Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Com a pare he fracassat
Xavier Rius, E-notícies, 7/07/2011
Temps enrere llegia Els taxistes del tsar -una de les obres més
autobiogràfiques del futur premi Nobel Joan Daniel Bezsonoff- i vaig arribar a
la conclusió que com a pare he fracassat. És aquell paràgraf en el que explica
que "vaig llegir Tolstoi a l'edat de tretze anys" (pàg. 34) i que, de jove,
s'havia empassat també L'educació sentimental de Flaubert o A la
recerca del temps perdut de Proust.
Segurament he fracassat en
moltes coses, però una de les que més em dol és no haver aconseguit inculcar als
meus fills el plaer de la lectura. No és que siguin mal estudiants. Al contrari,
ho han apovat tot. Però no hi ha manera de competir amb la Play, el messenger,
el facebook, l'ordinador, l'Ipod, etc., etc.
Ho he provat tot. Primer
vaig recuperar els Tintín i Astèrix -jo era més
d'Astèrix- de la meva infància. Després les mítiques aventures del
Capitán Trueno o del Jabato a quinze pessetes -que feliços
érem amb la pesseta- editades per Bruguera. Tot plegat alternat amb llibres de
romans, de dinosuares, fins i tot d'Star Wars, del que sigui.
Durant una
temporada vaig decidir llegir un pàragraf destacat dels meus autors preferits a
veure si picaven. Com el passatge de la madalena de Proust. Però llevat del gran
-que es va enganxar a un capítol de Vida i destí, de Vasili Grossman-
va ser endebades. I no era cosa de llegir a criatures, abans d'anar a dormir, la
història del setge d'Stalingrad.
La meva darrera temptativa va ser
llegir-los cada nit un fragment de L'illa del tresor, en l'edició de
Quaderns Crema, però no vam passar de la plana 86. Acostumats a combats
intergalàctics i rajos làser, s'avorrien amb les simples aventures d'uns
pirates. Se'm va passar pel cap encetar Moby Dick -jo la vaig llegir en
castellà: "Llamadme Ismael ..."-, però un dia feien per la tele el clàssic de
1956 -amb Gregory Peck de protagonista i John Huston de director- i van fer
zàpping.
Al final he claudicat, només vaig posar com a condició que -si
s'empassaven els Simpson- ho fessin en anglès després de llegir una entrevista
al guionista Piti Español a la contra de La Vanguardia (15 de febrer
del 2010) en la que explicava que, als seus fills, els hi havia permès només
mitja hora al dia i en anglès. Però fins i tot en això darrerament s'ha
esquerdat l'autoritat paterna.
Potser m'estimo massa els llibres perquè
gairebé en sóc un comprador compulsiu -algun vici s'ha de tenir-. Servidor
compra llibres com si el món estigués a punt d'acabar-se o me'ls pogués endur
tots a la tomba per passar l'estona. Al cap i a la fí, els llibres -de paper- es
poden tocar, olorar, remenar, subratllar.
El primer que faig en comprar
un llibre és ensumar l'olor a tinta i paper. Després arrencar-li el preu perquè
els llibres, com l'aire, haurien de ser un dret universal. I cada vegada que
tanca una llibreria -n'han mort tantes últimament: la Francesa, la Castells, la
Bosch, l'Ona, la Cinc d'Oros, etc- tinc una punxada al cor encara que no hi fos
client
foto de David Ramos
No puc sortir de casa sense un llibre. De vegades dos perquè hi ha
un llibre per a cada estat d'ànim i cada hora del dia. El passat 8 de febrer
llegia un article de Luis Racionero al Culturas que em va colpir: "Soy
-deia- un lector empecinado, leo varias horas al día, a veces sólo ceso por
dolor en los ojos, si no, seguiría y seguiría". Potser som una generació que
s'acaba.