal fetes i tan avorrides. Fa dos anys, vaig celebrar aquí els mèrits de Per què tot és una merda d'Antoni Ferrando. Tot que el sempre has volgut saber sobre Catalunya i ningú no t'ha explicat mai...podria ser-ne un complement, una mena de llibre bessó. Veiem com hi raja el mateix humor desesperat, un nacionalisme decebut. Pensi en aquest article absurd i deliciós sobre ' De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ' ' De Salses a Guardamar hi ha 619 quilòmetres. Quantes hores trigaria a recórrer aquesta distància? Un cargol (6 m/h):103.166 hores i 40 minuts, Un elefant xino-xano(6 km/h):103 hores i 10 minuts (…) una ejaculació (45km/h): 13 hores i 45 minuts. ' ( p 242) M'agradaria saber a qui se li ha acudit mesurar la velocitat de l'esperma i com han obtingut aquesta informació. Que han contractat el tinent Columbo? L'únic retret que faré a aquest llibre és una certa ambiguïtat i un espanyolisme subjacent. En la majoria dels articles, Catalunya és l'actual autonomia catalana del regne d'Espanya com ho prova la llista de les comarques catalanes de la pàgina 128. Fins als anys 1990, els mapes oficials de la RFA incloïen els Lander de l'Alemanya de l'Est (la RDA) així com les províncies perdudes el 1945: la Prússia Oriental (Ostpreußen) i Silèsia. M'ha fet pena que les diferents denominacions de vins del Rosselló no figurin a la zones vínicoles de Catalunya. Tanmateix, apareixen sovint al·lusions al País Valencià o a les Illes, i fins i tot a la Catalunya Nord. ' Dites sobre pobles D'Algesemí, ni dona ni rossí / A Gandia, caguen cada dia (…) A Colliure (sic) fa bon viure, i a Argelers, si tens diners...' Aquesta incoherència que considera poblacions rosselloneses adés franceses, adés catalanes, palesa una certa tendència del nacionalisme català actual que ha renunciat, sense dir-ho clarament, a la reunificació de Catalunya. No sé si Ferran Soldevila encara escriuria aquestes línies: ' I si els rossellonesos han deixat mai de considerar-se i de dir-se catalans ni els catalans d'ençà del coll de Panissars han deixat de considerar aquells territoris com una part de Catalunya. '(Història de Catalunya, II volum, pàg. 176, editorial Selecta, 1972) Malgrat aquesta reserva, recomani la lectura d'aquest llibre divertit, savi i sorprenent.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-06-2011 15:52

Grup facebook

Si voleu saber-ne més sobre La melancolia dels oficials, podeu donar  un cop d'ull a aquest grup.

http://www.facebook.com/home.php?sk=group_152308321504701&ap=1

foto Delcampe      Boulevard Antée, Tànger

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-06-2011 12:08

El llibrot blau

E notícies, 3/06/2011


Mai no he sentit tant les meues limitacions intel·lectuals com el dia que vaig descobrir les aventures dels Schtroumfs, aquests nans blaus coneguts en català sota el nom de barrufets i en castellà pitufos. Tenia vuit anys i era a casa del meu amic Jean Desbrousses al número 15 de l'Allée de Suède a Massy. No vaig entendre res del llenguatge estrany dels barrufets. Res. Quan vaig llegir, molts anys més tard, Ramon Muntaner en català i Quevedo en castellà no em va costar tant com aquell dia de la meua infantesa. Antoine Bueno, escriptor i professor a Sciences-Po, acaba de publicar Le petit livre bleu, un assaig on mira de demostrar que la societat dels barrufets és totalitària, racista, masclista i antisemita. Bufa! Li costaria provar que els barrufets són homòfobs...D'antuvi, Bueno ens explica que el poble dels barrufets és dirigit per un dictador : el Gran Barrufet, amb tots els poders i els atributs d'un caudillo. No se us haurà escapat que el seu enemic és el bruixot Gargamel. Segons Bueno, té totes les característiques de les carícatures antisemites dels anys 1930, 1940. La prova ? El seu gat es diu Azraël, les sonoritats del qual recorden Israel...Per fi, haureu observat que l'únic element femení és la Barrufeta, una rossa estúpida i maca. La Paris Hilton dels còmics. Al començament, aquest assaig em va indignar. Volia respondre que l'autor no s'havia llegit Le Schtroumfissime, crítica aguda de les dictadures i de tots els totalitarismes. Ara, he entès que aquest llibre provocador és un homenatge a aquest univers deliciós.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 03-06-2011 à 20:00:36

la meva parella tenia diagnosticada ezquizofrènia paranoide, però em sembla que hi ha gent pel mon que no la té diagnosticada i està molt pitjor que la meva dona, que almenys ho reconeix.

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article