VEF Blog

Presència, 2/10/2011         

Vicenç Pagès 

Els onze llibres que ha publicat Joan Daniel Bezsonoff es divideixen en dos grups: els autobiogràfics i els de ficció. En el primer hi incloem les obres on l’autor recrea la seva ascendència russa (Els taxistes del tsar), la seva vida escolar (Una educació francesa), alguns episodis sentimentals (Les dones de paper) o la relació amb Catalunya (Un país de butxaca). En el segon, hi trobem novel·les que narren històries d’amor situades en territoris que són o han estat francesos i que s’esdevenen en un context d’enfrontament bèl·lic. En alguns casos, el títol ja ens indica la ciutat on s’esdevé l’acció, com Les rambles de Saigon o La presonera d’Alger. La França de Vichy és l’escenari de Les amnèsies de Déu, i La revolta dels geperuts recupera la Narbona de començaments de segle. L’última novel·la, La melancolia dels oficials, reprèn la temàtica algeriana, que ja havia tractat al seu segon llibre, Les lletres d’amor no serveixen de res. L’excepció d’aquesta temàtica francòfona és La guerra dels cornuts, que transcorre a la Barcelona de la Gran Guerra,

Malgrat el cognom eslau, Joan Daniel Bezsonoff és un ciutadà català que es desplaça regularment al Cap i Casal, que té ascendència empordanesa, que segueix amb interès la vida política del Principat, que parla amb un accent més nostrat que molts barcelonins, que viu a poc més d’una hora de Figueres. I, tanmateix, continua sent considerat per part de la premsa com un home exòtic, un foraster simpàtic, un estranger catalanòfil. Un país de butxaca i Una educació francesa es poden entendre com llargues cartes de presentació que no han tingut gaire efecte.

Tanmateix, les obres situades a Alger o a Saigon no són tan exòtiques com pot semblar. Si els Països Catalans existeixen, és a dir, si podem parlar en primera persona d’una comunitat que comparteix una llengua a cada banda de la frontera, llavors no té cap solta sentir com a pròpia la guerra de Cuba i com a estrangera la guerra d’Algèria. Potser el que ens explica Bezsonoff és la part de la nostra història que ens ha estat escatimada, és a dir, les batalles on han participat els catalans als quals la història ha acabat situant a l’altra banda del Pirineu. Si el Rosselló és català, també és nostra la seva història, i el mariscal Joffre ens ha de ser tant o més pròxim que –posem per cas- el contraalmirall Méndez Núñez .

Entrevista amb el diari Ara, 14/09/2011

Josep Lambies

A La melancolia dels oficials has recuperat el personatge d'una novel·la publicada el 2002, La presonera d'Alger. És una segona part?

Efectivament, és una continuació. Vaig començar-la fa uns 15 anys, quan vaig acabar la primera. Ja aleshores volia fer una nova entrega, però al principi tot em grinyolava per problemes històrics. He hagut de fer molts canvis perquè les peces encaixessin. L'he rescrit tante vegades que ara necessitaria una guia per saber què passa a la versió definitiva.

Quin tipus de problemes?

Bé, hi havia dues opcions. La primera era que el personatge protagonista Daniel Valls, passés a la clandestinitat contra De Gaulle. Això és el que vaig intentar en un principi, però després vaig veure que no li anava bé, perquè tenia un grau molt elevat en la jerarquia de l'exèrcit. Es veu que el cap de l'OAS, l'Organisation de l'Armée Secrète, era un capità. I resulta que Valls és comandant. Així que vaig quedar-me amb la segona opció: mantenir-lo en la legalitat.

Aquesta decisió t'ha pres molt de temps?

He fotut a les escombraries unes 200 pàgines. Evidentment, aquest material me'l quedo. És una bona pedra i dóna per tornar-hi de tant en tant. N'he conservat el tros més versemblant, una part molt reduïda. De fet, ara no em creuràs, però La melancolia dels oficials és un encreuament ente quatre o cinc llibres avortats. Per això penso que és una bona proposta perquè els lectors que no coneixen Bezsonoff entrin en el meu univers.

I el resultat de creuar quatre o cinc llibres té només 140 pàgines?

Al costat de Cabré, és com prendre's un mojito, oi? He fet un gran treball de costura. Tots són textos acabats, tancats i relligats amb el segell Bezsonoff. Però com que vendre'ls seria rebaixar el llistó, he preferit retallar la millor part de cadascuna i fer-ne una barreja. Hi ha les escenes de Tànger, que vénen d'un text molt breu que no passava de short story. Després hi apareix la història de la puta de París, que surt d'una novel·la pornogràfica. Aquesta novel·la no la publicaré mai, perquè no voldria que em duguessin a la presó. És clar que ben mirat potser la trec algun dia sota un pseudònim. Val la pena...

Comences la novel·la citant Jean-Pierre Melville, un cineasta.

Sí, un cineasta que m'entusiasma. M'hauria encantat que Melville m'adaptés al cinema, però no serà possible perquè va morir l'any 1973. M'agrada la idea que expressa en les frases que cito. Parla dels oficials vençuts que es queden en solitari però amb elegància. Jo sempre he dit que l'exèrcit vençut ha de dur el millor uniforme. Això és molt espanyol: perdre amb classe, mantenir les aparences.

És més freda que La presonera?

El personatge de Daniel Valls ha evolucionat. Al final de la primera part, mataven la dona que estimava i a poc a poc l'oblida. Amb una guerra es desactiven moltes coses, però n'hi ha d'altres que s'activen com el desamor. Hi ha un capítol que es diu així: ' La guerra

activa el desamor.'

La descripció del clima bèl·lic és bàrbara i punyent.

Malauradament totes aquestes atrocitats han passat de debò. El fetus llançat als xacals, la mare amb l'estómac ple de pedres...Ho he tret d'un fòrum d'antics francesos a Algèria. Sóc molt rigorós amb la qüestió històrica. Pensa que fins i tot tinc una guia telefònica d'Alger del 1961. Quan algú que ha estat a Algèria llegeix aquesta novel·la, ho reconeix tot perfectament. El Mikimoto m'ho va elogiar això.

Hi ha molts personatges, moltes relacions que s'alternen.

Això també és molt propi de Melville. Ell forma part d'aquest ambient de finals dels 50 i principis del 60, amb un rerefons cultural molt Jean Gabin. Hi ha una bona xarxa de relacions i sobretot de traïcions. Tothom traeix tothom: De Gaulle traeix la seva paraula; en Valls, el seu amic Leccia; en Leccia, l'Otto Stobinski. Aquest podria ser el llibre de les traïcions, que no és el mateix que tradicions.

La novel·la està ambientada abans que naixessis. És difícil fer això?

Jo vaig ser educat pels meus avis i m'he quedat amb els seus costums. Per a mi és fàcil crear un ambient en què els ídols són James Dean o Brigitte Bardot. En canvi no sabia qui era Amy Winehouse fins que es va morir. Musicalment arribo fins als Beatles , després res. Sóc una mica de Julio Iglesias, tot i que el que realment m'agrada és Luis Mariano. I Mariano va cantar Patricia l'any 58. Dels 70 no en tinc ni idea. Per això em perdo quan llegeixo el llibre del meu amic Vicenç Pagès Jordà. Els jugadors de whist. És com si parlés un trobador del segle XIII.

I ara què tens entre mans?

Tinc preparat L'any de Siracusa, una novel·la sobre el retorn dels francesos d'Algèria.

Així serà doncs una trilogia?

Més ben dit una tetralogia, perquè el 1997 vaig publicar-ne una en la mateixa línia que es deia Les lletres d'amor no serveixen de res. Però ara n'estic acabant una altra que passa a Sud-àfrica. Jo escric com si fes un doctorat. He passat molts anys llegint llibres sobre Algèria i documentant-me, aixù que ambientar-hi una història em surt natural i institiu. I ara suposo que em passa el mateix amb les colònies holandeses.

 Подмосковные Вечера,

http://www.youtube.com/watch?v=jr2jwMaHTY0

Не слышны в саду даже шорохи,
Всё здесь замерло до утра.
Eсли б знали вы, как мне дороги
Подмосковные вечера.

Речка движется и не движется,
Вся из лунного серебра.
Песня слышится и не слышится
В эти тихие вечера.

Что ж ты, милая, смотришь искоса,
Низко голову наклоня?
Трудно высказать и не высказать
Всё, что на сердце у меня.

А рассвет уже всё заметнее.
Так, пожалуйста, будь добра.
Не забудь и ты эти летние
Подмосковные вечера

E-notícies, 3/10/2011

La literatura sempre ha servit de font d'inspiració als cineastes. Des dels temps antediluvians del cinema mut, han adaptat els clàssics de la literatura com ' Els tres mosqueters. ' Per aquesta obra, entre 1912 i el 1942 (després he parat de comptar...) tenim nou adaptacions. Mai no he entès aquest costum perquè les adaptacions solen ser decebedores. Quin orgull de voler condensar en poques hores una matèria tan rica com ' Guerra i pau ', el Quixot o ' A la recerca del temps perdut.' Cada any, miri ' Un singe en hiver ' la meravellosa pel·lícula de Henri Verneuil. La història emocionant d'aquells dos ferits de la vida que s'embriaguen per oblidat la negror del present és sublimada per la interpretació de Jean Gabin i Jean-Paul Belmondo. Conec poques escenes que expressen el desesper humà com la nit de l'arribada de Gabriel Fouquet, àlies Jean-Paul Belmondo. Torrat com una ceba, el viatger demana a en Albert Quentin (Jean Gabin) si no el molesta que l'anomeni ' papa. ' Antoine Blondin, autor de la novel·la ho sabia. ' Je trouve, personnellement, que le film est meilleur que le livre. C'est mon ami Michel Audiard qui a réussi cela. ' ( Le flâneur de la rive gauche, p 76) Crec que la pel·lícula ' Allò que el vent s'endugué ' és superior a la novel·la original de Margaret Mitchell. Existeix el cas curiós de ' El tercer home ' de Graham Greene que és a l'encop un clàssic del cinema britànic i de la literatura. La particularitat d'aquesta obra s'origina en la seua concepció mateixa. Graham Greene va escriure per Carol Reed el guió original de la pel·lícula i, per ajudar-se, entendre millor els seus propis personatges, va redactar la novel·la quasibé al mateix moment. En aquest cas, podríem parlar de creació simultània. Llevat d'aquest exemple i possiblement d'altres obres que no recordi o ignori, em sembla que potser, les novel·les mediocres permeten la creació d'una pel·lícula reiixida mentre les grans obres de la literatura romanen per essència inadaptables...

Si mai La melancolia dels oficials tingués una adptació cinematrogràfica, el repartiment ideal per a mi seria...

Comandant Daniel Valls Jacques Gamblin

Maurice Leccia Jean Dujardin

Bronstein Gérard Darmon

Otto Stobinski Gérard Depardieu

Martina Stobinski Mélanie Doutey

Assià Bejaoui Leila Bekhti

coronel Alfons Valls Bernard Lecoq

I per tu?

                 E-notícies, 28/09/2011

Quan vaig anar amb els meus pares a Àustria per primera vegada a l'estiu del 1977, vaig descobrir que el nom fa la cosa. Oficialment travessàvem una província italiana anomenada Alto Adige i resulta que els seus habitants li deien Süd Tirol. Unes poblacions com Bolzano, Merano, Bressanone tenien de fet un nom amagat. Bozen, Meran, Brixen,

Quans véns de França i has travessat tot el nord d'Itàlia, aquesta regió ja anuncia Àustria amb els xalets florits, els boscos, un bé de Déu d'esglésies barroques. En acabat el viatge després d'un mes de vacances al país del vals, el Tirol del Sud sembla molt llatí amb una deixadesa cap bri germànica.

El 1919 aquestes terres austríaques foren annexionades per Itàlia després del tractat de Saint-Germain, un dels germanets del tractat de Versalles. El govern feixista va mirar d'italianitzar aquesta regió enviant-hi milers i milers d'obrers i de funcionaris. Malgrat les temptatives dels successius governs italians, la majoria dels habitants continua parlant el mateix alemany que al Tirol de l'Oest. 69,15% el 2001. Andreas Hofer, ànima de la revolta contra les tropes de Napoleó, procedia de Sankt Leonhard in Passeier (en italià en diuen San Leonardo in Passiria...) al Tirol del Sud. Si ens remuntem més lluny en la història, descobrirem que Walther von der Vogelweide, el major poeta alemany de l'edat mitjana, va néixer possiblement al Tirol del Sud així com Oswald von Wolkenstein, natural de Burg Schöneck. Des de fa uns quants mesos, els sud-tirolesos organitzen consulten democràtiques per determinar si volen tornar a ser ciutadans austríacs. A veure si arriben aviat a la plenitud nacional.

 http://www.llegirencasdincendi.es/2011/09/la-melancolia-dels-oficials-joan-daniel-bezsonoff/

La melancolia dels oficials de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries), aposta un tema relativament desconegut per a la majoria dels lectors catalans: la guerra d’Algèria, narrada des del punt de vista d’un oficial francès destinat a l’encara colònia gal·la. L’autor, nascut a la Catalunya Nord, sap de primera mà del que parla, ja que el seu pare era metge i militar i va participar en aquella guerra.

Bezsonoff ens transporta als últims dies d’Algèria com a colònia francesa i, a través de la mirada del comandant Daniel Valls, mostra la dolorosa i difícil emancipació d’aquest territori. La novel·la és relativament breu (no arriba a les 150 pàgines) per als temes que proposa, ja que s’hi barregen la vida militar i l’espionatge, la vida sentimental del comandant i l’aparició de personatges amb tant pes específic que podrien protagonitzar ells mateixos la seva pròpia novel·la, com el traficant d’armes Otto Stobinski.

Bezsonoff recupera el personatge del comandant Valls, l’oficial melancòlic que dóna títol a la novel·la i que ja havia protagonitzat Les Rambles de Saigon (1995) i La presonera d’Alger (2002). Es tracta d’un personatge peculiar, un militar francès que es mostra desfavorable a la independència d’Algèria, marcat per una pèrdua sentimental i que es distreu llegint vells llibres catalans de l’editorial Avenç.

Marta Planes 

L’autor se serveix del seu estil habitual: descriptiu, directe, concís, proper a l’oralitat i no obstant dotat d’una admirable riquesa lèxica, ja que recupera mots típics de la Catalunya Nord, oblidats o desconeguts al sud dels Pirineus: llenegar, claferta, empavesat, orris, minyó… Una novel·la amena, tot i que dura, però que, en no aprofundir-hi gaire, transmet la sensació de tocar els temes apuntats massa de passada.

Barcelona, 25 sep (EFE).- El escritor de Perpiñán Joan Daniel Bezsonoff acompaña al lector a la Argelia francesa de finales de los años cincuenta en su nueva novela, "La melancolia dels oficials", una historia sobre los horrores de la guerra, en la que "todo el mundo se traiciona, como en la vida misma".

En una entrevista con Efe, el autor rosellonés explica que espera que el lector "sea el único no traicionado" en este relato breve, publicado en catalán por Empúries y continuación de su celebrada "La presonera d'Alger", de 2002, que vuelve a estar protagonizada por el militar Daniel Valls y algunos otros personajes de esa novela como Maurice Leccia.                                     

Después de tres libros autobiográficos (Els taxistes del Tsar, Una educació francesa y Un país de butxaca), Bezsonoff regresa a la ficción y a una época que lo tiene subyugado a pesar de no haberla vivido, puesto que él es nacido en 1963.

Cuando se le pregunta sobre cómo se ha documentado para situar sobre el terreno a sus personajes en un momento en el que Francia luchaba por conservar su provincia argelina, el novelista confiesa que no ha necesitado ir a ninguna hemeroteca.

"Es -prosigue- un período que domino mucho y que conozco muy bien, por periódicos que tengo de ese tiempo, o por los libros que he leído. Incluso cuento con una guía telefónica de 1961 de Argel que compré por internet".

Algunos compatriotas piensan, según le han comentado, que ha vivido allí. "Lo que ocurre es que es mi universo, me gustan las canciones y las películas de esa época y eso provoca una sensación de verosimilitud en el lector. Todo es natural y no artificial".

Otros ingredientes de la novela, además de la guerra y el espionaje, son el amor que surge entre Maurice Leccia y Martina Stobinski, hija de Otto Stobinski, un traficante de armas, natural de Königsberg, y todas las consecuencias que este hecho desencadena.

Sostiene que es un libro de traiciones, empezando por la que "hizo de Gaulle con respecto a Argelia. Aquí todo el mundo traiciona a todo el mundo, como en la vida misma".

Joan Daniel Bezsonoff afirma también que quería una novela "a la manera de las películas de Eddie Constantine, con muchas mujeres guapas y destellos de humor en el momento menos esperado".

"Las mujeres -precisa- son guapas. No hay nada más perfecto que un cuerpo de mujer. El conjunto es extraordinario. En cambio, ves un hombre y todos son monos".

Preguntado sobre si está trabajando en nuevos proyectos literarios, indica que ha terminado dos libros, uno de carácter autobiográfico sobre la universidad de Niza, en la que estudió, y una novela coral, como "Les amnèsies de Déu", sobre una familia catalana de Argelia, que va a Francia con uno de sus miembros integrado en un comando que quiere asesinar al general Charles de Gaulle.

El título de la novela será "L'any de Siracusa" y, según su autor, será su mejor novela.

Profesor de un instituto de Perpiñán, Joan Daniel Bezsonoff también está preparando una obra teatral en francés, que será un diálogo entre De Gaulle y el general Pétain. "Me es imposible escribirlo en catalán", que es su lengua literaria habitual, asegura.

El escritor rosellonés, que colabora en algunos medios de comunicación catalanes, ha obtenido a lo largo de su trayectoria varios premios literarios como el Just Maria Casero, el Méditerranée, el Crexells, el Salambó y el Lletra d'Or. EFE

Lluís Satorras, El País, 24/09/2011

Una bella foto de Anna, tía abuela del autor, preside esta sentida crónica familiar de un escritor franco catalán que como su apellido indica tiene ascendencia rusa. "He vivido muchos años en Rusia, pero no he estado nunca". Con esta sorprendente paradoja empieza el viaje hacia ese país inmenso y misterioso. Uno piensa en los Cuentos rusos que ha escrito otro escritor catalán, Francesc Serés, que igualmente parece que estuvo allí. Nada tienen de extraño estos contactos entre la cultura rusa y la catalana y, por ende, de la española. Recordemos a quienes tradujeron las grandes novelas rusas como es el caso de Augusto Vidal o de Andreu Nin que además de traductor tuvo una vida política que le llevó al trágico final que todos conocemos. Algunos lingüistas, por otra parte, han hablado de los puntos en común que se dan entre las áreas extremas de una zona de lenguas y también algún historiador ha puesto de relieve elementos curiosamente similares entre la historia de España y la de Rusia (o bien la antigua Unión Soviética). Bezsonoff ha sentido en diversos momentos de su vida el deseo de aprender ruso y por lo que se puede deducir de la lectura ahora ha cubierto etapas importantes. Su objetivo principal es poder leer en versión original a los grandes clásicos de aquel país y, quizás como complemento, lo que ya ha conseguido: invitar a una chica rusa en la calle de Sant Pau de Barcelona a una copa de Aromes de Montserrat, un licor dulce, adictivo y patriótico. Bezsonoff recrea para nosotros como en una fotografía en blanco y negro la vida de su abuelo en el país natal: la infancia y la juventud en Vorónezh, una ciudad media de la provincia rusa, y su participación en la guerra civil con las tropas que defienden al zar. Y lo hace mezclando datos geográficos e históricos, recreando escenas y conversaciones que da por sucedidas e, incluso, sencillamente inventando los sucesos, incluso un sueño erótico que su abuelo tuvo durante un viaje en tren. Describe los desastres de la guerra y muestra con emoción contenida y melancolía compartida páginas estupendas retratando el ambiente vivido en la península de Crimea por los desafectos del régimen bolchevique, refugiados allí provisionalmente. Una reconstrucción de vidas torcidas por medio de descripciones rápidas, ideas al desgaire, enumeraciones conceptuales y gestos absurdos de un gran encanto. He aquí una frase donde la desazón de las expresiones primeras se diluye en un quiebro humorístico: "Un almirante sin armada, un general sin regimientos, una cortesana sin protectores, una bailarina sin zapatillas". El autor que tiene presente la existencia reconocida de los taxistas del Marne imagina otros, los del zar, que en sus recorridos diarios por las calles de París sueñan con Moscú. Y como ha escrito un libro dedicado a la vida francesa, Una educación francesa, y otro a los dimes y diretes de Catalunya, Un país de butxaca, incluye aquí un capítulo donde se habla de lo que él llama "el baile de las identidades" donde las preguntas transcendentales planteadas dan un poco de grima. Mejor pensar que más allá hay vida, una vida que transcurre "con sus alegrías y sus inquietudes".