VEF Blog

Violetes imperials

Ressenya publicada a la revista El Temps, número 1358, 22/06/2010

Olor de violetes

Josep Campmajó

Premi Just Manuel Casero 2009

Amsterdam Llibres

Barcelona, gener 2010

190 pàgines

A L'impromptu de Versailles, Molière afirma ' C'est une étrange entreprise que celle de faire rire les honnêtes gens. ' Sovint pensi en aquesta fórmula per a definir la feina del crític. Com es pot ressenyar un primer llibre en què l'autor ha esmerçat totes les seues forces, tot el seu talent, totes les seues il·lusions? Acabi de llegir Olor de violetes de Josep Campmajó, obra guanyadora del darrer Premi Casero. Recordant que el meu criteri no és pas universal i que tothom té el dret d'opinar, crec que aquesta novel·la és un gran llibre fallat, ' un chef d'œuvre malade ' com deia François Truffaut a propòsit de Marnie, la pel·lícula d'Alfred Hitchcock. A la novel·la de Campmajó, sentim dues veus narratives, procediment tan de moda actualment. Aquesta convenció, ho dic,em cansa. El llenguatge, l'estil, l'imaginari dels narradors no es diferencien prou l'un de l'altre. Per poc que un deixi el llibre una estona, una certa confusió entrebanca la lectura. Crea un caràcter artificial desplaent. Aquestes reserves no treuen res als mèrits de l'obra. D'altres lectors, acostumats als jocs narratius actuals, viatjaran fàcilment per l'univers de Campmajó. La principal qualitat d'aquesta obra és l'humor de l'autor. ' María era tan judía como santa Teresa Benedicta de la Cruz. La única diferencia es que una parió a un hijo famoso y la otra fue gaseada por los nazis. Nada más.' (pàg.48) Trobi deliciós aquest 'nada más.'

Es veu que l'autor coneix millor el castellà que el francès ja que esguerra, unes quantes vegades, la lletra de La vie en rose i inventa versos.

' Quand il me prends (> prend) dans ces (>ses) bras. / Alors je sent(>sens) ' (pàg 110, 111)

No vull examinar en francès els col·legues, però ningú no els obliga a fer cites en francès sense donar una mirada al diccionari.

Més enllà de l'humor, Josep Campmajó té, al seu servei, un estil brillant, impecable. ' París era ben coneguda per a mi. I jo per a ella. La ciutat es mostrava generosa amb la meva pena. Carrers, racons i tuguris. Proeses de l'enginy sensorial em van entumir la musculatura del seny, la van relaxar. ' (p.22) i, qualques línies avall llegim ' Els cabells penitents, suplicants. ' Unes quantes pàgines són tan ben escrites que he volgut rellegir-les en veu alta bo i dret. La darrera vegada que em va passar amb un llibre català recent fou amb Cera de Miquel Pairolí. Malgrat uns quants defectes, consideri Olor de violetes com un llibre estimable, molt superior a tota la producció de tants autors confirmats i mediàtics. Josep Campmajó entra, amb un pas segur, en la nostra novel·lística. Ja és un escriptor i confiï en ell. Tu eris Marcellus...