http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 09-09-2011 08:47

Entrevista amb Ernest Alòs 9/09/2011

El Periódico de Catalunya, 9/09/2011 

 

El comandant Valls, un oficial colonial rossellonès, massacra guerrillers algerians encara que l'incomoden les tortures, conspira amb traficants d'armes a la multinacional Tànger, espia amb poca habilitat a París, confia en el general De Gaulle i en el patriotisme republicà dels algerians i recorda el seu pas per Saigon i l'assassinat de la seva amant Assià. És una vegada més el món de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). L'escriptor rossellonès recupera en una breu novel·la, La melancolia dels oficials, (Empúries), tots els elements del seu univers: les guerres colonials, la douce France, la música i els objectes retro... «Escric novel·les franceses en llengua catalana», confessa. El seu últim llibre ve de La presonera d'Alger (2002) i pot conduir, avisa, almenys a tres més: una aventura de Valls al Saigon del 1974, una història amb un pied noir català a l'OAS i una expedició a la guerra civil espanyola.

 

 

 

Bezsonoff ha tornat a la novel·la després de tres nostàlgics llibres de memòries (Els taxistes del tsar, Una educació sentimental i Un país de butxaca), en els quals explica els seus orígens russos, la complicada condició de nord-català i la seva formació com a ciutadà francès. «Han agradat perquè la gent és xafardera. En les novel·les també es tracta sempre d'aquest món, però utilitzo el context bèl·lic perquè és una matèria increïble per a un novel·lista. Passen coses enmig de la tragèdia. En canvi la gent feliç és avorrida, i la felicitat no és fotogènica», explica Bezsonoff, fill i nét de militars. En aquest cas, però, a més a més d'explicar el seu món vol «que el lector aprengui coses, explicar-li de manera amena i en tota la seva complexitat una guerra que era colonial i civil, fent que tant l'Exèrcit francès com els independentistes surtin malparats».

Tant en els llibres de ficció com de no-ficció, Bezsonoff procura quedar-se per sota de les 200 pàgines, encara que les novel·les semblin reclamar una mica més de carn narrativa. «Elimino, elimino, i queda això perquè sóc exigent amb mi mateix. Quan em poso massa sentimental, tallo», sosté.

UN NOSTÀLGIC DEL PASSAT / Encara que si alguna cosa és aquest frustradíssim professor de literatura francesa en un lycée de Perpinyà amb cos d'exjugador de rugbi amateur és sentimental. «Sóc un gran nostàlgic del passat. M'agrada la bona vida i m'agradaria que el món conservés la seva bellesa i no es tornés tan lleig. Sóc un conservador, vaja, totalment. El que escric és un museu, en què intento que la gent s'ho passi bé». Potser actualment ja només és possible escriure en català a la Catalunya Nord sent conservador i nostàlgic. «Evidentment, el meu català és la llengua dels avis. Encara que allà quan ho llegeixen em diguin que espanyolejo un munt. La meva àvia no entendria res si li diguessin '¿Vol que li arregli l'habitació?' en lloc de '¿Voleu que us arrangi la cambra?'».

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-09-2011 21:06

Què fèieu deu anys enrere?

            E-notícies, 9/09/2011

 


Fins a l'11 de setembre del 2001, havia sentit a dir moltes vegades que tothom recordava el moment quan havia sabut la mort del president Kennedy. Vaig néixer el 15 de setembre del 1963 i en Kennedy es va morir el 22 de novembre del mateix any. Entendreu que aquest assassinat no m'hagi impactat gaire en aquell temps. Vaig llegir un article sobre l'atemptat de Dallas, durant un estiu a Mers-les-Bains uns deu anys més tard, llegint un vell número de The reader digest. En aquell temps, em pensava que el títol d'aquesta revista significa ' el diari que hom llegeix tot digerint. 'Seria interessant recollir els testimoniatges de gent, sense cap relació amb els fets, per saber què feien l'11 de setembre del 2001. Per la meua part, no podia anar a manifestar a la Diada perquè tenia classe al meu liceu de Perpinyà que encara es deia Clos Banet abans que el senyor Georges Frêche decidís rebatejar-lo ' lycée Picasso. ' On n'est pas des imbéciles / On a même de l'instruction / Au lycée pi pi / Au lycée ca ca / Au lycée Picasso...' Queda millor si ho canteu amb la veu de Luis Mariano... Aquell dia, vaig tenir una gran satisfacció. Em va venir a saludar en Kévin Hageau, un antic alumne, i vam parlar dels seus projectes professionals. A les sis, vaig baixar a la sala de professors i vaig sentir unes col·legues que ploraven i cridaven. ' C'est la fin du monde...' Una espectacle grotesc! Déu meu, quants anys encara hauré de suportar aquests jacobins? Enmig d'aquells sanglots, vaig entendre que hi havia hagut bombardeigs terribles a Nova York, Washington i...Londres. Vaig seguir en Pascal Roc, un col·lega molt simpàtic, i vam escoltar a la ràdio les últimes notícies. En Pascal em digué, amb un somriure, ' ja pots tornar a preparar la motxilla de la mili i a enllustrar-te les sabates. '

Deu anys han passat i el pobre Pascal s'ha mort durant una competició de windsurf. I vosaltres, què feièu el 2001?

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 08-09-2011 à 22:09:40  (web)

"le lycée pipi, le lycée caca..."
Trop fort!!
Pauvre Pascal! C'était aussi un bon ami.

 
 
 
el 07-09-2011 20:47

Nació digital 7/09/2011

 

 

 

 

Aquest llibre és un calaix de sastre, el confluent on es barregen moltes novel·les avortades". Així defineix Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) el seu nou llibre, La melancolia dels oficials (Empúries), un relat irònic i al mateix temps tendre sobre la guerra d'Algèria. Narrat per un oficial francès gens favorable a la independència del país africà, és, segons l'autor, una mirada "original": explicar-lo des de la perspectiva algeriana hauria estat "més fàcil", ha dit. Algèria és, juntament amb la llengua catalana, una de les passions de l'escriptor perpinyanès, i és per això que li ha dedicat aquesta obra sense cap pretensió de jutjar el passat, sinó de ser "just i equànime".

Fa 15 anys, Joan Daniel Bezsonoff ja va ambientar una de les seves obres, La presonera d'Alger , a Algèria. Ara hi torna amb La melancolia dels oficials, una novel·la que ajunta de nou dues de les seves grans passions: aquest país africà i la llengua catalana. En aquesta obra, Bezsonoff revela passatges poc coneguts de la guerra d'Algèria, parla de l'horror, del drama i de la tragèdia, però intenta no defugir de l'humor i l'ironia.



L'autor reconeix que "és una visió molt francesa" de la història, ja que el narrador és un oficial francès gens favorable a la independència d'Algèria, però creu que aquesta és una mirada "més original": "explicar-ho des de la perspectiva d'un algerià hauria estat més fàcil", ha advertit.



Bezsonoff, però, s'ha pogut permetre el luxe d'escriure aquesta novel·la "políticament incorrecte a França", segons ha reconegut, perquè escriu des de l"honestedat intel·lectual". L'autor no amaga "cap de les atrocitats" practicades per part dels dos bàndols perquè s'ha d'intentar ser "just i equànime" i no jutjar el passat, ha dit.



"Tot és una qüestió de context, per això he mirat, potser d'una manera exagerada, de tenir-lo en compte ", ha afirmat l'autor. Això es tradueix en una novel·la detallista fruit dels més de 30 anys que l'escriptor porta llegint sobre el tema i coneixent persones del país en el que el seu pare va ser oficial de l'exèrcit.



"Sóc una persona trista, però m'agrada fer riure la gent", ha assegurat l'autor, "perquè la vida és profundament trista, però cal viure". Bezsonoff es considera un artesà, i la seva, una "feina de marqueteria", i malgrat que no escriu amb voluntat didàctica, vol que el lector "s'ho passi bé i comprengui millor el que ha passat".

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-09-2011 17:50

Vilaweb 6/09/2011

Entrevista amb Montserrat Serra, Vilaweb,  6/09/2011

 

 

Entrevistem l'escriptor que publica 'La melancolia dels oficials' (Empúries)

Després de 'Els taxistes del tsar' (Empúries, 2007), 'Una educació francesa' (L'Avenç, 2009) i 'Un país de butxaca' (Empúries, 2010), en què Joan-Daniel Bezsonoff (bloc) traça una geografia personal de la seva cultura i identitat, l'escriptor nord-català torna ara a la ficció pura amb 'La melancolia dels oficials' (Facebook). La novel·la arribarà a les llibreries el 8 de setembre. (Avançament de VilaWeb, publicat al número zero de la revista mensual.)

Diu Bezsonoff que 'La melancolia dels oficials' marca el seu retorn a la novel·la, però que no abandona la línia memorialista que l'ha ocupat aquests darrers anys: té al calaix una altra novel·la i el volum 'Les meves universitats'.

—Bo i essent ficció pura, aquesta nova novel·la també va lligada a la vostra biografia?
—És la meva prehistòria, perquè els meus pares em van concebre a Bône (Bona en dèiem en català, i ara es diu Annaba), ciutat del nord-est d'Algèria. El meu pare era militar destinat a Algèria i una setmana abans del meu naixement la mare se'n va anar a Perpinyà. Això bé deu comptar.

—La influència francesa és forta encara a l'Algèria actual?
—Sí i no. Sorprenentment, Algèria s'ha mantingut francesa en molts aspectes: els diaris, una bona part dels programes televisius són en francès. La relació entre Algèria i França és molt intensa encara. Com va dir De Gaulle a Malraux: Algèria es mantindrà francesa com la Gàl·lia va mantenir-se romana.

—La novel·la comença i s'acaba amb el general De Gaulle, que hi resta molt malparat.
No em cau bé De Gaulle, certament, però és un personatge molt interessant, un bon escriptor. Va escriure unes memòries excel·lents.

—Com vau concebre 'La melancolia dels oficials'?
—Uf, és complicat. Aquest llibre vaig començar d'escriure'l fa quinze anys. Al principi vaig concebre la novel·la com una continuació de '
La presonera d'Alger' (Empúries, 2002), però després, per raons d'argument i de concordança, em vaig encallar i vaig abandonar el fil. Més tard el vaig reprendre incorporant-hi una història de tràfic d'armes i d'espionatge i encara hi vaig sumar dos llibres més, fallits al primer estadi. Així, doncs, és a partir de quatre novel·les avortades que neix 'La melancolia dels oficials'. M'ha costat molt d'unificar-les. Podria fer un altre llibre explicant la gestació d'aquest.

—Quin mètode feu servir per escriure?
—El material que escric i descarti momentàniament, el vaig guardant a 'la pedrera', que en dic jo, que és un espai ple d'escrits i d'ideees que recuperi de mica en mica. Pensa que no escric mai una història de cap a cap, i després la vaig afinant. Jo escric unes planes i les rescric i no les deixi fins que em semblen ben depurades. D'aquesta manera, quan acabi d'escriure un llibre ja el tinc enllestit del tot al 90%. A banda el mètode, les històries i els diàlegs vénen de llocs insospitats, Per exemple, a 'La melancolia dels oficials', hi incloc un diàleg literal d'una film que em va inspirar: '
Avec la peau des autres' (1966) del director Jacques Deray, amb Lino Ventura i Jean Bouise.

—I quina mirada oferiu d'Algèria?
Una mirada contrastada: he procurat de ser honest, d'explicar les coses com van passar.

—D'ironia, no n'hi falta pas...
—Més que no pas ironia hi he posat humor. Però sigui ironia o humor, al final allò que compta és que la novel·la faci riure, que la gent ho passi bé. He volgut fer un homenatge als films d'espionatge que es feien els anys cinquanta, films de qualitat, de diversió intel·ligent, com les que protagonitzava l'actor Eddi Constantine fent de
Lemmy Caution. Un homenatge al cinema popular (no populatxer) d'aquell temps.

—La ironia ja comença amb aquesta 'melancolia' del títol…
—És un llibre molt trist. El protagonista perd la seva amant, va envoltat de torturadors, perd el millor amic, organitza un assassinat… I al final descobreix que tot això no ha servit de res. N'hi ha per a tornar-se melangiós.

—Feu-me una descripció del protagonista.
—El comandant Daniel Valls neix, com jo, a Nils, al costat de Perpinyà, el 1920. Passa la infantesa a Pointe Noire (Congo), i un cop acabada l'acadèmia militar, el 1939, participa en la campanya del 1940, però no pas contra els nazis, sinó contra els italians, als Alps. Després va a l'Indo-xina… Tot això, ho conti en un altre llibre, '
Les rambles de Saigon' (Llibres del Trabucaire, 1996).

—Ho feu gaire, això de passar els personatges d'una novel·la a una altra?
—Déu n'hi do, però la gent no se n'adona. A 'La melancolia dels oficials' hi ha un personatge, Maurice Leccia, el millor amic de Valls, que apareix a 'La presonera d'Alger', a 'Les rambles de Saigon' i és el personatge central de '
Les amnèsies de déu' (Empúries, 2005). I ja tinc al cap una novel·la que passarà a Saigon l'any 75, quan va caure la ciutat sota els comunistes, i hi sortirà en Valls.

—I què us va empènyer a tractar d'Algèria?
—Fa trenta anys que llegeixi sobre Algèria; en tinc una biblioteca sencera. Fins i tot tinc la guia telefònica de l'any 1961 d'Alger i d'Orà. Les vaig comprar per internet. Hi ha molta informació en una guia telefònica. A sobre, tinc molts amics d'allà, en especial un que ho recorda tot, que va anar-se'n d'Algèria a divuit anys, que m'ha explicat un munt de detalls que jo he adaptat a la novel·la.

—Què hi trobarà, doncs, el públic en aquesta novel·la?
—És una bona iniciació a la guerra d'Algèria, però sempre cercant que el lector ho passi bé, que conegui d'una manera lúdica una part de la història del país veí. Vull que el lector, tot entretenint-se, esdevingui una mica més culte.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-09-2011 10:26

Entrevista amb la Valèria Gaillard, 5/09/2011

 

El Punt, Avui, 6/09/2011 

 

És un país “estimat” i “conegut”, tot i que no hi ha posat mai els peus (ni ho pensa fer, de moment, per motius de seguretat). Algèria torna a ser el trencaclosques al qual s'enfronta Joan Daniel Bezsonoff a La melancolia dels oficials (Empúries, sortida el 8 de setembre), una novel·la que suposa el retorn a la ficció després d'un parèntesi autobiogràfic amb títols com ara Els taxistes del tsar, Una educació francesa i Un país de butxaca.

                                                                      foto de Quim Puig

Volia escriure sobre tota la guerra d'Algèria, però per qüestions narratives vaig veure que era massa complicat, així que vaig il·lustrar uns quants episodis per donar una visió completa a través de les vivències d'uns personatges.

Com ara la manifestació del 13 d'abril del 1958?

Aquesta manifestació va ser molt important perquè va suposar la transició entre la quarta i la cinquena repúbliques. A Algèria la gent n'estava farta i volia el final de la guerra. De Gaulle va aconseguir evitar un cop d'estat prometent mantenir l'Algèria francesa, i llavors van emergir moltes il·lusions. Sobre la posició de De Gaulle hi ha dues teories: que sabia que havia de ser independent i va mentir tothom per arribar al poder, i que al principi creia que sí, que podia ser francesa, i davant la realitat es va adonar que era impossible. El drama és que no va disposar de prou temps per canviar les mentalitats, i les coses es van precipitar. El que s'hauria d'haver fet en vint anys, es va fer en quatre.

El protagonista i narrador, el comandant Daniel Valls, queda ben decebut de De Gaulle...

Els militars es van sentir defraudats perquè van fer una guerra atroç. Molts havien donat la seva paraula als harkis que s'hi quedarien. Aquest va ser el drama, perquè, de fet, més que una guerra colonial va ser una guerra civil que va enfrontar la població algeriana profrancesa i l'antifrancesa. No oblidem que els colons francesos s'hi van estar 130 anys, del 1830 al 1962 i, al contrari d'Indoxina, França considerava que Algèria era ben bé territori francès.

Quina visió es té actualment d'aquest episodi dolorós?

A Algèria es nega la memòria. L'Algèria francesa és un cadàver a l'armari que put. Això de dir que la població en bloc es va posar al costat del Front de Libération National és un mite, igual que dir el contrari. Jo he volgut mostrar les atrocitats comeses en els dos bàndols.

Insinua en el llibre que la culpa va ser dels colons, que eren excessivament violents.

El problema de França és el jacobinisme i el menyspreu. L'actitud és certament ambigua perquè parlen de llibertat, igualtat i fraternitat, però no ho apliquen a tothom. És curiós. Hi van dur una cultura de política liberal il·lustrada, però no volien que els algerians se l'apliquessin. D'altra banda, cal dir que, quan els francesos van arribar a Algèria, hi havia un milió de musulmans i, quan en van marxar, n'hi havia deu. Hi van aportar la medicina i el progrés. Als anys cinquanta Alger era més modern que Barcelona!

A la Catalunya del Nord, com en tota la conca Mediterrània, viuen molts pied-noirs, antics colons que van tornar a França després de la guerra.

El marit de la meva mare ho era. Són gent molt simpàtica i riallera. Són com espanyols però amb un toc francès. Tots tenen un punt de melangia perquè han perdut el seu país. M'agraden les causes perdudes, tal com explicava a Un país de butxaca per referir-me a Catalunya. En aquest sentit es pot dir que estem igual que ells.

Els pied-noirs, però, s'identifiquen amb l'extrema dreta.

Molts polítics que van lluitar en la II Guerra Mundial i després per mantenir Algèria francesa –penso en un Bidault, un Soustelle, De Saint-Marc–, van quedar molt decebuts. Aquests van ser el fons de comerç de l'extrema dreta. De tota manera, no he intentat pintar els francesos i els algerians com els bons o els dolents. Ara bé, així com amb Indoxina s'han mantingut bones relacions, amb Algèria és difícil perquè l'islam no ho permet. També cal dir que durant la colonització els algerians havien de posar la justícia francesa per sobre de l'islamisme si volien ser francesos.

Amb aquesta novel·la reprèn el fil de La presonera d'Alger. Té més obres al calaix?

Una que es dirà Les meues universitats, sobre el meu recorregut acadèmic en el marc de l'Estat francès, i una altra, L'any de Siracusa, en què apareix un personatge eixit d'una família catalana que vol matar De Gaulle.

Ja hi som!

De Gaulle és un mite, va saber amagar les vergonyes de França, la derrota del 40, el govern de Vichy, va fer creure que salvava l'honor de França i, és clar, és intocable, com aquí Companys o Macià; per això dóna molt de joc.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-09-2011 10:18

Entrevista a 365d365

http://www.365d365e.com/entrevistes/?p=3322

Entrevista publicada a 365d365

Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez


 

Coberts, plats i converses de sobretaula ofeguen els primers instants de l’entrevista. L’escriptor de la Catalunya Nord Joan-Daniel Bezsonoff ha baixat a Barcelona per presentar el seu nou llibre, La melancolia dels oficials, una magnífica història d’espionatge ambientada en la guerra d’Algèria, que es publica aquest dijous. Fa els últims glops a una copeta de licor d’herbes i m’ensenya el full de promoció: ha començat amb una primera entrevista de bon matí i no terminarà fins el vespre. Diu que és cansat però que li agrada. “Baixar a Barcelona és molt agradable però m’agradaria que fos més petita. Aquesta nit, per tornar a Perpinyà, hauré d’agafar la Ronda del Litoral i això és molt pesat. A Girona amb dos minuts ja has sortit de la ciutat, i a Perpinyà igual. Marxar de Barcelona és com un esport on guanya qui més vegades canvia de carril”.


Quan eres petit, què volies ser de gran?
Fins el deu anys vaig voler ser militar de carrera.

Seguint la tradició familiar.
Efectivament, perquè el pare és metge coronel. Però entre els metges militars, si més no a França, hi ha dues tendències, els que són més metges i els que són més militars, i el meu pare era més metge que no pas militar. En canvi jo volia ser militar, m’agradava. Vaig ser educat en casernes i quan ets petit aquest món et resulta fascinant! Recordo les tropes de muntanya baixant pels turons la nit de Nadal, tots vestits de blanc i amb torxes a la mà. Era al·lucinant. Però a partir dels deu anys vaig canviar d’idea derivant cap a un ofici més il·lustrat com el d’arqueòleg. Sempre m’han interessat molt els asteques, els maies i tots els mons perduts.

 

I la literatura, quan va aparèixer?
Més tard. El primer text que recordo, escrit en francès, es deia “El vigilant de piscina que no sap nadar”. El meu antic mestre d’escola ens demanava cada setmana que escrivíssim un text de temàtica lliure. Podíem fer el que volguéssim. Un dia vaig optar per explicar aquesta història del vigilant que ens obligava a nadar. Cansat, al final del conte l’agafava i el fotia al fons de la piscina i el negava. Sent escriptor he aconseguit ser una mica tot el que volia ser de petit, perquè escric novel·les que parlen de militars i mons perduts. Sense anar gaire lluny, el meu nou llibre, La melancolia del oficials, és una mena d’exercici arqueològic de l’Algèria francesa.


A casa, parlàveu el català?
Fa quaranta anys al Rosselló la població era totalment catalana però el contacte amb la seva cultura era inexistent. Quan vaig néixer el meu pare era a la guerra d’Algèria, així que jo em vaig criar amb la meva mare a casa dels avis. En aquella època jo sentia el català vora meu a tot arreu, però en canvi a mi em parlaven en francès. A casa meva Ramon Llull era totalment desconegut i el mateix passava amb Pompeu Fabra, Mossèn Cinto o Pau Casals. Parlàvem català d’esma i els avis l’únic que sabien eren els proverbis o cançons populars com “El rossinyol” o “Baixant de la Font del Gat”. No va ser fins que vaig tenir vint anys que vaig saber qui era Joan Manuel Serrat. Lluís Llach em sonava, però molt vagament, i el mateix amb Raimon. Maria del Mar Bonet, Marina Rossell o Quico Pi de la Serra per mi eren desconeguts totals. Érem com una colònia que havia conservat l’idioma però que no tenia cap mena de contacte amb la metròpolis. Hi ha una frase de fa uns anys que em va impactar molt. Em van demanar que m’adherís a un manifest per protestar contra la desaparició del català a l’estat francès, i allà es deia que no es volia que la frontera lingüística coincidís amb la frontera política. Catalunya existeix al nostre cap i la portem al cor, però aviat només serà una realitat que més o menys aira de Portbou a Ulldecona. Els Països Catalans existeixen però no existeixen. Són com Déu.


Hi has de creure?
Exacte. Segurament dijous quan es publiqui la meva nova novel·la, si vas al Corte Inglés de la ciutat de València la trobaràs a la secció de llibres en valencià. Una de les vegades que més m’he emocionat va ser en veure els meu llibres a un llibreria de Sueca. Per tant el país i la seva realitat cultural existeixen, però és un país incomplet, invertebrat.


I a Perpinyà, si anem trobarem els teus llibres?
Sí però només a un parell de llibreries, la Llibreria Catalana i la Torcatis. A la Catalunya Nord els escriptors en català no existim. Em coneixeu més aquí que no pas a Perpinyà. Cada vegada que vinc a Barcelona em saluda algun lector, fa goig. A Perpinyà ningú no em fot putu cas. Aquesta és la realitat, allà ningú no em coneix.

 

Al Principat s’et coneix pel teu valor literari o com un símbol identitari?
Una cosa va amb l’altra i no em molesta. Però en tot cas, si se’m coneix és pel meu físic. No em puc amagar (riu).


Quan vas començar a escriure en català?
Als vint anys vaig baixar a Girona i em va encantar. Vaig trobar que era una Catalunya Nord millorada (riu). Arrel d’això em va saber greu veure que era totalment capaç d’escriure en castellà però no en català. És el que, més o menys, també li va passar a Pompeu Fabra quan va voler escriure una carta als seus cosins. La va començar escrivint: “queridos primos”. Ràpidament es va adonar que no entenia per què els havia d’escriure en espanyol si sempre els havia parlat en català. Ja vaig sentir tres quarts del mateix. Era capaç de comentar un sonet de Garcilaso de la Vega però no podia escriure una carta en català. Va ser aleshores que vaig decidir estudiar català i ho vaig fer amb un llibre que es deia El catalán sin esfuerzos. Recordo que a la portada també hi deia: “el mero hecho de abrir este libro supone unas grandes ganas de aprender el catalán”. Un llibre escrit per Joan Dorandeu a qui s’hauria de jutjar, perquè com vols aprendre el català sense esforçar-te? I els pronoms febles, el ser i estar, el llur… Home! (riu). Un altre dels primers llibres en català que em vaig comprar va ser Els verbs catalans conjugats de Xuriguera.

Un dels grans best-sellers del món editorial català!
I tant! Posteriorment, el primer llibre en català que vaig llegir va ser La nació catalana de Prat de la Riba. No està gens malament per començar (riu). I la primera novel·la va ser La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Em va costar molt.


Per què?
Perquè estava plena de paraules barcelonines que desconeixia.


Com amant de la literatura què prefereixes la lectura o l’escriptura?
L’escriptura de totes totes. És molt més agradable. Quan escrius i et surt bé, juntament amb la primera fiblada d’amor, és la millor sensació que hi ha al món. És molt agradable. Amb la lectura passa que és molt difícil tornar a sentir l’entusiasme adolescent davant d’una obra. Enguany he llegit Els castellans de Jordi Puntí i sí que he sentit aquesta excitació, però hi ha llibres que et cauen de les mans.

Escriure en una llengua que no et van ensenyar a l’escola, t’obliga a ser millor escriptor?
Jo tinc la sort o la dissort de ser de la Catalunya Nord on parlem un empordanès arcaic amb paraules franceses i occitanes, per tant la mateixa llengua em dóna una originalitat. Una eina fabulosa que segurament encara no he explotat prou. Arreu de Catalunya es fan servir expressions delicioses, però com les nostres vénen de més lluny ningú no les coneix. Per exemple, nosaltres diem: “aquesta noia és tan estúpida que li faries creu que la Mare de Déu se diu Joana”, i això no ho dieu pas aquí!

El català està massa centralitzat?
Sent Barcelona la capital, és normal. A França passa el mateix amb París i el mateix amb la resta de grans capitals.

El nord no és pas tan lluny, oi?
A dues hores en cotxe des de Barcelona respectant la velocitat màxima i a quaranta minuts des de Girona. És molt a prop. Passa que tenim la frontera mental. Cal tendir més ponts. Cal crear amistats, relacions amoroses, culturals…

Actualment, quina és la situació del català a la Catalunya Nord?
Podria contestar aquesta pregunta amb un vers de Víctor Balaguer citat per Frederic Mistral en un poema titulat “La comtessa” i que diu així: “morta diuen que és, mes jo la crec viva”. Després de vint-i-cinc anys dient que el català és mort al Rosselló ara ja només dic que és agonitzant. Està molt malament però hi ha, encara que pocs, moments satisfactoris.

I girant la truita, els teus llibres s’han traduït al francès?
Només un, La guerra dels cornuts. Però no és culpa meva. Ja m’agradaria ser traduït a cinquanta llengües diferents. Però com he comentat, allà escriptors com Joan-Lluís Lluís o jo mateix no existim. Com a màxim a la Catalunya Nord tindrem uns tres-cents o quatre-cents lectors però aquí s’ha acabat el bròquil. I si no és que hem guanyat algun premi important, no sortim mai als diaris. En canvi si ets un escriptor del Rosselló en llengua francesa i escrius sobre cargols et dedicaran deu pàgines.

Sabedor de la política lingüística del govern francès, què opines de la sentència de TSJC en contra de la llei d’immersió lingüística?
M’encanta perquè ens recorda la realitat. Vénen a dir que això, Catalunya, és Espanya i que si el que es vol és un estat independent s’ha de canviar el xip i votar d’una altra manera. Em fa la sensació que us heu arribat a creure que Catalunya ja és independent, però us equivoqueu. Catalunya podria ser un estat sobirà però continua sent una simple autonomia espanyola. Potser això ens hauria de fer reaccionar definitivament d’una vegada.

Sempre has dit que escrius perquè no ets feliç.
Tothom és infeliç. Recentment un amic de joventut va venir a casa meva. Al marxar la meva mare es va compadir d’ell perquè deia que havia fracassat a la vida. Estava equivocada, el meu amic no havia fracassat, a la vida hem fracassat tots. Quants somnis de joventut s’han perdut pel camí? La felicitat és un luxe.

“Els bons autors et deprimeixen i els dolents t’ensenyen el que no s’ha de fer”

Has tastat la felicitat, encara que només hagi estat per un instant?
Sí, de tant en tant, però no deixa de ser una visió. Epicur deia que la felicitat és l’absència de desgràcies: no tenir problemes de diners, que ningú que estimis es faci mal, no enyorar a ningú… És cert, això és la felicitat. Amb tot, jo em conformo amb estar content, que ja està prou bé. I si parlem de felicitat com escriptor, quan llegeixes Tolstoi el millor que pots fer és no dedicar-te a la literatura, anar a la platja i gaudir de la vida. Però quan llegeixes d’altres “de cuyo nombre no quiero acordarme” , endavant amb l’escriptura perquè segur que ho faràs millor. Els bons autors et deprimeixen i els dolents t’ensenyen el que no s’ha de fer. N’hi ha, i en català en tenim uns quants, que són uns autèntics sapastres, lamentables.

També tindrem de bons!
Evidentment. M’agrada molt Vicenç Pagès Jordà.

Els jugadors de whist és superba.
Coincideixo amb tu. No sóc gaire original però també m’agrada molt Albert Sánchez Piñol. I Jordi Puntí. Com ja he dit, Els castellans m’ha enlluernat. Fins i tot m’ha provocat una punta d’enveja. Tampoc voldria oblidar-me de Joan Garí, per mi el millor dietarista en català actualment.

Ja fa uns anys passes per un moment d’incontinència creativa.
La paraula incontinència és molt lletja. Si fóssim al segle XIX ja t’hagués reptat en duel o ordenat apallissar (riu).

Aleshores diré que passes per una etapa molt productiva.
M’agrada més però no hi estic d’acord. Vivim en l’era de l’avorriment, l’època de la gent que no té talent ni res a dir i que fa un llibre cada vint anys. Però un escriptor ha d’escriure i publicar llibres. Balzac escrivia tres o quatre cada any. I Alexandre Dumas va escriure el mateix any Els tres mosqueters, El comte de Montecristo, Vint anys després i La reina Margot. Ara som uns ganduls. A més, a Barcelona teniu moltes distraccions: platja, muntanya, cinemes… Al meu poble no hi ha res, tres gossos i quatre gats.

Ja que toquem el tema dels gats, al teu li parles en francès, oi?
Exacte (riu). Ningú no és perfecte. Però què és millor, que jo escrigui en català i li parli en francès al meu gat o que li parli en català al meu gat i jo escrigui en francès? Conec un vell que viu a un poble perdut a la muntanya, a la Cerdanya, que parla un català meravellós amb tothom, tret del seu gos a qui parla en francès. Un dia li vaig preguntar per què li parlava en francès al gos i em va contestar que el gos no comprenia el català. En canvi el meu oncle tenia un gos i una dia vaig fer amb ell un experiment. Li vaig dir: “donne-moi ta patte”, “dame la pata” i “dóna’m la pota”, només va entendre el català, la “patte” i la “pata” no sabia què significaven (riu).

 

Com és l’instant inicial en què comences a escriure una novel·la?
Com el primer glop d’una cervesa. Les formigues se’t pugen al cap i experimentes un breu instant d’embriaguesa. Tens la primera frase i la resta es va desfent com un cabdell de llana fins arribar a l’última paraula.

La vida és més bonica amb literatura?
Jo crec que sí. Podríem viure sense escoltar el cant dels rossinyols però la vida no seria tan bonica. Amb la literatura el mateix, no serveix per res però embelleix la nostra existència.

Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-09-2011 14:18

La farsa judicial

                                         E-notícies,4/09/2011


Com més va, més em repugna la institució judicial...La justícia, dolça amb els poderosos, es mostra sense pietat amb els petits. La fi de l'estiu acaba d'enriquir el repertori d'exemples per aquesta banalitat. Ja no cal parlar de l'afer Strauss-Kahnn. Ahir (3 de setembre) totes les ràdios franceses han anunciat la notícia més previsible de l'any...Jacques Chirac, expresident de la república francesa, mai no es presentarà davant del seus jutges...Després de la parada jurídica de sis mesos enrere, els seus advocats acaben d'enviar un certificat mèdic al tribunal.  El bon home tindria manques de memòria...Caldrà recordar-li que Alain Juppé, el seu primer ministre, fou condemnat a un any d'ineligibilitat en aquest afer mentre la llei francesa preveu 10 anys de càstig per aquest delicte? Aquest estiu, quan en Chirac culejava per les platges de Saint-Tropez envoltat de maturrangues , semblava en plena forma...Quin fàstic! Si el seu estat és tan greu com ho afirmen els metges que es quedi a casa i es miri trugeries a la televisió fotent-se ampolles de Corona...Els seus amics diuen que va servir França durant quaranta anys. Matisem. Es va servir de França durant quaranta anys...No és ben bé el mateix...Pensar que els francesos s'autoproclamen : ' le pays des droits le l'homme. ' Quina farsa! Més que país dels drets humans, França podria anomenar-se país dels arrogants...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 04-09-2011 à 16:22:38  (web)

Je te suis...

2. vicent  le 05-09-2011 à 20:31:09

Com li deien a Le carnard en.... (i'm sorry, i don't speak french), "El superlladre", no?

 
 
 
el 01-09-2011 09:51

El menyspreu de la llengua

E-notícies, 1/09/2011

 


D'ençà que he passat per Lurs on van morir assassinats a l'agost del 1952 un matrimoni anglès i la seua filla, m'interessa de més en més l'afer Dominici. Ahir vaig tornar a veure ' L'affaire Dominici ' de Claude-Bernard Aubert. A desgrat de la meua admiració per Jean Gabin, un dels millors actors francesos, no vaig poder mirar-la fins a la fi. M'empipava el jacobinisme subjacent d'aquesta pel·lícula. Com se sap, una de les feines majors de la república francesa al segle XX ha estat la quasi eliminació de les llengües de França. Han passat per la guillotina lingüística, a més del nostre català, l'occità, el flamenc, l'arpità, el bretó, el cors, el basc, l'alsacià i les diferents variants de la llengua d'oil, cosines del francès. El 1945, el percentatge de catalanoparlants a la Catalunya Nord devia ser de 90%. Ara, amb prou feines, arribem a un petit 30%. Parli naturalment de gent que s'expressa en català de manera espontània i no de persones que el comprenen i no el fan servir quasi mai. A l'època de l'afer Domini, les ciutats de la Provença ja havien passat al francès, però la llengua a pagès continuava sent el provençal, (nom tradicional de l'occità en aquestes terres). El comissari Edmond Sébeille (en occità caldria escriure Sebelha) va guanyar la confiança del Gaston Dominici perquè li parlava provençal. Quan en Clovis va repetir al comissari la terrible confessió de son pare, ho va fer en llengua d'oc. ' Es ieu qu'ai fach petar les tres. Si m'en fau faire petar encar un, lo farai... ' { Sóc jo que he fet petar (sic) els tres. Si em cal fer petar encara un, ho faré...} A la pel·lícula, tots els actors parlen francès amb l'accent de la capital. Jean Gabin, perfecte en el paper d'un obrer de París o d'un pescaire de Normandia, no és creïble quan encarna un pagès provençal. Els francesos tenen el cap tan desformat per l'escola jacobina que ni se n'adonen...S'imaginen que tots els francesos parlen francès des de sempre. Jean Giono, en comentar el procés, va afirmar que el vell Dominici disposava només d'un vocabulari de tres centes paraules. En francès potser, però en occità molt més. Un home intel·ligent com en Gaston, que coneixia el seu país pam a pam, sabia el nom provençal de totes les plantes, de totes les bèsties, de totes les pedres dels sentiments i arribem molt més enllà dels tres cents mots...El vell que, si bé parlava un francès deficient el llegia perfectament, es va venjar comentant després de la lectura de les novel·les de Giono ' Ce type n'a rien compris à la Provence...'

Els crítics van celebrar el realisme de ' Le retour de Martin Guerre ', obra cinematogràfica ambientada al Llenguadoc del segle XVI sense envisar-se que era totalment impossible que en aquella època els pagesos occitans enraonessin en francès, amb l'accent de París per afegitó. Paradoxalment, ara que França ha realitzat la seua unitat lingüística, mai no havien malmès tant el francès i mai la seua cultura s'havia exportat tan malament...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-08-2011 19:23

La cançó del setembre 2011

 http://www.youtube.com/watch?v=IgFCSDf8T90

 

 

 

 

lletra Maurice Vidalin

música Gilbert Bécaud

 

Les oliviers baissent les bras
Les raisins rougissent du nez
Et le sable est devenu froid
Oh blanc soleil
Maitres baigneurs et saisonniers
Retournent à leurs vrais métiers
Et les santons seront sculptés
Avant Noël

C'est en septembre
Quand les voiliers sont dévoilés
Et que la plage, tremblent sous l'ombre
D'un automne débronzé
C'est en septembre
Que l'on peut vivre pour de vrai

En été mon pays à moi
En été c'est n'importe quoi
Les caravanes le camping-gaz
Au grand soleil
La grande foire aux illusions
Les slips trop courts, les shorts trop longs
Les hollandaises et leurs melons
De cavaillon

C'est en septembre
Quand l'été remet ses souliers
Et que la plage est comme un ventre
Que personne n'a touché
C'est en septembre
Que mon pays peut respirer...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-08-2011 23:44

Un any d'E-notícies

   E-noticies, 29/08/2011


Fa un any que tinc l'honor i el plaer d'escriure en aquest diari. Primer vull agrair els lectors que segueixen fidelment els meus articles i que em fan comentaris sovint interessants.

De tant en tant, he rebut apreciacions poc elogioses sobre la meua prosa i la meua persona, però venen generalment en castellà, particularitat que em permet millorar el meu coneixement d'aquesta llengua que, si bé l'escric i la parli bastant bé, mai no dominaré com un ciutadà espanyol. Les dues expressions que més m'han agradat són ' ajo y agua ' i sobretot el deliciós ' don nadie. ' Fins ara, només havia sentit a parlar de don Limpio, conegut a França sota el nom de Monsieur Propre. Quan Catalunya serà independent, potser li direm ' En Net. '

La varietat, l'exclusivitat, la llibertat dels articles i de llurs comentaris constitueixen la riquesa i la personalitat del nostre diari. Em fa pena que alguns facin servir aquest canal per vessar llurs odis i rencors. No m'agraden els extremistes, vinguin d'on vinguin. Em fan por, ho confessi. Fa més de vint anys que escric llibres en català al Rosselló, comarca on la nostra llengua i la nostra cultura pateixen sota els cops del centralisme francès. Delegi veure el dia en què la nostra senyera onejarà a l'edifici de les nacions unides, però no puc admetre que uns lectors, sota el pseudònim de Jordi de Sant Jordi, un gran autor català, gosin escriure aquesta frase sobre els espanyols '

' Són el pitjor paràsit conegut de la humanitat. '

Els nazis referint-se als jueus feien servir el mateix llenguatge. Entre els espanyols, com entre tots els pobles del món, hi ha bona gent i persones malvades. Gent que escriuen frases com la que acabi de citar sollen la llengua catalana i es rebaixen al nivell dels seus pitjors enemics. Com ho deia el decàleg del nacionalista català vint anys enrere, Catalunya no és la millor terra del món. És senzillament la nostra...



 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 29-08-2011 à 10:48:20

plas, plas, plas, plas,................. Molt bé.

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article