VEF Blog

E-notícies, 27/06/2011

                                                                                   foto de l'Andrea a Viajardespacio

    Sempre m'ha agradat Puigcerdà. Potser hi retrobi la mateixa atmosfera que a Briançon, la ciutat alpina on vaig viure la meua primera infantesa. Quan treballava al liceu climàtic de Font-romeu fa 18 anys, sopava un cop per setmana vora l'estany de Puigcerdà. Xerrava amb els vells comensals del casino tot bevent a glopets una copa d'aromes de Montserrat. Durant les meues passejades, havia notat que un carrer de la vila es deia ' baixada de Bourg-Madame.' Com ho sabeu, Bourg-Madame és el nom oficial d'una població cerdana anomenada en català La Guingueta d'Ix. Em pensava que la legislació de la Generalitat prescrivia que a Catalunya cal fer servir la forma catalana per designat els topònims fora del territori autonòmic. Així, a l'autopista, llegim ' Saragossa ', forma catalana del topònim Zaragoza, únic oficial a l'Aragó. A la primavera del 1994, vaig escriure a l'ajuntament de Puigcerdà per recordar que la forma catalana de Bourg-Madame és La Guingueta d'Ix. Al cap d'un mes, vaig rebre una reposta molt simpàtica amb una fotocòpia d'una decisió oficial de l'ajuntament. D'ara endavant, deia la carta, ' la baixada de Bourg-Madame ' s'anomenarà ' baixada de la Guingueta.' Aquest intercanvi de correspondència va tenir lloc el 1994. Un any després, el senyor Carretero fou elegit batlle. Pel juny del 2011, encara podreu trobar el rètol híbrid. Aquesta anècdota sense importància m'ha permès d'entendre que a Catalunya la llengua catalana no és pas una cosa seriosa, vital. A Bruges, per exemple, fins als 1930, els noms de carrers eren en francès abans que els traduissin tots al neerlandès. Si viatgeu per Flandes i voleu tornar a França, us sorprendrà llegir la direcció Rijsel abans d'entendre que es tracta de Lille. Pels flamencs o pels quebequesos, la llengua és sagrada. A casa nostra, no...El català està desapareixent a Catalunya Nord (perdó, als Pirineus Orientals ) el PP ha prohibit la recepció de TV3 al País Valencià i voldria que, a les Illes Balears, el català es convertís en un dialecte rústic parlat per quatre iaos pintorescos, dels que agraden tant als turistes. No passa res...Els optimistes professionals us explicaran que tot va bé...

M'he assabentat avui de la mort de Franck Fernandel. Amb un poc de retard, voldria homenatjar-lo. Era un bon cantant i un home molt simpàtic. Mai no havia sofert de la  fama del seu pare. Ans al contrari. Cantava bé, amb sensibilitat i intel·ligència.

http://www.youtube.com/watch?v=lAGIIQg1xPA

Adolescent, vaig llegir quasi totes les novel·les de Pierre Benoit. Alternava aquestes lectures amb clàssics francesos, russos i anglesos. Una tarda de maig el 1981, durant un viatge cap a Perpinyà amb ma mare, vaig sentir a la ràdio el programa Radioscopie. Jacques Chancel hi entrevistava Louis Pauwels, que li va confiar la seua admiració per Henry de Montherlant. Aquella entrevista i l'estudi posterior de La reine morte amb la senyora Colette Fam em van impressionar tant que vaig voler conèixer millor la seua obra. Vaig manllevar a la biblioteca de Canes Les célibataires així com el cicle de Les jeunes filles. Em van seduir la llibertat de l'estil i el cinisme del protagonista. Amb una ploma a la mà, el comte de Montherlant palesava la mateixa classe, la mateixa varietat en el joc que Michel Platini amb una pilota. Vaig comprar a La Sorbonne la biografia de Pierre Sipriot Montherlant sans masque. Gràcies als bitllets de cent francs que m'enviavia el padrí, vaig adquirir els dos volums de La Pléiade on cap la seua novel·lística abans d'explorar el seu teatre, un xic avorrit. El professor Caro ens havia analitzat les belleses de Le cardinal d'Espagne. Aquesta obra com Le maître de Santiago contenen passatges memorables, però el conjunt apareix tan avorrit com una conferència en una llengua que no entenem. Les obres de temàtica moderna com Fils de personne o La forêt de Brocéliande m'interessen més. De llavors ençà, he llegit Marcel Proust, Lucien Rebatet i Josep Pla. He admirat altres escriptors, però sempre torni a les novel·les de Montherlant com un exiliat que no ha oblidat un petit jardí embardissat al seu vilatge.

http://www.youtube.com/watch?v=VHfnXCG578c

Dentro de poco, podréis leer uno de mis libros en castellano. 

    E-notícies, 33/06/2011

Senyor Espinàs, cada cop que ens trobem, no sé mai com dir-vos. Comenci sempre per tractar-vos de vós abans de passar al tu. Avui potser faré igual. M'ha agradat molt el vostre article sobre la llibreria Pam de Nas de París i totes les petites llibreries de barri amenaçades de mort. Cada cop que te veig, Josep Maria, te demani que escriguis un llibre sobre la Catalunya Nord. M'encantaria llegir ' A peu per Catalunya Nord. ' Molta gent ho espera, Josep Maria. Sempre em contestes, amb el teu somriure de gentleman pacient, que no ho veus clar...Em parles del canvi de llengua, de la industrialització etc. Ja sé que les nostres pobres comarques s'han afrancesat molt en quaranta anys, però hi trobaràs molta gent que sap català i podrà cantar amb tu ' Dans l'eau de la claire fontaine. ' Més que a Murcia o al País Basc. A més, un home que va traduir i interpretar les cançons de Georges Brassens no deu tenir cap problema a l'hora de conversar en francès amb els francòfons establerts al nostre país. Senyor Espinàs, si us plau, passeu la frontera catalano-catalana que no es troba tan lluny de la cambra de l'hotel de Roses on escriviu. Menjarem les rosquilles de can Touron a Arles, mirarem les minyones de Ceret fent un cafè als carrers frescos i regalats de Ceret sense oblidar de saludar junts la mare de Déu d'Espinàs. Per cert, vós caminareu i jo us seguiré amb cotxe. Ets més jove que jo...

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199699

 Una ressenya d'Enric Balaguer de València, no el de Rià

Una de les últimes novel·les que he llegit, Les amnèsies de Déu de Joan Daniel Bezsonoff, és també una de les més divertides. Bezsonoff és un narrador de llambregada ràpida, d'observació reveladora, de símil graciós i sorprenent. La seua escriptura dóna pas a la frase curta que com un fuet assota la sintaxi i fa els textos resolutius i hilarants.
A la novel·la passen moltes coses i la vida dels personatges --cadascun amb els seus amants, ideologies i peripècies vitals-- ens arriba de manera clara i amena. La situació de guerra (Segona Guerra Mundial) crea un ambient d'amença i fa que al final tots els personatges --quasi tots, vaja-- moren (els maten). Quina forma més fàcil d'acabar l'obra. Déu meu!

                           E-notícies, 16/06/2011

                                                                                                              foto de Gabarrón

He conegut molts espanyols, refugiats de la guerra civil, que, malgrat un alt nivell cultural, mai no han sabut pronunciar el francès correctament. Sentint Luis Mariano, Fernando Arrabal, Gloria Lasso, qualsevol francofon recorda la dita ' parler français comme une vache espagnole. ' (A l'origen aquesta expressió era ' parler français comme un Basque l'espagnol.') En canvi, qualsevol portuguès sol parlar un francès excel·lent. De la mateixa manera, ja se sap que els francesos no dominen les llengües estrangeres. Així, els francesos pronunciaran 'cathedral' d'una manera equilibrada quan l'accent fort es troba al començament del mot. L'anglès de Maurice Chevalier i de Marcel Dalio s'ha fet famós.

No crec que els records dels imperis perduts facin els francesos i els espanyols més tancats a les altres parles. Al meu parer, els francesos solen parlar malament les llengües estrangeres perquè l'accent tònic tan pertinent en moltes llengües com el rus i la majoria de les llengües romàniques no existeix en francès comú. Els castellanoparlants s'expressen amb una cantarella molt marcada als altres idiomes perquè la paleta vocàlica del castellà és relativament pobra.

Imposar l'anglès, malparlat evidentment, als parvularis i a les classes elementals em sembla una estafa de mal gust. França i Espanya tenen la sort de posseir un patrimoni lingüístic extraordinari. A Espanya parlen basc, castellà, català, gallec i occità a la vall d'Aran. A França alsacià, basc, breto, català, cors, francès, neerlandès, occità i naturalment els criolls d'ultra mar. Una persona que domina el català i el castellà des la infantesa entén l'italià sense esforç. Tinc un amic cors a Niça que llegeix tots els meus llibres en català perquè amb el seu coneixement, del cors, de l'italià i del francès comprén el català escrit sense haver-lo estudiat mai.

Algú que sap català i castellà, acostumat a molts fonemes diferents des de petit, parlarà molt millor el francès i l'anglès que no pas un espanyol monolingüe. Per què tants governs espanyols i francesos delegen la desaparició d'aquests tresors que permeten relacionar-se millor amb els altres pobles? Oculos habent et non vident...

Article de Josep Maria Espinàs al Periódico de Catalunya 

La meva editora m'ha passat un correu que ha rebut de Daniel Bezsonoff, que aquest escriptor català nascut a l'altra banda dels Pirineus ha enviat a una colla de gent interessada pels llibres.

Aquest article està farcit d'algunes de les idees i les expressions de l'escriptor, que comença dient: «Ahir vaig dir adéu a la meua joventut. El mes de juliol ja no existirà la llibreria Pam de Nas, l'única llibreria de París especialitzada en llibres catalans i occitans». Explica que en aquella botiga hi va passar hores delicioses quan feia el servei militar i s'escapava a París. I diu amb admiració, que Jean-François Coche, parisenc que parla català millor que molts futbolistes del Barça i enginyer agrònom, és un dels homes més cultes que coneix. Va crear Pam de Nas el 1977. I afegeix, endut per un punt d'irritació: «Quan tants diners subvencionen obres sense interès, diaris il·legibles, traduccions realitzades per uns incompetents creguts, en Coche ha lluitat per fer conèixer la nostra cultura a França».

La llibreria tanca. Durant 35 anys, en Coche ha acumulat arxius, fitxers, una documentació única. Obres escrites en la llengua dels trobadors. ¿Hi ha alguna possibilitat de salvar aquest fons i transmetre'l a les generacions futures?, es pregunta Bezsonoff. I fa una reflexió amarga: «El senyor Coche ha rebut la Creu de Sant Jordi. Només faltaria. Ara, les creus fan goig als diaris oficials, però no ajuden a pagar lloguers. En Coche ha pencat durant gairebé 40 anys sense rebre cap ajut. Res. Amb uns quants milers d'euros encara hauria pogut resistir».

Més enllà d'aquest cas singular, a Catalunya també hi ha -i en altres llocs- el problema de les llibreries. Sobretot m'inquieta el futur de les llibreries modestes i les que viuen dels clients del barri. Mai ha estat un gran negoci, entre nosaltres, però han sobreviscut dignament, sovint amb l'ajut de la venda d'articles complementaris. Jo he sentit dir, algunes vegades: «L'he comprat a la meva llibreria», i si en aquell moment la llibreria no tenia el llibre que el client volia, l'encarregava.

En petites poblacions de França he vist excel·lents llibreries. Són estacions de servei de cultura. No sé si també estan en crisi, com aquí. I acaben tancant. Bezsonoff, dolgut, ho resumeix així: «A partir del juliol, els turistes que passaran pel carrer de Grands-Augustin, per davant de la llibreria, ja podran menjar-hi pizzes a la francesa i beure Coca-cola. D'això se'n diu progrés

No us perdeu aquesta ressenya de Memòries d'un porc al blog de Joan Calsapeu.

LLEGIU AQUEST LLIBRE! VAL LA PENA. 

http://joancalsapeu.blogspot.com/2011/06/memories-dun-porc.html

E-notícies, 12/06/2011

A la fi de l'abril, la premsa francesa va evocar el cinquantè aniversari del putsch d'Alger. No sé si molt lectors recorden aquest fet.

Fins al 1962, Algèria, dividida en tretze departaments, formava part de la república francesa. Una guerra d'independència va oposar l'exèrcit francès a la rebel·lió algeriana, encarnada principalment pel Front de Libération Nationale. El general De Gaulle va tornar al poder pel maig del 1958 i va proclamar que mantindria Algèria en un marc francès abans de retractar-se a poc a poc. L'estat algerià neixia pel juliol del 1962. Molts oficials francesos, escaldats per l'experiència indoxinesa en què havien hagut d'abandonar molts soldats vietnamites supletius, no van acceptar aquest canvi brutal de política. Havien donat la seua paraula d'honor als seus soldats algerians que França mai no abandonaria Algèria. Aquest jurament personal, el trauma de l'Indoxina expliquen la revolta de quatre generals prestigiosos a l'abril del 1961. Raoul Salan, Maurice Challe, André Zeller i Edmond Jouhaud van mirar debades d'aixecar l'exèrcit contra el govern de la República.

Els adversaris del general De Gaulle l'acusen de perjur. Els seus fidels pretenen que De Gaulle volia independitzar Algèria des del 1944. Crec que la veritat és més complexa.

Ja se sap que, durant uns quinze anys, el futur general De Gaulle era íntim amb el mariscal Pétain. Li servia de negre per redactar els seus discursos. El 1940, el mariscal Pétain ja no era el general vencedor del 1918. De Gaulle ho va resumir en un passatge famós de les seues memòries. ' La vieillesse est un naufrage...Pour que rien ne nous fût épargné, la vieillesse du maréchal Pétain allait s'identifier avec le naufrage de la France. '

Colpit per la decadència intel·lectual del mariscal i del seu propi pare, De Gaulle va voler solucionar de pressa el problema algerià. Es pensava que només ell, amb el seu prestigi, podria convèncer els francesos de renunciar a mantenir Algèria en el domini francès. Un dia, va confessar al seu gendre ' Alain, tinc deu anys de massa...'

La situació d'Algèria, on vivia una important minoria europea (10% de la població) exigia una evolució lenta i gradual. Malauradament, el general, acorralat pel rellotge biològic, va accelerar el procés amb les consequències desastroses que coneixem. L'OAS, organització terrorista favorable al manteniment de la presència francesa, i l'FLN van assassinar milers i milers de persones. La comunitat francesa hagué d'abandonar la seua terra que s'estimava tant i els algerians, fidels a França, foren degollats en circumstàncies horribles. La història és tràgica.