http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 08-05-2011 11:47

La mort de Bin Laden

 

E-notícies, 8/05/2011

 

 

 

 

 

D'entrada us diré que no tenia cap simpatia per Bin Laden i el seu ideari. Ara, des de la seua mort, encara crec menys en la legalitat internacional. Si ningú no plorarà per Bin Laden o Sadam Hussein, trobo molt desagradable que un govern democràtic assassini un ciutadà estranger violant la sobirania d'un altre estat i que el seu president declari ' S'ha fet justícia. ' No senyors! Això no és justícia sinó la llei del talió. Per mi l'exercici de la justícia requereix un tribunal, un jutge, uns advocats, un tracte just. De la mateixa manera, no recordo que les autoritats franceses hagin rebut el permís de bombardejar la vil·la de Ghadafi a Trípoli o de capturar manu militari l'expresident ivorià Laurent Koudou Gbagbo a Abidjan. El nou president, Alassane Dramane Ouatarra, tampoc no és un pardalet de l'any. Coneixeu força caps d'estat africans elegits democràticament?

Entenc perfectament que els Estats Units hagin eliminat llur enemic i que un govern defensi els seus interessos, però, si's plau, que deixin de parlar de democràcia a tort i a dret.

És molt bonic de celebrar urbi et orbi els drets humans, però els estats democràtics haurien de recordar aquest proverbi ivorià. Quan t'enfiles a dalt d'un cocoter, has de tenir el cul net...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vinocell  le 17-05-2011 à 22:07:56  (web)

Per fi n'hi ha un que entén la diferència entre venjança i justícia ! No puc acceptar que se celebri la seua mort d'aquesta manera : tots aplegats davant de la Casa Blanca o a Times square bevent copes (poc importa que Ben Laden sigui un assassí). I em pregunto de què serveixen les ocupacions militars del Bush si alguns soldats d'elit poden fer la feina...

 
 
 
el 04-05-2011 12:35

Elogi de Torrente

 

E-notícies, 4/05/2011

 

 

Trenta anys enrere m'havien agradat molt dos llibres de Fernando Díaz-Plaja El español y los siete pecados capitales i El francés y los sietes pecados capitales. El cinema actual ens proposa unes versions sobre el mateix tema amb les aventures de don José Luis Torrente i de Hubert Bonisseur de La Bath, àlies OSS 117. Les interpretacions de Santiago Segura i de Jean Dujardin són extraordinàries. Els efectes còmics d'aquestes pel·lícules no palesen sempre un gran refinament, però diverteixen. Si ' en Torrente cabe toda la España negra, ' Hubert Bonisseur de La Bath constitueix un magnífic exemplar de francès arrogant, petulant i prepotent. En Torrente és un home del poble, soci de l'Atlètic de Madrid, franquista, racista i masclista. ' Mi polla es sagrada, es el centro del universo mundial, la manguerita de la alegría. ' Naturalment, menysprea els sud-americans ' degeneración de la raza ', odia els catalans i els francesos. ' ¡Joder! Si llego a saber que esto funciona, lo envío a Francia. '

Hubert Bonisseur de La Bath empra un llenguatge més elegant, i tracta de vostè els seus amics com les seves amants. És un aristocrata de la Louisiana, d'origen francès, que treballa adés pels Estats Unis adés per França. Antisemita, reaccionari, erotòman, racista, gran admirador del general De Gaulle i del president René Coty, de la Bath, cretí cregut, no manifesta cap interès per les altres cultures. Durant una missió al Caire, fa una cara nova a un muetzí perquè les seues crides a la pregària no el deixen dormir...

Torrente i OSS 117 ens ofereixen visions interessants sobre la imatge que els espanyols i els francesos tenen de llurs defectes. Potser caldria reactivar el personatge del senyor Esteve, actualitzar-lo, transformar la seua Puntual en un multinacional i fer-lo culé. Avui segur que estaria molt content...

 
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-05-2011 10:30

Bin Laden i els kamikazes

 

E-notícies, 3/05/2011

 

 

 

 

 

Arran de la mort de Bin Laden i del recent atemptat a Marràqueix, he tornat a llegir i a sentir la paraula kamikazé emprada a torti a dret. No dubto del coratge dels islamistes, deixebles de Bin Laden, però em sembla que el terrorisme no es pot confondre amb els pilotes japonesos del 1945. Els kamikazes eren soldats japonesos que combatien obertament i lleial amb l'uniforme del seu país, en avions que portaven els colors japonesos. No s'amagaven i anaven a la mort sense cautela. Eren soldats coratjosos, lleials. M'agradaria que no ho barregessin tot i anomenessin els islamistes pel seu nom. Terroristes .

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-04-2011 00:23

La cançó del maig 2011

 

 

 

" Elle s'est enfuie parce que votre présence était la seule entre toutes les présences humaines qu'elle ne pouvait plus supporter. "

Jean Dutourd Les horreurs de l'amour  

 

 

 

 

 

 http://www.youtube.com/watch?v=xWAxaHuwg30

 

 

 Que reste-t-il de nos amours?

 

 

Ce soir le vent qui frappe à ma porte
Me parle des amours mortes
Devant le feu qui s' éteint
Ce soir c'est une chanson d' automne
Dans la maison qui frissonne
Et je pense aux jours lointains

Que reste-t-il de nos amours
Que reste-t-il de ces beaux jours
Une photo, vieille photo
De ma jeunesse
Que reste-t-il des billets doux
Des mois d' avril, des rendez-vous
Un souvenir qui me poursuit
Sans cesse
Bonheur fané, cheveux au vent
Baisers volés, rêves mouvants
Que reste-t-il de tout cela
Dites-le-moi

Les mots les mots tendres qu'on murmure
Les caresses les plus pures
Les serments au fond des bois
Les fleurs qu'on retrouve dans un livre
Dont le parfum vous enivre
Se sont envolés pourquoi?

Que reste-t-il de nos amours
Que reste-t-il de ces beaux jours
Une photo, vieille photo
De ma jeunesse
Que reste-t-il des billets doux
Des mois d' avril, des rendez-vous
Un souvenir qui me poursuit
Sans cesse
Bonheur fané, cheveux au vent
Baisers volés, rêves mouvants
Que reste-t-il de tout cela
Dites-le-moi
Un petit village, un vieux clocher
Un paysage si bien caché
Et dans un nuage le cher visage
De mon passé

 

música     Charles Trenet, Léo Chauliac

lletra        Charles Trenet 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-04-2011 15:49

Cal renovar Sant Jordi

foto El Cucut

 

E-notícies, 28/04/20011

 

 

 

 

La millor manera de respectar les tradicions no és fossilitzar-les en la repetició sinó modernitzar-les respectant-ne l'ànima. Per tant, m'ha agradat molt la iniciativa de la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. Han anticipat de quatre dies la diada amb un berenar literari. En aquest espertinar literari van coïncidir setze Escriptors que van llegir textos relacionats amb l'Empordà. Entre cada lectura, el públic i els escriptors podien assaborir els productes del terrer. Llesques, bunyols, botifarra, fruita, ratafia. Tot venia del terme. Vaig enraonar amb lectors sense pressa. Per Sant Jordi, tant a Girona com a Barcelona, la gent fa cua, els dius dues paraules amables, firmes el llibre i passem al següent. Com al servei militar el dia de les incorporacions. Bon pour le service. Au suivant! Res d'això a Torroella. Teníem temps, tranquil·litat, pau, disponibilitat a l'ombra del Montgrí que n' ha vist d'altres. Vaig comprar, ad usum proprium enguany, La Costa Brava, plató de cinema de Lluís Molina i, amb l'aprovació d'en Vicenç Pagès, el deliciós Tres sombreros de copa de Miguel Mihura. Estirar Sant Jordi tota la setmana amb manifestacions amenes com aquesta fóra una nova manera d'honorar el sant cavaller.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 24-04-2011 12:05

El valencià i els blavers

 

E-notícies, 24/04/2011

 

Al temps quan aprenia l'espanyol al col·legi, la nostra professora —la deliciosa Bérangère Freu— ens explicà que la llengua espanyola també es deia castellà. Els veïns de Nils, el poble dels avis, pronunciaven castillà com girmà, girmana, pitit, castillet. Recordi el primer cop que vaig anar a Bèlgica el 1976. La guia verda de Michelin em va informar que els flamencs parlaven flamenc, altre nom de la llengua holandesa, anomenada científicament neerlandès sense parlar de l'afrikaans, la llengua germana de l'Àfrica del Sud. Quan vaig estudiar el romanès, vaig descobrir que també en deien moldau, la seua denominació oficial a la república de Moldàvia. Podríem emplenar una pàgina al·ludint al serbo-croat, l'annamita, el mosaic...Aquesta setmana, al liceu Aragó de Perpinyà, he examinat a una prova de català un estudiant que parlava un valencià deliciós. Era de Cullera i feia servir formes desconegudes a Perpinyà com a Barcelona. Jòvens, eixir, desset...etc M'encanta quan senti expressions compartides al Rosselló i València oblidades a Barcelona com ' despús ahir, cantéssem, meua, seua, morros '

Ens hem entès sense esforç amb el seu català tropical i el meu valencià d'esquimal. Admeti que molts valencians se sentin espanyols i votin PP però, si's plau o per favor, que no em vinguin amb camàndules explicant-me que parlem llengües diferents...Com deia el meu padrí, em voldrien fer creure que ' la mare de Déu se diu Joana...'

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Faust  le 24-04-2011 à 15:58:04

L´expressió, camàndules. l´emprava un company d´institut. Era de La llitera a la veïna Osca, El Torricó. Sou unos camàndules, ens deia amistosament.

2. vicent  le 27-04-2011 à 18:35:09

Per sant jorid he estat a Girona. Des del 2006 que no vivia un. A la llibreria 22 vaig comprar el llibre de Santiago Diaz: Memòries d'un porc i Incerta Glòria de Joan Sales i a l'Ulyssuss el de Kilian Jornet (de jove feia atletisme i esquí de muntanya). A València es motl díficil de trobar un ambient com el de la diada. Potser molta gent es cansa, però jo vaig gaudir molt, no sé quant ho tornarè a viure altra vegada.

 
 
 
el 23-04-2011 15:40

Sant Jordi a la Catalunya Nord

Bitllet publicat a Ara, Sant Jordi 2011

 

 

A França cap al 1980, hi havia una publicitat per una tònica famosa anomenada Canada Dry. Parodiant la sèrie Els intocables, es veien gangsters arrogants que deien ' Canada Dry a le goût, la couleur de l'alcool mais ce n'est pas de l'alcool. ' Sant Jordi a Catalunya Nord em recorda la tònica d'antany. No s'hi celebra Sant Jordi, com s'ha de dir en bon català, sinó la Sant Jordi, o fins i tot la San Jordi. La majoria dels municipis i de les llibreries no organitza manifestacions el 23 d'abril sinó al dissabte més a prop. Quan era petit, no n'havia sentit a parlar. Per mi, com a molts països del món, la festa dels enamorats queia el 14 de febrer. Fa uns quinze anys que s'estan important aquí tradicions del Principat com Sant Jordi, els castells i les calçotades. La gent se les ha apropiat plenament. Els francòfons d'aquí han afrancesat la nostra festa i es venen molt més llibres en la llengua de Patrick Modiano que no en la de Vicenç Pagès. Cada any, miro d'oblidar la trista realitat i passo la frontera catalano-catalana per celebrar Sant Jordi.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-04-2011 20:46

Un gran llibre per Sant Jordi

 

 

E noticies, 17/04/2011 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


 

 

Quan era jove, m'agradava deixar manuscrits als meus professors perquè em diguessin el seu parer sobre la meva literatura. Molts escriptors novells han venjat els meus pobres mestre sotmetent-me llibres gens madurs,massa precipitats. Per fi, un valencià desconegut m'ha regalat un gran llibre. Santiago Diaz i Cano, autor de Les memòries d'un porc, és un autèntic escriptor. Avançar un pronòstic sempre és arriscat, però em sembla que aquesta novel·la, malgrat el títol inutilment provocador, trobarà el seu públic. Aquest llibre, molt original, apassionant, es troba a la confluència de molts gèneres. Moltes veus de la modernitat s'hi aiguabarregen i el resultat m'ha seduït. Al començament, descobrim una educació valenciana a la fi del franquisme, a la manera dels millors relats autobiogràfics de Manuel Joan Arinyó com Les nits perfumades amb una conya mai agressiva.' No és que em molestara gaire, que em prenguera per un badoc, puix que la meua opinió sobre ella tampoc no era gens afalagadora: si voleu que us diga, una puta xafardera. 'A poc a poc, l'evocació nostàlgica, sempre temperada per un humor deliciós, es va transformant en una epopeiea eròtica, pornogràfica i tot, on la poesia, l'amor de l'humanitat, la compassió airegen el relat, l'enlairen...La novel·la va molt més enllà de l'animalitat immediata, ' d'eixa etapa en què un preadolescent l'estacaria pel forat d'una màquina d'embotir sense pensar-s'ho dues vegades. ' El narrador s'enamora de les seves amants i en parla amb els accents d'una poesia urbana commovedora.

Santiago Diaz i Cano fa servir el magnífic català tropical que anomenen valencià i li dóna una plasticitat, una comicitat extraordinària. Per fi, un desconegut publica un llibre que puc aplaudir amb entusiasme i ara demano a tots els coneguts ' que has llegit Diaz i Cano? '

 

 

Memòries d'un porc

Santiago Diaz i Cano

Editorial de la UAB

Barcelona, 2010

226 pàgines

XVI Premi de Novel·la ' Valldaura-Memorial Pere Calders '

Premi Mitrofan 2010

 


Comentaris/ коментарии

 

1. un home sobrer  le 19-04-2011 à 23:43:29  (web)

Joan-Daniel,

M'agrada com escrius, i com que tens bon criteri, em vull comprar aquest llibre per Sant Jordi. Com que l'editorial no és gaire comercial, saps on el puc adquirir?

Salut,

Un home sobrer

PS: Ja toje govoriú po-rysskii.

2. vicent  le 20-04-2011 à 13:24:16  (web)

em sembla que l'editorial és la univesitat autonoma de barcelona. Jo la conec per les seves publicacions matemàtiques.

 
 
 
el 13-04-2011 18:17

Confessions d'un sonat

 

El Temps, 13/04/2011

Memòries d'un porc

Santiago Diaz i Cano

XVI Premi de Novel·la ' Valldaura-Memorial Pere Calders '

Premi Mitrofan, 2010 

 

 

Quan entrevisten Joan-Lluís Lluís, sempre li pregunten per mi i vice versa. D'ara endavant, esperi que afegiran Santiago Diaz al nostre duet. Professor de matemàtica al col·legi Comte Guiffré de Perpinyà on tot l'ensenyament s'imparteix en llengua catalana, Santiago Diaz i Cano acaba de publicar Memòries d'un porc, un llibre excel·lent, molt interessant. Aquesta és una obra inclassificable. Comença com una evocació nostàlgica i còmica d'un poble valencià a la fi del franquisme —a la manera de Les nits perfumades de Manuel Joan Arinyó— continua com una novel·la eròtica trepidant i s'acaba en tragèdia moderna. El relat transcorre amb agilitat, il·luminat per un humor constant. ' Què en sabia, ell, del patiment de la mare? És que havia tornat de l'altra banda, la infeliç, per contar-li-ho personalment? És que era amic de sant Pere i xerraven d'aquestes coses? ' (p.21) Els primers capítols de la novel·la (l'autor en diu cintes) m'han recordat l'atmosfera de Confessions of a Crap de Philip K.Dick, l'única novel·la que no s'adscriu a la ciència-ficció que li van publicar en vida seua. Quan feia el servei militar, jo era molt amic amb en Bruno, un professor de Saint-Etienne boig per l'obra d'en Philip K Dick, al qual havia dedicat una tesi abans que tothom el conegués...Li deia sovint ' Qu'est-ce que tu peux être décadent, mon pauvre vieux...'

M'emocionen l'amor del narrador per la literatura, la seua passió quan descobreix Las ratas de Delibes i El Quadern gris de Josep Pla. En parla amb frescor, alegria. un entusiasme púdic.

El que m'ha agradat més en la novel·la de Diaz i Cano, amb l'humor, és la profunda humanitat, la seua compassió gens planyívola pels humils com a les cançons de Joan Manuel Serrat. ' Eixia de la fleca cada matí, amb unes enormes bosses de xarpellera farcides de pans calents i aromàtics, per repartir als llogarets de la rodalia. Francament, la imatge d'aquell homenot bonàs i galtavermell tot nevat de polsim de farina, i estibant aquella càrrega flairosa i tova, em feia una impressió més tendra que el mateix Pare Nadal. ' ( p.40)

Aquestes evocacions tendres conviuen amb una veritable epopeia eròtica. Palesant una minúcia maniàtica un xic inquietant, el narrador ens conta fil per randa totes les seues aventures solitàries (Canal +, revistes, pel·lícules porno als canals locals) abans de passar a drogues més dures. Com les millors pàgines de Scarron o de mossèn Bitarol, les escenes escatòfiles fan riure molt —'la nevada negra' que diu el. Ja se sap...Si la política envelleix aviat la literatura, la merda li dóna eternitat. Al mig d'aquest univers sòrdid, creixen flors com aquesta: ' recupere les imatges d'aquella felicitat prestada: Nezka cantant-me a l'oïda; Nezka somrient-me amb els ulls; o Nezka llançant-me un petó a través de l'aire clar d'una nit d'estiu. ' ( p 168 )

Els darrers capítols del llibre aconsegueixen l'excel·lència amb aquesta barreja tan personal d'erotisme, de poesia i d'humor. La descripció de la seua relació amb una puta negra és magnífica. Esperi que algun editor llegeixi aviat aquest gran llibre i tingui ganes de donar a l'autor la fama i la difusió que es mereix. Estic molt content que un nou escriptor valencià, un escriptor de debò que no un venedor de llibres, aparegui i visqui al Rosselló on encara parlem un valencià tramuntanal.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-04-2011 19:13

Empobriment del castellà

 

E-notícies, 11/04/2011 

 


 

Si el domini de l'ortografia del francès, de l'anglès o del rus és molt difícil, l'ortografia de l'italià i del castellà són un model de senzillesa. El català ocupa una posició intermediària. Els catalans orientals hem d'estudiar un galant xic la qüestió de la vocal neutra i de la o àtona. Gràcies a les normes de Castelló, els valencians (i podem dir el mateix dels andorrans i dels catalans de Ponent) tenen la sort, en canvi, d'escriure tal com pronuncien. Per tant, m'ha sobtat de descobrir les recents simplificacions ortogràfiques edictades per la RAE i les seues germanetes americanes. He llegit una novel·la recent, molt agradable, on l'adverbi 'sólo' (solamente/només) és escrit com l'adjectiu 'solo'. És tan difícil recordar aquesta regla? Francament, em sembla que cal ser molt distret o molt ignorant per ortografiar malament el castellà. Encara ric del comentari d'un lector molt intel·ligent que es burlava del meu ull contra el govern. Em va titllar de ' gavacho vizco ' en lloc de ' bizco. ' Los vascos, los bizcos, los polacos con apellido ruso ' crec que ens posa tots a la mateixa saca infamant.

Per mi, aquest accent en sólo, com el signe dur en l'antiga ortografia russa, constitueix un encant de l'idioma. Enca plori per la ' ch ' prefabriana. Crech que és poch per un home rich tenir una casa a Vich i Hostalrich.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 12-04-2011 à 18:25:49

Mirant els comentaris que et deixen a l'e-noticies i el que sent a les aules als nens i nenes no m'extranya res el que dius. Per cert el cognom matern de ma mare és Eixarch i ara corre pel Brasil. Sempre li ha dit que venia de Montpeller i que era francès. Tot per tapar la seva catalanitat . O és occità?

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article