Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Hasta la mort Henry Danoy Acte I i pròleg
HASTA LA MORT!
Tragicomèdia en tres actes i en versos catalans
per
en Henry DANOY
Professeur de Langues Vivantes
Officier de l'Instruction Publique, etc
En retraite à Saint-Laurent de la Salanque
PERSONATGES
Guillem II, emperador d'Alemanya P.SANYAS
Bep, mariner, avi del Bepo A.DESTAVILLE
Bepo, nét del Bep, orfà de la guerra J.FOURNILLIER
Jaumet, pescaire, veí de barraca del Bep J.HENRIC
Llorençot, id. A.VIDAL
Julot, caçaire P.BONNET
Peret, caçaire X.MANYA
Xiquet, pagès Z.PATXOT
Joaquim, pagès S.GOT
Perota, pagès A.POMIES
Galdric, mariner R.ABET
Tomàs, mariner H.RAZONGLES
Estevenot, mariner J.PEY
Ponarro, picapedrer P.LALANNE
Vicençó, peirer J.ROUS
Ventura, fuster M.BOUILLE
Sebastianot, hortolà, quequeja molt A.CANAL
Simon, sabater C.HENRIC
Andreu, serraller P.NAVARRO
Antoni, carnisser C.SANYAS
A mon frère B.DANOY
Mécanicien-inspecteur de Première Classe
de la Marine de l'Etat,
Officier de la Légion d'Honneur.
PREFACI
Molt germà meu,
Fa alguns anys, te vaig dedicar una epopeia burlesca en llengua provençal: avui som tret del meu tinter una tragicomèdia per lo teatre català titulada. Hasta la mort! Vinc per a t'explicar com la idea me'n va ocórrer i me som també pensat que aquesta mateixa lletra podria servir com a prefaci.
Fora de vista de les Tres Puntes nevoses del Canigó, fora d'oïdor d'aquelles erres que retrunyen - tan desgarriat i tan solet! - de vegades me ven com una ràbia de dents que no se pot apagar si no vaig jo remugant algunes hores en la llengua sagrada dels nostres ditxosos avis, que Déu els perdó!
Vaja doncs i fes-t'hi ferm a llegir i a cantar i a declamar en català amb una afició! que millor valdria dir amb la fogositat d'una peixonera...llorençana. No és molt: vàrem néixer llorençans i se sap que aquella gent no tenen anomenada de mastegar moll. No la dec merèixer jo tampoc, puix que un cop una criada, tot en espertinant ella, i bona estona! me va demanar si estava jo engrunant pinyols de préssecs o closques d'avellanes amb los queixals.
— " Noun, li vaig respondre: ei com acó que parlén touti dins ma countrado; e nostre Joffre peréu parla ansin.
—Oh! paourei naoutrei! va fer la provençal. Iéu que me cresiéu que lou Manescáu parlavo commo lei gent!...
Aquí me vaig recordar d'aquell Ovidi quan, desterrat de Roma, s'assentava tot solet a la vora de la mar Negra i remugava d'enyorança: " Barbre som jo ací puix ningú no me comprèn! "
També quan vénen aquells dos mesos de vacació, no me'n faig falta, no, de recargolar les nostres erres, ni de clavar les dents dintre del moll tan fonedís de les figues del Coll de Senyora, dintre de la carn tan saborosa d'aquells préssecs de la Berruga que, sols de pensar-hi, l'aigua ja me'n ven a la boca. No cregues que descuidi de llançar-ne los pinyols per tot lo terme al fi que no se'n perdi la sement. Ai que no! Bé ho saben los companys de Sant Llorenç de la Bola.
A les darreres festes del cap de l'any 1919, enraonàvem alguns companys i jo - endevina de què, molt germà meu - sinó d'aquella espantosa guerra, de ses destrosses, de ses atrocitats, de ses profanacions i, com degut, de les glòries també dels Pelosos i del nostre Joffre. U de nosaltres, l'Estevenot nos va dir que mateixa edat tenia com aquell malvat d'en Guillem; i va seguir ajustant:
— Mateix dia, mateix mes, mateix any vàrem venir al món. Ai! Fills, quin dia de festa major per mi seria, si cap a cap, boca a boca, nos trobàvem algun dia tot dos. No se les tindria totes, com hi ha Déu...Hasta la mort! Hasta la mort!!
Llavors cada ú va dir la seua.
— Doncs tal i qual com nosaltres aquell maleït bribó toca a la seixantena?
— El 28 de gener 1919, farà tres vints!
— Seixanta veremes! me sembla un somni.
— Com la rosa aviat s'esfulla.
— Fa trenta anys, no teníem tant d'arrufes al front i en tot lo llarg de les galtes.
— Són tant d'agulles que les llàgrimes se són cavades, tot regalant dels ulls, aquestos anys passats! va dir en sospirant lo Bep que ha perdut son fill únic a la guerra...
Vet aquí com, entristits, nos enraonàvem dels senyals de flaquesa, de les penes, de caps nevosos i desteulissats, dels assots i de les arpades del temps, quan l'Estevenot amb aqueixa nos va sàllir:
— Prou se fa tard i vol ploure, mes cal deixar ploure com fan a Prada i doncs a París. I com seu tan afligits? Feu ulls tan desconsolats com les cabeques al repetell del sol de migdia, al mes de juliol. Ala, ala! Que joves estem encara! Demanau-ho als que són més vells que nosaltres, i doncs molt més picats de les arnes. Molt sovint, companys, la tristesa hom se la cerca, hom se l'acosta...I hom sempre se la troba! La vida és curta i la mort llarga!...Ara, escoltau, va seguir afegint: algun dia, més aviat millor valdrà, anem tots a la Font del Port, o al Casot de les Espines, tots los que queden encara dels que varen tirar a la sort amb nosaltres. Aquí veureu lo bé que fa d'oir lo soroll de l'olla, les xirritades dels amics i les cançons del temps passat, a l'entorn d'una gresalada d'anguiles quan les ales de la dolça tramuntanella vénen a fer-vos manyagueries. Homes, veus aquí lo descans que nos endolcirà les amargures del viatge a través d'aquesta vall de llàgrimes.
Aquí lo Sebastianot, que molt quequeja, va donar lo seu sentit:
— Si convidàvem a les dones de la classe, també?
— Deixa estar lo donam! va cridar en Simon, lo Pegot, que té dona i sogra de les retorcides.
— Doncs la cuina qui la farà?
— I què diu ell? Manquen pescaires molt entesos? Los mariners saben tot fer. I el Guillem lo convidarem?
Ací tothom va esforçar la veu, talament que la gent del veïnat aviat varen parlar de renyines i batusses.
— Baldament vingués!
— Los castanyons que li daria no me costarien gaire.
— Ja se la veuria bruta!
— Aviat vindria closcamoll de tantes bufetades.
— Botxí!
— Traïdor!
— Bandoler!
— Beduín!
— Judes!
—Trabucaire!
— Lladrot!
— Negadeutes!
— Pellotaire!
— Que el llamp desmusclés l'heretge!
— Que un pet de tramuntana se li arrossegués l'ànima i el cos al dimoni!
— Com a carnaval lo cremarem!
— Quin cop de teatre seria!
— Com un d'aquellos drames antics!
— Se'n faria representació amb tota la naturalesa rossellonenca per testimoni a la Llaguna de la Font del Port.
— Millor valdria sobre del sorral del Barcarès, un dia de Sant Roc, al centre del vast amfiteatre enclòs entre la Costa del Sol vermell i aquell rotllo ufanós format per les Alberes, lo Canigó, i les muntanyes d'Opol.
— Enric, si dictaves la farsa, me varen dir los uns i los altres, la jugaríem nosaltres mateixos.
Vaig prometre: cal pagar...Me creia jo de no fer només una escena, i...tres actes són escrits. La farsa s'és feta tragicomèdia. Tres actes! Mirau doncs si dones hi haguessen parlat. La soleta condició que vaig imposar als companys va ser que volguessen encomanar aquest drama modern a l'impresari i als actors de les eternals arenes del Barcarès. Tothom sap que si no frueixen elles de semblant anomenada, molt major espai tenen que les Arenes de Nimes, d'Arle, d'El-Djem i del Coliseu, totes quatre juntades ensems.
I, a fe mia, lo millor quadro que veja jo per la representació de semblant drama seria la llaguna mateixa. - De llaguna la metàtesi n'ha fet la Gallona.- Que no me som esforçat de retratar-hi la fisionomia tan moral com física d'aquells honrats ciutadans de la capital de l'abundosa Salanca?
Molts d'ells no s'han deixat encara del tot del modo de viure dels rerebesavis prehistòrics, estadants de coves o de cabanes establertes sota d'un sostre de branca sostengut per unes puntales plantades en los llacs o al mig de les llagunes.
Les famílies creixent, altres casetes se varen edificar al costat de les primeres i formaran aixís los primers poblets de pescaires com se'n veu encara - i per molts anys - a la vora de la mar, com a Lleucata, al Barcarès, a Canet i a la vora de les riberes o rius com a la Gallona de Sant Hipòlit, al Bordigó de Torrelles i a la Font Dama prop de Salses.
Al marge doncs de la mar, dels estanys, al mig de les llagunes, sobre d'un curull natural, o d'un crostó fet de gleva, de fang i de sorra, s'edifiquen, i de més a més, unes casetes rústiques, cabanes o barraques de motllo molt primitiu, amb quatre puntales, set barraques i dotze pals, tot això lligat ensems los uns als altres i cobert d'aquelles canyes que vénen en los paratges humits i anomenades
" senill ".
Ara, se sap que la naturalesa ten imprimits en la figura de cada raça, de cada mena d'hòmens uns senyals distinctius, específics, que constueixen aquell individuo, aquell tipo particular que posseix una manera particular de se moure, de veure les coses, de sentir, de pensar, d'obrar i de parlar. Caràcters distinctius han doncs de manifestar-se també en lo cos i l'ingeni dels pescaires de la Salanca. Espitrelats, descalços, arremangats de braços i de cames, deslligats, tenen una pell emmorenida per mil sostres d'insolació tant com per los aiguatges de mil llunes. Aixís és que en ells se pot encara reconèixer algun escapoló siga de les antigues colònies, siga de la població autòctona d'aquest vell racó: espardenya, faixa, barretina.
Unes espardenyes amb lligams de veta roja que fan lo torn de les cames com aquella calçadura del llegionari romà: una llarga faixa roja que guardava lo ventre i sostenia sabre, picassa i punyal sobretot d'aquells almogàvers: una barretina roja que se usava també en modo de butxaca i de coixinet. I tot això tenyit era amb un color de púrpura com solien fer los mercaders de Fenícia i tots los naturals del Llevant, Focenses i Frigians.
Altra cosa — què mengen ells ara i què menjaven los seus avis com a principal aliment? Peix de mar i d'estany per major part — anguiles de Maresme, llisses i llobarros. I copiosa provisió que se'n feia amb nom de " cubells " : és dir peixos trobats morts de fred sobre del gel dels estanys. Un cop estripats i abundosament espargits amb sal de cardona, sal grossera engrunada amb pebrina, o capsetes de pebre-foll, els pengen a unes barres transversals seguint parts de l'alçària de les xemenies al mig del fum de xirments.
També s'expliquen les insígnies amb les quals se diferencia de tantes altres la ciutat de Sant Llorenç de la Salanca: un llaüt amb la vela llatina: les grabilles de son sant patró i lo globo celestial amb la lluna i les estrelles pintades, com a símbol de navegadors del torn del món. Aquest globo era transparent i se posava als dies de festa major al cim d'un arbre que ficaven al mig de la plaça de balls. A la nit vinguda un llum posat a dintre feia relluir les estrelles per transparència. És per aqueixa manifestació - que se pot dir original - que los nostres veïns de poble nos varen sobrenomenar " Llorençans de la Bola."
Ara, per aquell que voldria estudiar altra cosa també que la manifestació exterior de " l'home de la barraca " i discrepar-ne l'essència pròpia, és dir lo seu tenor intrínsec, el jutjaria avui nerviós, tossut, voluntariós, aficionat, i sorrut quan demà lo podria veure passiu, crèdul, dòcil, senzill, i agradós i doncs capaç de passar en un no res d'un entusiasme excessiu a una aflicció desmasiada i de canviar sobtadament en aversió eterna una afecció de tota una vida d'home.
Poble de mariners que no han vist lo camí de Sant Jaume sols per un còrrec com aquell de Carançà, ni pel forat d'una xemeneia! Han cantat i han sofert en tots los climes de la Terra: han vist les nits les més negres i les aigües les més tèrboles: mes ai! si han dormit bressolats per totes les aures del món amb totes, totes les estrelles del cel per àngels guardians, quantes vegades també se són eriçats contra de les escomeses i les bufetades dels elements - rabiosos remolins d'huracà, ruixims que cremen la vista i donen paràlisi, trons que esquitxeten los arbres de la barca, ones espantoses que bramen contra aquella bèstia de l'Apocalipsi, escombrant los mariners, derrabant lo timó i engolint la nau, fantasmes de Sant Elm, cops de sol que, si no maten arreu, fan venir boig, naufragis horrorosos, fam, set, foc i aigua pel través de les juntes del bastiment! Tots, tots los perills que se poden presentar els ha desafiats ell, lo mariner, a la mar...a la mar, aqueixa " garsa ", a qui no deixa de pensar sempre amorosament, enamorat que és d'ella hasta la Mort!
Per tant, de les injúries de les coses i dels elements no molt se'n dóna lo mariner, i la injustícia dels homes el fa tornar com foll! Mes digau-li una paraula ben intencinada, oferiu-li un servei voluntari, espontaneu, que no vos ha demanat. - no és d'aquells que olviden, no! - vos darà la meitat de sa sang si compren que menester vos fa.
Estima o avorreix: i maleir és per ell ocasió de renegar. Mil anys, pirata o corsari, ha renegat contra de l'Inglès, mil anys renegarà contra del Botxe a qui maleeix i remaleeix com vos ho vinc a dir en la llengua ximple i poderosa amb la qual senyala ell mateix son caràcter específic tot fet de senzillesa i de fogositat.
I és aqueixa llengua tradicional que som volgut imitar - és dir tal com és ortografiada siga en los vestigis folklòrics que nos queden, siga en los monuments literaris rossellonencs com Regla de vida que tothom qui vol estudiar la llengua catalana ha de conèixer i La Presa de l'hort, tragèdia inèdita i molt poc, molt poc coneguda. Va ser feta aquesta en 1777 per " lo Reverend Pare Vicenç Buart, Rector de Sant Llorenç de la Salanca. "
I sempre espera justícia l'Autor d'aquesta tragèdia, més inconegut encara que la seua obra, malgrat siga ell lo millor dels poetes rossellonencs del segle XVIII, per no dir més.
Tant com som pogut no he introduït vocables tan poc perceptibles per la major part dels llegidors. Mes, com de vegades lo quadro de l'argument que som tractat m'ha imposat alguns termes poc corrents - per no dir desusats- lo benvolgut llegidor els trobarà explicats en lo glossari que som afegit en les últimes pàgines d'aquesta edició.
Mes de la farsa que, tot creixent, ha vingut tragicomèdia, què dirà lo crític judiciós, molt germà meu: què en pensaran los espectadors?
— Si, per cents, ells troben faltes, com per mil faltes som fetes, que vulguen excusar-me: és la primera vegada que m'atrevesc a escriure en català. Altres excuses invocaré - la pobresa del teatre rossellonenc, pobresa que tants danys i perjudicis porta a la llengua qui, sense ell, va perdent a poc a poc i dem és a més la color de sa sang i l'originalitat de son ingeni: la seducció que aqueixa llengua que hem mamat infundeix en nostres cors com en nostres ànimes i, al fi, també l'aficció d'un fill de la Plana Salabrosa qui, volent millor la comprendre, millor l'ha deguda estudiar.
Jutges seu, justos cal ser!
Henry DANOY
HASTA LA MORT
ACTE PRIMER
ESCENA PRIMERA
GUILLEM ( S'avança amb un tiroll a la mà al traucar de l'alba )
Desditxat, remaleït,
lo Cèsar de Germània
som jo!...Un cotxa-vestit,
tot carregat d'infàmia.
No és possible, no pot ser:
Ahir tot llum i tot glòria,
avui de tots lo darrer!
Què dirà de mi la Història?...
Qui m'ha vist i qui me veu!
Jo, més adornat que un pago,
jo, més honrat que el vell Déu,
jo, Guillem dos, un pallago!...
Englotit és dins l'Estany
l'avion que me portava,
englotit també lo company
qui per mi lo pilotava...
A on som?...Lo Canigó
al ponent: doncs la Salanca.
Catalans, teniu raó
de dir que res no vos manca:
rius i plana, estany i mar,
i regalada muntanya,
fruita i vi, sense oblidar
lo bon blat de la Cerdanya;
ven d'allà, d'aquella mata.
Són, crec jo, dos sinó tres...
Lo més altaner s'acata...( S'acata i despareix.)
( Ix LLORENÇOT amb un picassó com qui se'n va a tallar llenya seca i Guillem s'enforata. )
ESCENA II
LLORENÇOT I JAUMET
LLORENÇOT
M'ha semblat oir un plany
del costat de l'Agulleta...
Hola! Qui ven?
JAUMET ( Ix deslligat, porta fitora i ten aire molt rabiós. )
Un company!
LLORENÇOT
Oh Jaumet? Sense barreta?...
Com te'n vas deslligadet?
Molt fresca és la tramuntana:
quelcom algú t'haurà fet:
que t'han robat la pantana?
JAUMET
Ira de Déu! LLORENÇOT,
m'han robat la barretina.
Si, pel llamp! veig lo lladrot,
amb un cop d'aquesta eina...
LLORENÇOT
Digues com se va passar.
És la barretina roja
que, fa poc, vas estrenar?
JAUMET
Ò; la dona me'n ven tota boja! ( com qui fa un compte amb los dits. )
Quatre anguiles, un franquet,
- Cada ú menja lo que pesca -
i alguns cops de galet
per fer dissoldre la llesca...
Ara, bé te cal fumar,
per pair, un bon cigarro;
després te cal recolzar
per fer un son al reparo?
LLORENÇOT
És aixís que tots ho fem
des dels avis i besavis;
i tant que com ells farem
pots dir que quedarem savis.
JAUMET
Lo tossir me despertant,
me veient sense barreta,
vaig dir al primer instant:
un lladrot te l'haurà treta:
I cerca que cercaràs,
als entorns, dins la barraca.
Cap barreta! I com faràs?
Aqueixa tant com me reca!
LLORENÇOT ( confidencial )
Una dona ja m'ha dit
que un homenàs pels Salobràs,
esquinxat, tot migpartit,
marxava com les colobres.
JAUMET
Deu ser ell! Vols que el cerquem,
que li farem la sentència?
Venes, company?
LLORENÇOT
Vaja; anem;
mes, marxem amb gran prudència...
Si tenia algun trabuc?
Deu ser una mala cosa
puix s'arrodeix com un cuc.
JAUMET
No ten res qui res no gosa.
Sols que li vegi lo nas
puntejar de qualque mata,
fitora, quin peix tindràs,
per dura siga l'escata!
LLORENÇOT
Ala, doncs; forategem!
Tens fitora, tinc picassa;
i si per cas el trobem,
ja comprendrà l'amenaça. ( alça lo picassó.)
JAUMET
Aviat més gent vindran:
mariners i gent de caça
amb lo sol s'aproparan.
LLORENÇOT
Els contarem tot lo que se passa.
JAUMET
Espia; quin és aquell?
LLORENÇOT
Açò deu ser un caçaire.
JAUMET
En Peret?
LLORENÇOT
Ten un fusell.
JAUMET
Deu ser ell.
LLORENÇOT
D'ell ja té l'aire.
JAUMET
Cridem-lo; crida-lo fort.
És dur d'oïdor.
LLORENÇOT
Eh! Vine!
ESCENA III
LLORENÇOT, JAUMET, PERET
PERET
Com crideu tant? No som sord.
Que hi ha qualque becassina?
LLORENÇOT
Caldrà bales sobretot
i polvra de la més seca.
JAUMET
Un lladregàs dins d'un clot
s'amaga com la cabeca
i roba tot lo que veu:
a mi m'han pres la barreta;
mes te juri, fe de Déu!
que, si lo veig, sa closca peta. ( Aquí planta la fitora pel sòl.)
LLORENÇOT
Escoltau...la veu d'un ca.
PERET
És en Julot que s'avança
amb lo Kàiser, la Bertha
i el Kronprinz que ja molt clansa.
JULOT ( crida darrera la colisa )
Té; Kàiser! Té, té, Kronprinz!
Té, Bertha! Té, vine, vine!
LLORENÇOT
No cal que ne'n resti brins
d'aquell monstro de rapina.
ESCENA IV
LOS MATEIXOS - JULOT
JULOT ( Ix i diu desconsolat )
Los cans no volen venir!
La raó és molt patenta;
tota unflada de verí,
alguna bèstia dolenta
s'amaga en qualque forat.
PERET
Qualque colobra espantosa!
JULOT
Jaumet, com ets deslligat?
Fas cara molt pietadosa.
JAUMET
Llamp li cremés lo cervell!
Llamp li encengués lo fetge!
Llamp li derrabés la pell,
que un tro desmusclés l'heretge
qui la barreta m'ha pres!
JULOT
Posem-hi cartuxa amb bala.
JAUMET
Ala! Cerquem a on és
i que mori de mort mala!
Llamp...!
LLORENÇOT
Rellamp ton renegar!
Ara en té per una estona.
Un cop, mal seu va durar
de Marsella a Barcelona.
JAUMET
Calla-te, tu. Que te creus
que tu també no'ls repiques
los rellamps, ires-de-déus,
caralls i maleït-sigues?
No te recordes, jo crec;
per un esquinx a les calces
vas desvanar un renec
de Sant Llorenç fins a Salses!
JULOT
Les disputes acabeu;
tenim de fer altres obres.
Aquest marge escorcolleu; ( a Jaumet i a Peret.)
tu per baix i ell de sobres
nosaltres dos, LLORENÇOT,
sense nos apartar massa,
tirem cap a l'Estanyot.
M'apar, farem bona caça.
JAUMET
A on nos ajuntarem?
LLORENÇOT
Tot dret del Clap de les Moques.
PERET ( a Jaumet )
Si no matem res, tindrem
anguiles?
JAUMET
Moltes o poques,
Sempre en tinc.
LLORENÇOT ( a Julot )
Ara, algun tall
de llapinot o de llebre,
una ala de perdigall,
no me donarien la febre.
JULOT ( mostra lo fusell )
Tot això, rai, se pot fer.
Homes, no us posau en pena.
JAUMET
Ah! si veig lo bandoler
te l'enristi per l'esquena. ( Se'n van Jaumet i Peret )
LLORENÇOT
Julot,què nos cal pensar,
creus que siga una persona?
JULOT
Potser qualque porc singlar.
LLORENÇOT
Segons parlava una dona,
deu ser un gros homenàs.
JULOT ( fa signe amb lo fusell )
Siga home, siga besti,
siga tot lo que voldràs,
no el mancaré: t'ho atesti.
LLORENÇOT
Diuen que arrossega un pal,
un tiroll com una maça;
també jo tinc lo que cal
lo ganivet, la picassa.
JULOT
Serà qualque gran culpat
un escapat d'en galera.
LLORENÇOT
Un botximan enviat
per preparar altra guerra!
JULOT
Fa molt anys, tots beduïms
venien a robar nines;
cometien negres crims,
violències i rapines.
LLORENÇOT
Com los beduïms del nord?
JULOT
Com ellos, mateixa cosa.
LLORENÇOT
Mereixen més que la mort
aquella gent rabiosa. ( dispareixen )
ESCENA V
GUILLEM ( Treu lo cap.)
Si per cas tornen ací,
desfem-nos d'aquesta gorra
que nos podria trair...
Posem-la sota la sorra ( Amaga la gorra.)
Què farem i què direm?
Les coses molt se compliquen...
Ix d'aquest marge, Guillem,
on milers d'insects te piquen. ( Ix, acatat.)
los mosquits no me fan por;
sols la forca del pescaire
m'infondeix un gran tremor,
com lo fusell del caçaire. ( Aquí se posa també tres duros dins de les sabates. )
Si me troben ajupit,
diran que és estranya cosa...
Atrevit! Ensuperbit ( S'alça.)
No se salva qui no gosa!
Ala, pit! i sens temor. ( S'avança i una branca espinosa li esquixa les calces. )
Maleïta romaguera!...
Si me portava mala sort ( Sobtadament pensatiu.)
Ans de passar la frontera?...
Sobrehome supersticiós,
de què te serveix la ciència?
Què és lo ser escrupulós?
Què és tenir consciència?
Què els diré quan me veuran?
- que vull guanyar-me la vida;
que som pobre i blau de fam...
I també qualque mentida.
Una mentida de més
no és mentida de massa;
això sempre té succés;
és amb mentida que hom passa...
just allà prop de l'Estany
un pescaire que s'avança...
Li demanaré afany
per alcançar pitança.
Ja m'ha vist; ve cap a mi. ( Ix Bep.)
ESCENA VI
GUILLEM-BEP
BEP
Què buscau? - Molt bruta cara. - ( A part.)
I què feu?
GUILLEM
Vaig de camí
per trobar feina per ara.
BEP
Quines feines? Quins treballs?
Digau-me; que seu pescaire?
GUILLEM
No.
BEP ( reflectint )
Sabeu fer los raspalls?
GUILLEM
No, mestre.
BEP
Calafataire?
GUILLEM
No.
BEP
Doncs ací què cerqueu,
a l'Estany?
GUILLEM
Veritat pura,
Faré tot lo que voldreu.
BEP
No hi ha res a fer...Atura!
Just ens farà menester
per netejar plats i olla
d'un paio que ho vulga fer.
Han de venir una colla
que tiraran a la sort
- la memòria no m'enganya -
lo mateix any que aquell...gorb ( Guillem trefugeix i se grata lo cap amb la mà esquerra. )
que va ser rei d'Alemanya.
Mil vuit cents cinquanta-nou ( Guillem se grata lo cap amb la mà dreta. )
Què fas? Com no tens vergonya?
Tenes polls que tant te se cou
lo clatell, o tens la ronya?
GUILLEM
No, mestre; seran mosquits
que me piquen les orelles.
BEP
Quan t'hauràs rentat los dits,
tocaràs les escudelles.
No hi ha cap, cap d'emperor
que mengi cuina tan neta.
Cap rei que mengi millor
que la nostra pinyateta. ( Bep segueix a Guillem que va a rentar-se los dits. )
Freta fort i fes lluir,
que si te veu brut per ventura
en Jaumet, lo meu veí,
te fica un cop de fitora. ( Guillem se grata les anques amb la mà esquerra.)
Tornem-hi a nos gratar!
Cal que se grati on que siga.
Tens la tinya?...A tornar! ( Guillem se grata les anques amb la mà dreta.)
GUILLEM
Serà, mestre, una formiga
que és venguda pel cuixal...
Trauca-sacs o estrigoles.
BEP
Tinc un remei sense igual
per curar de pessigoles. ( Bep posa sota del nas d'en Guillem una corda altquitranada. )
I freta que fretaràs;
sinó...veus aquesta escota. ( Guillem se grata lo nas. )
Ara t'escures lo nas?
Tens ronya, tinya i picota?
Fes ta feina més enllà. ( A part. )
Tu, fas cara molt estranya.
GUILLEM
Donau-me un tros de pa,
si us plau, que la fam m'escanya.
BEP
Qui no té res al matí
la vetlla s'ha fartat massa;
'xò fa que te cal patir
fins que nos vingui la classe.
Menjaràs quan menjarem;
la pinyata no sorolla;
i, quan caldrà, te cridarem
per llepar lo cul de l'olla. ( Se'n va més lluny.)
GUILLEM
Esperaré lo moment.
Mala sort si ho sabien ( A part.)
que som jo aquell Guillem.
Qui ho sap lo que me farien.
BEP ( A part.)
Boca de desvergonyit
i celles d'embolicaire;
ull té molt ensuperbit
que de bo no vol dir gaire.
Deu ser un embustador
que no té l'ànima neta.
D'on li vé tant de tremor?
Alguna no n'haja feta!
Espiem sense espiar;
i si veig mal judici,
de mi vos podeu fiar
que prest li faré justícia. ( A Guillem.)
Després prendràs lo raspall:
escombra pols i escata;
serà tot lo teu treball:
fes-ho net com una plata.
GUILLEM ( Remugant )
Fugigam! Me cercaran
aquella gent rabiosa
i segur me trobaran. ( S'avisa que Bep l'espia.)
L'ull d'aquell llop me fa nosa.
- Matem-lo, doncs, lo vell llop,
Matem-lo - si per cas brama,
si no el mati d'un sol cop,
com faré? - Tinc bona cama. -
Com corre amb lo ventre buit,
sens lligams a les sabates?
- Aviat són set o vuit
a saltar marges i mates,
Ach! tingués lo meu cavall!...
Com tinc la cresta tan baixa?
Ericem aquest plomall. ( Alça lo cap.)
Recoquillem-nos la mostatxa!...
No, no veig res més a fer
que esperar lo que Déu vulla,
ací som com presoner
a la vora de l'agulla.
No veig com m'escaparé.
BEP ( No deixa de l'espiar.)
Sempre fa moure los morros.
GUILLEM ( Desconfiat; se grata lo front.)
Sempre espia. Com faré?
BEP
Fa la mona com los burros.
ESCENA VII
BEP, GUILLEM, BEPO.
BEP. ( Ix Bepo amb un picassó i un feix de llenya seca. )
Ets aquí, Bepo?
BEPO. ( Vegent que Guillem se grata, se gira cap al seu avi. )
Veniu!
Crec que hi ha un pellotaire
que deu tendre el xirimpió.
BEP
Fes-te lluny d'ell que fa flaire.
BEPO
L'avi, arribaran tots
a les nou hores i mitja.
BEP ( A Guillem )
Ara tu, renta los gots;
lo treball treu la privitja...
Per te cridar, com farem?
Algun nom tens de dimoni?
GUILLEM
A mi me diuen Guillem.
Mon pare, Déu lo perdoni,
li deien " Anton Soler."
BEP
I ta mare?
GUILLEM
Victorina.
BEP
Victorina? Això pot ser;
se deia com ma padrina.
Guillem?...Com lo testudàs
d'aquell burro d'en Gregoris? ( A part.)
Cara de mentideràs...
Deu dir cuentos per històries. -
A ma padrina van dar
aquest nom de cosa bona
perquè el dia d'Iena
va néixer aquella dona.
I tu, ta mare, per què
li varen posar Victòria?
GUILLEM
Ara, mestre, no lo sé;
m'ha fugit de la memòria.
BEP
Si n'ho saps, tu, com sabrem?
Cal que sigues un no-gaire
puix te van posar Guillem
com an aquell trabucaire. ( A Bepo.)
Me'n vaig; segons com farà,
si té fleuma, si s'atura,
me diràs lo que'n serà.
Tens picassó i fitora.
Si cal pegar, pega fort. ( Se'n va.)
BEPO
Sí, l'avi.
ESCENA VIII
GUILLEM, BEPO
GUILLEM
Com diu ton avi?
Que som jo embustador?
No me coneix. D'on ve sa ràbia?
BEPO
Crida sense ser dolent;
mes si feu mala cosa,
pobret de vós! En vinent...( Mostra la fitora.)
Doncs, fretau i no me feu nosa.
GUILLEM
Cap Espanya me cal anar
i d'aquí a l'Amèrica
a on tinc jo d'heretar
d'una tia que és molt rica.
No tinc sous per fer camí;
no he menjat fa dos dies;
i si tu me'n dónes a mi,
te daré...No te desconfies. ( Mou lo cap Bepo, incrèdul.)
BEPO
Què me dareu? No teniu res,
com heu dit, que siga vostre.
GUILLEM
Quan tornaré...dins un mes...
Ara sols tinc una mostra.
BEPO
Una mostra que no va?
GUILLEM
Mostra d'or!
BEPO
Fa tica-taca?
GUILLEM
Tica-taca! Escolta-la.
La vols, tu, dins ta butxaca
Si la vols...
BEPO
Què vos caldrà?
GUILLEM
Botifarrons i formatge
dins d'un sarró...un barral
ple del vi que se diu granatxa.
BEPO
Això rai.
GUILLEM
Espera doncs.
Dormiran una passada?...
Mentres que en essent al fons
faran tot lo migdiada,
de passejar-me en barcot
molt pler a mi me faria...
No'ls diràs lo mendre mot...
De seguida tornaria...
BEPO
Tornareu?
GUILLEM
Prou tornaré, ( Guillem se gira per posar sa mostra en sa butxaca. )
BEPO
Aviat?
GUILLEM
Cosa segura.
Com hi ha Déu!
BEPO
Està bé.
Lo barcot no fa fretura...
Mes si, com me dic Bepo,
l'avi me pica sus la closca,
amb lo tall del picassó
vos faré qualque mala osca...
Tindré llest lo que voleu.
GUILLEM
Lo tros de pa? La borratxa?
BEPO
Tot això ho trobareu
al barcot, amb lo formatge.
GUILLEM
Saps que ets un bon minyonet?
BEPO ( a part )
Adulació no me toca. ( A Guillem.)
Mes la mostra, què n'heu fet?
Memòria teniu molt poca.
GUILLEM ( treu la mostra )
Té tu, té jo?
BEPO
No som xot.
Ireu tot sol a la vora.
GUILLEM
Té, desconfiat xicot,
vet 'l aquí!
BEPO ( Pren la mostra, l'espia, la gira, la regira i se la posa prop de l'orella. )
A la bona hora.
ESCENA IX
BEP, BEPO, GUILLEM
BEP ( Crida en travessant l'escena. )
Bepo! Cuitem-nos. On't ets?
BEPO
Ací som, l'avi. Què mana?
BEP
Lo vi fresc i siguem nets.
Tindran tots molta set i gana.
Ja lo sol s'és aixecat;
és lo rei de la Natura
i vol ésser imitat:
se'n ven, se'n va; mai s'atura. ( Se'n va i Bepo va a posar lo vi en fresc. )
ESCENA X
GUILLEM, BEPO
GUILLEM ( A part, amb un raspall a la mà.)
Ací no me senti segur;
a l'Illa de Maneixdella
me n'iré, valdrà millor,
sense tamborí, ni esquella
amb un d'aquellos barcots.
Un cop que serem a l'Illa,
vindran a la nit los xots
a nos plantar banderilla.
Ara bé tot me somriu
ja pica l'hora ditxosa.
BEPO ( Més lluny, pensatiu )
Aquell mal home quan riu
fa cara molt enganyosa...
L'avi creu que és un malvat...
No té la faç com la nostra...
Me som mal aventurat
en prenent aquesta mostra!...
Diu que se vol alegrar
un moment...Quina alegria?
Un moment? Doncs lo menjar
que demana què'n faria? -
Si l'escuraplats en fem
tindrà cinta molt rodona...
Això no pot ser, Guillem;
esta raó no és la bona.
Me'n cal tenir net lo cor;
lo veig allà que murmura,
que riu d'amagat. Tinc por
d'alguna acció traïdora.
I llavors què diré
a l'avi d'aquesta afera?
- Lo que veuré, que oiré
d'amagat, de per darrera.
ESCENA XI
BEP, GUILLEM, BEPO
BEP ( Torna a travessar l'escena. )
Vejam si tot serà llest.
Tu, Guillem, fes la teua obra.
BEPO
Sí, l'avi; ho farem prest.
ESCENA XII
GUILLEM, BEPO
GUILLEM ( A part; s'avança cap al Bepo )
Qui sap lo que s'ha tramat. ( A Bepo.)
Seran molts de companyia
BEPO
De cert serem un ramat.
GUILLEM
Són tots vells?
BEPO
Qui ho creuria.
Que com ellos me crec vell.
GUILLEM
I per què?
BEPO
La bruta fera
del Kàiser - dolenta pell! -
nos va declarar la guerra
sense raó...Remaleït!...
Mon pare - set pams d'alçària,
brau fuseller de gran pit -
va partir dins lo desvari;
i mai més no és vingut!
Doncs morí per la Pàtria. ( Los braços en creu.)
Amb mon avi vaig pertot,
i m'ha dit. " Com ell vindria
tu vindràs. " Tots los companys
de mon avi són de festa
perquè fan los seixanta anys;
i la raó és aquesta;
són tots de l'any del bribó
de tant mala anomenada;
i cantarem la cançó
que en Guillem s'ha dictada.
Gitano, desvergonyit!
Abandonar son armada!
Sense cap esguard ha fugit.
GUILLEM ( A part.)
Jamai tala ensopegada! ( A Bepo )
S'escapà d'un gran perill...
Arà està en la Holanda
amb lo Kronprinz, un seu fill...
BEPO
I de covards una banda!
Lo primer Napolió,
conservant totes ses glòries,
comandava a Waterloo;
i aquell Vercingintoris
no va venir a cavall
dar al Cèsar sa espasa,
galant, gallard com lo gall,
símbol de la nostra raça?
Raça sense por de res
sinó del cel per ventura
que un tron sul cap li caigués.
GUILLEM
Són cuentos!
BEPO
Història pura!
Lo que mira és lo cristall
que és al cor de la cocarda;
lo que enveja és lo plomall;
lo que vol és l'avanguarda;
lo que estima és la cançó,
lo pinard i l'alegria;
lo que admira és Madeló
Madeló i Rosalia! ( com qui crusa la baioneta.)
lo que adora és un símbol,
sia gall, sia llauseta,
perquè saluden lo sol
des que clareja l'albeta!
Té drapeu roig, blanc i blau;
blau símbol de la justícia,
blanc, emblema de la pau...
GUILLEM
Roig?
BEPO
La sang del sacrifici!
Al botxí cal caps de mort
dessota de sa cimera.
Dret és raó del més fort
per eixa raça embustera.
Lo que diu, lo que ha firmat,
és com escrit sus la sorra
fins que sa boca ha bufat
la mentida que l'esborra.
Lo món enter té jutjat
lo sobrehome i sa cultura;
sobrehome és diformitat
i cultura és impostura.
Lo botxí vol per senyal
la maça i l'àliga negra;
és un monstro colossal
qui, manyat, fuig com la llebre.
GUILLEM
La prova?
BEPO
Qui? Sinó el rei
de la nació d'intriga!
Ací proverbi fa llei;
més noblesa més obliga.
Allà tenen un Kronprinz,
Un príncep de l'artifici,
que és tot carregat de crims;
covardia i lladronici.
<span style="text-deco