http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 11-07-2010 19:17

La javanesa 4

 

Què fas alguna cosa especial aquest cap de setmana?

No.

Doncs, ens podríem veure a Lió...T'esperaré davant de la FNAC. Que vindràs?

No ho sé... Potser.

A les tres? Ja està, de les dues fins a les quatre. Vindràs?

No ho sé.

Molt bé...Ets ben bé una dona. En Sacha Guitry deia ' si una dona diu que no, pensa potser, si diu potser pensa sí i si diu que sí no és pas una dama...

Va riure i va dir que Guitry tenia raó.

 

Mira que si no véns, no te pagaré pas un cap de setmana a Nova York...En canvi, si véns, t'oferiré tots els discos d'en Sinatra, d'en Dean Martin i fins i tot dels Beattles...

 

Ja fa mitja hora que vaig carrer amunt i avall. Encara és massa d'hora. Què podria fer? Un carreró me crida. Passi davant d'un sex-shop. Entri. Estic esperant l'estimada i

cerqui una vídeo amb la Candy Samples, la trujassa nord-americana amb càntirs fabulosos. D'esma me trapi en una cabina i allò que havia d'ocórrer ha ocorregut. Tinc vergonya. Me'n vaig.

 

 

 

Ja puc menjar. Té! Una gota! On he deixat el parapluja? Aquell dimarts que plovia tant l'havia esperada al vespre sota el peristili.

Fa que no tens paraigua?

Efectivament.

Ella tenia els braços plens de diccionaris anglès-francès. Vaig deixar el paraigua obert i es va mofar de mi gentilment.

No hi plou gaire aquí.

Va fer servir un gir dialectal ' Il ne pleut pas bien ici. '

Va esclafir una rialla quan vaig demanar-li si havia plogut al liceu Carriat.

Sí, hi ha un microclima.

Ja pots riure perquè a Catalunya de cops pedrega en un poble i a un tret d'escopeta no...

Com he pogut pecar, d'una manera tan vil un dia tan important? Ja sé que cal dessacralitzar-la; és una dona qualsevol. Me cal atudar la seua aurèola. Resta una hora. Pugi a la llibreria i fullegi tots els diccionaris. Quan trobaré el temps d'estudiar seriosament el rus? M'he promès de saber la llengua de Lermontov a guisa d'adéu a la meua intel·ligència abans de fer catúfols.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 10-07-2010 11:20

La javanesa 3

 

 

No sé exactament quan la vaig veure per primera vegada. En el record més llunyà que conservi d'ella i que es deu remuntar només a l'octubre la veig amb una motxilla tiroliana. Aquell dia m'havia fet quitllar com una mala cosa. Al cap d'uns quants dies o potser el mateix jorn, vaig dinar amb ella. Estava sola a una taula, al mig de la cantina.

Oi que no us fa nosa si mengi amb vós?

No.

Vaig tractar-la de vós mes, a la segona trobada, que no recordi tampoc quan tingué lloc, ja la tutejava. Ara recerqui desesperadament les causes del meu fracàs. No sé a partir de quan situar-lo. Des de l'inici? Abans que me n'enamorés, jo anava com un rodamón amb sabates foradades sense cap de la meua persona. El pare va tenir vergonya i me va donar un parell seu. Portava vestits que ni haurien volgut els drapaires de mossèn Pierre. La primera visió que ella tingué de mi fou aquella: un 'clochard' pedant...Després era massa tard.

El tren va ple de sorges, amb la flaire tradicional de les casernes i els ulls buits. A Perrache trobi de seguit el metro i m'arribi aviat a la plaça Bellecour, d'on arrenca la Rue de la République. No sé com vaig gosar proposar-li l'encontre.

 

continuarà...

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-07-2010 13:39

La javanesa 2

 

 

Bonsoir! La rue Maginot, s'il vous plaît?

Maginot?

Oui monsieur, comme la ligne...

Curiós que m'hagi acudit aquest nom tan gloriós.

Vous êtes sûr que c'est à Rillieux, dans ce quartier?

Miri...El que passa és que he vingut amb l'autobús i potser no era la bona parada.

I què més? Pot cridar directament la Chantal. Així guanyarem temps.

Non merci...Ne vous dérangez pas...J'ai un plan...

I me'n vaig carrer avall. Per què tempti Déu? L'auto és arrambat al mateix lloc. Me'n torni cap a l'estació. Esperaré un parell d'hores abans que passi un hipòtetic autocar. En un hostal demani un entrepà i un got de Vittel-menthe. La minyona va pels setze. No sé per què. L'entonació de la mestressa, el riure dels clients m'indiquen que deu ser filla del primer llit o qualque pagesota de la muntanya. Ja no suporti que la imbecil·litat humiliï la bellesa i me'n vaig.

 

M'estimi més gelar-me defora. A l'estació no veig ningú. Escric a totes les parets ' t'estimi ' en la nostra llengua. El dia que agafarà el trinc, llegirà una d'aquestes inscripcions i potser comprendrà. Però, aquest blau allí, darrere els arbres, no és el seu? Passi per la via. Clar que no. Gairebé gosaria dir que estic content. De què, Déu meu? Que m'hagi deixat plantat? Que no hagi vingut? Que no me correspongui? Tanmateix canti. Cançons de Luis Mariano. Aquest cotxe sí que és el seu, i aqueix també. No! A l'autocar que ha acabat per arribar no me deixa el deliri. Espiï els pocs autos que van per la plana glaçada. M'esperarà davant del liceu. Mitjanit i no la veig pas. Comences a confondre la realitat amb les il·lusions,minyó.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 09-07-2010 12:00

La javanesa 1

 

 

 

' Tous les malheurs qui ne nous tuent pas nous grandissent, sauf la passion amoureuse qui abîme le cœur pour longtemps. ' Louis Pauwels, Le Figaro Magazine, 1/04/1989

 

 

 

' Mais à vingt-cinq ans on supporte tout. Le cœur est aussi résistant que le corps. On est très tolérant aussi. On croit qu'il faut être patient, qu'il faut persévérer dans ses entreprises, que l'on est toujours récompensé de son endurance. On a du mal, enfin, à admettre que l'on s'est illusionné, que l'on s'est trompé. On s'acharne à rendre vrai ce que tout proclame faux. ' Jean Dutourd, Les horreurs de l'amour

 

 

 

 

 

                                     

                                                       LA JAVANESA

 

relat juvenil


 

Quan vaig començar la redacció d'aquest llibre, volia posar-hi com incipit asquesta frase ' si mai passeu per Lió, us adonareu aviat que és la ciutat més lletja de França, i això que no teniu tantes raons com jo per odiar-la. ' Dissortadament, la continuació no me va sortir i vaig caragirar...

Què faig? Baixi o me quedi al tren? Si no baixi, romandré insatisfet. De totes maneres és dels pitjors dies de la meua vida. Seria millor tocar el fons. Veritat que si salli, me vindrà justet per tornar. I punyeta! L'estació és més petita que vista des del tren. Amb aquestes andanes immenses, previstes per al TGV, semblava un nus ferroviari important i total no passa d'una caseta com la del Soler, en més neta, però. A l'altre band del passadís subterrani me senti com a casa. Aquesta pujada és la mateixa que la de Fontaine-Michalon a Antony.

 

 

 

 

 

Els mateixos cafès, la mateixa fauna d'obrers engatats, la mateixa fred. Doni un cop d'ull al mapa. Ja sé que tinc tot lo cap de setmana per tornar a Bourg-en-Bresse, però no me vindria malament si pogués agafar un trinc. Aquesta avinguda me l'he vist mil vegades als voltants de París. Un camp de blat d'indi, una illa de cases, una torre burgesa i de nou un trosset de natura. Al lluny Lió està cremant. Valia més que restés al trinc, finalment. Ara vaig com un mainatge. Cada auto que passa m'esglaia. Si era ella...Els arbres i la foscor m'ofereixen una minsa protecció. Mireu d'amagar-vos rere un tronc de platana. No m'agradaria cap bri fugir camps amunts. Mai no m'hauria cregut que fos tan llarg el camí. Aquesta cruïlla davant del cementeri vell i la gasolinera no deu caure gaire lluny de casa seua. La carretera d'Estraburg va baixant. He entrat en el barri residencial, benastant. Ja hi sem...Ningú. No recordi pas el número. Quin carrer més estrany! Un camí que dibuixa una forca: una branca fa pujada, l'altra davalla i un corriol de terra i les cases enmig. Ės pràctic això de tenir dues sallides si t'empaita un creditor. Cerqui possibles amagatalls si per cas.

 

 

 

 

 

En veig un rere una runa de muralla. Passi a la part baixa i reconec el Renault 5 turquesa. Deo Gratias! Si ella no s'ha presentat a la cita, és amb el papà i la mamà un dissabte a les vuit de la tarda. Almenys no hauré fet uns vuit quilòmetres debades per afores desconeguts amb el perill de topar-me amb ella arreu i de passar la nit defora. Sóc davant la casa dels seus pares i mai no m'havia sentit tan lluny d'ella, tan estranger. Jo un home i ella una dona. Com és aquesta casa? El jardí fa goig, el ca no em fa

cas igual que la mestressa. A la bústia només llegeixi el cognom...Llavors...La porta del garatge s'obre. Ella! Tinc cent metres abans de les mates on me podré refugiar. No cal que me vegi. Corri com mai no ha fet ningú. En Ben Johnson, pobret, ni el soldat de Marató no tenien aquestes cagarines. Ỏui (1) el panteix del motor davant meu. Senti la bava groga dels fars. Pugi els esglaons de quatre en quatre mentre que la votura ha de fer una petita marrada. Capbussi dins de l'esbarger. Vint metres almenys. Aquí no me vindran pas a cercar. M'hi quedi amagat no sé quant de temps. Torni a oir el so tan característic dels Renault. Ve del forn de pa o de les vespres, qui sap. Enfili de nou el carrer i me creui amb dos vells, que m'espien amb una cara estranya. Haig de dir quelcom perquè no cridin la polícia.

 

 

(1)  òui  = oeixo, sento

 

 

 

Continuarà...

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 07-07-2010 22:40

Tristor

 

 

Me fa pena que un futbolista català marqui el gol de la victòria pel país enemic del seu poble...El 1957 els jugadors algerians de la selecció francesa van deixar de jugar per França. Era un altre temps...

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 07-07-2010 à 23:48:05  (web)

Auriez-vous préféré qu'ils perdissent?

2. mary66  le 08-07-2010 à 01:06:55  (web)

Bravo pour votre blog, amitié, Marie

3. Mitrophane  le 08-07-2010 à 01:10:05

Mon cher Frédo, vous avez tout compris. J'eusse préféré que les Allemands courussent et qu'ils gagnassent la partie...

4. Florenci Salesas  le 08-07-2010 à 06:51:20

Sí, molt trist. Ahir vaig dir que jo estava amb el país de J. S. Bach. El de la "roja" s'enorgulleixen de la Pantoja, que a més rima. Sens dubte dues aportacions diferents a la història de la música...

Acudit és fàcil i demagògic, és clar: uns i altres col·leccionen els seus horrors musicals (déu n'hi do aquells amb el schlager, per exemple). Però el teu comentari és tan lúcid i desvetlla tant com sal a la ferida.

El pitjor: no es jugarà pas la final a la mateixa hora que la manifestació? Ja l'hem cagat, doncs. La volubilitat de la gent de lluny resulta còmica però de prop desespera.

5. Rellogacrim  le 09-07-2010 à 05:24:25  (web)

Tristor i fàstic. Què hi voleu fer? Són mercenaris i venuts, això segut; ara, també són uns traïdors, i això sovint sense ni adonar-se'n; s'hi deixen la cansalada, i qui els ho pagarà? Els castelladres en diran "catalans" i ni existiran mai més. Els catalans els trobarem botiflers i qualque jorn o altre se n'hauran (o belleu és el cas que són més rucs del que no semblen). Confiem tanmateix que diumenge perdin.

 
 
 
el 05-07-2010 20:34

Lettres d'Italie, de Josep Pla

 

 

J'AI SOUVENT ERRE dans ces villes du Languedoc et de Provence —Albi, Montpellier, Nîmes, Aix, et j'ai toujours éprouvé l'impression dans ce pays de me trouver aux portes de l'Italie. Les haies de cyprès, les bosquets de pins sur les collines calcaires, couvertes de garrigues et d'herbes aromatiques, les chemins flanqués d'agaves, les vieux mas en pierres dorées, les ciels nets et dégagés, les bleuâtres montagnes dans le lointain, les caroubiers, les vignes et les oliviers, les vieilles bourgades silencieuses projetées sur une pente tronquée...tous les détails vus ou pressentis, créent en vous l'illusion que vous vous trouvez en Italie. Le paysage est une alternance de terres fertiles, comme la plaîne d'Albi, et de terres âpres —les environs de Nîmes. Il y a comme une superposition de formes italiennes: Nîmes, cité romaine; Albi, d'un florentinisme très affirmé; Aix, qui avec ses hôtels particuliers semble une transposition, tout aussi somnolente, du XVIII ème siècle italien. Il y a la lumière, le goût, l'odeur de l'Italie.

 

Du point de vue de la romanité, il n'y a guère de cités aussi complètes que Nïmes. Ses habitants en sont fiers. Les arènes ne sont pas aussi hautes que le Colisée de Rome, mais elles sont larges et mieux conservées. Ses pierres de taille sont encore rigides. Sur l'une de ses arcades, on y voit, sculptée, une louve du Capitole, mais au lieu d'être travaillée sur tout son flanc, comme elle est présentée en Italie, la magnifique bête tourne gracieusement le cou pour contempler, attendrie, les deux mythiques nourrissons. Les Nîmois jurent que voilà le véritable symbole de Rome et non l'autre, à la tête plate. Que peut-on demander de plus comme romanité?

 

Poussés par leur sympathique sentiment d'exclusivité, ces habitants soutiennent que le plus beau monument romain qui existe au monde est leur Maison Carrée. L'apparition de ce temple absolument intact, avec toutes ses colonnes debout, d'une netteté parfaite, aux proportions délicates, produit une grande impression. C'est une fleur, un peu pâle, qui tient bon sur la terre depuis plus de deux mille ans. Ses lignes conservent la fraîcheur de la première coupe; ses clairs-obscurs, la précision d'un parfait dessin académique; la couleur de la pierre a le blanc rosé des carrières alentour; le petit feston aux formes géométriques qui court sous le fronton est d'une perfection achevée. Au milieu des maisons de la ville, ce temple, que les Parisiens imitèrent dans leur chère et lourde Madeleine est comme une lumière qui éclaire tout le Midi de la France.

Cependant la romanité de Nîmes ne s'arrête pas là. La ville moderne

a une personnalité à laquelle la plupart des villes des provinces de France

semblent avoir renoncé. Ces villes ont l'air d'être les parents pauvres de Paris, un air solitaire,

lourd et assombri. Nîmes, en aucune façon.

Les jardins de la Fontaine ont une grande ressemblance avec le Pincio. La disposition en amphithéâtre pas très élevé de ces jardins permet une vision de la place du bas, qui n'a point, bien sûr, la beauté de la piazza del Popolo, à Rome, mais qui dispose d'un air très distingué et d'une touche de grandeur évidente. Cette place a un complément fort singulier dans un réseau de petits canaux qui proviennent de la fontaine millénaire qui donne son nom au jardin, réseau flanqué d'escaliers en pierre et de ponceaux légers, qui débouche sur un canal plus grand qui devient un torrent.

Ces eaux, qui dans le jet sont d'un bleu de laque, s'éclaircissent dans les rigoles selon la couleur du jour. Elles ont une lumière verte les jours de mistral et un gris de perle touchées par les nuages du ciel. L'eau qui fuit fait dans les pentes du jardin une sonorité vague, une musique qui vous entoure et vous suit. A travers le jardin divaguent de vieilles statues humides, des nymphes tachées de vert, des génies barbus couverts de mousse et de lierres. Les grottes dégoulinent.

 

Les Romains divinisèrent ces fontaines et les nommèrent Nemasus — c'est de là que provint le nom de la cité. A côté du jet d'eau il y a les ruines d'un temple de Diane, des ruines romantiques qui ressemblent à une toile du Piranèse— des grands blocs de pierres répandus par terre, des chapiteaux à moitié enterrés, des colonnes dispersées qui tiennent à peine, des lueurs de marbres sous les herbes.

La colline est plantée de pins et de cèdres très épais, qui produisent un vert âpre et fort, très dense pour que le vent n'y pénètre pas. En haut de tout cela il y a un autre souvenir de Rome: la Tour Magne, construction massive qui fut une tour de défense et qui aujourd'hui tombe en ruine lentement. Les chemins étroits qui y conduisent sont littéralement recouverts de petits fragments émiettés par sa décadence.

 

Josep Pla, Cartes d'Itàlia, dans Les escales de Llevant ( OC, tome 13)  traduit du catalan par mes soins

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-07-2010 22:54

Els Països Catalans no existeixen

 

Xavier Rius

 

http://blogs.e-noticies.com/punt-de-mira/els_paisos_catalans_no_existeixen.html 

 

 

Malgrat l'optimisme del meu veí del pis de sota, l'il·lustre Víctor Alexandre, el català a Perpinyà està més fotut que mai. L'any passat m'hi vaig passar-m'hi quinze dies tot refrescant el meu francès i no el vaig sentir per enlloc. Per desesperació de Verdaguer, ni al cim del Canigó on predominava, a més del francès, l'anglès amb accent nasal d'unes turistes nordamericanes a les que havien portat d'excursió.

És veritat que els carrers són bilingües, però com explica Xavier Febres al seu llibre "A tres quarts d'hora de Perpinyà" (Edicions 62, Barcelona 2006) té més a veure amb la supervivència política dels Alduy, la nissaga que ha manegat les cireres al Rosselló des de fa 50 anys, que amb un sentiment veritablement catalanista.

Ja ho diu també Vicent Sanchis al pròleg del llibre de Prenafeta: els Països Catalans és un "país inexistent". La prova és que la majoria de valencians que conec de prop o de lluny -el mateix Vicent Sanchis, Alfons López Tena, Vicent Partal, etc- han hagut de venir a Catalunya per fer carrera en els seus respectius camps.

Personalment vaig deixar de creure en els Països Catalans el dia que vaig llegir una contra de La Vanguardia a l’escriptor de la Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís (1) a càrrec de Lluís Amiguet. “¿Cuantos libros en catalán vende aquí?”, li preguntava el periodista. “Unos doscientos”, admetia l’autor.

I si volen un altre testimoni literari sobre l'agonia del català a la Catalunya Nord només han de llegir "Un país de butxaca", de Jean Daniel Bezsonoff . "Publicar al Rossellò en català és un atzucac", confessa l'autor a la plana 116. I si volen un tast previ recuperin a internet l'excel·lent crítica que va publicar Lluís Muntada -el deixeble més avantatjat del gran Jordi Llovet- al Quadern d'El País el passat 24 de juny.

L'únic que pot salvar el català a la Catalunya Nord és la literatura. Ni TV3 ni la USAP. I encara perquè a Frederic Mistral li van donar el Nobel el 1905 i ja veuen com està l'occità. De la mala salut de l'occità crec que en pot donar testimoni fins i tot Marina Llansana, que va fer estudis a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc gràcies a una beca Erasmus (1997) abans de dedicar-se a la política.

Pel que fa a la resta dels Països Catalans, només cal veure el resultat que va treure Esquerra, l'únic partit que encara hi
creu a les darreres eleccions: al País Valencià -amb majoria absoluta del PP, per cert- va assolir a les  generals 6.546 vots (0,24%), la meitat que el 2004: 13.294 vots (0,50%). I a les Illes la repesentació d'ERC es redueix a la diputada autonòmica Esperança Marí la qual, ves per on, va assolir el seu escó en coalició amb el PSOE. Toquem de peus a terra: els Països Catalans, si han existit mai, han deixat d'existir.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-07-2010 21:16

Sempre passen coses al mes de maig 8 i fi

 

 

PORTOLÀ SENTIMENTAL

 

Me'n vaig tornar a casa el 10 de maig, el dia de la segona volta de l'elecció presidencial. D'ençà que en Frederic Fabre m'havia regalat Lou Pouèmo dóu Rose de Mistral, en l'edició de Lemerre del 1909, havia projectat d'anar Roine avall amb vaixell –la descisa dau Ròse que deien els mariners. Amb la vida caòtica que vaig tenir –entre l'estada a l'Indoxina i Algèria– sempre havia diferit aquell viatge literari.

Volia també retrobar una tarda de la meua joventut del juliol de 1939. El darrer dia que vaig veure mon pare viu. En aquella època, encara creia en l'amor. Estava enamorat de la Gina Giordano. Ella m'havia promès que em vindria a esperar a l'estació de Perpinyà. Salvador Dalí encara no l'havia promoguda al reng de centre del món. Cinquanta anys després, encara recordi aquell joc de verds, aquell verd pàl·lid, ben nòrdic per això, que anunciava el migdia.

Per a fer un creuer Roine avall, calia esperar fins a l'estiu. M'havia de conformar amb un viatge amb el cotxe Roine avall.

 

A Saint-Pierre-de-Bœuf, malgrat el nom carni, em vaig sentir bé –sense cap raó –com si escoltés Nat King Cole tocant Penthouse Serenade al piano, serè com al primer matí del món.

 

 

A dalt d'un pendís, una plaça s'esplaiava amb una església i un cafè. No crec que celebressin un casament un diumenge, però em va semblar, sense que veiés el nuvis, que feien noces. La gent alegre i mudada reia. A la terrassa del cafè, els homes bevien un fil, aperitiu incantatòri perquè l'estiu arribés més d'hora. Vaig parar al primer viratge a la sortida del vilatge, damunt d'una teuleria decrèpita. I de sobte, la vista meravellosa del 1939. Un verd de bosc alsacià, amb illots que no sabien ben bé si pertanyien a la terra o al riu.

Vaig aturar a Serrières. Una població amb molls massa grans per a ella. Els carrerons pujaven entres cases velles de pedres. A les parets mai netejades des del Renaixement, les fotos lacerades dels candidats. Vaig oir una parella que xerrava en vietnamita en un celobert. La dona renyava el seu home perquè no havia tractat els geranis. Recordi que digué " géraniums " en francès. " Aquella gent parlava amb el reclam de la Cotxinxina. Vaig pensar en saludar-los per mor de practicar annamita però què els hauria explicat? Em vaig enriolar, adonant-me que entenia millor llur llengua que la variant alpina de l'occità. L'antic hospici, que estretejava en un promontori, dominava un afluent minúscul i profundíssim del Roine. L'espital, perplex, es demanava si saltaria una vegada per sempre en el congost. Aquell casal renaixentista transformat en un lloc de cita dels cans i dels gats pixaners de la comarca.

 

L'auto continuava cap al sud. A tot arreu damunt de pujols, uns castells pretenien competir amb el Rin. Malgrat l'allunyament de la Lorelei, la boira, el cel –gris com els ulls d'una rossa irritada per l'envelliment injust– germanitzaven el paisatge. Ara travessava camps d'albercoquers florits.

A Sant-Jan de Musòl malgrat el mullinet, la gent s'agitava en una plaça gran, davant d'una església espanyola. Jo desembocava en un episodi de Zorro, en una Califòrnia més castellana que qualsevol vers de Machado.

 

 

Vaig entrar a Tornon, la meua segona pàtria amb Valença. Coneixia malament aquell barri de dalt, i em va agradar com totes les novetats d'una obra familiar, com un capítol oblidat d'un llibre de capçalera. Els casals del XIX, els estudis dels notaris estetes mostraven, sense ostentació però amb eficàcia, que la noció de progrés en la història és molt relativa. El castell, bru com un ós engabiat, no deia altra cosa.

Vaig aparcar sota els plataners del Quai Farconnet. Vaig errar per la vila –partint com sempre del palau del marquès de La Tourette– a la recerca de la meua joventut. Per Totsants del 1939, en plena " drôle de guerre ", havia obtingut un permís d'una setmana. La Gina m'havia vingut a retrobar a l'estació de Valença. Havíem visitat tota la regió. Jo feia l'amor com un jove cèrvol. A les clarianes, sota els pollancres, rere les velles parets de pedres entre les vinyes. Havíem parat un parell de dies a l'Hôtel de la Poste a Tornon. Vaig reconèixer el vell hotel del Quai Gambetta sense cap emoció. El barri del castell poc m'inspirava. No servien de res aquelles parets brutes, aquelles escales cobertes d'estatgí, on les aranyes teixien estregines com a mortalla dels amors antics. No servien de res aquells claus plantats en les portes immemorials, la caixa d'estalvis pretensiosa, groga com el palau de justícia i la casa de correus de Hanoi menjats pel monsó.

La Gina, que portava lligacames tan bufons, s'havia esvanit com les ombres d'Hélène de Tournon i totes de les seues amiguetes. Tot s'havia desarticulat i jo caminava pels carrerons medievals, sense poder retrobar el ritu d'una religió oblidada.

Pel carrer major, vaig seguir una rossa, distingida i vulgar alhora, amb un cul meravellosament valorat per un fus negre. Ella caminava, com la frase d'un bon estilista. Les poques botigues obertes proposaven postals dels anys seixanta amb les colors pintades a la mà, postals punyents de l'època en què França encara existia. A Tornon, malgrat l'accent mig lionès de la gent, el migdia ja s'aquarterava per a l'estiu. Els teulats, les canals, els plàtans, tot apostava per a la victòria d'Occitània. Vaig beure un moscat al Nautic abans d'agafar el cotxe.

Circulant per Sant Perai, on el vi és tan bo, Déu sap perquè vaig recordar Tintín al Tibet. Els restaurants florits, potser com a l'inici de l'àlbum. Pobra roca de Crussòu dominada per un castell llampferit! Ningú no la confondria mai amb l'Himàlaia.

Ara els verds s'aclarien, uns verds blanquinosos a voltes com els troncs dels polls anemiats.

A Cruàs, el geni francès estava edificant una nova central nuclear al peu d'una abadia benedictina. Entre Déu i el dimoni, el poble rebia la pols de les cimenteres veïnes. La civilització encara no havia tingut lleure de gelatinitzar el paratge de Ròchamaura.

 

Paradoxalment, em vaig entusiasmar al mig d'un embós pel carrer major del Telh, ciutat industrial irrecuperable. Tot esperant que la circulació es fluïdifiqués, vaig mirar els aparadors. Reconeixia la França de la meua infància. Les carnisseries amb un garrí bufó i els davantals blaus amb ratlles blanques penjats de les perxes. Les botigues dels floristes aliats discrets dels enamorats, callats com els detectius, per obligació professional. Les pastisseries amb els pastissos de llimones i els croissants que crucificarien els gormands que volien aprimar-se. La gent rondava, amical, per les voreres i jo, bloquejat en l'embús, era feliç. L'Algèria francesa renaixia davant meu. Vint anys després, res no havia canviat. Retrobava intactes els quatre cavalls dels pagesos; un camió borni que comptava amb la indulgència dels gendarmes; les velles publicitat de Byrrh i Bibendum esfumades per tants governs efímers i tantes guerres perdudes. Tot el passat em saludava per dellà de les il·lusions esvanides. Amb la dignitat dels vençuts...

Després de Vivièrs, la carretera remingolejava a través d'un país calcari. No m'hauria sorprès que uns indis m'ataquessin com als westerns que ens projectava en Pattes de Goma a la plaça de Nils. Uns vells films atrotinats que el projectionista tort coneixia com un gat el seu domini.

Ara, se'n va a petar...

I, efectivament, la pel·lícula saltava. El pobre home se creia que els papes se succeïen de pares en fills.

Aviat arribaria a Provença. Amagades dins l'ombra, les bruixes de Borg-Sant-Andiòu, enyoradisses del culte de Mitra, es posarien de nou a la feina ara que tornaven els temps del paganisme.

Un xic abans que entrés al Pònt Sant-Esperit, va començar a fosquejar. Confessi que, en lloc de continuar explorant la memòria tot conduint, vaig encendre la ràdio. François Mitterrand havia guanyat les eleccions. Tots els periodistes, els consultors –que sempre es guarden a la rebotiga una reserva de teories si per cas– barbotejaven. Per la meua part, m'envisava que el vell drac francès a dintre meu encara bategava. M'avergonyia un xic de no haver complert el meu deure electoral quan em vaig presentar a la recepció de l'Hôtel de l'Europe on havia reservat una cambra. Em vaig enfilar el bulevard, ara francament provençal com ho atestaven les platanes.

 

A la plaça de la República, vaig encarregar una pizza. La gent es barrejava, cantava, carallejava. Els cotxes circulaven a pas de tortuga tocant el clàxon. Sota banderes tricolors i cartells de Mitterrand, la multitud escandia " On a gagné! On a gagné ! " com si l'èquip de futbol local hagués guanyat la lliga.

Vaig recordar de seguit el maig del 1958 a Alger. Els mateixos crits. El mateix entusiasme...Uns vells moros, fatalistes, espiaven l'alegria d'aquells francesos contents d'haver matat el rei sense violència, per una vegada. I jo no podia fraternitzar ni amb els vençuts ni amb els vencedors. Vaig tirar fins al pont. L'aigua violeta del Roine galopava com una carrossa caòtica cap a la mar. Aquesta metàfora no vol dir res, però queda bé, oi? Feia calor. Em sentia trist de no poder compartir l'alegria o la pena dels altres, de negar-me en el bullici. Era estranger, eximit de l'existència, expatriat evanescent enmig del meus.Vaig recuperar la pizza a la camioneta, i vaig menjar al cotxe, els sentits exacerbats pel cansament. Mentre dissertaven els analistes de París, em vaig acotar per a posar una casseta de Sinatra.

 

L'endemà, vaig sortir d'hora de l'hotel, després d'una mala nit. Malgrat el cansament, no havia dormit gaire a causa de la gresca popular i dels balls improvisats a cada cantonada. El terratrèmol electoral havia impactat tot el país. Ara els francesos sabien alegrar-se com llurs cosins llatins. Em vaig ensopegar amb llaunes de cervesa, ampolles de vi.

Tot seguit em vaig entristir, llegint la placa blava del bulevard a la cantonada. Boulevard Carnot com l'artèria de Hanoi, amb vil·les colonials luxuriants, on vivia la Nadine Legrand. La dona que he estimat més. La darrera vegada que l'havia vista, quina joia! M'imaginava que la vida tenia un sentit. I la mateixa nit, un patriota vietnamita me l'havia degollada. Vint-i-set anys havien passat i encara patia quan pensava en el blau dels seus ulls. És allò que em feia més sofrir. Els seus ulls blaus.

Tot i que no l'havia oblidada, els anys m'havien deixat com una pel·lícula de cinisme, un relativisme sentimental. Havia estimat altres dones. L'Assia, l'Aurélie. Havia viscut moments excepcionals. El 13 de maig del 1958. Els primers passos de l'home damunt la lluna. Però havia perdut la fe en la vida.

No renegava pas de les petites alegries de cada dia, per això. La lectura d'un bona novel·la; el descobriment d'una nova cançó; la cara d'una nova dona; un nou sí; una posta de sol a la tardor. Mes, què se n'havia fet de l'entusiasme adolescent a l'època quan passava una nit en blanc per culpa dels Tres mosqueters o d'una novel·la de Pierre Benoit?

 

Caminava, pensarós, pels carrers estrets i desmarxats del Pònt Sant-Esperit. Vaig arribar a una miranda sobre el Roine, miraculosa en aquell barri rufianesc. Encerclat per uns plataners i tres esglésies ruïnoses, vaig seure en un banc. Dos fanals noucentistes, a cada extremitat de la barana, es rovellaven amb filosofia. Una avioneta antiquada, sorgida d'una aventura de Tintín, sobrevolava el riu. Hauríeu dit una foto turística dels vells compartiments dels trens d'abans.

Vaig entrar a un cafè del Boulevard Gambetta on em vaig autoritzar dos croissants. Dos vells comentaven en llengua d'oc la victòria d'en Mitterrand.

Aquò es pas possible...Li patrons lo toleraràn pas...Passaràn la picalha en Soïssa.

As rason. Aurem la muralha de l'argent coma en 36. 1

L'Aurélie, a qui vaig anunciar per telèfon la meua arribada cap al tard, compartia l'anàlisi dels dos provençals.

Ja pots riure, Daniel...T'ho dic clar i net. Pagarem la festa...D'ací un mes, tindrem ministres comunistes al govern i, d'aquí a un any, els tancs russos desfilaran pels Camps Elisis. Ja t'ho dic jo! El Principat de Mònaco serà una democràcia popular...

Massa poc...

No canviaràs mai...Ets un eixelebrat amb el teu gust per les paradoxes...

No em facis riure...T'has empassat tota la propaganda d'en Pauwels i d'aqueixos conys del Figaro...Europa és fotuda, ho vulguis o no...Només els russos salvaran la cristiandat...

 

L'Aurélie ja havia penjat. Pitjor per a ella! M'havia previst un programa de cal Déu. Visitaria al matí el museu d'art modern de Banhòus. Enviaria una postal a la Claire Nombleau i a en Mamadou. Dinaria a Usès. Faria un cafè sota les voltes de la plaça de la República i vagabundejaria pels carrerons de la capital del ducat abans de tornar-me'n a contracor cap a Perpinyà.

 

 

Quan vaig arribar, l'Aurélie m'esperava amb la cara dels grans dies i ulleres d'ira.

El senyor està content del seu viatge?

Ja comencem...vaig rondinar.

No puc més, Daniel. Vull divorciar.

Vaig pujar al meu escritori. Com podria recuperar-la? Vaig emprendre fredament l'inventari del desastre, com un metge després d'una batalla.

Vaig entreveure el retrat de Mistral amb el seu barret de pastor, comprat a Malhana, vora la foto d'Audrey Hepburn. En Frederic Fabre, que compartia la meua fal·lera per a l'actriu, m'havia regalat, emmarcant-la sota un vidre, la portada de Paris-Match del 22 de setembre del 1956.

Aquesta revista sempre ha tingut un paper importantíssim per mi. A Saigon, quan estava enamorat de la Nadine Legrand, m'havia trasbalsat un reportatge sobre la Isabel Patino y Borbón, filla d'un multimilionari bolivià. Aquella minyona, raptada per en Jimmy Goldsmith, ric anglès amb qui s'havia casat d'amagat en un castell d'Escòcia, retirava extraordinàriament a la Nadine.

I, gràcies a Paris-Match, havia retrobat l'Aurélie a París pel 1958. Ella vintejava, llavors. L'havia reconeguda en una publicitat per Glamour, el nou perfum de Bourjois. Ara, mirant la foto, reconeixia l'Aurélie en un vestit d'estiu groc. No era més la minyoneta perversa de la pastisseria de Dalat sinó tota una dona.

M'havia revingut a la memòria aquella tarda quan l'havia acompanyada a la perfumeria Florine de la Rue Catinat. L'havia negligida malgrat un reguitzell de promeses quan me

n'anava de Saigon, uns minuts abans que m'embarqués en el Viet-Nam, el millor paquebot de les Messageries Maritimes. Una postal de Marsella; una altra d'Alger i bona nit, cargol!

No m'havia costat de localitzar l'Aurélie a París. Una visita a la redacció de Paris-Match, una trucada a l'agència publicitària. Li havia telefonat al seu pis de la Rue de Tolbiac. Tot i ser molt freda, havia acceptat la meua invitació al restaurant.

No sé per què he acceptat, Daniel...M'has abandonat...Qui em diu que no ho tornaràs a fer?

Seguint la tàctica habitual, li havia proposat, joguinós, la meua amistat.

Sortirem així...Copain, copain...

Havia reservat una taula al Rozès, una brasserie que donava en la plaça d'Itàlia i no queia gaire lluny de casa seua.

Tants anys després, enmig de les runes de la meua parella, encara recordava amb un somriure la meua torbació quan l'Aurélie m'havia obert! Portava un vestit-jaqueta blau marí. Semblava una hostessa d'Air-France, amb mitges i escarpins negres. Un mocador blanc amb motius al coll...Era esplèndida, més bonica que a Saigon. El clima temperat li havia esborrat aquelles ulleres, aquelles ombretes de cansament. Ens havíem besat a les galtes. Tal com m'ho esperava, em va botar al coll quan hagué desembolicat el regal i em va besar com abans.

Oh, Daniel! Tu es un amour!

Al matí, davant de La Tour d'Argent, havia trobat, dins la caixa verda d'un llibreter de vell un àlbum raríssim de fotografies sòbriament titulat Saigon. Un vell esdentegat, germà de tots els captaires de la Indoxina, somreia en la coberta. Quan l'Aurélie havia vist el llibre, ja l'havia reconquerida. Si jo enyorava aquell país on havia viscut només quinze anys, què devia ser per ella que hi havia nascut i n'havia parlat la llengua, amb la seua dida, abans del francès?

 

La vigília jo havia llestat una taula, tranquil·la, en l'entresòl. Ni a Hollywood podrien reconstituir una brasserie tan francesa. Entre els bancs encoixinats de molesquí morat, els cambrers, pingüins atrafegats, giravoltaven entorn de les cambreres, amb mitges negres de seda i cabells ondats, i del sommelier, el bon consell al trau.

Del fustam fosc als llantions individuals, que donava una llum escassa a cada taula com si el vent de la mar n'amenacés la flama, tot recordava els navilis del segle passat.

Des de l'entrada, amagada rera un tapís verd, t'agarrava l'olor forta de les paradetes d'ostres i el fum de les cigarretes americanes de l'estanc. A cada taula hi havien gravat la erra, escut d'armes del Rozès, un poc a la manera dels trens de luxe d'altres temps.

Recordi que no parava d'emplenar el seu veire de vi blanc. Fou ella que em va abraçar quan passàvem davant la piscina caironada de la plaça Verlaine.

A l'ascensor, li havia donat el primer petó. M'havia murmurejat a cau d'orella.

Tu es un salaud, Daniel...

Un cop a casa seua quin festival! Ens vam estimar, com als millors dies de Saigon. Tota la tarda! Tres anys després de les nostres orgies cotxinxineses, retrobava el cos de l'Aurélie. Com un viatger que se'n torna al país. Visitava de nou la meua terra. Com si escoltés un disc de la meua adolescència, sovint cantussejat i oblidat en un calaix, retrobava tantes i tantes sensacions. Diguin el que diguin els sacerdots de les religions tristes i rondinaires, no conec cap alegria tan palpable com el cos d'una bella dona enamorada.

Anava i venia, dins la seua rebotiga, com un revisor dins d'un tren. Aquell era el meu domini, la meua biblioteca privada, mon arxiu real, prohibit al comú de la gent. Era meua! Toute à moi, com m'ho udolava suaument...A unes certes dones els agraden les unions violentes. D'altres com l'Aurélie són gatetes delicades. Jo aprenia la seua gramàtica. Ella enriquia el seu vocabulari, repassava les flexions mofant-se de les irregularitats i de les regles. L'Aurélie vivia com un sàtrapa gràcies a la seua bellesa. No havíem abordat el tema però estava segur que devia mantenir-la algun amant. L'Aurélie no havia renunciat a les seues ambicions intel·lectuals. Amuntegava, en una gran biblioteca groga, els volums de la Pléiade. Una ullada per les lleixes em va mostrar que discrepàvem del tot. Sartre, Stendhal, Rimbaud, Eluard i tutti quanti...

La nostra incompatibilitat també s'estenia a la música. Cap disc de Luis Mariano, en tenia sis de Brassens. Vora el tocadiscs, un Teppaz nou de trinca, s'havia instal·lat una tauleta groga i pufs verds. Assegut en el sofà, desbraguetat, jo considerava amb irònia les reproduccions de Matisse mentre la dolça infant, de genollons, em provava el seu amor.

La frenesí carnal no s'havia atudat però havia perdut totes les meues il·lusions. No tenir il·lusions és una il·lusió.

 

El somriure d'Audrey Hepburn em va apaivagar. Vaig entrellucar la veritat. L'Aurélie encara m'estimava o ja se n'hauria anat. Calia que canviés si no la volia perdre. A la meua edat, on trobaria una dona jove i bonica que se cuidava bé de mi? D'ara endavant, m'ocuparia més d'ella. Adoptaríem el mainatge que no havíem pogut tenir a causa de la seua esterilitat. Un petit vietnamita. Així jo podria treballar tranquil. Escriuria un diccionari millor. Un diccionari modern i clàssic alhora. Un diccionari complet, quasi definitiu. Vaig agafar un full, posant-hi cura com un mainatge. Un diccionari era un un dic contra el temps, un finestró batent al vent de l'eternitat.

 

Nils, 3 d'octubre del 2001 —19 de febrer del 2002

1

No pot ser...Els patrons no ho toleraran...Passaran la pasta a Suïssa...

Tens raó. Tindrem la muralla dels diners com pel 36.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 03-07-2010 09:43

Sempre passen coses al mes de maig 7

 

DE QUÈ SERVEIX L'HONOR?

 

Repassant el curs de la meua vida, em vaig adonar que, malgrat totes les meues campanyes, no vaig passar de ser un espectador incomprensiu de la història.

El 1940 quan tenia vint anys, havia vist més uniformes italians que no alemanys. Em vaig escapar de Cao Bang sense entendre res, als trenta anys. I, onze anys més tard, vaig mancar l'aventura de l'OAS per culpa d'un accident de tràfic.

El 1961, ja treballava a París. Havia obtingut de participar a unes pràctiques a l'École Militaire. Em volia reciclar, teoritzant un bri els meus coneixements pràctics. M'agradava aquell edifici clàssic i aeri, aquell dèdal de patis secrets. En aquella eixida, havien degradat el capità Dreyfus; en aquella altra, el jove Bonaparte refeia el món enyorant les llonganisses del seu país.

En aquell palau, on el passat gloriós aguditzava la decadència, l'atmosfera era irrespirable. Al menjador dels oficials, tret de les bromes habituals sobre les belleses comparades de les actrius del moment, s'hi sentia un buf melangiós de balneari a l'hivern.

Ja t'ho dic jo que no hi ha res com el cul de la Brigitte...

Jo m'estimi més la cara de l'Eleonora Rossi Drago...

 

 

I la Lollobrigida?

 

Els col·legues parlaven i reien fort, amb un riure forçat. Tothom s'apocava. Volien oblidar l'essencial. El cap de l'estat, oficial com nosaltres i posseïdor de la legitimitat francesa, havia decidit serenament d'abandonar Algèria. De Gaulle es referia a l'autodeterminació. Tant li feia que haguéssim vençut la rebel·lió...Ara em feia vergonya de portar el meu uniforme. Si no m'hagués calgut mantenir l'Aurélie, hauria dimitit. Malgrat llur silenci, sabia que la majoria dels oficials pensava com jo. 1940, la Indoxina, Suez i ara Algèria...Quan i on s'havia vist un exèrcit vencedor capitular?

Un matí del març de 1961, em va abordar un coronel a la sortida del metro La Motte-Picquet-Grenelle.

Valls, ets tu? No em recordes?

Argoud!

 

Ens havíem conegut a Algèria. Oficial a l'estat major particular del general de Lattre de Tassigny, Antoine Argoud era un dels coronels més joves i més vistosos de l'exèrcit francès. Baixet com un tití, els ulls vius, un aire de William Holden, el coronel parlava amb una veu seca, desagradable. La veu d'un oficial acostumat a tractar gent menys brillant que ell. A través de frases lapidàries com les màximes de La Rochefoucauld, desenvolupava un raonament agut.

Vam fer un cafè a un bar de l'Avenue de La Motte-Picquet. Després de les banalitats, l'Argoud em va demanar el meu parer sobre la situació actual.

Tinc vergonya –em digué– de portar aquest uniforme, de ser francès...

Jo també.

Avançant mútuament amb precaució, vam descobrir que compartíem els mateixos sentiments sobre la política d'abandó d'Algèria. De Gaulle estava transformant la nostra victòria militar en Diên-Biên-Phu diplomàtic.

En aquell petit cafè parisenc vora els vells patis de l'École Militaire, on unes senyoretes feien equitació sense malfiar-se de res, l'Argoud em va explicar que s'estava preparant un pronunciament per a salvar l'Algèria francesa.

Però, Antoine –vaig observar– som oficials francesos. No som pas un exèrcit sud-americà.

Mitjançant arguments irrefragables i precisos, el company em va convèncer. De Gaulle era un traïdor. Garant de les institucions, el general havia violat el jurament que havia prestat a Mostaganem pel juny del 1958 i projectava de lliurar a l'enemic tretze departaments, francesos abans de la Savoia i del comtat de Niça.

El primer i el segon REP, el 18 RCP sense comptar la Legió –m'assegurà l'Argoud– serien la punta de l'espasa del renaixement nacional. L'Alemanya de l'oest ens ajudaria per poc que acceptéssim de compartir el petroli i les riqueses del Sahara. Els anglesos ens havien oposat un " wait and see " així com els americans. En Franco ens entenia...Si aguantéssim més d'una setmana, rebríem l'ajut dels sud-africans disposats a tot per a mantenir una presència europea al nord del continent.

 

Una setmana abans que comencés el pronunciament, vaig acompanyar l'Aurélie a Calais. Ella restaria una setmana a Londres promocionant un nou perfum. De la guerra ençà, França havia perdut tot el seu prestigi a l'altra riba de la Mànega, però ningú encara no li discutia la supremacia en el domini de la frivolitat.

Vam passar el cap de setmana al Touquet, que ens va recordar, en més elegant, Dalat, la ciutat natal de l'Aurélie. Moltes vil·les del balneari indoxinès s'havien inspirat en el mateix estil anglonormand. Els cairons de l'hôtel Westminter presentaven la mateixa façana ocre que l'hôtel du Parc on havíem sondat tantes tardes les fosses marines del nostre plaer –en la mateixa olor de pins i de luxe.

 

L'Aurélie es va embarcar el diumenge a les nou. En lloc de dormir a Calais, vaig voler tornar de seguit a París, a través d'una regió que no coneixia cap bri. Tants camions belgues i anglesos em van cansar. Vaig agafar una carretera departamental. Cada deu minuts, em vaig aturar per consultar el mapa.

Encara no recordi ben bé el que va passar. Cap a Berck, em vaig impacientar. Em trigava d'arribar. Davant meu, un pagès en un dos cavalls s'arrossegava. Mentre l'avançava, va accelerar. Vaig arribar massa rabent a la sortida d'un viratge. De l'altre costat, al mig de la calçada, venia un automobilista tan imprudent com jo.

Em vaig enganxar a la dreta i vaig relliscar en graves. Vaig perdre el control de l'Aronde. Una capgirada, una volta de campana i adiu Feliu! Vaig caure en la cuneta.

 

Em vaig despertar l'endemà a l'hospital d'Arràs. Dues costelles i un braç trencats, una fractura oberta de la tíbia, del peroné i del fèmur. Cap òrgan vital amenaçat. Havia tingut molta sort, m'explicà el metge somrient.

La meua reeducació a la Maló va durar deu mesos. Naturalment, no vaig poder participar al pronunciament. Vaig enviar un telegrama a l'Argoud que em va respondre amb molta amabilitat. Desitjava que em refes com més aviat millor.

Vaig seguir a la ràdio l'èxit inicial del pronunciament. Al cap de quatre dies, l'aventura s'havia acabat. Vaig descobrir així que el món era encara més lleig del que em pensava. Es momificava el meu darrer somni. Què se n'havia fet de l'honor, del respecte de la paraula donada? Tots aquells valors havien caducat com les piastres de la Banque de l'Indochine.

 

 

Una nit, Claire Nombleau, la bibliotecària occitanista, em va convidar a sopar. Vivia a Grana, un vilatjot en un turó de la vall del Droma. Vaig treure mal a arribar a casa seua, més amunt de la posta.

Com sempre, la Claire duia un vestit negre, molt escotat aquell vespre. En Bernard, el seu home morè, barbut com els electors de Mitterrand, amb els trets fins i els ulls verds, el vaig trobar tan simpàtic com la seua dona. Discrepàvem sobre tot. Socialista, sindicalista, admirador dels Beatles i d'un tal Leonard Cohen. Malgrat tot, ens vam entendre perfectament. De seguit, ens vam tractar de tu i vam bromejar tot i que li hauria pogut ser pare.

Les nines, Isabelle i Luce, petotes rosses com llur mare, arrissades com totes les ovelles del Larzac, no ens van atabalar gens. Vaig llegir un conte de fades. Quan em vaig equivocar en la lectura i vaig voler saltar un paràgraf, les dues germanetes em van reprendre sense cap indulgència, amb tota la serietat dels mainatges. No admeten que els adults ninegin.

Em va sorprendre un xic que la Claire parlés occità a les nines. Contràriament a tants militants, era coherent amb si mateixa.

Una lenga, fau la parlar a l'ostau. Passat-temps, l'alemand se parlava mai que lo tchèque a Praga e l'ebrieu èra una lenga mòrta que barjavan unicament los rabins... 1

Claire –vaig respondre, entusiasmat– vos admiri pel que seu concebut d'únic, d'admirable...Me confoneu perquè vos trapi tan viva, tan jove, tan bonica, tan alegre i tan seriosa a l'encop...Vos admiri perquè voleu salvar la vostra llengua...

 

La Claire coneixia millor la literatura anglesa que la cuina. La carn era massa cuita; les mongetes massa verdes; el vi massa calent. Només em va agradar el pastís de xicolata, clafert de bescuits. Al cim, unes violes de sucre n'amansien el gust.

Els llibres se sentien a casa seua en aquell mas vell, ple de mobles barats. Mentre la Claire preparava tisanes, en Bernard m'havia ensenyat la biblioteca. Moltes novel·les en anglès, poemaris en llengua d'oc i un munt de tractats de sociologia en francès.

Recordi que la Claire i en Bernard es miraven amb tendresa. Jo els somreia, content de veure gent que s'estimava, un xic com un explorador que descobriria intacta una ciutat romana al mig del Sàhara, poblada per ciutadans que haurien servat el llatí de Ciceró.

La felicitat encara existia?

 

La Claire Nombleau abusava un xic de la meua amistat. Em volia imposar els seus gustos com molts intel·lectuals. Gent tan tolerant que exigeixen una lectura urgent de l'últim llibre que els ha entusiasmat. Gent que et volen obligar a veure films, a escoltar discos que no t'interessen. I jo no podia sospitar la Claire d'enamorament. Era trenta anys més gran que ella. Se l'estimava el seu Bernard, tan guapo, simpàtic i submís.

La Claire m'apreciava, suposi. Jo confirmava la seua visió del món. L'occità no s'havia mort si encara interessava forasters com jo...La fluïdesa del meu català la devia fascinar.

 

Aquella vegada, m'havia inscrit en una vetllada artística –" un gran moment de cultura " segons la Claire –al cinema de Tornon. Ja me'n malfiava de què anava però vaig acceptar per complaure-la. També, volia deambular pels carrers de Tornon de nit. Amb l'obscuritat que atenua les falses joies de la modernitat, potser el vell coronel amargat retrobaria el fantasma del tinent Daniel Valls enamorat de la Gina Giordano, la seua promesa de Tuïr.

 

Pobra Gina! Malgrat els meus sentiments, l'havia deixada. Feia tres anys que festejava la Gina quan el coronel Juglard, un vell amic de mon pare, m'havia convocat a la caserna Lignères de Tolosa. M'havia proposat que m'embarqués cap a la Indoxina.

Perds el teu temps aquí, nin. Nosaltres aquí, preparem la nostra revenja com Prússia a l'època de Napoleó però caldrà esperar molts anys. És l'imperi que salvarà França. .A l'Indoxina, necessiten oficials joves i dinàmics com tu...

 

Quan havia baixat a Perpinyà amb el tren, la Gina m'esperava a l'estació. Amb els llegums que havia comprat als pagesos de Tuïr, m'havia confeccionat un petit festí. Vaig esperar l'endemà per anunciar-li el meu trasllat.

Ja sabiï que me deixaries...

Arribada a l'edat de cinc anys a casa nostra, Gina Giordano, filla d'un jueu de Florència antifeixista, dominava el català, molt semblant a l'italià. Aquest parentesc em torbava quan, al moment de l'èxtasi, cridava en la seua llengua. M'insultava tendrament amb obscenitats florentines que accentuaven el meu pler.

I tu i jo, què devindrem? va demanar sense enfadar-se ni plorar.

Sempre nos restarà Tornon i tots els nostres records. Mira, Gina, jo també me cal fer el meu dever. Tinc pas la pretensió de ser coratjós, mes m'envisi que els problemes d'una pobra dona i d'un pobre home tenen ben poca importància en aquest món boig. Un dia comprendràs...

 

Me'n vaig anar de Marsella, un mes després, sense que l'hagués tornat a veure. No contestà les meues cartes. Malgrat les meues recerques, no en vaig saber res més. M'imagini que la seua ciutadania italiana va protegir-la de les persecucions fins al 1943. Però, què va passar després? Va poder fugir a Espanya? Va morir deportada? Qui sap on para? I ara, tants anys després d'un semioblit, hi pensava molt.

 

De retorn a Tornon, l'enyorava. L'espectacle occitanista no em va decebre. En un occità mal clonat, que feia flaire de guix i haixix, en Charles Charreire, el trobador comarcal, va interpretar amb els seus camarades de cèl·lula les seues adaptacions de les cançons de Bob Dylan, Leonard Cohen i altres Joan Baez. No coneixia aquells artistes mes em refiï del programa...

 

Ara, només al Quebec i a Itàlia, el públic demana als cantant que sàpiguen cantar. En Charles era ben bé a la moda, perdut sense micro. Una veu deliciosa, plena de grassillons, que, a la menor dificultat vocal, rascava com un vell canvi de marxes. Contrariàment als altres components del grup, en Charles era net, espigat i ben plantat, amb un somriure cofoi i una camisa polinèsia oberta en el pit velut. Tocava la guitarra amb la tossuderia d'un adolescent que, en ple hivern, vol engegar el seu primer Solex.

No havia vingut la Claire, sens dubte obligada de quedar-se a casa per un nin malalt.

Va arribar l'irreperable, inevitable com l'iceberg del Titanic. En Charles i els altres van engraellar La montagne, la cançó de Jean Ferrat.

 

Pasmens las sèrras son bèlas

Coma se pòu imaginar

Veient un vòu d'irondèlas

Que l'autona vèn d'arribar?

 

Era massa. Vaig sortir. Plovia. Una pluja redemptora. Abans de tornar al cotxe, vaig decidir de passar per la Rue de la Solitude. En descaragolaria la placa, cobejada des de feia tants anys, i me l'enduria a casa. M'hi vaig apropar, prudent. Un altre col·leccionista ja m'havia davantejat.

 

 

 

Recordi que em va agradar força el darrer debat de la campanya electoral. Un intercanvi d'un alt nivell intel·lectual. Els dos candidats palesaven una intel·ligència excepcional. Màquina brillant, Valéry Giscard d'Estaing amanyagava les idees amb una distinció discreta, de passada. Jo havia apreciat en particular la seua paràfrasi de Rivarol. " És un avantatge terrible de no haver fet res, però no cal abusar-ne...Des del 1974, vostè administra el ministeri de la paraula. Jo, he administrat França. "

François Mitterrand m'emocionava perquè aquella era la seua última oportunitat per

esdevenir president i ell ho sabia. Per moltes que fossen les coses que ens separaven, jo encara admirava l'home de cultura, l'autor de La paille et le grain. Tampoc, no oblidava el ministre de l'Interior del 1954 que havia declarat que Algèria era França. Ell havia evolucionat, per cert, però no havia carregat els neulers al general Salan 2 al llarg del seu procés. Havia impedit el general De Gaulle de guanyar a la primera volta de les eleccions presidencials del 1965.

Mitterrand era un home de carn i d'esperit. Recordi la foto en què el jove ministre contemplava, amb un aire murri i interessat, el cul de la Brigitte Bardot que s'enfilava les escales del palau dels festivals de Canes.

 

 

Durant aquell debat pel maig del 1981, Mitterrand semblava haver progressat molt en economia. Almenys, m'ho va semblar perquè jo no hi entenia res. M'havia encantat la seua observació al pontificant i suficient Giscard.

Jo no sóc pas el seu alumne, senyor Giscard d'Estaing.

Quan el president, faltat d'imaginació, li havia tret la seua fórmula del 1974 " Home del passat, " Mitterrand te li havia respost " Home del passiu. "

 

Aquell debat m'interessà com a justa intel·lectual, com a romanalla de l'esperit dels salons del segle XVIII. Però jo no podia adherir a cap partit. Ni el liberalisme, ni el socialisme em convencien. Els extrems m'inquietaven. De Louis Aragon a Lucien Rebatet, calia veure els estralls de la política en els escriptors de talent. Jo, no em considerava ni de dreta, ni d'esquerra, sol amb les meues nostàlgies, a la recerca dels mots perduts del provençal a les ribes oblidades del Roine.

 

Cada cop que la trucava, notava que l'Aurélie començava a impacientar-se. Ben legítimament. L'enutjava que fes turisme lexicogràfic mentre ella treballava. Durant les seues vacances, jo sempre pretextava una feina urgent, la redacció d'un article molt llarg del diccionari com " prendre " o " aigua " 3 i ara no me'n volia tornar a casa.

 

El meu sojorn a Valença començava a sortir-me car. El senyor Max no era cap filàntrop. Tot i que m'havia consentit un rebaix com als viatjants, ja calia que li pagués les nits al seu hotel. Les despeses de bugaderia també costaven un ull. El reglament del Continental –encartellat a cada porta i traduït a les principals llengües europees entre les quals no figurava la nostra –estipulava que els viatgers no podien rentar cap roba als lavabos. Entesos, monsieur Max!...

Cada dia, apreciava més aquell home. Tot en ell m'agradava. El seu humor, el cinisme burlesc, l'accent, les anècdotes sobre els partis de rugbi, els pòsters de l'Havana pel passadís del primer pis, el bust carrincló de Napoleó digne de la col·lecció del meu pare, els horaris grocs dels trens, els autos en miniatura.

 

M'avergonyia de despertar monsieur Max quan tornava de les meues excursions llunyanes al fons del Vivarès. Pobre Max! Amb tots els seus mil·lions, es passava les nits en un llitet darrere del taulell de la recepció, a la mercè de la trucada al timbre d'un client noctàmbul. A vegades, com als pitjors vodevils italians amb l'Edwige Fenêch, unes belles viatgeres, amb tràngols de tresoreria, li demanaven que els portés l'esmorzar al llit. En Max les hi trobava quasi nues amb robes i postures inequívoques.

 

Ara jo anava ben poc al restaurant. Hauria pogut dinar al menjador de la guarnició però no em feia gràcia de conviure amb els oficials del nou exèrcit. Comprava llaunes als supermercats. Freqüentejava les cafeteries. Hauria pogut editar una guia de les cantines de camioners del Delfinat i de l'Ardecha. Subvencionava les adrogueries pobletanes. Encara recordi un festí en un camí que domina Vion i la seua església romànica. Un romànic familiar i estranger alhora. M'havia comprat en una botiga de Serrières un litre de vi negre del país, quatre talls de salmó i iogurts aromatitzats amb vainilla.

 

La vida era dolça vora el Roine però calia que me'n tornés a casa si volia retrobar-hi la meua dona. Ara que havia notat totes les paraules més interessants del Ròse de mossèn Moutier i recorregut les principals avingudes del seu diccionari, ja tindria prou feina. Em vaig acomiadar de la Claire i li vaig prometre que no perdríem pas el contacte.

 

Vaig tenir l'extravagància piadosa de recollir-me davant la tomba de mon pare abans de baixar cap a Nils. L'havien enterrat amb els seus tiradors senegalesos al cementiri militar de Chasselay, una necròpolis mig sahariana i tota roja, amb parets de terra cuita i torres cantoneres. Com cada cop, les petites tombes, baixetes i senzilles, em van recordar les esteles de la pagoda dels corbs a Hanoi.

Abans que portés flors a l'Alfons, havia errat a la recerca de pagesos vells pels camins del Mont-d'Or. Quin poeta l'havia anomenat així? No ho sé...

En tot cas, els vergers plens de perers en donaven un motiu plausible. Els vells em responien que, igual que jo, la República els havia cridat pel 1939. La majoria de la quinta havia anat a parar a les tropes alpines. Un antic caçador del 6 BCA 4 havia desembarcat a Narvik. D'altres, menys afortunats, havien passat deu mesos a la línia Maginot abans que els alemanys els detinguessin. No conservaven pas records massa dolents del captiveri. Les alemanyes, tan rosses i amb cuixes tan molsudes, tenien el cor tan tendre per als pobres soldats enemics. Amb les lleis de Nuremberg sobre la puresa de la raça i els xipots dels veïns, calia anar amb compte...Tot plegat, aquells cinc anys de captivitat ara els associaven amb la joventut. Encara deien " les Boches " per tal de no decebre'm però ja no s'hi il·lusionaven.

Als voltants de Chasselay, dos cents soldats francesos i llurs oficials havien mort per a l'honor –per a no res vaja– el 20 de juny del 1940.

Com uns dics de sorra edificats per mainatges traçuts, els pobres soldats havien parat durant dos dies l'onada alemanya enmig d'aquella desbandada general, on s'esboldregava tot un país. El país de Voltaire, Anatole France, Quentin de la Tour, Mansard i Jean Sablon.

Ja no quedaven gendarmes per afusellar els desertors com el 1917. Ningú no havia emborratxat aquells soldats per infondre-los coratge. Llurs oficials (cada tirador tenia amb el seu oficial un lligam personal) no els havia promès cap recompensa per cada crani d'alemany endut en la baioneta. Aquells pobres soldats vinguts de l'Àfrica oriental francesa, –peulhs, bambares i maquinbés– havien caigut per a salvar un poc de l'honor de França. L'honor, quants anys fa que no he sentit aquest mot? L'honor...

 

Una vella netejava tombes amb un rasclet. Sense que em veiés, em vaig posar a sota de la bandera. Em vaig quadrar i vaig saludar a l'americana.

Vaig encetar conversa amb la vella.

Si jo no me'm cuidés, senyor, qui ho faria? El Souvenir français, totes les associacions d'antics combatents vénen a florir els cementiris militars el 8 de maig i l'11 de novembre i punt...Tothom se'n fot. I vós, qui seu?

Sóc el coronel Daniel Valls, el fill del coronel Alfons Valls enterrat aquí.

Ara hi caic...Quina llàstima! Regularment, hi ha un senyor negre que ve a florir les tombes.

Com es diu?

No ho sé pas...Li vaig demanar dues o tres vegades i mai no me n'he pogut recordar. És un nom ple de gulugulu...

La pagesa va afegir que el veterà treballava al consolat d'un país africà a Lió.

 

Durant dos dies, els vaig visitar tots. La legació de la Costa d'Ivori al Cours Benjamin-Franklin, la de Benín, la de Burkina. Al·legant la meua qualitat, vaig demanar a la recepció dels consolats si llogaven un seixantí. Amb un francès acadèmic i asolellat, una cantarella que fa flaire de pollastre amb blat d'indi i coco, em van respondre que no. Per fi, vaig localitzar el meu home al consolat de Benín, l'ex Dahomey.

 

Aquell senyor s'estava a la Rue Alexandre-Dumas al mig de Zona d'Urbanització prioritària de Rillieux-la-Pape. Un poblet a cavall entre dues províncies, amb una església, un hipòdrom, tres fleques, algunes vinyes. Uns gratacels li havien crescut a sobre com metàstasis sense que se'n pogués desfer. Vaig trapar fàcilment l'edifici d'en Mamadou Bello. Malgrat les meues aprensions, l'ascensor funcionava normalment. Em va obrir un senyor vell, negre com les miniatures del romanticisme, amb una barba i cabells molt blancs.

Sóc el coronel Daniel Valls, el fill del coronel Alfons Valls...

Feia quaranta que us esperava, mon coronel...Jo era el seu ordenança... va respondre el vell amb els ulls entelats.

Durant una bona part de la conversa, em vaig quedar dret per vigilar el GS aparcat a sota. El panorama era excepcional. Tota l'aglomeració s'aglutinava als meus peus entre els dos rius i els dos turons. Al lluny, els monts del Lionès i els Alps regatejaven la baixada del Roine cap a la Provença.

 

Amb un francès elemental però suficient, en Mamadou em va explicar l'últim combat de mon pare. El general Olry, cap de l'exèrcit dels Alps, havia previst una darrera línia de defensa abans de Lió. Aquella maniobra retardadora permetria de consolidar les nostres posicions en el riu Isère. Els nazis ja passarien, segur. Qui podria aturar-los quan venien de conquerir mitja Europa en un mes derrotant el millor exèrcit del món? No! Calia guanyar temps per liquidar els italians. Il Duce ens atacava quan espetegàvem, espelleringats pels alemanys. Mentre el vell mariscal demanava l'armistici amb una veu tremolosa de cabra digna i un general desconegut, a cobert als estudis de la ràdio anglesa, sostenia que França no havia pas perdut la guerra, uns quants soldats lluitaven per a un grapat d'honor.

 

El caporal Mamadou ho recordava tot. El 17 de juny, el meu pare havia vingut del campament de la Valbonne amb una companyia de la Legió, un centenar de tiradors senegalesos i uns quants canons de 75. S'havien establert a Chasselay, a rampeu del Mont-d'Or, el darrer obstacle natural abans de Lió. El combat tindria lloc sota el mont Verdun, cobert d'avets i de guinguetes. Un nom que recordaria als alemanys una altra batalla.

El caporal Mamadou parlava, parlava, en veu baixa, i jo no l'interrompia. De tant en tant, el vell soldat reia, amb un riure fort i púdic. L'escaramussa havia durat un parell de dies fins a l'esgotament de les racions de municions. Els tanquistes alemanys, exasperats per aquells moixalls negres, aquells mig-micos ensinistrats per una trepa de llatins, gosaven encallar la Blitz Krieg.

Ferit a l'espatlla, l'Alfons Valls havia demanat al seu ordenança que el portés al vilatge. Per tal d'evitar tota mort inútil, el segon del meu pare –el capità Gouzy– havia ordenat la rendició als seus homes, que no havien pogut vèncer els tancs i els avions rebels als sortilegis. En contra de totes les lleis de la guerra, els nazis, després d'haver dividit els setanta presoners en dos grups, van exterminar-los amb les metralladores dels carros. Metòdicament, com llagastes en un gos de luxe. Els darrers soldats que agonitzaven, els van esclafar sota les erugues dels panzers. Pel que fa als oficials –el capità Gouzy i els sotstinents de Montalivet i Faewer– els van afusellar perquè, amb tot, eren blancs.

La raça superior havia triomfat. Malgrat les ordres de l'ocupant, els veïns van donar sepultura als soldats.

Mon pare i en Mamadou s'havien escapat d'un fil de la matança. Camí d'Albigny, es van refugiar a casa de vells pagesos. Llur néta, una minyona rossa, vivia amb ells. Igual que jo, mon pare, davant de la mort, no havia resistit a l'instint. S'havia entès amb la noia. Imagini la conversa. No li faria mal. Entre francesos, s'havien d'ajudar, enmig de les desgràcies de la pàtria.

A cinquanta-vuit anys, l'Alfons encara feia goig. Ben plantat, alt, musculat, segur de si mateix, amb els seus cinc galons, la cinta verda amb rivets vermells de la croix de guerre i el seus bigotis marcials que tant agradaven a les dones. Malfiat com tots els pagesos del món, el lionès havia sentit una remor estranya a la cambra de la néta. Va entrar i va abatre l'Alfons com una llebre. Va deixar el cadàver de mon pare en una bardissa.

I no vas fer res? vaig demanar a en Mamadou.

Que volíeu que fes, mon coronel? Vaig fugir...Qui m'hauria cregut? Què val la paraula d'un soldat negre contra la d'un masover blanc?

 

El meu àngel de la guarda, sant Pere i tota la colla no m'havien estalviat res. Mon pare, aquell pur heroi mort per a França com ho atestaven el cementiri de Chasselay i el monument als morts de Nils, havia estat pelat a boca de canó per un masover susceptible. Per tal d'aconsolar-me, en Mamadou em convidà a sopar. Un pobre repeix constituït d'un brou químic i d'un tall de pizza. Sol, el vi negre de Brouilly valia la pena. Callava perquè en Mamadou es pensés que estava trist.

Per amarga que sigui, sempre prefereixi conèixer la veritat. No ens hem de mentir a nosaltres mateixos. Tant me feia que l'Alfons s'hagués mort en el llit d'una nímfula rural. Se l'havia xalada fins a la fi. Millor. I si els alemanys no l'haguessin ferit, el masover suspicaç no l'hauria pogut matar amb tanta facilitat...

On s'havia vist que els soldats francesos, vençuts i tot, no tenien dret a una petita compensació? Le repos du guerrier, li deien. A més, la minyona s'havia acomodat.

Amb la petita pensió del ministeri de Defensa i el sou del consolat, en Mamadou feia la viu-viu. El seu únic luxe era un televisor recent, un tam-tam i alguns trofeus de caça del seu país. Cap a mitjanit, em vaig acomiadar del vell caporal prometent-li que guardaríem el contacte. Un vent fred i el plugim no acceptaven la primavera. Davant meu, dos homes s'atrafegaven vora el GS. Vaig cercar la meua pistola dins la butxaca. Una arma txeca recuperada a Algèria i desconeguda de tots els fitxers de policia i de gendarmeria.

Ep, minyons, què foteu?

Dona'ns la clau, avi, i no facis romancos...

Vaig apuntar-los pausadament. Van fugir. No vaig fer foc, i me'n vaig anar content.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1 Cal parlar una llengua a casa. Abans, l'alemany es parlava més que el txec a Praga i l'hebreu era una llengua morta que parlaven únicament els rabins.

2

cap de l'OAS, organització terrorista que volia que Algèria es quedés francesa.

3

El lector interessat per aquestes qüestions pot llegir com a curiositat aquesta entrada del diccionari inacabat del coronel:

 

aigo ( aiga ) nf: aigua f. / souto a. ( sota a. ) sota a. / entre dos aigo ( entre doas aigas ) entre dues aigües / faire veni l'a à la bouco ( faire venir l'a. a la boca ) fer venir l'a. a la boca / metre d'a. à soun vin ( metre d'a. a son vin ) moderar les seves pretensions, afluixar en una discussió / bono a. ( bòna a ) a. potable / faire lis a. ( faire leis aigas ) tenir les falses aigües / a. de Coulougno ( a. de Colonha ) a. de Colònia

4

Bataillon de chasseurs alpins.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-07-2010 23:37

Sempre passen coses al mes de maig 6

 

 

Una nit vaig somniar ma mare. Em mirava amb tristesa i volia que l'acompanyés a la vila. Vaig entendre l'endemà que la mala consciència em minava. Encara no havia portat flors a la tomba del pare, caigut per a França a noranta minuts de cotxe de la biblioteca de Valença. Encara ho recordava tot.

 

Ens havíem citat a migdia a l'estació de Perrache. El meu pare venia de Pérouges, jo del sud. Després de la revista del 14 de juliol del 1939 –la més impressionant des del 1919– en què França havia ostentat la potència de l'imperi, el ministeri de la guerra ens havia destinat a la mateixa regió. El pare tindria un comandament al campament de la Valbonne. Jo em cuidaria d'una secció de caçadors alpins a Romans-sur-Isère.

Naturalment, anàvem tots dos uniformats. El vaig saludar. L'Alfons em retornà el salut amb

 un petit somriure abans de petonejar-me. A cinquanta-vuit anys, l'Alfons encara feia goig.

Contràriament a la mare envellida pels climes de l'Àfrica, la vida a l'aire lliure enmig dels seus

tiradors senegalesos l'havien embellit. Lluny dels companys de la metròpolis, teixons d'estat

major, l'Alfons bullia com un tinent. El creien deu anys més jove. En presència meua, no es

privava de lurcar les menestraletes que se n'anaven a dinar, vestides lleugerament en aquell juliol agonitzant. Malgrat les teules i l'abundància dels vestigis romans, Lió mai no seria una

ciutat del sud.

L'Alfons, d'ençà del seu retorn a França, disposava de més lleures que a l´Àfrica. S'havia enderiat per les campanyes de Napoleó. Mon pare era un dels homes més cultes que he conegut. Sempre li he envejat la seua memòria i la seua capacitat de reciclar en discurs personal el conjunt de les seues lectures. En literatura, però, no s'aventurava més enllà del 1914. Sempre havia somniat d'escriure un llibre. Un assaig històric, evidentment. Ell no en coneixia ni el tema, ni l'època, ni els personatges. Allò que li importava era un tractat definitiu, un totxo amb un relligat de marroquí, i no una d'aquelles novel·letes modernes o aquelles poesies efeminades que m'agradaven.

Mentre fèiem l'aperitiu en una terrassa de la plaça Carnot, l'Alfons em resumia la biografia de Napoleó per Jacques Bainville que acabava de llegir. A desgrat dels meus esforços, mai no havíem tingut converses personals. Sentint-lo pontificant, sempre em semblava consultar una fitxa de lectura. Mai no parlàvem de nosaltres. Què sabia dels seus gustos, de les dones que havia estimat abans de la Josefina? Conec millor la vida de Mistral o de Tolstoi que la seua. Mai no vaig poder recordar la seua data de naixement.

 

Feia dos anys que no ens havíem vist i, en lloc d'abordar temes personals tot servant el pudor paternal és clar, dissertava sobre l'emperador. L'empereurttt, que deia amb un gal·licisme nostre inadaptable. L'Alfons, malgrat els seus fums d'historiador contrariat, mai no havia renegat de la seua llengua. A Dakar, a Pointe-Noire, a Brazzaville els meus pares sempre m'havien enraonat en català. Si la conversa esdevenia massa tècnica, passava al francès però tornava de seguit a catalanejar. Aquest retorn sempre s'acompanyava d'un somriure, un somriure deliciós que el feia tan simpàtic. No sóc cap monstre i suposi que estimava mon pare. Ell també em devia tenir un cert afecte. Però, mai no ens vam deslliurar cap passaport per al nostre propi país.

 

Rue Victor-Hugo amunt, les lioneses perseveraven en una perversitat juvenil i fruitada. Massa tragèdies burgeses i massa adulteris havien encrostat aquells casals del XVIII. Vam desembocar sota els castanyers de la plaça Bellecour. La calitja escamotejava les flors dels quioscos i les fonts. Al lluny, darrera de l'estàtua de Lluís XIV, la basílica de Fourvière i, a dreta, el repetidor de la TSF. Un torre Eiffel mesquina, carrinclona, lionesa vaja...

Decebut de trobar la llibreria Flammarion tancada, l'Alfons va repotegar:

Tanquen d'hora en aqueix país...

Com a pertot, papà. Ja hi tornarem aqueixa tarda...

Vam entrar al Café Neuf. Llevat de les darreries i d'un pollastre saltat amb xampany, no recordi allò que vam menjar. Ara, l'Alfons se les havia amb Charles Maurras, " un fin lettré" tanmateix (el major compliment que concedia ).

Sun pas d'acord ambe les seues idees politiques, ja ho sabes...M'agrada pas cap bri que pedregi sistematicament els israelites als seus editorials mes ha comprès que la França és pas encara preparada per fer la guerra...

L'Alfons reinvidicava el realisme, s'hi aferrava com un pastor a la la Bíblia de Luter. Quan jo havia gosat emetre reserves, s'havia empinnat.

Un cop més, Daniel, parles de coses que coneixes pas...Ets pas mai fet la guerra, tu! Amb els pitits (anomenava així els seus soldats) vam anar a Ypres, Dixmude, Verdun...Sabes pas lo que és de consolar un company ciego, de l'ajudar a morir en li donant la mà...Que sabes escriure una lletra a la seua dona ambe mots simples que podrà llegir i traduir el missionari o el bruixot de l'endret?

Després d'aquelles consideracions, va tornar a l'estimat Napoleó. Jo callava, interrompent-lo de tant en tant perquè no s'adonés que ja no l'escoltava. Arrepapat dins l'olor de les neules perfumades amb rosa, suportava el diluvi. Vam demanar cafès i dues copes de Chartreuse .

 

La Rue de l'Hôtel de Ville, artèria trista i negra malgrat la llum del juliol, era deserta. La calçada regalimava de greix. Vam refugiar-nos en l'ombra del palau Saint-Pierre, sens dubte un antic convent, reconvertit en museu de beIles arts. Una font regatejava un poc de frescor en el claustre on algunes estàtues de Rodin havien expulsat els monjos.

 

Vaig poder descansar durant un parell d'hores. Per fi l'Alfons callava. Em temia que hi hagués molts retrats de l'emperador i dels seus mariscals. No em vaig escapar d'una altra dissertació a causa del quadre de Meissonnier representant Duroc a Castiglione. En canvi, no li va inspirar cap comentari el Francesc d'Assís de Zurbarán, amb la mirada mística quasi imbècil com si uns ocells li haguessin buidat els ulls.

Quan vam sortir, la Place des Terreaux s'havia animat. Els repartidors de les botigues de luxe havien envaït les voreres. Uns capellans anaven amunt i avall de llur domini. L'Alfons somreia enmig d'aquell barri d'estil imperi.

A la llibreria Flammarion, que per fi havia obert, l'Alfons va inspeccionar la secció històrica. M'esperà davant la caixa, amb volums de Frédéric Masson. Va espiar amb desaprovació Les lépreuses, la darrera novel·la de Montherlant que acabava de comprar.

Xano xano ens vam encaminar cap a Perrache.

Ambe tot això —em digué el pare — te sun pas parlat del més important. Ta mare i jo, trefugim... Festeges? Tenes pas cap jove? Ets pas almenos un d'aqueixos...capsigranys?...

 

Es va desbotifarrar quan li vaig parlar de la Gina, amb una franquesa que evitava els detalls massa íntims. Sense esperar més explicacions, va analitzar de nou la tàctica de l'emperador a la batalla de Wagram.

Encara desgranava anècdotes sobre el mariscal Ney quan vaig muntar al tren. No el vaig tornar a veure mai més...

 

Cada dia més, l'Aurélie treia mal a dissimular la seua exasperació. Ara ja no em parlava annamita sinó en bon francès. Com cada cop que s'enfadava, ella retrobava les entonacions nasals dels francesos de la Indoxina. Una cantarella on senties els ecos llunyans de la llengua vietnamita. Sense increpar-me, l'Aurélie es planyia dolçament. Em trobava a faltar. Fins i tot, em va proposar de passar l'estiu a la vall del riu Ardecha.

Jo faré piragüisme i tu podràs anar a fer recerques a les biblioteques...

 

La meua estada a Valença aviat s'acabaria i encara no havia tornat a veure la mare d'en Frederic. No podia acontentar-me amb una senzilla trucada. La vaig convidar a sopar. Afalagada i tímida com una minyona d'antany abans del primer ball, va acceptar amb una condició. Li vaig prometre que se n'aniria a dormir d'hora. Vaig reservar una taula a can Pic, el millor restaurant de la ciutat segons totes les guies. Tanmateix, ni la senyora Honorine ni jo no hi havíem menjat mai.

Va demanar els mateixos plats que jo. Chaussons aux perles de Grignan, senyora marquesa, un gratin de queues d'écrevisses, un coquelet au pistil. No es pot traduir de debò un menú francès a cap altra llengua. No vam parlar gaire del pobre Frederic aquell cop. La senyora Honorine em va fer preguntes sobre l'Aurélie.

Una dona tan guapa i tan simpàtica. Teniu sort, coronel Daniel...

Vaig matisar el seu entusiasme. La vella em va desaprovar. Igual que l'Aurélie, ella no entenia com podia perdre temps redactant un diccionari en dues llengües tan poc parlades.

Comprenc que us agradi, coronel Daniel, però em recordeu el pobre Frederic. A ell també li agradava d'estudiar dialectes morts o a punt de morir-se. Cal ser modern! Si tothom sap el que és un " gratin dauphinois " per què voleu que en diguin " una bòna cassoraa " ?

 

De què servia que mirés de convèncer-la? Somrient, vaig canviar de tema.

Estic enllestint el primer volum de les meues memòries. Les rambles de Saigon. Hi parli d'en Frederic i de la Loan.

M'ho fareu llegir, coronel Daniel?

És en català.

Tornar! 1 Seu tossut...I què hi expliqueu?

La guerra de la Indoxina. Després escriuré un segon llibre on explicaré la meua estada a Alger. Diré el que pensi de l'0AS, del pronunciament dels generals...

Molt bé...Si la majoria dels catalans són espanyols, per què parleu de guerres i de colònies perdudes per França? Escriviu per lectors que amb prou feines saben on cau Cambotja...

Vaig provar de fer-li entendre que el català és una llengua quasi normal. Un barceloní o un mallorquí mínimament cultes saben que Algèria va ser francesa.

Els vostres lectors, si en teniu coronel Daniel, no us seguiran. Una bona novel·la o un llibre de memòries han de ser accesibles a gent normal...No podeu pas demanar als vostres lectors, catalans, japonesos o peruans, que exerceixin una càtedra d'història contemporània. Seu un esverat com el meu pobre Frederic...

Era vella, l'apreciava molt i no volia renyir amb ella. La vaig deixar davant de casa seua a dos quarts d'onze, complint la meua promesa puix que no sóc el general De Gaulle.

 

L'endemà, sortia del Palace on acavaben de fer Spartacus. No havia vist aquell film des de la seua estrena. Defora, a prop de la caixa, sota la foto de Kirk Douglas crucificat, un vell moro demanava caritat. Assegut pel sòl, borni, retirava molt al pare de l'Assià. Dins de la miseria, conserva la dignitat, amb un somriure als llavis. Un somriure gens irònic ni agressiu com tants captaires –que et retreuen d'acceptar les regles de la societat –sinó un somriure lleuger, contingent i indiferent. Li vaig donar una moneda de deu francs. M'allunyava Boulevard Maurice-Clerc amunt quan em va dir:

Merci, mon prince...

Aquell títol em va agradar i vaig recordar aquell captaire de Sevilla a qui havia donat un paquet de tabac. " Como un señor va por su camino..."

El senyor era ell i no pas jo. Vaig demanar al moro com es deia.

Mohammed.

Jo me dic Daniel...D'on véns?

De Fort de l'Eau.

Ah! Fort de l'Eau! Te'n recordes de les broquetes de La Gaîté?

Jo anava Au bas-fond. Ets d'allí?

No tot i que els potes negres em van naturalitzar...Te convidi a fer una copa?

Vam entrar al cafè Leffe , amb les dues rotondes.

Avui no facis escàndol, Momo...digué un cambrer.

Tranquil, Jean! Avui, acompanyi un príncep.

Vam beure dues canyes. M'agraden els musulmans que beuen alcohol tot respectant els altres manaments de llur religió.

 

 

 

 

1

 Altre cop!

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article