http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 01-09-2010 23:02

Metafísica del futbol

Ressenya publicada a la revista El Temps, 1/09/2010 

L'elegància del número zero

Lluís Muntada

Proa

Barcelona, 2010

412 pàgines

 

 

 

 

S'ha acabat la Copa del Món a l'Àfrica del Sud amb la trista conclusió que coneixem. Per a consolar-me i reconciliar-me amb el futbol, he llegit L'elegància del número zero de Lluís Muntada. Aquest llibre singular —diguem-ne novel·la— m'ha agradat força. Es presenta com un moble preciós a mig camí de El dia que va morir Marylin de Terenci Moix i de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès. Com el novel·lista figuerenc, Lluís Muntada ens proposa una educació sentimental empordanesa. El seu és un Empordà oníric amb poblacions fícticies i ben reals a l'encop. ' Saïllana era un poble adormit sobre ell mateix. Quedava a vint-i-cinc quilòmetres d'Eida, la capital de la comarca, i a uns setanta de Girona, la capital de la província. ' (pàg 31) Una població amb dòlmens i ' salutíferas aguas termales de (…) dos magníficos balnearios ' on els habitants ' se deleitan en (una) entrañable condición aldeana. ' (pàg.40) Tot redactant una novel·la ultra local, l'autor passeja el lector a tota la geografia europea. Visitem Irlanda, els Països Baixos en una melangia infinita. Amb una llengua clàssica, elegant, clapejada amb discrets dialectalismes. Muntada ens conta una història d'amor trista —valgui el pleonasme— amb un humor finesecular. ' A Saïllana tothom coneixia en Robert amb el sobrenom de Panzer, àlies que m'estalvia tota definició sobre la seva personalitat. ' (pàg.26) Quan un col·lega en diu una de molt bona, senti una enveja incontrolable. Com m'hauria agradat inventar aquest estirabot ' Estudiar anglès d'aquesta manera és com follar per telepatia ' (pàg 75) Aviat hi arribarem ara que els ateus preguen per a la derrota d'Espanya i que un milió i mig de persones es redueix a seixanta-mil...Muntada sap recrear els minuts superiors de l'existència, els arravataments juvenils amb el lirisme del Rimbaud dels poemes en prosa . ' Saturat pel remolí de visions tèrboles, vaig acollir exultant la primera llum de l'alba. ' (pàg.30) Per al lector amant de la literatura, aquesta obra apareix lluminosa, marqueteria delicada que cal descobrir a poc a poc, frase rere frase, sense pressa, com el cos d'una dona. Una curiositat intel·lectual intensa innerva tot el relat. Jugant amb les formes tradicionals, de la novel·la espistolar a l'aforisme, Muntada alterna les anàlisis literàries agudes amb consideracions sobre el futbol. ' Al capdavall, Pessoa i Kafka també són dos autoposseïts, dos malalts fascinants que cavalquen un llenguatge sense corretges. Conclusió: Déu juga als daus i, a més, es fa trampa. ' ( pàg.222) Aquesta definició admirable de la literatura conviu amb una passió pel futbol. El narrador decortica els millors gols de Pelé, Maradona i Platini amb el lirisme d'un Antoine Blondin que comentava el Tour de France entre dues borratxeres còsmiques. Amb elegància, Lluís Muntada amaga la seua desesperança vital per a celebrar la bellesa de la vida que cal estimar, malgrat tot...He retrobat en el seu narrador el desesper d'en James, l'assassí anglès de La guinguette à deux sous de Simenon. ' Un désespoir gris et terne. Un désespoir sans phrases, sans ricanements, sans contorsions. Un désespoir au Pernod, sans même un accompagnement d'ivresse. James ne s'enivrait jamais. ' En la selecció dels escriptors, Muntada té el geni de Pelé, la classe boja de Maradona i la intel·ligència ordenada de Michel Platini.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 01-09-2010 01:30

Je me souviens de Louise

Louise de Vilmorin

 

 

 

 

 

 

 

Madame de, 1951, Livre de Poche

 

' Dites-moi, pourquoi voulez-vous aller à la bibliothèque?

  • Ce sera notre premier voyage. ' répondit-elle ' p 25

 

' à force de constater que la vérité est invraisemblable, et que l'invraisemblable est vrai, je ne m'étonne plus de rien. ' p 34

 

' Le passé existe dès qu'on est malheureux, lui dit-elle à voix basse.

  • C'est possible, répondit-il, mais le malheur s'invente. ' p 36

 

' L'amour vit de repentirs et d'indulgence. 'p 43

Julietta, 1951, Livre de poche

 

' On se croit à l'abri du malheur et l'on s'aperçoit que le malheur vous abrite. ' p.236

 

 

 

La lettre dans un taxi, 1958 , Folio


‘ — Oh ! l’âge, tu sais, ça dépend des jours. Hier, je n’en avais pas, aujourd’hui j’ai quinze ans, et demain nous fêterons peut-être mon centenaire, répondait-elle. ‘ p 8


C’est un oiseau d’un climat plus léger que le nôtre. ‘ p 51


L’amour était dans le placard et décidait de tout. Il était dans les placards et attendait à l’atelier, il était dans chaque gorgée de vin comme dans les regards, les genoux et la nourriture, il était dans les écrevisses et dans les fruits, et les gâteaux en avaient le goût comme les lèvres. ‘ p 114

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 05-09-2010 à 10:28:49

Meravelloses frases. Per cert, 'Madame de' de Max Ophüls, un dels meus films favorits! No he llegit la novel·la i no sé fins a quin punt li fa justícia. però crec que no es podia trobar un realitzador i uns actors més elegants per posar-la en imatges.

Gràcies!

2. Mitrophane  le 05-09-2010 à 10:42:48

Tens raó...Tot és elegant en aquesta pel·lícula, la música d'Oscar Straus i de Georges Van Parys, els actors (Charles Boyer, impressionant amb la seua classe; de Sica discrets i sensible) la buidor que la Danielle Darrieux transmet a través de la seua bellesa quan coqueteja i les famoses escales d'Ophuls...I la claror dels llacs italians...

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 29-08-2010 23:30

Conferència de Xavier Pla a Menorca

http://www.psm-menorca.org/noticies/notes-de-premsa/la-novel-la-catalana-te-problemes-de-visibilitat-de-prestigi-so.html

 

 

 

 

 

dissabte, 21 agost de 2010

Xavier Pla va oferir ahir divendres una xerrada al Parc Rubió i Tudurí en el marc dels Sopars a la fresca del PSM-EN

La novel·la catalana gaudeix de bona salut, però també té problemes de visibilitat, de prestigi social i de reconeixement polític. “És una vergonya que, trenta anys després, encara es continuïn repetint esquemes que marginalitzen la literatura catalana i a vegades, fins i tot, la ridiculitzen”. Així ho assegurà Xavier Pla, professor de literatura catalana contemporània i teoria de la literatura de la Universitat de Girona, durant la xerrada que va oferir ahir divendres al Parc Rubió i Tudurí de Maó en el marc dels Sopars a la fresca 2010.  


Convidat pel PSM-EN, Pla va començar la seva intervenció aportant algunes dades que considerà significatives de l’informe anual sobre la literatura catalana elaborat pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya. En tres anys, per exemple, el número d’editorials ha augmentat en un 9 per cent –n’hi ha 306– i ocupen 6.300 persones. El llibres publicats en català representen un 26 per cent del total i, d’aquests, un 7 per cent correspon a llibres de literatura. En els últims anys, ha augment la venda de llibres en català però, sobretot, s’han incrementat les traduccions: de les 40 obres en llengua catalana que van ser traduïdes l’any 2004, s’ha passat a les 92 de l’any 2009 i, durant aquest any, ja s’han traduït més de cent llibres tant de Catalunya, com de les Illes Balears com del País Valencià. En un anàlisi comparatiu, a Catalunya es llegeix poc en comparació amb els països nòrdics però es porten molts anys d’avantatge respecte la resta de l’Estat espanyol.

Image
Pel que fa a l’àmbit estrictament de la novel·la, el convidat va voler destacar la mort de l’escriptor Baltasar Porcel com un fet fonamental per a la cultura catalana. Per a Xavier Pla, l’escriptor mallorquí era el novel·lista viu més important de la cultura catalana. La seva absència s’ha notat en el debat, en les discussions, en la reivindicació que els autors catalans tenguin prestigi, coincidint en un moment de “desconcert i confusió en el que es confon el llibre de creació amb els productes literaris precuinats”. A més, “els premis literaris han deixat de ser un referent: els finalistes del premi Sant Jordi són millors que els guanyadors i, molts d’anys, qualque obra premiada no es pot ni llegir”, assegurà.

Davant èxits de vendes com el llibre “Olor de colònia” de Sílvia Alcántara, el conferenciant considera que, tot i estar molt ben escrit, “a la novel·la catalana cal exigir-li una mica més” i va anomenar els autors que, des del seu punt de vista, demostren que tenen un projecte al darrera: Francesc Serés, Joan-Lluís Lluís, Joan-Daniel Bezsonoff, Vicenç Pagès, Sebastià Parelló, Ramon Erra, Antoni Pladevall, Pasqual Farràs i Najat El Hachimi. Cap d’aquests autors és barceloní. Per a Xavier Pla,
“és evident que la cultura catalana d’avui es nodreix de tot el territori i que, per tant, la perifèria en el sentit més ampli s’està convertint en el centre de la novel·la catalana actual”.
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 29-08-2010 18:47

L'esperit d'Aneu

 

L'esperit d'Aneu

 

 

 

 

Balzac un dia tingué la idea d'animar els mateixos personatges en novel·les diferents. En Ferran Rella, per la seua part, ha creat les trobades d'Aneu.

És una idea senzilla, però calia pensar-hi. Cada any cap a Sant Joan, s'apleguen escriptors de tota la geografia pirinenca. Des de les cales de la Marenda rossellonesa fins als molls de Baiona. Occitans, bascos, catalans, aragonesos poden conèixer-se millor, descobrir les riqueses d'alguna vall misteriosa i compartir experiències en un ambient festiu i intensament cultural alhora. Una festa dels sentits i de la intel·ligència, sota el patronat indulgent de mossèn Rella, tal com l'ha batejat Jaume Cabré.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 28-08-2010 19:00

Cal tancar les escoles?

Article publicat a E-notícies,   28/08/2010 

 

 

 

D'ençà que el vaig llegir fa uns quinze anys, el poema ' Una closa felicitat no és ben bé del meu món ' de Salvador Espriu m'obsessiona. Penso sobretot en els versos següents. ' Quan al capvespre torno / del meu diari odi contra el pa / ( saps que tinc la immensa / sort de vendre'm / a trossos per una pulcra moneda / que arriba ja a valer / molt menys que res?)

El 1 de setembre, hauré de tornar al meu institut on ensenyo francès i català. Com cada any, m'embrutirà una desesperança llefiscosa. Cada any, torno a viure el mite de Sisif sense la grandesa èpica del mite. Fa 22 anys que això dura...Abans rai. Podia estudiar amb els meus alumnes Britannicus de Racine o Le Cid de Pierre Corneille. Ara no entenen el francès clàssic. No dominen les bases de la gramàtica i de l'ortografia. No conec cap jove francès capaç d'escriure un full sense cometre faltes greus. Llur ignorància cultural és abismal. A propòsit d'abisme, he descobert que els meus alumnes desconeixen aquesta paraula així com 'precipici'. Encara saben què és una muntanya?

Per a mi, un bon professor ha de seguir tres eixos.

1/ tenir una calma suficient, les marques exteriors del respecte.

2/ fer arribar els alumnes al nivell de l'examen perquè aprovin

3/ interessar-los

Quants professors poden realitzar aquests tres objectius alhora? Generalment, els alumnes estudien, però s'avorreixen molt i ho obliden tot passat un mes. Els puc interessar, apassionar i tot quan els explico la meva vida, el meu servei militar, acudits, però ens allunyem llavors de l'examen...Tant se val. Tots els governs francesos des del 1968 han decretat que tots els alumnes tenen les mateixes capacitats intel·lectuals. L'any passat els professors vam rebre instruccions oficials. No podem donar al batxillerat una nota inferior a 4/20 perquè és ' une note humiliante.' Així si algun candidat escrivís ' me c. en tots els professors ' l'hauria de notar 4/20. Quan hem de corregir un paquet de còpies, hem d'assolir la mitjana mínima d'11/20 passi el que passi. Un dia o l'altre, presentaré el meu gat a l'examen. Segur que l'aprovaran aviat ...

 

                                                                    Un poc de paciència O'Malley, aviat tindràs el Bac com tothom...

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Desanti  le 29-08-2010 à 09:02:27

Cal tancar totes les escoles franceses a la Catalunya del Nord!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 28-08-2010 01:44

La cançó del setembre

http://www.youtube.com/watch?v=hmSBAJdie7E&feature=related

 

 

 

Et maintenant, que vais-je faire
De tout ce temps que sera ma vie
De tous ces gens qui m'indiffèrent
Maintenant que tu es partie

Toutes ces nuits, pourquoi, pour qui?
Et ce matin qui revient pour rien
Ce coeur qui bat, pour qui, pourquoi?
Qui bat trop fort, trop fort

Et maintenant que vais-je faire
Vers quel néant glissera ma vie
Tu m'as laissé la terre entière
Mais la terre sans toi c'est petit

Vous mes amis soyez gentils
Vous savez bien que l'on n'y peut rien
Même Paris crève d'ennui
Toutes ces rues me tuent

Et maintenant que vais-je faire
Je vais en rire pour ne plus pleurer
Je vais brûler des nuits entières
Au matin je te haïrai

Et puis un soir dans mon miroir
Je verrai bien la fin du chemin
Pas une fleur et pas de pleurs
Au moment de l'adieu

Je n'ai vraiment plus rien à faire
Je n'ai vraiment plus rien...

 

 

Gilbert Bécaud -Pierre Delanoë 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 26-08-2010 11:36

Una política occitana

Article publicat a l'Avui, 26/08/2010 

 

Jaume Clotet

                                                         foto de Florenci Salesas

 

Diu Joan Daniel Bezsonoff en el seu llibre Un país de butxaca que “França viu amb el cadàver de la seua bessona Occitània a l'armari”. Només un nordcatalà pot retratar amb aquesta precisió tètrica la realitat dels occitans. Hi té molt a veure la proximitat geogràfica del Rosselló amb l'immens tanatori occità, que l'escriptor de Nils veu com “l'avantcambra del nostre país”. En aquesta avantcambra hi viuen uns 15 milions d'habitants, dels quals uns 2 milions parlen la llengua occitana i força més la saben entendre.

Les relacions entre Catalunya i Occitània es troben al seu punt mínim i serien nul·les si no fos per la tasca heroica d'algunes persones i entitats. Però no sempre ha estat així, sinó més aviat al contrari. Durant segles, catalans i occitans hem tingut una relació molt intensa, fins al punt que molta gent creu que compartim una mateixa llengua o que la nostra deriva de la seva. Per exemple, ho diu Joan Sales a l'epíleg del llibre El garrell de Loís Delluc, reeditat recentment. Milers de catalans tenen origen occità, fruit de les successives migracions que creuaven el Pirineu fugint de la guerra o la misèria. En algunes viles el percentatge d'occitans superava el 40 per cent de la població i va deixar una empremta que encara dura. Si vostè es diu Uriach, Benach, Narbona, Bigordà, Samaranch, Pàmies, Bigorra, Orteu o Sabartés, doni per fet que té avantpassats occitans. També hi hagué un temps en què els reis catalans miraven al nord i tenien una ambiciosa estratègia occitanista. La severa derrota de Muret de l'any 1213, durant la qual va morir Pere el Catòlic, va enterrar per sempre més l'aventura occitana i Catalunya va posar el ulls en l'expansió mediterrània. Ja és hora de tornar a mirar amunt i recuperar el temps perdut.

I què podríem fer-hi, des del Principat? Per començar, el Conselh Generau d'Aran podria assumir el rol de germà gran de l'occitanisme (o d'alumne més avantatjat, com prefereixin) i treballar per consolidar una llengua estàndard. L'occità té sis grans variants i no és assenyat fixar sis normatives diferents, com volen alguns. És cert que durant els darrers anys s'ha impulsat una llengua comuna, però cal més consens i més difusió. Catalunya va fer els deures aviat farà un segle de la mà de Pompeu Fabra i pot ser un bon exemple per als occitans. Amb el patrocini moral, polític i econòmic del Conselh Generau es podria fer molta feina en aquest sentit. Em consta que el síndic d'Aran, Francés Boya, té una notable sensibilitat occitanista que va més enllà dels límits de la vall. Amb una llengua comuna el mercat cultural que s'obre és immens. Per què no crear un mitjà audiovisual d'abast nacional amb seus a Vielha i Tolosa?

A banda de la qüestió lingüística, Catalunya també pot ajudar la seva dissortada germana de moltes altres maneres. Acords de col·laboració cultural, difusió mediàtica, intercanvis acadèmics o exposicions són algunes de les iniciatives, de baix cost econòmic però alta rendibilitat, que es poden impulsar. També es poden bastir relacions institucionals del màxim nivell per treballar plegats a Europa. Però sobretot cal un canvi de mentalitat perquè és important que els occitans sàpiguen que no estan sols en la seva resistència silenciosa. La travessa és dura, però fer-la en solitari és terrible.

En el seu llibre, diu Bezsonoff en relació amb Occitània que els francesos “l'han embalsamat ben bé però a vegades s'escapen males olors”. Obrim el sarcòfag i comencem la reanimació.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 25-08-2010 17:07

De la utilitat dels debats

Article publicat a E-notícies el 25/08/2010

 

 

De la utilitat dels debats

 

Com més va, més dubto de la utilitat dels debats contradictoris. Els lectors d'aquest diari, per exemple, es poden dividir en dos grans grups. Uns quants consideren que els Països Catalans existeixen i que són una nació oprimada per França i Espanya des de fa tres segles. D'altres pensen que els Països Catalans només existeixen en el cervell d'uns quants il·luminats i que els catalans són uns espanyols antipàtics i insolidaris que s'obstinen a parlar una llengua sense futur.

Amb opinions tan divergents, no veig pas com es podria establir un diàleg. Un gat mai no bordarà i un ca mai no miolarà malgrat els esforços del millor domador.

Pels defensors de l'Algèria francesa, el general De Gaulle és un mentider, un perjur responsable de molts patiments. Els 'gaullistes', en canvi, veneren el gran home, el visionari que mai no s'ha equivocat...Per dialogar cal parlar la mateixa llengua...

Em fa l'efecte que només es pot debatre amb gent que té uns plantejaments veïns amb diferències, un 'back ground'mental comú. Llavors, el diàleg s'enriquirà amb matisos, precisions, afegitons constructius. En canvi, la ironia, els millors arguments del món, l'humor, el rigor intel·lectual no serveixen de res contra una paret. Com deia la padrina al meu avi ' tu me parles de figues i jo te parli de raïms...'

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Mireia (Blog racó de la solsida)  le 26-08-2010 à 10:34:34  (web)

La frase feta de la padrina del teu pare, genial!!!

Acabo de llegir LES AMNPESIES DE DÉU, és el primer llibre teu que he llegit, però no serà pas l'ultim, m'ha agradat força. Aviat en parlaré al Blog.

2. Grocdefoc  le 26-08-2010 à 19:23:45  (web)

Moltes vegades he sentit aquesta sensació real de la inutilitat del diàleg, quan entre les persones ens separa (no les llengues), els conceptes diferents que podem arribar a tenir de les mateixes coses.
Dependrà del lloc del poíedre on estem situats per veure, sentir, percebre el món...?
Es la primera vegada que us llegeixo i trobo molt interessant el vostre blog.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 25-08-2010 00:11

La política em cansa

 Article publicat a E-notícies

 

 

 

Fa 25 anys que participo a la universitat catalana d'estiu de Prada i sempre m'ha sorprès la cobertura mediàtica que se'n fa. Els corresponsals dels grans diaris barcelonins en donen una imatge curiosa. Sembla que aquesta bon a gent visqui en una bombolla i estigui bevent cerveses al bar del Parlament de Catalunya molt lluny de la Prada real. A la UCE, la política és molt present, sobretot enguany amb la campanya electoral. L'estada a Prada, però, és molt més rica i variada que aquests debats repetitius i interminables sobre la política catalana. Aire, sis's plau! A la UCE la gent s'ho passa bé, riu,viu, estima, es diverteix tot descobrint nous horitzons intel·lectuals. Jaume Fàbrega, el gastrònom de Banyoles, es passeja amb els estudiants per tota la tradició culinària d'Europa.

Hi ha tallers de poesia, de cançons populars, excursions al Canigó sense parlar de les xerrades apassionants als tendals on pots enraonar en català amb una parella de Nova York, una professora del Japó, joves americanes i russes, o especialistes de la novel·la negra, entesos en whisky.

Avui, per exemple, tots els periodistes han anat a sentir el senyor Laporta mentre no hi havia quasi ningú a la presentació de La bèstia del Vacarès, l'obra mestra de Josèp D'Arbaud traduïda al català pel professor Jaume Figueras, l'apòstol de l'occità.

Com Frederic Mistral que brindava a la Causa Vençuda, d’Arbaud sap que el provençal ha perdut el partit davant la modernitat, Tant se val. Amb imatges superbes, una frase clàssica i atemporal, de marbre, com els poemes del mestre de Malhana, d’Arbaud ens guia pels estanys i els caminois del seu país en un passeig romàntic, endinsant-se en una meditació finesecular sobre els orígens de la humanitat i la fi del món.

Aquesta presentació ha estat magnífica, d'un alt nivell intel·lectual i no hi he vist cap periodista. S'estimen més comentar un discurs repetit cinquanta vegades...

Prada, com deia el malaguanyat Miquel Porter i Moix, és la ' república del bon humor ' i no una tribuna per a polítics xerraires, uns toca-manetes que toquen la mà a tots els possibles electors.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 25-08-2010 à 08:16:27

He tornat a provar de comentar allà i no hi ha manera: em dona error una vegada i una altra.

Un article que treu unes conclusions agredolces de l'estada a Prada d'aquest any. Una mostra del cansament de la presencia de la política i de l'acaparament d'atenció per part d'algunes de les seves noves estrelles en detriment d'altres actes més apreciables, més d'acord amb l'esperit de la trobada (o el que a tu et fa sentir bé). Esmentes el gastrònom Jaume Fàbregues, descrius una pinzellada sobre aquells catalanòfis vinguts de terres llunyanes que ens informen d'allò que dominen, embastes un vestit molt elegant a una obra mestra de la literatura occitana i acabes amb una frase molt aguda del plorat Miquel Porter i Moix. Molt bé. Tot això donaria per a un debat interessant, per a unes quantes reflexions de fons, crítiques, adhesions, i per a algunes bromes també - és clar que sí! - més agudes, les altres no tant. I fins i tot alguna pixada fora de test. Som humans. Què ens trobem al debat? Un món paral·lel inventat del no res, amb el possible l'interès que podria provocar la imprevisibilitat (bé, allò del Cervantes i lo d"arrimar la cebolleta" tan Torrente, per escollir els dos extrems potser mereix nota) totalment malaguanyat.

Quan vaig a veure un film, la gent acostuma sortint parlant del que ha vist. A uns els agrada una cosa, als altres una altra. Aquí sembla que tothom parla d'un article que no he llegit, i ataca i defensa unes entelèquies que se m'escapen. I al final, com els micos de 2001, es fan cops de colze entre ells, sense massa control de cap on venen i on van les betzegades. Si com a mínim hi hagués insults creatius, o una batussa a cops de puny com déu mana - potser amb algun mort i tot -, encara...

2. vicent  le 25-08-2010 à 10:52:08

Jo vaig estar a Prada fa uns anys i en part estic d'acord amb tu. La presència de polítics, a vegades eclipsa la part acadèmica. Però és que els periodistes que informen a la premsa i ala TV, li donen més importància als polítics que no als professors, com he pogut comprovar amb els seguiment que he fet a travès de la premsa i la TV els anys que no he anat.
Enguany he notat un augment molt gran de gent del PSC, potser és l'imatge que ens arriba filtrada per la premsa?

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 18-08-2010 11:03

Els mercernaris de la pilota

 

Article publicat a E-notícies, el 16/08/2010

 

http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/em-va-fer-pena-que-puyol-marques-un-gol-per-a-espanya-43690.html

 

 

 

 

Invictus, la pel·lícula recent de Clint Eastwood, ha palesat la importància de l'esport en la vida política d'una nació. Nelson Mandela va entendre que pels afrikaners (la majoria de la comunitat blanca) la selecció de rugby —die Springbokke— era un símbol nacional, ' més que un club' i que no calia suprimir-la sinó suportar-la per tal de forjar una nació sud-africana multiracial. Un estat amb una tradició democràtica tan llarga com el Regne Unit reconeix la pluralitat nacional. Durant les competicions internacionals, juguen seleccions d'Escòcia, País de Gal·les, Anglaterra i els irlandesos del Nord formen part de l'èquip de la república d'Irlanda. Tothom sap que Escòcia, Gal·les, Anglaterra i l'Ulster constitueixen el Regne Unit i no passa res...A Espanya, on la tradició democràtica és el que és, Catalunya no té dret a una selecció nacional. Per tant, els esportistes catalans d'alt nivell s'han d'allistar a la selecció espanyola. Enguany, els futbolistes catalans han estat molt presents i determinants a l'hora de la victòria. M'hauria agradat que fossin més autodeterminants...Em va fer pena que el gran Puyol marqués un gol tan important per a Espanya, el país que no vol que el seu tingui un estatut votat democràticament...No podem culpar els nostres futbolistes de totes les mancances de la societat catalana però, com deia el meu avi, ' entre poc i massa, la mida passa.' Vaig trobar grotesca la passejada de la senyera a l'estadi. Els jugadors catalans haurien pogut alçar tots el puny en signe de protesta com els atletes negres als Jocs Olímpics de Mèxic el 1968.

Durant la guerra d'independència algeriana, els jugadors algerians van crear una selecció de l'FLN i ja no van jugar a la selecció francesa que, sense ells, va arribar a semifinals el 1958. Si s'haguessin quedat a França, haurien pogut accedir a la final i qui sap...Era un altre temps...

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. vicent  le 22-08-2010 à 18:44:37

aquesta pancarta est``a errada, tothom sap que Deu ´´es argent´´i i li diuen Leo Messi

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article