http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 06-04-2011 15:55

L'esport nacional

 

E-notícies, 6/04/2011

 

 


A França, als països anglosaxons així com a Menorca des de l'ocupació anglesa, el dia de les innocentades se celebra l'1 d'abril. El costum vol que pengin un peix de paper a l'esquena d'algú i que facin bromes. Enguany un rumor ha corregut per Internet. Deien que acabaven d'assassinar el president Sarkozy. Em van sorprendre els alegrois de molta gent als fòrums...Insultar l'actual president de la república s'ha convertit en l'esport nacional, abans del futbol o del rugbi. Em sembla que, des de Léon Blum, Nicolas Sarkozy és el polític francès més odiat. A cada moment li retreuen la seua petita talla. El motegen ' le petit, le nain, le nabot, le Napoléon aux petits pieds etc. 'Li retreuen la seua vulgaritat, la seua incultura, els seus orígens hongaresos, els seus errors de francès, el seu luxe xocant en temps de crisi. Si voleu conèixer els detalls més íntims de l'anatomia de la primera dama de França cliqueu i trobareu moltes imatges de la senyora...També l'acusen de ser el criat dels americans...

Com a qualitats, li reconec la seua intel·ligència política, el seu coratge. Ha mirat de trobar solucions al problema del finançament de les pensions dels jubilats. Mitterrand i Chirac no havien fet res...La premsa critica totes les seues iniciatives. Fa un mes, l'acusaven de covardia i de complicitat objectiva amb Ghadafi. Ara que l'avació francesa bombardeja les tropes de Ghadafi, el titllen d'electoralisme. Si mai el president se suïcidés, segur que l'acusarien de no voler encarar-se amb les seues responsabilitats.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 08-04-2011 à 10:03:39  (web)

... però mira aquest enllaç
http://www.racocatala.cat/forums/fil/140418/patetic-article-vanguaridia-sobre-lusap

 
 
 
el 04-04-2011 23:25

Espertinar literari a Torroella de Montgrí

 

Invitació al Berenar Literari del 19 d’abril 2011

 

 


Des de la llibreria El Cucut, animats pel Gremi de Llibreters de Catalunya i el Gremi d’Editors, hem decidit organitzar un acte literari per reforçar les relacions dels escriptors amb els lectors.


Com que el format de “signatures de llibres” no ens agrada gaire, hem decidit fer un Berenar Literari mentre ELS ESCRIPTORS LLEGEIXEN L’EMPORDÀ ESCRIT.


M’explico:


Els autors que vinguin al berenar llegiran, durant 5 o 6 minuts, algún text sobre l’Empordà, ja sigui propi o d’un altre autor.

A la taula tindrem els llibres de l’autor que llegeix, a fi de poder signar-ne als lectors que així ho vulguin, i el llibre, si n’hi ha disponibilitat, que ha triat per llegir.

Portarem un horari organitzat des de la llibreria amb l’ordre que es demani i el text que llegiran, evitant així repetir qualsevol lectura.

Els pastissers del pobre i el segell “L’Empordà ve de gust” ens obsequiaran amb un berenar per llepar-se els dits.

L’ajuntament de Torroella, com sempre que ho hem necessitat, ens deixarà els materials necessaris: equip de so, publicitat a ràdio Montgrí, a la Web municipal i amb cartells , cadires extres, etc.

Per ara, tenim la confirmació d’en Vicenç Pagès i Jordà, Maria Carme Roca, Rosa Font, Judit Pujadó, Mercè Font, Marta Montañà, Pep Molist, Matthew Tree i Joan-Daniel Bezsonoff. Pretenem fer lectures de 17h a 20h, davant mateix de la llibreria, com a espai viu i entranyable.



tel 972759882


Ma Teresa Calabús i Magda Riera Calabús

Llibreria El Cucut

Torroella de Montgrí

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 05-04-2011 à 18:03:16

Parlant sobre literatura: avui ens ha visitat a l'insitut l'escriptor Manuel Joan i Arinyò, del que vares fer fa poc una ressenya del seu últim llibre. No he pogut parlar gaire amb ell, avui tenia el dia complert i només hem intercanviat unes poques paraules sobre el teu bloc i un antic professor meu de Mecànica a la facultatm que és del seu poble, Cullera.
Ha fet un conferència pels alumnes de 4t d'ESO i segons m'ha dit la professora de català els ha anat bé.
records

2. vicent  le 05-04-2011 à 19:49:22

Si tens temps i no bufa la tramuntana, puja al Montgrí, val la pena.

 
 
 
el 01-04-2011 19:03

Monuments franquistes

 

E-notícies, 2/04/2011

 


Quan mon pare es va tornar a casar, una de les primeres coses que va fer la seua dona és canviar-li el nom. Fins ara es deia Daniel i li va posar Yvan, com si aquest canvi de nom pogués esborrar els quaranta anys que ell havia passat sense conèixer-la. Aquest gest em sembla tan poc encertat com la destrucció dels darrers monuments franquistes. No em molesta, ans al contrari, que la ' plaza Calvo Sotelo ' es digui ara ' plaça Francesc Macià ' i que la Diagonal ja no homenatgi el Generalísimo. Només faltaria. Ara, crec que és un error destruir tots els rastres arquitectònics de la dictadura. Quan escrivia Les amnèsies de Déu, vaig anar a Vichy per a documentar-me. No hi vaig trobar ni una placa per recordar que, del juliol del 1940 fins a l'agost del 1944, Vichy fou la capital administrativa de l'Estat Francès. Aquest silenci voluntari voldria fer creure que el mariscal Pétain, l'almirall Darlan, el president Laval i llurs ministres no van col·laborar amb l'Alemanya nazi. Quina farsa! Passant davant del casino de la ciutat, sabia que la tercera república s'hi havia suïcidant confiant tots els seus poders al vencedor de Verdun. Recordava que l'Hôtel du Parc havia esdevingut el major centre polític; els Afers Estrangers s'havien reservat el Majestic. El ministeri de la Guerra havia conquerit l'Hôtel Thermal-Palace, la Marina el Helder etc. A Châteldon, pàtria de Pierre Laval, igual. Ni una placa...Aquesta conspiració del silenci em pareix malsana. Pensi que seria molt més pedagògic editar tríptics i posar plaques per recordar aquesta època tràgica. Consideri que aquest silenci així com la destrucció dels últims símbols del franquisme constitueixen paradoxalment un insult a llurs víctimes. No podem canviar allò que va ser...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 03-04-2011 à 09:34:00

Discrepe aquesta vegada. Potser siga una qüestió de temps: Vichy foren només 5 anys. Franco, 40 anys i durant aquest temps s'arrelen massa vicis que estem pagant encara. La gent no vol aquests símbols que ha tingut que tragar-se durant tant de temps. Potser hi ha alguna altra manera de guardar-los a la memòria que no siga l'exhibició pública d'aquests?

 
 
 
el 29-03-2011 21:21

La cançó de l'abril 2011

http://www.deezer.com/fr/music/result/all/insensiblement#music/result/all/sans%20blague%20ren%c3%a9e%20lebas

 

 

 


Sans blague

 

On lit tant de choses
Moi je ne sais plus
Le noir et le rose
Sont confondus

On dit tant de choses
J'écoute plus rien
Toi, ça me repose
Et je me sens bien

 


Sans blague
Est-ce que tu crois vraiment
Qu'on va s'aimer tout l'temps
Ne mens pas
Sans blague
C'est pas dans des romans
Que t'as trouvé tout ça
Dis-le-moi

Parle
Répète encore une fois
Comment cela sera
Quand on vivra ensemble
Parle
A quoi cela ressemble
Deux amoureux d'un soir
Au bout de six mois

Sans blague
Si le jour et la nuit
Ça reste aussi joli
Je serai heureux
Sans blague
Si jamais ça ne finit
Emmène-moi dans ma vie
Avec toi ....

Lletra Boris Vian

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-03-2011 17:56

Els accidents

 

E-notícies, 28/03/2011

 

 

A la Marenda, entre Argelèrs i Port Bou, hi ha una casa maleïda: el centre Bouffard-Vercelli. Lluny de Perpinyà, el camí, que remingoleja a dalt dels penya-segats, és magnífic i perillós. El centre acull tots els accidentats de la vida, generalment tetraplègics. De tant en tant, hi doni classes a adolescents. Llur coratge és una lliçó de dignitat. Sovint pensi en ells quan veig totes aquestes flors vora les carreteres on hi ha hagut accidents mortals, una moda exasperant. Fins i tot, a prop del mas Cap de Fusta a Vilanova de Raó, la família de dos nois imprudents, morts en un accident de tràfic, han aixecat un petit monument grotesc a un metre de la calçada. Una estàtua carrinclona d'un àngel amb una inscripció a la memòria dels dos joves...Trobi aquestes manifestacions indecents. Qui no ha perdut parents i amics, a vegades en circumstàncies tràgiques? Què passaria si se li acudís a tothom d'exposar la seua dolor al mig del carrer, d'una manera pornogràfica? La societat en la seua saviesa ha previst llocs per plorar. La intimitat de la casa, un confessional, els cementiris, els consultoris dels psiquiatres. Abans, els nostres avis no feien tants romanços. Cada vint anys, una nova guerra ensangonava Europa i la gent patia amb dignitat. Sabien que som mortals. Ara, només els japonesos, admirables enmig del cataclisme, semblen recordar aquesta veritat tan sobriament exposada en aquest vers de Frederic Mistral. ' Veicí lou gran secret que l'ome óublido: la vido es la mort. '

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 28-03-2011 à 11:56:01

A Grècia són més bèsties. Les carreteres estaven plenes de petits altars (dins hi havia una ampolla amb algun oli, em va semblar), suposse que per recordar morts en accidents. Després de conduir molts Km, des de Patras a Eubea, ens adonarem també que ho havien més grans i més petits, o alguns més luxosos. Potser les diferències econòmiques de l'accidentat?

 
 
 
el 24-03-2011 18:40

Una tragèdia elegant

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 23/03/2011 p 70 

 

Madame de

Louise de Vilmorin

traducció castellana de Julia Escobar

Nortesur

 

 

 

 

 

Fa tres anys, em vaig enamorar d'una dama morta. Un fantasma deliciós. Louise Lévêque de Vilmorin és un pur producte de la civilització francesa com la tarte Tatin,les cançons de Georges Brassens, el palau de Versalles i les roses de Ronsard. Louise de Vilmorin escriu un francès cristal·lí, una llengua pura i natural que raja, envoltada d'una boira lleugera. Com als millors poemes de Rubén Darío. A Madame de, el seu llibre més famós gràcies a l'inoblidable adaptació de Max Ophüls que ella no apreciava gens, l'escriptora narra una història cruel en un món desaparegut: l'Europa de les estacions termals i dels llums d'oli quan els senyors sabien ballar el vals i deien vós a les seves amants. « Digueu-me, per què voleu anar a la biblioteca? —Serà el nostre primer viatge. ' respongué ella. » Al començament, Madame de és una coqueta eixelebrada, casada amb un ric general boig per ella. Endeutada, Madame de (mai no coneixerem el seu nom) ven el seu joier unes arracades abans de dir al seu marit que les ha perdudes a l'òpera. Informat pel joier, el general li compra de nou les arracades...Aquesta història, mundana i frívola, acaba en tragèdia. Oh! Una tragèdia minúscula entre gent educada que beu els millors vins de la Xampanya. Louise de Vilmorin sap reconstituir amb una gràcia infinita aquest univers. El lector somriu sovint però, per pudor, sembla que l'autora no vulgui anar al fons de les coses. Contrariàment a Marcel Proust, amb qui tenia tants punts comuns, Louise de Vilmorin va preferir viatjar i viure que esperar la mort escrivint a la seva mansió de Verrières-le-Buisson, en la dolçor de l'Illa de França. De tant en tant, es posava seriosa i escrivia petites obres mestres com aquesta. Considero Madame de com una faula moderna on la novel·lista analitza les petiteses humanes amb un somrís. Ens hem de felicitar d'aquesta traducció perquè el públic espanyol podrà descobrir el món refinat de Louise de Vilmorin, una dama fascinadora que havia enamorat Antoine de Saint-Exupéry —el seu primer amor— i André Malraux, el seu darrer amant. Quan ell li va proposar de casar-se va respondre ' André, avui en dia, només els capellans i els homosexuals volen casar-se...'

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-03-2011 23:05

Un país ocupat

 

E-notícies,  23/03/2011

 

 

 

França viu amb un cadàver a l'armari — ' the skeleton in the cupboard 'que diuen els anglesos— : l'ocupació alemanya, tragèdia nacional, equivalent a la guerra civil espanyola. Després de la segona guerra mundial, el general Charles De Gaulle, amb el seu talent prodigiós, va convèncer els francesos que el país en pes havia resistit a l'ocupant. Unes quantes pel·lícules de gran qualitat com La bataille du rail i Le père tranquille de René Clément van consolidar aquesta llegenda d'un color rosa molt pujat. Aquesta visió heroïca va trontollar al tombant dels anys 1970 arran la mort del general De Gaulle, la difusió del documental Le chagrin et la pitié i sobretot la publicació de la traducció francesa de La France de Vichy de l'historiador Robert Paxton. Aquestes obres proposen una visió molt negra de la França ocupada que apareix com un país col·laboracionista. Per Paxton, les autoritats de Vichy van precedir els nazis a l'hora de perseguir els jueus. Uns llibres recents comencen a matisar aquestes teories. A Arresting Nazi spies in Vichy France, Simon Kitson un historiador anglès, mostra que, del 1940 fins al novembre del 1942, l'objectiu principal dels serveis d'intel·ligència del mariscal Pétain era la lluita contra els espies nazis a la zona lliure. Uns quants foren afusellats i tot...A partir del novembre de 1942, quan tot França fou ocupada pels nazis, el govern de Vichy esdevingué a poc a poc un estat sàtel·lit del Tercer Reich. Contrariàment als països feixistes, mai no hi hagué un partit únic. El professor Laborie, especialista de l'opinió pública durant l'ocupació, acaba de publicar Le chagrin et le venin, un estudi molt interessant on intenta desmuntar el mite de la França negra i servil. Per ell, el mite gaullista de la França exemplar ja era discutit a la fi dels anys 1950 amb pel·lícules com La traversée de Paris de Claude Autant-Lara i Le repas des fauves de Christian-Jaque. La presa de consciència de les febleses franceses ja s'havia efectuat abans de l'anomenada revolució 'paxtoniana.' Laborie modernitza les teories de Paxton i subratlla els seus errors. Paxton negligeix el pes de l'ocupació alemanya i el paper de la Resistència. Fa 40 anys que repeteix que, fins al 1943, hi havia només 40.000 soldats alemanys a França mentre que n'hi havia 100.000 a la fi del 1941, i 200.000 per mantenir l'ordre sense comptar els 400.000 de les tropes d'operació que arribaren a gairebé a un milió el 1944. El professor Laborie sap que la història mai no és blanca o negra sinó grisa com la mediocritat humana.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-03-2011 00:09

La dona de Déu

A

 

E_notícies, 3/03/2012

 

Quan era minyó, la Jane Russell m'embogia. Mai cap dona en la vida real no m'ha trastornat tant com aquella magnífica actriu americana que ens acaba de deixar per anar-se'n al país dels estels on les dones conserven llur bellesa per sempre. For ever. Tenia catorze anys quan vaig descobrir la Jane a Macao. El títol francès —Le paradis des mauvais garçons—era encara més evocador...Quina esplendor quan la Jane es treu les mitges davant d'en Mitchum a la primera escena de la pel·lícula. S'ha de reconèixer que Miss Russell sabia 'entrar' a les pel·lícules amb trompetades. Qui ha oblidat les primeres imatges de Gentlemen prefer blondes quan canta amb la Marylin en un vestit roig endemoniat? ' We are two little girls from Little Rock...' Si Déu tingués una dona, crec que hauria triat la Jane Russell. Aquesta cara meravellosa amb les barres un bri fortes, imperfecció que feia la seva bellesa encara més commovedora, aquella caballera negra, negra com les nits sense ella. Aquelles cames interminables, columnes perfectes! I aquells pits! Van fascinar Howard Hughes i mil·lions de soldats americans en les platges del Pacífic...Després de l'escàndol causat pel seu escot a The outlaw el 1941, la Jane va afrontar els temporals de la censura per culpa del seu vestit tan sensual a French Line el 1954. Totes les esglésies, i fins i tot la Legió Estrangera francesa més inspirada de costum, li van saltar a sobre...

A més de bona actriu, la Jane cantava molt bé. Una veu de contralt profunda i molt bonica. No era gens ridícula quan cantava Kisses and tears amb Frank Sinatra a Double dynamite. Quina actriu actual té els talents múltiples, el físic de Jane Russell? Quina bellesa cantaria amb una veu tan emocionant? Amb ella, s'acaba un nou episodi de la llegenda de Hollywood. Thank you, Miss Russell, we won't forget you...

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 18-03-2011 21:01

El drama de Joan i Arinyó

El Temps, número 1396, 15/03/2011

 

L'atzucac del perdedor

XV Premi Enric Valor de novel·la en valencià

Onada edicions

Benicarló, 2010

 

 

 

Quan tenia vint anys, vaig començar a llegir molts llibres en català per tal de compensar tants anys sense lectura en la llengua del meu país. Un dels escriptors més famosos llavors es deia Manuel Joan i Arinyó. Tothom en parlava, quasi tant com de Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo o Maria Aurèlia Capmany. Ara, trenta anys després, com ell mateix ho diu amb una lucidesa punyent ' em vaig adonar que la meua carrera literària era un atzucac —consulteu el Fabra. Ho dic perquè, tot i tenir deu llibres al mercat, no era un escriptor invisible, però gairebé. (... ) Sóc un fantasma. Un autèntic fantasma. Malgrat haver publicat uns trenta llibres.' (p 10,11) Esperi que aquesta presa de consciència marcarà el seu renaixement literari. Crec que Joan i Arinyó ha malgastat el seu talent publicant massa novel·les políciaques precipitades i sobretot per culpa d'una estratègia editorial equivocada. Publica llibres com un perer fa peres, víctima de la seua creativitat, sense donar temps al públic de trobar-lo a mancar. Aquest nou llibre presenta totes les qualitats que apreciem en ell i alguns dels seus defectes més molestos. D'entrada, cal reconèixer que l'autor no avorreix mai. El seu humor apareix a cada pàgina. ' Senyores, senyors, travestís. El llibre se'm va de les mans i, embalat, encara la recta final. ' ( p.125) Aquest estirabot em sembla la clau del llibre. Riem, però després tenim ganes de denunciar l'autor al tribunal de la literatura per manca d'ambició. Amb el bé de Déu de talents que té, com és possible que un llibre li escapi de les mans? Ell és el demiürg, el creador del seu món, el seu ordenador i no pas la víctima d'una adicció que l'obligaria a publicar massa llibres inacabats...Un llibre no és un tren foll perdut en una selva andina sinó una construcció elaborada amb paciència. Aquí, per exemple, l'autor es proposa d'explicar-nos les causes del seu fracàs i no ho fa pas. El llibre m'apareix com un recull d'anècdotes delicioses, de retrats cruels a vegades. ' aquest personatge flac, cabellut i exageradament estret de pit és l'individu que ha esmerçat més hores parlant bé d'ell mateix. I no cansar-se'n! Com que la pràctica fa mestres, ha adquirit un grau d'excel·lència fabulós i no resulta feixuc ni pedant. ' (p.77) Riem molt, però, per pudor potser, Manel Joan i Arinyó es queda a la superfície del fenòmen que constata sense poder explicar-lo d'una manera satisfactòria. Una vegada es treu la careta de pallasso quan explica, amb una emoció continguda, la seua trobada amb Manuel de Pedrolo poques setmanes dies abans de la seua mort. Ens agradaria que, en el proper lliurament de les seues memòries, decortiqués el món literari nostrat, en mostrés les febleses i les virtuts sense defallir. Està bé de divertir el lector. De tant en tant, cal deixar de banda les facilitats i mirar d'escriure com si cada frase donés una coherència a tota una obra. Si deixés de publicar tant, sabés esperar i es trobés una editorial amb més projecció mediàtica, l'Arinyó, el follet barbut de trenta anys enrere, podria esdevenir, sense cansar-s'hi, el savi de la muntanya, el papa de les nostres lletres, un genial ' marchand de virgules à son compte ' que deia Henri Béraud..

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2011 19:40

Chirac i la justícia

 

E-notícies, 17/03/2011

 

 

 

 

Un dia els francesos van decretar que França seria el país dels drets humans. Quina farsa! A França, ' mère des arts, des armes et des lois ' que deia Joachim du Bellay, hi ha dues justícies. La justícia pels pobres és implacable. Si pagueu una factura de telèfon amb retard, us enviaran el forro. D'aquest personatge simpàtic els francesos en diuen 'huissier' i al Principat algutzir...En canvi, si sou ric, no perilleu. L'expresident Jacques Chirac, per exemple, gaudeix d'una impunitat permanent. Fa més de vint anys que uns quants jutges l'empaiten amb una velocitat de gasteròpode artrític. Fins ara, no ha entrat a cap palau de justícia mentre Alain Juppé, el seu primer ministre, va ser condemnat, en el mateix cas, a un any d'ineligibilitat. Un advocat d'en Chirac acaba de trobar una nova astúcia per retardar l'obertura del judici. Uns quants polítics diuen que seria una vergonya jutjar un home que ha servit França durant quaranta anys. Crec que aquesta gent es confon la forma transitiva amb la pronominal. En Chirac no ha servit França, s'ha servit de França. D'altres, més sentimentals, repeteixen que en Chirac és vell. Té 78 anys...Un ex cap d'estat francès fou jutjat el 1945: el mariscal Pétain, condemnat a mort per traïció. No van gosar afusellar el vencedor de Verdun i van deixar-lo morir en una fortalesa. Si l'expresident té 78 anys, recordem que el mariscal Pétain en tenia 84 el 1940, 89 quan fou condemnat a mort i 95 quan es va morir a l'illa d'Yeu sense recordar el seu nom ni les quatre operacions. Se sap que, el 1945, el govern provisional del general De Gaulle hauria preferit que el mariscal es quedés exiliat a Suïssa. Motu propio, el vell cabdill es va constituir presoner per a defensar el seu honor...Malgrat la feblesa del vell mariscal que va encobrir, amb el seu prestigi, les atrocitats del règim de Vichy creient que protegiria així els francesos amb el seu escut foradat, cal recònèixer que va assumir la responsabilitat dels seus actes i no es va amagar rere un certificat mèdic o una astúcia judicial com un vulgar cap de banda. Pensar que el president Poincaré travessava el carrer per comprar segells quan havia d'enviar cartes personals i que el general De Gaulle pagava la seva nota d'electricitat...Era un altre temps...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article