http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 20-01-2011 13:38

El poema de la memòria

 

 Ressenya publicada a la revista El Temps, 18/01/2011, número 1388

 

Un amor d'en Swann

Marcel Proust

traducció de Josep Maria Pinto

El cercle de Viena

Barcelona, 2010

 

                                                                                                                 

 

 

 

Quan tenia vint anys, admirava profundament el senyor Daniel Caro, el meu professor de literatura francesa, perquè havia llegit dues vegades tots els volums de La recherche. Jo tenia raó. L'univers de Marcel Proust no és pas d'un accés fàcil. Es mereix. Com Himalàia o un viatge a Sibèria a l'hivern. Crec que Un amour de Swann constitueix una entrada de luxe en l'univers de les novel·les de Marcel Proust. El lector hi descobrirà la seua penetració psicològica. Quin altre autor s'ha endinsat tant en la comprensió de l'ànima humana? A vint-i-cinc anys, vaig tenir la meua primera pena d'amor. Vaig anar oblidant de mica en mica l'aimia llegint, un rere l'altre, els set volums de A la recherche du temps perdu de Nadal fins al mes de juny i vaig ser feliç d'integrar la mateixa confraria que el professor Caro. Després d'aquella aventura, confessi que em va costar tornar als llibres 'normals', els llibres 'mortals.' Em sentia com un príncep rus en un taxi de París després d'haver conegut les festes dels palaus de Sant Petersburg.

Amb A l'ombre des jeunes filles en fleurs, Un amour de Swann em sembla el cim de l'obra de Marcel Proust. Els defectes habituals de l'autor aquí no molesten. Les frases tan llargues, que volen expressar tots els matisos del món rere l'estregina de la memòria, no avorreixen el lector com tantes pàgines de Du côté de chez Swann. Com Pierre Benoit o Roger Peyrefitte, sembla mentida que un geni com Proust es deixés enlluernar per la noblesa i els salons mundans...En Un amour de Swann, aquests salons tan irritants retiren a la selva equatorial, una jungla claferta de monstres com la senyora Verdurin. Després d'haver viscut tants anys en aquell univers mundà, Marcel Proust, malaltís, fràgil, va concebre una epopeia mundana, el poema de la memòria. Els seus llibres poden aparèixer com un catàleg genial, una agenda literaturitzada de la vida quotidiana en la França ' de la belle époque ' amb els seus vestits, els girs del llenguatge, la música, els actors, els primers autos. Marcel Proust disseca la gelosia i el sentiment amorós. La seua anàlisi de la música i de la ' petite phrase de Vinteuil ' és inoblidable. El novel·lista té un humor deliciós quan pinta els salons parisencs. Els personatges de Proust tenen l'espessor, la humanitat, la profunditat de les millors creacions de Honoré de Balzac i Lev Tolstoi. Sentim la veu, l'olor del seu món. Reconeixem el francès tan particular de la Françoise, la criada, que s'expressa com les velles pageses del Quebec. Amb Marcel Proust visitem un món paral·lel al nostre —la Proustia— una multitud de jardins amagats on ens esperen fonts de metàfores, la frescor d'un matí d'estiu. Cap llibre no s'allunya tant del realisme i no s'apropa tant a la nostra realitat interna.

Feliciti la valentia del traductor que s'ha encarat amb una muntanya. Sempre he dit que val la pena d'aprendre francès només per llegir Marcel Proust, Gustave Flaubert i Gérard de Nerval en versió original. No puc estar-me de citar en francès un passatge d'un cinisme meravellós. Que la gent que encara no ha llegit el llibre salti aquestes línies. ' Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre! '

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Josep Maria Pinto  le 27-01-2011 à 12:57:06  (web)

Un text molt bonic, gràcies per l'esment i bona lectura!

Josep Maria

 
 
 
el 19-01-2011 19:07

En la mort de Jean Dutourd

 

Article publicat a E-notícies, 20/01/2011

 

 

 

 

S'acaba de morir Jean Dutourd, un dels majors escriptors francesos actuals. Dir-li actual l'hauria fet somriure a ell que es trufava de la modernitat. Admirador apassionat del general De Gaulle, antic resistent, Jean Dutourd coneixia admirablement l'anglès, però el seu gran amor, amb la seua dona ' Camille, qui m'est plus chère que tous mes livres ' fou la llengua francesa. El 1952, publica Au bon beurre, un pamflet ferotge sobre l'enriquiment dels Poissonnard, una família de botiguers, durant l'ocupació alemanya. Amic de Louis Aragon al qual va dedicar Les voyageurs du Tupolev, llibre emocionant, Dutourd és l'autor d'una obra abundant i variada. El seu talent es desenvolupa sobretot en la novel·la i l'assaig. Conservador, divertit, culte, enamorat de la bellesa del món, refractari a les modes fugisseres, Jean Dutourd va publicar el 1963 Les horreurs de l'amour, una obra mestra que s'hauria de traduir a totes les llengües de la Península. El millor homenatge que es pot retre al novel·lista és llegir-lo. Quan podreu, agafeu el tren de nit cap a París. L'endemà baixareu a l'estació d'Austerlitz i, després d'un petit crème i d'un parell de croissants, visitareu els llocs descrits pel mestre. Passegeu sota els arbres de l'Square Saint-Lambert i pels carrers saturats de tanta història.

En aquesta època mediocre, ens queden satisfaccions com les velles pel·lícules americanes, la veu de Frank Sinatra, les novel·les de Jean Dutourd i una copa de xampany a la salut de tots els amors perduts.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-01-2011 18:21

L'ànima de les bèsties

 Article publicat a E-notícies, 15/01/2011

 


Quan era petit, es parlava molt al poble d'un home de Trullars. Treballava a l'escorxador de Perpinyà i deien que era capaç d'estossinar un bou amb un cop de puny. He pensat en aquest personatge en llegir una entrevista amb Jonathan Safran Foer a propòsit del seu llibre Eating animals. Per a Safran, els animals no són els nostres iguals sinó éssers vius i conscients. Per la meua part sempre m'ha xocat la teoria de René Descartes sobre els ' animaux machines. ' Segons ell, els animals no tenen ànima. Són pures mecàniques. M'agrada més la teoria de Gassendi. Els animals tenen una ' petite âme. Pas aussi grande que celle des hommes.' Un passatge de l'entrevista de Safran m'ha colpit. Explica que, entre les rengleres de porcs que esperen el seu torn a l'escorxador, no és pas rar que un porc tingui una aturada cardíaca. Pels animals, l'espera a l'escorxador constitueix una experiència atroç. El nom d'aquest lloc ja ho diu clarament escorxador, matadero, abattoirs, slaughterhouse, tuador...Uns noms que fan esgarrifar.

Tret de botxí (paraula que, per cert, ve del francès boucher...) crec que hi ha poques feines tan allunyades de la poesia com forense, empleat en un escorxador i carnisser. Sóc un negat en biologia però, pel que sé, l'home és carnívor des de sempre com ho palesa la nostra dentadura. Em sembla recordar que les plantes també pateixen malgrat l'absència del sistema nerviós. Els quants vegetarians que he tractat m'han recordat els membres d'una secta. Quan vas a casa seua, has de menjar com ells; en canvi, si vénen a casa teua, els has de preparar un menjar especial...

Sé que travessem un crisi important, que mil·lions de persones es moren de fam cada dia, però potser ens podríem demanar com eliminar tants patiments i tantes crueltats a l'hora de menjar animals...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-01-2011 00:06

Sem pas francesos

David Vivern, Revista de Girona, 260

 

 

 

 

De la mateixa manera que ens sentim entre perplexos i satisfets quan ens fem entendre en català amb un «francès» del Rosselló o del Vallespir, Bezsonoff, rossellonès de remot origen rus, ha anat a batzegades entre la sorpresa, la decepció i l’epifania durant la seva existència com a català-francès, francès-català.
La descoberta, anàlisi i aplicació sàvia d’aquesta dualitat, tant a la França profunda com a la Catalunya sense adjectius geogràfics, l’han portat a reflexionar i a explicar-nos en aquest llibre les seves vivències durant el seu procés vital, mentre anava descobrint que la seva llengua real era un català mig afrancesat, i que el francès del seu voltant no era com el de París, ni de bon tros.
La seva ironia, sempre present, ens recorda sovint l’estil corrosiu amb què Pierre Daninos retratava les maneres de ser francesa i anglesa. Només que, amb Bezsonoff, no hi ha personatges ficticis: 

es tracta d’ell i la seva progressiva constatació d’una catalanitat inicialment inconscient, desarborada, que es va concretant amb les converses i anècdotes sorgides en el si de la seva família, amb els companys, a l’escola, al servei militar, i amb els contactes amb gironins, barcelonins, algueresos, valencians...
Guanyador de diversos premis literaris amb obres en català –inclòs el Just Casero–, Bezsonoff escriu, a Un país de butxaca, en clau simple: frases curtes, amb ritme de quadern de viatge. El llibre no té aspiracions de pamflet patriòtic, militant o continuador en el camp literari de l’activitat docent de Bezsonoff, professor de català a Perpinyà. Com en un mirall, el català-espanyol veu el seu doble en el català-francès, i arriba a la conclusió que un país amb mil anys d’història no es desfà així com així. Aquesta obreta ens ofereix una dissecció satírica sobre la nostra llengua i la seva situació aquí i allà, en algun moment mordaç o acusadora, però sempre amb la sornegueria i el veure-les venir dels rossellonesos, del «país de butxaca» que és, per a l’autor, el seu
tros de Catalunya.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-01-2011 21:02

Els patis

 

 

Capítol inèdit d'Una educació francesa

 

 

Quan era petit, m'avorria molt a classe, però m'agradaven els esbarjos. Del pati de l'escola Paul Painlevé de Massy en dèiem ' la cour de récréation ' com tots els francesos o senzillament ' la cour.' Em sorprenia que el senyor Auclair, durant les lliçons d'història de França, ens parlés de la ' cour ' (la cort) de.Lluís XIV a Versalles. Per més que cerqués, no li trobava cap luxe al pati de la nostra escola. Es dreçava en un pujolet entre l'Square du Portugal i la Place d'Allemagne, on vivia el senyor Aldeguer, director de l'escola. Uns avets i bardisses el voltaven. A mà esquerra, hi havia l'estadi que unia el nostre pati amb l'escola de les nines. Aquest annex era l'estranger per nosaltres, un territori desconegut com Kamtxaka, sense interès. A la planta baixa de l'edifici central es trobava el pati cobert (le préau) Una porta conduia al refectori, l'altre als lavabos i la tercera a les aules. Per pujar, calia passar davant del despatx del senyor Aldeguer. Un planisferi d'Air France animava les escales.

Durant l'esbarjo del migdia, dibuixàvem amb guixos els contorns d'imperis fabulosos. Jo que estic escrivint en la meua petita cuina de Nils, no vaig somiar que coneixia sinó que vaig conèixer, gràcies als guixos, el Partenó, els esplendors del Fòrum i el port de Cartago. Admirava els romans tot i que m'havia decebut llur manera de tractar els cartaginesos.

Quan arribava el mes de juny, el pati cobert adquiria una activitat inaudita. Comentàvem, amb refinaments d'experts, les darreres aventures d'Astèrix i jugàvem amb cascarines (bales) Encara plori per la pèrdua del meu soldat de plom més bonic: un coronel sudista, amb un aire de James Mason.

Durant l'esbarjo de les quatre, espertinàvem. L'administració ens distribuïa un tros de pa amb una xicolata meravellosa, una xicolata senzilla que no he retrobat a les millors botigues de Suïssa i Bèlgica. Completava l'espertinar amb una llesca de pa amb confitura de toronjo que havia apuntat la padrina Jeanne. Sovint la confitura es vessava en el sarró de vellut marró que m'havia cosit l'àvia. Els anys han passat, les satisfaccions s'han fos en la boira però, cada cop que passi pel jardí del liceu on treballi, acluqui els ulls i senti encara l'alegria d'antany.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-01-2011 20:09

Biutiful

 

Article publicat a E-notícies, 11/01/2011

 

Em planyia fa poc de la contracultura i del culte actual per la lletjor. La pel·lícula Biutiful d'Alejandro González Iñárritu constitueix un compendi exemplar de la mediocritat cinematogràfica actual. La interpretació de Javier Bardem hi és extraordinària. Com Jean Gabin i Spencer Tracy, en Bardem desprèn una autoritat natural, una presència forta. Quan entra en una sala, tothom es fixa en ell. Em fa pena que un gran actor com ell s'hagi de guanyar la vida amb productes tan cridaners. Casat amb una puta sud-americana, bipolar i drogada, el protagonista de Biutiful treballa per uns xinesos malvats, homosexuals i cruels. He oblidat algú? Sí! Un policia corrupte i racista. Per què el cineasta ens imposa aquesta descripció tan sòrdida d'una ciutat magnífica com Barcelona? Gent com ell aconsegueixen enlletgir llocs màgics com l'Alhambra, el palau de Versalles i embrutir les actrius més boniques...André Gide escrivia ' On ne fait pas de bonne littérature avec de bons sentiments. ' Crec que el contrari també és vàlid per al cinema i tots els mals sentiments del món no faran necessariàment una pel·lícula homologable...Per què el cine actual s'interessa tant per la maldat, la brutícia, la sordidesa, l'excrement? Quina mania! Si pogués, faria venir tota aquesta gentussa i la cobriria de roses, amb perfums de lavanda, escoltant sonates de Beethoven o versos de Frederic Mistral, un vespre d’estiu, quan el sol plora perquè deixa la Provença per tota una nit.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 11-01-2011 18:35

Els trens

 

 

Capítol inèdit d'Una educació francesa

 

 

 

 

Quan era petit viatjava molt sovint amb el tren. Els meus avis en deien ' el trinc ' com tots els catalans del Rosselló. En aquell temps, calia passar almenys tretze hores al tren per anar de Perpinyà a París. Arribàvem a l'estació d'Austerlitz com si haguéssim travessat tot Sibèria. El padrí ens despertava moltes hores abans de la partida. Llegia L'Indépendant mentre la padrina apuntava l'esmorzar i el menjar pel viatge. L'estiu, preparava una ampolla vestida, és a dir una ampolla gelada coberta d'un drap per a conservar la frescor més temps. Dinàvem cap a Tolosa. Unes llesques amb un cambajó celestial. A cada ciutat pujaven soldats que feien mala cara. A les parets de les fàbriques vora les estacions encara es llegien moltes pintades velles de deu anys. ' Paix en Algérie. ' Les més recents deien ' Paix au Vietnam.' En aquell temps, no sabia que la majoria dels ferroviaris militaven a la CGT, emanació sindical del partit comunista. L'encapçalava Georges Marchais que ens feia gràcia amb els seus estirabots, la seua veu tan particular. La padrina reia tant que jo explicava a la gent, quan menjàvem al restaurant, que ella era comunista. Recordi la mona d'incredulitat d'un senyor de París a la terrassa del restaurant de Marguerite Marty a Dorres.

Els viatges amb tren no s'acabaven mai. Passava el temps llegint llibres de la meua edat. Debades. Si bé dormia tot seguit entrava en un cotxe, no podia al tren. Les novel·les apassionants de Pierre Benoit van il·luminar la meua adolescència i ja no em vaig avorrir al tren.

Amb la padrina Jeanne, els viatges de Massy a Mers-les-Bains representaven tota una expedició. Agafàvem l'autobús 119 per baixar a Les Baconnets, una estació coqueta, blanca, moderna. Hi anàvem tan sovint que treia mal a admetre que es trobava a Antony, a l'altra banda de l'avinguda del president Kennedy, i no a Massy. Semblava un aeroport minúscul amb els llums que indicaven les parades on parava el metro. Un cop a París, baixàvem a Denfert-Rochereau. La padrina —vella parisenca que no podia estar-se més d'una hora a Rigardà, el poble conflentí dels seus pares—ens guiava fins a l'estació de Saint-Lazare. Cada cop que el tren travessava Marseille-en-Beauvaisis, rèiem que un poble tan petit s'anomenés com la segona ciutat de França. Per fi, arribàvem a Mers i, escortats pels esquitxos de la mar, caminàvem fins a La Favorite, la vil·la on l'àvia tenia un apartament.

Ara, ja no agafi cap tren. No vull ser agafat en una vaga i esperar hores al moll d'una estació anònima. M'estimi més menar per les carreteres nacionals a la recerca de la infantesa perduda que a vegades retrobi en un matís de la llum, l'hivern cap a migdia, o en una vella publicitat sobre la paret d'una casulla arrugada, oblidada vora un prat.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 08-01-2011 17:16

Les meues cambres

 

Capítol inèdit d'Una educació francesa

 

 

Quan era petit, vaig tenir moltes cases perquè vaig viure a moltes ciutats. De Mende no recordi res, tret d'un viatge amb els meus pares que vam fer més tard. Em venen moltes imatges de Briançon. Els carrers i el Camp de Mart plens de neu, les botigues antigues, els valsos en la pista de gel, l'uniforme blanc dels caçadors alpins i els ciclistes i el cel tan pur durant les nits d'estiu.

A Breisach Am Rhein, la meua cambra es trobava al primer pis, a mà esquerre de l'escala. Un balcó de fusta dominava al jardí. Encara senti la veu del pare repetint les lliçons de L'allemand sans peine del mètode Assimil.

A Massy, compartia la cambra amb la meua germaneta Cécile. Teníem dos llits bessons superposats. La meua cambra donava a l'aparcament entre l'Allée de Suède i l'Square du Portugal. Es distingien el descampat al peu de les tres torres i la cantonada de l'Avenue Nationale amb la Rue d'Espagne. Sé que hauria de dir la ' nostra ' cambra, però en aquell temps deia ' la meua.' Ma chambre! Cada vespre, havia de col·locar els meus joguets a l'armari incorporat a la paret. Quan no sortia amb els companys, jugava amb una locomotora del Far West i un vagó que sempre atacaven els mateixos indis, un taller groc amb dos pisos i un ascensor blanc. Sovint aprenia la geografia amb un trencaclosques que reproduïa el mapa d'Europa. No sabia pronunciar l'anglicisme puzzle. Deia i dic encara, quan estic cansat, pulze...No coneixia l'expressió ' casse-tête chinois.'

A Verneuil-sur-Seine, la vista era molt més bonica que a Massy. Des del menjador vèiem molt bé el Sena i les seues ribes. De la meua cambra estant, una mansió anglonormanda hauria pogut constituir el decorat de les primeres pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Els pares em van regalar un secreter i, per respectar l'etimologia, hi amagava els meus secrets. Amb dos companys bretons, en Yann i en Loïc, havíem muntat una xarxa d'espionatge a les altures de Verneuil i no fos cas que les nostres informacions, recollides a les millors revistes com el suplement d'Historia sobre l'espionatge al segle XX, caiguessin en mans estrangeres...Els russos ja ens havien robat els plànols del Condorde, amagant els plànols microfilmats en tubs de pasta per a les dents...Anavem ben informats com ho podeu veure. No els havia portat sort ja que el Tupolev, bessó clandestí, del nostre Concorde s'havia estavellat a Goussainville pel juny del 1973. Aquell dia, mon pare, que visitava el Saló del Bourget, no havia perdut cap detall de l'accident. Jo, mentrestant, era hospitalitzat a la clínica Saint-Louis.

Quan ens vam instal·lar al Pueg a Canes, vaig gaudir, durant dos anys, d'una vista de mil·lionari, al vuitè pis de la résidence des Pins, situada a dalt d'un pujol. Quin panorama!A mà esquerra, els jardins i les vil·les de la Crotz dei Guàrdias i les illes de Lérins que no podien agafar el portant. A dreta, el massís del Taneron que la mimosa engrogueix a finals de gener. He viscut a moltes ciutats, he viatjat massa i mai no he retrobat, ni a Cotlliure o Cadaqués, l'esplendor de les postes de sol a Canes.

 

 

foto de Marcel Amidieu

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-01-2011 15:29

Miscel·lània valenciana

 Article publicat a E-notícies, 7/01/2011

 

 

 



Un dels plaers majors de la vida és baixar cada estiu al País Valencià, a casa d'uns amics a Sueca. M'agrada practicar amb la gent el meu estrany valencià boreal que a casa meua anomenem català. Hi senti mots i girs del Rosselló que ja no es diuen a Barcelona. Aquest llibre de converses amb l'Enric Tàrrega apareix com un convit a València i un passeig per la nostra vida cultural a la segona meitat del segle XX.  Tàrrega ha conegut tots els grans intel·lectuals valencians. Els presenta sota un aspecte humà, en la seua quotidianitat, la seua humanitat amb tot el que suposa de mesquinesa i de sublimitat alhora. M'hauria agradat que la conversa fos reelaborada literàriament, discretament. Ara, Enric Tàrrega és un contaire de raça. La seua mili, on tothom parla català, sembla un conte. ' Em passaren coses curioses. (…) I jo me n'anava al caporal primer i li deia: « Mi cabo, son ochenta y cuatro ». I el caporal deia al sergent: « En són vuitanta-quatre »., i el sergent al capità « En són vuitanta-quatre ». I el capità deia: « Digues-los que trenquen files », i quan arribava a mi, jo deia: « ¡Rompan filas! » perquè jo tenia l'obligació de dir-ho en castellà. ' (p.32)  

Les consideracions sobre els viatges m'han interessat també i constitueixen una barreja estranya d'erudició i de detalls molt prosaics com. 'M'assec en una cadira i em vist mentalment com si estiguera en el lloc, i comence amb sabates i sabatilles de bany —no les de feltre grosses— calcetins i calçotets, samarretes interiors. Pantalons i mocadors, camises, algun jersei, una sahariana o un abric, segons on vaja. Després, ustensilis d'higiene personal ' (p.83) Només ignorarem la marca de la pasta per a les dents...És la vida mateixa, la paraula viva que ix de la memòria de l'Enric Tàrrega. Evoca amb humor, emoció i devoció les seues estades a la universitat catalana d'estiu de Prada. Els historiadors del futur potser crearan un subgenère en la literatura memorística: les remembrances pradenques, ja conreades per Manuel Joan Arinyó.  

Els retrats dels personatges que ha conegut m'ha decebut. Conec la facilitat verbal d'en Tàrrega i m'esperava a llegir uns homenots a la valenciana. Uns quants autors tan importants i contradictoris com Xavier Casp llisquen a través del relat com ombres. En canvi, la seua descripció de les diferents cares de València és sensacional. Cada racó li suggereix una anècdota. ' En aquesta torre que fa cantonada de la seu, portaren alguns dijous les amoroses, unes prostitutes, perquè els canonges pogueren fer ús del matrimoni. '  (p 112)  

Tàrrega és un enamorat apassionat de la seua llengua i de la seua ciutat. En coneix tots els carrers. Dolçament, les recorda, amb els ulls plens de llàgrimes i un somriure educat perquè en Tàrrega no vol avorrir la gent. 

 

 

foto de http://artvalencia.com/wordpress/wp-content/uploads/VELA-LATINA-2.jpg

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-01-2011 13:59

Més a prop de la a

http://gripaublau.flog.cat/rambles-saigon-2466

 

 

 

Les rambles de Saigon

Aquest és un llibre dels primers temps d'en Joan-Daniel Bezsonoff, als anys noranta. Em temo que no és gaire senzill de trobar.

Fer-ne un petit resum és ben senzill. En Daniel Valls, un capità català, ens explica les seves aventures en el Vietnam ocupat pels francesos dels primers anys posteriors a la segona guerra mundial. Ens parla de l'ambient del Saigon de l'època, de les coneixences que hi fa i sobretot de les seves aventures i desventures amoroses.

De bon començament em va costar una mica endinsar-me dins de l'ambient de la novel·la, però a mesura que avançaven les pàgines em va anar atrapant. L'autor suposa que el context històric de rerefons es força conegut, cosa que potser sigui certa per a molts lectors de la Catalunya Nord i pels francesos i vietnamites en general, però no en el meu cas. Les peripècies del capità Valls certament ho tenen tot per configurar una vida novel·lesca: un país en una guerra latent en què un atemptat pot trastocar qualsevol situació, amistats a prova de bomba, grans traïcions, amors apassionats, baixesa moral... el nostre protagonista no és, precisament, ni un gran heroi ni una persona exemplar, tan sols una persona atrapada per les circumstàncies d'un temps i dels seus sentiments.

Si algun dia per casualitat cau a les vostres mans, no deixeu de llegir-lo, és un bon entreteniment. 

 

 

 

 

 

http://saigon.vietnam.free.fr/saigon/3_07_03_01.jpg

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article