Xavier Rius
http://blogs.e-noticies.com/punt-de-mira/els_paisos_catalans_no_existeixen.html
Malgrat l'optimisme del meu veí del pis de sota, l'il·lustre Víctor Alexandre, el català a Perpinyà està més fotut que mai. L'any passat m'hi vaig passar-m'hi quinze dies tot refrescant el meu francès i no el vaig sentir per enlloc. Per desesperació de Verdaguer, ni al cim del Canigó on predominava, a més del francès, l'anglès amb accent nasal d'unes turistes nordamericanes a les que havien portat d'excursió.
És veritat que els carrers són bilingües, però com explica Xavier Febres al seu llibre "A tres quarts d'hora de Perpinyà" (Edicions 62, Barcelona 2006) té més a veure amb la supervivència política dels Alduy, la nissaga que ha manegat les cireres al Rosselló des de fa 50 anys, que amb un sentiment veritablement catalanista.
Ja ho diu també Vicent Sanchis al pròleg del llibre de Prenafeta: els Països Catalans és un "país inexistent". La prova és que la majoria de valencians que conec de prop o de lluny -el mateix Vicent Sanchis, Alfons López Tena, Vicent Partal, etc- han hagut de venir a Catalunya per fer carrera en els seus respectius camps.
Personalment vaig deixar de creure en els Països Catalans el dia que vaig llegir una contra de La Vanguardia a l’escriptor de la Catalunya Nord Joan-Lluís Lluís (1) a càrrec de Lluís Amiguet. “¿Cuantos libros en catalán vende aquí?”, li preguntava el periodista. “Unos doscientos”, admetia l’autor.
I si volen un altre testimoni literari sobre l'agonia del català a la Catalunya Nord només han de llegir "Un país de butxaca", de Jean Daniel Bezsonoff . "Publicar al Rossellò en català és un atzucac", confessa l'autor a la plana 116. I si volen un tast previ recuperin a internet l'excel·lent crítica que va publicar Lluís Muntada -el deixeble més avantatjat del gran Jordi Llovet- al Quadern d'El País el passat 24 de juny.
L'únic que pot salvar el català a la Catalunya Nord és la literatura. Ni TV3 ni la USAP. I encara perquè a Frederic Mistral li van donar el Nobel el 1905 i ja veuen com està l'occità. De la mala salut de l'occità crec que en pot donar testimoni fins i tot Marina Llansana, que va fer estudis a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc gràcies a una beca Erasmus (1997) abans de dedicar-se a la política.
Pel que fa a la resta dels Països Catalans, només cal veure el resultat que va treure Esquerra, l'únic partit que encara hi creu a les darreres eleccions: al País Valencià -amb majoria absoluta del PP, per cert- va assolir a les generals 6.546 vots (0,24%), la meitat que el 2004: 13.294 vots (0,50%). I a les Illes la repesentació d'ERC es redueix a la diputada autonòmica Esperança Marí la qual, ves per on, va assolir el seu escó en coalició amb el PSOE. Toquem de peus a terra: els Països Catalans, si han existit mai, han deixat d'existir.