VEF Blog

E-notícies,  4/08/2011

foto de El Punt

Recordarem els darrers mesos com un període terrible per la cultura catalana. Després de la defunció de Lluís Marquet, Vicent Iborra, Joan Solà i Jordi Barre, l'Elisa Revilla tenia cita al mercat de Samarcanda. Barcelonina establerta a Catalunya Nord des del 1974 (va viure a Pollestres abans d'instal·lar-se a Perpinyà) Elisa era una dona compromesa en la defensa del seu país. Si bé molta gent parla català a Catalunya Nord, poca gent sap escriure'l. Les classes d'adults organitzades per Òmnium Cultural, on Elisa tenia un càrrec important, són vitals per la consolidació i la dignificació de la llengua catalana al nord de l'Albera, Durant quinze anys, Elisa Revilla fou secretària general de la Bressola, xarxa d'escoles on s'educa la mainada en català. Dibuixant de còmic, és l'autora del logotip de la Bressola.

El setembre del 1991, Elisa va fundar el col·legi del comte Guiffre perquè va entendre abans de tothom la importància de crear un institut per prolongar la feina admirable de les escoles Arrels i la Bressola al cicle elemental. Amb la tossuderia dels exploradors d'antany, la inconsciència meravellosa dels precursors, l'Elisa va fundar un col·legi a Perpinyà on tot l'ensenyament s'imparteix en llengua nostra. Ara que ens ha deixat, el seu marit Mario, llur fill Christian i tots els seus amics mirarem de mostrar-nos dignes del seu heretatge més enllà de la nostra pena.

E notícies, 3/08/2011  

Arran de la tragèdia d'Oslo, esperi que més gent acabarà entenent que l'home no és bo. Els romans ja ho sabien. Plaut ho va consignar ' Homo homini lupus est ' i Thomas Hobbes va popularitzar aquesta fórmula.

He llegit a la premsa que l'actual legislació noruega ha previst vint anys de presó com a càstig màxim. Per caritat, val més no dividir el nombre de víctimes pel nombre d'anys...Davant d'aquest escàndol, les autoritats noruegues, segons el que tinc entès, han pensat acusar el terrorista de crim contra la humanitat ja que la condemna prevista per aquest crim és molt molt més llarga. Si segueixen aquesta idea, hauran de distingir entre les víctimes noruegues d'origen escandinau i les altres ' extra-comunitàries ' que diuen a Itàlia.

Aquesta comptabilitat macabra no em sembla gaire democràtica. Els noruecs no poden endurir la llei en contra d' Anders Behring Breivik sinó caurien en la retroactivitat de la llei com en les pitjors dictadures. La tragèdia d'Oslo ens ha de recordar que un règim democràtic es troba quasi sense armes davant de crims com aquest...Recordi com el 1981 Robert Badinter, pare de l'abolició de la pena de mort a França i ministre de la justícia de François Mitterrand, ens havia venut la seua moto. La cadena perpètua substituiria la pena de mort, indigna de la civilització. Molt bé! A França, alliberen els pitjors assassins al cap de vint-i-cinc anys perquè els nostres democrates no volen admetre aquesta senzilla evidència. Es pensen que, amb bons psicòlegs i tractaments adequats, podran ajudar els assassins a trobar un lloc en la societat. Creuen que, millorant les condicions materials de la societat, l'home és perfectible. Qui no té ganes d'adoptar totes aquestes teories generoses? Malauradament, l'home és dolent. Ho vulguin o no, corren assassins i monstres irrecuperables...

http://www.youtube.com/watch?v=qJlDcDrwD8M

              E-notícies, 29/07/2011

No sé si molts lectors d'aquest diari coneixen Han van Meegeren, un pintor neerlandès que va vendre als nazis falsos quadres de Vermeer de collita pròpia. Els seus plagis havien arribat a un tal grau de perfecció que els millors especialistes van atribuir l'autoria dels quadres al mestre de Delft. El 1937 consideraven ' Els pelegrins d'Emmaüs ' com la seua obra més bonica, amb un lloc d'honor al museu Boijmans van Beuningen de Rotterdam. Acusat d'haver venut al mariscal Göring tresors del patrimoni nacional, Han van Meegeren es va salvar la vida i va ridiculitzar tots els experts bo i pintant una nova obra mestra de Vermeer davant del tribunal. Si els seus quadres eren tan bons quan tothom pensava que els havia realitzat Vermeer, per què Han van Meegeren no figura al cànon dels millors pintors del segle XX? Perquè van Meegeren es va limitar a la imitació de vells models. La innovació, l'exploració de tècniques noves semblen constituir a hores d'ara l'únic criteri de qualitat. No entenc per què els museus s'enorgullien de posseir quadres que ara han relinquit a les golfes. La firma és l'únic criteri de qualitat? M'agradaria que algú m'ho expliqués.

                                    E-notícies, 24/07/2011

Quan tenia vint anys, havia llegit un article de Manuel Vicent molt divertit on comentava la suplantació del tú sobre el usted en castellà. Segons ell, aquesta substitució s'explicava pel fet que és molt senzill dir ' Papá ¡ vete a la mierda!' que no ' Padre, váyase usted a la mierda. ' aquesta explicació val el que val.

Recordi un passatge deliciós de la pel·lícula ' Entrée des artistes ' de Marc Allégret. Una parella d'enamorats entra en una cambra. Es diuen vostè. L'endemà es parlen de tu i tothom entén que ha passat.

Els castellans tutegen molt més que els francesos, però no tant com els italians. En català em fa l'efecte que es tuteja una mica menys que en castellà, però aquesta és una impressió.

En català del Rosselló, les coses són més o menys així. Solem dir tu a un amic, un col·lega, un parent. El vós el reservem als desconeguts i a la gent amb qui no intimem. No té res a veure amb la simpatia. Per exemple, jo dic tu a unes quantes persones ' de cuyo nombre no quiero acordarme ' i vós a uns quants amics més vells que jo. El vostè ha desaparegut del parlar dels catalans del Rosselló. Ha existit, però. Un autor com Albert Saisset, àlies Un Tal poc sospitós de concessions pancatalanes, el feia servir de tant en tant. La meua àvia Lucienne Brial de Cànoes m'explicava que els treballadors del camp deien vostè a l'amo, el seu oncle.

Passat la frontera catalano-catalana, els catalans fan servir tu i vostè. Reserven vós a les pregàries. Parli naturalment de l'ús majoritari. M'imagini que encara hi ha comarques on mantenen el vós.

Com les bones maneres, l'art de la cuina, l'oblit de tots aquests matisos, forjats pel segle, és una pèrdua. Un món sense el tuteig sistemàtic dels quebequesos, el vos argentí o el Lei italià no té el mateix sabor.

 El Temps, 19 de juliol del 2011

Jordi Puntí

Els castellans

Editorial l'Avenç

Barcelona, 2011

Feia temps que volia llegir Els castellans de Jordi Puntí. Tenia raó. Aquest és un llibre extraordinari, entranyable, una d'aquestes obres que honren una literatura. Li manca molt poc per ser una obra mestra com miraré d'explicar-ho. Els castellans em semblen un dels llibres més ben escrits, més sensibles que he llegit en els últims anys. Consideri Josep Maria Muñoz com un dels millors editors de Catalunya. Sap acompanyar els autors, guiar-los proposant l'exploració dels camins obscurs de la memòria. Jordi Puntí va publicar a la revista L'Avenç una sèrie d'evocacions de la seua infantesa a Manlleu, on convivien dues tribus de mainatges. Els catalans i els castellans. ' Parlo dels anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortells i sardanes a la plaça. ' (p 12) Aquesta evocació precisa, suggeridora, plena d'humor i d'una nostàlgia reprimida m'ha encantat. Puntí no vol escoltar les sirenes de la memòria. Es malfia de les intoxicacions de la nostàlgia. ' Res com la nostàlgia per fer-te perdre el món de vista i convertir-te en un ploramiques. ' L'autor, amb un humor permanent, descriu el descobriment del món, la tirania de la sexualitat.

Quan accepta les regles del joc de la memòria, Jordi Puntí es transforma en un prosista romàntic que escriu en un català cristal·lí. ' Els matins de boira i gebre, que s'alçaven amb una lentitud polar i la primera ullada de sol no arribava fins passat migdia. Les tardes d'hivern amb aquella llum pàl·lida i lletosa, com d'aquarel·la inacabada: quan el riu estava gelat, sortint de classe hi anàvem a patinar. ' ( p 82 )

Jordi Puntí accedeix quasi a la categoria d'autors com Marcel Pagnol i Mark Twain. De tant en tant, però, la seua atenció minva i ens imposa una corrua de 'ser' perfectament evitable o dues frases fetes fruiteres gens fructuoses. ' En Collelldemont pesava figues perquè de bon matí havia ajudat el seu pare a munyir, però en sentir el seu nom va despertar-se de cop i va obrir uns ulls com unes taronges. ' ( p 54) La inflació de les frases fetes em sembla un mal endèmic de la prosa catalana. Són pintoresques però pesen com un greix superflu. També crec que l'últim capítol, bo i brillant, sobra. No m'agrada que un cuiner ens ensenyi la cuina i els estris que han servit a l'elaboració de plats exquisits. Aquestes reserves sense importància purament tècniques no m'impideixen d'afirmar que aquest llibre serà un clàssic, una joia de la literatura catalana contemporània. Jordí Puntí ja brilla al firmament de les lletres catalanes com la lluna del jove Alfred de Musset ' C'était dans la nuit brune, / Sur le clocher jauni,/ La lune / Comme un point sur un i. ' Un punt en una i? Puntí...

E notícies, 20/07/2011

La setmana passada, tornava de Perpinyà quan vaig sentir a la ràdio un programa molt interessant sobre les cançons del segle XX. Parlaven de la gènesi de ' Rock around the clock. 'Vaig descobrir que no fou Bill Haley el creador de la cançó sinó Sonny Dae i the Knights. Bill Haley i la cançó van arribar a la fama gràcies a la pel·lícula ' Blackboard jungle. La coneixen a Espanya com ' Semilla de maldad 'i a França com a ' Graîne de violence. ' Es podria redactar tota una tesi amb el canvi de títols segons els països. El cas més interessant deu ser 'An affair to remember ' que es transforma en ' Elle et Lui ' a França, ' Tú y yo ' a Espanya, ' Algo para recordar ' a l'Argentina, ' Un amore splendido ' a Itàlia, ' Tarde demais para esquecer ' al Brasil, ' Una novel·la inoblidable ' (Незабываемый роман) a Rússia . Els portuguesos i els alemanys l'han traduït de la mateixa manera : 'O grande amor da minha vida ' equival a ' Die Große Liebe meines Lebens. '

Quan vaig sentir Bill Haley, vaig recordar en un segon la nit quan vaig veure ' Blackboard jungle ' a Télé Monte-Carlo. En aquell temps, vivia a Canes i a França només rebíem tres canals. Ens sentiem privilegiats de poder mirar altres televisions. A més, TMC programava cada nit un clàssic de Hollywood. Vaig veure aixi 'Indiscreet', ' The harder they fall' i tants més...

Feliç època en que no existien ni videos ni DVD. Calia esperar fins a la una del matí la pel·li del cine club...L'espera formava part de la festa. Si la perdies, sabies que hauries d'esperar deu o quinze anys abans de poder veure-la. Poca broma! L'única alternativa era pujar a París, comprar Pariscope i trobar un cinema que programava festivals de pel·lis clàssiques. En aquell temps, quan sojornava a Paris, passava la meitat de l'estada a les sales del barri llatí per admirar Jane Russell, Audrey Hepburn, Gene Tierney...

Recordi que el 1976 o potser el 1977 van emetre 'Singing in the rain' i no la vaig poder veure perquè l'endemà tenia una prova de matemàtica i me m'havia d'anar al llit d'hora. Dos anys més tard, pel mateix motiu, vaig perdre Khartoum amb Charlton Heston.

Ara, entri en un web especialitzada i puc comprar qualsevol film, però s'ha perdut la màgia. Soc ' mass fart ' que diuen al Rosselló quan una persona desenyanda té tot el que somniava. Una descripció medieval presentava l'infern com un lloc on tots els desitjos són realitzats...Els nostres avantspassats la sabien llarga...

Un article emotiu d'en Pep Prieto, Diari de Girona, 13/07/2011

 Tot el que pugui escriure sobre l'obra de l'admirat Miquel Pairolí quedarà en inferioritat respecte al que n'han dit plomes molt més coneixedores; per tant, aquesta columna s'articularà a partir de tres moments en què la meva existència va tenir la fortuna de creuar-se amb la seva. El primer es remunta al 1993, quan en Miquel, llavors articulista al Nou Diari, va escriure una àcida reflexió sobre la tendència de Spielberg a transformar l'art en pur marxandatge arran de l'estrena de Jurassic Park. Aquí el columnista, que no arribava a la majoria d'edat i liderava una secta no oficial de suport a l'autor d'E.T., va enviar una carta al diari maleint els dards d'en Miquel.

   La casualitat, aquesta senyora tan literària, i el premi Just Manuel Casero, van fer que, dotze anys després, coincidíssim, colze a colze, en un sopar en què també hi eren, entre d'altres, en Guillem Terribas i en Joan-Daniel Bezsonoff. Li vaig explicar a en Miquel que aquella carta adolescent era meva i que amb el temps no havia tingut més remei que donar-li la raó. Va riure una estona llarga. Aquella nit va acabar amb en Bezsonoff cantant a taula i en Miquel i un servidor parlant de les pel·lícules de Los Bravos.

 El tercer moment es produeix dos anys després, en una tertúlia d'escriptors gironins, un matí de Sant Jordi a tocar de La Rambla. Escoltàvem el moderador i en Miquel em va fer notar que teníem un espectador imprevist: des del balcó de casa seva, un escriptor, en Jordi, ens mirava amb cara de gintònic, guarnit amb batí i espardenyes. No podíem parar de riure, fins al punt que les nostres intervencions se'n van ressentir. Són tres moments potser nimis però suficients per construir un relat íntim sobre un home que aconseguia, amb la seva sola presència, que prenguessis consciència del llarg camí que et quedava per arribar fins a la seva extraordinària sobrietat. Tres moments que aquests dies han emergit amb força al projector de la memòria com a comiat a un gran escriptor.

            E-notícies, 16/07/2011

Com més conec la república francesa, més m'atreuen les monàrquies. Tot i que els reis tenen poders limitats, m'agrada que un futur cap d'estat estigui format i preparat per la seua futura feina. Almenys, eviten de rebaixar el càrrec i el país que representen.

A priori no tinc res en contra de la família reial espanyola. Don Juan Carlos I va saber renunciar al poder quan tocava. Hi ha un petit problema, però. És el rei d'Espanya i fins fa poc les seues visites a Catalunya em molestaven. Ara, ans al contrari, voldria que el rei o el seu fill vinguessin més sovint a Catalunya. Per què? Perquè llur presència en terra catalana, constitueix una revacunació. Massa catalans es pensen que Catalunya amb l'autonomia ho té tot. S'imaginen que és una nació poderosa amb una llengua respectada i protegida...Aquest és el típic cofoisme que ha imperat des del 1977 No! De moment, Catalunya no existeix internacionalment. És un fantasma legal...Mònaco existeix, Catalunya no. És el conjunt de quatre províncies espanyoles amb un trosset annexionat per l'exèrcit francès al segle XVII. Res més...Ho vulguem o no, Catalunya no té projecció internacional. Arreu del mon, coneixen el Barça. A Moscou i tot. Catalunya no...Un europeu culte sap vagament que Catalunya és una província al nord est d'Espanya on es parla una llengua romànica, cosina de l'occità, que es desborda fins al sud de França. Res més. Per la gent, Pablo Casals, José Carreras, Salvador Dalí, Antonio Gaudí, Joan (ell sí que el coneixen pel seu nom ) Miró són artistes espanyols...

Si volem que Catalunya torni a ser rica i plena, accedeixi a la sobirania, no ens hem d'enganyar amb somnis de grandesa...Hem de treballar més per a la construcció d'un estat propi. Per tant, desitgi que els Borbons de Madrid continuïn fent turisme a Catalunya fins al dia en què seran només els sobirans d'un país amic i veí...

Avui fa 41 anys que Luis Mariano ens va deixar. Si voleu somriure i passar una bon moment, mireu aquest extracte de Candide et l'optimisme amb Luis Mariano i Dario Moreno. Veureu que res no ha canviat...

http://www.youtube.com/watch?v=LmM8r-1da7Y&feature=related