VEF Blog

La javanesa 8

D'aquesta votura en conservi records molt bons. Pensar que a la fi del novembre no gosava gairebé parlar-li. En Jean, el col·lega que solia dur-me a l'estació, no va poder acompanyar-m'hi un dia. A migdia me vaig atansar a la taula de la Chantal. Com sempre ella havia fet tard i menjava soleta. Jo tenia por de perdre el tren perquè mai no té pressa. A les cinc, va sàller, deu minuts després de tothom, i cap al Renault 5! De camí me va empipar que no me proposés de portar una maleta. Quines idees més rares! El cotxe no arrencava.

—Démarre!

Ho digué amb una impaciència de comèdia. Aquella ha estat una de les meues belles de la meua vida. No volgué les pomes que li donava. Jo no deixava de mirar el rellotge i desitjava que arribéssim massa tard a l'estació perquè me portés fins a Lió. Davant de l'estació li vaig dir:

—Ja sabia que eres una bona conductora...Ara n'estic segur...

—I tant! Podria ser camionera i tot...Antany feia 250 quilòmetres cada dia...

M'agafa un rampell. Si li donava un petó. M'hi apropi, però ella no avança pas. Faig com si volgués agafar la motxilla de caçador alpí quehe deixat darrere.

—Gràcies noia...Gràcies...Que tinguis un bon cap de setmana!

Totes aquestes pensades, tots aquests esdeveniments minúsculs he trigat més temps escrivint-los que no vivint-los. Sempre aquest decalatge entre la vida i la literatura. Literatura? Sí! Faisons-nous plaisir.