Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
En la mort de Miquel Pairolí
Si algun jove aprenent d'escriptor em vingués a consultar, li aconsellaria que llegís les obres de Miquel Pairolí. Aquest autor discret era, per mi, un dels millors estilistes nostrats, un orfebre del llenguatge. Si bé les seues novel·les contenen passatges memorables, sempre hi he trobat alguna feblesa en la construcció narrativa. Pairolí no era pas un contaire d'històries.
Tinc un criteri molt personal per avaluar la qualitat d’una prosa. Com tothom, llegeixi silenciosament i, de sobte, sense adonar-me’n, em posi a llegir en veu alta i declami les línies. Tinc menester de tornar a llegir unes pàgines en veu alta per tal d’assaborir el plaer verbal. He sentit aquesta necessitat intima de lector amb molts fragments de Cera. " La família havia donat a aquell indret un nom acusadament líric. En deien el jardí dels magraners. Era una concessió a la fantasia, les il·lusions. Les paraules volaven força més amunt que la realitat. De jardí ho era d’una manera molt relativa perquè ningú no en tenia gaire cura. " (pàg.47) Quin escriptor escriu un català tan bo actualment? Cap frase no grinyola, la llengua és rica i bella, les imatges justificades, els personatges d’una profunditat digna de Balzac. Ara, us hauré de confessar que, per mi, la novel·la no era pas el gènere on Pairolí expressava millor el seu talent.
Pairolí retirava als novel·listes francesos del Nouveau Roman que descriuen pel gust de la descripció sense interessar-se en el relat.
El recordaré com un home amable i discret, un gran estilista, un artesà del llenguatge que la mort va dallar abans que pogués escriure l'obra mestra que portava dins seu. Era un bon escriptor que honra una literatura.