VEF Blog

El rossinyol i les roses

Ressenya publicada a la revista El Temps, 21/12/2010, número 1384 

Quartetes

Omar Khayyam

Adesiara

Traducció del persa d'Àlex Queraltó Bartrés

Quan tenia vint anys, llegia molt les novel·les de Henry de Montherlant. A Le démon du bien, el novel·lista Pierre Costal no manifesta gaires presses a l'hora de casar-se amb la Solange Dandillot. La mare de la xicota li retreu tanta trigança. El novel·lista es justifica amb un vers de Saadi, i la mare contesta ' els corsos sempre han tingut idees estranyes...' Fins ahir a la nit, no coneixia gaire més que la senyora Dandillot la poesia clàssica iraniana. Haig de confessar que les Quartetes d'Omar Khayyam eren, per a mi, només un títol entre els milers i milers de llibres que no he llegit. Només havia donat un cop d'ull a una traducció francesa, lectura que no m'havia deixat cap record tret d'una fal·lera immoderada pel vi. La introducció del senyor Àlex Queraltó m'ha apassionat. He descobert tot un món, un món perfumat on els rossinyols canten sota els balcons per a commoure una rosa. ' El rossinyol (bolbol en persa) ocupa un lloc destacat en la poesia persa. Com a ocell que canta de nit (šakhân) simbolitza els amants que vetllen. El seu cant simbolitza també el plany de l'amant. La rosa (gol), al seu torn, companya inseparable del rossinyol en la poesia representa l'estimada que anhela escoltar el cant del seu amant. ' (p.114) Com ens podem refiar d'una gent que al rossinyol li diu bolbol?

Amb una erudició clara, mai avorrida, un amor entranyable de la llengua persa, el traductor ens guia per la Pèrsia d'antany, un Iran fabulós poblat de dones boniques i fàcils, de savis, de filòsofs sentimentals i de poetes saltimbanquis i no aquest Iran fanàtic i repugnant que veiem a la televisió. En canvi, els poemes de Khayyam m'han decebut força. No sé persa i crec que no el sabré mai. L'únic mot que conec en la llengua de Saadi és ' ziba' que vol dir ' ets bonica.' Un company iranià m'havia ensenyat aquesta frase quan volia seduir la Parisa, una deliciosa compatriota seua. Amb aquest llibre, travessem de tant en tant alguna clariana. ' Al final de la història mira què ens ha quedat: / tal com l'aigua brollàrem, i com el vent hem partit. ' (p.61) Ara, em sap greu dir-vos que tots aquests poemes m'han semblat un compendi de banalitats, malgrat unes quantes reeixides. ' El meu cor mai no s'apartà de la ciència i l'estudi, / i hi ha molts pocs secrets que jo no conegui. / Vaig pensar durant setanta-dos anys, nit i dia, / i al final he sabut que no vaig aprendre res de res. ' (p 41) Una cançó de Jean Gabin, molt popular, diu exactament el mateix ( ' Je sais qu'on ne sait jamais / Mais ça je le sais.' ) i ningú no s'ha meravellat. M'agrada que en aquests poemes la sorra dels terrats dialogui amb els homes. ' I aquella sorra li deia en la seva llengua: / « Tracta'm amb cura, que a tu també et trepitjaran. » ' (p.47) Malgrat la diferència dels universos mentals, la melangia constant m'ha recordat les traduccions dels poemes clàssics asteques que proposa Jacques Soustelle a La vie quotidienne des Aztèques à la veille de la conquête espagnole. Com totes les llengües, la poesia persa juga amb les sonoritats, els ritmes, i no en queda quasi res a la traducció catalana. L'eco d'un eco llunyà...No em vull allargassar. No deu ser gens fàcil traduir en una llengua moderna poemes del segle XII escrits en persa. Unes traduccions com aquesta constituiran un exemple, una fita important per a treballs futurs.