VEF Blog

Fronteres artificials

                          E-notícies, 16/08/2011

Quan puc torni a Briançon, ciutat on vaig viure la meua primera infantesa. Mon pare hi era metge capità al 159 regiment d'infanteria alpina. Aquesta població, als confins d'Occitània, es troba a pocs quilòmetres de la frontera italiana. En passar la ratlla, descobreixes que la toponímia és clarament francesa amb noms tan italians com Sestrières, Beaulard , Grand Puy, Prenchard o el deliciós Mollières...No sé si s'hi parla gaire la llengua de Molière. En canvi, a la vall d'Aosta, molta gent sap francès ja que el poble, de llengua materna arpitana, hi ha conservat tradicionalment el francès com a llengua de cultura. A les valls piemontes a la ratlla de França, la gent encara hi parla l'occità, en la seua variant vivaroalpina. Aquesta parla retira al català. Un català ple de ch. Lo chamin de la chabra...Si la macrotoponímia és francesa, la microtoponímia és provençal amb noms com Fenestrela, Fraisse, Vinhal, Gleisas. Per simplificar, diré que la gent viu en pobles amb noms francesos on els noms dels prats i dels camins provençalegen. Com més t'apropes a Torí, més el piemontès i l'italià normatiu suplanten la llengua de Frederic Mistral. Vaig voler visitar la Sacra di San Michele, una abadia romànica al cim del mont Pirchiriano. Vaig recordar la fórmula de Maurice Barrès. ' Il y a des lieux où souffle l'esprit. ' Efectivament, en aquesta església arrapada a la roca, condemnada a sentir tots els vents de la història, hom retroba l'atsmosfera inspirada del Mont Saint-Michel, de Sant Miquel de Cuixà o d'Orreaga (Roncesvalls). Malgrat les mesquineries de la vida, la tristor del present, hi toquem la noció de perfecció. En aquesta boscúria verdagueriana, davant de les tombes dels comtes de Savoia, amb els primers ravals de Torí als teus peus i la blavor dels llacs, sabem que hi tornarem.