http://www.youtube.com/watch?v=qDma_a_1SGI

Je reviens te chercher
Je savais que tu m'attendais
Je savais que l'on ne pourrait
Se passer l'un de l'autre longtemps
Je reviens te chercher
Ben tu vois, j'ai pas trop changé
Et je vois que de ton côté
Tu as bien traversé le temps

(Refrain)
Tous les deux on s'est fait la guerre
Tous les deux on s'est pillé, volé, ruiné
Qui a gagné, qui a perdu ?
On n'en sait rien, on ne sait plus
On se retrouve les mains nues
Mais après la guerre,
Il nous reste à faire
La paix.

Je reviens te chercher
Tremblant comme un jeune marié
Mais plus riche qu'aux jours passés
De tendresse et de larmes et de temps
Je reviens te chercher
J'ai l'air bête sur ce palier
Aide-moi et viens m'embrasser
Un taxi est en bas qui attend

música  Gibert Bécaud

lletra      Pierre Delanoë

Article publicat a E-notícies   27/09/2010 

La mort anunciada d'una llengua

La setmana passada, evocàvem del futur problemàtic de l'Àfrica del Sud. Un dels efectes més greus d'aquesta crisi, per a mi, són les amenaces sobre el futur de la llengua afrikaans. Aquest idioma, parlat pels afrikaners que representen més de la meitat de la comunitat blanca, deriva del neerlandès. Quan els holandesos van desembarcar al sud del continent el 6 d'abril del 1652, van fundar la ciutat del Cap, Kapstaadt en afrikaans i en neerlandès, ' die Moederstad ' (la ciutat mare). Els colons holandesos empraven diferents dialectes de la mateixa llengua que ara s'anomena el neerlandès. A poc a poquet, van unificar llur parla, la van barrejar amb els negres que vivien allí i sobretot la van simplificar tot conservant el 90% del lèxic de la llengua mare. Sense entrar en els detalls, només us diré que l'afrikaans té un sol article ' die ' i una conjugació molt senzilla, arcaismes, girs manllevats a les llengües africanes i molts anglicismes. Quan els anglesos van instal·lar-se al segle XIX, els afrikaners van accedir a la consciència nacional. Es van adonar que no eren ni anglesos ni neerlandesos sinó africans d'origen europeu. El destí del poble afrikaner es confon amb la història de la seva llengua. Gràcies a lingüistes, historiadors, poetes inspirats com Eugène Marais, aquest holandès tropical s'ha hissat a la categoria d'una llengua de cultura. Els afrikaners s'estimen tant llur parla que li han creat un monument a Paarl, l'arquitectura de la qual em recorda el santuari de la Mare de Déu de Meritxell a Andorra.

Durant la segona meitat del segle XX, s'ha associat la llengua afrikaans amb la política de l'apartheid. Recordareu que els avalots de Soweto el 1976 es van produir quan el govern sud-africà va mirar d'imposar l'ús de l'afrikaans en l'ensenyament a tots els negres. Des de la fi de l'apartheid, l'afrikaans ha reculat molt darrere de l'anglès, però és una de les 11 llengües oficials de la república.

Hem vist que molts blancs fugen del país a causa de la violència. Si aquest moviment continua, què quedarà de la llengua afrikaans que només es parla a l'Àfrica del Sud i Namíbia? Seria una tragèdia que desaparegués la més jove de les llengües? No vull acabar aquests dos articles amb una nota pessimista. El futur de l'afrikaans passa potser per les víctimes de l'apartheid. Si bé uns 2 760 000 locutors són afrikaners (és a dir blancs de llengua afrikaans), la majoria dels parlants de la llengua afrikaans ara es troben entre els mestissos ( 3 550 000) i negres ( 300 000). Aquesta paradoxa no em desplau.

Pel nostre article, hem consultat sobretot

Jaco Alant, Parlons afrikaans, L'Harmattan, París, 2004 un excel·lent estudi de la llengua afrikaans i un bon resum de la seva gramàtica

 http://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Els_taxistes_del_tsar-Joan_Daniel_Beszonoff.pdf

Article publicat  a E-notícies  23/09/2010  

Recentment, la copa del món de fubtol i Invictus, la pel·lícula excel·lent de Clint Eastwood han posat de moda l'Àfrica del Sud. Per fi, els periodistes s'han interessat, un bri, per aquest país oblidat a l'altra punta del món. Gràcies a Clint Eastwood, els espectadors han pogut recordar la magnitud de la saviesa de Nelson Mandela, el seu geni polític. Al fons de la seva cel·la a l'illa de Robben, va aprendre l'afrikaans—la llengua de la majoria dels blancs, derivada del neerlandès parlada a l'Àfrica meridional (l'Àfrica del Sud i Namíbia)— i va poder estudiar, a més de la llengua, la cultura i la història dels afrikaners.

Va copsar llur mentalitat, llur arrelament a la terra africana. Li vagà reflexionar sobre la història del seu país i de tot el continent. Estic convençut que la dramàtica experiència algeriana i la transició espanyola van alliçonar-lo. Quan, a l'estiu del 1962, quasi tots els francesos d'Algèria se'n van anar privant el nou estat de l'elit i sobretot de l'armadura administrativa. Mandela va capir que si marxessin els blancs, instal·lats en aquesta terra des del segle XVII, l'Àfrica del Sud es quedaria arruïnada. Des que va arribar al poder, Mandela va aplicar una política de perdó amb la creació d'una Comissió de la veritat i de la reconciliació. La copa del món de rugbi va constituir una ocasió exepcional d'unificar el país, la ' nació arc de sant Martí ' segons l'expressió de monsenyor Desmond Mpilo Tutu.

Malauradament, aquesta nació multicolor és més un desig que no una realitat. Les ètnies africanes, els descendents dels colons holandesos i anglesos, els mestissos, els indis viuen al mateix territori, però em dol constatar que les disparitats socials són encara més accentuades que a la fi de l'apartheid malgrat l'aparició d'una burgesia negra. Els successors de Mandela no han tingut el seu geni. Les infraestructures s'han envellit, la sida delma el país i la criminalitat s' ha disparat. Sembla que el nou govern segueixa la política desastrosa que es va aplicar. Consideren que Johannesburg és una de les ciutats més perilloses del món i els turistes evitent aquesta ciutat que posseix tanmateix un centre amb un conjunt arquitectònic magnífic. Sembla que el nou govern segueixi la política desastrosa que es va aplicar a l'antiga Rhodèsia del Sud on van assassinar milers de grangers europeus. A l'Àfrica del Sud, entre el 1970 i 1994, en 24 anys mentre que l'ANC feia la guerra al règim racista, uns seixanta masovers blancs van ser assassinats. El 1999 només, n'hi hagué 140. Del 1994 fins al 2009, arribem a un total de 1127 víctimes.

Si afegim la fiscalitat, entendrem per què l'Àfrica del Sud ha perdut el 25% de la comunitat blanca que s'ha instal·lat al Regne Unit, Australia i Argentina. Aquesta fugida pot conduir a la llarga a la desa parició de la llengua afrikaans, de la qual parlarem al nostre proper article.

Pel nostre article, hem consultat sobretot

Bernard Lugan, Histoire de l'Afrique du Sud, Ellipses, 2010.

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 22/09/2010 pàg.68

foto de Frank Horvat

Els cinc darrers mínuts

Un dels grans plaers de la vida als vespres d'estius és de mirar un episodi de Les cinq dernières minutes tot bevent una copa de cava ben fresqueta. Aquesta telesèrie, molt famosa a França cinquanta anys enrere, apareix unes quantes vegades a Le club des incorrigibles optimistes, la primera novel·la de Jean-Michel Guenassia. El lector d'aquesta obra sensible visitarà el París de la fi dels anys 1950 on plana l'espectre de la guerra d'Algèria sense oblidar unes quantes escenes a Leningrad, el nom horrible que portava aleshores Sant Petersburg. El narrador —Michel Marini— té dotze anys el 1959, un pare venedor de televisors. Amb una versemblança total, el perfum i la músicade l'època, ens explica la seva vida sentimental i el divorci dels seus pares. El relat segueix un altre corrent narratiu amb el descobriment del món dels emigrants dels països de l'est. En Tibor antiga star del cinema hongarès; l'Igor que feia de cirurgià, en Leonid ex pilot de l'Aeroflot i l'enigmàtic Sacha que escriu poemes d'amor per tal d'ajudar en Michel a seduir una noia. Aquells refugiats russos, hongaresos i alemanys s'odien, juguen a escacs al Balto, un cafè de la plaça Denfert-Rochereau i sobreviuen gràcies a l'ajut de Sartre i Kessel. Uns russos de pel·lícules americanes, simpàtics i sentimentals. Gràcies a aquests refugiats, en Michel descobreix la complexitat de la política i copsa la fragilitat de totes les certeses. La novel·la, com s'estila en una bona educació sentimental, és molt llarga, però l'autor no ens imposa mai la travessia de túnels d'avorriment com a tantes novel·les franceses contemporànies. Jean-Michel Guenassia reviu la seva joventut amb una llengua moderna i bonica alhora. Els personatges s'avorreixen a les aules del liceu Henri IV, s'enamoren bojament, creuen en la revolució i en el futur lluminós de la humanita, firmen peticions, llegeixen Boris Vian, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, els poetes russos. Admiren les proeses de l'Stade de Reims i segueixen les aventures del comissari Bourrel per televisió. Quan no es diverteixen amb el gat Néron, juguen a futbolí i passegen per París. El lector cinèfil reconeixerà el París de la Nouvelle Vague. La ciutat de Cléo de cinq à sept i de À bout de souffle amb el seu sol clàssic i la seva claror. Són tots personatges de debò, amb emocions, febleses i no pas titelles al servei d'una idea. L'autor no oblida mai que està contant una història i no es perd en divagacions. Ja haureu entès que m'ha agradat molt aquesta novel·la. Sempre trobo a faltar algun ingredient als llibres recents. Aquí no. La cocció és perfecta. L'humor constant hi tempera la melangia. M'han seduït el lirisme de les evocacions, la justesa dels sentiments d'aquesta novel·la entranyable. ‘ Igor soutenait que l’évocation du passé rendait mélancolique et que c’était la première cause de l’alcoolisme. C’était une règle, écrite nulle part et approximative. ‘ Si em puc permetre aquest consell. Pugeu a Perpinyà, agafeu el tren de la nit i arribareu a París al matí. Aneu a tots els llocs descrits per Guenassia. No visitareu la Torre Eiffel ni el Louvre, però coneixereu un París sensible i real.

L'Aritz Galarraga, un lector basc, ha tingut el detall de traduir-nos aquest article

En tots els llocs on hi oneja la bandera de França les llengües són condemnades a morir. De la mateixa manera que l’ús de l'euskara al País Basc del Nord és més feble que al Sud, a casa nostra també, la Catalunya del Nord i la del Sud són el dia i la nit, el infern i el paradís. Perpinyà és un prefectura de França. I, en conseqüència, no hi ha res», Joan Daniel Bezsonoff té les coses clares. Nascut a Perpinyà, ha publicat durant deu anys els seus escrits a la Catalunya del Nord. Del primer llibre, en va vendre 200-300 exemplars, del segon 66. Ara publiquen els seus llibres a Barcelona, i ven més de 5.000 exemplars. De totes maneres, no vol rendir-se, i, com alguns altres, treballa per a millorar la situació de la Catalunya del Nord. «Hi tenim el millor i el pitjor. Jacobins plens de menyspreu, i gent que treballa amb molta força i molt sacrifici. Però pensi que aquesta deu ser la situació de tots els que sem aquí».

Aquí es refereix a Baiona, a les jornades organitzades per la revista literària Maiatz. De fet, de la mateixa manera que en Joan Daniel Bezsonoff Montalat ha portat Catalunya, hi ha hagut representants de Còrsega, Alsàcia, Occitània, Bretanya i País Basc, tots els sota l’estat Francès. I junts han parlat de les situacions de la literatura de cada lloc. Ja fa dos anys a Bardoze (província de Lapurdi) l’associació d’escriptors bascos (EIE) va organitzar unes jornades semblants. Molts es van conèixer aleshores. Però, pensant que encara hi havia coses per compartir, a més de reunir-se aquest any, es possible que ho facin en el futur. Els corsos han mostrat el seu interès. Tot i així, l’escriptor i traductor Francescu-Michel Durazzo diu que Còrsega, en quant a estructura, s’ha desenvolupat força: «gràcies a les institucions locals la cultura gaudeix de possibilitats. Hi ha ajuts econòmics, premis. Entre les tasques que es fan, també hi ha la promoció de la llengua i els llibres. En aquet aspecte la situació es bona».

Pocs projectes

Les mancances Durazzo les troba entre els creadors. Pensa que hi ha pocs projectes. Tot i així, hi ha escriptors, si tenim en compte la quantitat de gent que es capaç d’escriure en aquesta llengua. Al llarg de l’any es publiquen una dotzena de llibres en cors. «Hem de desenvolupar el lectorat». Mirant les xifres, el 60% de la gent de Còrsega no parla a diari el cors, mentre que al sud el percentatge és del 35%. Però pocs d’aquests tenen la capacitat de llegir un llibre en cors: «Un llibre escrit en cors pot vendre 300-400 exemplars. Més que els ajuts econòmics, el problema és que els ciutadans no n’estan convençuts». De revistes, en tenen Bonanova, publicada per Albiana. I, precisament, al número 19 han publicat uns quants poemes de poetes bascos en cors: poemes de, entre d’altres, Itxaro Borda, Kirmen Uribe eta Felipe Juaristi.

A Occitània també perceben aquesta manca d’escriptors. De la realitat occitana n’ha parlat Claude Labades, membre de l’associació Per Noste d’Orthez. Impossible trobar escriptors: «hem inventat fins i tot premis, però ningú ha respost a aquestes convocatòries». Diuen que hi ha molt analfabetisme. Entre els aspectes positius, tenen la revista País Gascons. Juntament amb la literatura hi tracten altres temes. Té al voltant de 500 subscriptors, però l’aspecte més positiu és el seu web, amb 34.00 visites a l’any: «Aquesta xifra ens sorprèn a nosaltres mateixos».

Un altre dels principals problemes que van sortir a les jornades va ser el de la traducció. La bretona Pierrette Kermoal destacava les traduccions fetes sense passar pel francès. Fa aquesta feina a la revista Aber. Fan traduccions però a l’anglès. L’experiència li ha demostrat a Kermoal que es necessari esquivar el francès: «he lluitat tot el possible en contra de les traduccions al francès de les obres literàries. Perquè llavors es llegeix en francès. És la via més ràpida perquè la nostra llengua mori, tenint en compte la situació d’avui dia». La revista Aber no rep cap ajut econòmic. També publiquen uns quants discos i llibres, amb la creació com a objectiu.

Entre les altres realitats que s’han citat, a més de Maiatz, Igone Etxebarria ha presentat la revista Idatz eta Mintz de Biscaia. Els llibres publicats han agradat molt als assistents però Kermoal veu impossible publicar-los a un preu tan baix, ja que no tenen diners. La situació més negativa la va portar el professor i escriptor Ronald Euler, des d’Alsàcia. Avui dia només el 5% de la població parla l’alsacià. Tenen la revista Elsässischen Literaturzeitschrift, però molts dels seus continguts són en francès i alemany

Article publicat a E-notícies, 19/09/2010  

1

Els francesos són un poble paradoxal. Consideren França com el país dels drets humans i ni oficialitzen l’ús de les llengües històriques com el català, l’occità, el bretó, el basc, el neerlandès. Diuen que són d’esquerra i voten Sarkozy. Fa 30 anys que trobo a la premsa articles contra la corrida. La presenten com una salvatjada indigna d’un país civilitzat. Ara que el Parlament de Catalunya ha prohibit la corrida, moltes veus franceses han denunciat un complot nacionalista. Ja se sap…Els catalans són tots nacionalistes, val a dir neo-feixistes, intolerants i desagradables. Uns exèrcits catalans s’estan agrupant pels voltants de la Jonquera i de Puigcerdà per a reconquerir les terres catalanes al nord de l’Albera. No rigueu. Conec francesos intel·ligents que s’ho creuen i parlen d’Anschluss.

Si bé tota la premsa de París ha silenciat la manifestació del 10 de juliol, ara tots els periodistes, tots els polítics s’han tornat aficionados. Jo no entraré en aquest debat. No sóc el president Bourquin, la màxima autoritat de la Catalunya Nord, que ha pronunciat un discurs en francès al Parlament de Catalunya, en defensa de la fiesta nacional. Només em presento a mi mateix. Confesso que, durant molts anys, m’ha seduït la corrida. Sempre he admirat les novel·les de Henry de Montherlant, gran aficionado i aprenent de torero. Les operetes de Luis Mariano com ara El sueño de Andalucía o El príncipe de Madrid  contenen cançons magnífiques sobre la corrida sense parlar de El relicario del mestre Padilla i La corrida de Gilbert Bécaud. ‘ Les arènes gonflées d’une foule en délire… ‘ 

Heureux qui comme Ulysse, l'última pel·lícula de Fernandel em va obrir els ulls i em va encarar amb el patiment dels animals, toros i cavalls. Aquesta obra de Henri Colpi ens explica la història de l'Antonin (àlies Fernandel) treballador en un poblet provençal. L'amo li demana que meni l'Ulysse, un vell cavall de tir, a les curses d'Arle. L'Antonin no té prou diners per comprar-lo i l'ha de dur a la plaça de bous. Veu com un toro banyega un cavall. Mai no oblidaré la ganyota de dolor que expressa en Fernandel. Un moment inoblidable. Al final, pot salvar el seu amic i l'allibera pels estanys de la Camarga. D'ençà que vaig veure aquesta pel·lícula, espero el dia en que tots els toros i els cavalls del món hispànic es moriran tranquil·lament com llurs germans humans.

http://www.youtube.com/watch?v=aUyFyEnh9F4

Article publicat a E-notícies  14:09:2010

foto de http://www.casafree.com/modules/xcgal/albums/userpics/16376/899d6860-9c52-4066-bd3e-0b89b24ca6d9.jpg

Jean-Marie Le Pen és dels polítics europeus més famosos. El president Mitterrand, gran coneixedor de la política, el considerava com el millor orador francès. Qui l'ha sentit o vist per televisió sap que el cabdill —le chef— és un home brillant, culte, ple d'humor i, ai las, de nostàlgies i freqüentacions estranyes. Des del 1956, Jean-Marie Le Pen sempre s'ha situat a l'extrema dreta. Admirador del Caudillo i de Salazar, Le Pen va saber canalitzar en el Front National els corrents de la dreta nacionalista. Dels catòlics integristes als defensors de l'Algèria francesa, dels neo-pagans als nostàlgics del règim de Vichy. Una fórmula de Michel Winock ho resumeix bé. « vaste entonnoir où les jus de toutes les treilles d'extrême droite peuvent se mélanger » 'vast embut on els sucs de totes les parres d'extrema dreta es poden barrejar ' (Marianne, L'Histoire, juliol-agost 2010)

A causa de les divisions de l'esquerra i de la mediocritat aclaparadora de Jacques Chirac (per a mi, el pitjor cap d'estat de França des de Lluís XV) Le Pen va arribar segon a la primera volta de l'elecció presidencial del 2002. Aquest és un recorregut brillant per a una família política tan marginal. Ara, fa molts anys que tinc un dubte sobre aquest personatge. L'exposaré avui. El 1999, quan Bruno Mégret va mirar de controlar el partit va declarar, a propòsit del seu rival. «  Nous avions devant nous des boulevards électoraux qui se transformaient en impasses... » (Teníem davant nostre bulevards electorals que es transformaven en carrerons sense sortida. )I tant! Tothom recorda l'horrible parida del 1987 quan Le Pen va considerar que l'extermini dels jueus a les cambres de gas eren «un point de détail de l'histoire de la seconde guerre mondiale. »  Va reincidir manta vegada amb un joc de paraules dubtós sobre el nom d'un ministre, «  Durafour, Durafour crématoire. » (Duraforn, Duraforn crematori) Banalitza l'ocupació alemanya ' l'ocupació alemanya no va ser particularment inhumana, tot i que hi va haver errors ('des bavures') inevitables en un país de 550 000 quilòmetres quadrats '.

Sense tantes relliscades verbals, crec que el Front National hauria pogut dirigir grans ciutats del Migdia com Marsella, Niça, Perpinyà i fins i tot regions com el Llenguadoc-Rosselló o la Provença. Em sorprén que un home tan fi, tan intel·ligent com Jean-Marie Le Pen pugui desvariejar així. O és un imbècil o un agent de Moscou?

Article publicat a E-notícies   11/09/2010

S'ha parlat molt de Cervantes aquesta setmana...Si no us fa res, ens allunyarem de la Manxa per a apropar-nos a un altre gegant de les lletres: Honoré de Balzac.

Enmig de tanta mediocritat contemporània, he sentit un gran plaer llegint un relat de Balzac. He retrobat durant mitja hora l'entusiasme juvenil arran la lectura de Els tres mosqueters, les novel·les de Pierre Benoit i la paraula màgica de Federico García Lorca. Mai no oblidaré aquella nit de setembre del 1982 quan vaig llegir en una aula del liceu Masséna de Niça Doña Rosita o el lenguaje de las flores. Vaig descobrir l'univers de Lorca en un volum gastat de la col·lecció Austral editat a Buenos Aires. Quina meravella!

Gràcies a La messe de l'athée (la missa de l'ateu) he tornat a la Niça dels meus vint anys. Honoré de Balzac ens presenta un intern que sorprén el seu mestre, ateu militant, a la sortida d'una església...

Aquesta narració pot servir de clau per a penetrar al món de Balzac. L'autor de La comèdia humana sovint avorreix el lector amb descripcions massa llargues i consideracions estranyes. Aquí res d'això. La descripció del barri del Montparnasse de l'època és eficaç, justa i ens ancora en un París real ple de gent entranyable i de personatges amb carn i ossos.

Aquesta història emocionant, molt humana, constitueix un visat ideal per a la gent que encara no han visitat l'univers del gran Honoré de Balzac. Hi retrobem totes les seves qualitats, tot el seu art prodigiós per a donar la il·lusió de la vida sense la pesadesa habitual.

Voleu que us reveli un secret oblidat? Els novel·listes del segle XIX eren molt bons perquè vivien en un temps en què els novel·listes creien en llur art. Uns escriptors com Honoré de Balzac, Lev Tolstoi, Benito Pérez-Galdós, Charles Dickens no volien revolucionar el món. Només explicaven una història amb personatges vius emprant una llengua alhora comprensible i més elegant que la parla de cada dia.

Pensar que Léon Daudet va escriure un llibre sobre el segle XIX titulant-lo Le stupide XIX siècle. Què hauria dit parlant del nostre?