VEF Blog

A

E_notícies, 3/03/2012

Quan era minyó, la Jane Russell m'embogia. Mai cap dona en la vida real no m'ha trastornat tant com aquella magnífica actriu americana que ens acaba de deixar per anar-se'n al país dels estels on les dones conserven llur bellesa per sempre. For ever. Tenia catorze anys quan vaig descobrir la Jane a Macao. El títol francès —Le paradis des mauvais garçons—era encara més evocador...Quina esplendor quan la Jane es treu les mitges davant d'en Mitchum a la primera escena de la pel·lícula. S'ha de reconèixer que Miss Russell sabia 'entrar' a les pel·lícules amb trompetades. Qui ha oblidat les primeres imatges de Gentlemen prefer blondes quan canta amb la Marylin en un vestit roig endemoniat? ' We are two little girls from Little Rock...' Si Déu tingués una dona, crec que hauria triat la Jane Russell. Aquesta cara meravellosa amb les barres un bri fortes, imperfecció que feia la seva bellesa encara més commovedora, aquella caballera negra, negra com les nits sense ella. Aquelles cames interminables, columnes perfectes! I aquells pits! Van fascinar Howard Hughes i mil·lions de soldats americans en les platges del Pacífic...Després de l'escàndol causat pel seu escot a The outlaw el 1941, la Jane va afrontar els temporals de la censura per culpa del seu vestit tan sensual a French Line el 1954. Totes les esglésies, i fins i tot la Legió Estrangera francesa més inspirada de costum, li van saltar a sobre...

A més de bona actriu, la Jane cantava molt bé. Una veu de contralt profunda i molt bonica. No era gens ridícula quan cantava Kisses and tears amb Frank Sinatra a Double dynamite. Quina actriu actual té els talents múltiples, el físic de Jane Russell? Quina bellesa cantaria amb una veu tan emocionant? Amb ella, s'acaba un nou episodi de la llegenda de Hollywood. Thank you, Miss Russell, we won't forget you...

El Temps, número 1396, 15/03/2011

L'atzucac del perdedor

XV Premi Enric Valor de novel·la en valencià

Onada edicions

Benicarló, 2010

Quan tenia vint anys, vaig començar a llegir molts llibres en català per tal de compensar tants anys sense lectura en la llengua del meu país. Un dels escriptors més famosos llavors es deia Manuel Joan i Arinyó. Tothom en parlava, quasi tant com de Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo o Maria Aurèlia Capmany. Ara, trenta anys després, com ell mateix ho diu amb una lucidesa punyent ' em vaig adonar que la meua carrera literària era un atzucac —consulteu el Fabra. Ho dic perquè, tot i tenir deu llibres al mercat, no era un escriptor invisible, però gairebé. (... ) Sóc un fantasma. Un autèntic fantasma. Malgrat haver publicat uns trenta llibres.' (p 10,11) Esperi que aquesta presa de consciència marcarà el seu renaixement literari. Crec que Joan i Arinyó ha malgastat el seu talent publicant massa novel·les políciaques precipitades i sobretot per culpa d'una estratègia editorial equivocada. Publica llibres com un perer fa peres, víctima de la seua creativitat, sense donar temps al públic de trobar-lo a mancar. Aquest nou llibre presenta totes les qualitats que apreciem en ell i alguns dels seus defectes més molestos. D'entrada, cal reconèixer que l'autor no avorreix mai. El seu humor apareix a cada pàgina. ' Senyores, senyors, travestís. El llibre se'm va de les mans i, embalat, encara la recta final. ' ( p.125) Aquest estirabot em sembla la clau del llibre. Riem, però després tenim ganes de denunciar l'autor al tribunal de la literatura per manca d'ambició. Amb el bé de Déu de talents que té, com és possible que un llibre li escapi de les mans? Ell és el demiürg, el creador del seu món, el seu ordenador i no pas la víctima d'una adicció que l'obligaria a publicar massa llibres inacabats...Un llibre no és un tren foll perdut en una selva andina sinó una construcció elaborada amb paciència. Aquí, per exemple, l'autor es proposa d'explicar-nos les causes del seu fracàs i no ho fa pas. El llibre m'apareix com un recull d'anècdotes delicioses, de retrats cruels a vegades. ' aquest personatge flac, cabellut i exageradament estret de pit és l'individu que ha esmerçat més hores parlant bé d'ell mateix. I no cansar-se'n! Com que la pràctica fa mestres, ha adquirit un grau d'excel·lència fabulós i no resulta feixuc ni pedant. ' (p.77) Riem molt, però, per pudor potser, Manel Joan i Arinyó es queda a la superfície del fenòmen que constata sense poder explicar-lo d'una manera satisfactòria. Una vegada es treu la careta de pallasso quan explica, amb una emoció continguda, la seua trobada amb Manuel de Pedrolo poques setmanes dies abans de la seua mort. Ens agradaria que, en el proper lliurament de les seues memòries, decortiqués el món literari nostrat, en mostrés les febleses i les virtuts sense defallir. Està bé de divertir el lector. De tant en tant, cal deixar de banda les facilitats i mirar d'escriure com si cada frase donés una coherència a tota una obra. Si deixés de publicar tant, sabés esperar i es trobés una editorial amb més projecció mediàtica, l'Arinyó, el follet barbut de trenta anys enrere, podria esdevenir, sense cansar-s'hi, el savi de la muntanya, el papa de les nostres lletres, un genial ' marchand de virgules à son compte ' que deia Henri Béraud..

E-notícies, 17/03/2011

Un dia els francesos van decretar que França seria el país dels drets humans. Quina farsa! A França, ' mère des arts, des armes et des lois ' que deia Joachim du Bellay, hi ha dues justícies. La justícia pels pobres és implacable. Si pagueu una factura de telèfon amb retard, us enviaran el forro. D'aquest personatge simpàtic els francesos en diuen 'huissier' i al Principat algutzir...En canvi, si sou ric, no perilleu. L'expresident Jacques Chirac, per exemple, gaudeix d'una impunitat permanent. Fa més de vint anys que uns quants jutges l'empaiten amb una velocitat de gasteròpode artrític. Fins ara, no ha entrat a cap palau de justícia mentre Alain Juppé, el seu primer ministre, va ser condemnat, en el mateix cas, a un any d'ineligibilitat. Un advocat d'en Chirac acaba de trobar una nova astúcia per retardar l'obertura del judici. Uns quants polítics diuen que seria una vergonya jutjar un home que ha servit França durant quaranta anys. Crec que aquesta gent es confon la forma transitiva amb la pronominal. En Chirac no ha servit França, s'ha servit de França. D'altres, més sentimentals, repeteixen que en Chirac és vell. Té 78 anys...Un ex cap d'estat francès fou jutjat el 1945: el mariscal Pétain, condemnat a mort per traïció. No van gosar afusellar el vencedor de Verdun i van deixar-lo morir en una fortalesa. Si l'expresident té 78 anys, recordem que el mariscal Pétain en tenia 84 el 1940, 89 quan fou condemnat a mort i 95 quan es va morir a l'illa d'Yeu sense recordar el seu nom ni les quatre operacions. Se sap que, el 1945, el govern provisional del general De Gaulle hauria preferit que el mariscal es quedés exiliat a Suïssa. Motu propio, el vell cabdill es va constituir presoner per a defensar el seu honor...Malgrat la feblesa del vell mariscal que va encobrir, amb el seu prestigi, les atrocitats del règim de Vichy creient que protegiria així els francesos amb el seu escut foradat, cal recònèixer que va assumir la responsabilitat dels seus actes i no es va amagar rere un certificat mèdic o una astúcia judicial com un vulgar cap de banda. Pensar que el president Poincaré travessava el carrer per comprar segells quan havia d'enviar cartes personals i que el general De Gaulle pagava la seva nota d'electricitat...Era un altre temps...

Adiu a tots els automobilistes !  >  Sóc aquí només per recordar-vos d'anar amb compte per les carreteres

> > > > perquè és la temporada dels eriçonets  ; molt bufons, inofensius, útils 
> > > > >  Seria trist d'aixafar-me, fa?? 

Tornava d'Anglaterra, entusiasmat. Acabava de veure, com cada dissabte, dos episodis de les investigacions del tinent Columbo i ara sé que dormiré molt malament aquesta nit...S'ha mort en Lluís Marquet, un gran especialista de la terminologia tècnica i científica en català. Un altre amic se'n va...Què coi passa enguany? Sant Pere vol catalanitzar el Paradís cridant un per un els seus millors servidors? En Solà, en Jordi Barre, Joan Colomines, Josep Iborra i ara en Lluís...Feia 25 anys que el coneixia. Enraonar amb ell a Prada era una dels grans plaers de la vida. Rèiem, entonàvem ' Solamente una vez ', miràvem amb una discreció relativa les dones boniques i, esperant l'arribada del mestre Gabriel Bibiloni que aviat passaria la mar, xerràvem durant hores. Unes hores encantades al tendal de la universitat catalana d'estiu quan l'airina del Canigó refresca un xic la vall. Entre dos acudits, comentàvem les interferències lingüístiques i els nyaps del nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Com Pompeu Fabra, en Lluís Marquet era enginyer i la seua formació científica li donava un rigor apreciable i apreciat a l'hora d'encarar-se amb qüestions filòlogiques. En Lluís no tenia pas por d'enfrontar-se amb les patums i d'exposar les seues propostes a contra corrent. Més enllà del gran lingüista, recordi l'amic. Un home deliciós, alegre, simpàtic, immensament simpàtic, amb un somriure permanent, un somriure de mainatge que les lletjors del món no han pogut amargar...

E-notícies 11/03/2011

Per fer la vida més suportable, crec que cal amanir-la amb petites cites regulars, alegries minúscules. Cada dissabte, a la nit, passo tres hores amb un vell amic. Es diu Columbo i el coneixeu tots. Tele Breizh, un canal privat que emet en bretó i en francès, proposa dos episodis cada setmana. Generalment, una història dels inicis de la sèrie i una de més recent. Entre el 1968 i el 1994, el personatge no ha canviat gaire. Duu el mateix impermeable cotnós, condueix el mateix Peugeot 203 i fa preguntes molt empipadores enmig d'al·lusions sense interès a la seua dona abans de confondre els assassins. Si bé el personatge no ha evolucionat gaire malgrat l'envelliment de l'actor Peter Falk, l'univers descrit en la sèrie s'ha transformat profundament. No parlaré pas de l'evolució de la vida privada i de les mentalitats amb l'aparició de les anomenades minories visibles sinó de la revolució tecnològica. Sembla que en Columbo visqui en un altre temps. Al començament de la sèrie, veiem de tant en tant alguna fotocòpia, rentadores prehistòriques, ordinadors amb un disc dur que ocupa uns quants metres quadrats. Els darrers episodis semblen molt llunyans de nosaltres. Ni hi veiem ni telèfons mòbils ni Internet. La recerca de l'ADN tampoc intervé en les investigacions. No sé què en deu pensar d'aquesta acceleració el tinent Columbo, ja jubilat. Penso que es deu sentir més a prop de Sherlock Holmes i del doctor Watson que no dels polícies científics d'ara. Segur que el nostre amic en parlarà a la senyora Colombo.

E-notícies, 6/03/2011

Quan era petit,mon pare era oficial de carrera i canviàvem de ciutat i de regió cada quatre anys. Vaig conèixer així una bona part de la geografia francesa i alemanya. Gràcies a aquelles estades forçades lluny del Rosselló, parli francès amb l'accent de la capital amb una lleugerera cantarella meridional. A París em diuen ' vós sou del Migdia ' i al sud ' Vós sou de París.' Quan era petit, la majoria dels catalans del Rosselló parlaven català i reien del meu accent en francès. Es pensaven que el bon francès es parlava entre Font-romeu, Sant Feliu d'Amunt i Fontpedrosa. (Quins noms més francesos, oi?) Per tant, sempre he estat sensible a la qüestió dels accents. He pensat en tots aquells comentaris d'antany quan he llegit les reaccions d'uns quants espanyolistes en sentir les paraules d'agraïment del petit Francesc Colomer durant la vetllada dels premis Goya. Aquest mainatge té un accent català molt marcat quan parla castellà, i què? Josep Pla, si no vaig errat, tenia una fonètica encara més catalana quan parlava castellà i el francès de Salvador Dalí era tan bo que, sentint-lo, m'imaginava fent un vermut a la terrassa del Continental a Figueres. La gent que no suporta l'accent català és la mateixa que no beu cava...També m'indignen els comentaris sobre l'accent andalús de l'expresident José Montilla. Pel que veig, la intolerància, vingui d'on vingui, té encara un gran futur davant seu...' Le bon sens est la chose au monde la mieux partagée. ' escrivia René Descartes al Discours de la méthode. Crec que és més aviat ' la intolerància. '

Ara hi ha dos nous estels en el cel...

Annie Girardot

Jane Russell

Poema de Joan Amade

Música de Jordi Barre  

foto de Florenci Salesas

Crec a la llum del dia
A l'amor de ma mare
A la cançó del rabadà sus del serrat
A l'humil pa de segle a n'el pobre teulat
Al clavell de pastor i les fonts d'aigua clara
Crec a la mar blava
A l'infinit del cel
A l'estiu ple de sol, de perfums i de força
Al castanyer que pensa i viu sota l'escorça
A l'abella que sap el secret de la mel
Crec a l'estel, a la maduixa bosquetana
Al plany enyoradís de l'innocent tudó
A les Alberes, a ta glòria, Canigó
Crec a la bellesa de la terra catalana

E notícies, 26/02/2011

1

A una hora i mig al nord oest de Perpinyà, es troba el poble de Rènas-del-Castèl (oficialment, Rennes-le-Château) la Meca dels il·luminats. Aquesta població és molt coneguda a França i arreu del món anglosaxó. Fa cinquanta anys que hi acudeixen milers d'apassionats a la recerca del tresor de mossèn Saunières, un capellà que, cent anys enrere, va fer obres extraordinàries en aquell llogaret arraconat del Llenguadoc meridional. Els amants de l'esoterisme creuen que el bon mossèn va trobar el tresor dels visigots, dels templers, el secret de l'Enigma Sagrada. Bufa! No en tenien prou i ara, basant en un pseudo calendari maia, anuncien la fi del món el 21 de desembre del 2012 (no sé l'hora exacta, perdoneu...)Segons una altra escola aquest esdeveniment funest es produirà el 12 de desembre del 2012 o el 28 d'octubre del 2011. Això s'acaba, nois...

Gran notícia! L'únic poble que se'n salvarà és Bugarag (Bugarach, per l'administració francesa). Milers de freakies ja hi han arribat vestits d'indis. Diuen que la pica de Bugarag produeix el mateix soroll que una impressora. No en precisen la marca. De moment, la llengua oficial del poble és el francès, però uns quants catalanistes estan colonitzant l'indret i, amb un poc de sort, la llengua de Ramon Llull, pare del New Age, serà l'única llengua del nou món...