http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 27-06-2010 23:55

La cançó del juliol

http://www.youtube.com/watch?v=oWmlz196VQk

 

http://www.youtube.com/watch?v=ztC2tQja5Ng

 

 

foto Delcampe

 

Insensiblement

 

Una de les cançons més boniques del mestre Paul Misraki, i l'adverbi que més m'agrada en francès

 

Insensiblement vous vous êtes glissée dans ma vie,
Insensiblement vous vous êtes logée dans mon cœur,
Vous étiez d'abord comme une amie, comme une sœur,
Nous faisions de l'ironie
Sur le bonheur.
Insensiblement nous nous sommes tous deux laissés prendre,
Insensiblement tous mes rêves m'ont parlé de vous
Nous avons dit des mots tendres et fous,
Et nous avons vu naître en nous
Insensiblement, insensiblement l'amour.

Frêles propos en l'air, où êtes-vous ?
Et tous nos rêves clairs, où êtes-vous , ...
Nul ne pensait que vos lèvres étaient faites pour nous murmurer :
"Mon chéri! "
Et comme nous aurions ri
Si quelqu'un nous l'avait dit...
Oui, mais ...

Insensiblement vous vous êtes glissée dans ma vie,
Insensiblement vous vous êtes logée dans mon cœur,
J'ai trouvé en vous mieux qu'une amie, mieux qu'une sœur,
Nous formons une harmonie,
L'accord majeur.
Insensiblement nous nous sommes tous deux laissés prendre,
Insensiblement je n'ai vu de bonheur que par vous.
Nous avons dit des mots tendres et fous,
Et nous avons vu naître en nous
Insensiblement, insensiblement l'amour.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-06-2010 09:15

Repoblar l'espai literari

 
Lluís Muntada, El País, 24/06:2010

 
 

Bezsonoff explora les arrels pròpies sota una barreja de narració, elegia i autobiografia

'Un país de butxaca' testimonia la destrucció d'un univers cultural i lingüístic

 

 

Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha estat guardonat amb el Premi Lletra d'Or d'enguany en reconeixement a la seva obra Una educació francesa. Aquest llibre, de gran tremp narratiu, és una col.lecció d'apunts autobiogràfics que componen el fris de l'educació sentimental de l'autor. Un país de butxaca es pot considerar com una continuïtat atomitzada d'Una educació francesa. Sota el criteri de resseguir la branca catalana dels seus avantpassats, Bezsonoff focalitza de manera monogràfica un aspecte que també vertebrava el llibre precedent: la seva desacomplexada assumpció de la catalanitat.

Amb Un país de butxaca Bezsonoff culmina un cicle literari de polaritats diferents per bé que plenament harmòniques en el conjunt d'una novel.lística que compacta biografia, document històric i ficció. Així, hi ha un cicle de novel.les d'aquest autor (Les rambles de Saigon, La revolta dels geperuts, La presonera d'Alger, La guerra dels cornuts i Les amnèsies de Déu) caracteritzat per una mirada externa que permet accedir al cor d'episodis de la història contemporània: la Indoxina francesa, la vida velada del comandant Valls durant el procés d'independència d'Algèria o la Primera i Segona Guerra Mundials. És a partir d'Els taxistes del tsar (2007) quan Bezsonoff explota un filó literari que remet a una —diguem-ne— mirada interna: l'exploració de les arrels pròpies sota un gènere amfibi que barreja narració, elegia i autobiografia. Una educació francesa i Un país de butxaca són les expressions més pures d'aquest segon accent creatiu.

En aquesta darrera obra Bezsonoff entrelliga un triple eix narratiu: l'estima mineral que sent pel seu padrí Jean —admirador de Pétain i De Gaulle—, el procés de desaparició de la llengua catalana al Rosselló i la voluntat contumaç de l'autor d'integrar-se a la tradició de la literatura catalana. En una il.luminació a cavall entre la nit de Pascal i l'obstinació salvífica de Mistral, Bezsonoff intenta recuperar una llengua que la generació dels seus pares ja ha abandonat.

Un país de butxaca rubrica el pacte autobiogràfic que observava Lejeune i revela amb autenticitat la formació d'un escriptor que aprèn català gràcies als seus avis, que l'any 1983 encara era incapaç d'escriure correctament una carta en català, i que reconeix que el francès és la llengua en què té més registres expressius. El llibre, sàviament governat per un moviment pendular que oscil.la entre l'elegia i la perspectiva notarial, descriu com el català del Rosselló es converteix en un patuès; relata com els seus avis parlen generalment en francès, però que d'esma, o quan s'enfaden o quan estan a punt de morir, retornen a la seva llengua vernacla; mostra les consideracions de l'autor al voltant dels escriptors catalans que més l'han marcat (Rodoreda, Salvat-Papasseit, Narcís Oller, Guimerà, Verdaguer, Maragall...); esbossa una interessantíssima propedèutica en l'elecció de l'idioma expressiu ("En francès, imitava inconscientment els meus mestres. El meu lèxic es desbordava. En català, en canvi, em trobava sol, nu, al peu de l'idioma"); i ofereix un diagnòstic colpidor ("He conegut la mort d'una llengua. Un assassinat programat amb milers d'assassins i còmplices").

A Un país de butxaca esclata una èpica implosiva, que testimonia la destrucció d'un univers cultural i lingüístic, una destrucció impulsada en nom del progrés i dels ideals neoil·lustrats. Però és bo remarcar que l'atribut primordial d'aquest llibre és el seu vigor literari. I cal protegir l'excel.lència de la literatura de Bezsonoff contra el perill d'un futur oblit. És a dir, cal estalviar-li alguns dels tics més recurrents i perniciosos del medi literari: l'exalçament de l'exotisme, la inflació sociològica i el valor (efímer) d'icona. Un país de butxaca conjuga les facultats ambivalents que l'escriptor Norman Manea reconeix a l'idioma: "La llengua produeix i acull tant les injúries emmetzinades per l'odi com la metamorfosi meravellosa, el contrast entre la mandra mental i el llamp creador". Aquest llibre convoca el miracle de què només és capaç l'alta literatura: embellir l'espai del crepuscle, repoblar-lo des de la plena assumpció de la realitat

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Bet  le 07-07-2010 à 09:57:08

Joan_Daniel,

Fa un parell de dies que vaig acabar de llegir aquest text teu, i et volia dir que m'ha emocionat molt. M'has fet pensar molt sobre com ens oblidem des del Principat dels altres que també parlen en català. És deliciós resseguir el teu itinerari cap a la identitat amb la llengua...

Res més: moltes gràcies!

 
 
 
el 24-06-2010 11:39

SAUVONS LA LIBRAIRIE CATALANA

 
Nous avons dépassé les  4000 inscrits à facebook pour soutenir la Llibreria catalana!
La Llibreria catalana souhaite le fêter avec vous tous :
-10% sur les livres en catalan
- 5%  sur les livres en français (loi Lang)
Imprimez ce bulletin SVP et donnez-le à la Llibreria Catalana
 
Nom et prénom :
Nom facebook :
Email:

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 24-06-2010 11:30

SALVEM LA LLIBRERIA CATALANA 2

 
Hem passat els  4000 inscrits al facebook per a recolzar la Llibreria catalana!
La Llibreria catalana ho vol celebrar amb tothom :
-10% sobre els llibres en català
- 5% sobre els llibres en francès (llei Lang)
Imprimiu aquesta butlleta i doneu-la a la LLIBRERIA CATALANA
Nom i cognom:
Nom facebook :
Email:
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-06-2010 20:13

Violetes imperials

Ressenya publicada a la revista El Temps, número 1358, 22/06/2010

 

 

 

Olor de violetes

Josep Campmajó

Premi Just Manuel Casero 2009

Amsterdam Llibres

Barcelona, gener 2010

190 pàgines

 

A L'impromptu de Versailles, Molière afirma ' C'est une étrange entreprise que celle de faire rire les honnêtes gens. ' Sovint pensi en aquesta fórmula per a definir la feina del crític. Com es pot ressenyar un primer llibre en què l'autor ha esmerçat totes les seues forces, tot el seu talent, totes les seues il·lusions? Acabi de llegir Olor de violetes de Josep Campmajó, obra guanyadora del darrer Premi Casero. Recordant que el meu criteri no és pas universal i que tothom té el dret d'opinar, crec que aquesta novel·la és un gran llibre fallat, ' un chef d'œuvre malade ' com deia François Truffaut a propòsit de Marnie, la pel·lícula d'Alfred Hitchcock. A la novel·la de Campmajó, sentim dues veus narratives, procediment tan de moda actualment. Aquesta convenció, ho dic,em cansa. El llenguatge, l'estil, l'imaginari dels narradors no es diferencien prou l'un de l'altre. Per poc que un deixi el llibre una estona, una certa confusió entrebanca la lectura. Crea un caràcter artificial desplaent. Aquestes reserves no treuen res als mèrits de l'obra. D'altres lectors, acostumats als jocs narratius actuals, viatjaran fàcilment per l'univers de Campmajó. La principal qualitat d'aquesta obra és l'humor de l'autor. ' María era tan judía como santa Teresa Benedicta de la Cruz. La única diferencia es que una parió a un hijo famoso y la otra fue gaseada por los nazis. Nada más.' (pàg.48) Trobi deliciós aquest 'nada más.'

Es veu que l'autor coneix millor el castellà que el francès ja que esguerra, unes quantes vegades, la lletra de La vie en rose i inventa versos.

' Quand il me prends (> prend) dans ces (>ses) bras. / Alors je sent(>sens) ' (pàg 110, 111)

No vull examinar en francès els col·legues, però ningú no els obliga a fer cites en francès sense donar una mirada al diccionari.

Més enllà de l'humor, Josep Campmajó té, al seu servei, un estil brillant, impecable. ' París era ben coneguda per a mi. I jo per a ella. La ciutat es mostrava generosa amb la meva pena. Carrers, racons i tuguris. Proeses de l'enginy sensorial em van entumir la musculatura del seny, la van relaxar. ' (p.22) i, qualques línies avall llegim ' Els cabells penitents, suplicants. ' Unes quantes pàgines són tan ben escrites que he volgut rellegir-les en veu alta bo i dret. La darrera vegada que em va passar amb un llibre català recent fou amb Cera de Miquel Pairolí. Malgrat uns quants defectes, consideri Olor de violetes com un llibre estimable, molt superior a tota la producció de tants autors confirmats i mediàtics. Josep Campmajó entra, amb un pas segur, en la nostra novel·lística. Ja és un escriptor i confiï en ell. Tu eris Marcellus...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Josep Campmajó  le 18-07-2010 à 21:50:10  (web)

Benvolgut J.D...
...moltíssimes gràcies per la franquesa del teu article.
I moltes gràcies per les correccions. Encara no he revisat l'original, però en tot cas... mea culpa... ja que la responsabilitat final és meva, sense cap mena de dubte. I ademés sabia perfectament que les paraules eren aquestes. El significat s'ha "transformat". Em sap greu.

I moltes gràcies pels apunts crítics. N'aprendrem.
I gràcies també per les paraules dolces. Vinguent de tu les aprecio més que de ningú.

Quan pugi a Perpinyà t'aviso i ens "partim" la cara davant d'un bon Fitou! Fet?

Josep.

 
 
 
el 22-06-2010 11:21

El pollo decapitado

  El Periódico de Catalunya, 22/06/2010

 

 

Eran las 10 de la noche. Estaba viendo el partido Brasil-Costa de Marfil. Soplaba una tramontana intempestiva y muy enojosa en Nils, mi pueblecito del Rosellón. La gente aún habla catalán, apoya al Barça y a la selección francesa de fútbol. Los bleus. Me han pedido que les cuente el vodevil grotesco que está representando la selección francesa con una fuerza cómica digna de las mejores películas de Fernandel, Bourvil y Louis de Funés.

 

He oído decir que el hombre más odiado de España es el señor Joan Laporta. En Francia, el hombre más odiado es también un catalán que trabaja en el gremio del fútbol: Raymond Domenech, hijo de republicanos catalanes. El seleccionador francés me inspira sentimientos contradictorios... Cuando tantos entrenadores llevan un chándal, Domenech siempre viste con una elegancia sobria y real. Sus despropósitos a menudo me hacen gracia. La semana pasada los periodistas franceses lo interrogaron sobre la composición del equipo. Respondió: «Os puedo decir que habrá un portero y 10 jugadores...». Ahora bien, sus opciones siempre me han parecido extrañas. No entiendo su manía de ordenar calentar casi siempre a los suplentes solo cinco minutos antes del final de los partidos.

Durante la Copa del Mundo del 2006 no convocó a Ludovic Giuly. Las malas lenguas repiten que Giuly demostraba demasiado interés por la periodista Estelle Denis, la guapa compañera del seleccionador y presentadora de programas deportivos. Nadie ha olvidado que Domenech le pidió la mano el 17 de junio del 2006 ante los millones de telespectadores del canal M6 algunos segundos después de la final perdida contra Italia. Sería demasiado largo comentar detalladamente las peripecias de las relaciones de Frank Ribéry con una prostituta menor de edad... En todo caso, esta historia no ha mejorado la imagen que se ha labrado a pulso la selección.

Contra toda evidencia, Domenech ha seleccionado cinco veces seguidas a Nicolas Anelka. El balance es espantoso como el silencio del infinito. Ni un miserable gol. Después de la primera media parte calamitosa contra México, el entrenador reprochó al atacante su atonía. Anelka le respondió: «Va te faire enculer sale fils de pute!». Creo que sobra la traducción. Con un día de retraso, la federación francesa ha decidido suspender al jugador. El domingo, los jugadores llegaron al campo Field of Dreams,

enfrente de su hotel. Se solidarizaron con su compañero y se negaron a entrenar. Indignado, avergonzado, Jean-Louis Valentin, director delegado, dimitió. Escribo estas líneas la noche del domingo, y no sé qué pasará el lunes y el martes. ¿Un futbolista francés asesinará a Domenech? ¿Harán huelga los jugadores franceses? ¿Secuestrarán a Domenech y pedirán un rescate que nadie querrá pagar? Why not?...

Tal vez derrotarán a Suráfrica y, quién sabe, ganarán el Mundial. No se sabe nunca con estos pajarracos... Si yo fuera el rey de Francia, recordaría al rey Ferrante en La reine morte de Henry de Montherlant. Encarcelaría a todos los jugadores de la selección por algunos meses. «En prison, en prison pour médiocrité».

 


Comentaris/ коментарии

 

1. freedo  le 22-06-2010 à 23:41:16  (web)

Sur le même sujet... "deux pieds gauches et un neurones"... sur le blog :
http://freedo.vefblog.net/

 
 
 
el 22-06-2010 09:07

El pollastre decapitat

Article publicat al Periódico de Catalunya, pàg 50, dimarts 22 de juny del 2010 

 

 

Eren les deu de la nit. Estava mirant el partit Brasil – Costa d'Ivori. Bufava una tramuntana intempestiva i molt empipadora a Nils, el meu poblet del Rosselló. La gent encara hi parla català, dóna suport al Barça i a la selecció francesa de futbol. Els bleus. M'han demanat que us expliqui el vodevil grotesc que està representant la selecció francesa amb una força còmica digna de les millors pel·lícules de Fernandel, Bourvil i Louis de Funés. He sentit a dir que l'home més odiat d'Espanya és el senyor Joan Laporta. A França, l'home més odiat és també un català que treballa en el gremi del futbol. Raymond Domenech, fill de republicans catalans. El seleccionador francès m'inspira sentiments contradictoris...Quan tants entrenadors porten un xandall, en Domenech sempre vesteix amb una elegància sòbria i real. Els seus estirabots sovint em fan gràcia. La setmana passada els periodistes francesos van interrogar-lo sobre la composició de l'èquip. Va respondre ' Us puc dir que hi haurà un porter i deu jugadors...' Ara, les seves opcions sempre m'han semblat estranyes. No entenc la seva mania de cridar quasi sempre els suplents només cinc minuts abans de la fi dels partits. Durant la copa del món del 2006 no va convocar Ludovic Giuly. Les males llengües repeteixen que en Giuly palesava massa interès per a la periodista Estelle Denis, companya molt bonica del seleccionador i presentadora de programmes esportius...Ningú no ha oblidat que Domenech li va demanar la mà el 17 de juny del 2006 davant els milions d'espectadors del canal M6 uns quants segons després de la final perduda contra Itàlia.

Seria massa llarg comentar detalladament les peripècies de les relacions de Frank Ribéry amb una prostituta menor...En tot cas, aquesta història no ha millorat la imatge de la selecció. Contra tota evidència, Domenech ha seleccionat cinc vegades seguides Nicolas Anelka. El balanç és espantós com l'infinit. Ni un miserable gol...Després de la primera mitja part calamitosa contra Mèxic, l'entrenador va retreure a l'atacant la seva atonia. Anelka li va respondre ' Va te faire enculer sale fils de pute! ' Crec que una traducció sobraria...Amb un dia de retard, la federació francesa ha decidit de suspendre el jugador. Diumenge, els jugadors van arribar al camp Field of Dreams davant del seu hotel. Es van solidaritzar amb el seu company i van negar a entrenar-se. Indignat, vergonyós, Jean-Louis Valentin, director delegat, va dimitir. Escric aquestes ratlles diumenge a la nit i no sé què passarà dilluns i dimarts. Un futbolista francès assassinarà Domenech? Faran vaga els jugadors francesos?

Segrestaran en Domenech i demanaran un rescat que ningú no voldrà pagar...Why not?...Potser derrotaran l'Àfrica del Sud i, qui sap, guanyaran el Mundial...No se sap mai amb aquests ocellots... Si jo fos el rei de França, recordaria el rei Ferran en La reine morte de Henry de Montherlant. Empresonaria tots els jugadors de la selecció per alguns mesos. ' En prison, en prison pour médiocrité. '

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-06-2010 18:30

Els ànecs del Mekong 11

 

Una tarda vaig sortir de la caserna més d'hora que de costum. L'Anne seria contenta. No s'ho esperava, pobreta...La vaig sentir que reia i parlava amb un home.Vaig trucar. Cinc cops. No obria. Vaig endevinar la seua presència darrere de l'espiera. Vaig tornar a cas per a agafar el meu revòlver de servei, amb molta calma. Vaig trapar un lloc per aparcar al peu de la residència de l'Anne. Vaig pujar amb l'ascensor. L'Anne eixia de casa amb un jove. Quan em van veure, es van tancar. Vaig trucar de nou. No vaig insistir. Vaig tirar en el pany. La porta va petar.

El meu rival era un hippie, un brutinyó. Cabells llargs, mocador morat, arracades i tutti quanti. Dues bales al cor. Peace and love, brother. Vaig mirar la seua carta d'identitat. Es deia Émile Xatard. Nom curiós per un jove. Vaig encrancar l'Anne i la vaig guimbar contra el refrigerador.

 

 

La vaig precipitar del balcó estant malgrat les seues suplicacions. Li hem de fer justícia. En caure no va matar ningú. Vaig passar a la banca. Vaig prendre el tren de Bordeus a les sis. Viatgi a tot Europa. Escric una pàgina a cada capital que travessi. Quan no em quedarà un sou, baixaré a Marsella i m'embarcaré en un vaixell cap a Alger.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-06-2010 18:01

Els ànecs del Mekong 10

 

 

 

Un oficial de gendarmerie va tenir la gentilesa d'avisar-me a la caserna Dagobert.

Sigueu coratjós, mon coronel...La vostra dona ha tingut un accident...

És morta?

Sí.

I em vaig posar les mans davant de la cara per no riure. Tot havia passat tal com ho esperava. Els frens l'havien abandonada passat el Racó.

L'enterrament tingué lloca la catedral. El coronel Mercier, el servei de Sanitat, els sogres i la tia Margarida de Banyuls van posar esqueles força emocionants a L'Indépendant. Em costava dissimular la meua alegria. Volia ballar cantant Your're sensational a la manera de Frank Sinatra. Em volia donar grans cops a les cuixes. Se m'esclaria el cel. Mai més no suportaria les seues humors. Mai més pus no suportaria el seu caràcter pitjor que el meu. No sentiria més la seu veu d'ànec gomorritzat, el seu accent de catalana renegada, valgui el pleonasme. No m'encaria més amb el seu sectarisme, la seua incultura pedant. La senyora se creia artista perquè no badallava als museus i havia pintat tres pots de iogurt que havia exposat en una metròpolis com Bages o Fontpedrosa, Fontpé que deia...La mateixa nit, vaig gitar als contenidors les seues obres i me vaig quinyolar espiant un film de cul. Visca la Pepa!

 

Per a celebrar la mort de la Maria, vaig decidir de passejar pel barri de la meua joventut on l'havia coneguda. Vaig arrambar l'auto davant de la part antiga de la Direcció General de l'Equipement. Quatre pisos, una torreta al damunt. Un casal tudorià, lleig com una fàbrica nacionalitzada. Aquest edifici mai no l'havia notat. Caminar és canviar d'època. Com si anéssis per una ciutat estrangera. Unes minyones surten de les illes degradades. Llevat d'elles, tot és lleig sota un sol malalt.

Me'n torni joventut endins pel carrer travesser de Pià. Hi ha tallers automòbils cada cinc metres com si cada gremi encara tingués un carrer propi. Recordi els carrers de la Seda, del Cotó, dels Fideus al vell Hanoi. El Hanoi dels Pavellons Negres i dels lletraferits que escrivien versos xinesos sota els mangos de la pagoda dels corbs. Els carrers s'emburgeseixen. Un padrí serra dins l'hort a costat d'un gabial sense ocells. Arribi davant del consultori d'un veterinari. Un jardí quinquagenari amb diables esculpits a cada ampit. Entri al carrer de la Poudrière. Les voreres són més netes, enquitranades de poc. Una placeta trista, enquistada dins del passat. La plaça Lamarck. Dos bancs, quatre arbres mutants. Res més. Ni una cabina de telèfon. Res. Un vell prova de passar entre els cotxes de la gasolinera. Li demani el camí. Em respon en francès repicat de França. La caserna de les CRS. Pensi en el pobre Georges Krakowiak, un gendarme que s'havia casat amb una rica catalana deshonrada. Cinc nins i un suïcidi. Ella no li corresponia pas. Es va matar com un veritable gendarme. Una bala en la templa.

Un vent calent bufava. Vaig passar per damunt d'un canal, un vell canalmb una aigua morbidosa. Al fons, els salamons d'un parc immens. Inaccessible, és clar. Fa una bona olor de pa. D'on salle? Del florista? De la botiga del verdulaire? Una bonica criada dóna un cop d'esponja als cubells de la Sonacotra. Una donassa horrible crida amb un accent del Pas-de-Calais.

És boja! Ma mare és boja! S'acaba de passar a l'hospital!

Torni a passar per sobre d'un rierol. El mateix? He oblidat la hidrografia del meu barri. Horts ventosos, xiprers fraternals, manes de Mistral.

Ara, una gran plaça moderna amb un annex de l'ajuntament. Hauria pogut ser bonica, qui sap...El sol teixeix les seues lletànies lúgubres quan, de cop i volta, a mà dreta, un quadre màgic. Un camp de presseguers com abans. Les roselles boges cascadegen sota els arbres. Darrere, un col·legi. Una vessada de xiprers. Un pagès fa un foc i les espurnes semblen forjar el Canigó. Els llums atudats de l'estadi volen dir la seua, collar de pedres falses. Una llum al·lucinant em puja al cap. Giri l'esquena i, a l'entrada del carrer Braque, un gros pom malapte de canyes arramellades. Hi tornaré tres dies més tard i la llum haurà desaparegut...

 

continuarà... 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-06-2010 17:34

Els ànecs del Mekong 9

 

 

Dos dies després del retorn de la Maria, vaig comprendre que l'havia de deixar. Venia de passar tres setmanes de felicitat. Un mainatjó amb una bonica grua xinesa...Giravoltava l'estel; se'm va escapar i va caure en un estany...

Ja no suportava la Maria, la vulgaritat dels seus gustos, els seus planys, els seus sospirs. Mai no havia dit res d'intel·ligent. Calia divorciar.

Malgrat el meu domini del mode condicional i de les circumlocucions s'ho va agafar molt malament. Per primera vegada en desavuit anys va emplegar la bomba atòmica.

Si mai me deixes, explicaré an a tothom com vas recuperar una part dels sous de la Banque de l'Algérie a Oran...

No vaig fer el cor fort. Vaig caure en el canapè, ferit. Pudia al mig d'una plaça major a Mèxic al repetell del sol. Els gossos de l'indret em venien a llepar les nafres...

Ella és l'obstacle, l'obstacle a la meua felicitat. Ella! Amb el seu cos fart de donassa desitjable. Els plecs de la seua carn em fan fàstic. Amb el seu ultimàtum de l'OAS ja no puc divorciar.

Tot és al seu nom! Matar-me? I ara? Sant Pau diuen que trobà la veritat camí de Damasc. Jo vaig copsar l'essència de les coses a dintre de la meua rentadora. Un dia, la vaig voler adobar. La meua por en manipular els fils em va fer capir que m'havia mentit a mi mateix. Mai no em donaré el benvolgut tret. Mai no em gitaré des de cap gratacel. I de tot això, la Maria en té la culpa. Cal que es mori! En plena salut. Les seues formes mai no han estat tan esponeroses. La carn blanquinosa d'ara té més poder que aqueixa color de préssec madur dels vint anys quan em vaig casar amb ella per inadvertència. Com matar-la? El verí? Massa llarg. Simular el crim d'un rodaire? Massa perillós!Podríem pujar a Montlluís i prendre malamentun viratge. Saltaria de l'auto al darrer moment. Massa arriscat. Si me'n sallia paralitzat a vida o tingués una cama trencada. Passarien mesos abans que descobrissin el meu cadàver. I si m'inspirava en el darrer episodi de Columbo que vam veure dissabte? Quin embolic! L'Anne no té la mànega tan ampla com jo...Sense despulla, cap homicidi. L'enterraria de nit en una vinya.Mes, si no és pas morta oficialment, adéu-siau diners!

Irem a nedar davant de Cotlliure i la negaré...I si adoptés un compromís. El cos amb el qual m'he sollat tantes vegades no se'l podria reconèixer. El cremaria amb gasolina. Gasolina? Això mateix. Tindrà un accident entre Perpinyà i Cotlliure demà passat quan irà a veure la tia Margarida de Banyuls. De nit serraré els frens un xic perquè no se n'adonin els cercamerdes de les assegurances. Les dones són tan imprudents al volant. Pobra Maria! Només li queda un cap de setmana de vida.

 

continuarà

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article