VEF Blog

He decidit de penjar la meua transcripció normalitzada de l'obra teatral d'Henry / Enric Danoy publicada a l'editorial Barrère de Perpinyà el 1922. Sol·liciti la vostra indulgència i esperi les vostres observacions i correccions.

 

 

 

 

HASTA LA MORT!

Tragicomèdia en tres actes i en versos catalans

 

per

 

en Henry DANOY

Professeur de Langues Vivantes

Officier de l'Instruction Publique, etc

En retraite à Saint-Laurent de la Salanque

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PERSONATGES

 

Guillem II, emperador d'Alemanya P.SANYAS

Bep, mariner, avi del Bepo A.DESTAVILLE

Bepo, nét del Bep, orfà de la guerra J.FOURNILLIER

Jaumet, pescaire, veí de barraca del Bep J.HENRIC

Llorençot, id. A.VIDAL

Julot, caçaire P.BONNET

Peret, caçaire X.MANYA

Xiquet, pagès Z.PATXOT

Joaquim, pagès S.GOT

Perota, pagès A.POMIES

Galdric, mariner R.ABET

Tomàs, mariner H.RAZONGLES

Estevenot, mariner J.PEY

Ponarro, picapedrer P.LALANNE

Vicençó, peirer J.ROUS

Ventura, fuster M.BOUILLE

Sebastianot, hortolà, quequeja molt A.CANAL

Simon, sabater C.HENRIC

Andreu, serraller P.NAVARRO

Antoni, carnisser C.SANYAS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A mon frère B.DANOY

Mécanicien-inspecteur de Première Classe

de la Marine de l'Etat,

Officier de la Légion d'Honneur.

 

PREFACI

Molt germà meu,

Fa alguns anys, te vaig dedicar una epopeia burlesca en llengua provençal: avui som tret del meu tinter una tragicomèdia per lo teatre català titulada. Hasta la mort! Vinc per a t'explicar com la idea me'n va ocórrer i me som també pensat que aquesta mateixa lletra podria servir com a prefaci.

 

Fora de vista de les Tres Puntes nevoses del Canigó, fora d'oïdor d'aquelles erres que retrunyen - tan desgarriat i tan solet! - de vegades me ven com una ràbia de dents que no se pot apagar si no vaig jo remugant algunes hores en la llengua sagrada dels nostres ditxosos avis, que Déu els perdó!

Vaja doncs i fes-t'hi ferm a llegir i a cantar i a declamar en català amb una afició! que millor valdria dir amb la fogositat d'una peixonera...llorençana. No és molt: vàrem néixer llorençans i se sap que aquella gent no tenen anomenada de mastegar moll. No la dec merèixer jo tampoc, puix que un cop una criada, tot en espertinant ella, i bona estona! me va demanar si estava jo engrunant pinyols de préssecs o closques d'avellanes amb los queixals.

— " Noun, li vaig respondre: ei com acó que parlén touti dins ma countrado; e nostre Joffre peréu parla ansin.

—Oh! paourei naoutrei! va fer la provençal. Iéu que me cresiéu que lou Manescáu parlavo commo lei gent!...

 

Aquí me vaig recordar d'aquell Ovidi quan, desterrat de Roma, s'assentava tot solet a la vora de la mar Negra i remugava d'enyorança: " Barbre som jo ací puix ningú no me comprèn! "

També quan vénen aquells dos mesos de vacació, no me'n faig falta, no, de recargolar les nostres erres, ni de clavar les dents dintre del moll tan fonedís de les figues del Coll de Senyora, dintre de la carn tan saborosa d'aquells préssecs de la Berruga que, sols de pensar-hi, l'aigua ja me'n ven a la boca. No cregues que descuidi de llançar-ne los pinyols per tot lo terme al fi que no se'n perdi la sement. Ai que no! Bé ho saben los companys de Sant Llorenç de la Bola.

 

 

 

 

A les darreres festes del cap de l'any 1919, enraonàvem alguns companys i jo - endevina de què, molt germà meu - sinó d'aquella espantosa guerra, de ses destrosses, de ses atrocitats, de ses profanacions i, com degut, de les glòries també dels Pelosos i del nostre Joffre. U de nosaltres, l'Estevenot nos va dir que mateixa edat tenia com aquell malvat d'en Guillem; i va seguir ajustant:

— Mateix dia, mateix mes, mateix any vàrem venir al món. Ai! Fills, quin dia de festa major per mi seria, si cap a cap, boca a boca, nos trobàvem algun dia tot dos. No se les tindria totes, com hi ha Déu...Hasta la mort! Hasta la mort!!

Llavors cada ú va dir la seua.

— Doncs tal i qual com nosaltres aquell maleït bribó toca a la seixantena?

— El 28 de gener 1919, farà tres vints!

— Seixanta veremes! me sembla un somni.

— Com la rosa aviat s'esfulla.

— Fa trenta anys, no teníem tant d'arrufes al front i en tot lo llarg de les galtes.

— Són tant d'agulles que les llàgrimes se són cavades, tot regalant dels ulls, aquestos anys passats! va dir en sospirant lo Bep que ha perdut son fill únic a la guerra...

Vet aquí com, entristits, nos enraonàvem dels senyals de flaquesa, de les penes, de caps nevosos i desteulissats, dels assots i de les arpades del temps, quan l'Estevenot amb aqueixa nos va sàllir:

— Prou se fa tard i vol ploure, mes cal deixar ploure com fan a Prada i doncs a París. I com seu tan afligits? Feu ulls tan desconsolats com les cabeques al repetell del sol de migdia, al mes de juliol. Ala, ala! Que joves estem encara! Demanau-ho als que són més vells que nosaltres, i doncs molt més picats de les arnes. Molt sovint, companys, la tristesa hom se la cerca, hom se l'acosta...I hom sempre se la troba! La vida és curta i la mort llarga!...Ara, escoltau, va seguir afegint: algun dia, més aviat millor valdrà, anem tots a la Font del Port, o al Casot de les Espines, tots los que queden encara dels que varen tirar a la sort amb nosaltres. Aquí veureu lo bé que fa d'oir lo soroll de l'olla, les xirritades dels amics i les cançons del temps passat, a l'entorn d'una gresalada d'anguiles quan les ales de la dolça tramuntanella vénen a fer-vos manyagueries. Homes, veus aquí lo descans que nos endolcirà les amargures del viatge a través d'aquesta vall de llàgrimes.

Aquí lo Sebastianot, que molt quequeja, va donar lo seu sentit:

— Si convidàvem a les dones de la classe, també?

— Deixa estar lo donam! va cridar en Simon, lo Pegot, que té dona i sogra de les retorcides.

— Doncs la cuina qui la farà?

— I què diu ell? Manquen pescaires molt entesos? Los mariners saben tot fer. I el Guillem lo convidarem?

Ací tothom va esforçar la veu, talament que la gent del veïnat aviat varen parlar de renyines i batusses.

— Baldament vingués!

— Los castanyons que li daria no me costarien gaire.

— Ja se la veuria bruta!

— Aviat vindria closcamoll de tantes bufetades.

— Botxí!

— Traïdor!

— Bandoler!

— Beduín!

— Judes!

—Trabucaire!

— Lladrot!

— Negadeutes!

— Pellotaire!

— Que el llamp desmusclés l'heretge!

— Que un pet de tramuntana se li arrossegués l'ànima i el cos al dimoni!

— Com a carnaval lo cremarem!

— Quin cop de teatre seria!

— Com un d'aquellos drames antics!

— Se'n faria representació amb tota la naturalesa rossellonenca per testimoni a la Llaguna de la Font del Port.

— Millor valdria sobre del sorral del Barcarès, un dia de Sant Roc, al centre del vast amfiteatre enclòs entre la Costa del Sol vermell i aquell rotllo ufanós format per les Alberes, lo Canigó, i les muntanyes d'Opol.

— Enric, si dictaves la farsa, me varen dir los uns i los altres, la jugaríem nosaltres mateixos.

Vaig prometre: cal pagar...Me creia jo de no fer només una escena, i...tres actes són escrits. La farsa s'és feta tragicomèdia. Tres actes! Mirau doncs si dones hi haguessen parlat. La soleta condició que vaig imposar als companys va ser que volguessen encomanar aquest drama modern a l'impresari i als actors de les eternals arenes del Barcarès. Tothom sap que si no frueixen elles de semblant anomenada, molt major espai tenen que les Arenes de Nimes, d'Arle, d'El-Djem i del Coliseu, totes quatre juntades ensems.

 

I, a fe mia, lo millor quadro que veja jo per la representació de semblant drama seria la llaguna mateixa. - De llaguna la metàtesi n'ha fet la Gallona.- Que no me som esforçat de retratar-hi la fisionomia tan moral com física d'aquells honrats ciutadans de la capital de l'abundosa Salanca?

 

Molts d'ells no s'han deixat encara del tot del modo de viure dels rerebesavis prehistòrics, estadants de coves o de cabanes establertes sota d'un sostre de branca sostengut per unes puntales plantades en los llacs o al mig de les llagunes.

Les famílies creixent, altres casetes se varen edificar al costat de les primeres i formaran aixís los primers poblets de pescaires com se'n veu encara - i per molts anys - a la vora de la mar, com a Lleucata, al Barcarès, a Canet i a la vora de les riberes o rius com a la Gallona de Sant Hipòlit, al Bordigó de Torrelles i a la Font Dama prop de Salses.

Al marge doncs de la mar, dels estanys, al mig de les llagunes, sobre d'un curull natural, o d'un crostó fet de gleva, de fang i de sorra, s'edifiquen, i de més a més, unes casetes rústiques, cabanes o barraques de motllo molt primitiu, amb quatre puntales, set barraques i dotze pals, tot això lligat ensems los uns als altres i cobert d'aquelles canyes que vénen en los paratges humits i anomenades

" senill ".

Ara, se sap que la naturalesa ten imprimits en la figura de cada raça, de cada mena d'hòmens uns senyals distinctius, específics, que constueixen aquell individuo, aquell tipo particular que posseix una manera particular de se moure, de veure les coses, de sentir, de pensar, d'obrar i de parlar. Caràcters distinctius han doncs de manifestar-se també en lo cos i l'ingeni dels pescaires de la Salanca. Espitrelats, descalços, arremangats de braços i de cames, deslligats, tenen una pell emmorenida per mil sostres d'insolació tant com per los aiguatges de mil llunes. Aixís és que en ells se pot encara reconèixer algun escapoló siga de les antigues colònies, siga de la població autòctona d'aquest vell racó: espardenya, faixa, barretina.

Unes espardenyes amb lligams de veta roja que fan lo torn de les cames com aquella calçadura del llegionari romà: una llarga faixa roja que guardava lo ventre i sostenia sabre, picassa i punyal sobretot d'aquells almogàvers: una barretina roja que se usava també en modo de butxaca i de coixinet. I tot això tenyit era amb un color de púrpura com solien fer los mercaders de Fenícia i tots los naturals del Llevant, Focenses i Frigians.

Altra cosa — què mengen ells ara i què menjaven los seus avis com a principal aliment? Peix de mar i d'estany per major part — anguiles de Maresme, llisses i llobarros. I copiosa provisió que se'n feia amb nom de " cubells " : és dir peixos trobats morts de fred sobre del gel dels estanys. Un cop estripats i abundosament espargits amb sal de cardona, sal grossera engrunada amb pebrina, o capsetes de pebre-foll, els pengen a unes barres transversals seguint parts de l'alçària de les xemenies al mig del fum de xirments.

També s'expliquen les insígnies amb les quals se diferencia de tantes altres la ciutat de Sant Llorenç de la Salanca: un llaüt amb la vela llatina: les grabilles de son sant patró i lo globo celestial amb la lluna i les estrelles pintades, com a símbol de navegadors del torn del món. Aquest globo era transparent i se posava als dies de festa major al cim d'un arbre que ficaven al mig de la plaça de balls. A la nit vinguda un llum posat a dintre feia relluir les estrelles per transparència. És per aqueixa manifestació - que se pot dir original - que los nostres veïns de poble nos varen sobrenomenar " Llorençans de la Bola."

Ara, per aquell que voldria estudiar altra cosa també que la manifestació exterior de " l'home de la barraca " i discrepar-ne l'essència pròpia, és dir lo seu tenor intrínsec, el jutjaria avui nerviós, tossut, voluntariós, aficionat, i sorrut quan demà lo podria veure passiu, crèdul, dòcil, senzill, i agradós i doncs capaç de passar en un no res d'un entusiasme excessiu a una aflicció desmasiada i de canviar sobtadament en aversió eterna una afecció de tota una vida d'home.

Poble de mariners que no han vist lo camí de Sant Jaume sols per un còrrec com aquell de Carançà, ni pel forat d'una xemeneia! Han cantat i han sofert en tots los climes de la Terra: han vist les nits les més negres i les aigües les més tèrboles: mes ai! si han dormit bressolats per totes les aures del món amb totes, totes les estrelles del cel per àngels guardians, quantes vegades també se són eriçats contra de les escomeses i les bufetades dels elements - rabiosos remolins d'huracà, ruixims que cremen la vista i donen paràlisi, trons que esquitxeten los arbres de la barca, ones espantoses que bramen contra aquella bèstia de l'Apocalipsi, escombrant los mariners, derrabant lo timó i engolint la nau, fantasmes de Sant Elm, cops de sol que, si no maten arreu, fan venir boig, naufragis horrorosos, fam, set, foc i aigua pel través de les juntes del bastiment! Tots, tots los perills que se poden presentar els ha desafiats ell, lo mariner, a la mar...a la mar, aqueixa " garsa ", a qui no deixa de pensar sempre amorosament, enamorat que és d'ella hasta la Mort!

Per tant, de les injúries de les coses i dels elements no molt se'n dóna lo mariner, i la injustícia dels homes el fa tornar com foll! Mes digau-li una paraula ben intencinada, oferiu-li un servei voluntari, espontaneu, que no vos ha demanat. - no és d'aquells que olviden, no! - vos darà la meitat de sa sang si compren que menester vos fa.

Estima o avorreix: i maleir és per ell ocasió de renegar. Mil anys, pirata o corsari, ha renegat contra de l'Inglès, mil anys renegarà contra del Botxe a qui maleeix i remaleeix com vos ho vinc a dir en la llengua ximple i poderosa amb la qual senyala ell mateix son caràcter específic tot fet de senzillesa i de fogositat.

I és aqueixa llengua tradicional que som volgut imitar - és dir tal com és ortografiada siga en los vestigis folklòrics que nos queden, siga en los monuments literaris rossellonencs com Regla de vida que tothom qui vol estudiar la llengua catalana ha de conèixer i La Presa de l'hort, tragèdia inèdita i molt poc, molt poc coneguda. Va ser feta aquesta en 1777 per " lo Reverend Pare Vicenç Buart, Rector de Sant Llorenç de la Salanca. "

I sempre espera justícia l'Autor d'aquesta tragèdia, més inconegut encara que la seua obra, malgrat siga ell lo millor dels poetes rossellonencs del segle XVIII, per no dir més.

Tant com som pogut no he introduït vocables tan poc perceptibles per la major part dels llegidors. Mes, com de vegades lo quadro de l'argument que som tractat m'ha imposat alguns termes poc corrents - per no dir desusats- lo benvolgut llegidor els trobarà explicats en lo glossari que som afegit en les últimes pàgines d'aquesta edició.

 

Mes de la farsa que, tot creixent, ha vingut tragicomèdia, què dirà lo crític judiciós, molt germà meu: què en pensaran los espectadors?

— Si, per cents, ells troben faltes, com per mil faltes som fetes, que vulguen excusar-me: és la primera vegada que m'atrevesc a escriure en català. Altres excuses invocaré - la pobresa del teatre rossellonenc, pobresa que tants danys i perjudicis porta a la llengua qui, sense ell, va perdent a poc a poc i dem és a més la color de sa sang i l'originalitat de son ingeni: la seducció que aqueixa llengua que hem mamat infundeix en nostres cors com en nostres ànimes i, al fi, també l'aficció d'un fill de la Plana Salabrosa qui, volent millor la comprendre, millor l'ha deguda estudiar.

Jutges seu, justos cal ser!

 

Henry DANOY

 

 

 

 

 

 

 

HASTA LA MORT

 

ACTE PRIMER

ESCENA PRIMERA

 

GUILLEM ( S'avança amb un tiroll a la mà al traucar de l'alba )

 

Desditxat, remaleït,

lo Cèsar de Germània

som jo!...Un cotxa-vestit,

tot carregat d'infàmia.

No és possible, no pot ser:

Ahir tot llum i tot glòria,

avui de tots lo darrer!

Què dirà de mi la Història?...

Qui m'ha vist i qui me veu!

Jo, més adornat que un pago,

jo, més honrat que el vell Déu,

jo, Guillem dos, un pallago!...

Englotit és dins l'Estany

l'avion que me portava,

englotit també lo company

qui per mi lo pilotava...

A on som?...Lo Canigó

al ponent: doncs la Salanca.

Catalans, teniu raó

de dir que res no vos manca:

rius i plana, estany i mar,

i regalada muntanya,

fruita i vi, sense oblidar

lo bon blat de la Cerdanya;

ven d'allà, d'aquella mata.

Són, crec jo, dos sinó tres...

Lo més altaner s'acata...( S'acata i despareix.)

( Ix LLORENÇOT amb un picassó com qui se'n va a tallar llenya seca i Guillem s'enforata. )

 

ESCENA II

LLORENÇOT I JAUMET

 

LLORENÇOT

M'ha semblat oir un plany

del costat de l'Agulleta...

Hola! Qui ven?

 

JAUMET ( Ix deslligat, porta fitora i ten aire molt rabiós. )

Un company!

 

LLORENÇOT

Oh Jaumet? Sense barreta?...

Com te'n vas deslligadet?

Molt fresca és la tramuntana:

quelcom algú t'haurà fet:

que t'han robat la pantana?

 

JAUMET

 

Ira de Déu! LLORENÇOT,

m'han robat la barretina.

Si, pel llamp! veig lo lladrot,

amb un cop d'aquesta eina...

 

LLORENÇOT

Digues com se va passar.

És la barretina roja

que, fa poc, vas estrenar?

 

JAUMET

Ò; la dona me'n ven tota boja! ( com qui fa un compte amb los dits. )

Quatre anguiles, un franquet,

- Cada ú menja lo que pesca -

i alguns cops de galet

per fer dissoldre la llesca...

Ara, bé te cal fumar,

per pair, un bon cigarro;

després te cal recolzar

per fer un son al reparo?

 

LLORENÇOT

És aixís que tots ho fem

des dels avis i besavis;

i tant que com ells farem

pots dir que quedarem savis.

 

JAUMET

Lo tossir me despertant,

me veient sense barreta,

vaig dir al primer instant:

un lladrot te l'haurà treta:

I cerca que cercaràs,

als entorns, dins la barraca.

Cap barreta! I com faràs?

Aqueixa tant com me reca!

 

LLORENÇOT ( confidencial )

Una dona ja m'ha dit

que un homenàs pels Salobràs,

esquinxat, tot migpartit,

marxava com les colobres.

 

JAUMET

Deu ser ell! Vols que el cerquem,

que li farem la sentència?

Venes, company?

 

LLORENÇOT

Vaja; anem;

mes, marxem amb gran prudència...

Si tenia algun trabuc?

Deu ser una mala cosa

puix s'arrodeix com un cuc.

 

JAUMET

No ten res qui res no gosa.

Sols que li vegi lo nas

puntejar de qualque mata,

fitora, quin peix tindràs,

per dura siga l'escata!

 

LLORENÇOT

 

Ala, doncs; forategem!

Tens fitora, tinc picassa;

i si per cas el trobem,

ja comprendrà l'amenaça. ( alça lo picassó.)

 

JAUMET

Aviat més gent vindran:

mariners i gent de caça

amb lo sol s'aproparan.

 

LLORENÇOT

Els contarem tot lo que se passa.

 

JAUMET

Espia; quin és aquell?

 

LLORENÇOT

Açò deu ser un caçaire.

 

JAUMET

En Peret?

 

LLORENÇOT

Ten un fusell.

 

JAUMET

Deu ser ell.

 

LLORENÇOT

D'ell ja té l'aire.

 

JAUMET

Cridem-lo; crida-lo fort.

És dur d'oïdor.

 

LLORENÇOT

Eh! Vine!

 

 

ESCENA III

 

LLORENÇOT, JAUMET, PERET

 

PERET

Com crideu tant? No som sord.

Que hi ha qualque becassina?

 

LLORENÇOT

Caldrà bales sobretot

i polvra de la més seca.

 

JAUMET

Un lladregàs dins d'un clot

s'amaga com la cabeca

i roba tot lo que veu:

a mi m'han pres la barreta;

mes te juri, fe de Déu!

que, si lo veig, sa closca peta. ( Aquí planta la fitora pel sòl.)

 

LLORENÇOT

Escoltau...la veu d'un ca.

 

PERET

És en Julot que s'avança

amb lo Kàiser, la Bertha

i el Kronprinz que ja molt clansa.

 

JULOT ( crida darrera la colisa )

Té; Kàiser! Té, té, Kronprinz!

Té, Bertha! Té, vine, vine!

 

LLORENÇOT

No cal que ne'n resti brins

d'aquell monstro de rapina.

 

ESCENA IV

LOS MATEIXOS - JULOT

 

JULOT ( Ix i diu desconsolat )

Los cans no volen venir!

La raó és molt patenta;

tota unflada de verí,

alguna bèstia dolenta

s'amaga en qualque forat.

 

PERET

Qualque colobra espantosa!

 

JULOT

Jaumet, com ets deslligat?

Fas cara molt pietadosa.

 

JAUMET

Llamp li cremés lo cervell!

Llamp li encengués lo fetge!

Llamp li derrabés la pell,

que un tro desmusclés l'heretge

qui la barreta m'ha pres!

 

JULOT

Posem-hi cartuxa amb bala.

 

JAUMET

Ala! Cerquem a on és

i que mori de mort mala!

Llamp...!

 

LLORENÇOT

Rellamp ton renegar!

Ara en té per una estona.

Un cop, mal seu va durar

de Marsella a Barcelona.

 

JAUMET

Calla-te, tu. Que te creus

que tu també no'ls repiques

los rellamps, ires-de-déus,

caralls i maleït-sigues?

No te recordes, jo crec;

per un esquinx a les calces

vas desvanar un renec

de Sant Llorenç fins a Salses!

 

JULOT

Les disputes acabeu;

tenim de fer altres obres.

Aquest marge escorcolleu; ( a Jaumet i a Peret.)

tu per baix i ell de sobres

nosaltres dos, LLORENÇOT,

sense nos apartar massa,

tirem cap a l'Estanyot.

M'apar, farem bona caça.

 

JAUMET

A on nos ajuntarem?

 

LLORENÇOT

Tot dret del Clap de les Moques.

 

PERET ( a Jaumet )

Si no matem res, tindrem

anguiles?

 

JAUMET

Moltes o poques,

Sempre en tinc.

 

LLORENÇOT ( a Julot )

Ara, algun tall

de llapinot o de llebre,

una ala de perdigall,

no me donarien la febre.

 

JULOT ( mostra lo fusell )

Tot això, rai, se pot fer.

Homes, no us posau en pena.

 

JAUMET

Ah! si veig lo bandoler

te l'enristi per l'esquena. ( Se'n van Jaumet i Peret )

 

LLORENÇOT

Julot,què nos cal pensar,

creus que siga una persona?

 

JULOT

Potser qualque porc singlar.

 

LLORENÇOT

Segons parlava una dona,

deu ser un gros homenàs.

 

JULOT ( fa signe amb lo fusell )

Siga home, siga besti,

siga tot lo que voldràs,

no el mancaré: t'ho atesti.

 

LLORENÇOT

Diuen que arrossega un pal,

un tiroll com una maça;

també jo tinc lo que cal

lo ganivet, la picassa.

 

JULOT

Serà qualque gran culpat

un escapat d'en galera.

 

LLORENÇOT

Un botximan enviat

per preparar altra guerra!

 

JULOT

Fa molt anys, tots beduïms

venien a robar nines;

cometien negres crims,

violències i rapines.

 

LLORENÇOT

Com los beduïms del nord?

 

JULOT

Com ellos, mateixa cosa.

 

LLORENÇOT

Mereixen més que la mort

aquella gent rabiosa. ( dispareixen )

 

ESCENA V

 

GUILLEM ( Treu lo cap.)

Si per cas tornen ací,

desfem-nos d'aquesta gorra

que nos podria trair...

Posem-la sota la sorra ( Amaga la gorra.)

Què farem i què direm?

Les coses molt se compliquen...

Ix d'aquest marge, Guillem,

on milers d'insects te piquen. ( Ix, acatat.)

los mosquits no me fan por;

sols la forca del pescaire

m'infondeix un gran tremor,

com lo fusell del caçaire. ( Aquí se posa també tres duros dins de les sabates. )

Si me troben ajupit,

diran que és estranya cosa...

Atrevit! Ensuperbit ( S'alça.)

No se salva qui no gosa!

Ala, pit! i sens temor. ( S'avança i una branca espinosa li esquixa les calces. )

Maleïta romaguera!...

Si me portava mala sort ( Sobtadament pensatiu.)

Ans de passar la frontera?...

Sobrehome supersticiós,

de què te serveix la ciència?

Què és lo ser escrupulós?

Què és tenir consciència?

Què els diré quan me veuran?

- que vull guanyar-me la vida;

que som pobre i blau de fam...

I també qualque mentida.

Una mentida de més

no és mentida de massa;

això sempre té succés;

és amb mentida que hom passa...

just allà prop de l'Estany

un pescaire que s'avança...

Li demanaré afany

per alcançar pitança.

Ja m'ha vist; ve cap a mi. ( Ix Bep.)

 

ESCENA VI

GUILLEM-BEP

 

BEP

Què buscau? - Molt bruta cara. - ( A part.)

I què feu?

 

GUILLEM

Vaig de camí

per trobar feina per ara.

 

BEP

Quines feines? Quins treballs?

Digau-me; que seu pescaire?

 

GUILLEM

No.

 

BEP ( reflectint )

Sabeu fer los raspalls?

 

GUILLEM

No, mestre.

 

BEP

Calafataire?

 

GUILLEM

No.

 

BEP

Doncs ací què cerqueu,

a l'Estany?

 

GUILLEM

Veritat pura,

Faré tot lo que voldreu.

 

BEP

No hi ha res a fer...Atura!

Just ens farà menester

per netejar plats i olla

d'un paio que ho vulga fer.

Han de venir una colla

que tiraran a la sort

- la memòria no m'enganya -

lo mateix any que aquell...gorb ( Guillem trefugeix i se grata lo cap amb la mà esquerra. )

que va ser rei d'Alemanya.

Mil vuit cents cinquanta-nou ( Guillem se grata lo cap amb la mà dreta. )

Què fas? Com no tens vergonya?

Tenes polls que tant te se cou

lo clatell, o tens la ronya?

 

GUILLEM

No, mestre; seran mosquits

que me piquen les orelles.

 

BEP

Quan t'hauràs rentat los dits,

tocaràs les escudelles.

No hi ha cap, cap d'emperor

que mengi cuina tan neta.

Cap rei que mengi millor

que la nostra pinyateta. ( Bep segueix a Guillem que va a rentar-se los dits. )

Freta fort i fes lluir,

que si te veu brut per ventura

en Jaumet, lo meu veí,

te fica un cop de fitora. ( Guillem se grata les anques amb la mà esquerra.)

Tornem-hi a nos gratar!

Cal que se grati on que siga.

Tens la tinya?...A tornar! ( Guillem se grata les anques amb la mà dreta.)

 

GUILLEM

Serà, mestre, una formiga

que és venguda pel cuixal...

Trauca-sacs o estrigoles.

 

BEP

Tinc un remei sense igual

per curar de pessigoles. ( Bep posa sota del nas d'en Guillem una corda altquitranada. )

I freta que fretaràs;

sinó...veus aquesta escota. ( Guillem se grata lo nas. )

Ara t'escures lo nas?

Tens ronya, tinya i picota?

Fes ta feina més enllà. ( A part. )

Tu, fas cara molt estranya.

 

GUILLEM

Donau-me un tros de pa,

si us plau, que la fam m'escanya.

 

BEP

Qui no té res al matí

la vetlla s'ha fartat massa;

'xò fa que te cal patir

fins que nos vingui la classe.

Menjaràs quan menjarem;

la pinyata no sorolla;

i, quan caldrà, te cridarem

per llepar lo cul de l'olla. ( Se'n va més lluny.)

 

GUILLEM

Esperaré lo moment.

Mala sort si ho sabien ( A part.)

que som jo aquell Guillem.

Qui ho sap lo que me farien.

 

BEP ( A part.)

Boca de desvergonyit

i celles d'embolicaire;

ull té molt ensuperbit

que de bo no vol dir gaire.

Deu ser un embustador

que no té l'ànima neta.

D'on li vé tant de tremor?

Alguna no n'haja feta!

Espiem sense espiar;

i si veig mal judici,

de mi vos podeu fiar

que prest li faré justícia. ( A Guillem.)

Després prendràs lo raspall:

escombra pols i escata;

serà tot lo teu treball:

fes-ho net com una plata.

 

GUILLEM ( Remugant )

Fugigam! Me cercaran

aquella gent rabiosa

i segur me trobaran. ( S'avisa que Bep l'espia.)

L'ull d'aquell llop me fa nosa.

- Matem-lo, doncs, lo vell llop,

Matem-lo - si per cas brama,

si no el mati d'un sol cop,

com faré? - Tinc bona cama. -

Com corre amb lo ventre buit,

sens lligams a les sabates?

- Aviat són set o vuit

a saltar marges i mates,

Ach! tingués lo meu cavall!...

Com tinc la cresta tan baixa?

Ericem aquest plomall. ( Alça lo cap.)

Recoquillem-nos la mostatxa!...

No, no veig res més a fer

que esperar lo que Déu vulla,

ací som com presoner

a la vora de l'agulla.

No veig com m'escaparé.

 

BEP ( No deixa de l'espiar.)

Sempre fa moure los morros.

 

GUILLEM ( Desconfiat; se grata lo front.)

Sempre espia. Com faré?

 

BEP

Fa la mona com los burros.

 

ESCENA VII

BEP, GUILLEM, BEPO.

 

BEP. ( Ix Bepo amb un picassó i un feix de llenya seca. )

Ets aquí, Bepo?

 

BEPO. ( Vegent que Guillem se grata, se gira cap al seu avi. )

Veniu!

Crec que hi ha un pellotaire

que deu tendre el xirimpió.

 

BEP

Fes-te lluny d'ell que fa flaire.

 

BEPO

L'avi, arribaran tots

a les nou hores i mitja.

 

BEP ( A Guillem )

Ara tu, renta los gots;

lo treball treu la privitja...

Per te cridar, com farem?

Algun nom tens de dimoni?

 

GUILLEM

A mi me diuen Guillem.

Mon pare, Déu lo perdoni,

li deien " Anton Soler."

 

BEP

I ta mare?

 

GUILLEM

Victorina.

 

BEP

Victorina? Això pot ser;

se deia com ma padrina.

Guillem?...Com lo testudàs

d'aquell burro d'en Gregoris? ( A part.)

Cara de mentideràs...

Deu dir cuentos per històries. -

A ma padrina van dar

aquest nom de cosa bona

perquè el dia d'Iena

va néixer aquella dona.

I tu, ta mare, per què

li varen posar Victòria?

 

GUILLEM

Ara, mestre, no lo sé;

m'ha fugit de la memòria.

 

BEP

Si n'ho saps, tu, com sabrem?

Cal que sigues un no-gaire

puix te van posar Guillem

com an aquell trabucaire. ( A Bepo.)

Me'n vaig; segons com farà,

si té fleuma, si s'atura,

me diràs lo que'n serà.

Tens picassó i fitora.

Si cal pegar, pega fort. ( Se'n va.)

 

BEPO

Sí, l'avi.

 

ESCENA VIII

GUILLEM, BEPO

 

GUILLEM

Com diu ton avi?

Que som jo embustador?

No me coneix. D'on ve sa ràbia?

 

BEPO

Crida sense ser dolent;

mes si feu mala cosa,

pobret de vós! En vinent...( Mostra la fitora.)

Doncs, fretau i no me feu nosa.

 

GUILLEM

Cap Espanya me cal anar

i d'aquí a l'Amèrica

a on tinc jo d'heretar

d'una tia que és molt rica.

No tinc sous per fer camí;

no he menjat fa dos dies;

i si tu me'n dónes a mi,

te daré...No te desconfies. ( Mou lo cap Bepo, incrèdul.)

 

BEPO

Què me dareu? No teniu res,

com heu dit, que siga vostre.

 

GUILLEM

Quan tornaré...dins un mes...

Ara sols tinc una mostra.

 

BEPO

Una mostra que no va?

 

GUILLEM

Mostra d'or!

 

BEPO

Fa tica-taca?

 

GUILLEM

Tica-taca! Escolta-la.

La vols, tu, dins ta butxaca

Si la vols...

 

BEPO

Què vos caldrà?

 

GUILLEM

Botifarrons i formatge

dins d'un sarró...un barral

ple del vi que se diu granatxa.

 

BEPO

Això rai.

 

GUILLEM

Espera doncs.

Dormiran una passada?...

Mentres que en essent al fons

faran tot lo migdiada,

de passejar-me en barcot

molt pler a mi me faria...

No'ls diràs lo mendre mot...

De seguida tornaria...

 

BEPO

Tornareu?

 

GUILLEM

Prou tornaré, ( Guillem se gira per posar sa mostra en sa butxaca. )

 

BEPO

Aviat?

 

GUILLEM

Cosa segura.

Com hi ha Déu!

 

BEPO

Està bé.

Lo barcot no fa fretura...

Mes si, com me dic Bepo,

l'avi me pica sus la closca,

amb lo tall del picassó

vos faré qualque mala osca...

Tindré llest lo que voleu.

 

GUILLEM

Lo tros de pa? La borratxa?

 

BEPO

Tot això ho trobareu

al barcot, amb lo formatge.

 

GUILLEM

Saps que ets un bon minyonet?

 

BEPO ( a part )

Adulació no me toca. ( A Guillem.)

Mes la mostra, què n'heu fet?

Memòria teniu molt poca.

 

GUILLEM ( treu la mostra )

Té tu, té jo?

 

BEPO

No som xot.

Ireu tot sol a la vora.

 

GUILLEM

Té, desconfiat xicot,

vet 'l aquí!

 

BEPO ( Pren la mostra, l'espia, la gira, la regira i se la posa prop de l'orella. )

A la bona hora.

 

ESCENA IX

BEP, BEPO, GUILLEM

 

BEP ( Crida en travessant l'escena. )

Bepo! Cuitem-nos. On't ets?

 

BEPO

Ací som, l'avi. Què mana?

 

BEP

Lo vi fresc i siguem nets.

Tindran tots molta set i gana.

Ja lo sol s'és aixecat;

és lo rei de la Natura

i vol ésser imitat:

se'n ven, se'n va; mai s'atura. ( Se'n va i Bepo va a posar lo vi en fresc. )

 

ESCENA X

GUILLEM, BEPO

 

GUILLEM ( A part, amb un raspall a la mà.)

Ací no me senti segur;

a l'Illa de Maneixdella

me n'iré, valdrà millor,

sense tamborí, ni esquella

amb un d'aquellos barcots.

Un cop que serem a l'Illa,

vindran a la nit los xots

a nos plantar banderilla.

Ara bé tot me somriu

ja pica l'hora ditxosa.

 

BEPO ( Més lluny, pensatiu )

Aquell mal home quan riu

fa cara molt enganyosa...

L'avi creu que és un malvat...

No té la faç com la nostra...

Me som mal aventurat

en prenent aquesta mostra!...

Diu que se vol alegrar

un moment...Quina alegria?

Un moment? Doncs lo menjar

que demana què'n faria? -

Si l'escuraplats en fem

tindrà cinta molt rodona...

Això no pot ser, Guillem;

esta raó no és la bona.

Me'n cal tenir net lo cor;

lo veig allà que murmura,

que riu d'amagat. Tinc por

d'alguna acció traïdora.

I llavors què diré

a l'avi d'aquesta afera?

- Lo que veuré, que oiré

d'amagat, de per darrera.

 

ESCENA XI

BEP, GUILLEM, BEPO

 

BEP ( Torna a travessar l'escena. )

Vejam si tot serà llest.

Tu, Guillem, fes la teua obra.

 

BEPO

Sí, l'avi; ho farem prest.

 

ESCENA XII

GUILLEM, BEPO

 

GUILLEM ( A part; s'avança cap al Bepo )

Qui sap lo que s'ha tramat. ( A Bepo.)

Seran molts de companyia

 

BEPO

De cert serem un ramat.

 

GUILLEM

Són tots vells?

 

BEPO

Qui ho creuria.

Que com ellos me crec vell.

 

GUILLEM

I per què?

 

BEPO

La bruta fera

del Kàiser - dolenta pell! -

nos va declarar la guerra

sense raó...Remaleït!...

Mon pare - set pams d'alçària,

brau fuseller de gran pit -

va partir dins lo desvari;

i mai més no és vingut!

Doncs morí per la Pàtria. ( Los braços en creu.)

Amb mon avi vaig pertot,

i m'ha dit. " Com ell vindria

tu vindràs. " Tots los companys

de mon avi són de festa

perquè fan los seixanta anys;

i la raó és aquesta;

són tots de l'any del bribó

de tant mala anomenada;

i cantarem la cançó

que en Guillem s'ha dictada.

Gitano, desvergonyit!

Abandonar son armada!

Sense cap esguard ha fugit.

 

GUILLEM ( A part.)

Jamai tala ensopegada! ( A Bepo )

S'escapà d'un gran perill...

Arà està en la Holanda

amb lo Kronprinz, un seu fill...

 

BEPO

I de covards una banda!

Lo primer Napolió,

conservant totes ses glòries,

comandava a Waterloo;

i aquell Vercingintoris

no va venir a cavall

dar al Cèsar sa espasa,

galant, gallard com lo gall,

símbol de la nostra raça?

Raça sense por de res

sinó del cel per ventura

que un tron sul cap li caigués.

 

GUILLEM

Són cuentos!

 

BEPO

Història pura!

Lo que mira és lo cristall

que és al cor de la cocarda;

lo que enveja és lo plomall;

lo que vol és l'avanguarda;

lo que estima és la cançó,

lo pinard i l'alegria;

lo que admira és Madeló

Madeló i Rosalia! ( com qui crusa la baioneta.)

lo que adora és un símbol,

sia gall, sia llauseta,

perquè saluden lo sol

des que clareja l'albeta!

Té drapeu roig, blanc i blau;

blau símbol de la justícia,

blanc, emblema de la pau...

GUILLEM

Roig?

BEPO

La sang del sacrifici!

Al botxí cal caps de mort

dessota de sa cimera.

Dret és raó del més fort

per eixa raça embustera.

Lo que diu, lo que ha firmat,

és com escrit sus la sorra

fins que sa boca ha bufat

la mentida que l'esborra.

Lo món enter té jutjat

lo sobrehome i sa cultura;

sobrehome és diformitat

i cultura és impostura.

Lo botxí vol per senyal

la maça i l'àliga negra;

és un monstro colossal

qui, manyat, fuig com la llebre.

GUILLEM

La prova?

BEPO

Qui? Sinó el rei

de la nació d'intriga!

Ací proverbi fa llei;

més noblesa més obliga.

Allà tenen un Kronprinz,

Un príncep de l'artifici,

que és tot carregat de crims;

covardia i lladronici.

<span style="text-deco

 

Quina hora és? No puc seure si vull albirar la plaça Bellecour d'on arribarà. Davant meu dues minyones la fan petar. Molt desitjables malgrat tanta imbecil·litat! Tot en elles sua la vulgaritat, la baixesa del pensament, l'absència d'ideal. Quina hora és? Les dues i cinc. Només. Si ja fa un segle que t'estic esperant, aimia. Segur que no vindrà. Ja ho sabia jo. De totes maneres, Déu no existeix i, si viu, és un malparit. Per què m'ha encolomat aquesta malaltia? Què li he fet? No sap que, si me correspongués, esdevindria un home com cal, un cristià autèntic, gairebé un sant. Estimaria el meu proïsme; miraria de fer el bé vora meu; m'agradaria la vida...Les dues bledes encara xerrotegen. Què deuen pensar de mi? Què fot el mico aquest? Què s'ha cregut?

Són les cinc. No ha vingut. Me'n vaig lentament cap a Perrache. Per què me va dir divendres ' no sé si me podré alliberar.' Té obligacions? I si anava a casa dels seus pares? Què faig? Baixi o me quedi al tren?

 

Aquesta tarda hauria de pujar a un dels teatres romans de Lió, però ella té un claustre a les quatre i, per res del món, no voldria privar-me de veure-la. No va venir dissabte i vull saber per què. A la tarda només hi ha un cotxe de línia a la Part Dieu. L'està esperant amb mi un tinent d'artilleria. Fóra tan bonic que ella agafés el tren. Mai no li he parlat fora de Bourg-en-Bresse. Mai. L'he vista, és clar, sense que ho sabés. Una velleta només puja amb nosaltres a Sathonay. Què coi fot el xofer? La fa petar amb tots els pagesos.

—Sí mestre. Us portaré vetes pels vostres pollastres...Ja hi pensaré...

Només manca un capellà. Espiï tots els autos i no la veig. La diferència entre el temps subjectiu i el temsp real, quin drama! Pensar que uns imbècils voldrien posar el temps en equació! I ara! Per què no estableixen la composició química de l'amor? Un amalgama de pietat, interés, amistat, agraïment i afecció...Ja sem a Bourg? Corri fins al liceu Lalande. De pas m'ha semblat que m'he ensopegat amb una vella. A la sala de professors no la veig. Deu ser a dalt, a la saleta a costat de la biblioteca, emplenant butlletins. Sí. És magnífica amb el seu jersei, mitges i una faldilla negra. M'havia meditat el que li diria i ella ataca de seguit.

—Hi has anat?

—Sí. Te vaig esperar tres hores, saps...

—Tres hores! Ets boig!

—Llàstima que no hagis vingut. Era força interessant.

Arriba en Jean-Michel B. Al cap d'una estona me demana:

—No te fa nosa si la miri també?

—Avui he tingut la meua dosi de lletjor; és normal que tingui la meua dosi de bellesa.

El capsigrany contrataca cantussejant

L'amour ça rend beau les laids...

S'ha acabat el claustre. Ella surt amb la mare d'un alumne. M'avanci amb un paraigua. Ella, un poc molesta, diu ' el porter.'

 

 

 

 

D'aquesta votura en conservi records molt bons. Pensar que a la fi del novembre no gosava gairebé parlar-li. En Jean, el col·lega que solia dur-me a l'estació, no va poder acompanyar-m'hi un dia. A migdia me vaig atansar a la taula de la Chantal. Com sempre ella havia fet tard i menjava soleta. Jo tenia por de perdre el tren perquè mai no té pressa. A les cinc, va sàller, deu minuts després de tothom, i cap al Renault 5! De camí me va empipar que no me proposés de portar una maleta. Quines idees més rares! El cotxe no arrencava.

—Démarre!

Ho digué amb una impaciència de comèdia. Aquella ha estat una de les meues belles de la meua vida. No volgué les pomes que li donava. Jo no deixava de mirar el rellotge i desitjava que arribéssim massa tard a l'estació perquè me portés fins a Lió. Davant de l'estació li vaig dir:

—Ja sabia que eres una bona conductora...Ara n'estic segur...

—I tant! Podria ser camionera i tot...Antany feia 250 quilòmetres cada dia...

M'agafa un rampell. Si li donava un petó. M'hi apropi, però ella no avança pas. Faig com si volgués agafar la motxilla de caçador alpí quehe deixat darrere.

—Gràcies noia...Gràcies...Que tinguis un bon cap de setmana!

Totes aquestes pensades, tots aquests esdeveniments minúsculs he trigat més temps escrivint-los que no vivint-los. Sempre aquest decalatge entre la vida i la literatura. Literatura? Sí! Faisons-nous plaisir.

 

 

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 14 de juliol del 2010

 

 

Informar els lectors ens obliga a vegades a lliurar-nos a exercicis de malabarisme intel·lectual. Com es pot ressenyar amb tan poc espai la matèria d'una biografia tan rica, tan intel·ligent, humana i completa com Charles Maurras, El caos y el orden de Stéphane Giocanti? Mantenint l'equilibri entre l'anàlisi i l'anècdota, l'empatia i la crítica, l'autor aconsegueix a fer-nos més propera la figura de Charles Maurras. Un gran crític com Jean Paulhan va escriure el 1932 que ' un joven deseoso de orientarse políticamente no tenía más posible elección que entre Karl Marx y Charles Maurras. ' Sense dissimular res dels errors tràgics de Charles Maurras, el biograf escriu pàgines entranyables sobre el mestre, fins i tot commovedores, com el descobriment de la seva sordesa. ' Al día siguiente, en clase de matématicas, se produce la catástrofe. Maurras sale a la pizarra, pero escribe cifras diferentes de las que se dictan: consternación en clase. De pronto comprende que en adelante se alzará un muro entre el mundo y él. ' ( pàg.53)

Per a mi, Maurras és un misteri, un niu de contradiccions. Durant tota la seva vida, va proclamar l'excelsitud de la llengua occitana (ell en deia provençal com tothom en aquell temps) i va escriure tota la seva obra quasi únicament en francès. Sempre va celebrar les virtuds de l'acció i la nit del 6 de febrer del 1934 en què un avalot va amenaçar la república es va va quedar a casa escrivint versos en provençal. Va passar cinquanta anys lluitant contra la influència germànica en el pensament, les arts i la política de França i va ser condemnat el 1945 per col·laboracionisme. Sempre va denunciar les influències estrangeres i va celebrar el cosmopolitisme de Marsella a Marsella en Provenza, unes pàgines magnífiques. Ateu durant mig segle, Maurras tenia una ànima verdaderament mística. Es va reconciliar amb la fe cristiana a la fi de la seva vida. ' Turbadoras son sus últimas palabras, un perfecto alejandrino: « Pour la première fois, j'entends quelqu'un venir», « Por primera vez, oigo venir a alguien»,' ( pàg.677)

Han silenciat la seva obra per antisemitisme mentre que els ultres de la col·laboració l'acusaven de filosemitisme...' Rebatet, por último, acusa a su antiguo maestro en Los escombros. « Maurras, está usted con los judíos, pese a las apariencias. » (…) Maurras conservará su prejuicio hostil hasta su muerte, no obstante expresar después de la guerra su aflicción ante las deportaciones y las masacres, sin tener la impresión de contradecirse. ' (pàg.581) Aquí rau el misteri de Charles Maurras. Mai no va entendre que el seu antisemitisme 'tradicional', molt allunyat dels deliris nazis, va facilitar la feina de Hitler contribuint a crear un clima, una atmosfera hòstils als jueus. Des de fa uns mesos, s'organitzen molts col·loquis a Catalunya, a França com a la resta d'Europa sobre l'obra i l'ideari d'aquest pensador capital. A Notre avant-guerre, les seves memòries, Robert Brasillach, que fou deixeble de Maurras abans d'esdevenir feixista, cita aquesta confidència del seu amic Jaumet Miratvilles. ' Maurras és el francès que ha entès millor Catalunya. ' A veure si Catalunya entén millor Maurras...

 

Avui, 14 de juliol, fa 40 anys que ens deixava Luis Mariano...No podia evitar de tenir-lo encara més present avui que els altres dies...

 

 

 

 

Us proposi aquesta gravació quebequesa molt rara

 http://www.youtube.com/watch?v=AK55Gi-knmk

 

i el clàssic dels clàssics

 http://www.youtube.com/watch?v=3d4kdj80l5g

 

 

Aujourd'hui,  14 juillet , il y a quarante ans que Luis Mariano nous a quittés. Comment ne pas avoir une pensée pour lui encore plus que les autres jours. Je vous propose cet enregistrement québécois très rare et le classique des classiques.

 

 

 

 

Georges-Marc Benamou, Le dernier Mitterrand, 1998

 

“ La France ne le sait pas, mais nous sommes en guerre avec l’Amérique. “ p 52

 

 

 

“ J’aime cette trentaine. Avant trente ans, c’est trop jeune, ça ne sait pas, ça joue…Oui, j’aime la femme de trente ans, trente-cinq ans même. La petite quarantaine, quoi, c’est un âge idéal. “ C’est la première règle.

La seconde? “ Il faut préférer les femmes du Nord…Les Latines, les Méditerranéennes font du cinéma, elles ne sont pas fiables. Les femmes du Nord ont une autre gravité. Elles vous aiment vraiment…”

Troisième règle: “ On ne peut pas aimer les femmes qui se fardent ou les femmes à bijoux. “

Quatrième règle: “Il faut préférer les anonymes. Ou les actrices. Pas les autres. Les mannequins, ce sont des casse-pieds qu’on admire et qu’on ne touche pas. Sans parler des danseuses! Vous ne connaissez pas les danseuses? Les jambes ne sont que du muscle, et si vous leur descendez les seins d’un millimètre, c’est un drame. Non les mannequins et les danseuses, ce n’est pas possible. Par contre, les actrices…”

Cinquième règle: “ Les brunes. Il faut préférer les brunes. Les blondes ça n’existe pas, c’est pour les musées et les magazines. “ p 95

 

 

 

Quan era petit, dinava al refectori de l'escola Paul Painlevé de Massy . Es trobava al fons del pati cobert i unia l'escola dels minyons a la de les minyones . Al fons, hi havia una tapisseria amb un ca llebrer irlandès marró i una altra que representava un granader de Napoleó envoltat de dos canons, com a les cartes del Risk, el joc al qual jugàvem amb en Jean-Luc Moreels al seu pis de l'Allée de Pologne.

El primer dia que vaig anar al refectori tenia por que no ens portessin cap plat pel recuit i que me'l calgués menjar regirant el plat.

A l'institut Stanislas de Canes, els dinars eren molt animats. A la cantina, els alumnes conservaven el mateix lloc durant tot l'any. Així vaig arribar a conèixer molt bé els meus comensals.

En Roger es delia per les pel·lícules de terror com Les dents de la mer i dibuixava molt bé.

 

Es destinava a la carrera de dibuixant de còmics. Vam treballar junts en un projecte sobre la guerra del Pacífic, però no es va concretitzar.

Els altres companys eren en Mercier i un altre el nom del qual no recordi. Alumnes de Quatrième, ja estudiaven una segona llengua viva. Tot el meu deler llavors. Els interrogava sovint sobre els mecanismes de l'alemany com si l'ensenyessin a la facultat. Em contestaven, desganats, empipats per tanta insistència filològica.

L'any de la meua Quatrième em vaig divertir força. Podíem menjar amb qui volíem amb un descontrol total. El senyor Porcedu —àlies Port-Salut, formatge molt conegut a França— ens vigilava durant els àpats amb una eficàcia relativa. Retirava a Crist tal com l'ha llegat la imatgeria saint-sulpicienne. Alt, bru, amb uns ulls blaus extàtics i una barba tímida. En veure'l, entonàvem tots càntics. Ell picava de peus. A vegades, ens custodiava la senyora Spéier, sensual i provocativa. Portava vestits de pantera. Quan passava enmig de les taules, mussitàvem " sexe, sexe, sexe " o ' sex machine.' Afalagada, caminava com si res, culejant encara més. Durant tres anys a la institució Le Lys, vaig dinar al soterrani de l'antiga torre on es trobava la direcció. El cuiner, un moro de Saint-Etienne ajudada per la senyora De Peretti —una corsa esquerpa— ens servia un menjar correcte.

Al liceu Masséna de Niça, el menjar era infecte. A vegades uns llimacs s'esbargien en l'enciam. Les diferents seccions s'insultaven amb crits rituals com ' Agros, puceaux. ' ' Les taupins c'est de la merde.' ' H.E.C épiciers. ' La traducció d'aquest florilegi de l'esperit francès exigiria una nota de tres pàgines. Un tal Sebbar —estudiant en agronomia— es divertia d'allò més gitant crostons de pa dins del notre gerro d'aigua. El vaig avisar que si m'ho feia a mi li buidaria el gerro a la cara. No em va creure. Es va retrobar moll com un àneguet.

 

 

 http://remenches.blogia.com/2010/070601-joan-daniel-bezsonoff.php

Con el paso del tiempo, los recuerdos de las personas regresan, como olas en la memoria, no sé si para quedarse, o para despedirse definitivamente. Por si esto último pasa, dejaremos memoria escrita de los recuerdos que nos bañan.

Por ixo iste post ha de tener iste nombre propio, profes. Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) estió galardonato con o Premi Lletra d’Or por a suya obra Una educació francesa. Pero ixo rai!!

Pero Joan-Daniel es una maquineta que te aturulla, te embolica, te llena de vitalidad, y, por supuesto, te canta a Luis Mariano, faltaría plus!!. No ser amigo de él, es difícil. Un ingenio así, con esa chispa, con ese multilingüismo natural, materno, te sorprende en catalán, español, francés o ruso, sus lenguas propias. No extraña que sus libros traten temas como su Perpiñán, la Indochina francesa, Orán, Argelia o cualquier territorio que se le ponga por delante a este mezclallo ruso-rosellonés. Su último libro, Un país de butxaca, esta escrito a modo de autobiografía, así que quien quiera disfrutar de su fina ironía... adelante.

 

       Els biògrafs de Frank Sinatra li solen retreure dels seus lligams amb la mafia. Em sembla més reprensible la seua amistat pels Grimaldi. Saber que, a Hight Society, va cantar Your'r sensational  per a la Grace Kelly m'aigualeix la cançó. 
La Kelly, arribista fotogènica, representava els seus papers amb tanta convicció com un buscall. La van presentar com una mitja santa...Hauria fet millor de mostrar a l'Albert com potonejar una minyona i de vigilar les seues filles. 
       La Carolina, li hem de fer justícia, era molt bonica. Molt més que sa mare. Quants adolescents, lectors de Paris-Match o  Hola, han somiat amb les fotogràfies dels seus esbargiments amb actors, cantaires o jogaires de tennis? 
Casada amb un arlot, va obtenir del Vaticà el divorci. Pagant, el polonès canta.

       L'Estefània se prenia per una artista. Va enregistrar un parell de cançons amb el seu filaret de veu foradat . Va exhibir els seus ous ferrats, a totes les platges del planeta, abans de sucumbir a un peixoner, que feia una cara nova als paparazzi que no pagaven pas prou car les imatges de les seues penes i alegries. Al principat, tot dóna benefici.

       Malgrat els seus fums, S.A.S Rainier, príncep de M¢naco, no era pas un Grimaldi sinó el descendent d'en Goyon, un gros masover de Normandia. En el millor dels casos...
El seu consell d'administració mai no ha fet res per a protegir l'occità, segona llengua oficial del país sota el nom de "monegasc", ni lo figon, el dialecte genovès establert el segle XI, que parlaven encara alguns vells quaranta anys enrera. Sa Majestat s'interessava més pel circuits automòbils. 
      
       La seua vila, un lloc màgic antany, l'ha transformada en podrimer esnob, en residència dels gangsters, en gratacels metastàtics, on la llibertat de la premsa no existeix pas.
Monsenyor Rainier va exigir que la televisió francesa acomiadés el periodista que, l'endemà de l'accident de la Grace, havia comparat el seu destí amb una mala opereta.
Qui sap que la venda de Le Canard Enchaîné i L'Humanité‚ és encara prohibida can Goyon? 
En De Gaulle, per a compensar l'abandó d'Algèria, havia amenaçat el fals Grimaldi d'envair els seus casinos, els seus bancs i el seu museu oceanogràfic si continuava ignorant les beceroles de la democràcia.
       
       Quan n'hom compara els Països Catalans amb el Principat de Mònaco, que té fronteres reconegudes internacionalment, no podem estar-nos
de considerar que la història del món és mal feta. 

 

 

Qui és? Sé poca cosa. Van néixer el dimecres 10 de gener del 1960 a Lió. És la segona de quatre filles. La Dominique s'ha casat amb un rodamón que, després d'haver fet el servei militar a Damasc en el marc de la cooperació, ha viscut al Canadà i s'ha establert fa poc a San Carlos de Barriloche, una estació d'esquí de la república argentina. L'altra, la Michelle, té una filla de sis anys, la Isabelle, fillola de la Chantal. Aquesta pallaga té la particularitat d'haver regalat un bonic collar de perles de cultura a la tieta i d'haver sabut llegir i escriure als quatre anys. L'altra, em perdonareu, no recordi com se diu. Christine tal volta. Ho demanaré a la Chantal quan se'n presenti l'avinentesa. Treballa en una caixa de pensions. Un avi seu, que se va morir en arribar al Lionès, era basc. No se sap d'on venia exactament. De llavors ençà la Chantal va repetint tothora que és basca si bé els seus tres altres avis eren francesos de soca-rel. A Irlanda digué a un noi, sorprès pels seus trets asiàtics, aquesta bajanada. I ni sap deu mots d'èuscar. ' Agur ' li deu sonar com 'ikurriña.' Ės com si jo digués que sóc rus...I jo, almenys, porti un cognom d'allà. Tanmateix, dec a aquesta mania alguns dels millors moments passats amb ella. Per exemple la conversa aquesta:

—A quina hora dines? —li havia demanat.

—A dos quarts.

—Jo que te volia donar un manual de conversa basca.

—Que el tens aquí?

—Sí...

—Me'l mostres?

—Te'l donaré si me véns a cercar a dos quarts.

—D'acord.

Fou encantadora quan el fullejava.

—Té —li vaig dir, vençut— te'l deixi ara...

—No...M'has dit a dos quarts...

Com es diu 'no comment' en llengua basca?