VEF Blog

Metafísica del futbol

L'elegància del número zero

Lluís Muntada

Proa

Barcelona, 2010

412 pàgines

S'ha acabat la Copa del Món a l'Àfrica del Sud amb la trista conclusió que coneixem. Per a consolar-me i reconciliar-me amb el futbol, he llegit L'elegància del número zero de Lluís Muntada. Aquest llibre singular —diguem-ne novel·la— m'ha agradat força. Es presenta com un moble preciós a mig camí de El dia que va morir Marylin de Terenci Moix i de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès. Com el novel·lista figuerenc, Lluís Muntada ens proposa una educació sentimental empordanesa. El seu és un Empordà oníric amb poblacions fícticies i ben reals a l'encop. ' Saïllana era un poble adormit sobre ell mateix. Quedava a vint-i-cinc quilòmetres d'Eida, la capital de la comarca, i a uns setanta de Girona, la capital de la província. ' (pàg 31) Una població amb dòlmens i ' salutíferas aguas termales de (…) dos magníficos balnearios ' on els habitants ' se deleitan en (una) entrañable condición aldeana. ' (pàg.40) Tot redactant una novel·la ultra local, l'autor passeja el lector a tota la geografia europea. Visitem Irlanda, els Països Baixos en una melangia infinita. Amb una llengua clàssica, elegant, clapejada amb discrets dialectalismes. Muntada ens conta una història d'amor trista —valgui el pleonasme— amb un humor finesecular. ' A Saïllana tothom coneixia en Robert amb el sobrenom de Panzer, àlies que m'estalvia tota definició sobre la seva personalitat. ' (pàg.26) Quan un col·lega en diu una de molt bona, senti una enveja incontrolable. Com m'hauria agradat inventar aquest estirabot ' Estudiar anglès d'aquesta manera és com follar per telepatia ' (pàg 75) Aviat hi arribarem ara que els ateus preguen per a la derrota d'Espanya i que un milió i mig de persones es redueix a seixanta-mil...Muntada sap recrear els minuts superiors de l'existència, els arravataments juvenils amb el lirisme del Rimbaud dels poemes en prosa . ' Saturat pel remolí de visions tèrboles, vaig acollir exultant la primera llum de l'alba. ' (pàg.30) Per al lector amant de la literatura, aquesta obra apareix lluminosa, marqueteria delicada que cal descobrir a poc a poc, frase rere frase, sense pressa, com el cos d'una dona. Una curiositat intel·lectual intensa innerva tot el relat. Jugant amb les formes tradicionals, de la novel·la espistolar a l'aforisme, Muntada alterna les anàlisis literàries agudes amb consideracions sobre el futbol. ' Al capdavall, Pessoa i Kafka també són dos autoposseïts, dos malalts fascinants que cavalquen un llenguatge sense corretges. Conclusió: Déu juga als daus i, a més, es fa trampa. ' ( pàg.222) Aquesta definició admirable de la literatura conviu amb una passió pel futbol. El narrador decortica els millors gols de Pelé, Maradona i Platini amb el lirisme d'un Antoine Blondin que comentava el Tour de France entre dues borratxeres còsmiques. Amb elegància, Lluís Muntada amaga la seua desesperança vital per a celebrar la bellesa de la vida que cal estimar, malgrat tot...He retrobat en el seu narrador el desesper d'en James, l'assassí anglès de La guinguette à deux sous de Simenon. ' Un désespoir gris et terne. Un désespoir sans phrases, sans ricanements, sans contorsions. Un désespoir au Pernod, sans même un accompagnement d'ivresse. James ne s'enivrait jamais. ' En la selecció dels escriptors, Muntada té el geni de Pelé, la classe boja de Maradona i la intel·ligència ordenada de Michel Platini.