VEF Blog

Le Livre

Article publicat a E-notícies

De tant en tant llegeixi els comentaris coratjosament anònims dels meus articles. Recordaré a la gent que m'insulta que jo signi els meus articles sense amagar-me darrere de pseudònims. Entenc que uns quants lectors s'estimin Espanya i no vulguin que es creï un estat català. Ara, m'agradaria que deixessin de jugar brut. Estic fart que certa gent assimili el nacionalisme català i la tímida política lingüística de la Generalitat amb el nacional-socialisme. Els mots encara tenen un sentit. Que jo sàpiga, els nazis van eliminar, una per una, les llibertats individuals abans d'enviar a camps d'extermini mil·lions de víctimes. M'indignen i em repugnen les crítiques que vénen d'un partit, hereu del franquisme. Cal recordar a aquesta gent que el Caudillo va accedir al poder amb l'ajut dels avions nazis i feixistes? Un poc de decència, si's plau i no feu servir, a tort i a dret, arguments sòrdids. La llengua castellana és prou rica per poder argumentar i denigrar sense sollar-se amb aproximacions històriques inacceptables.

Article publicat a E-notícies, 5/02/2011

Enmig de tanta violència, fa goig que uns savis pacífics es lliurin a activitats totalment gratuïtes i desconectades de la realitat. He descobert recentment que, entre totes les llengües inventades com l'esperanto i el volapuk, existeix el brithenig. Andrew Smith, linguista de Nova Zelanda, ha reconstituït, a la seva illa llunyana, la llengua que s'hauria parlat a Anglaterra si la llatí s'hi hagués mantingut després de la caiguda de l'imperi romà i hagués evolucionat per a arribar a una nova parla neollatina, influïda per la llengua dels celtes.

Per a il·lustrar les seves teories, Smith va crear III Bethisad una ucrònia on els Països Catalans formen un estat. El paradís, vaja...Smith va imaginar un llatí triturat pels celtes com el llatí del nord de la Gàl·lia va ser configurat pel germànic i el llatí de Dàcia per l'hongarès, el turc i les llengües eslaves. No sé com va procedir el senyor Smith. M'imagino que va fer servir elements com la toponímia i comparant les diferents llengües celtes com el gal·lès, el gaèlic escocès, manx i irlandès, el bretó naturalment, fins i tot el còrnic. A còpia de diccionaris i d'extrapolacions,el senyor Smith ha inventat una llengua plausible ad usum proprium. Us donaré la seva transcripció del pare nostre en brithenig.

' Nustr Padr, ke sia i llo gel / sia senghid tew nôn / gwein tew rheon / sia ffaeth tew wolont, / syrs lla der sig i llo gel. / Dun nustr pan diwrnal a nu h-eidd; / e pharddun llo nustr phechad a nu, / si nu pharddunan llo nustr phechadur. / E ngheidd rhen di nu in ill temp di drial, / mai llifr nu di'll mal. /Per ill rheon, ill cofaeth e lla leir es ill tew, / per segl e segl. Amen. ' Divertit, oi? Aquest invent m'agrada força i us diré en el brithenig arcaic que es parlava a Roma fa vint segles. Credo qui absurdum...

Crònica publicada a E-notícies, 2/02/2011

Citations extraites du film Un revenant

Il n'y aucune différence entre le rêve et le passé, ma chère Geneviève, entre un souvenir réel et un souvenir imaginaire. J'ai rêvé un jour que j'étais l'amant de Greta Garbo. Vous n'êtes pas plus pour moi qu'une femme dont j'aurais rêvé, pas plus que Greta Garbo, ma chère Geneviève...

Dire que vous étiez une petite fille sentimentale.

Je suis content de vous savoir vivante.

Vous avez pu vivre entre ces deux échantillons d'humanité. Une question! Ah! A titre documentaire...

Il a fallu que je fasse un détour par ma jeunesse absurde, que je découvre l'envers d'un vieux mélodrame.

Les nuages et les souvenirs...Tout ça s'en va, tout ça s'en va, et moi sous le ciel que voilà.

J'ai horreur des dettes de politesse. Pour solde de tout compte...

L'au-delà c'est un attrape nigauds.

Attends-moi j'arrive. Je sors de l'ombre.

Pardonnez-moi, Madame, un coup de passé.

De temps en temps, on se tape le coeur pour savoir si on n'est pas morte.

Est-ce que je vis, moi? Non! Je fais acte de présence.

Faites ce que vous aimez mais aimez ce que vous faites.

Votre père n'a jamais eu vos vingt ans. Faites en sorte de ne pas avoir ses cinquante ans...

Tu es un violent à préméditation.

Non pas de haine. C'est agréable la haine...Il faut lui inspirer du désespoir.

— Les femmes ne seront pour lui que des passantes agréables. Il comprendra qu'en amour, l'éternité ça n'a qu'un temps...Vous lui aurez au moins rendu ce service...

— Vous ne changerez jamais!

— Si! Quand je ne pourrai plus jamais jouer ce jeu là. C'est trop dangereux.

Le cher Edmond a besoin de votre présence. Moi, je n'ai besoin que de votre souvenir. J'ai pris l'habitude de partir sans vous.

Etes-vous heureuse avec ce malheureux?

Citations extraites de Un carnet de bal

Comme on serait pur si on se souvenait davantage de sa jeunesse. À force de vivre, on perd sa trace et on prend des drôles de chemins...

Mary Bell: On attendait le crépuscule...

Jouvet: Il ne nous posait jamais de lapins...

Citations extraites d' Entrée des artistes:

Il n'y pas de grandes amours...Il n'y a que des amants qui meurent jeunes, sans avoir eu le temps de rompre! ( dans la bouche de Coecilia, Odette Joyeux )

Car j'ai eu dix-sept ans. Je ne les ai plus parce que tu les as, et que des dix-sept ans il n' en y a pas pour tout le monde à la fois.

Citation extraite d'Entre onze heures et minuit:

— A quoi buvons-nous?

— A mon désir, car, sans désir, aimer est un verbe passif et neutre...

XXXXXXX

" Ce qui est honteux, c'est ce qui n'est pas propre! Il faut être propre sur ses habits et sur soi-même. Il est honteux d'avoir une tache à son habit. Il est honteux de mentir, c'est une tache aussi, tu le sais bien...Mais, tu as un trou à ton pantalon et ça c'est ridicule. "

Louis Jouvet cité dans Louis Jouvet , Jean-Marc Loubier, Ramsay Poche Cinéma, Paris, 1986

" On est pédéraste, on est communiste, on n'est pas duettiste. Quand l'un est malade, l'autre ne joue pas..." cité par Philippe Noiret dans Le club, Cinéclassics, mercredi 6 juin 2001

El 10 o l'11 2 de febrer, participaré al programa Divendres de TV3.

http://www.youtube.com/watch?v=_C9wpqhP2jM

¡Hola! ¿Qué tal?

¿Cómo te vas?

Te ves muy bien.

Dime que fue

de aquel amor

que te ilusionó.

Yo,ya lo ves,

estoy mejor

desde que te fuiste.

Recuerda bien

que sin razón

me abandonaste

y al marcharte creiste

que me quedaba triste

llorando tu amor.

Mi corazón

vive feliz

en su soledad.

Ya me curé

de tu pasión

tonta y fatal.

Vuelves a mí

por mi perdón

y lo siento por ti.

Sólo puedo decirte

¡Hola! ¿Qué tal?

¿Cómo te vas?

Gilberto Urquiza

Article publicat a E-notícies, 28/01/2011

França és el país de les polèmiques. Fa una setmana que tots els diaris de París parlen de l'afer Céline. Els universitaris i els crítics consideren el doctor Louis-Ferdinand Detouches, àlies Céline, com el millor escriptor francès del segle XX amb Marcel Proust. Cada any, el ministeri de Cultura de la República edita una agenda amb els aniversaris de les glòries nacionals. Arran de les pressions de l'associació de deportats jueus i de fills de deportats, presidida per l'advocat Serge Klarsfeld, Frédéric Mitterrand, ministre de Cultura i nebot del president, ha decidit d'eliminar Céline del catàleg gloriós. Tothom, fins i tot Serge Klarsfeld, reconeix el seu geni literari, però malauradament Céline va escriure violents pamflets antisemites abans i durant la segona guerra mundial. Bagatelles pour un massacre, L'école des cadavres i sobretot Les beaux draps. Des de llavors els intel·lectuals francesos miren de destriar el bon Céline, ' le Céline de gauche ' del Céline filonazi. Als anys 1930, l'escriptor va revolucionar la vella llengua clàssica francesa, va dinamitar-la amb girs i paraules manllevats a la parla del carrer. Les seves dues primeres novel·les —Voyage au bout de la nuit i Mort à crédit— són dues obres mestres. La resta, diguin el que diguin els estudiosos, em sembla molt sobrevalorada, il·legible malgrat alguns passatges genials. D'un château l'autre, posem per cas, m'ha avorrit força amb les seves desenes de pàgines delirants. Resumir les seves obres mestres amb tan poques ratlles no serveix de res. Només diré que són epopeies del món modern, els llibres més tristos i més còmics que he llegit mai. Permeteu-me un record personal. Vaig llegir Mort à crédit a casa dels avis. Reia tant que la padrina es planyia que no la deixés dormir. El misteri de Céline encara molesta molts intel·lectuals. No comprenen que un escriptor tan bo pugui professar idees tan detestables. Voldrien que els grans autors servissin de guia, de magisteri al poble. Que llur exemple orienti la multitud en les tenebres! No volen admetre que el talent no té res a veure amb la moral. Com el seu amic Lucien Rebatet, del qual tornaré a parlar aviat, Céline, malgrat la seva ideologia repugnant, no necessita els aniversaris republicans per tenir lectors...

Ressenya publicada a El Periódico de Catalunya, 26/01/2011 pàg 67

Tinc una cosina que es diu Dominique. Viu a Lió i, de tant en tant, baixa a Perpinyà, convençuda que li amaguen un secret familiar. Passa uns dies a l’arxiu abans de tornar-se’n a casa. El protagonista de Novotski,  novel·la guanyadora del Premi Just M.Casero, segueix el camí contrari. Barceloní, puja regularment a París per tal de conèixer millor la figura del seu avi francès. Aquest primer llibre m’ha semblat molt original. L’autor ja té un to, una veu inconfusible, tot un univers propi. El protagonista pateix d’una malaltia, la síndrome de Novotski. ‘ La gent que la patim només volem quedar-nos estirats al llit o bé tancats a casa. No volem veure ningú ni fer en tot el dia.’ ( p.10)  Sobre el mateix tema, Ivan Gontxarov, va escriure un gran llibre Oblomov, en el qual s’han reconegut generacions de russos. Aquest Oblomov barceloní postmodern surt a voltes del llit per anar-se’n França endins a la recerca del seu avi. L’autor no s’interessa gaire pel viatge. Mai no descriu París i dóna més detalls sobre la geografia barcelonina, el número dels autobusos i tot. El personatge circula per París amb la mateixa naturalitat que a Barcelona. Se suposa que domina el francès malgrat un error elemental a la pàgina 49. ‘ Démodé ‘ s’escriu amb dos accents. Molts narradors catalans actuals tenen la mania de farcir llurs textos de paraules franceses sense verificar-ne l’ortografia. Quan paro en un hotel, m’agrada que la banyera i els llençols estiguin nets. Assenyalem,de passada, una incoherència molesta. L’autor esmenta el poble de Cervera de la Marenda sota la seva forma francesa oficial quan fa servir la forma tradicional catalana per París i Lió, ciutats menys catalanes, per dir-ho així, que Cervera…També, m’hauria agradat que l’autor es preocupés més per l’estil. L’acumulació de ‘vaig ‘ acaba cansant, sobretot quan descriu accions sense interès. Aquestes repeticions reprodueixen, suposo, la monotonia de l’existència del narrador, però, entre poc i massa la mida passa. Tantes iteracions volgudes m’exasperen a la llarga. ‘ Em va saludar i jo la vaig saludar. ‘ (p32) Sovint, l’autor escriu frases embolicades com ‘ La raó per la qual vam anar a veure aquell psicòleg era perquè li tenia molta confiança. ‘ (p14) Quina sopa indigna del talent de l’autor! No podia escriure més senzillament? Aquestes crítiques de detall no treuen res als mèrits d’aquest llibre singular, amb uns personatges estranys que reflecteixen les angoixes de la societat actual.Aquesta primera obra presenta moltes qualitats i, malgrat els seus pecats juvenils, seduirà el lector gràcies al seu humor i l'art de la sorpresa.

Artículo publicado en E-notícies, 23/01/2011

Durante el otoño de 2009, acompañé a un amigo a Nuestra Señora de Donasà, un monasterio perdido en las montaña de la raya entre el Capcir y el Languedoc. Los viejos campesinos de allí hablan un occitano genuino con fuertes influencias catalanas. El viaje a través de la Fenolleda ya constituye un retorno al pasado. Esta comarca de ningun modo industrializada ha conservado toda su belleza con las ruinas de los castillos cátaros, las viñas, los bosques misteriosos i estos pueblitos melancólicos. Unos pueblitos ideales para un desamor...Sólo los coches que véis de vez en cuando os recuerdan que estamos en el siglo XXI. Los monjes se han despedido del siglo y viven como en la época de san Benito. Edifican un nuevo monasterio que, de momento, se parece a una población del Far West sin indios, mejicanos, ladrones, cow-boys ni putas...Los monjes se cuidan de un huerto criando vacas y ovejas. Un fraile baja a una pequeña gasolinera, tolerada en un cañón del valle del Auda, para traer un queso excelente. El padre abad y el fraile portero tienen una voz dulce y una mirada inolvidable. Esta serenidad no he sabido encontrarla en Des hommes et des dieux, la película de Xavier Beauvois sobre el martirio de los monjes de Tibharine. Ésa es una obra de cualidad, pero no he leído ninguna transcendencia. Hasta, me ha paredico a veces chillona cuando filman la última cena de los frailes. ¿ Para qué sirven todos estos primeros planos? Ya habíamos entendido que el cineasta pensaba en la santa Cena. El único momento de emoción, para mí, es cuando los monjes hacen una foto juntos. He sentido entonces una verdadera amistad, una hermandad. A pesar de todo, esta película demasiado académica tiene muchas cualidades. Vale la pena que los lectores de este diari ola vean aunque no encuentren la mirada del padre abad. Esta mirada sólo la he visto en los monjes, un coronel de la gendarmeria y un capitán de los paracaidistas. Jean-Pierre Melville, uno de los mejores cineastas franceses, ya lo había observado. ' L'un des rares moments où on rencontre la vertu dans une vie d'homme, c'est dans l'armée aux côtés des officiers supérieurs, les vrais moines d'aujourd'hui. ' (Uno de los pocos momentos en que encontramos la virtud en una vida de hombre, es entre el ejército al lado de los oficiales superiores, los verdaderos monjes de hoy. '