http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 02-11-2010 22:41

Je me souviens de Louise de Vilmorin

 

Les belles amours, 1954, Folio

 

 

 


 

' Il savait que moins les gens sont intelligents plus ils se blessent facilement et moins ils trouvent en eux de recours aux peines qu'on leur cause. ' p26

 

' L'amitié est souvent aussi soudaine que l'amour, lui répondit M.Zaraguirre. L'amitié est un amour sage qui rassure le cœur et n'inquiète pas l'imagination. ' p 46

 

' Il ne trouva sur ses lèvres nulle trace de ses élans coutumiers. Ses baisers avaient changé d'accent. ' p 48

 

' Se promener dans Versailles c'est se promener dans un sentiment. ' p 96

 

' Vous êtes une tentation à laquelle j'ai mal succombé, un rêve que j'ai mal rêvé. ' p 123

 

' A peine Mme Zaraguirre fut-elle installée que ses souvenirs se souvinrent d'elle. ' p 164

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-10-2010 23:54

Els catalans em toquen els collons

Article publicat a E-notícies, 31/10/2010


 

 

Des de fa un parell de setmanes, m'estic especialitzant en la necrologia. No sé si heu sentit a parlar de la mort de Georges Frêche, el president de la regió Llenguadoc-Rosselló en la qual s'adscriu la Catalunya Nord. Resumir la trajectòria i la personalitat de Frêche resulta impossible. És com si demanessin a un músic de tocar amb una harmònica la novena sinfonia de Ludwig van Beethoven.

Georges Frêche era un senyor que no suportava l'anonimat, el silenci. Hauria degollat la dona, les filles, el pare, la mare, els seus millors amic per què parlessin d'ell. Com la Paris Hilton. Una Paris Hilton, superiorment intel·ligent amb una cultura vastíssima. Polític format en la pitjor tradició jacobina, el president Frêche no entenia que els catalans haguessin refusat el nom de Septimània que havia trobat per tal d'unificar, de donar un mínim de coherència a aquest monstre administratiu, aquest territori aberrant compost d'un trossàs del Llenguadoc i d'un bocinet de Catalunya.

Tampoc no comprenia que els catalans del Nord s'enfadessin quan afirmava que el català no és una llengua sinó un patuès que canvia a cada poblet. Els catalans l'exasperaven tant que va declarar un dia durant una de les seues classes a la universitat de Montpeller. 'Les Catalans me font chier. ' (literalment, ' els catalans em fan cagar, o, per dir-ho a la manera central, 'els catalans em toquen els collons.').

La grolleria, el gust de la provocació, les bromes de mal gust, les referències històriques a la Le Pen, convivien amb un refinament, una cultura immensa, un humor pagès i un coneixement profund de la història mundial. Aquest personatge era capaç d'apassionar-vos parlant dels romans i del cul de les angleses. Més enllà  dels excessos d'aquest pallasso singular, vul recordar el visionari, l'home que va convertir Montpeller, població meridional sense importància, en una metropòli regional. Frêche era un malparlat però hauria pogut acabar ministre, i tal vegada més, si hagués sabut callar quan toca.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 01-11-2010 à 15:39:52

Tinc un dubte: acabaran fent les estatues del "liders mundials" que tenia previstes posar a Montpeller?

2. Antoni de Dalt  le 02-11-2010 à 12:41:10

Pensi que si Vicent, malauradament..

 
 
 
el 29-10-2010 18:03

La cançó del novembre 2010

Cançó treta de la pel·lícula Cléo de 5 à 7 d'Agnès Varda 

 

 http://www.youtube.com/watch?v=Zg4wigrdC44&NR=1

 

 

 

 

 

música: Michel Legrand

lletra:  Agnès Varda

interpretació: Corinne Marchand  

 

 

Toutes portes ouvertes
En plein courant d'air
Je suis une maison vide
Sans toi, sans toi

Comme une île déserte
Que recouvre la mer
Mes vagues se dévident
Sans toi, sans toi

Belle en pure perte.

 

 Nue au cœur de l'hiver
Je suis un corps avide
Sans toi, sans toi

Rongée par le cafard
Morte au cercueil de verre
Je me couvre de rides
Sans toi, sans toi

Et si tu viens trop tard
On m'aura mise en terre
Seule, laide et livide
Sans toi, sans toi
Sans toi

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-10-2010 21:29

Les vagues a França

Martí Crespo, Vilaweb

 http://www.vilaweb.cat/noticia/3794899/vaga-general-vagues-sectorials.html

 

 

 

L'Assemblea francesa ha ratificat definitivament la reforma del sistema de pensions proposada pel govern de Nicolas Sarkozy. Amb l'aprovació, que eleva l'edat de jubilació de seixanta anys a seixanta-dos, l'onada de protestes que els sindicats porten a terme des de fa setmanes es reactiva, amb la convocatòria demà mateix d'una nova vaga general. La imatge d'una societat francesa mobilitzada des de fa setmanes contrasta amb la de la protesta contra la reforma laboral aprovada el juny pel govern espanyol, que es va concentrar en una sola jornada de vaga general el 29 de setembre. Les diferències en la resposta sindical i social a les retallades per la crisi són evidents, i hi ha raons tant circumstancials com estructurals per explicar-les. En parlem amb l'escriptor perpinyanès Joan-Daniel Bezsonoff i amb el periodista Esteve Carrera, nascut a Perpinyà i resident a Girona.

Joan-Daniel Bezsonoff hi veu, d'entrada, una raó històrica: 'A l'estat francès hi ha tradició de centrals sindicals des de 1945, mentre que a l'espanyol la democràcia és més recent, i és evident que el sindicalisme no es construeix en dos dies'. Esteve Carrera afegeix una altra 'tradició' diferencial: 'Al nord hi ha més pes i tradició de la mobilització que no al sud. Tot i que l'afiliació sindical a l'estat francès és més baixa [10%, la meitat que no a l'espanyol], els sindicats són molt més organitzats i eficaços: en l'onada de protestes actual, mentre al sud la mobilització s'ha concentrat en un sol jorn, al nord gairebé hi ha hagut manifestacions cada dos dies, i amb un seguiment fort'.

L'organització sindical, doncs, explica en part l'aparent èxit mobilitzador a l'estat francès. A banda gaudir de més reconeixement social, els sindicats francesos intenten connectar amb la societat civil i, especialment, amb els joves, que solen assumir un paper protagonista. El model de protesta francès facilita la participació majoritària dels no afiliats: buscar la complicitat de l'àmbit extralaboral, sobretot amb els estudiants, és central en l'estratègia sindical a l'hora d'organitzar la mobilització.

Sense deixar l'organització, els sindicats al nord també tendeixen a concentrar l'esforç de les protestes en pocs sectors, però molt estratègics (transport, educació, energia...), i allarguen més la mobilització. Amb aquesta combinació, s'acaba afectant el conjunt de l'activitat econòmica. La paralització de sectors estratègics, és evident, genera inconvenients a bona part de la població, però això no es tradueix generalment en un rebuig a l'actuació sindical o dels piquets. Carrera comenta: 'La gent s'enfada a títol particular quan l'afecta massa directament una vaga (com en el cas de la manca de carburants de la setmana passada), però normalment hi ha simpatia amb les lluites laborals, la gent s'hi sent al·ludida. A priori, en un primer reflex, la gent dóna un vot de confiança a les protestes i reivindicacions. Però si duren massa, com en el cas d'ara, es comencen a sentir veus crítiques'.

Hi coincideix Bezsonoff, en l'apreciació que últimament hi ha una mica menys de tolerància respecte a les vagues. 'Crec que hi ha massa vagues, és exagerat. D'una banda, hi ha una gran massa de funcionaris, entre els quals m'incloc, que de tant en tant fem vagues solidàries per als treballadors del sector privat, que no tenen tantes facilitats per convocar-ne. D'una altra banda, penso que l'estat francès és l'únic país on el marxisme ha reeixit. Per molts intel·lectuals, anar a la vaga és un ritus, una religió, els batega el cor quan s'acosten manifestacions. Hi ha una mitificació de l'obrer i de la vaga'. I, en el context actual, encara hi veu un altre factor per a explicar 'l'excés de vagues': 'Em sembla que en aquests moments l'esquerra es vol revenjar del president Nicolas Sarkozy perquè és de dreta sense complexos. Les vagues ara són, doncs, un pretext per a mirar de desgastar-lo'. I afegeix: 'Personalment, m'agrada més l'estratègia sindical alemanya, més civilitzada: la vaga general és considerada per totes les parts com un fracàs, com l'aparició de la febre quan emmalalteixes. L'intens recurs a la vaga a l'estat francès, per tant, és la prova que el diàleg social ja no funciona'.

Carrera també qüestiona, a la seva manera, l'atapeït calendari vaguista francès: 'Fer més vagues és senyal de més democràcia o, simplement, d'arcaisme? A l'estat francès hi ha molta inèrcia del passat i continua funcionant la tendència de fer moltes vagues i mobilitzacions. No sé si per bé o per mal. Però no és una qüestió, en cap cas, de més qualitat democràtica o menys'.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-10-2010 21:07

En la mort de Joan Solà

 

Article publicat a E-notícies, 20/10/2010

 

foto de Vilaweb

 


 

Despús d'ahir, llegia el darrer article del professor Joan Solà a l'excel·lent revista virtual Infomigjorn. No podia imaginar que es moriria l'endemà. Vaig conèixer, personalment, en Joan Solà fa sis mesos durant una conferència que va pronunciar a Perpinyà, convidat per la Société Agricole et Littéraire des Pyrénées Orientales. Recordo que em van interessar molt les seves reflexions sobre el català modern...Fou una conferència rica, alliçonadora. Vaig admirar la seua diplomàcia durant el torn de preguntes. Una dama d'Elna, patriota famosa a Catalunya Nord, li va dir ' senyor professor ara que la independència de Catalunya és imminent, penseu que...etc '

Per a evitar de prendre partit sobre un tema tan insegur, en Solà va contestar ' Vós parleu un català molt pur. D'on sou? 'Després de la conferència, vaig sopar amb el professor, la seva dona i l'historiador Robert Vinas. Durant el sopar, vaig poder gaudir de l'erudició humana del gran lingüista. L'estudi de la llengua catalana era la seva passió. En Solà ho analitzava tot. Una publicitat sentida a la ràdio mentre es rentava les dents, un rètol vora la carretera, una conversa amb un paleta. Tot l'inspirava. Confesso que el trobava un xic massa indulgent amb el català light i els castellanismes que pul·lulen en el català central, però no podia estar-me d'admirar la seva categoria intel·lectual, la seva finor. Com el mestre Fabra, mossèn Alcover, Joan Coromines, en Solà va estudiar els arcans de la nostra llengua per entendre'n millor la sintaxi, els mecanismes secrets, copsar-ne l'ànima. Joan Solà, et desitjo la pau eterna a la dreta de Nostre Senyor que entén totes les nostres pobres llengües humanes.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 28-10-2010 à 08:25:20

Jo em sento exageradament afectat, potser. Però tot en aquests moment, que tot es complica a tota pastilla, que perdre un peó ja és un drama. perdre una reina d'aquesta magnitud ja no sé que és.

2. Vicent Brotons  le 28-10-2010 à 18:03:54

Benvolgut Joan-Daniel,

Ho dius com cal i dus el que cal del gran mestre. Has sabut expressar amb el teu bell valencià septentrional el que jo pense amb el meu no menys bell rossellonés meridional. Solà era intel·ligència, irònia, il·limitada capacitat d'anàlisi, un gran mestre i un enorme ser humà, humà, massa humà fins i tot.

Vull recordar-lo, el recordaré sempre, durant un atac de carcallades que vam compartir a S'Arenal de Mallorca fa més de vint anys. Segur que amb el Vostre Senyor --jo no en gaste-- també acabarà rient a carcallades d'alguna bretolada dels àngels, arcàngels o sants.

 
 
 
el 27-10-2010 09:43

Una foto d'antany

Ressenya publicada a la revista El Temps, número 1376, 27/10/2010

 

 

El club dels optimistes incorregibles

Jean-Michel Guenassia

 

 

 

Permeteu que comenci aquest article amb una nota personal. Aquest matí a la feina, un col·lega m'ha portat una fotografia del servidor nadó amb ma mare i una amiga. Tots els detalls d'aquesta foto traspuen el començament dels anys 1960 a França. He sentit la mateixa sorpresa i la mateixa emoció llegint El club dels optimistes incorregibles de Jean-Michel Guenassia. Aquesta novel·la m'ha reconciliat amb la novel·lística francesa contemporània. En lloc d'explicar una separació sentimental sense interès o teories delirants amb accents revolucionaris sobre l'evolució del món, Guenassia, francès d'Algèria enamorat de París com tota la gent de províncies, s'acontenta amb escriure una novel·la rica, plena i emocionant. Una novel·la moderna i atemporal, una novel·la on se senten totes les cançons d'antany. Amb una gran soltesa, sense cap estridència, el narrador, en Michel Marini, teixeix dues històries paral·leles que el lector sempre visualitza sense esforç. Seguim el jove Michel a casa seua i al seu institut, el prestigiós Lycée Henri IV. No ignorarem res de les dificultats conjugals dels seus pares i del seu germà que se n'anirà a Algèria com a soldat. En aquell temps, el general De Gaulle ja tenia la intenció d'independentitzar Algèria, però va continuar enviant joves francesos a la guerra perquè s'hi morissin o matessin algerians.

Tot descrivint el París del 1960, l'autor ens introdueix, igualment, en l'univers dels refugiats de l'Europa oriental. Hi convivim amb alemanys de l'est, hongaresos i, naturalment, russos. Què se'n faria de la novel·lística moderna si Rússia desaparegués en un cataclisme com l'Atlàntida? On els novel·listes trobarien personatges tan originals? ‘Si l'hivern rus no s'extralimités tant, els definiria amb la deliciosa fórmula de Louise de Vilmorin a La lettre dans un taxi ' (Ce sont des ) oiseaux d’un climat plus léger que le nôtre. ‘ La Unió Soviètica on viatgem amb Jean-Michel Guenassia és molt versemblant, ple de justesa. Sense caure en els clixés dels russos sentimentals, el novel·lista sap expressar el seu amor de Rússia i de la seua civilització. Quan els seus protagonistes s'expressen m'ha semblat sentir russos de debò i no els russos d'opereta que s'estilen a l'Europa occidental. Pel que fa a la visió de l'amor que es desprén del llibre, els personatges oscil·len entre l'idealisme d'un adolescent del 1830 i el cinisme d'un banquer.

Aquest llibre molt humà, d'un humor melangiós, lleuger i refinat com les millors comèdies de Cary Grant, us permetrà de viatjar cap a un París que ja no existeix, el París de la 'nouvelle vague', el París d'À bout de souffle. A cada pàgina, hi topareu amb les ombres de Jean Seberg i de Jean-Paul Belmondo. ' Qu'est ce que ça veut dire, un grand livre? '

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-10-2010 10:23

Espanya està de moda

 

Article publicat a E-notícies, 26/10/2010

 

 

 

 

Espanya està de moda actualment. Després del triomf de la selecció espanyola de futbol a l'Àfrica del Sud, de la qual ja hem parlat, de la victòria d'Alberto Contador al Tour de France, el premi d'interpretació de Javier Bardem a Canes, l'obtenció del premi Nobel de literatura al novel·lista Mario Vargas Llosa ha provocat unes explosions de cofoisme a les Espanyes...He llegit, fins i tot, articles que associaven aquests fets a la progressió del castellà als Estats Units d'Amèrica. Em permetreu uns quants comentaris.

Quan Mario Vargas Llosa obté el premi Nobel de Literatura, els espanyols són ben concients que aquest autor s'adscriu a la literatura hispana perquè escriu en la mateixa llengua que ells, igual que els escriptors d'origen català que han decidit compondre llurs llibres en castellà. En canvi, un autor que escriu en llengua catalana pertany a la literatura catalana. Un escriptor d'origen català es pot expressar a les seves creacions en castellà, francès, rus o xinès si li ve de gust, però no serà un autor català sinó un català que forma part de la literatura castellana. A França, cap manual de literatura francesa no ha dedicat mai cap estudi a Frederic Mistral, fet normal ja que aquest ciutadà francès va redactar tots els seus llibres en llengua d'oc. En canvi,la comtessa de Ségur d'origen rus, l'irlandès Beckett, l'espanyol Jorge Semprun, els romanesos Cioran i Ionesco, que van adoptar el francès com a llengua, de creació són escriptors francesos...On és el problema?

 

A banda de la legítima satifacció que un hispanòfon senti arran del Nobel de Vargas Llosa, em costa entendre l'orgull davant de la massiva difusió del castellà als Estats Units.Em fa l'efecte que se n'haurien d'avergonyir més aviat. Aquest allau de llatino-americans als USA palesa la misèria de les antigues colònies espanyoles d'Ultra Mar. Aquesta pobra gent travessa el Río Grande i s'instal·la als Estats Units perquè es fot de fam a casa seva...Si bé els pares mai no dominen l'anglès, els seus fills parlaran anglès com a qualsevol ianqui i els seus néts sovint no sabran espanyol...

L'expansió del castellà als USA, de l'àrab a França i del turc a Alemanya corresponen a drames humans...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Antoni de Dalt  le 30-10-2010 à 09:09:51

A very biutiful man !!

 
 
 
el 22-10-2010 12:48

Omar Sharif és català

 

Article publicat a E-notícies, 22/10/2010

 

Després de tota la polèmica sobre possibles orígens catalans de Miguel de Cervantes, àlies Miquel de Sirvent, potser no em creureu si us dic que Omar Sharif, —sí! l'inoblidable doctor Jívago— parla català. No és cap carallada! Si voleu oblidar una estona la campanya electoral, pugeu a Perpinyà i podreu sentir Omar Sharif pronunciar unes quantes frases en la llengua de Ramon Muntaner. No diu gran cosa, de fet, sinó ' Mare la sopa és a punt? ' i ' Mare, vull sopar! I poca cosa més...L'Omar té un accent perfecte, cosa gens sorprenent per un políglot com ell que domina l'àrab, el francès, l'anglès, el grec, el turc i l'italià. A la pel·lícula J'ai oublié de te dire de Laurent Vinas-Raymond, estrenada el 28 d'abril del 2010, Omar Sharif es diu Jaume. Antic ciclista, s'ha convertit en pintor famós. Es topa pel carrer amb la Marie (àlies Émilie Dequenne) una noia, originària del nord de França, que surt de presó i s'instal·la al Vallespir perquè, com ho cantava Charles Aznavour, ' Il me semble que la misère / Serait moins pénible au soleil ' (em sembla que la misèria seria menys penosa al cel) Una amistat molt forta naixerà entre ells, però malauradament en Jaume té la malaltia d'Alzheimer...El realitzador sap filmar la bellesa de Catalunya Nord. Amb ell, passegem per Cotlliure —on és enterrat el poeta Machado— per les vinyes vora el mar celebrades per Josep Maria de Sagarra i cantades per Lluís Llach. Durant les darreres veremes d'en Jaume, sentirem la cançó L'estaca, que ha esdevingut l'himne de la USAP, el club de rubgi de Perpinyà, que juga a casa nostra el mateix paper que el Barça al Principat. Emetré, però, unes quantes reserves. Per què la Marie surt de presó? Quan vas al cinema, et fa l'efecte que totes les dones ara són professores d'universitat nimfòmanes, putes o presoneres. Que no hi ha altres professions en aquest món? També m'ha molestat la manera com és tractat el tema delicat de l'eutànasia. Deixem-ho estar. Ara començo a cercar pèls als ous. En sortir del cinema, estava content i emocionat per la força dels sentiments, la bellesa dels nostres paisatges i el respecte de la catalanitat. Sentir l'Omar Sharif a parlar com un padrí és un plaer que un no pot refusar...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-10-2010 17:04

Els gavatxos i l'expansió catalana

Article publicat a E-notícies, 16/10/2010

 

foto Delcampe

 
 
 No em remuntaré avui a l’epopeia dels almogàvers ni a la història dels catalans a Sardenya i Sicília. Em limitaré a unes quantes observacions. 
Sempre he pensat que tothom és el gavatx de tothom. Cal que us doni la significació d’aquest mot al sud del Pirineu? A Catalunya Nord, també tenim gavatxos. Aquest vocable, per a nosaltres, designa el francès més immediat —l’occità que diuen ara— el veí dels departaments de l’Auda i de l’Arieja, l'habitant de la Gavatxeria. A la Provença, existeix una  variant del gavatx. ' lo gavòt' . Frederic Mistral al seu diccionari Lou tresor dóu Felibrige en dóna la definició següent ' Homme grossier, rustre, ladre; sobriquet que l'on donne en Provence aux montagnards des Alpes et dans le Languedoc à ceux de la Lozère. ' A l'article 'gavach' precisa que aquest malnom s'aplica al Llenguadoc i a Gascunya a la gent que ve de muntanya. 
 Malgrat que la llengua catalana no es parla tant a casa nostra com abans, encara existeix un fort sentiment identari,  una catalanitat entranyable. Fins i tot uns esquills de catalanitat mullen les poblacions occitanes més properes. No parlaré de les agències immobiliàries de Quilhan que publiquen anuncis en català, ni de la catedral de Narbona amb els seus fulletons turístics ni de la propaganda de la reserva africana de Sigean redactats en llengua nostra. Aquestes iniciatives responen, més aviat, a una demanda de la clientela del Principat. 
 He constatat que el jovent de Leucate (al Rosselló pronunciem Llucata, però cap diccionari no recull aquesta pronúncia ) mira més cap a Perpinyà, on estudia, que no pas cap a Narbona. He conegut, fins i tot, una noia d’allí que estudiava català i s’enfadava quan li recordaven que el seu poble es troba a Occitània i no a Catalunya. 
 
A Fitó (no cal comentar l’etimologia evident d’aquest nom prou significatiu del seu paper fronterer) la senyera coeexisteix amb la ‘bandièra. ‘ Al restaurant L’Aragon, podreu beure moscat de Ribesaltes i menjar crema catalana. 
 
Aquesta influència s’estén fins al port de La Nouvelle (àlies la Novella ) on 
les botigues de records venen senyeres, la samarreta de la USAP, clauers 
quadribarrats i adhesius amb el burro banyolí. A L’eau à la bouche, el millor 
restaurant del passeig marítim de la Novella, he sentit sovint la ràdio Flaix-Fm…Odiï aquesta música de ‘ truc a l’embut de cassoles ‘, però sé la importància que té per a catalanitzar el jovent. Fa pocs anys, vaig tenir dos germans a classe. El gran, en Marc Puigmal, parlava un català perfecte perquè mirava els dibuixos animats japonesos de TV3. El seu germà, gens…
Una bona televisió, programes atractius tenen més impacte entre la gent que 10 premis Nobel de literatura com Frederic Mistral. Malgrat el geni de l'autor de Mireia i del Poema del Roine (que ningú a França considera com un representant de la cultura francesa ja que va escriure tota la seua vida en provençal) la seua llengua es parla molt menys que fa cent anys...
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-10-2010 12:50

La meua darrera ressaca

 

Article publicat a E-notícies, 14/10/2010



 

 

La setmana passada, vaig viure una experiència que em va inspirar unes quantes reflexions. Vaig veure  Battement de cœur ' una de les delicioses pel·lícules que Danielle Darrieux va interpretar sota la direcció de Henri Decoin, el seu primer marit. Aquesta obra del 1940, a l'inici, em va agradar força amb la seua frescor, la seua imaginació, el seu aspecte juvenil i primaveral. La història comença en una acadèmia estranya, dirigida per Saturnin Fabre. La principal assignatura d'aquest escola és l'art de robar carteres al metro. Aquesta pel·lícula em va plaure, divertir i relaxar després d'una llarga jornada de feina.

Ara, quan escric aquestes línies, aquest film no em sembla tan bo. Comenci a veure-li defectes. M'ha deixat un regust pastós com aquests licors que ens canten al paladar abans d'embafar-nos.

Vaig observar el mateix fenòmen amb uns quants llibres. Pensi en Les begnines de Jonathan Littell. Vaig devorar la novel·la. Amb la perspectiva del temps, no entenc el meu entusiasme. Les qualitats s'han esvanit i els defectes m'apareixen amb la claredat d'una penya-segat vist des d'una platja de Normandia. Llegint Le hussard sur le toit de Jean Giono, em vaig avorrir de tant en tant. Uns quants capítols s'allargassaven. Ara, la recordi amb nostàlgia. Acluqui els ulls i travessi una Provença rocallosa, tràgica i plena de flors.

D'altres obres, en canvi, em van fascinar i continuen agradant-me. Per què unes quantes obres s'envelleixen amb la seguretat d'un bon vi i d'altres, ans al contrari, ens provoquen una ressaca espantosa?

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article