http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 12-10-2011 20:19

Història d'una passió

El Temps, 11/10/2011 número 1426

 

 

  

Júlia Taurinyà

Les organitzacions de reivindicació catalana a Catalunya Nord 1960 - 1981

Editorial Terra nostra

Codalet, 2011


                   


Molts lectors del Temps que han passat per la Universitat Catalana d'Estiu coneixen segurament la Júlia Taurinyà. Aquesta presentadora de les notícies en català a la televisió regional ha interpretat amb una gran frescor i talent el paper de la comtessa Clara a L'amor i el papagai, l'obra teatral deliciosa de Josep Sebastià Pons posada en escena recentment per l'associació l'Art i la Manera. Júlia Taurinyà ens proposa un estudi, seriós i molt ben fet escrit en un català agradable, sobre Les organitzacions de la reinvidicació catalana a Catalunya nord 1960-1981. D'entrada l'autora precisa que ha ' triat de centrar la recerca en les organitzacions, que són tot sovint a l'origen ' (p 10) del moviment de reinvidicació catalana i d'esdeveniments importants com ara el festival de les sis hores de cançó, la Universitat catalana d'Estiu de Prada, l'obertura de la primera Bressola, la creació de Ràdio Arrels o de l'obertura d'una carrera de català a la universitat de Perpinyà etc. En llegir aquesta monografia, trobem la confirmació que uns dels flagells del catalanisme al Nord, com a la resta del país sens dubte, sempre ha estat el cainisme, aquest pecat nostre de matar el germà deixant el camp lliure a l'enemic. Tots els militants consideren el català com llur bebè i no volen confiar-ne la custòdia a ningú. Al meu entendre, un dels principals mèrits d'aquest llibre molt clar, ple de documents interessants com la reproducció dels vells cartells dels concerts, és de ressuscitar, durant una estona, alguns homenots oblidats com el professor Enric Guiter. S'ha silenciat aquest patriota —gran lingüísta, especialista reconegut de la llengua basca, poeta i narrador mediocre— perquè defensava teories clarament dretanes en una època en què quasi tots els catalanistes s'adscrivien al marxisme-leninisme. Crec que França i Espanya, en la seua voluntat de mantenir la nació catalana als llimbs, han aconseguit fer predominar la noció de dreta i esquerra en detriment de la unió de tots els patriotes catalans. No han desparegut pas els vells reflexos. Massa catalanistes al Rosselló mai no criticaren el socialista Georges Frêche, president de la regió Llenguadoc-Rosselló, mentre un dels seus passatemps era rebaixar la cultura i la llengua catalanes...Encoratgi el lector, interessat per la història del catalanisme en general i la nostra Catalunya Nord, a comprar aquest llibre que constitueix, com si res, una petita enciclopèdia de la nostra cultura al nord de l'Albera. Malgrat tots els vents cruels de la història, la nostra llengua encara viu i sona com el vers de Víctor Balaguer que Frederic Mistral va triar per encapçalar el poema de ' La Comtessa ' ' Morta diuen que és mes jo la crec viva. '


http://mitrophane.vefblog.net/

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-10-2011 19:34

Parlament de Xavier Cortadellas

 El parlament de Xavier Cortadellas, per a la gent que no va poder assistir a la presentació a la llibreria 22 el 10/10/2011,

 

Bona nit,



Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un país de butxaca o Les dones de paper…) i aquells altres que podem classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise  de Rénal i fascinat per Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria.


Bezsonoff començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu parlar a De feux mal éteints, Focs mal apagats, que és d’on Joan-Daniel Bezsonoff treu la cita.


Joan-Daniel Bezsonoff seria també un foc mal apagat si no fos que tots el que el coneixem sabem que ell és el primer de no tenir cap ganes que això passi. En Bezsonoff, en Bezso per alasamics, és un foc de passió quan parla de llibres, quan parla de Luis Mariano, quan parla d’allò que ha viscut i d’allò que ha estat, de la gent que estima i de la gent que ha estimat i de les coses que el preocupen. Ben entès: de Nils, del país, de la Catalunya Nord, que és, tal com em deien fa uns dies que n’hauríem de dir, el Nord de Catalunya i de la llengua, que, en el seu cas, és els parlars del nord, però també el llenguadocià i el provençal i que, quan parlen els personatges, només quan perd virior o força, es normativitza. Si el foc del parlar del nord no s’ha apagat és en bona part també perquè en Joan Daniel Bezsonoff el va alimentant amb els tions dels seus llibres. En alguns més que altres, és clar, i ara penso en algunes planes de La revolta dels geperuts, de Les amnèsies de Déu, de La guerra dels cornuts o d’Un país de butxaca. El foc es revifa quan parlen catalans del nord com el tinent Alexandre Pagès o quan fa parlar Jean Montalat, el seu padrí, que és l’essència del barri de dalt de Nils, on es parla o a on es parlava la llengua que aquest gran tros d’home que és en Beszonoff contribueix a marcar encara més clarament en el que escriu una empremta pròpia.


A Nils és on va néixer també el coronel Daniel Valls, que viu la independència d’Alger , a La presonera d’Alger, i que s’enamora d’Assià una jove terrorista que ha de custodiar i que, de fet, és una independentista algeriana. Això passa l’any 1956, que és l’any que jo vaig néixer jo. Però això últim no té cap importància perquè la gent, generalment, naixem un dia concret d’un any concret i en un lloc concret, de fet les úniques excepcions que conec són Daniel Valls, en la ficció, i Joan-Daniel Bezsonoff, en la realitat, que han nascut bàsicament un parell de cops. Ara, jo hauria de saber on va néixer Alfons Valls, que és també militar, que és el pare d’en Daniel i que va ser militar a l’Indoxina. Potser ho sabria si hagués llegit Les rambles de Saigon, que és el primer llibre que va publicar en Joan-Daniel Bezsonoff si descomptem Els ànecs del Mekong, el conte que Joan-Daniel Bezsonoff va publicar a començaments dels noranta a Perpinyhard, el recull més interessant que ens ha arribat en molts anys des de la Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. Però jo no he llegit Les rambles de Saigon. Recordo que en Bezso va estar a punt de regalar-me’l un dia que érem a la Llibreria Catalana d’en Touron, a Perpinyà. Però no ho vas fer. Potser va distreure’s, potser no tenia prou diners o potser va recordar el que havia escrit Vicenç Pagès, que diu que Joan Daniel Bezsonoff va haver de publicar uns quants llibres, abans de començar a existir i deixar de ser l’escriptor català més exòtic, com diu també en Vicenç, per començar a ser – i això també ja ho dic jo- l’exòtic d’en Bezso.


Fa un moment he dit que ha nascut dos cops. No n’estic segur, perque, si ho compto bé i si me’n refio del que escriu, perquè escriure és, com sabem tots, la forma més autèntica de construir una autobiografia, jo diria que en Bezso ha nascut moltes més vegades. A l’Algèria francesa i a la Rússia del final dels tsars, molt abans que naixés; a Perpinyà, que és on va néixer un dia de l’any 1963; a tots els llocs de França on va anar seguint la carrera militar del seu pare i de què ens parla a Una educació francesa; a Nils, que és el lloc on no ha nascut mai, tot i que sigui el primer lloc on va néixer; a París, una tarda del juny del 1991, quan va fullejar una guia turística sobre la Indoxina francesa; a la Indoxina que és un lloc on només va pensar que hi naixia durant uns anys; a la França on els homes fan encara l’aperitiu i on hi ha les gasolineres blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs als cotxes i les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l’Algèria francesa que no ha vist mai, però que formen part de la seva infantesa, i que troba amb el seu amic Centini, quan segueix la riba dreta del Roina, en direcció a Provença, sortint de Tornon; a la Universitat Catalana de Prada un estiu també dels anys noranta, a la Figueres on es va a tallar els cabells i on baixa a comprar o a passejar tot sovint; a la Girona antiga que va descobrir un dia que hi va anar sol; a les històries d’amor i de desamor que ha viscut com l’Alexandre Pagès, com el comandant Daniel Valls o com el cors Maurice Leccia. I encara li falta per néixer a la Catalunya independent que va venint, que, naturalment, també recuperarà el seu nord i on continuarà essent un exòtic amb la seva identitat inquientantment occitana, clarament catalana i, nogensmenys, francesa. Clarament francesa.


De fet hi ha tants de llocs on ha nascut i tés tantes històries i coses per dir-nos que entenc que la seva manera d’escriure sigui tan contundent, tant de poti.poti i tan telegramàtica. Necessita temps. De tantes coses com té a dir-nos, en Bezso és l’escriptor de la frase curta mullada amb la neu del Canigó i amb el pastís provençal i el pernod Ricard. El resultat és un estil propi. Molt efectiu.


A La melancolia dels oficials hi ha també la melancolia de tot això. Dit a la manera de Bezsonoff, el Daniel Valls que hi trobem és un homo gallicus. S’expressa en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a l’Indoxina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el 1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La presonera d’Alger Valls va enamorar-se d’Assià, la terrorista algeriana que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només sua malencolia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca de París, quasi el seu únic desig és «entrar a la guerra secreta». El romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Stobinski i del cors Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment, i en què el més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia s’estimi més imitar De Gaulle.


I no és casualitat que, trist com un trompetista de jazz, Joan-Daniel Bezsonoff faci com el coronel Daniel Valls i que es refugiï no en els vells llibres catalans de l’Avenç que li enviava la seva mare, quan era al Tiaret i al Sersou, sinó en tot d’escriptors provençals i occitans i rossellonesos que escriuen en una llengua que tot just si perviu. No és estrany tampoc que Joan-Daniel Bezsonoff suï malencolia també com Valls i que, sàpiga sense que necessitar un comandant Bronstein que li expliqui que cap General de Gaulle ens salvarà a nosaltres com no va salvar l’Algèria francesa. No sé si de petit va passar una icterícia com la que passa Damià Valls a La melancolia dels oficials i que li permet tornar a Alger i veure i viure i formar part de la manifestació històrica del 13 de maig de 1958 reclamant que França defensi una Algèria que era també, en part, francesa. No sé si el romanticisme té a veure a pensar que de Gaulle salvarà l’Algèria com passa a Daniel Valls, però a mi em sembla que l’única traïció que pot entendre Joan-Daniel Bezsonoff és la mateixa que entén Daniel Valls: la traïció a causa de l’amor que fa Maurice Lecchia, una traïcio que, al capdavall, tampoc no serveix de res perquè, a mesura que ens fem grans, la gent acabem descobrint que cada sóm també orfes dels nostres desitjos i dels nostres somnis. Abans, estimat Bezso, som també orfes de tots els llocs on has nascut o on no has nascut, però a on et sembla que vas viure o que hi podies viure. És el que passa naturalment a Daniel Valls, tot i que la seva orfenesa no li impedeixi tenir uns objectius clars a Algèria, tenir-los encara més clars quan torna a París perquè passa a ser un oficial d’informació, i, encra més clars, si pot ser, quan va a Frankfurt amb Main perseguint Otto Stobinski perquè ven metralladores als rebels. Valls comença a assumir que ja no hi ha ni objectius quan torna a Lió i la seva vida no va més enllà que xarrupar de tant en tant un mojito. No m’estranya que al final d’aquesta novel·la tan curta, però tan intensa, Valls vegi per últim cop Alfons Valls, el seu pare, i que el seu pare li parli en rossellonès:


«Daniel, parles de coses que coneixes pas….Ets pas mai fet la guerra, tu! Sabes pas lo que és de consolar un company ciego, de l’ajudar a morir en li donant la mà…»


Bé, Joan-Daniel, per això et llegim i és per això m’ha agradat La malencolia dels oficials perquè, com a les bones novel·les, hi parles de coses que coneixes pas, coses que t’agraden o que no t’agraden, però que hi són. I siguin sentimentals o històriques, o patriòtiques o directament feixistes com algunes de les coses que diuen, que fan o que pensen Leccia o Valls, tenen sempre un regust de pèrdua. Com allò que queda mentre va passant el temps.


Joan-Daniel, un dia em vas dir que per tu el català era una regressió infantil: la llengua amb què et parlava la gent que t’estimava, quan anaves a Nils. «Va haver-hi un temps», em vas dir, «que em semblava impossible que algú que parlés català pogués ser un fill de puta». Bé, se’n pot ser, ja ho saps. Però també saps que encara parles català amb els que t’han estimat quan escrius. Joan-Daniel, benvingut, doncs, a aquesta regressió infantil que són també els llibres.



Xavier Cortadellas


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-10-2011 18:08

L'ADN Bezsonoff a Algèria

Esteve Carrera, El Punt-Avui, 12/10/2011 

 

 

 

 

 

L'escriptor va presentar el seu últim llibre als lectors gironins

L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff va dir aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona que la seva última novel·la, La melancolia dels oficials (Empúries), porta “l'ADN Bezso”, ja que conté les temàtiques i els centres d'interès que més el defineixen. El crític literari Xavier Cortadellas va situar la novel·la com un recorregut “entre horror i històries d'amor”, amb protagonistes desenganyats i romàntics, a semblança de l'autor. La novel·la, ambientada en la guerra d'Algèria, segueix el fil d'un llibre anterior del mateix Bezsonoff, La presonera d'Alger.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-10-2011 20:19

El discurs del rei

E-notícies, 11/10/2011

M'imagini que tots els lectors d'E-notícies coneixen aquest acudit bastant dolent però que fa riure. L'infant Felip diu al seu pare ' Papá, te tengo que decir algo, soy gay. ' I el rei respon ' El Gay soy yo...' Quan us deia que era dolent...La llengua condiciona el pensament. Acabi de verificar-ho ara, titulant l'article. Quan dic ' el rei ' en català, pensi en Sa Majestat don Joan Carles de Borbó mentre que, si hi hagués escrit en francès, no...Quan l'esmenti a França, dic ' le roi d'Espagne.'

Suposi que a Barcelona, València i Palma com a Perpinyà i a la resta de l'imperi americà han fet la pel·lícula ' The King's speech ' (El discurs del rei) de Tom Hooper. Una obra realment admirable...Quan es va morir el rei Jordi VI el 20 de gener del 1936, li va succeir Eduard VIII. Malauradament, el nou rei s'havia enamorat de Wallis Simpson, una americana casada amb moralitat dubtosa i simpaties pronazis. La brama corria que s'havia graduat en les arts amatòries en un bordell de Shanghai, però la gent diu tantes coses...El govern britànic va obligar el rei a abdicar. El seu germà Albert, esdevingut rei sota el nom d'Eduard VIII, patia de quequesa. Quan no existien els mitjans de comunicació modern, no passava res, però els anys 1930 la ràdio i el cinema havien assolit un desenvolupament prodigiós. El rei de l'imperi britànic no podia quequejar pronunciant els seus discursos oficials, sobretot el discurs anunciant la guerra entre la Gran Bretanya i el Reich...Aquest film conta la lluita del rei per vèncer el seu handicap. L'actor Colin Firth és admirable en aquest paper amb la seua dignitat, el seu orgull ferit i la seua humanitat profunda. La història de la seua redempció m'ha recordat ' The hustler ' (El vividor ), adaptació de la novel·la de Walter Tevis, on Paul Newman, campió de billard amb els dits trencats per gangsters, va recuperant a poc a poc el seu nivell abans de derrotar el seu rival. Més enllà d'aquesta lenta victòria, ' El discurs del rei ' m'apareix com una oda a l'amistat. Al començament, la relació entre el rei i Lionel Logue, el seu ortofonista australià (extraordinari Geoffrey Rush) és difícil, però els dos homes acaben apreciant-se molt. La descripció de l'època no ofega mai l'acció principal. M'ha emocionat també l'amor entre el rei i la seua dona. Recomani a tots els lectors que encara no l'han vista de descobrir aquesta obra profundament humana.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-10-2011 18:16

Bezsonoff nos lleva a Rusia

 

 http://www.poemas-del-alma.com/blog/especiales/joan-daniel-bezsonoff-lleva-rusia

 

 

 

 

Para vivir y amar un espacio ni siquiera hay que haberlo visitado, algunas personas viajamos mucho antes a determinados espacios, mucho antes de haber estado ahi.

A veces para vivir en un lugar no hace falta haberlo pisado siquiera una vez. Hay ciertas cosas que están en la piel que se sienten en el cuerpo. Desde muy chica leía a García Lorca, era mi poeta favorito, y aprendí a amar las tierras de Andalucía, Granada y ese paraíso español de una forma que no sabría explicar. Aún al día de hoy, cada vez que oigo hablar de Granada algo se despierta en mi, como si perteneciera a ese espacio, como si viniera de allí, al igual que esos escenarios donde uno tiene recuerdos. Parece ser que lo mismo le ocurre a muchas otras personas, y por lo visto, Joan Daniel Bezsonoff no es la excepción.

Siendo descendiente de rusos, Joan aprendió a amar esa tierra y a vivir en ella, aún estando en España. Él mismo expresa:

Pasión por Rusia

Joan Daniel es un escritor franco catalán de ascendencia rusa y, ha escrito una novela: “Los taxistas del zar”, donde nos muestra ese país donde no nació pero del que lleva algo en la sangre. En la portada de la obra aparece Anna, una tía abuela del escritor y a lo largo de toda la historia podemos acercarnos a la lejana Rusia, a la misma de Tolstói y de tantos otros grandes escritores.

Al leer a Joan podemos recibir ciertos resquicios de los cuentos rusos del catalán Francesc Serés, y no es llamativo que existan catalanes ligados a la cultura rusa, si se tiene en cuenta que los más importantes traductores del ruso a nuestra lengua como Augusto Vidal y Andreu Nin eran catalanes. Por otro lado, ciertos elementos en la historia de España que pueden enlazarse perfectamente con otros de la rusa, acontecimientos que han marcado de manera significativa el curso de la historia de los países.

En el caso de Bezsonoff, él mismo cuenta que una de las principales ambiciones que tuvo durante gran parte de su vida, fue aprender ruso para poder leer las obras clásicas en idioma original (deseo que compartirán con él todos aquellos aficionadas a esta época de la literatura), por lo tanto, no es extraño que haya escrito esta obra, pues por lo visto lo suyo con Rusia es algo que sólo puede describirse con una palabra: pasión.

Los taxistas de Bezsonoff

De forma cronológica, el autor nos va contando las vivencias de sus familiares, que le han llegado a través de las anécdotas, y, aprovecha para mostrar a su vez el hermoso e inmenso país de Rusia con sus misterios, de una manera sorprendentemente cercana.

En esta obra Bezsonoff recrea de forma admirable la vida de su abuelo en su país natal, su infancia y la juventud en Vorónezh. La manera de retratar aquel personaje, con su historia y su entorno es tan extraordinaria que parece una fotografía en blanco y negro o una película vieja que puede irse desarrollando mientras vamos pasando las páginas de “Los taxistas del zar '

Cabe destacar que también hay una clara descripción de lo que fue la guerra civil en Rusia, en la cual su abuelo participó en las tropas que defendían al zar. La manera en que lo hace, y lo que vuelve a esta una novela sumamente realista y creible, es mezclando datos geográficos e históricos, y recreando, a través de la fusión entre los acontecimientos reales y la ficción, aquellas escenas y conversaciones que manifiesta han significado vitales para el porvenir de ese hombre, su abuelo, y quizás de todo su país.

Por ejemplo a través de un sueño erótico que tiene su abuelo durante un viaje en tren, el autor deja ver claramente los desastres que la guerra obró sobre la península de Crimea, una de las consecuencias más nefastas del régimen bolchevique.

Otra de las cuestiones a rescatar de esta obra es el planteo sobre ciertas preguntas trascendentales, presentes en todas las sociedades, y que emergen en el personaje de su abuelo y en muchos otros de la obra. De hecho en este trabajo ofrece un capítulo que se titula “El baile de las identidades” donde se manifiestan estas ideas, aclarando que es mejor pensar que más allá de esta existe otra vida, una vida que transcurre “con sus alegrías y sus inquietudes”.

Para concluir cabe destacar que “Los taxistas del zar” es una obra donde el autor hace una reconstrucción de vidas que se torcieron a causa de decisiones políticas y por el efecto de los cambios sociales; el resultado de todo ello puede verse descripto a la perfección en aquella frase:

“Los taxistas del zar” es sin lugar a dudas una novela que cualquiera que se precie de desear viajar sin moverse de su sitio debe leer. Así, podrá acercarse a una Rusia entrañable y vivir, junto al antepasado de Bezsonoff, un momento de la historia imperdible: trágico, pero también con aspectos sumamente conmovedores y hasta divertidos.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-10-2011 17:58

Ja fa 30 anys

 E-notícies, 7/10/2011

                                                  

 Enguany farà 30 anys que Joan Cayrol (Espirà de l'Aglí, 1921-1981) ens va deixar. El coneixien sota el nom de l'amic Vicenç i tingué una gran popularitat a la Catalunya del Nord. Va saber connectar amb la sensibilitat del país. Com Albert Saisset, àlies Un Tal, el poeta perpinyanès les obres del qual els vells catalans d'aquí dalt se saben de memòria. Com el seu homònim, Antoine Cayrol (àlies Jordi Pere Cerdà ), Joan Cayrol tenia arrels cerdanes i va fer de carnisser. Als darrers anys de la seua vida, va escriure cançons per Jordi Barre, unes cançons inoblidables com ' Toquen les hores. '

' A tot moment toquen hores / hores de vellut d'un cel il·luminat. '

Animal d'escenari, va començar a actuar tot sol, recitant els seus poemes i els seus monòlegs on la gent dels pobles es va identificar. Imitava com ningú les diferents cantarelles del català septentrional. L’accent espès a Ribesaltes, planyívol a la Salanca, afrancesat entre els burgesos de Perpinyà. I sabia estrafer els gitanos amb tendresa tot evocant el temps de les veremes d’antany,  les petites rivalitats tradicionals entre pobles. 

  Hi ha un carrer Joan Cayrol a Bonpàs, al Soler, a Pollestres, Clairà, Vilanova de Raó, Sant Andreu, Ribesaltes, Tuïr, Argelers, Palau del Vidre. Perpinyà etc. 

L’amic Vicenç oscil·lava entre un humor popular a la Joan Caprí  (totalment desconegut a la Catalunya del Nord, evidentment com al Principat, quasi ningú no coneix Joan Cayrol...) i una poesia senzilla, elemental i sentimental amb accents commovedors. La seua evocació de la Retirada sempre m'ha emocionat.

' És la nit on (sic) vam fugir / lluny de l'estimada terra / només amb les nostres mans. '

 Adscrit al partit comunista francès, Cayrol (igual que el seu famós homònim) estimava apassionadament la llengua catalana, defensava la catalanitat i, al mateix moment, considerava França com el seu país.  Explicava amb humor la persecució lingüística que havia patit amb les vexacions dels mestres francesos —generalment catalans renegats— sense queixar-se mai. Com la majoria del seu públic no estava pas ressentit amb la República i aprovava aquests mètodes per imposar la llengua francesa a casa nostra. Amb el seu amic Jordi Barre, les més belles cançons del qual va escriure, Joan Cayrol, més enllà de l'humor i del riure que seduia tant el públic, va dignificar la llengua catalana al nord de l'Albera.   

Trenta anys després de la seua mort, els seus compact-discos continuen venent-se força, sobretot quan arriben les festes. Passa el mateix amb el malaguanyat Joan Pau Giné, el cantautor de Bages.  Si l'amic Vicenç encara visqués, podria veure com la majoria dels catalans d'aquí dalt han perdut la catalanitat i han progressat en francès. Visca la Pepa! 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Kimius  le 07-10-2011 à 18:50:29

Es molt fotut aixo de ser renegat de tu mateix i perdre les arrels...Evidentment no soc ningu per donar llicons, pero em sap molt de greu l'evolucio historica de la Catalunya Nord...

 
 
 
el 05-10-2011 22:45

Com ha canviat en Leccia!

Vicent Montesinos

 

 

 

El comandant Valls torna a Algèria en aquesta nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. Torna per participar en la guerra bruta contra el FLN, i aquesta guerra bruta el portarà a un periple per diferents ciutats europees i d'altres de nord-africanes. Valls sembla menys romàntic en aquesta entrega, potser ja està escarmentat dels fracassos amorosos de les entregues anteriors. Està més dedicat a la seva feina que no a anar darrere del faldilles (tret d'alguna excepció). Però ara, la sorpresa, almenys per mi, és el canvi d'aptitud del seu amic Leccia, que de dir:

-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L'Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços...Ja t'ho he dit sovint, Daniel...Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.

..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.

L'autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d'un costat com de l'altre:

...Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l'havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
- No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones...Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria....
Un vell moro venia d'apareixer. Plorava.
-La força és l'únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges...
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d'en De Gaulle!

I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d'Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/206115

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 06-10-2011 à 13:51:38

gràcies per publicar les meves dèries.

 
 
 
el 05-10-2011 19:25

Dedicar el llibre a l'il·lustrador

Diari ARA, 5 d'octubre del 2011

 

 

No és habitual que l'autor de la coberta d'un llibre sigui el destinatari de la dedicatòria de l'obra, però això és el que passa amb La melancolia dels oficials, l'última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, que llueix una il·lustració de Florenci Salesas, d'aires inequívocament tintinians. Salesas és de Sitges, especialista en cinema mut i amic personal de Bezsonoff.

L'escriptor li va donar una foto de la Rue Michelet d'Alger de l'any 1959, i l'encàrrec de fer-ne una portada. L'agraïment ha anat més enllà de la dedicatòria: la promoció del llibre també s'ha fet a partir d'una adaptació en còmic, de dues pàgines, d'un fragment de la novel·la.
La imatge no deixa de ser curiosa per a una novel·la de guerra, subtil com totes les de Bezsonoff, però de guerra al capdavall. L'autor es fixa més en la trama entre estat i escamot. "Què és la guerra, sinó aprofitar-se dels errors de l'enemic, o incitar-lo a cometre'n", diu el narrador en un moment del llibre. I entre error i error, l'espera que retrata la coberta. Un oficial en terres colonials. La ciutat no li és hostil, però tampoc li és amiga. I és l¡únic oficial entre un nombre considerable de civils, cosa que en subratlla la solitud i l'aïllament.

Àlex Gutiérrez
 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 05-10-2011 à 20:37:57

Gràcies, senyor Gutiérrez.
Ha tingut bon ull i sensibilitat per trobar les dues paraules clau: solitud i aïllament.

 
 
 
el 03-10-2011 11:21

Les guerres de Bezsonoff

Presència, 2/10/2011         

Vicenç Pagès 

Els onze llibres que ha publicat Joan Daniel Bezsonoff es divideixen en dos grups: els autobiogràfics i els de ficció. En el primer hi incloem les obres on l’autor recrea la seva ascendència russa (Els taxistes del tsar), la seva vida escolar (Una educació francesa), alguns episodis sentimentals (Les dones de paper) o la relació amb Catalunya (Un país de butxaca). En el segon, hi trobem novel·les que narren històries d’amor situades en territoris que són o han estat francesos i que s’esdevenen en un context d’enfrontament bèl·lic. En alguns casos, el títol ja ens indica la ciutat on s’esdevé l’acció, com Les rambles de Saigon o La presonera d’Alger. La França de Vichy és l’escenari de Les amnèsies de Déu, i La revolta dels geperuts recupera la Narbona de començaments de segle. L’última novel·la, La melancolia dels oficials, reprèn la temàtica algeriana, que ja havia tractat al seu segon llibre, Les lletres d’amor no serveixen de res. L’excepció d’aquesta temàtica francòfona és La guerra dels cornuts, que transcorre a la Barcelona de la Gran Guerra,

Malgrat el cognom eslau, Joan Daniel Bezsonoff és un ciutadà català que es desplaça regularment al Cap i Casal, que té ascendència empordanesa, que segueix amb interès la vida política del Principat, que parla amb un accent més nostrat que molts barcelonins, que viu a poc més d’una hora de Figueres. I, tanmateix, continua sent considerat per part de la premsa com un home exòtic, un foraster simpàtic, un estranger catalanòfil. Un país de butxaca i Una educació francesa es poden entendre com llargues cartes de presentació que no han tingut gaire efecte.

Tanmateix, les obres situades a Alger o a Saigon no són tan exòtiques com pot semblar. Si els Països Catalans existeixen, és a dir, si podem parlar en primera persona d’una comunitat que comparteix una llengua a cada banda de la frontera, llavors no té cap solta sentir com a pròpia la guerra de Cuba i com a estrangera la guerra d’Algèria. Potser el que ens explica Bezsonoff és la part de la nostra història que ens ha estat escatimada, és a dir, les batalles on han participat els catalans als quals la història ha acabat situant a l’altra banda del Pirineu. Si el Rosselló és català, també és nostra la seva història, i el mariscal Joffre ens ha de ser tant o més pròxim que –posem per cas- el contraalmirall Méndez Núñez .

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-10-2011 19:54

Entrevista amb Josep Lambies

Entrevista amb el diari Ara, 14/09/2011



Josep Lambies



A La melancolia dels oficials has recuperat el personatge d'una novel·la publicada el 2002, La presonera d'Alger. És una segona part?

Efectivament, és una continuació. Vaig començar-la fa uns 15 anys, quan vaig acabar la primera. Ja aleshores volia fer una nova entrega, però al principi tot em grinyolava per problemes històrics. He hagut de fer molts canvis perquè les peces encaixessin. L'he rescrit tante vegades que ara necessitaria una guia per saber què passa a la versió definitiva.


Quin tipus de problemes?

Bé, hi havia dues opcions. La primera era que el personatge protagonista Daniel Valls, passés a la clandestinitat contra De Gaulle. Això és el que vaig intentar en un principi, però després vaig veure que no li anava bé, perquè tenia un grau molt elevat en la jerarquia de l'exèrcit. Es veu que el cap de l'OAS, l'Organisation de l'Armée Secrète, era un capità. I resulta que Valls és comandant. Així que vaig quedar-me amb la segona opció: mantenir-lo en la legalitat.


Aquesta decisió t'ha pres molt de temps?

He fotut a les escombraries unes 200 pàgines. Evidentment, aquest material me'l quedo. És una bona pedra i dóna per tornar-hi de tant en tant. N'he conservat el tros més versemblant, una part molt reduïda. De fet, ara no em creuràs, però La melancolia dels oficials és un encreuament ente quatre o cinc llibres avortats. Per això penso que és una bona proposta perquè els lectors que no coneixen Bezsonoff entrin en el meu univers.

I el resultat de creuar quatre o cinc llibres té només 140 pàgines?

Al costat de Cabré, és com prendre's un mojito, oi? He fet un gran treball de costura. Tots són textos acabats, tancats i relligats amb el segell Bezsonoff. Però com que vendre'ls seria rebaixar el llistó, he preferit retallar la millor part de cadascuna i fer-ne una barreja. Hi ha les escenes de Tànger, que vénen d'un text molt breu que no passava de short story. Després hi apareix la història de la puta de París, que surt d'una novel·la pornogràfica. Aquesta novel·la no la publicaré mai, perquè no voldria que em duguessin a la presó. És clar que ben mirat potser la trec algun dia sota un pseudònim. Val la pena...


Comences la novel·la citant Jean-Pierre Melville, un cineasta.

Sí, un cineasta que m'entusiasma. M'hauria encantat que Melville m'adaptés al cinema, però no serà possible perquè va morir l'any 1973. M'agrada la idea que expressa en les frases que cito. Parla dels oficials vençuts que es queden en solitari però amb elegància. Jo sempre he dit que l'exèrcit vençut ha de dur el millor uniforme. Això és molt espanyol: perdre amb classe, mantenir les aparences.


És més freda que La presonera?

El personatge de Daniel Valls ha evolucionat. Al final de la primera part, mataven la dona que estimava i a poc a poc l'oblida. Amb una guerra es desactiven moltes coses, però n'hi ha d'altres que s'activen com el desamor. Hi ha un capítol que es diu així: ' La guerra

activa el desamor.'


La descripció del clima bèl·lic és bàrbara i punyent.

Malauradament totes aquestes atrocitats han passat de debò. El fetus llançat als xacals, la mare amb l'estómac ple de pedres...Ho he tret d'un fòrum d'antics francesos a Algèria. Sóc molt rigorós amb la qüestió històrica. Pensa que fins i tot tinc una guia telefònica d'Alger del 1961. Quan algú que ha estat a Algèria llegeix aquesta novel·la, ho reconeix tot perfectament. El Mikimoto m'ho va elogiar això.


Hi ha molts personatges, moltes relacions que s'alternen.

Això també és molt propi de Melville. Ell forma part d'aquest ambient de finals dels 50 i principis del 60, amb un rerefons cultural molt Jean Gabin. Hi ha una bona xarxa de relacions i sobretot de traïcions. Tothom traeix tothom: De Gaulle traeix la seva paraula; en Valls, el seu amic Leccia; en Leccia, l'Otto Stobinski. Aquest podria ser el llibre de les traïcions, que no és el mateix que tradicions.


La novel·la està ambientada abans que naixessis. És difícil fer això?

Jo vaig ser educat pels meus avis i m'he quedat amb els seus costums. Per a mi és fàcil crear un ambient en què els ídols són James Dean o Brigitte Bardot. En canvi no sabia qui era Amy Winehouse fins que es va morir. Musicalment arribo fins als Beatles , després res. Sóc una mica de Julio Iglesias, tot i que el que realment m'agrada és Luis Mariano. I Mariano va cantar Patricia l'any 58. Dels 70 no en tinc ni idea. Per això em perdo quan llegeixo el llibre del meu amic Vicenç Pagès Jordà. Els jugadors de whist. És com si parlés un trobador del segle XIII.


I ara què tens entre mans?

Tinc preparat L'any de Siracusa, una novel·la sobre el retorn dels francesos d'Algèria.


Així serà doncs una trilogia?

Més ben dit una tetralogia, perquè el 1997 vaig publicar-ne una en la mateixa línia que es deia Les lletres d'amor no serveixen de res. Però ara n'estic acabant una altra que passa a Sud-àfrica. Jo escric com si fes un doctorat. He passat molts anys llegint llibres sobre Algèria i documentant-me, aixù que ambientar-hi una història em surt natural i institiu. I ara suposo que em passa el mateix amb les colònies holandeses.


 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article