http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 02-01-2011 23:26

Que el llegir no em faci perdre l'escriure

 http://llibretadelanuria.blogspot.com/2010/08/una-educacio-francesa.html

 

 


 

Els relats publicats a la revista L'Avenç durant l'any 2008 han servit a l'autor de base per a aquest llibre. Segons el l'autor confessa, no és un llibre autobiogràfic tot i que hi parla molt d'ell mateix.
A petites dosis repassa la seva infantesa i adolescència, els diferents llocs on va viure i les diverses escoles a les quals va assistir. el divorci dels pares, la descoberta de la vida d'un nen viu i inquiet amb una memòria prodigiosa. Una mirada dolça, melangiosa i crítica alhora.
El català de Bezsonoff és preciós, descobrir-hi els girs de la Catalunya Nord és un plaer.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Galionar  le 03-01-2011 à 15:25:02  (web)

Puc donar fe de la grandesa d'aquest llibre, que tinc a la tauleta de nit des de fa ja un temps i que no em canso de rellegir. La darrera passejada m'ha conduït a l'article anomenat Migdia, una petita gan delícia on es conjugen bellesa i nostàlgia, tendresa amb deixos d'amargor, frases hilarants al costat d'imatges tremendament poètiques...Tot en un recorregut per l'antiga carretera nacional 86 a la recerca del sentit de la catalanitat.
Gràcies pel gaudi, mestre!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 01-01-2011 23:23

El meu cunyat i els espanyolistes

 

Article publicat a E-notícies, 2/01/2011

 

 

 


 

El meu cunyat no sap ni català ni castellà. Només parla llengües serioses com l'anglès, el francès i l'alemany. Així puc escriure sobre ell tot el que vull ja que no llegirà mai aquest diari. Aquest personatge m'irrita. Sempre té una opinió sobre qualsevol cosa i mai no confessa la seua ignorància sobre cap tema. Si algú esmenta la fantasia en les novel·les de Louise de Vilmorin, les diferències entre l'andalús i el castellà normatiu, sempre dirà quelcom, Entre els espanyolistes, conec molta gent que em recorda el cunyat. Opinen amb la certesa d'un gripau que s'empassa moixalls. Fa cent anys, don Miguel de Unamuno invitava els catalans del Principat a imitar els catalans de França. Si no l'hagués dinyat, s'alegraria segurament de la davallada de la nostra llengua al nord de l'Albera. Aquesta lenta substitució lingüística té explicacions complexes. Qui renuncia voluntàriament a la seua llengua? Al cap de tres segles de fidelitat absoluta, els catalans del Rosselló van començar a afluixar i a parlar als nins arran de la fi de la segona guerra mundial. Feia un segle que l'escola de la república els incultava l'auto-odi, els rebaixava perseguint el català a les aules, als patis i pels carrers dels pobles. A la paret de l'escola d'Aiguatèbia, poblet de les Garroxes a la comarca de l'Alt Conflent, un mestre va gosar escriure ' Soyez propres et parlez français ' (Sigueu nets i parleu francès.) Aquest és l'equivalent local del rètol penjat, al temps de la colonització, als jardins públics de Xangai. ' Entrada prohibida als cans i als xinesos. '

Els mestres, sovint catalans, repetien a la mainada i als pares que el català era un dialecte inútil, mort, un espanyol selvàtic i degenerat, una aberració medieval com la Inquisició. Quan el mestre sentia un mainatge parlant català li donava un senyal (un tros de paper, algun teixit) que el culpable havia de donar al primer company que diria una paraula en vernacle. A la fi de la jornada, el mestre demanava qui tenia el senyal i castigava el culpable...Amb aquests mètodes els republicans francesos van eliminar el basc, el català, l'occità, el bretó, el cors, l'alsacià, el neerlandès i no esmentaré totes les variants dialectals de la llengua d'oil...Ės aquest el model que fa trempar els espanyolistes? Els francesos, si més no, ho paguen car...Antany, quan tots els francesos no tenien la llengua de la república com a llengua materna, França era una potència mundial, rica de la seva diversitat, amb una literatura que arribava a totes les llibreries i a totes les biblioteques del planeta. Si bé la llengua francesa es parla molt més a l'Àfrica negra que antany, ha reculat molt al Líban i és moribunda a l'antiga Indoxina i a la Louisiana.

Ara, la literatura francesa no interessa quasi ningú i França és un país de segona categoria, sense ànima, un desert cultural fora de París, un país trist, un xic més ric que Espanya...

 

 

 

 

Bon any a tots els lectors! Que aquest nou any els doni la pau interior, la tranquil·litat i la salut...La resta, rai...

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 02-01-2011 à 09:45:31

El meu cap mai arribarà a capir la idea d'alegrar-se amb la desaparició d'un idioma. Cada cop que m'arriba a notícia de la mort de l'últim parlant natiu d'una llengua de la qual no n'havia sentit a parlar mai sento una punxada al cor. Però també he dit una i mil vegades que si desaparegués el castellà, l'anglès o el francès em moriria de pena. Quin horror que tantes paraules d'amor, que ens han fet somniar, que ens han fet riure d'una manera única, i també plorar, s'esfumessin per sempre i només quedessin reservades per els erudits! De quina mena de mala sang, doncs, han de ser les persones que s'alegren de que el català reculi? quina mena de cor embrutit, de mala persona ha de ser aquell que diu coses com "¡vuestro dialecto asqueroso pronto morirá!"? i altres petits monuments verbals a la concòrdia entre les cultures. I no, en la distància curta molts ni tan sols no ho són de males persones. Alguns fins i tot són millors amics dels seus amics, pares dels seus fills i fills dels seus pares que jo. Simplement, duen inoculat un verí carregat d'odi exterminista, absurd, heretat dels ancestres o aprés de segons quines lectures i companyies. Em recorden al Mao Zedong (de petit en dèiem Mao Tse Tung, quan en realitat hauria de ser 毛泽东 毛澤東, according to Wikipedia, sorry) quan va decidir exterminar tots els pardals a la Xina. És a dir, la idea d’uns bojos perillosos, uns nens mal criats als quals se’ls ha donat un microscopi caríssim i delicat per jugar.

I mentrestant, nosaltres romanem aquí, mirant de defensar la nostra llengua amb una espasa de fusta contra un exèrcit de tancs. I encara ens acusen de que ens posem nerviosos, d’imposar... Home, si el conductor d’un dels tancs gosa treure el cap per l’escotilla no et dic que no li pugui treure un ull amb l’espasa de joguina. Ara, prefereixo no pensar en la reacció de la resta de l’esquadró. Crec que el soroll dels seus canons no seria tan diferent al de la refistolada retòrica dels articulistes dels diaris madrilenys. Menys carregada de metàfores taurines, això sí. Una cosa més semblant al BOUM! BOUM! dels tebeos, mentre els catalanets hi escriuríem els nostres ARGH! OUCH! a les nostres bafarades blanques. La nostra desaparició no seria digna d’aparèixer ni a un diari internacional normal més que a les tires còmiques dominicals...

Disculpa aquest abús d’espai. Inspires, noi! Que tinguis un molt bon any tu també i que trobis les mateixes coses bones que de vegades s’amaguen dins la boira i que ens salven l’alegria de viure.

2. vicent  le 05-01-2011 à 13:45:54

has despertat les fúries hispanes a l'e-notícies. No sé com els espanyols són tan masoques que llegieixen coses que després no paren de criticar amb mala educació . Parafrasejant Astèrix: estan bojos aquest espanyols! Jo no mire o almenys no m'he estic molta estona a Intereconomia, El mundo o cope....La meva salut mental se'n resentiria.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 29-12-2010 23:47

La cançó del Cap d'any

http://www.youtube.com

 

 

       

 

 The jingle bells are jingling
The streets are white with snow
The happy crowds are mingling
But there's no one that I know

I'm sure that you'll forgive me
If I don't enthuse
I guess I've got the Christmas blues

I've done my window shopping
There's not a store I've missed
But what's the use of stopping
When there's no one on your list
You'll know the way I'm feeling
When you love and you lose
I guess I've got the Christmas blues

When somebody wants you
Somebody needs you
Christmas is a joy of joy
But friends when you're lonely
You'll find that it's only
A thing for little girls and little boys

May all your days be merry
Your seasons full of cheer
But 'til it's January
I'll just go and disappear
Oh Santa may have brought you some stars for your shoes
But Santa only brought me the blues
Those brightly packaged tinsel covered Christmas blues

Oh Santa may have brought you some stars for your shoes
But Santa only brought me the blues
Those brightly packaged tinsel covered Christmas blues

 

 

 

 

 

El capità Castelltort mai no havia entès per què la seua dona l’havia deixat. Només sabia que havia malgastat la seua vida. La Sylvie li havia retret sovint que pensés només en la feina i no estigués per ella i el nin. Ja no suportava que en Fabien, com tots els oficials, canviés de gendarmeria cada quatre o cinc anys. Havien viscut a Freiburg, a la zona francesa d’ocupació a Alemanya, a Brest, a Beauvais. I ara quan, per fi, arribaven a les ribes de la Mediterrània, la Sylvie l’havia abandonat…

Quantes vegades li havia retret que fos tan trist? Cada any, quan en Fabien celebrava la nit del Cap d’any amb els seus, pensava " no pot ser…enguany tot irà millor… " i cada any se sentia encara més trist.

Temia Nadal, la pitjor festa de l’any. Quan en Marc era petit, els seus ulls meravellats davant dels regals i dels misteris nadalencs l’havien animat. Ara que s’havia fet grandet, la tristesa havia tornat. Els riures dels infants pels carrers, els aparadors claferts de joguets, els llibres d’art a l’entrada de les llibreries, els avets li tiraven la seua indignitat a la cara, la seua " déréliction." (El capità havia llegit els millors autors francesos.)

Si li tocava ser oficial de guàrdia durant les festes, se n’alegrava. Quan la Sylvie l’havia deixat, s’havia consolat a còpia de Martini blancs i de velles pel·lícules. Li agradava particularment Un singe en hiver amb Jean Gabin i Jean-Paul Belmondo. Amb les imatges en blanc i negre, retrobava la infància. Una França intacta, completa on la gent parlava la seua llengua, feia l’aperitiu els diumenges després de la missa mirant La séquence du spectateur, una França on els cantants sabien cantar i els novel·listes escriure.

Ja feia anys que en Fabien Castellort no tenia amics. Tots els companys del liceu de Ceret i de l’acadèmia de gendarmeria de Melun s’havien separat. De tant en tant, es creuava amb algun fantasma en una reunió a París o Marsella. Al cap de dues o tres trucades, el contacte, miraculosament restablert, es perdia de nou.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 30-12-2010 à 11:34:26

Quia cançó i quin conte més desesperançats, tristos i bells alhora! La vida de vegades costa d'empassar. Tenim la gola massa petita.

Ja ho sabem que fa riure, que queda de TBO, però així com en tombar qualsevol cantonada ens pot caure un piano d'un cinquè pis, ens podem trobar algú que ens escolta i ens estima i a qui, en no res, sentim que som feliços estimant i escoltant... i sense aquells atabalaments! (hi ha miracles, de debò).

Molt bon any!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 29-12-2010 19:26

Top ten de El Periódico

Top 10. Narrativa en catalán.

El Periódico, 28 / 12/  2010 
1. Maletes perdudes. Jordi Puntí
2. La bicicleta estàtica. Sergi Pàmies
3. Un país de butxaca. Joan Daniel Bezsonoff
4. Els convidats. Emili Teixidor
5. L'illa de l'última veritat. Flàvia Company
6. Xocolata desfeta.  Joan Lluís-Lluís
7. Un dia tranquil. Ponç Puigdevall
8. Octubre. Miquel Pairolí
9. Els jugadors de whist. Vicenç Pagès
10. El mar de la tranquil.litat. David Castillo

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 29-12-2010 10:14

L'Amélie i Papa Noël

Article publicat a E-notícies, 29/12/2010 

Mai no m'he allistat a l'anomenada contracultura. Per a mi, l'apogeu del cinema sonor se situa entre Laura d'Otto Preminger (1944) i Il Gattopardo de Visconti (1963). La majoria de les produccions del cinema actual, per parlar com el meu avi, me sembla un 'cagall de monina' (un cagalló de mico). Els actors que admiri, fa temps que ens van deixar com Raimu, Pierre Fresnay, Robert Mitchum, Humphrey Bogart, Jean Gabin, Louis Jouvet, Fernandel, Cary Grant, Heinz Rühmann o Vittorio Gassmann. 

Llevat de Jacques Brel, només els cantants amb una veu bonica m'emocionen. No puc suportar els cantants actuals que vocalitzen amb la força d'un canari paralític. Tota la música pop (se'n diu així?) me repugna. És quelcom físic, visceral... Quasibé tots els 'artistes' que cita Vicenç Pagès amb prolixitat a Els jugadors de whistem són desconeguts. Un gran llibre, per cert... De la mateixa manera, la literatura contemporània, sobretot la francesa i l'anglosaxona, m'avorreix. A vegades, però, sucumbeixi a la modernitat i m'obligui a descobrir artistes que no m'interessen. 

Pel meu tretzè Nadal, ma mare em va obsequiar amb Els concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach mentre jo esperava amb candeletes el disc de Violetas imperiales i La canción del amor mío amb Luis Mariano. Ma mare em llegí la decepció a la cara i digué aquella frase que no he oblidat mai. 'Il ne faut pas donner aux gens ce qu'ils aiment mais ce qu'ils pourraient aimer.' (No cal donar a la gent allò que els agrada sinó allò que els podria agradar.)  Gran lliçó!

 

 

 

 

 La setmana passada, vaig voler gravar a la televisió Too late the hero, pel·lícula de Robert Aldrich amb l'excel·lent Michael Caine. Distret, vaig enregistrar Stupeur et tremblements d'Alain Corneau adaptat de la novel·la d'Amélie Nothomb.

No conec l'obra d'aquesta autora belga. La seua personalitat, els seus barrets extravagants no m'atreien. Havia llegit un text seu sense interès sobre Flamarens, novel·la de Pierre Benoit ambientada al Japó. La pel·lícula de Corneau em va agradar força. L'Amélie, filla de diplomàtics belga, va néixer al Japó fins als cinc anys i enyora el país. La contracta una multinacional japonesa. Malgrat el seu domini de la llengua japonesa, comet molts errors culturals i passa d'un lloc de treball interessant a la neteja dels lavabos on la tracten com una esclava. Aquesta pel·lícula intel·ligent i divertida, il·luminada per la bellesa excepcional de l'actriu Kaori Tsuji, m'ha donat ganes de llegir el llibre de Nothomb. Sense renunciar a la nostra identitat, sempre hem de tenir la curiositat oberta cap als altres.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 28-12-2010 17:13

El rossinyol i les roses

Ressenya publicada a la revista El Temps, 21/12/2010, número 1384 

Quartetes

Omar Khayyam

Adesiara

Traducció del persa d'Àlex Queraltó Bartrés

 

Quan tenia vint anys, llegia molt les novel·les de Henry de Montherlant. A Le démon du bien, el novel·lista Pierre Costal no manifesta gaires presses a l'hora de casar-se amb la Solange Dandillot. La mare de la xicota li retreu tanta trigança. El novel·lista es justifica amb un vers de Saadi, i la mare contesta ' els corsos sempre han tingut idees estranyes...' Fins ahir a la nit, no coneixia gaire més que la senyora Dandillot la poesia clàssica iraniana. Haig de confessar que les Quartetes d'Omar Khayyam eren, per a mi, només un títol entre els milers i milers de llibres que no he llegit. Només havia donat un cop d'ull a una traducció francesa, lectura que no m'havia deixat cap record tret d'una fal·lera immoderada pel vi. La introducció del senyor Àlex Queraltó m'ha apassionat. He descobert tot un món, un món perfumat on els rossinyols canten sota els balcons per a commoure una rosa. ' El rossinyol (bolbol en persa) ocupa un lloc destacat en la poesia persa. Com a ocell que canta de nit (šakhân) simbolitza els amants que vetllen. El seu cant simbolitza també el plany de l'amant. La rosa (gol), al seu torn, companya inseparable del rossinyol en la poesia representa l'estimada que anhela escoltar el cant del seu amant. ' (p.114) Com ens podem refiar d'una gent que al rossinyol li diu bolbol?

Amb una erudició clara, mai avorrida, un amor entranyable de la llengua persa, el traductor ens guia per la Pèrsia d'antany, un Iran fabulós poblat de dones boniques i fàcils, de savis, de filòsofs sentimentals i de poetes saltimbanquis i no aquest Iran fanàtic i repugnant que veiem a la televisió. En canvi, els poemes de Khayyam m'han decebut força. No sé persa i crec que no el sabré mai. L'únic mot que conec en la llengua de Saadi és ' ziba' que vol dir ' ets bonica.' Un company iranià m'havia ensenyat aquesta frase quan volia seduir la Parisa, una deliciosa compatriota seua. Amb aquest llibre, travessem de tant en tant alguna clariana. ' Al final de la història mira què ens ha quedat: / tal com l'aigua brollàrem, i com el vent hem partit. ' (p.61) Ara, em sap greu dir-vos que tots aquests poemes m'han semblat un compendi de banalitats, malgrat unes quantes reeixides. ' El meu cor mai no s'apartà de la ciència i l'estudi, / i hi ha molts pocs secrets que jo no conegui. / Vaig pensar durant setanta-dos anys, nit i dia, / i al final he sabut que no vaig aprendre res de res. ' (p 41) Una cançó de Jean Gabin, molt popular, diu exactament el mateix ( ' Je sais qu'on ne sait jamais / Mais ça je le sais.' ) i ningú no s'ha meravellat. M'agrada que en aquests poemes la sorra dels terrats dialogui amb els homes. ' I aquella sorra li deia en la seva llengua: / « Tracta'm amb cura, que a tu també et trepitjaran. » ' (p.47) Malgrat la diferència dels universos mentals, la melangia constant m'ha recordat les traduccions dels poemes clàssics asteques que proposa Jacques Soustelle a La vie quotidienne des Aztèques à la veille de la conquête espagnole. Com totes les llengües, la poesia persa juga amb les sonoritats, els ritmes, i no en queda quasi res a la traducció catalana. L'eco d'un eco llunyà...No em vull allargassar. No deu ser gens fàcil traduir en una llengua moderna poemes del segle XII escrits en persa. Unes traduccions com aquesta constituiran un exemple, una fita important per a treballs futurs.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 24-12-2010 19:37

Noël avec Louise

 

Un bouquet de citations de Louise de Vilmorin

 

 

 

Philosopher n'est qu'une façon de raisonner la mélancolie.

Julietta


XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

 

' Mes petits livres, mes petits vagabonds. '

 

 

' Quant à René Clair, il a le cœur chinois. Il a un cœur en caractères chinois. Il faut savoir déchiffrer la façon qu'il a de vous aimer: on ne sait pas où ça commence, mais, quand ça commence, on sait que ça ne finit pas. '

 

' Quels fantômes que les souvenirs! Si joyeux soient-ils,pourquoi ne m'apparaissent-ils jamais autrement que voilés de mélancolie? '

 

 


 

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

L'alphabet des aveux,

 

Un amant, cela ment

Une amante se lamente

Que la lumière soit

Et la lumière déçoit.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 24-12-2010 14:53

El llibre de l'any

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

 

 

 

 Daniel Valls, coronel, c.r

Maurice Leccia, periodista

 Anatole Vidal, industrial

Joris van Rensburg, diplomàtic

Bronstein, comissari

 J.Daniel Bezsonoff, escriptor

 

acaben de designar Memòries d'un porc de Santiago Diaz i Cano com a millor llibre de l'any i guanyador del I premi Mitrofan.    

   

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 26-12-2010 à 08:49:46

No es pot negar el bon gust literari del jurat, malgrat la heterodòxia amb que s'han escollit els seus distingits membres.

Cercaré aquest llibre. Crec que Ses Majestats me l'autoregalaran. Doni-li records meus a Mr. Meyer, Господь Митрофан.

2. santiago  le 27-12-2010 à 16:00:54

Com va dir aquell: "Ara que l'emoció m'embarga i estic carregat de valenciania..."
Total, que em sent molt honorat pel guardó i que estaré encantat de rebre'l quan torne cap a les planúries que vigila el Canigó (sobretot si es tracta del telèfon de la distingida senyoreta de la foto (fa una cara de lletraferida que esborrona))
Signatura i comiat:
Per a un valencià del nord, de part d'un rossellonés del sud

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 23-12-2010 14:00

Espanya vol assassinar Catalunya

 

Article publicat a E-notícies, 23/12/2010

 

 

 

 

 

Quan era petit, tothom parlava català al meu poble del Rosselló. Tothom. Ara, els catalans som un 25% de la població. Tota la resta són francesos del nord, moros, murcians i catalans renegats. No vull que passi el mateix al sud de l'Albera i està passant. Ho dic, amb tota la solemnitat possible, Espanya i França no ens estimen. Tota la història i l'actualitat més recent ho proven. No desitgen, és clar, la desaparició física dels catalans. Ja no s'estila. Només volen que els catalans acceptin els pactes nacionals espanyol i francès. Volen que siguem catalans de segona com quasi tothom a Catalunya Nord. El general Franco que mai no va pretendre ser un demòcrata tenia una fórmula molt clara. ' Un regionalismo sano y bien entendido.' Els nacionalistes espanyols i francesos volen reservar el català a l'ús domèstic (sense molestar els veïns, és clar...) i que la cultura catalana es resumeixi a quatre odes al Canigó i a la tramuntana, a una ballada de sardanes i a una llauna de cargols. No volen que el català sigui una llengua nacional amb la plenitud dels drets. Una llengua present al cinema, als paquets de tabac, a la pornografia, a la filosofia, a les esglésies, al pati de les escoles. Quan haurem entès això, potser que el TGV arribarà a Barcelona i a València. En canvi, si continuem molestant el personal amb les nostres reinvidicacions, tard o d'hora l'exèrcit espanyol intervindrà, com ho va fer durant la vaga dels controladors. ¡ Orden al público! Si actua amb prou cautela per no matar massa gent, Europa no dirà res...El català, amb un nom diferent a cada mitja comarca, serà parlat per uns quants pastors a unes valls perdudes i uns quants erudits alemanys.

Bon Nadal, perdó, ¡Feliz Navidad!

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 23-12-2010 à 14:56:47

Comparteixo tot el que dius a l'article al 100%

Està clar que per fer tornar un hipotètic Parlament català "insurrecte" a la "legalidad vigente" en tindrien prou amb uns quants jeeps d'aquells tan moderns. Ja no els calen els tancs, que recordarien massa aquella imatge soviètica tan desacreditada. Amb una convenient propaganda a Europa sobre el model feixista que representa la nostra democràcia, una Europa massa preocupada en altres assumptes quedaria encantada amb aquesta magnífica acció que salvaria la democràcia al sud del continent. Al president espanyol que governés en aquell moment, Brussel·les encara li donaria una medalla.

Què molestem? i tant! Més clar no ho podies dir. Gràcies per l'article!

2. Galionar  le 24-12-2010 à 12:44:02  (web)

I uns collons, això de "Feliz Navidad"! (Bé, perdona l'horterada); BON NADAL i amb lletres ben grosses, benvolgut Joan-Daniel; ho defensarem fins al darrer batec del nostre cor!
Una salutació cordial.

3. vicent  le 24-12-2010 à 19:35:59

Hola, els espanyolistes ja comencen a parlar de tu, i evidenment no per a bé. Has vist els comentaris que t'han deixat a l'e-noticies?

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 20-12-2010 18:09

Lletres des de Moscou 2

Text publicat a E-notícies, 20/10/2010 

 

 

Rússia és un país que es mereix. Sobretot a l'hivern. Crec que cal visitar Rússia a l'hivern per encarar-se amb la realitat del país. Pels russos, l'hivern no té les mateixes connotacions pejoratives que a casa nostra. L'hivern és el general que es va engolir els exèrcits de Hitler i Napoleó. L'hivern apareix com la temporada dels millors espectacles. Recordeu la impaciència de Gurov, el protagonista de La dama del gosset de Txèkhov. 'Quan cau la primera neu i surten els trineus per primera vegada, és un espectacle agradable veure la neu blanca, les teulades blanques; l'aire és dolç, de bon respirar, i un recorda els anys de la seva joventut.' Lògicament, s'ha organitzat la més gran fira del llibre rus pel desembre. Vaig tenir l'honor i l'alegria de ser convidat de l'Institut Ramon Llull i de la revista Innostranaia Literatura arran de la presentació de l'antologia de la literatura catalana. Una antologia molt ben feta, de la mà de Nina Avrova, una moscovita que parla català a la seua filla. Aquesta revista veterana té molts lectors a les províncies allunyades de la capital i sempre s'ha mostrat capdavantera en la introducció de les literatures estrangeres a Rússia. 

Actualment a Rússia, la literatura catalana surt de l'anonimat i el lector rus pot llegir les novel·les d'Albert Sànchez-Piñol i els contes de Quim Monzó.  He trobat la fira moscovita molt més entranyable, molt més humana que la Kolossal i tan germànika Fira de Frankfurt. Em va vagar fullejar les novetats russes, donar una ullada als magnífics àlbums d'art. 

Vaig participar a la presentació de la revista. L'editor Alexander Livergant, el director de la revista Innostranaia Literatura va explicar el seu interès en fer conèixer la nostra literatura. Carles Torner, cap de l'àrea de Literatura i Pensament de l'Institut Ramon Llull va agrair-lo. Nina Avrova va comentar la seua tria i jo mateix vaig mirar d'esbrinar la meua relació especial amb Rússia i la seua cultura. Emocionat de ser a casa del meu avi patern, em vaig sentir molt orgullós de representar, una estona, la cultura catalana. Més enllà de la boira dels anys perduts, vaig entreveure el somriure de les meues àvies catalanes i del meu padrí empordanès que, com tota la bona gent de casa nostra, van viure per salvar-nos els mots.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Carlos  le 22-12-2010 à 00:45:40

Hola Joan-Daniel. Em disculpo per fer aquest comentari, però no sabia com posar-me en contacte amb vostè. Fa temps que el conec arran dels seus articles a e-noticies i sé que parla rus. L' any vinent vull estudiar aquest idioma a l' Escola Oficial d' Idiomes però abans d' apuntarme vull aprendre unes nocions per no anar en blanc, ja que és un idioma complicat d' aprendre segons he llegit. Si em pogués donar algun consell per saber una mica per on començar li estaria molt agraït. Gràcies i una salutació.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article