http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 08-07-2011 00:25

Com a pare he fracassat

Xavier Rius, E-notícies, 7/07/2011 

 

Temps enrere llegia Els taxistes del tsar -una de les obres més autobiogràfiques del futur premi Nobel Joan Daniel Bezsonoff- i vaig arribar a la conclusió que com a pare he fracassat. És aquell paràgraf en el que explica que "vaig llegir Tolstoi a l'edat de tretze anys" (pàg. 34) i que, de jove, s'havia empassat també L'educació sentimental de Flaubert o A la recerca del temps perdut de Proust.


Segurament he fracassat en moltes coses, però una de les que més em dol és no haver aconseguit inculcar als meus fills el plaer de la lectura. No és que siguin mal estudiants. Al contrari, ho han apovat tot. Però no hi ha manera de competir amb la Play, el messenger, el facebook, l'ordinador, l'Ipod, etc., etc.

Ho he provat tot. Primer vaig recuperar els Tintín i Astèrix -jo era més d'Astèrix- de la meva infància. Després les mítiques aventures del Capitán Trueno o del Jabato a quinze pessetes -que feliços érem amb la pesseta- editades per Bruguera. Tot plegat alternat amb llibres de romans, de dinosuares, fins i tot d'Star Wars, del que sigui.

Durant una temporada vaig decidir llegir un pàragraf destacat dels meus autors preferits a veure si picaven. Com el passatge de la madalena de Proust. Però llevat del gran -que es va enganxar a un capítol de Vida i destí, de Vasili Grossman- va ser endebades. I no era cosa de llegir a criatures, abans d'anar a dormir, la història del setge d'Stalingrad.

La meva darrera temptativa va ser llegir-los cada nit un fragment de L'illa del tresor, en l'edició de Quaderns Crema, però no vam passar de la plana 86. Acostumats a combats intergalàctics i rajos làser, s'avorrien amb les simples aventures d'uns pirates. Se'm va passar pel cap encetar Moby Dick -jo la vaig llegir en castellà: "Llamadme Ismael ..."-, però un dia feien per la tele el clàssic de 1956 -amb Gregory Peck de protagonista i John Huston de director- i van fer zàpping.

Al final he claudicat, només vaig posar com a condició que -si s'empassaven els Simpson- ho fessin en anglès després de llegir una entrevista al guionista Piti Español a la contra de La Vanguardia (15 de febrer del 2010) en la que explicava que, als seus fills, els hi havia permès només mitja hora al dia i en anglès. Però fins i tot en això darrerament s'ha esquerdat l'autoritat paterna.

Potser m'estimo massa els llibres perquè gairebé en sóc un comprador compulsiu -algun vici s'ha de tenir-. Servidor compra llibres com si el món estigués a punt d'acabar-se o me'ls pogués endur tots a la tomba per passar l'estona. Al cap i a la fí, els llibres -de paper- es poden tocar, olorar, remenar, subratllar.

El primer que faig en comprar un llibre és ensumar l'olor a tinta i paper. Després arrencar-li el preu perquè els llibres, com l'aire, haurien de ser un dret universal. I cada vegada que tanca una llibreria -n'han mort tantes últimament: la Francesa, la Castells, la Bosch, l'Ona, la Cinc d'Oros, etc- tinc una punxada al cor encara que no hi fos client

  

                                                                         foto de David Ramos



No puc sortir de casa sense un llibre. De vegades dos perquè hi ha un llibre per a cada estat d'ànim i cada hora del dia. El passat 8 de febrer llegia un article de Luis Racionero al Culturas que em va colpir: "Soy -deia- un lector empecinado, leo varias horas al día, a veces sólo ceso por dolor en los ojos, si no, seguiría y seguiría". Potser som una generació que s'acaba.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-07-2011 12:06

En la mort de Miquel Pairolí

                                                                                    foto de Benzina

Si algun jove aprenent d'escriptor em vingués a consultar, li aconsellaria que llegís les obres de Miquel Pairolí. Aquest autor discret era, per mi, un dels millors estilistes nostrats, un orfebre del llenguatge. Si bé les seues novel·les contenen passatges memorables, sempre hi he trobat alguna feblesa en la construcció narrativa. Pairolí no era pas un contaire d'històries.

Tinc un criteri molt personal per avaluar la qualitat d’una prosa. Com tothom, llegeixi silenciosament i, de sobte, sense adonar-me’n, em posi a llegir en veu alta i declami les línies. Tinc menester de tornar a llegir unes pàgines en veu alta per tal d’assaborir el plaer verbal. He sentit aquesta necessitat intima de lector amb molts fragments de Cera. " La família havia donat a aquell indret un nom acusadament líric. En deien el jardí dels magraners. Era una concessió a la fantasia, les il·lusions. Les paraules volaven força més amunt que la realitat. De jardí ho era d’una manera molt relativa perquè ningú no en tenia gaire cura. " (pàg.47) Quin escriptor escriu un català tan bo actualment? Cap frase no grinyola, la llengua és rica i bella, les imatges justificades, els personatges d’una profunditat digna de Balzac. Ara, us hauré de confessar que, per mi, la novel·la no era pas el gènere on Pairolí expressava millor el seu talent.

Pairolí retirava als novel·listes francesos del Nouveau Roman que descriuen pel gust de la descripció sense interessar-se en el relat.

El recordaré com un home amable i discret, un gran estilista, un artesà del llenguatge que la mort va dallar abans que pogués escriure l'obra mestra que portava dins seu. Era un bon escriptor que honra una literatura.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 06-07-2011 10:50

La mort del provençal

               E-notícies, 6/07/2011


Fins al 1930, el provençal designava en lingüística dues realitats veïnes però distintes. El provençal era el nom que es donava a la llengua d'oc conreada literàriament a l'edat mitjana a tot el sud de França llevat del País Basc. S'anomenava també així la variant d'aquesta llengua parlada a la Provença que Frederic Mistral i els seus deixebles van dignificar al segle XIX. Ara, del conjunts dels parlars de la llengua d'oc/provençal en diuen occità i la paraula provençal designa només la llengua històrica de la Provença, variant regional de l'occità.

 

Els provençals, que tant han aportat a les arts, constitueixen un exemple de tots els paranys en què poden caure els catalans. Des de la segona guerra mundial, els provençals han deixat de parlar la llengua a la mainada. S'observa el mateix fenòmen a moltes regions com la nostra Catalunya Nord, l'Alguer o fins i tot la Louisiana francòfona. Aquest canvi idiomàtic acompanya el pas de la civilització agrícola a la civilització industrial, la transformació dels cavalls en tractor.

 

He viscut a la Provença del setembre 1975 fins a la primavera del 1993. He viatjat per poblets perduts, m'he dissimulat a l'ombra de velles places, m'he amagat en velles esglésies i he sentit, a tot estirar, una hora de conversa natural en la llengua de Mistral. Molta gent malda per salvar aquest tresor. Malauradament els divideix una querella absurda : l'ortografia. Els felibres, deixebles de Mistral, escriuen amb l'ortografia del mestre, calcada en la francesa. La majoria reconeix la unitat de la llengua d'oc (els costa dir-li occità) i una minoria important la nega. Parla de llengües d'oc i no de ' la llengua d'oc. ' Els occitanistes voldrien imposar un provençal artificial, eliminant molts gal·licismes arrelats des de fa segles. Fan servir la gràfia clàssica molt allunyada de la llengua de la gent ja que nota sons de les altres variants de l'occità que han desparegut en provençal. Un exemple. ' A l'estiu lei provençaus menjan un pan banhat a la plaja e parlan lo provençau ' (oc) ' A l'estiéu li prouvençau manjon un pan bagna a la plajo e parlon lou prouvençau. '(felibres) La solució passaria potser per un compromís. Les consonants desaparegudes en provençal podrien ser subratllades o en negretes. Podrien escriure ' lo pan banhat '

La bona gent deixa de parlar la llengua dels avis i, mentrestant, s'entrematen intel·lectuals a cops de diccionaris, per una o i una t...Quan els exèrcits turcs assetjaven Bizanci, els teòlegs encara discutien sobre el sexe dels àngels. ' Honte à qui peut chanter pendant que Rome brûle ' que deia Alphonse de Lamartine.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-07-2011 11:47

Observacions

                 E-notícies, 2/07/2011


Si m'ho permeteu, intervindré, un cop o dos cop a l'any, per dir la meua després de llegir tants comentaris al peu dels meus articles...


1/ Molta gent ben intencionada s'ho passa bé, ' s'espleteix 'que deia el meu avi, afirmant que la literatura catalana és subvencionada. Els convidi a llegir o a consultar dos llibres recents traduïts al castellà.  El frento ruso de Jean-Claude Lalumière (Libros del Asteroïde) ha rebut una subvenció del govern francès.  Hammerstein o el tesón de Hans Magnus Enzensberger del govern alemany. Si França i Alemanya subvencionen les traduccions al castellà d'obres de ciutadans seus, per què la Generalitat no podria atorgar una beca de tant en tant? Crec que aquestes subvencions s'haurien de donar només a llibres prestigiosos cars, com enciclopèdies, diccionaris o obres d'art amb moltes reproduccions.


2/ Si és veritat que la Catalunya Nord va passar al domini francès el 1659, recordaré als nostres amics espanyolistes que Gibraltar és anglès des del 1713.Vérité au delà des Pyrénées, erreur en deçà...escrivia el gran Pascal...No esmentaré, per caritat, la hispanitat tan relativa de Ceuta i Melilla...


3/ entenc el castellà perfectament. Si saps català, francès, italià després d'onze anys de llatí, crec que cal tenir l'enteniment tapat per no entendre la llengua d'Ernesto Sábato...A veure si ara expliquen que Sábato era fill de Sabadell....


4/ He llegit, sota la ploma d'un comentarista més inspirat habitualment ' La meva intuïció em faria pensar que el món francòfon ho duu a la sang, això de destruir llengües i cultures...' la meua intuïció em fa pensar que la senyora Le Pen diria el mateix dels moros. A la vora del llac Léman, també es respiren aires d'un odi als espanyols tan fort que quasi em donarien ganes d'adherir-me al PP...

5/ Tenia un avi rus amb un cognom rus. Si fos possible, m'agradaria que uns quants lectors, faltats d'inspiració, s'abstinguessin de desfigurar-lo. Existeix una maniobra informàtica fàcil que es diu ' copiar-enganxar.'

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 02-07-2011 à 17:57:12

plas, plas, plas, plas,....però són tan cabuts, que no sé si et faran molt de cas.

 
 
 
el 30-06-2011 19:43

L'home que sobrava

Mikhail Lermontov

Un heroi del nostre temps

traducció de Miquel Cabal Guarro

Editorial Alpha

Barcelona, 2011

 

 

 

 

 

 


                      Article publicat a la revista El Temps, 28/06/2011  número 1411 

Gaston Jourdanne, historiador del Felibritge, va dir ' Il faut que le génie de Mistral soit bien grand pour que le poète de « La Mióugrano Entre-Duberto » puisse figurer au second rang à son côté. ' Podríem afirmar el mateix de Puixkin respecte a Lermontov. Aquest gran poeta, un dels fars del romanticisme a Rússia, va accedir a la celebritat amb un poema en què denunciava la imbecil·litat de l'home que havia matat Puixkin en un duel. Lermontov conegué la mateixa mort, als vint-i-sis anys. Sembla que en tingués la premonició en escriure Un heroi del nostre temps on un personatge té la mateixa mort absurda. El miracle de Lermontov, al meu entendre, rau en la seua prosa màgica i en una barreja de modernitat i de classicisme. La seua novel·la, profundament romàntica amb les seues descripcions del Caucàs i de les manifestacions del ' mal du siècle ' —el desengany— ja anuncia les innovacions tècniques de la novel·la contemporània. Des de la publicació, la crítica russa no ha sabut definir aquesta obra tan original. Es tracta d'una novel·la o d'una cadena de novel·les curtes? Lermontov presenta Petxorin de diferents maneres, amb punts de vista variats. Sense avorrir-nos mai, llegim ' Bela ' un episodi guerrer i sentimental, ' Maxim Maximitx ' un relat molt trist i sobretot l'extraordinari ' La princesa Mary ' narració cínica. Lermontov era un geni, un poeta i no un d'aquells professors parisencs dels anys 1950 que tufejaven a guix i quasi van reeixir a matar la novel·lística francesa. Els personatges de Lermontov guerregen, s'estimen, s'enamoren, filosofen alternant el rus i el francès, viuen amb l'entusiasme dels tres mosqueters d'Alexandre Dumas i la desesperança glaçada del teatre de Beckett.

' Em vaig convertir en un esguerrat moral : una meitat de la meva ànima no existia ; s'havia dessecat, evaporat, mort ; la vaig tallar i la vaig llançar, mentre l'altra remenava i vivia, al servei de cadascú, i ningú no ho notava, perquè ningú no coneixia l'existència de la seva meitat difunta. '

Amb un to que recorda les millors cartes de Les relacions perilloses de Choderlos de Laclos (oficial com Lermontov) el narrador rus disseca una ànima malalta.

Petxorin apareix com un antiheroi, un home que mai no podrà assaborir les joies minúscules de cada dia. Cruel, brillant, intel·ligent, cínic, coratjós, sempre sobrarà sigui on sigui, encarnació del tipus tan rus de l'home que sobra. Amb el més interessant dels guies, visitarem les ribes del Mar Negre, les muntanyes del Caucàs. Crec que val la pena estudiar rus per poder acariciar la prosa i la poesia de Lermontov i sentir directament, sense cap intermediari, la seua veu melangiosa a cau d'orella.

' И скучно и грустно ' (i skuixna i gruixna) Tot és avorriment i tristesa. '

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-06-2011 18:17

Un general gandul

El Periódico de Catalunya, 29/06/2011

 

Mai no havia llegit un llibre com aquest. Com classificar Hammerstein o el tesón de l'escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger? Amb aquesta obra àgil, l'autor ens proposa una aproximació a la figura de Kurt von Hammerstein, cap de l'estat major alemany abans de l'arribada dels nazis al poder i que mai no va col·laborar amb ells. El llibre amè, ple de fotografies familiars, és de bon llegir, però confessaré d'entrada que m'ha decebut. Les entrevistes pòstumes amb els protagonistes de la història, divertides i alliçonadores al començament, m'han cansat. El mateix autor sembla que se n'adoni quan el general li diu ' ¡Otra vez usted! ' (pàg.118) Els defectes dels llibres provenen de la seva concepció a mig camí entre l'assaig històric i la novel·la. L'autor no sap cap a on decantar i el llibre en pateix. La novel·la destil·la l'avorriment d'un estudi i l'assaig pateix de superficialitat. M'hauria agradat més un franc totxo de mil pàgines o una novel·la llarga que aquest objecte seductor i decebedor. Escriure la biografia d'aquest personatge era molt arriscat. Von Hammerstein va capir de seguit la natura diabòlica del règim nazi. Enzensberg pinta amb talent les contradiccions de la república de Weimar i mira d'entendre com un país tan civilitzat com Alemanya —el país dels músics i dels filòsofs— pogué caure en la bàrbarie. ' rara vez como en este caso llama tanto la atención el desvalimiento de la clase política. Incomprensiblemente débil y desbordada, indecisa y oscilando entre la histeria, la ilusión y el pánico ' (pàg 47) Contràriament a von Schleicher, el general von Hammerstein no va emprendre cap acció concreta per oposar-se a Hitler. Tampoc no organitzà cap complot per eliminar el dictador. Si he entès bé l'autor, el general era un home brillant i gandul que encarna les contradiccions de l'antiga Alemanya. Aquest destí tràgic em recorda un passatge de Levinas, presoner el 1940. Amb els seus companys de captivitat, travessava un poblet alemany quan un gos se li va atansar fent festes. Levinas escriu ' En els ulls d'aquest ca, vaig reconèixer la mirada del darrer kantià d'Alemanya. '

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-06-2011 22:45

La cançó del juliol 2011

 http://www.youtube.com/watch?v=VHhLAvDr5DU

                                                    Histoire de roses

 

 

Quand à la fin d'un très long repas
Les invités demandent à Papa
De chanter quelque chose
Sur le table s'appuyant d'une main
Papa chante un air très ancien

' Histoire de roses ' .
C'est une chanson très compliquée
Y a quatre refrains et quatre couplets
Sans une seule pause
Quand papa se rappelle plus très bien
Maman lui souffle derrière la main
[Chanté:] Timide et rose

C'est une chanson de 1900
y'a un' fille qui meurt à vingt ans
De tuberculose,
Son père, qui est aux PTT
Chaque jour sur sa tombe va porter
Des gerbes de roses
Le frère de papa, mon oncle Léon
Dit qu'à cette époque là les chansons
C'était quelque chose
Comme papa ne se rappelle pas la fin
Maman lui dit : bah, ça fait rien
[Chanté:] Timide et rose
[Chanté:]
Je les revois tous deux dans le temps
Papa te nant par le bras Maman
Timide et rose
En chantant déjà cette chanson
Dans la belle île de Robinson
Qu'a vu tant de choses
Maman m'a dit : ton père d'ailleurs
N'a jamais pu l'apprendre par cœur
Et c'est la cause
pour laquelle je l'ai épousé
Sans moi il pourrait pas chanter
L'histoire des roses

Moi depuis le temps que je les connais
Mes parents quand la dispute naît
Pour pas grand chose
Je prends mon air le plus innocent
Et je commence en me trompant
L'histoire des roses
Papa rectifie, continue
Jusqu'à l'endroit qu'il  se rappelle plus
Et porte close
La paix revient dans la maison
Quand Maman finit la chanson
Timide et rose

Maintenant je connais cette chanson là
Mais à l'endroit où se trompe Papa
Quelle drôle de chose
Moi non plus je me rappelle pas bien
Quelle s sont les deux phrases de la fin
Et c'est la cause
Pour laquelle je me fais du souci
Et j'attends de trouver moi aussi
Timide et rose
Une fille qui voudra pour la vie
M'aider à dire comment finit
L'histoire des roses...

 

Robert Lamoureux

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-06-2011 23:04

El català no és una cosa seriosa

E-notícies, 27/06/2011

                                                                                   foto de l'Andrea a Viajardespacio

 

 

    Sempre m'ha agradat Puigcerdà. Potser hi retrobi la mateixa atmosfera que a Briançon, la ciutat alpina on vaig viure la meua primera infantesa. Quan treballava al liceu climàtic de Font-romeu fa 18 anys, sopava un cop per setmana vora l'estany de Puigcerdà. Xerrava amb els vells comensals del casino tot bevent a glopets una copa d'aromes de Montserrat. Durant les meues passejades, havia notat que un carrer de la vila es deia ' baixada de Bourg-Madame.' Com ho sabeu, Bourg-Madame és el nom oficial d'una població cerdana anomenada en català La Guingueta d'Ix. Em pensava que la legislació de la Generalitat prescrivia que a Catalunya cal fer servir la forma catalana per designat els topònims fora del territori autonòmic. Així, a l'autopista, llegim ' Saragossa ', forma catalana del topònim Zaragoza, únic oficial a l'Aragó. A la primavera del 1994, vaig escriure a l'ajuntament de Puigcerdà per recordar que la forma catalana de Bourg-Madame és La Guingueta d'Ix. Al cap d'un mes, vaig rebre una reposta molt simpàtica amb una fotocòpia d'una decisió oficial de l'ajuntament. D'ara endavant, deia la carta, ' la baixada de Bourg-Madame ' s'anomenarà ' baixada de la Guingueta.' Aquest intercanvi de correspondència va tenir lloc el 1994. Un any després, el senyor Carretero fou elegit batlle. Pel juny del 2011, encara podreu trobar el rètol híbrid. Aquesta anècdota sense importància m'ha permès d'entendre que a Catalunya la llengua catalana no és pas una cosa seriosa, vital. A Bruges, per exemple, fins als 1930, els noms de carrers eren en francès abans que els traduissin tots al neerlandès. Si viatgeu per Flandes i voleu tornar a França, us sorprendrà llegir la direcció Rijsel abans d'entendre que es tracta de Lille. Pels flamencs o pels quebequesos, la llengua és sagrada. A casa nostra, no...El català està desapareixent a Catalunya Nord (perdó, als Pirineus Orientals ) el PP ha prohibit la recepció de TV3 al País Valencià i voldria que, a les Illes Balears, el català es convertís en un dialecte rústic parlat per quatre iaos pintorescos, dels que agraden tant als turistes. No passa res...Els optimistes professionals us explicaran que tot va bé...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. vicent  le 27-06-2011 à 20:27:42

quan entres a Euskadi venint de Navarra o de la part del nord per Irun, no diu res de Benviguts a Euskadi. Ells consideren que ja fa molts quilòmetres que estàs al seu país. Igualet que quan creues el Sènia o La Jonquera. Et poden prohibir posar cartells, però no et poden prohibir no posar-los que és el que fan els bascos.

 
 
 
el 24-06-2011 20:45

Homenatge a Franck Fernandel

 

 

 

 

 

 

 

M'he assabentat avui de la mort de Franck Fernandel. Amb un poc de retard, voldria homenatjar-lo. Era un bon cantant i un home molt simpàtic. Mai no havia sofert de la  fama del seu pare. Ans al contrari. Cantava bé, amb sensibilitat i intel·ligència.

 

http://www.youtube.com/watch?v=lAGIIQg1xPA

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-06-2011 22:40

Montherlant

                                                                          

      

Adolescent, vaig llegir quasi totes les novel·les de Pierre Benoit. Alternava aquestes lectures amb clàssics francesos, russos i anglesos. Una tarda de maig el 1981, durant un viatge cap a Perpinyà amb ma mare, vaig sentir a la ràdio el programa Radioscopie. Jacques Chancel hi entrevistava Louis Pauwels, que li va confiar la seua admiració per Henry de Montherlant. Aquella entrevista i l'estudi posterior de La reine morte amb la senyora Colette Fam em van impressionar tant que vaig voler conèixer millor la seua obra. Vaig manllevar a la biblioteca de Canes Les célibataires així com el cicle de Les jeunes filles. Em van seduir la llibertat de l'estil i el cinisme del protagonista. Amb una ploma a la mà, el comte de Montherlant palesava la mateixa classe, la mateixa varietat en el joc que Michel Platini amb una pilota. Vaig comprar a La Sorbonne la biografia de Pierre Sipriot Montherlant sans masque. Gràcies als bitllets de cent francs que m'enviavia el padrí, vaig adquirir els dos volums de La Pléiade on cap la seua novel·lística abans d'explorar el seu teatre, un xic avorrit. El professor Caro ens havia analitzat les belleses de Le cardinal d'Espagne. Aquesta obra com Le maître de Santiago contenen passatges memorables, però el conjunt apareix tan avorrit com una conferència en una llengua que no entenem. Les obres de temàtica moderna com Fils de personne o La forêt de Brocéliande m'interessen més. De llavors ençà, he llegit Marcel Proust, Lucien Rebatet i Josep Pla. He admirat altres escriptors, però sempre torni a les novel·les de Montherlant com un exiliat que no ha oblidat un petit jardí embardissat al seu vilatge.

 

http://www.youtube.com/watch?v=VHfnXCG578c

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article