VEF Blog

Sempre passen coses al mes de maig 6

Una nit vaig somniar ma mare. Em mirava amb tristesa i volia que l'acompanyés a la vila. Vaig entendre l'endemà que la mala consciència em minava. Encara no havia portat flors a la tomba del pare, caigut per a França a noranta minuts de cotxe de la biblioteca de Valença. Encara ho recordava tot.

Ens havíem citat a migdia a l'estació de Perrache. El meu pare venia de Pérouges, jo del sud. Després de la revista del 14 de juliol del 1939 –la més impressionant des del 1919– en què França havia ostentat la potència de l'imperi, el ministeri de la guerra ens havia destinat a la mateixa regió. El pare tindria un comandament al campament de la Valbonne. Jo em cuidaria d'una secció de caçadors alpins a Romans-sur-Isère.

Naturalment, anàvem tots dos uniformats. El vaig saludar. L'Alfons em retornà el salut amb

 un petit somriure abans de petonejar-me. A cinquanta-vuit anys, l'Alfons encara feia goig.

Contràriament a la mare envellida pels climes de l'Àfrica, la vida a l'aire lliure enmig dels seus

tiradors senegalesos l'havien embellit. Lluny dels companys de la metròpolis, teixons d'estat

major, l'Alfons bullia com un tinent. El creien deu anys més jove. En presència meua, no es

privava de lurcar les menestraletes que se n'anaven a dinar, vestides lleugerament en aquell juliol agonitzant. Malgrat les teules i l'abundància dels vestigis romans, Lió mai no seria una

ciutat del sud.

L'Alfons, d'ençà del seu retorn a França, disposava de més lleures que a l´Àfrica. S'havia enderiat per les campanyes de Napoleó. Mon pare era un dels homes més cultes que he conegut. Sempre li he envejat la seua memòria i la seua capacitat de reciclar en discurs personal el conjunt de les seues lectures. En literatura, però, no s'aventurava més enllà del 1914. Sempre havia somniat d'escriure un llibre. Un assaig històric, evidentment. Ell no en coneixia ni el tema, ni l'època, ni els personatges. Allò que li importava era un tractat definitiu, un totxo amb un relligat de marroquí, i no una d'aquelles novel·letes modernes o aquelles poesies efeminades que m'agradaven.

Mentre fèiem l'aperitiu en una terrassa de la plaça Carnot, l'Alfons em resumia la biografia de Napoleó per Jacques Bainville que acabava de llegir. A desgrat dels meus esforços, mai no havíem tingut converses personals. Sentint-lo pontificant, sempre em semblava consultar una fitxa de lectura. Mai no parlàvem de nosaltres. Què sabia dels seus gustos, de les dones que havia estimat abans de la Josefina? Conec millor la vida de Mistral o de Tolstoi que la seua. Mai no vaig poder recordar la seua data de naixement.

Feia dos anys que no ens havíem vist i, en lloc d'abordar temes personals tot servant el pudor paternal és clar, dissertava sobre l'emperador. L'empereurttt, que deia amb un gal·licisme nostre inadaptable. L'Alfons, malgrat els seus fums d'historiador contrariat, mai no havia renegat de la seua llengua. A Dakar, a Pointe-Noire, a Brazzaville els meus pares sempre m'havien enraonat en català. Si la conversa esdevenia massa tècnica, passava al francès però tornava de seguit a catalanejar. Aquest retorn sempre s'acompanyava d'un somriure, un somriure deliciós que el feia tan simpàtic. No sóc cap monstre i suposi que estimava mon pare. Ell també em devia tenir un cert afecte. Però, mai no ens vam deslliurar cap passaport per al nostre propi país.

Rue Victor-Hugo amunt, les lioneses perseveraven en una perversitat juvenil i fruitada. Massa tragèdies burgeses i massa adulteris havien encrostat aquells casals del XVIII. Vam desembocar sota els castanyers de la plaça Bellecour. La calitja escamotejava les flors dels quioscos i les fonts. Al lluny, darrera de l'estàtua de Lluís XIV, la basílica de Fourvière i, a dreta, el repetidor de la TSF. Un torre Eiffel mesquina, carrinclona, lionesa vaja...

Decebut de trobar la llibreria Flammarion tancada, l'Alfons va repotegar:

—Tanquen d'hora en aqueix país...

—Com a pertot, papà. Ja hi tornarem aqueixa tarda...

Vam entrar al Café Neuf. Llevat de les darreries i d'un pollastre saltat amb xampany, no recordi allò que vam menjar. Ara, l'Alfons se les havia amb Charles Maurras, " un fin lettré" tanmateix (el major compliment que concedia ).

—Sun pas d'acord ambe les seues idees politiques, ja ho sabes...M'agrada pas cap bri que pedregi sistematicament els israelites als seus editorials mes ha comprès que la França és pas encara preparada per fer la guerra...

L'Alfons reinvidicava el realisme, s'hi aferrava com un pastor a la la Bíblia de Luter. Quan jo havia gosat emetre reserves, s'havia empinnat.

–Un cop més, Daniel, parles de coses que coneixes pas...Ets pas mai fet la guerra, tu! Amb els pitits (anomenava així els seus soldats) vam anar a Ypres, Dixmude, Verdun...Sabes pas lo que és de consolar un company ciego, de l'ajudar a morir en li donant la mà...Que sabes escriure una lletra a la seua dona ambe mots simples que podrà llegir i traduir el missionari o el bruixot de l'endret?

Després d'aquelles consideracions, va tornar a l'estimat Napoleó. Jo callava, interrompent-lo de tant en tant perquè no s'adonés que ja no l'escoltava. Arrepapat dins l'olor de les neules perfumades amb rosa, suportava el diluvi. Vam demanar cafès i dues copes de Chartreuse .

La Rue de l'Hôtel de Ville, artèria trista i negra malgrat la llum del juliol, era deserta. La calçada regalimava de greix. Vam refugiar-nos en l'ombra del palau Saint-Pierre, sens dubte un antic convent, reconvertit en museu de beIles arts. Una font regatejava un poc de frescor en el claustre on algunes estàtues de Rodin havien expulsat els monjos.

Vaig poder descansar durant un parell d'hores. Per fi l'Alfons callava. Em temia que hi hagués molts retrats de l'emperador i dels seus mariscals. No em vaig escapar d'una altra dissertació a causa del quadre de Meissonnier representant Duroc a Castiglione. En canvi, no li va inspirar cap comentari el Francesc d'Assís de Zurbarán, amb la mirada mística quasi imbècil com si uns ocells li haguessin buidat els ulls.

Quan vam sortir, la Place des Terreaux s'havia animat. Els repartidors de les botigues de luxe havien envaït les voreres. Uns capellans anaven amunt i avall de llur domini. L'Alfons somreia enmig d'aquell barri d'estil imperi.

A la llibreria Flammarion, que per fi havia obert, l'Alfons va inspeccionar la secció històrica. M'esperà davant la caixa, amb volums de Frédéric Masson. Va espiar amb desaprovació Les lépreuses, la darrera novel·la de Montherlant que acabava de comprar.

Xano xano ens vam encaminar cap a Perrache.

—Ambe tot això —em digué el pare — te sun pas parlat del més important. Ta mare i jo, trefugim... Festeges? Tenes pas cap jove? Ets pas almenos un d'aqueixos...capsigranys?...

Es va desbotifarrar quan li vaig parlar de la Gina, amb una franquesa que evitava els detalls massa íntims. Sense esperar més explicacions, va analitzar de nou la tàctica de l'emperador a la batalla de Wagram.

Encara desgranava anècdotes sobre el mariscal Ney quan vaig muntar al tren. No el vaig tornar a veure mai més...

Cada dia més, l'Aurélie treia mal a dissimular la seua exasperació. Ara ja no em parlava annamita sinó en bon francès. Com cada cop que s'enfadava, ella retrobava les entonacions nasals dels francesos de la Indoxina. Una cantarella on senties els ecos llunyans de la llengua vietnamita. Sense increpar-me, l'Aurélie es planyia dolçament. Em trobava a faltar. Fins i tot, em va proposar de passar l'estiu a la vall del riu Ardecha.

—Jo faré piragüisme i tu podràs anar a fer recerques a les biblioteques...

La meua estada a Valença aviat s'acabaria i encara no havia tornat a veure la mare d'en Frederic. No podia acontentar-me amb una senzilla trucada. La vaig convidar a sopar. Afalagada i tímida com una minyona d'antany abans del primer ball, va acceptar amb una condició. Li vaig prometre que se n'aniria a dormir d'hora. Vaig reservar una taula a can Pic, el millor restaurant de la ciutat segons totes les guies. Tanmateix, ni la senyora Honorine ni jo no hi havíem menjat mai.

Va demanar els mateixos plats que jo. Chaussons aux perles de Grignan, senyora marquesa, un gratin de queues d'écrevisses, un coquelet au pistil. No es pot traduir de debò un menú francès a cap altra llengua. No vam parlar gaire del pobre Frederic aquell cop. La senyora Honorine em va fer preguntes sobre l'Aurélie.

—Una dona tan guapa i tan simpàtica. Teniu sort, coronel Daniel...

Vaig matisar el seu entusiasme. La vella em va desaprovar. Igual que l'Aurélie, ella no entenia com podia perdre temps redactant un diccionari en dues llengües tan poc parlades.

—Comprenc que us agradi, coronel Daniel, però em recordeu el pobre Frederic. A ell també li agradava d'estudiar dialectes morts o a punt de morir-se. Cal ser modern! Si tothom sap el que és un " gratin dauphinois " per què voleu que en diguin " una bòna cassoraa " ?

De què servia que mirés de convèncer-la? Somrient, vaig canviar de tema.

—Estic enllestint el primer volum de les meues memòries. Les rambles de Saigon. Hi parli d'en Frederic i de la Loan.

—M'ho fareu llegir, coronel Daniel?

—És en català.

—Tornar! ¹ Seu tossut...I què hi expliqueu?

—La guerra de la Indoxina. Després escriuré un segon llibre on explicaré la meua estada a Alger. Diré el que pensi de l'0AS, del pronunciament dels generals...

—Molt bé...Si la majoria dels catalans són espanyols, per què parleu de guerres i de colònies perdudes per França? Escriviu per lectors que amb prou feines saben on cau Cambotja...

Vaig provar de fer-li entendre que el català és una llengua quasi normal. Un barceloní o un mallorquí mínimament cultes saben que Algèria va ser francesa.

—Els vostres lectors, si en teniu coronel Daniel, no us seguiran. Una bona novel·la o un llibre de memòries han de ser accesibles a gent normal...No podeu pas demanar als vostres lectors, catalans, japonesos o peruans, que exerceixin una càtedra d'història contemporània. Seu un esverat com el meu pobre Frederic...

Era vella, l'apreciava molt i no volia renyir amb ella. La vaig deixar davant de casa seua a dos quarts d'onze, complint la meua promesa puix que no sóc el general De Gaulle.

L'endemà, sortia del Palace on acavaben de fer Spartacus. No havia vist aquell film des de la seua estrena. Defora, a prop de la caixa, sota la foto de Kirk Douglas crucificat, un vell moro demanava caritat. Assegut pel sòl, borni, retirava molt al pare de l'Assià. Dins de la miseria, conserva la dignitat, amb un somriure als llavis. Un somriure gens irònic ni agressiu com tants captaires –que et retreuen d'acceptar les regles de la societat –sinó un somriure lleuger, contingent i indiferent. Li vaig donar una moneda de deu francs. M'allunyava Boulevard Maurice-Clerc amunt quan em va dir:

—Merci, mon prince...

Aquell títol em va agradar i vaig recordar aquell captaire de Sevilla a qui havia donat un paquet de tabac. " Como un señor va por su camino..."

El senyor era ell i no pas jo. Vaig demanar al moro com es deia.

—Mohammed.

—Jo me dic Daniel...D'on véns?

—De Fort de l'Eau.

—Ah! Fort de l'Eau! Te'n recordes de les broquetes de La Gaîté?

—Jo anava Au bas-fond. Ets d'allí?

—No tot i que els potes negres em van naturalitzar...Te convidi a fer una copa?

Vam entrar al cafè Leffe , amb les dues rotondes.

—Avui no facis escàndol, Momo...digué un cambrer.

—Tranquil, Jean! Avui, acompanyi un príncep.

Vam beure dues canyes. M'agraden els musulmans que beuen alcohol tot respectant els altres manaments de llur religió.